Joan F. Mira | El Temps, núm. 1599 | 03/02/2015   

Auschwitz, 70 anys

El viatger, si no és turista d’itinerari organitzat, pot arribar amb autobús regular des de Cracòvia, i assumir i acceptar humilment la commoció de l’esperit i de les entranyes. Perquè el visitant que un matí fred i humit travessa la porta del camp d’Auschwitz (aquella on hi ha escrit cínicament Arbeit macht Frei, “El treball fa lliures”) té el cor oprimit i no sap quines sensacions l’esperen. Els camins són amples i drets, com avingudes perfectament traçades, els barracons conservats són edificis sinistres de rajola ennegrida, i allò no és un museu, no és una ruïna, no és simplement un memorial o un monument, no és fàcil definir aquell lloc. Hi ha grups d’escolars encuriosits, hi ha gent gran que camina i que mira, i uns són alemanys i uns altres porten els colors d’Israel, blanc i blau. Però el visitant no forma part de cap grup ni de cap pelegrinatge, no comparteix el poble dels botxins ni el de les víctimes, ell és només una persona humana, i entra en aquells edificis de mort sentint una angoixa molt vaga, encara sense cap connexió amb els milers i milers que hi van viure tan fugaçment i tan horriblement. Hi ha sales d’exposició amb diagrames, documents, fotografies, llandes del gas assassí, els materials propis de la memòria i de la història. Però són sales fredes, i fins i tot els retrats dels deportats amb el vestit de ratlles, les escenes de gent baixant dels trens o dels munts de cadàvers, són imatges ja conegudes per qui ha vist tants llibres i tants documentals. El visitant, per tant, encara no connecta amb la inhumanitat del lloc. Fins que arriba a una sala més gran, sense res més que una vitrina que l’ocupa tota d’extrem a extrem, i a dins de la vitrina només hi ha cabells humans, cabelleres femenines que degueren ser rosses, negres, brunes, i ara són uniformement grises o de cap color. Cabells de morts que foren matèria primera humana, que les SS venien a pes per a no sé quina indústria tèxtil, i mirant els cabells el visitant sent un inici de mareig i ha de recolzar-se un instant contra el vidre, sense deixar de mirar. Després, en una altra sala, una vitrina semblant és plena de raspalls de tota mena, raspalls de dents o de roba o de cuina, i una altra plena de maletes, una altra de sabates, i una altra plena de sabatetes infantils. Sabates de criatures de tres anys, de cinc anys, milers de sabatetes, i la resistència del visitant s’esfondra i es desfà. El visitant és escriptor, però no troba cap paraula.

No n’ha trobat ací, i no en trobarà caminant d’Auschwitz a Birkenau, sota un plugim intermitent, ni quan pujarà un pont i veurà al seu davant l’escampada infinita del gran camp de la mort, el portal amb aquell arc d’accés per on entraven els trens directament fins a quasi a tocar de les cambres de gas. El visitant contempla l’espai desolat i les vies, tanca els ulls un instant i voldria sentir les passes de les víctimes, no els lladrucs d’aquells gossos ni els crits brutals dels guàrdies, i després passa encara unes hores caminant entre fileres de barracons de fusta, uns esfondrats i mig cremats, uns altres conservats tal com van ser quan s’omplien i es buidaven constantment. A dins de les barraques fa una estranya pudor de fusta humida i no sé si d’algun desinfectant, a les parets queden frases en alemany prohibint beure aigua, prohibint fer soroll, demanant calma i silenci, com si foren consells d’aula escolar. I hi ha els rengles d’aquells jaços o lliteres de fusta en tres pisos o quatre, que el visitant ara jo no és capaç d’imaginar atapeïts de cossos esquelètics. Perquè en la història humana mai no hi ha hagut res com això, res com aquesta enorme fàbrica de mort, res com aquesta indústria d’extermini. Hi ha hagut el monstruós gulag soviètic, hi ha hagut les matances massives de Stalin i de Mao, de Cambodja, de Ruanda, dels croats medievals, dels mongols i dels tàrtars, de guerres infinites o de tantes dictadures criminals. Hi ha hagut brutalitats, abusos, crims, i n’hi ha encara, a l’Àfrica més que en cap lloc, i a Síria, a l’Iraq, allà on vostès voldran. Però equiparar amb Auschwitz –tal com feia Saramago i com fan alguns altres– certes brutalitats, crims o abusos del present em provoca una repugnància absoluta. Vitrines plenes de cabells o de sabates, les cambres de gas, el fum dels crematoris, els barracons, els milions d’innocents. L’extermini, la indústria de la mort. I ara, passats només setanta anys (la commemoració ha sigut fa pocs dies), el retorn de l’oblit, de la ignorància, o qui sap si del mateix odi que renaix, dissimuladament.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1598 | 27/01/2015   

Qüestió de noms?

Qüestió del nom, més aviat, i no dels “noms” a què es referia el títol de l’opuscle clàssic de Fuster. Qüestió del nom d’un país, i de tot allò que hi ha sota el nom i dins del nom.  Vostès degueren llegir, fa un parell de setmanes, l’entrevista al secretari general de Podemos de la ciutat de València que publicà aquest setmanari. En un moment de la qual, l’entrevistador pregunta al flamant secretari general (ja se sap que aquesta força política, de “gent” i no de “casta”, comença amb un secretari general –general d’Espanya– i després ve o vindrà tota la resta: gran novetat, valga’m Déu, el poder ciutadà concentrat ja des el primer dia en el cim de la piràmide!) si, ja que existeix un “Podem Ciutat de València”, li agradaria un nom possible com “Podem País Valencià”. I el secretari general respon que no, que ell prefereix simplement “Podem”. “A seques?,” diu l’entrevistador: “I el cognom?” “El cognom és una qüestió identitària difícil d’avaluar”, respon l’entrevistat. Certament, l’avaluació que el secretari general exposa a continuació és ben difícil d’avaluar ella mateixa, però la conclusió sí que és clara: deixem estar el nom, deixem estar la cosa. I quan li pregunten “A vostè li agrada més País Valencià o Comunitat Valenciana?”, la resposta és diàfana, inqüestionable i precisa: “M’agrada més Comunitat Valenciana”. El secretari general reconeix que comunitat “històricament és un terme neutralitzador de les aspiracions polítiques d’un poble”, però és el que li agrada més, què hi farem: una preferència que, volent o no volent (volent, sense cap dubte), és tota una ideologia. En fi, els afiliats, adherits, simpatitzants o hipotètics votants de Podemos (Podem?), ja saben què pensa el seu cap superior a València: ja saben que prefereix “comunitat”, conscient que és “un terme neutralitzador”. La meua sospita és que, en aquest cas, com en el del PSOE i el PP, es tracta precisament d’això: de neutralitzar “les aspiracions polítiques d’un poble”. La meua certesa, més que sospita, és que no voler dir “país” equival a no admetre, ni desitjar ni esperar, l’existència del país. Saben que, ací, el nom sí que faria la cosa, i com que no volen la cosa, tampoc no volen el nom. Pareix una obvietat banal, però no ho és: ho comprovarà qualsevol que repasse atentament la història de la “qüestió del nom” al llarg dels darrers quaranta anys. La història social, ideològica i política, la història de la virulència i de la violència, dels enganys i els desenganys, i de tanta misèria mental i moral: només per no dir “País”?

