Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 19 de març de 2024
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1615 | 26/05/2015   Imprimir

Literatura, violí

Vingué fa pocs dies el gran Jaume Cabré a la ciutat on visc i, en una sala sota la  teulada de l’antiga estació del tren, parlà de literatura durant una hora i mitja. Per a mi van ser noranta minuts de felicitat perfecta, i en acabant em vaig girar de cara al públic assistent i els vaig dir: “No sé si vostès són conscients d’haver assistit a un acte memorable”. Em va fer l’efecte que sí que n’eren, de conscients, vista l’expressió radiant de moltes cares. Que no eren precisament cares de professors del ram, ni d’institut ni d’universitat (una absència tan habitual com sorprenent: deu ser que als professors no els interessa el que diuen els autors). En aquest país, justament, on de vegades sembla que la vocació per l’escriptura és tan extensa com estreta i migrada és la lectura. Vull dir que, comparant, hi ha poca gent que llegeix i massa gent que escriu, i que, com a resultat inevitable, escriuen malament. No sé si es publiquen massa llibres, potser sí: sé que molts valen ben poc. No sé si hi ha massa premis literaris: sé que hi ha massa autors que s’hi presenten, amb una estranya barreja d’incompetència i presumpció. No entenen què vol dir escriure, però estan convençuts que ho fan molt bé. Ho sé per la dura experiència d’haver estat massa vegades membre d’algun jurat (fins que hi vaig renunciar, espere que definitivament). Ser membre d’un jurat significa que has de llegir, amb major o menor atenció, una pila descomunal de manuscrits. Posem que en siguen quaranta, els patracols que t’arriben. Posem que, amb grandíssima sort, dels quaranta n’hi haja un de prou bo, que premiarem, un altre de discret o interessant, que quedarà finalista, i tres més que es poden llegir, que faran bon paper en les votacions. És un càlcul molt optimista: i amb això hem sumat cinc obres. En queden trenta-cinc. De les quals, els ho puc ben assegurar, trenta resultaran difícilment descriptibles, en tant que obres literàries. El seu nivell, lingüístic sobretot, sol ser l’equivalent exacte de tocar al piano, amb un dit, una melodia com Happy birthday to you. Però en literatura, ja se sap, tot val i tot es despatxa, i qualsevol digne ciutadà, adolescent o jubilat, tecleja laboriosament fins a omplir dos-cents fulls, i està convençut que el resultat és més o menys un concert per a piano de Mozart.

En un llibre que, traduït, hauria de dir-se Veritats i mentides en literatura, Stephen Vizinczey escriu: “La major part dels músics professionals coneixen de memòria centenars de partitures; la major part dels escriptors no tenen més que vagues records dels clàssics: una de les raons per les quals hi ha més músics competents que escriptors competents. Un violinista que disposara dels coneixements tècnics de la major part dels escriptors publicats no arribaria mai a fer-se contractar per una orquestra”. Exactament, afegiria jo, ni per una orquestra d’aficionats. Això volia dir, recordant la meua experiència com a membre de jurats literaris: que nou de cada deu originals tenen el mateix nivell que jo tindria si em presentava a un premi de piano i interpretava Happy birthday to you amb un sol dit i equivocant-me. Ja sé que hom no estudia set cursos de narrativa com qui estudia set cursos de piano o de violí, però no és aquesta la qüestió. La qüestió és, sobretot, la falta de respecte a la llengua literària, que és com si un violinista no li tinguera respecte a la música. Stephen Vizinczey era un jove hongarès que lluità contra els russos el 1956, va fugir de Budapest, es refugià al Canadà, i en arribar-hi, quan va descobrir que era “un escriptor privat de llengua”, va pujar al terrat d’un edifici altíssim, i pensà que no tenia més solució que llançar-se al buit. Però el terror a no matar-se, a passar la resta de la vida en una cadira de rodes amb l’esquena trencada, el va fer dubtar. Va decidir, doncs, convertir-se en un bon escriptor en anglès, va fer l’esforç enorme que calia, i sis anys més tard publicava In Praise of Older Women, “Elogi de la dona madura”, que hi ha qui diu que és una obra mestra. No és fàcil dominar una llengua literària com un violinista domina el violí. Però cal intentar-ho molt seriosament, tota la vida, o deixar-ho córrer ja des del principi. L’altra possibilitat és el terrat, i un petit salt per damunt de la barana. Decisió que, convenientment multiplicada, augmentaria el crèdit de qualsevol literatura. La nostra, per exemple.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 22/05/2015   Imprimir

Espanyols i demòcrates

No sempre es pot arribar a entendre si són innocents o són cínics, si són inconscients o són perversament intel·ligents, si són descarats o són imbècils. Suposem que siga la part més favorable de cada alternativa, pensem bé o no del tot malament, fem-los el favor d’imaginar que en el fons també són bones persones. Perquè si haguéssem de jutjar pel seu propi pes i valor el que fan i el que diuen, hauríem de pensar malament, que és una cosa molt lletja. Això era, ja fa una pila d’anys, una columna d’opinió en un gran diari de Madrid (sovint guarde retalls), escrita per un científic de la política i la història, el títol de la qual era Nacionalista y demócrata no puede ser. Escrit així, amb totes les lletres i paraules. De tal manera que vostès i jo, la pràctica totalitat dels lectors d’aquest diari i d’alguns altres, els benedictins de Montserrat, els afiliats a Convergència i els votants d’ERC, els membres de l’Obra Cultural Balear, i algunes desenes de milers més de conciutadans nostres no poden ser demòcrates. Per definició. És tan increïble, que demana alguna explicació. Com aquesta, que sense voler donava l’autor de tan alt pensament, catedràtic.

Diu que ell mateix, i la gent més espavilada de la seua generació, nascuts els anys quaranta i cinquanta, van descobrir que el règim de Franco es fonamentava en un nacionalisme espanyol absolutament retrògrad i tronat, cosa que els dugué a pensar que “el nacionalismo era el último de los recursos imaginables para ir en busca de una identidad colectiva”. De nacionalisme oficial, doncs, en tenien massa, i la identitat col·lectiva, igualment oficial, era tan forta que empatxava. Per tant, amb perfecta lògica, van viatjar una mica i es van fer demòcrates: “sólo porque el nacionalismo de cartón piedra que trataron de inculcarnos se cuarteó al exponerse a los aires procedentes de Europa y Estados Unidos nos volvimos insensibles pero definitivamente demócratas.” Això, per molt curiós que semble, els passava a xicots molt intel·ligents de Sevilla, de Ferrol o de Madrid, o diuen que els passava: que es van fer demòcrates com a reacció contra el nacionalisme espanyol. El problema és que confonien, i confonen encara, “nacionalisme espanyol” amb patrioteria franquista, consignes imperials, yugos y flechas, i altres fantasies retòriques i ornamentals. El nacionalisme de veritat, el de fons, l’espanyolisme profund, ni se’l plantegen com a problema: hi viuen dins, el respiren, és part de la seua substància. Tenen Estat, exèrcit, monarquia (amb república seria igual), ministeri d’hisenda i companyia de ferrocarrils, ho tenen tot, sobretot el reconeixement intern i extern com a nació sobirana. No es pot demanar més, en la matèria. I quan els altres demanem només la meitat de tot això, només una tercera part, s’espanten i escandalitzen: però com pot ser que ara us feu nacionalistes quan nosaltres ja no ho som?, diuen.

D’ençà de l’anomenada “Transició”, afirmen que, com que ells es van fer demòcrates i no nacionalistes, esperaven que als altres els passaria igual i que “el aire de la democracia los impregnaría de valores universalistas”, etc. Lamentablement, com sap tothom “nada de eso ha ocurrido: a medida que el nacionalismo español dejaba de ser el fundamento coactivo de nuestro sistema político, los nacionalismos vasco y catalán han pugnado por construir con distintos grados de agresividad una identidad separada, marcar la frontera de un “ellos” y un “nosotros”, contener, levantando barreras, la inevitable pendiente hacia una sociedad multicultural y plurinacional”. De manera que la cosa és perfectament clara. D’una banda hi ha “ells”, els bons no-nacionalistes espanyols plurinacionals multiculturals sense barreres, i d’altra banda “nosaltres”, els dolents bascos i catalans nacionalistes uninacionals monoculturals tancats per altes barreres que alcem contra el curs de la història, etc.

I per si fóra poc pecat, no som demòcrates, com ells. “Vaya por Dios”, que diuen allà, com ens veuen els pluriculturals multilingües sense barreres, “vaya por Dios”: ni demòcrates som. Ni demòcrates, perquè aprofitant unes paraules incivils i poc prudents del senyor Arzallus, l’autor de l’article (Santos Julià de nom, historiador ben acreditat, liberal de renom) engaltava, apuntava, i concloïa: “Arzalluz demuestra que nacionalismo y democracia se encuentran como sospechábamos, en relación inversa: mientras más haya de lo uno, menos habrá de la otra, y viceversa.” Ja veuen quines sospites es confirmen. Es miren cada matí a l’espill, i es veuen translúcids. Fa trenta-cinc anys, fa vint anys, fa deu anys, fa una setmana, i l’any que ve i l’altre i l’altre.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1614 | 19/05/2015   Imprimir

País de pocs palaus

De pocs palaus, de pocs castells, i de poca arquitectura històrica d’esplendor monumental: una carència en la qual rarament pensem, però que es nota, perquè vol dir que al llarg dels segles hi ha hagut poc de poder, d’aquell poder que es manifesta en la pedra, sobretot. Amb alguns castells ben mantinguts o ben reconstruïts (com els de Morella o de Montesa, per exemple: al Regne de Castella, poden estar-ne segurs, castells així els mantindria l’Estat en perfectes condicions), amb alguns monestirs medievals drets i habitables (no amb ruïnes mig refetes com a Valldigna), amb algunes dotzenes de palaus com cal, aquest país seria una altra cosa. Una vegada, a Santiago, passejant amb amics gallecs del gremi de la literatura o de l’antropologia, els vaig dir: “Hi ha més pedra monumental acumulada en aquesta ciutat vostra que en tot el País Valencià junt.” No s’ho cregueren, però és veritat. Sobretot pedra de grans monuments, que és de la que ací n’hem tingut poca, o l’hem arrasada com a bons bàrbars del sud. Perquè els antics bàrbars del nord, saxons, germans, francs o escandinaus, ja fa molts segles que no practiquen la barbàrie, i això es nota en els paisatges, en els palaus polits enmig dels camps o dins de les ciutats. Mentre que nosaltres, a penes fa unes poques dècades que vam començar a respectar les nostres pròpies pedres. També és cert que ells, qui sap si perquè per allà  plou més sovint i fa més fred, han construït molt més sòlidament que nosaltres, almenys durant els darrers sis o set segles. De manera que un hom viatja per les Europes de més enllà del Pirineu, de la Toscana fins a Escòcia, o de Bohèmia a Normandia, de Bordeus fins a Cracòvia, i ho tenen tot ple de castells en perfecte estat de conservació i de palaus i palauets ben repintats i polits. O de châteaux com els francesos, que poden ser les dues coses alhora. Tot ple de palaus urbans i dels seus equivalents rurals, manor, villa, schloss o com se’n diga en cada lloc. Quasi invariablement ben mantinguts i pulcres, habitats o habitables. A la vall del Po, la vall del Loira, del Tàmesi o del Rin, a les ciutats, les planes i les muntanyes. I això vol dir, entre altres coses, que allà hi hagué una noblesa com Déu mana, una aristocràcia amb recursos abundants, amb el cap ben posat, amb ganes de viure i de deixar memòria en pedra picada i en pintura. Gent que feia les coses ben fetes, que sabien una mica d’art i d’arquitectura,  i sobretot que pagava a qui en sabia. El resultat és que de tot això en queda una herència, tan abundant i sobretot tan escampada que, a pesar de les guerres i les bombes,  de castells i palaus hom en troba pertot. De la mateixa manera que dels reis, per exemple, queda una herència en forma de parca o de museus.

Doncs bé, els valencians no tenim, ni de lluny, aquesta bella abundància de palaus o châteaux. Som perfectament pobres de palaus, i els pocs edificis que solen rebre tal nom són més aviat modestos i rurals; i si són urbans, com ara els palauets més o menys gòtics de València, poden ser més modestos encara, amb alguna molt  rara excepció (l’esplendor aparent del palau de Dosaïgues, posem per cas, és perfectament fals i afegit).  En realitat, tenim ben poca arquitectura de gran volum monumental: no ha sigut aquesta l’especialitat dels valencians, i damunt vàrem tindre l’humor d’arrasar, entre el segle XIX i el segle XX, una gran part dels monestirs i convents del país, que ara serien tan aprofitables com a llocs històrics per visitar o per instal·lar-hi biblioteques, museus, i aquestes coses que interessaven tan poc als nostres governants. Cap rei no va construir ací res que valguera la pena (els nostres reis propis eren pobres, i després ja no eren propis, eren castellans, i només construïen allà), i els nostres grans nobles històrics ni eren tan grans ni gastaren en pedres els seus escassos recursos. Els grans llinatges perduts no ens van deixar, tal com era la seua obligació, palaus on hom puga sentir de veritat l’aire d’una noblesa poderosa i refinada. O potser no eren ni tan poderosos ni tan refinats. Després, els seus successors, organismes de l’Estat, ajuntaments, ignorants i cacics de qualsevol signe, han acabat la faena: l’abandonament, la picola, el solar, la misèria cívica. No ens ha anat molt bé, als valencians, com a protagonistes de la nostra pròpia història. Potser, també, per la falta d’allò que l’abundància de palaus hauria pogut significar.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1613 | 12/05/2015   Imprimir

Pelegrins, llatí

Els pelegrins de les Useres, caminant per la muntanya, arribant a Sant Joan, o entrant a l’església de Xodos, canten en llatí amb músiques que tenen antiguitat de segles. I també canten en llatí els pelegrins de Catí a Sant Pere de Castellfort: canten O Vere Deus, el primer cap de setmana de maig. He acudit alguna vegada a  esperar els romeus a mig camí, i els he vist pujar serpentejant per la sendera: primer un home amb sobrepellís blanc i una creu, després alguns centenars d’homes i dones, joves la major part, amb botes i bastó, i després els que vénen a cavall i unes andes elementals amb una imatge petita del sant. És migdia, ells han eixit a primera hora de Catí, i és una meravella diàfana veure’ls com pugen des del fons d’una vall fins al fons d’una altra vall més alta encara, entre verds foscos o tendres, herba fresca, ginebres i savines i el groc violent de les argelagues en flor. Hi ha moltes altres flors formant coixins de color violeta, i més verdors i més flors els noms de les quals desconec, la llum pot baixar tamisada per un pas lent de núvols, i tot junt és la primavera de la muntanya valenciana, que alguns anys pot ser una primavera perfecta. Caminant per les valls, gran part dels pelegrins joves o no joves porten la capa llarga de burell amb esclavina, i els que són pròpiament romeus duen al cap barrets o barretines. Porten barretina, en efecte, unes enormes barretines clàssiques negres o roges doblegades cap avant, i no per ganes de demostrar res, sinó perquè n’han portades sempre, com en portaven en tantes comarques valencianes –inclosa la capital– fins a mitjan segle XIX o més: consulteu els gravats de l’època i els llibres de viatges. Es posaren, doncs, la barretina al cap, i començaren a cantar antífones i psalms penitencials: en llatí, com ha estat sempre i com ha de ser. Segurament no comprenen tot el llatí que canten, però això mai no ha tingut la mínima importància. Miserere mei, Deus, secundum magnam misericordiam tuam: “Deus” s’entén, i “misericordiam” també, perfectament. I també s’entén quan demanen “pacem et pluviam de coelis”. La pau cal suposar-la en aquestes muntanyes, almenys entre guerra i guerra, l’última va ser la de Franco (amb l’afegit dels anys dels maquis), i abans hi hagué la del Marroc, la de Cuba, i abans les dues o tres dels carlistes. Quant a la pluja del cel, enguany pareix que per ací n’ha caigut prou: les vaques de la Llàcua, com les del terme de Xodos, es veuen ben alimentades i llustroses. Per si algun lector no ho imagina o no ho sap, en aquest país nostre –el valencià– hi ha valls amb pastures verdes, romeus amb barretina i capa, vaques als prats de muntanya, i homes antics i moderns que canten en llatí.

De vesprada, els visitants es congreguen per esperar els romeus a Sant Pere, que és la seua destinació després de més de trenta quilòmetres de boscos i muntanyes. Fa molts anys, mentre esperàvem, el meu amic Alfons Cucó m’explicava que un lord escocès que va portar per ací de visita li comentà que aquestes terres eren com les del seu país: “The Highlands!”,  exclamà el baró parlamentari, coronel retirat. Aquestes són les nostres terres altes, en efecte, les nostres highlands, i alguns dies són tan belles que tallen la respiració. Sant Pere de Castellfort és una ermita del segle XIII, pulcrament restaurada en el seu gòtic primitiu, i està enmig d’un prat com un promontori a 1.300 metres d’altura entre valls profundes. Quan arriben els pelegrins (els hem tornat a contemplar des de l’altura, serpentejant per la sendera, amb la gran creu de plata i els estendards de color vermell viu o carmesí) hom canta unes altres psalmòdies dins de l’església ja mig fosca, i després tots mengem l’escudella d’arròs amb llegums acabat de cuinar en grans olles de coure. Diumenge de matí vam visitar amb els pelegrins el santuari increïble de la Mare de Déu de la Font, amb els murals de la sala pintats a finals del segle XVI, vam beure gotets de moscatell amb pastes beneïdes, i encara quedà temps per arribar a l’ermita de Santa Helena, on el mateix dia pelegrinava la gent de la vila d’Ares. Hi ha diverses maneres –diverses, però no moltes– de cultivar una miqueta l’esperit, de ser una miqueta més humà i més feliç, fins on és possible, i d’estimar com cal el país propi i la pròpia gent. Una d’elles és acompanyar pelegrins antics, per llocs on canten belles psalmòdies en llatí.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1612 | 05/05/2015   Imprimir

Déu verdader, enveja

O vere Deus”, repeteixen una vegada i una altra pel camí els cantors que acompanyen els pelegrins de les Useres, amb veus vibrants i melodia sagrada i arcaica, com el passat dissabte entrant a l’església de Xodos, abans de les prostracions rituals dels caminants: “O vere Deus”, un cant que als presents silenciosos ens arriba a les entranyes. O almenys a mi, cada vegada que l’escolte de prop, o de lluny ressonant per camins de muntanya. Llavors, sentint el cant, envege els cantants i els pelegrins, envege els creients. No perquè pense que l’emoció dels fidels, quan escolten un cant litúrgic com aquest, és més intensa i profunda, ja que els ressorts afectius i estètics poden ser tan potents com els religiosos. L’enveja és d’una altra espècie. Fa alguns anys, d’una revista molt seriosa que es diu Catalan International View, em demanaren un paper sobre “els límits de l’agnosticisme en el nostre temps”. Els quals límits, si bé es mira, no són tan diferents dels que han conegut els temps passats. Vaig escriure la llarga consideració, sota el títol “L’agnòstic insatisfet”, i aquest era el final o conclusió de les divagacions sobre un tema tan antic i recurrent: Que creure o no creure en Déu no és habitualment problema per als qui viuen instal·lats en una creença heretada: no solen preguntar-se per allò que ja saben amb certesa profunda. No és problema tampoc, en general, per als qui no hi han viscut mai: no hi ha cap factor biològic, instintiu, que faça que els membres d’aquesta espècie de mamífers amb cervell hipertrofiat que són els homines sapientes es pregunten espontàniament si hi o no hi ha algun déu o Déu en algun lloc.

Els déus, o Déu, són part de la cultura, no de la biologia. I tampoc part de la física: dir que el famós bosó de Higgs seria la “partícula de Déu” no passa de ser una imatge poètica, tot i que la física (la física de partícules, l’astrofísica, la mecànica quàntica) ha esdevingut l’equivalent contemporani de l’antiga metafísica: el seu objecte és la realitat última de l’ésser. En qualsevol cas, però, qui no ha rebut per transmissió cultural les idees i les emocions, les imatges i els mots, que donen gruix i contingut al pensament i al sentiment de Déu, o dels déus o del seu equivalent, és ben difícil que individualment, espontàniament, arribe a fer-se ell mateix la gran pregunta. El “problema de Déu” només és problema quan ja ha rebut abans moltes respostes. I l’agnòstic és aquell per a qui cap d’aquestes respostes és del tot satisfactòria. Si és un agnòstic càlid, és també un agnòstic infeliç. Perquè és difícil que la cèlebre tesi setena de Wittgenstein (“Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar”) siga un remei satisfactori contra la insatisfacció profunda de l’agnòstic.

En realitat, els agnòstics de bona voluntat pensem que Déu, si existeix, més que la solució última a les nostres preguntes, és sobretot qui ha de respondre a les preguntes dels humans, no únicament qui ha parlat per iniciativa pròpia en els llibres sagrats. Per exemple, tal com preguntaria algun dels germans Karamàzov: si vostè, senyor Déu, ha creat o ha permès l’existència de tants milers de milions d’individus amb ànima i consciència i pors i angoixes, amb quina finalitat ho ha fet, per què ho ha fet, què pensa fer al final del tot amb tots nosaltres? I més: Si vostè és tan important per a nosaltres, i si som tan importants per a vostè, per què no se’ns mostra mai amb claredat, o per què es mostra només a algun profeta que després escriu (o li escriuen) allò que ha escoltat o que ha vist, i hem de creure les seues paraules? No cal continuar per aquesta via, tot i que aquestes, i altres per un estil, són les úniques preguntes substancials, que per això mateix no ens fem, o no ens les fem perquè no tenen resposta. No en tenen fora de la fe, mentre que dins de la fe només cal acceptar respostes que deriven de la confiança del creient en el Déu en qui creu: cantar amb convicció O vere Deus. Després d’això, els pobres humans pelegrins, creients o no creients, farem igualment la nostra vida de cada dia, afrontant com podrem els nostres problemes i angoixes, i sovint les angoixes i problemes dels altres. Però amb un “Déu verdader” seríem immortals, que no es pot dir que siga poca cosa. I a partir d’ací, anar fent, fins i tot en els temps de crisi, que són tots.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS