Sobre el mapa i Espanya

 

Joan F. Mira

 

Escriure sobre llibres que han escrit els altres ja és una cosa que m’agra­da ben poc i que evito fer. Escriure d’un llibre que he escrit jo mateix, com ara em demanen, no m’agrada en absolut. El que de debò m’agra­daria, seria haver escrit sobre la na­ció un patracol de 600 pàgines, de digestió lenta i difícil, deixar-lo a dis­posició d’un públic probablement reduït i acadèmic, i oblidar-me’n d’una vegada. Però com que no ho he fet, com que he fabricat un llibre de pes lleuger, ara em tocarà de pa­gar-ho amb feina de glosses suple­mentàries. Com aquest breu comentari que ara faré tot seguit.

     Un amic meu, senador del Regne, m’explicava que havia començat la lectura de la meua Crítica pel darre­re, una manera com una altra de començar un llibre, i tothom hi té dret, senadors inclosos. Bé: les tres últi­mes pàgines porten com a epígraf el vell lema España Grande, d’acredi­tat origen, i formen part d’una Breu memòria d’Espanya, que és l’epíleg prescindible del llibre. Dic prescindible, entre altres raons, perquè ni Espanya, ni el País Valencià ni Ca­talunya, no són el tema que em pro­posava d’aclarir, i al llarg del llibre apareixen sobretot com a il·lustra­ció o aplicació d’idees molt més ge­nerals. Perquè crec, en primer lloc, que només mirant d’aclarir algunes idees generals podem entendre una miqueta les raons dels casos particulars —al contrari, justament, del que hom sol trobar en tot allò que tracta de la nació i derivats—. I per­què crec que en aquest camp de les identitats i les nacions, l’única pers­pectiva que a hores d’ara és vàlida i fecunda és una perspectiva estricta­ment universal. Dit això, tomem a aquelles tres darreres pàgines:

     On explico que tot Estat regular­ment constituït pateix l’obsessió del territori, de les fronteres i del mapa. Tant, que la figura física de la nació, el perfil i el contorn, esdevé la forma de la seua substància. Imatge venerada i element preciós de “l’educació nacional”. L’Estat adoctrina els individus en la fe indiscutible, i el primer punt d’aquesta fe és que el mapa és intangible i sagrat (si no és per eventuals ampliacions, evidentment). De manera que per al bon creient —que ja ho són més o menys tots, donada la potència de què disposa l’aparell de difusió doctrinal— la nació no és en primer lloc una societat, una col·lectivitat de persones, sinó que és abans de res una superfície, un territori amb una forma definida. Llavors, resulta que forma i substància es confonen, i la nació ja no és comunitat de gent sinó territori amb fronteres. I amb exèrcit, ça va de soi.

     Així, la frontera és ja en aquest planeta Terra el límit i l’expressió màxima del sagrat —molt més que no el diví i l’humà, no cal dir-ho—. És allò que mobilitza al màxim go­verns i ciutadans, que circumscriu la pràctica de les més altes virtuts morals, com són l’“honor”, la soli­daritat i el sacrifici. Allò pel qual la guerra és sempre justa. Violar po­bles i persones és una pràctica comuna i quotidiana. Violar fronteres és un casus belli. Etcètera. Després, hi ha qui encara creu que la cons­ciència —la consciència nacional, per exemple— és un reflex de la rea­litat! I no: la consciència, i més la na­cional, és un resultat dels mecanis­mes productors de consciència, de la circulació dels signes i dels sím­bols, i del poder de qui els imposa i els fa circular: resultat de l’acció dels governs, de l’escola, de la TV i dels pamflets, dels mots-clau, dels policies i dels mapes.

     On explico també que els espa­nyols de doctrina tenen un terror pànic a la reducció del mapa d’Es­panya. Que no els passaria res, allà en el fons del fons, si la “comunitat nacional” quedava reduïda de 38 a 36 milions d’ànimes per evaporació, posem per cas, de dos milions d’àni­mes basques rebels. Però que salten fets fúries només d’imaginar-se el “territori nacional” reduït d’alguns milers de quilòmetres. Per a l’espa­nyol de doctrina, una disminució del territori és una disminució del propi “ser” nacional, de la substància d’Espanya: si Espanya fos menor, seria també menys. I ser espanyol seria menys ser. Cosa intolerable. Recurs últim a les armes, si cal.

     Ara bé, en el cas d’Espanya la por a la reducció del mapa no és només qüestió de “quantitat nacional”. És també una qüestió d’identitat inse­gura, no imaginada, inexistent en la consciència: si els bascos i els cata­lans poden imaginar-se el seu propi àmbit d’identitat —el mapa d’Eus­kadi, el de Catalunya o dels Països Catalans sense Espanya—, un es­panyol no pot imaginar-se una Es­panya pròpia i estricta sense Euska­di o Catalunya, i menys sense el País Valencià i Galícia! ¿Quina Es­panya seria aquesta? ¿Qui l’ha imaginada o qui n’ha fet el mapa?

     Passaré, per acabar, de la glossa al text: “I tanmateix, els qui parlen de l’Espanya multinacional, de la nació de nacions, etc., haurien de te­nir clara almenys i en primer lloc quina és aquella nació —la nació es­panyola, o una nació espanyola?— que no és ni basca ni catalana (...ni gallega ni valenciana, si volem ser mes rigorosos). Perquè, el mapa de l’Es­paña Grande, ja el sabem tots i ens inclou a tots de grat o per força. El problema, el gran problema nacional de la Península, és el de l’España Pe­queña: mentre els espanyols no s’en­tenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, etc. sense Euskadi ni Catalunya (ni el País Valencià ni Galícia), ací no hi ha Estat plurina­cional possible; ja que una de les na­cions, la més grossa, és incapaç de reconèixer-se ella mateixa. Mentre tinguen necessitat d’incloure els al­tres per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució. Mentre l’España Pequeña, per a po­der ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande...”

 

 

Miquel Porta Perales: “Que em mirin com si fos portuguès”

Entrevista d’Aldolf Betran: “El problema: no tenir nació”