Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 19 de març de 2024
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1685 | 27/09/2016   Imprimir

Estiu del 61. Europa

Per raons que ara no són del cas (el cas, supose, es veurà a mitjan desembre), un jove col·lega del ram de l’antropologia m’ha fet quatre llargues entrevistes o interrogatoris sobre alguns aspectes de l’itinerari de la meua vida en anys que són ja remots. Qui sap si m’he fet massa vell, o si aquelles dècades dels 60, els 70 i els 80 del segle passat (i tan “passat”, ai las...) s’han convertit ja en història. I de camí, recomane vivament als amants de la bona literatura de memòria que llegisquen amb calma La última posada (crec que encara no hi ha traducció catalana) del gran Imre Kertész, mort a Budapest la primavera d’enguany. Espere que els seus records, més valuosos que els meus, siguen encara història contemporània, no medieval o antiga.

De manera que, en una de les entrevistes l’interrogador em preguntava sobre les meues temporades d’“experiència obrera” a l’Alemanya dels primers anys seixanta. En una empresa metal·lúrgica, per exemple. I jo explicava, tal com ací ho transcric: “Jo vaig estar treballant sobretot en una màquina, que d’eixa sí que me’n recordaré tota la vida, perquè era la meua, que era per refinar o calibrar barres d’acer, barres que eixien del forn, les treien cobertes d’una crosta, les posaven en líquid, en aigua, les deixaven allí, i després ja les duien a una màquina, que les acabava de netejar i ja els donava el diàmetre exacte, estava calibrat...” “I estaves tu allí, en eixa màquina?” “Sí. I a eixa màquina venia una grua, i et deixaven una garba de barres llargues i tu amb unes tenalles, un guants i tal, enxufaves una barra pel forat d’un extrem de la màquina, perquè entrara en la màquina, i la màquina l’anava xuplant i l’anava rodant a tota pastilla; i entre l’espècie de canal on estava la garbera de barres que tu anaves posant i l’entrada del forat, hi havia com un tros així, i si el final de la barra per casualitat estava tort d’una determinada manera, podia passar que el mateix moviment de la barra a l’entrar la doblegava i el tros de barra es convertia en una espècie d’hèlix... No sé si m’entens el que vull dir...” “Sí, sí, perfectament.” “Si la barra al final es queda així, al girar què passa? Pues que fa eixe moviment... I em diu el cabró del Vorarbeiter, el capatàs: ‘Vaja vostè alerta ací, perquè sobretot durant la guerra, que treballaven dones, a més d’una li va obrir la panxa...’, això em va dir el cabró. Jo vaig tindre per dins un acolloniment, mirava, mirava, i quan veia que començava a fer això, saltava cap arrere i parava...”

“Que et jugaves la vida.” “I em deia: ‘Durant la guerra, perquè les dones anaven més distretes...: ahí, en esta màquina mateixa, ahí, ahí’... Allí la gent estava traumatitzada, perquè a Europa la segona guerra mundial van ser sobretot alemanys i russos, la guerra a Rússia, i al front oriental van fer, i després van patir, tota classe de cabronades i d’horrors, i tots estaven traumatitzats encara. Bevien com a bèsties... I va ser el temps a més que es parlava molt de la bomba atòmica, i tal... Només tenien dues obsessions... la bomba i els russos, die Bombe, die Russen, no podien parlar d’altra cosa que de la bomba i els russos.” “I el moviment obrer estava organitzat?” “Jo què collons sé. La gent només pensava en la supervivència, supervivència... I el trauma. Com el dia que va entrar aquell, el capatàs i començà a pegar crits: ‘Pareu, pareu, pareu les màquines, pareu’, paren tots i diu: ‘Que els russos estan fent una muralla a Berlín, estan alçant un mur...’, Això era a mitjan agost del 1961: imagina’t l’efecte que va fer, allò era molt heavy. A banda d’això, pensa que sobretot per als italianitos i españolitos que estaven arribant, que tenien vint, vint-i-cinc, trenta anys, a Alemanya hi havia milions de dones sense home, que tenien entre trenta i quaranta o quaranta-cinc o cinquanta anys... Dones entre trenta i quaranta anys, milions així. Dones sense home, i sense esperança de tindre’n perquè no n’hi havia. Hi havia tota aquella generació de milions d’homes que havien desaparegut, morts o desapareguts a la guerra, i les dones equivalents... Resultat: que les cerveseries els divendres i dissabtes a la nit, allò era...” “Una passada!” “Allí el que no sucava era perquè tenia por o perquè no volia... Però allà anaven els obreros españoles estos, andalusos i castellans, o valencians o el que fóra, i els sicilians, i napolitans i companyia, anaven en uns ulls desorbitats, allò era... Allò era tot un... que ara no t’ho pots imaginar, i això era Europa, allò era Europa que s’estava fent.” Això era, i no sé si ja és història.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1684 | 22/09/2016   Imprimir

Aparició

Tal com com va la història més rigorosament contemporània (vull dir la d’aquests darrers anys, tan contemporània que no sé si ja se’n pot dir història), i tal com es pot aproximadament preveure la hipotètica història futura (un altre dia en farem un petit catàleg de previsions) de l’Europa occidental i d’alguna altra regió del planeta Terra, potser de tant en tant caldria oblidar provisionalment l’economia i la política, la part d’injustícia i de pobresa que pareix irreductible, el terror ja quasi habitual dels il·luminats d’Al·là, i altres ocupacions i misèries de la vida. 
 
Potser ens aniria bé fer un descans, tornar a les delicadeses de l’ànima, escoltar més música de Bach o de Monteverdi, imaginar que podem passar una horeta agradable al paradís, i si pot ser al Paradiso de Dante: al celestial i, prèviament, als inoblidables cants del paradís terrenal, el jardí al capdamunt de la muntanya del Purgatori. I doncs, de tant en tant, almenys de tant en tant, ens hauríem d’aturar una mica en aquest camí aspre i costerut que les informacions quotidianes en imposen. Tornar una estona a la Comèdia, que no és simplement una llarguíssima successió de versos bellíssims, un gran poema més o menys esotèric i tancat. En absolut. 
 
És certament un “poema sacre”, tal com volia el seu autor, però és també una esplèndida narració, un “viatge” per descobrir i ordenar el món i alhora la pròpia vida: com l’Odissea d’Homer, com Don Quijote de Cervantes, com l’Ulisses de Joyce: una nova i definitiva versió de la “realitat total”, de la història humana i de la història divina. I tot això amb el protagonisme, encara més agosarat i més radicalment poètic (i ací la poesia és póiesis, creació, i creació radical i perfecta, en una llengua que és al mateix temps creada en tots els seus registres), de la figura incomparable de Beatriu, unió de l’amor i la salvació, de la bellesa i el coneixement, de la mort i la immortalitat. Beatriu és la veritat de Dante, i la seua diritta via, el seu saber humà i la seua ciència divina: una creació literària tan increïble no s’era vista mai, i no se n’ha tornat a veure. Sense Beatriu, l’ànsia pel coneixement, com en el darrer viatge d’Ulisses del Cant XXVI de l’Infern, només pot conduir a la catàstrofe. Amb Beatriu, i amb allò que encarna i representa, la veritat i la bellesa superbament unides, Dante mortal –i doncs, també nosaltres...-- pot experimentar un instant d’esplendor i de glòria. 
 
Com al principi del Cant XXX del Purgatori, en una escena memorable : “He vist a voltes, quan comença el dia, / la part oriental tota rosada / i la resta del cel d’un blau serè, / i la cara del sol nàixer velada / de forma que, ombrejada pels vapors, / l’ull la podia sostenir més temps; / així fou com, dins d’un núvol de flors, / que pujava des de les mans dels àngels / i que queia per fora i dins del carro, / amb corona d’oliu sobre un vel blanc, / sorgí un dona, sota un verd mantell, / vestida de color de flama viva”. Tanqueu els ulls, poseu-vos en el lloc de Dante: reposem uns minuts de les misèries de la vida, i acceptem compartir una estona l’enamorament per la figura de Beatriu. És cert, tal com afirmen els que saben de llibres, que la Comèdia continua sent la més extraordinària i misteriosa de totes les obres amb què puga ensopegar un lector ambiciós. És cert que el cinisme, l’agressivitat, l’orgull i l’audàcia de Dante ultrapassen els de qualsevol escriptor, d’abans i de després. I és cert també que ell ho sabia: pareix inconcebible, però ho sabia. I estava convençut, com mai no ho ha estat cap altre autor que no siga el de la Bíblia, que la seua obra era la veritat, tota la veritat, la veritat que té més importància que totes. 
 
Allà hi ha tota la història de l’eternitat, la història de la humanitat, la de Dante mateix, que és la que compta, i la de Beatriu, que està per damunt de totes. Això no seria més que especulació doctrinal si no tinguera la potència narrativa i poètica que té. I no seria més que una gran història (a l’altura, això sí, de les històries d’Ulisses, de Hamlet, del Quixot), si Dante no haguera inventat el més fabulós personatge que mai ha passat per la ment i la ploma de cap escriptor: Beatriu, l’enviada de Déu, criatura de Dante que la crea. Una cosa mai no vista tampoc, ni abans ni després.
 

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1683 | 13/09/2016   Imprimir

Sobre retòrica i política

L’art de parlar en públic pot ser, com totes les arts, estèticament atractiu o del tot desagradable, entretingut o pesat, molt bell o molt lleig (els debats parlamentaris d’aquests anys: quina pobra loquacitat sense elegància!), o allò que vostès voldran. En qualsevol cas és un art molt antic, consubstancial amb l’espècie social i parlant que som els humans (els àngels parlen poc: més aviat canten himnes i fan música a les altes esferes o a la capella major de la seu de València). Dels molts invents dels grecs, la retòrica i la política no haurien de figurar entre els menors, encara que l’ús que en feien no era sempre exemplar. L’invent de la política vol dir l’invent de la ciutadania, del que ara en diríem “sobirania popular” i d’alguns detalls més que defineixen allò que solem anomenar democràcia. I això funcionava a través d’assemblees amb poder decisori en matèria de lleis, de càrrecs públics, de guerres i paus o de conflictes jurídics (l’“assemblea ciutadana”, la van inventar els grecs antics, no els modernets poc il·lustrats de Podemos: la diferència és que els grecs la practicaven, i els de Podemos no). Sempre sobre la base de l’habilitat de qui parlava per convèncer els oients, que eren també els votants. Dit d’una altra manera: la democràcia funcionava (i funciona encara, si funciona) amb els instruments de l’art de la retòrica. És a dir, sobre l’habilitat per parlar en públic, amb un discurs eficaç i persuasiu. La retòrica va ser també l’instrument de la república romana, de la pràctica judicial, i de l’educació dels joves de casa bona des del temps de Demòstenes fins al de sant Agustí, i més endavant des dels segles XIV o XV fins ben entrat el segle XX. Saber parlar en públic és, des dels grecs i els romans, una alta qualitat humana. 

L’orador, l’home que parla bé en públic, és un dels models ideals, antics i permanents, de la història social i cultural d’Europa. O era: escolteu, ara, els discursos dels polítics i els d’alguns suposats “professionals”. Ciceró parlant davant del Senat de Roma ha estat per a innombrables generacions d’escolars europeus una mena d’exemple suprem, de number one de la paraula pública. No exactament per allò que deia, sinó per l’estil. I l’estil, en els discursos públics, pareix que també s’ha acabat. Exposar tesis, encadenar amb mètode idees i fets, utilitzar amb art i amb ordre els arguments adients, i en definitiva transmetre el propi pensament als oients i si pot ser convèncer-los. És l’art de l’expressió i de la persuasió, un dels més valorats i més activament influents en la història europea. 

Fins i tot quan l’efecte persuasiu fallava, per excés de retòrica (i després d’escoltar l’eloqüent orador sagrat el fidel podia comentar allò de “no hi he entès res, però ha parlat molt bé”), aquest aparent fracàs manifestava el valor superior de l’art de la paraula: l’admiració que desperta –que despertava, ai, en un temps segurament ja passat...– el fet mateix de “parlar bé”. Però fa temps que aquest art ja no s’ensenya enlloc. “Saber parlar” formava part, durant generacions i generacions, de les qualitats que havia de tindre la persona plenament acomplerta, des dels grecs fins als fills de la burgesia industrial, educats per a una vida professional que volia dir també vida civil, vida social i vida pública. Fins i tot quan s’insultaven en públic –com ha estat pràctica immemorial al Parlament britànic–, ho sabien fer amb una certa qualitat retòrica. És clar que aquesta educació arribava només a les elits, i que –fora del camp eclesiàstic– només els membres d’aquestes elits “sabien parlar” en públic, i per a un públic que estava compost igualment per membres dels mateixos grups socials. I és clar també que tot això canvia, o comença a canviar, quan l’ús de la paraula pública és un element central de les revolucions burgeses, i després dels seus derivats, els moviments populars i proletaris. La democràcia de masses, que d’una manera o una altra s’enceta amb la Revolució francesa, i continua al llarg del segle XIX i del XX, a Europa i fora d’Europa, no representa només una expansió del discurs parlamentari, sinó sobretot l’aparició d’un fenomen del tot nou o radicalment renovat: el míting de sala, de carrer o de plaça. El fet és nou, perquè en el míting ja no es tracta sobretot de “parlar bé” amb els recursos i els referents de la retòrica clàssica (és a dir, de parlar bé davant d’un públic elegit i expert), sinó de moure a la convicció i a l’acció un públic popular, compost per gent que no ha tingut cap contacte amb un llenguatge i amb uns conceptes propis de la cultura d’elit. Continuarem, i dispensen tanta història de la cultura en aquest pantanós final d’estiu.

 
Convèncer i moure a l’acció els assistents a un míting de masses ja no serà, doncs, resultat de la claredat i l’ordre de l’exposició, ni de l’elegància oratòria i la precisió de les idees: en el míting, el desordre i la improvisació, la invectiva directa, l’atac personal, l’insult o la burla, i sobretot l’adequació a allò que l’orador percep com a desig i expectativa dels oients, poden constituir recursos molt més eficaços que els de l’antiga retòrica clàssica. Així, el domini d’aquests recursos clàssics (ordre, argumentació racional, mètode, elegància i estil...) no és condició per a l’exercici de la “nova professió” de la política: qualsevol, doncs, sense cap preparació diguem-ne “tècnica”, pot aspirar a l’èxit, convertir-se en un líder –en un “líder de masses”, o en un “líder d’opinió”: conceptes nous–, arrossegar la gent amb discursos abrandats, guanyar una elecció, dirigir un moviment polític, sindical o social. De tal manera que, en l’activitat política entesa o practicada com a activitat demagògica (però si “demagògia” vol dir moure o arrossegar el poble, hi ha cap polític que no la practique?), i en l’activitat intel·lectual, periodística o simplement social que s’hi relaciona de prop o de lluny, el discurs públic té necessàriament com a objectiu incitar a l’acció: de la pacífica i modesta acció de votar, a la revolució violenta. Es pot parlar, per tant, dient molt poques coses i mal dites, i tanmateix tindre un èxit notable, si els oients queden confusos i enganyats, però disposats en favor de qui parla i en contra dels seus adversaris: és, exactament, el sistema dels debats televisius (i dels líders inflats que fabriquen), i algun dia en parlarem... 
 
A la mort de Pèricles, Atenes va ser dirigida, catastròficament, per una mena d’homes nous que sabien arrossegar el poble i l’assemblea amb discursos virulents: homes com Cleó, mercader de cuiros, Eucrates, cordeller, o Hipèrbol, fabricant de llànties. Perquè aquesta és també una antiga tradició, portada a la seva màxima esplendor els nostres dies: Hitler, com sap tothom, era només un mal pintor barat, i demane disculpes als pintors. Quan les condicions de la vida política permeten –com ha de ser– que tothom puga parlar en públic davant de tothom, la confusió general n’és un dels resultats inevitables. El “problema” (només és problema allò que té solució possible...), és que l’expansió del dret universal a parlar en públic –i de les oportunitats d’exercir-lo– ha anat acompanyada del descrèdit o la desaparició de la retòrica, de l’art de “parlar bé”. Amb els funestos resultats que se’n deriven, des de la paraula política fins a la paraula radiofònica, televisiva o de qualsevol altra espècie de sermons. Perquè l’art de la retòrica implicava l’existència d’una posició, una “tesi”, alguna cosa, idea o principi, que calia exposar i expressar ordenadament: calia donar forma a una matèria, per tornar a una altra fórmula ben clàssica. I quan es perd la forma, hi ha el gravíssim perill que la matèria es dissolga també en el no-res. I sense matèria i sense forma, ja m’explicaran què en quedarà, de tot plegat. 
 
Robots sense esme, parlant amb langue de bois, com diuen els francesos: amb llengua de fusta, reiteracions sense convicció ni contingut, sense gràcia, sense res. Llengua de buròcrata o de profeta sense profecies. Aquests mesos passats, primavera i estiu de l’any olímpic 2016 (per no parlar d’anys anteriors), si vostès han seguit els parlaments, declaracions i discursets dels grans líders polítics d’Espanya (inclosos els valencians i catalans, tot s’ha de dir), potser conclouran, com jo, que les raons dels uns i dels altres no són proporcionals a l’eficàcia persuasiva amb què s’expressen. Això, suposant fins i tot que les raons diverses siguen realment raons, és a dir, racionals i raonables. Sense oblidar –lamente haver de dir-ho– que en el marc incomparable de la política espanyola, quan el parlament era obert i els parlamentaris parlaven, Mariano Rajoy, comparat amb els seus antagonistes, pareixia sovint un Ciceró gallec. Vull dir que, si hom recorda els discursos dels bons temps d’un Miquel Roca, un Guerra o un Felipe González, Rajoy i la resta semblen a penes aprenents ineptes, però enmig de la companyia present don Mariano pot arribar a semblar un clàssic. En tot cas és un professional i, encara que molt parcialment, controla un art perillosíssim si qui l’ha de combatre apareix apagat, ineficaç i trist, buit i reiteratiu. Les raons, sense retòrica, poden ser veritats impotents. I això els valencians ho sabem massa bé: repassem, per no oblidar-ho, la trista història dels últims trenta anys, o quaranta.

Article publicat originalment en dues parts a El Temps, números 1.682 (06/09/2016) i 1.683 (13/09/2016).  

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS