Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 19 de març de 2024
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1715 | 25/04/2017   Imprimir

Europa, els turcs

Quan, a través dels segles, em dictava les seues memòries, el papa Alexandre VI recordava aquell estiu del 1456, quan el seu oncle Calixt III aconseguí que una tropa cristiana mal armada obligara els turcs a alçar el setge de Belgrad: “Jo no era present a Roma”, m’explicava, “quan arribà la notícia que els exèrcits croats que ell animava havien vençut gloriosament els turcs, però sé que el papa va caure de genollons a terra i plorà llargament, després digué: el Fill de Déu ens ha mostrat avui el rostre de la seua glòria, i va instituir aquell dia, com a festa de la Transfiguració del Senyor; i espere que l’església la celebrarà sempre, a pesar que ja ningú recorda que sense aquella victòria dels cristians els turcs haurien ocupat les planes d’Hongria i tenien el camí obert fins a Viena i a Bohèmia, però tota la vida he vist que els estats d’Occident troben més plaer a batallar entre ells que a fer la guerra junts contra l’infidel i no comprenen que si els turcs tornen Danubi amunt i conquisten Belgrad, aquella serà la clau d’una frontera que pot durar moltes generacions i alimentar odis perpetus en el centre d’Europa, el papa Calixt sí que ho comprenia i tots els papes darrere d’ell també, però sembla que som els únics que ho veuen i ni les repúbliques ni els prínceps ens escolten, el Senyor perdone els nostres pecats i tinga misericòrdia de nosaltres”.

Ho recordava jo ací mateix, fa més de quinze anys, i recordava també que el Senyor no tingué misericòrdia de nosaltres: molts anys més tard els turcs travessaren el Danubi, i les fronteres d’Europa, de Viena i Budapest fins a Istanbul —ja no Bizanci, ja no Constantinoble—, s’hagueren de refer incertament, i encara no estan clares. La previsió dels papes Borja (o la que jo els atribuïa) era encertada: la frontera de l’imperi turc va ser molt de temps la ratlla d’Europa, i els Balcans no han deixat de ser un niu d’odis perpetus. Qui haja contemplat la confluència del Sava i el Danubi des de dalt del castell de Belgrad, qui haja passejat pel nord de Grècia i per l’oest de Macedònia, qui haja travessat, a Skopje, el pont que separa els cristians dels musulmans, qui haja visitat a Istanbul allò que queda del barri del Fanar i del patriarcat grec, sabrà potser de què parle. Si ara, més de cinc segles després d’aquelles pors i d’aquelles batalles, els turcs, fora d’Europa, ja són Europa, benvinguts siguen. Però llavors Europa, amb turcs, ja no serà l’Europa que ve del gòtic i del renaixement, de la il·lustració, la revolució, el romanticisme i tot això. Serà una cosa que jo mateix no entenc.

Això pensava jo l’any 2002, quan semblava, en efecte, que els turcs eren tan europeus com els danesos o els italians, i que la reticència a acceptar-ho era cosa d’islamòfobs, xenòfobs o pitjor. I poc abans jo havia recordat, per escrit, aquella trista escriptora sèrbia quan, després d’unes jornades amb el PEN Club a Ohrid intentant neutralitzar odis balcànics entre escriptors, sopàvem al restaurant desolat d’un hotel, gris i mal il·luminat, al centre de la ciutat de Skopje, capital de Macedònia. Era la tardor del 1991, i la guerra dels serbis de Milosevic contra croats i bosnians feia estralls en l’ànima de l’escriptora: ella era lleial al seu poble, però enemiga de la patrioteria criminal que en nom dels serbis massacrava els veïns, i per tant era una dona abatuda i amb molt poca esperança. Havent sopat, vaig pensar de convidar-la a un cafè, a l’altra banda del riu que separa els macedonis eslaus dels albanesos. L’escriptora no tenia moltes ganes de cafès nocturns, però acceptà. Sobretot, vaig comprovar, no tenia ganes que la miraren aquells homes de cara fosca i grans bigots que feien rogles als cantons o seien a la porta dels cafès. “Musulmans”, digué en anglès: “Turkish”.

El barri d’aquells turcs que no eren turcs feia una altra olor, tenia un altre gust, els homes miraven d’una altra manera. Per a ella, l’orient començava allà mateix, en aquell pont de Skopje, i aquells albanesos “turcs” eren ja part de l’enemic històric. Vaig intentar fer-li les consideracions del cas, i no la vaig convèncer: no ha canviat res, va dir, són turcs, són diferents, no són Europa. D’aquell sopar i aquella passejada nocturna han passat vint-i-cinc anys, un quart de segle, i ara mateix, esvaïdes les il·lusions d’una Turquia políticament i culturalment (?) europea, frustrat el somni d’alguns milions de turcs que volien sentir-se part de l’espai occidental, no sé si en el fons del fons no devia tindre raó aquella jove escriptora pàl·lida, que no he tornat a veure més, i que només va somriure quan, per rebaixar la tensió, li vaig parlar de les aventures del cavaller Tirant i la princesa Carmesina a la ciutat, ara turca, de Constantinoble.

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1714 | 18/04/2017   Imprimir

Sobre Putin, Trump i Europa

 

Continuem parlant d’Europa, més encara, ara que la Gran Bretanya, per un lamentable error de càlcul de Mr. Cameron, una campanya perversa, i les estúpides reticències de Jeremy Corbin i l’esquerra laborista, ha posat ja un peu fora de la porta d’eixida. I quan els vint-i-set que hi queden dins acaben de celebrar (amb més profit del que sembla) els seixanta anys del bateig de la Unió. L’han celebrat a Roma, com havia de ser, i la premsa italiana seriosa (el Corriere, la Repubblica, La Stampa...) va donar als actes el ressò i els comentaris adients. La premsa espanyola equivalent, la catalana inclosa, es va ocupar ben poc de la matèria europea: deu ser que tenia massa coses més importants de què parlar. Més importants que Europa, vull dir. Fa poc més d’un quart de segle, el mur de Berlín era encara una barrera que dividia en dos el continent, i en certa manera el món sencer. L’anomenat eurocomunisme intentava superar discretament l’oposició radical entre els blocs, però en realitat, fins el 1989 la Unió Soviètica i els països de règim semblant eren encara els “amics” del conjunt de les forces d’esquerra, i en primer lloc dels seguidors de la doctrina marxista: amb crítiques i tot, l’URSS i companyia eren els “bons”, i els altres, els “capitalistes” i en primer lloc els EUA, eren incondicionalment els “roïns” de la pel·lícula. Els qui tinguen una mica d’edat, que facen memòria (quina alegria, per exemple, quan els russos i els alemanys de l’Est —dopats fins a les celles— guanyaven innombrables medalles olímpiques...), i els qui no, que pregunten. Una actitud profundament doctrinal (maldat intrínseca del “capitalisme”, bondat del “socialisme” a pesar de tot), que segons com encara dura i que a cada generació es reactiva i renova, a pesar d’estar ben poc fonamentada en l’experiència històrica, econòmica o social. Ara bé, des de la caiguda d’aquella muralla ja ha passat una mica de temps, prop de trenta anys, i han passat tantes coses que aquell món no és ja el que era. Rússia, certament, ja no és model de res, excepte de religió ortodoxa, moral conservadora, tsarisme renovat en la persona de Vladímir Putin, i pseudocapitalisme mafiós: setanta anys de socialisme (?), per acabar així. Quant al “bloc soviètic”, la major part dels països que en formaven part ara són membres de l’OTAN i de la Unió Europea, o siga del gran espai polític que en diem “occidental”, sota el control directe o indirecte dels Estats Units, cada vegada més reticents a exercir activament aquest control (que és segurament rendible, però és massa car...).

I també els EUA pareix que han canviat, fins a un cert punt, o incert, però important, de l’imprevisible i de vegades grotesc president Donald Trump, algunes actituds i decisions del qual estan modificant l’estratègia política del seu país, la imatge, i les posicions en l’escaquer internacional. Per començar, les relacions personals entre Putin i Trump ja han mostrat sense vels algunes afinitats fonamentals: l’un i l’altre són clarament hostils a la Unió Europea, és a dir, a la idea d’una d’Europa autònoma, potent i unida, tant en el camp econòmic com en el polític. Raó per la qual donen suport de forma expressa a tota mena de forces, posicions i actituds antieuropees, des de l’entusiasme explícit de Trump per l’eixida britànica, fins a la simpatia pels líders com Geert Wilders o Marine Le Pen que voldrien seguir aquest camí. Passant per les abraçades, físiques i financeres, de Putin per la mateixa Le Pen i per altres organitzacions d’extrema dreta, indefectiblement enemigues de la UE. A Itàlia, per exemple, la Lega Nord (cada vegada més lluny dels seus orígens), i també progressivament Beppe Grillo i el seu Moviment 5S manifesten comprensió i afinitats tant per Putin com per Trump. En un sondeig recent de l’Observatori Europeu per la Seguretat, els simpatitzants amb els partits euroescèptics, o anti-EU són els que mostren més simpatia per la Rússia de Putin: un 50% els del M5S italià, un 70% els de la Lega, un 61% els del Front Nacional, un 45% els de l’AfD alemanya... (en conjunt, uns i altres, el doble de les mitjanes nacionals). I simultàniament, cosa curiosa, entre els seguidors de la Lega Nord, feroçment anti-EU, un 82% es declaren també simpatitzants de l’Amèrica de Trump. Així, trenta anys després de la caiguda del Mur, la Rússia de Putin i els USA de Trump no defineixen ja dos blocs, models o ideologies, però tots dos troben suports i afinitats entre els moviments dits euroescèptics o directament hostils a la Unió. I no tots són d’extrema dreta: molts són de l’altre extrem, i no cal anar gaire lluny per trobar-ne.



 

Parlem de Rússia, doncs, per continuar amb la matèria encetada, esperant a comprovar si els desplaçaments i les idees del senyor Trump (si és que té idees, i no una altra cosa...) representen de fet un moviment de fons, o una simple alteració mental transitòria. Perquè el futur de la nostra Unió Europea, de la qual sóc fervorós partidari d’ençà que tinc ús de raó, no depèn tan sols de com evolucionaran les relacions entre els europeus mateixos —vull dir dels seus Governs i Estats— sinó de les relacions amb la resta del món: amb els Estats Units i sobretot amb Rússia, que és la nostra immensa veïna immediata. De Rússia, els europeus occidentals en parlen el mínim possible, comentava fa pocs dies un diari italià: potser per no irritar una gran potència tan propera, potser per no enfrontar-se al sector de l’opinió pública que contempla Putin amb admiració i simpatia. El Putin que acaba de rebre Madame Le Pen a Moscou, una vegada més, amb grans mostres de complicitat i d’afecte, precisament perquè sap que Marine présidente frenaria en sec la integració europea (això que ataquen amb ferocitat tants grups i grupets d’esquerra radical...) i de retruc augmentaria la influència russa sobre el continent. És la paradoxa dels “sobiranistes”, diu el diari: reivindiquen la llibertat contra la “tirania” de Brussel·les, i s’arrisquen a deixar els països europeus sota la influència d’un gran poder d’hàbits i usos ben poc favorables a les llibertats democràtiques.

