![]() |
![]() |
Avui · Cultura | 6 de març del 2003 NARRATIVA De la infantesa amb Proust de rerefons
Xulio Ricardo Trigo Diuen que va ser i era un
moviment literari que aspirava a destruir la lògica del discurs narratiu. Tot i
que per a molts dels seus incondicionals shavia convertit en un altre episodi
de loblit, els fets van tenir lloc durant els anys 60, quan un grup
descriptors i escriptores van extremar lús davenços tècnics i estètics
posats en relleu pels grans autors de linici del segle XX. Avenços, però, ja
presents a la literatura medieval o en altres formes narratives diaris,
memòries, cròniques, interpretacions més personals i introspectives que les
exigides per la concepció de la novel·la clàssica. Seguint aquests postulats, sovint propers a la pintura, amb la fragmentació
temporal, la pràctica desaparició dels personatges, sempre a lencalç del
sublim literari, va ser com al voltant de Nathalie Sarraute, Robert Pinget,
Robbe-Grillet, Michel Butor, Claude Simon i daltres, vigilats de prop per
Samuel Beckett i Marguerite Duras que els superaven amb freqüència, es va
construir una constel·lació literària bastant efímera, característica habitual
dels moviments excessivament marcats i una mica artificials. Tampoc no va ser
gens anecdòtica la presència dun editor, Jérôme Lindon, al davant de Les
Éditions de Minuit, com a pope encarregat de transmetre coherència al
moviment; ni de Michel Butor, que en va teoritzar, tant a les novel·les com als
seus assajos, amb les dècimes de genialitat més candents. OPORTUNITAT DUN RESSORGIR Seria una ingènua operació de màrqueting dir que el Nouveau Roman torna a estar
dactualitat per la mera publicació de dos llibres: Reanudación, de
Robbe-Grillet (Anagrama) i El tramvia, de Claude Simon (Bromera i Seix
Barral). Però sha de convenir la seva oportunitat. És innegable el ressorgir
de la literatura personal llibres de viatges, dietaris, metanovel·la, etc.,
amb paràmetres tècnics i estètics que de vegades es podrien emparentar amb les
coordenades que guiaven els autors daquest moviment francès. De summa
importància resulten les opinions de Butor: La recerca de noves formes
novel·lesques amb un poder integrador més destacat ajuda al triple paper amb
relació a la consciència que tenim respecte de la realitat: denúncia,
exploració, adaptació. Aquesta idea es podria aplicar als autors que més han contribuït a renovar
la narrativa dels últims anys: Sebald, Píglia, Vila-Matas, sense oblidar la
particular lectura que J.J. Saer ha fet del Nouveau Roman als seus llibres.
Però hi ha una diferència substancial, mentre els francesos cercaven la puresa
de les coses a través de lexclusió delements que veien com a propis de la
novel·la realista, els nous autors esmentats tenen un objectiu més iconoclasta,
es capbussen als límits per trobar els instints més inconfessables, el tast
dimpuresa adequat a un jo que només pot existir si té en compte la memòria i
el somni. Una recerca dabsolut que només pot néixer dun acusat sentit del que
és humà en tots els seus aspectes, tant en els bons com en els més dolents. Malgrat tot, els autors evolucionen sempre en contra daquests moviments
inventats, aprofundint el seu camí. Hi ha noms del Nouveau Roman que han anat
molt més enllà daquells paràmetres celebrats un dia com la gran revolució
literària, més enllà del rigorisme que va portar alguns a trencar amb la
novel·la tradicional. Potser el cas més evident a més de Michel Butor
daquesta evolució sigui lautor dEl tramvia. I no és estrany si tenim
en compte la importància de Marcel Proust en la seva obra, de la qual Simon
hauria extret el vessant més humà. Claude Simon (1913) ha experimentat al llarg de la seva vida una voluntat
especial per la naturalesa, sha esforçat a novel·lar la difícil integració de
lésser dins un medi ambient violent i hostil. La indiferència de la naturalesa
amb els processos vitals el va impulsar a escriure les Géorgiques
(1981), el seu llibre més celebrat, un tour de force dalta literatura,
molt més aconseguit que Le Palace (1962) i Lliçons de coses
(1975), dos dels seus textos més coneguts. El tramvia (2001), considerada
per la crítica francesa com un commovedor fresc íntim, és la narració dun
escriptor experimentat, capaç de posar tot el seu ofici al servei dun record:
els moments feliços amb la seva família materna a Perpinyà, moments trencats
per la mort de la mare, que shavia casat amb un militar també mort
prematurament. Aquest cúmul de desgràcies el porta a París. Allà estudiarà i
tindrà els primers somnis artístics i socials: la pintura, lanarquisme va
lluitar al costat dels republicans a la Guerra Civil Espanyola i, finalment,
la literatura. Però no va oblidar mai la seva infantesa a Perpinyà, don treu
vuitanta anys després el material/memòria per a escriure aquestes ratlles
intenses i, a la vegada, nervioses, fotografia íntima marcada pel ritme dels
tramvies, preàmbul duns anys que veurien com es dilapidaven els somnis i les
formes de vida duna època encara massa propera per a ser considerada el
passat. Certa crítica va considerar posteriorment que el Nouveau Roman havia estat
responsable de la pèrdua dinfluència de les lletres franceses. Si tornem a
llegir alguns llibres clau del moviment, si estudiem amb molta cura les últimes
creacions dels seus representants, és fàcil veure que va ser una crítica
injusta. Marcats amb força pel cinema, aquells francesos van influir de manera
decisiva en molts dels grans escriptors sud-americans del boom i, a més a més,
va ser lúltima generació amb una gran preparació teòrica. Potser França va
perdre molt després del Nouveau Roman, però no tant per haver seguit unes
tècniques que sovint no tenien cap més sortida, com per haver deixat de banda
la formació necessària que sescau a un escriptor. Fora daquestes consideracions, El tramvia és un text no gaire fàcil
de llegir, però les seves frases esplèndides es graven a foc a la pell del
lector i converteixen lesforç en una experiència inoblidable, afavorida per
lexcel·lent traducció de Joan Francesc Mira, que ha sabut trenar el discurs de
lautor amb una genialitat semblant. |
![]() | Pujar ![]() |