Cal tornar, doncs, a la cosa i al nom: cal tornar-hi, per desgràcia, i sovint sense ganes. És com si periòdicament, circularment, la insistència em resultara necessària per un principi moral, per la mala sang, per una resta viva i activa de patriotisme racional i emocional, per tot alhora. Perquè la meua capacitat de resignació en aquest tema, i en molts d’altres, està del tot intacta encara: no la gaste, i no es gasta. Potser la capacitat d’indignació sí que se m’esmussa a poc a poc, vista l’abundància dels motius que haurien d’activar-la, i per la fatiga de llegir i escoltar diàriament aquest nom de “comunitat” que no és un nom ni és res. I així cada dia, els polítics i els opinadors públics, els diguem-ne intel·lectuals, el gremi de la premsa quasi sense excepció. Tant fa que parlen d’eleccions o d’economia com del clima o de la salut pública: Espanya està dividida en setze territoris amb nom, i la Comunidad. No van voler (el meu amic Alfons Cucó sabia qui, i per què) que el nostre país fóra un país, ni tan sols un petit país sense perill. No havia de ser res, això van decidir els uns i els altres: Comunitat, per negar i abolir el País Valencià. Comunitat Valenciana, que és poc nom i quasi no és cap cosa.  Després, a poc a poc, l’adjectiu gentilici s’ha esvaït, ha esdevingut sobrer: queda només Comunidad. Però ningú no escriurà que entre els països de la Unió Europea, per exemple, hi ha França, Alemanya i l’Estat. O que l’Estat i Portugal formen la península ibèrica. Perquè Espanya és un nom i una cosa. Com Aragó i Andalusia, Galícia i Astúries, i així fins a Canàries i a l’illa de Perejil. Nosaltres no som res. Per decisió superior, diàriament obeïda i acatada amb l’ús del nom que no és nom. Fins a la fi dels temps?

P.S. De passada, desitge molta sort i molt d’encert a l’imminent  secretari de Podemos Comunitat, sembla que ungit ja pel dit del profeta. Del qual profeta o guia suprem només diré, per ser moderat i educat, que com més n’observe els gestos, les paraules i els fets, més poc agradable em resulta.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1597 | 20/01/2015   

En el nom de Déu

Per una connexió una mica absurda (però no del tot incongruent), l’assassinat atroç dels periodistes de Charlie Hebdo m’ha fet recordar la mort d’aquells monjos de la Trapa, fa prop de vint anys, a mans del Grup Islàmic Armat, l’organització que, els anys noranta a Algèria, va ser el precedent de bona part del terror islamista que ha vingut després, a Nigèria, a Somàlia o a Mali, a l’Afganistan, a Iraq o a Síria. Les ratlles que segueixen són traducció fidel i fragmentària del text del comunicat del GIA, lloat siga Déu, signat per l’emir Abu Abd al-Rahman Amin. Això va ser l’any 1996, quan el GIA tenia captius els set monjos de la petita abadia de Tibhirine. Comença  el comunicat: “Déu ha ordenat als creients matar els infidels, començant pels més pròxims i els qui són més perillosos i perjudicials per a la religió i la vida dels musulmans. Déu ha dit: ‘Creients! Combateu, entre els infidels, aquells que us porten perjudici.’  És amb el suport d’aquestes ensenyances que el GIA ha matat els infidels d’origen de totes les confessions i ha ordenat a tot infidel original que abandone el país... El GIA els ha privat de la pau i seguretat que pensaven tenir, i ha autoritzat a liquidar els qui s’han obstinat a restar sobre el nostre sòl. Alguns han respectat l’ordre donat, i d’altres s’han entestat. Llavors els mujahidins han començat a matar-los, per grups o d’un en un...”. No hi ha cap ofensa al Profeta, cap publicació que puga ofendre el sagrat Alcorà, cap caricatura, cap element de culpa contra la santa religió, simplement la presència insuportable d’un petit grup d’infidels. I el comunicat dels mujahidins, els fidels armats, és simple literatura administrativa: Déu diu tal cosa, nosaltres prenem les disposicions pertinents, i les complim: comencem a matar seguint els textos. Continua el comunicat: “El Bon Déu ha ajudat els mujahidins del GIA a matar un gran nombre d’infidels originals, jueus, cristians, politeistes i ateus. Déu els ha ajudat igualment, fa bastants dies, a segrestar set monjos evangelitzadors a la regió de Medea, que fins ara són vius i estalvis”. Etcètera. No reproduiré les subtils disquisicions teològiques, a còpia de textos alcorànics i d’interpretacions de diferents emirs i ulemes, sobre la licitud de l’execució dels monjos.  “Aquests orgullosos monjos”, afirmen, “han comès el pecat imperdonable de pretendre evangelitzar els musulmans [cosa dubtosa, atesa la vida de la Trapa, però tant se val], d’exhibir els seus eslògans i símbols i de commemorar solemnement les seues festes. Tot això indica una traïció, tal com ho proven els ulemes que interpreten les condicions definides per l’emir dels creients...”.

Alguns lectors deuen recordar aquell film impressionant i magnífic, Des hommes et des dieux, amb el final d’aquells homes, perduts en un racó de les muntanyes de l’Atlas, acceptant tan modestament la mort. I vostès poden pensar que els arguments dels guerrers de la gihad són raonaments que arriben de segles remots, quan a la guerra santa responien les croades i viceversa, i que ja no és del nostre temps buscar en la teologia el fonament per degollar uns quants monjos trapencs. Resulta que, segons algunes interpretacions dels textos sagrats, els musulmans piadosos poden deixar en pau els ermitans cristians. Text del GIA: “Però si un tal monjo surt de la seua ermita i es barreja amb la gent, el seu assassinat esdevé lícit. És el cas d’aquests monjos que tenim presoners, que no s’havien separat del món. (...) Com és lícit combatre per la religió de Déu i de l’islam, també és lícit aplicar-los el que s’aplica als infidels quan són combatents presoners: l’execució, l’esclavitud o l’intercanvi amb presoners musulmans...”. El comunicat acaba amb la jaculatòria habitual, “A Déu tota lloança”. No hi hagué intercanvi, i uns dies després els monjos apareixien degollats. A Déu tota lloança. La qüestió, doncs, no és l’enfrontament est-oest, ni nord-sud, ni explotació postcolonial, ni defensa de la cultura, ni preus del petroli. I no és la llibertat de premsa o d’expressió. La qüestió, segons afirmen expressament els interessats, és una matèria de fe, de l’Alcorà, la voluntat de Déu. Exactament com el Déu dels croats i de la Inquisició, el Déu que manava cremar heretges, judaïtzants i bruixes. Érem iguals. Érem, però fa segles que ja no som. La diferència és que en terres “cristianes” aquest Déu ara està fora de la llei, fins i tot a la Ciutat del Vaticà. I per a tots els GIA i similars, des de Mauritània fins a Mindanao, aquest Déu és la llei. El nostre Déu d’ara està sotmès al codi penal. El seu és el codi penal.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1596 | 13/01/2015   

La incerta glòria

“I vet aquí”, escriu Maria Bohigas, “que érem a Londres, en una sala menuda de la British Library, amb un historiador que ha dedicat la seva vida a investigar la Guerra Civil espanyola i amb el traductor que ha traduït a l’anglès Incerta glòria de Sales. El que oferien al públic va ser una deliciosa conversa entre homes de bé que discrepen en tot. Preguntava Paul Preston (i duia a la solapa un pin roig, groc i morat): ‘Els quatre personatges principals d’Incerta glòria, no creu que encarnen les diverses faccions del bàndol republicà?’ Contestava Peter Bush: ‘No hi ha res d’això, hi ha una relació amb la guerra i una experiència de la vida, hi ha Dostoievski’. Era una situació que feia venir ganes d’agenollar-se als peus del traductor i que confirmava Soleràs com a profeta: ‘I és que si tractes d’explicar els nostres romanços als estrangers, s’hi perden; no hi comprenen ni borrall. No és pas que nosaltres ho comprenguem gaire més, però almenys tenim una certa idea de la seva complicació extremadament simple. Ells en canvi hi busquen una simplicitat extremadament complicada’” (El vent de la nit, pàg. 150). Això recordava Maria Bohigas, néta de l’escriptor i continuadora de la tasca editorial de l’avi, i els diaris explicaven també que, segons el setmanari The Economist, la gran  novel·la de Joan Sales és una de les deu millors obres de ficció publicades el 2014 a Gran Bretanya. Incerta glòria és sobretot, amb tota certesa, un dels cims de tota la narrativa catalana contemporània. I és, amb la mateixa certesa, la millor novel·la mai escrita sobre, al voltant de, o dins de la Guerra Civil del 1936-39. Justament perquè no tracta de les diverses faccions del bàndol republicà, i perquè no és tampoc una “novel·la de la guerra”, com tantes altres. Una guerra, o més exactament un temps històric, que, tal com recorda en Soleràs, magnífic personatge (sense dubte el més dostoievskià de tots), fa que els estrangers s’hi perden, i que “nosaltres” no hi comprenguem gaire més. I per acabar-ho d’adobar, per confirmar el gruix i la grandesa de la novel·la de Sales, “el conflicte era l’escenari del relat, sens dubte, però no n’era exactament el tema”, segons explicava Enric Sòria, subtil i clarivident com sempre, poc abans de Nadal. I afegia: “Pitjor encara, el conflicte era l’escenari del relat, sens dubte, però no n’era exactament el tema. En realitat, parlava de la guerra per a parlar de la vida; de l’amor i de l’odi, de l’angoixa i l’absurd, de la desoladora manca d’agafalls d’una generació sacrificada en altars d’ídols falsos i, a més a més, vençuda. La recerca desesperada d’alguna classe de sentit a què es lliuren els seus joves personatges en el fred sideral de les trinxeres d’Aragó o en la desolació de la ciutat cremada i famolenca, enmig de la carnisseria general, és ben comprensible i ben patètica, però no és en absolut edificant”.

Seria “edificant” si aquell petit món de les trinxeres i el món més gran de la marca de la guerra a la ciutat hi hagueren quedat dividits entre bons i dolents, només víctimes innocents en un bàndol, només botxins perversos en l’altre, tal com demanaria una certa, o incerta, ortodòxia dogmàtica. Però, tal com Enric Sòria ens recorda sàviament, “Incerta glòria no és un pamflet a l’ús ni pretén convèncer-nos de res, o només del que experimenten els seus protagonistes: que el món humà no és més que una immensa olla de grills exasperada que fa vergonya i fàstic, i del dolor per haver hagut d’aprendre-ho. La de la guerra és, en tot cas, una feroç pedagogia. És clar que aquestes no eren conclusions adequades per a la rabera de comissaris de les lletres que ens va tocar patir durant la Transició”. Comissaris de les lletres i de les idees, comissaris polítics a fi de comptes, que mesuraven el valor literari i estètic amb el regle graduat d’un marxisme tan banal com estèril. Maria Bohigas (amb la qual, no fa gaires anys, vam passar unes hores memorables passejant per la ciutat vella de Jerusalem) recorda, en un altre escrit, la miserable i brevíssima al·lusió amb què alguns dels més grans comissaris definien l’obra i la figura de Joan Sales: “un escriptor catòlic”, i això era tot, ni mitja ratlla. “Un escriptor catòlic”, valga’m Déu!: amb quins prejudicis estúpids, amb quines ulleres, l’havien llegit, si és que l’havien llegit realment?

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1595 | 06/01/2015   

L’hivern del 56

“Aquesta nit, mentre tornava a casa (a les dues), caminant contra una tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat”. Són les primeres ratlles de la primera anotació, que correspon al primer de gener de 1956. I continua: “Al llit (glacial), llegeixo els dos últims números d’Il Borghese, fins a les vuit. Em llevo a les quatre de la tarda. Em trobo amb un dia clar, assolellat i lívid –sense vent. Any nou, vida nova! Passo el resto del dia a casa, a la vora del foc”. La vida, més llarga que l’eternitat: un pensament contra la tramuntana, una idea, una simple frase simplement genial: Josep Pla en estat pur.

Pocs dies abans de Nadal, Antonio Muñoz Molina, grandíssim escriptor, de prosa impecable i de percepcions clares i agudes (només enterbolides, com les del seu col·lega Javier Marías, quan cauen en els llocs comuns més tristos contra allò que ells anomenen el “nacionalisme”...), dedicava una pàgina sencera del suplement Babelia d’El País a l’edició castellana de La vida lenta. Notes per a tres diaris, de Josep Pla. L’escriptor, doncs, passà el primer dia de l’any colgat al llit, gelat de fred, llegint una revista italiana de cultura, d’orientació més aviat conservadora. Uns altres dies d’aquell hivern fredíssim, segons explica al seu diari, i ens recorda, impressionat, Muñoz Molina, Pla passava les hores glacials llegint Le Figaro Littéraire, Le Journal de Genève o The New Yorker. Muñoz Molina comenta, prop de seixanta anys després: “Uno se pregunta cuántos ejemplares de The New Yorker llegarían en 1956 a España...; cómo sería, en el frío y el desaliento de aquel invierno de grandes heladas, rozar entre las manos esas páginas satinadas...”, les pàgines italianes, angleses o franceses que alimentaven “su escritura limpia, su capacidad de observación y de lo concreto, su irreverencia escéptica y muy cautelosa...”. Cautela: l’escriptor sap que una paraula sospitosa, una frase, poden activar la censura i anul·lar moltes hores de faena, fins i tot si és només un article sobre el cotó. Jo no estic del tot segur que Pla (tal com afirma Muñoz Molina, i com han escrit tants dels seus glossadors) s’haguera construït un “personatge de pagès de l’Empordà”, tal com Faulkner pretenia ser un “hisendat del Sud”, ni estic segur que tingués simplement ànima de kulak, com l’anomenava Fuster, recordant els pagesos benestants de Rússia, exterminats pel comunisme. Josep Pla era un intel·lectual viatger de vastíssimes lectures, que s’havia amagat en el vell mas familiar per raons, incloses les econòmiques, que no són tan simples com una hipotètica misantropia o un “beatus ille” més hipotètic encara.

Certament aquell mas de Llofriu podia ser tètricament inhòspit, i més en un hivern com el de 1956, que jo vaig passar (ho recorde vivament), amb setze anys, al monestir d’Iratxe, fent vida d’estudiantet de filosofia en l’orde de les Escoles Pies, entre un claustre gòtic i una església de pedra blanca cistercenca: no sé si Pla, al seu mas sense més calor que una llar de foc, va passar més fred que jo, que no tenia ni llar. El dia 2 de febrer, l’escriptor anota: “A la nit, baixa brusca de la temperatura. Es rebenten les canyeries exteriors de la casa i ens quedem sense aigua... Ens quedem sense llum. A la cuina, arribem a menys 1 grau i a la sala, a més 4. Inhabitable. Impossible sortir de la vora del foc. No hi ha correu. Dia totalment perdut. No em moc de la llar en tot el dia.” No sé si degué ser el mateix dia que al monestir d’Iratxe també es van rebentar les canonades, i per rentar-se una mica la cara calgué trencar el gel espès de la bassa del claustre. Els gots i els plats s’enganxaven sobre les taules del menjador, els arrancàvem, i deixaven un cercle de gel. I no podíem “sortir de la vora del foc” simplement perquè no hi havia foc. Se’m van omplir de prunyons els dits i les orelles, es van inflar i van acabar esclatats i sagnant. El dia 4 escriu: “Continua la fred i la tramuntana fortíssima, sota d’un cel claríssim i assolellat. No m’he mogut del foc en tot el dia”. Escriu “la fred”, no “el fred”. I el dia 5 pren nota dels efectes de la catàstrofe: “Aquesta fred ha fet un mal terrible. Jaume (el masover) està desesperat. ... La censura ha tret l’article del cotó, com ens pensàvem. Passo la tarda a la vora del foc treballant més o menys –menys que més... S’ha arribat, aquests dies, a -10. No hi ha record d’una cosa semblant. Corre la notícia que s’ha gelat la taronja de València”. A València, al País Valencià, es van gelar fins els ametlers i les garroferes. I jo no tenia ni guants per evitar que se’m congelaren les mans, no podia sostindre un llapis o una ploma entre els dits. No podia ni escriure, i tampoc no recorde una cosa semblant.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1594 | 30/12/2014   

Els deu manaments

Si realment hi hagué o no hi hagué un Moisès històric, i si realment aquest Moisès va traure el poble d’Israel d’Egipte i va rebre de Jahvè els deu manaments al cim del Sinaí, poden ser fets perfectament discutibles. Allò que no és discutible en absolut és, en tot cas, l’impacte prodigiós i quasi universal d’aquesta narració, partint dels cinc llibres de la Torà escrita, passant per les referències evangèliques, fins a arribar als negro spirituals i gospels nord-americans (Go down Moses, Way down in Egypt land. / Tell old Pharaohs to / Let my people go, que canta el grandíssim Louis Armstrong) i fins a la gran indústria del cinema de Hollywood. En realitat, predicacions i catecismes a banda, ja fa més de mig segle que Moisès és Charlton Heston, el faraó és Yul Brynner, i la resta de personatges notables de la història són Anne Baxter, Edward G. Robinson, Yvonne de Carlo, Debra Paget i John Derek, en mans d’un déu omnipotent que es deia Cecil B. De Mille.

Una nova “superproducció” anomenada Exodus que justament aquests dies nadalencs i festius arriba a les pantalles, per molts efectes espectaculars que incloga no serà mai Els deu manaments, ni Moisés serà mai aquest xicot que li diuen Christian Bale, ni Ridley Scott serà De Mille. Sorry, però hi ha films que són tan eterns com els textos de la Bíblia. I hi ha temes i matèries igualment immortals i perennes, com ara aquesta del cim del Sinaí, l’esbarzer encès, la veu del Déu invisible que es defineix “Jo sóc qui sóc”, o “el que és”, o siga l’ésser absolut. I que es molesta a imposar uns preceptes generals a un petit poble particular que, a més, els ignora d’entrada, adora un vedell d’or, i fa que el legislador celestial els haja de repetir, gravats en unes lloses de pedra. En fi, aquesta és la història que hem heretat i assumit, i que és també la nostra, no únicament la d’una tribu de pastors perduda en el desert. Si no és que tots som tribus perdudes, inclosos els membres d’aquestes societats televisives i urbanes que anomenem, molt vagament i incertament, postindustrials i de masses, per falta de conceptes més concrets. Si en volen una prova, no solament hi ha la presència dels preceptes de la llei escrits en pedra en l’escultura del Moisès de Miquel Àngel i en els inevitables manaments del nostre catecisme infantil, sinó en un espectacle unipersonal del gran Roberto Benigni, fa un parell de setmanes, en la Televisió italiana, RAI1: dos llarguíssims monòlegs, dos dies seguits, amb uns deu milions d’espectadors. Monòlegs sobre els deu manaments, i un 38% d’audiència.

Qui pense, doncs, que Moisès i els Manaments de la Llei de Déu són coses superades i antigues, va ben errat de comptes, o té molt poca informació, i esbiaixada. “Non rubare? Dio ha fatto un comandamento per noi italiani: sembra que l’abbia scritto proprio un italiano, è il comandamento che sentiamo un po’ nostro”, afirmava Benigni amb una ironia que no necessita traducció. “No robar” era el setè,  segons el compte clàssic del catecisme que jo vaig aprendre (“El séptimo no hurtar”), i segons Benigni és el més adequat per als italians, el més necessari sobretot per als polítics d’aquell país. Benigni, òbviament, no llegeix la premsa espanyola. De tota manera, segons una enquesta de l’Istituto Demopolis, per als italians els manaments més transgredits són, per aquest ordre: no desitjar la dona d’altri (80%), no cometre actes impurs (71%), i no acusar falsament ni mentir (68%). Quant a “no robar”, sembla que només el transgredeix un 32%, cosa bastant dubtosa. Si, tal com diu l’evangeli, qui mira una dona amb desig ja peca mortalment, em sembla que un 80% de pecadors és un càlcul massa curt (se suposa que les dones també pequen si desitgen el marit d’una altra, però això no ho va dir Jahvè a Moisès...). I pel que fa als actes impurs, el legislador etern va dir només “No cometràs adulteri”, i no digué “El sexto no fornicar”, tal com em van ensenyar al catecisme, ni va parlar d’“actes impurs”, que és la interpretació doctrinal vigent. Ja se sap que, en aquesta matèria, les prohibicions són radicals, detallades i extenses, en general sense cap relació amb l’adulteri. Però també és cert, tal com ens recorda Benigni, que “la castedat pot ser una gran virtut, si es practica amb moderació.” Com totes les altres virtuts, que sovint són més perilloses que els vicis. I que tinguen un bon 2015 complint tots els manaments, que no serà gens fàcil.