Si l’hostilitat de Trump contra la UE es converteix en allunyament i indiferència, i fins i tot en reducció del pacte de defensa (ja ha dit que l’OTAN li importa ben poc...), molts països d’Europa es poden sentir abandonats, incapaços de garantir la pròpia seguretat, i temptats de procurar-se la protecció de Rússia. Els russos, no cal dir-ho, n’estarien ben contents. Pensem, però, que si Rússia arribara a substituir els Estats Units en el paper de “lord protector” d’Europa, el canvi tindria efectes profunds i radicals. Entre altres coses, perquè a Rússia li convé una Europa dividida (com abans del 1989, o més), i el bloqueig del procés d’unitat seria inevitable: als moviments disgregadors dels “euroescèptics” de tot pèl, i sobretot de dreta extrema, s’afegiria directament la pressió russa. Per no parlar dels efectes, a curt i a llarg termini, del xantatge energètic (els països d’Europa central, Alemanya inclosa, ja depenen en gran mesura del gas i el petroli de Rússia...), que condicionaria les opcions polítiques tant o més que el model del putinisme autoritari. La Rússia de Putin ja ha demostrat a bastament el suport, dissimulat o explícit, indirecte o directe, als grups, moviments, partits, idees i fins i tot decisions de determinats Governs de la UE (el d’Orbán a Hongria i alguns més, fins i tot Grècia…), que resulten ben útils per als seus projectes de control. I la perspectiva no és gens agradable: l’augment del pes polític a Europa d’una gran potència que, en tota la seua història, no ha estat mai una democràcia oberta i lliure, acabaria contaminant amb gèrmens autoritaris les formes i la pràctica del poder polític.

Només cal observar quines són aquestes pràctiques i formes a la Rússia de Putin. Siga com siga, l’increment de la influència russa comença a despertar temors molt saludables: a nosaltres, els europeus (i, d’altra banda, als nord-americans més assenyats, alarmats per la perillosa ignorància de Trump) hauria d’espantar-nos la simple idea d’una Europa progressivament putinitzada, amb totes les aplicacions que suposa aquest model ideològic i polític d’autoritarisme profundament reaccionari. Un altre dia intentaré explicar per què l’“estil Putin” atrau l’admiració de Beppe Grillo (líder suprem del Movimento 5Stelle, dit “antisistema”, inventor de la casta, la gente, els cerchi... i del control informàtic). Però en aquest marginal i innocent (o no?) Regne d’Espanya, de tot això qui en parla? La dreta clàssica no se n’ocupa, si és que mai s’ocupa dels escenaris internacionals. L’esquerra habitual, no en té ni idea (salvades poques i poc escoltades excepcions), i xiula al cel mirant passar els núvols. L’esquerra dita radical, antiga o imaginàriament “moderna”, viu en realitat ancorada en un passat ja remot, de “guerra freda” i de dos blocs, bons i roïns, i aprofita tota excusa i ocasió per atacar el “bloc capitalista” i especialment els Estats Units, qualsevol palla o branca en l’ull dels quals sempre és bona per ignorar les molt més grosses d’alguns altres que, a falta de ser ja “socialistes”, sempre tenen el mèrit de ser antiamericans.

Article publicat originàriament en dues parts a El Temps, números 1.713 (11/04/2017) i 1.714 (18/04/2017)

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1712 | 04/04/2017   Imprimir

Europa, cinquanta anys més deu

A pesar de tantes tremolors i tant de pessimisme, de tantes crítiques i tantes cares llargues, no tinc ni pors ni dubtes per aquesta Unió Europea que tant ens fa patir a hores d’ara: no em fa por, com a europeu amb perspectiva històrica, una crisi que és sobretot financera, monetària, o del poc encert dels polítics de torn, que no són grans polítics. Perquè la idea d’Europa, de la Unió Europea, és més profunda i més sòlida que una crisi de deutes, d’interessos i de bancs. I si a Europa (la del sud sobretot: i tant que ens costa d’acceptar-ho!) hem gastat més del que produíem, i si hem de tornar a viure amb una certa modèstia ja oblidada, el resultat final serà ben saludable. Recordant, per posar un exemple emblemàtic, que el Regne d’Espanya, els darrers deu anys, ha malgastat més de 30.000 milions d’euros en ferrocarrils d’altíssima i ruïnosa velocitat, amb gran orgull i alegria general, tal com exhibia Rodríguez Zapatero i torna a exhibir igualment Rajoy. Que ací ho hem passat molt bé fent una piscina i un auditori en cada poble, un aeroport en cada capital de província, ciutats de la cultura o les arts o la llum, museus d’art contemporani, poliesportius, pavellons diversos, autopistes meravellosament buides (en una de les quals, que travessa La Manxa, un matí vaig comptar un sol vehicle en trenta-set quilòmetres: un sol cotxe, només un), palaus de congressos, i tots els luxes que vostès poden afegir.

A crèdit, no cal dir-ho: no amb els diners que produíem, sinó amb diners que demanàvem. Sense comptar les estafes massives, a València, a Madrid i a Andalusia, a càrrec dels diners públics (si ho esmenta de passada, i amb escassa gràcia, el comissari Dijsselbloom, els eurodiputats espanyols de tots els grups i ideologies protesten molt ofesos i indignats...). I els deutors, els balafiadors dels diners emprats, ja fa anys que no solament no se’n penedeixen sinó que acusen els creditors. Per als líders polítics d’Espanya —els que manaven fins fa alguns anys, i els que manen ara i pensen continuar manant— la culpa de tot la té la crisi europea, o “la situació”, o la senyora Merkel: els responsables sempre són els altres, i els qui empraren diners i els malgastaren, serien només víctimes de la maldat oculta dels “mercats”. Som europeus, sí, però europeus irresponsables: catòlics pecadors, que voldrien ser absolts sense fer penitència. I així és com, els uns i els altres, els fundadors i els adherits, els que paguen i els que reben, es van reunir fa pocs dies a Roma per celebrar, amb ben poca alegria visible, els seixanta anys.

És cert que aquesta etapa ja massa llarga de crisi ha fet trontollar la fe europea, i que aquesta paraula, “Europa”, que hauria de ser emblema de seguretats, de lleialtats, de projectes i d’afectes, ha esdevingut massa sovint un símbol de burocràcies absurdes, de reglaments excessius, de polítics ineptes dedicats a interminables debats bizantins que no resolen res, i així fins a semblar els responsables últims d’un malestar general, permanent, del qual és fàcil atribuir la causa als mateixos que l’haurien de resoldre. Llavors, les forces polítiques majoritàries i habitualment moderades (demòcrates cristians, “populars”, liberals, socialdemòcrates), que han promogut i mantingut el projecte europeu i les institucions comunitàries, comencen a trobar-se desbordades a dreta i a esquerra per ideologies i partits que, precisament, atribueixen a la UE tots els mals: els de la pròpia nació, els de les classes populars, o l’un i l’altre alhora. Des de la dreta més extrema, fins a l’esquerra més radical, des dels filonazis fins als “anticapitalistes”, des de la Gran Bretanya fins a Grècia: compareu els discursos doctrinals dels uns i dels altres, autoerigits en els representats més autèntics del “poble” contra el poder opressor de la banca maligna i de les multinacionals. Elimineu “Europa”, suprimiu l’euro, i tornarem a ser feliços, diu Marine Le Pen, i diuen els seus companys d’ideologia. Llegiu els pamflets i els cartells de l’esquerra més radical, i hi trobareu eslògans molt semblants: “Europa” és explotació, banca insaciable, capitalisme opressor. En un altre terreny, afortunadament, la diferència és profunda. Elimineu la diferència, elimineu la immigració, afirma l’extrema dreta, i tornarà el benestar i la concòrdia a Holanda o a França. “Acollirem tots els refugiats que podrem,” digué Frau Merkel, i haurien de dir la dreta i l’esquerra democràtiques, suposant que mantinguen els valors universals i humanistes que van fundar la Unió Europea. Cosa que sovint no està gens clara, després de mig segle d’èxit i una dècada de dubtes.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS