Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 29 de març de 2024
Joan F. Mira | Avui | 27/06/2009   Imprimir

L'aliança

Enllaç original

No vaig creure en aquell famós xoc inevitable de les civilitzacions que pronosticava el senyor Huntington, conegut universalment per la profecia. I no hi vaig creure, sobretot, per la dificultat de fer un inventari de les civilitzacions del món, identificar-les, i preveure com i en quins punts haurien de xocar, si de manera lenta com les plaques tectòniques, o de manera feroç i violenta. I no hi vaig creure, sobretot, per la dificultat o quasi impossibilitat de definir o saber què és una civilització. Per aquesta mateixa raó no puc creure tampoc en la substància –si és que en té alguna– de la molt menys famosa “Aliança de Civilitzacions” que predica, amb més oportunisme que convicció, l’inefable senyor Zapatero, aconsellat pel ministre Moratinos, més inefable encara. És clar que d’aquesta aliança no se n’ha tornat a saber si era gall o gallina, que la premsa internacional ignora encara la seua etèria existència, i que fins ara només ha consistit en alguna reunió amb el primer ministre turc (a benefici publicitari del seu islamisme “moderat”) i amb diversos aiatol·làs amb turbant i sotana, d’aquests que ara tenen un protagonisme tan civilitzat.

Fet i fet, l’única civilització que, de moment, figura en l’aliança espectral del govern espanyol, és una suposada civilització islàmica, musulmana, o com se’n vulga dir. Al costat de la civilització que el mateix Zapatero deu pensar que representa, que no sabem si és la cristiana, l’europea, l’occidental, o quina. La resta de civilitzacions (quines són o serien?) amb què se suposa que ens hem d’aliar, pareix que no han fet encara acte de presència, o no hi han estat convidades, o, en tot cas, Moratinos no sap quins representants hauria de convidar a l’aliança. Tampoc no sé sap en què i per què l’islam és una civilització, i per què, si ho és, l’altra civilització firmant de l’aliança no es defineix, simètricament, com a cristianisme. Si el govern turc (confessional islàmic) i els aiatol·làs iranians representen la civilització islàmica (i si no, quina?), caldria saber quina civilització pretén representar Zapatero i el govern espanyol: deu ser una civilització laica, o la cristiana però sense bisbes ni canonges?

Vistes les coses que passen aquests dies i setmanes a l’Iran, exemple rigorós i emblemàtic de la civilització amb què ens hem d’aliar, no sé si els promotors de l’aliança deuen mantindre encara viva la fantasia original. Potser els representants de la voluntat divina, segons els quals la democràcia occidental és un pecat satànic i la llei suprema és sempre i només la de Déu (això afirmen Ahmadinejad i el Guia Suprem), seran uns bons aliats nostres. A condició, això sí, que acceptem els principis de la teocràcia, i les seues aplicacions i conseqüències. Si no és així, no sé quina aliança podrem fer. En qualsevol cas, els possibles firmants de la part de la primera part d’aquesta aliança (és a dir “nosaltres”, els “occidentals” democràtics i laïcistes), no hauríem d’oblidar dues coses. Primera, que l’islam és una religió antiga i extensa, respectable i venerable: tan respectable com el cristianisme, que respectem tan poc. Segona, que l’islamisme radical és una ideologia amb els portadors de la qual seria ben complicat aliar-se.

Per molt que sovint vulguem creure que és només una reacció contra l’imperialisme del passat i l’explotació del present, etcètera, aquest islamisme militant és pura ideologia, predicada sense descans, ben finançada, i escampada sistemàticament per tots els mitjans, i és una ideologia de base religiosa, no econòmica. El que empeny un islamista radical a cometre un atemptat són les creences, la fe, no les condicions en què viu. És la religió concebuda com un motor per a l’acció militant i política. Una ideologia és un conjunt d’idees que et mouen a projectar-les sobre la societat en un sentit determinat. Per això la religiositat com a relació amb el món espiritual és una cosa, i la religiositat convertida en instrument de pressió per aplicar unes idees és una altra de ben diferent. L’islam rigorós és un sistema social, jurídic, moral i polític, lligat als textos sagrats intocables, i els seus dirigents ho repeteixen de manera incessant, sense cap mínima ambigüitat.

L’observació dels últims 30 o 40 anys permet veure que aquest islam que és també ideologia i –segons com– civilització no segueix el mateix tipus d’evolució que altres religions que accepten la secularització, que estan més relaxades, que són menys sectàries, que no pretenen tornar a la imposició directa i violenta del seu dogma... Res de tot això no ho fan ni pretenen fer-ho ni el budisme, ni el cristianisme. L’islamisme, sí que ho fa. Fins i tot, en països on fa 40 anys les dones joves anaven amb pantalons i una camisola de color, ara van cobertes de negre de cap a peus. L’efecte que fa ara mateix passejar per Istanbul o el Caire, en comparació al passat recent, és brutal. No es tracta només que tinguen un dogma o una norma, és que ho volen imposar. No diuen: sóc musulmà i no beuré alcohol. Sinó que diuen: sóc musulmà i no bec alcohol i, com que no vull que vostè tampoc en bega, tancaré tots els bars. Per la força.

Llavors, els d’aquesta civilització nostra “cristiana” reaccionem d’una manera molt evangèlica, parant l’altra galta i demanant perdó, i jo no entenc aquesta tolerància davant la intolerància violenta. Ni que vulguem ignorar allò que ells diuen expressament: diem que tot això no és una ideologia rigorosa i religiosa, quan ells no es cansen de repetir que sí, que és religió de manera absoluta, que s’immolen per voluntat divina i pel paradís, al peu de la lletra, i que en nom de la fe cal eliminar l’infidel. Ells no volen enganyar ningú, i nosaltres estem encaparrats a enganyar-nos. Tot això no vol dir que un islam moderat i “normal” no siga possible. I tant que ho és! Ho és en molts llocs, ho era extensament fa cinquanta anys, i pot tornar a ser-ho. Mentrestant, el Guia Suprem afirma que és Déu qui decideix el resultat d’unes eleccions, i qui s’hi opose és blasfem i ha de ser esclafat. Ja sé que uns altres governs també apallissen manifestants i opositors, però no ho fan en nom de Déu. Quant a la civilització, ningú no sap què és i què no és. O sí, però sembla que no ho podem dir en veu alta.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 25/06/2009   Imprimir

Embriologia

El Vaticà i els bisbes sostenen una teoria segons la qual un microscòpic grumoll cel·lular és un ciutadà amb tots els drets civils i religiosos. Déu, asseguren, infon l’ànima espiritual en el moment que l’òvul rep l’espermatozou –no se sap què hi pot fer un esperit en un lloc tan difícil, però tant se val–, i a partir d’aquell moment tenim ja complet un ésser humà perfectament batejable. Si cregueren realment en aquesta insigne collonada teològica, el Codi Canònic establiria que tot grumollet cel·lular aparegut viu a la llum per qualsevol causa, hauria de ser ràpidament batejat i hauria de ser inscrit en el registre parroquial corresponent. Però no tinc notícia que hagen batejat mai un embrionet gros com un cap d’agulla. Perquè un embrionet gros com un cap d’agulla encara no té ànima espiritual, no senyor, i aquesta ha estat la doctrina antiga de l’església, abans d’inventar-se les insostenibles teories que ara fan circular. El problema és que els bisbes –i la dreta espanyola– no llegeixen els clàssics cristians. Si almenys llegiren Dante, s’estalviarien aquests errors herètics que ara escampen. Dante, en efecte, bon coneixedor de Tomàs d’Aquino, de la doctrina dels sants pares i de la ciència del seu temps, exposa un esplèndid resum d’embriologia humana en el cant XXV del Purgatori. La llavor masculina dins del receptacle femení forma una mena de petit coàgul, que primer té una mena d’“ànima” vegetal (si fóra una planta s’acabaria ací el procés, suggereix Dante), després com d’animal elemental, i finalment serà capaç d’acollir una ànima racional: “Obre el pit a la veritat que ve, / i sàpigues que, en el moment que el fetus / ja té un cervell complet i articulat, / Déu, el primer motor, se’l mira, alegre / per tan gran art de natura, i li inspira / un esperit nou i ple de potències”, etcètera. A Déu Nostre Senyor, pensa Dante Alighieri, no se li acudiria inspirar un esperit, és a dir insuflar vida pròpiament humana, en un “coàgul” o en un embrionet sense “cervell complet i articulat”. És clar que als bisbes i al Vaticà sempre els queda el recurs de posar la Divina Comèdia a l’índex de llibres prohibits. No obren el pit a la veritat que ve, sinó a la burrera que va.

 

Joan F. Mira | El Temps | 23/06/2009   Imprimir

Llengua 2: llegir i escriure

Primera part d'aquest article

No és segur que a Veracruz, a Lima i a Alcalà de Henares el gruix dels habitants compartisquen una mateixa cultura que supera oceans i muntanyes, ni tan sols que la llengua dels respectius barris populars siga mútuament comprensible, però sí que és segur que la gent aproximadament “culta” (els qui tenen uns anys d’escolaritat, els lectors de diaris...) comparteixen la mateixa literatura. I que només consideren seua una llengua literària: només una, i la mateixa. Cal recordar quina ha estat, durant alguns segles, la llengua literària que efectivament compartia la població aproximadament culta de Lleida, Barcelona, València i la Ciutat de Mallorca: era la mateixa que compartien amb els lectors de Caracas, Buenos Aires i Sevilla. La del premi Cervantes. I amb la llengua escrita, no cal dir-ho, vingueren moltes més coses: un sentit d’identitat assumida, de ser, d’alguna manera vaga o clara, la mateixa cosa que són els lectors i parlants d’aquella llengua, de pertànyer al mateix espai mental i de referències compartides, al mateix “territori moral”. Per concretar-ho: quan, a partir del segle XVI, la poca gent que al nostre país sap una mica de lletra comença a escriure, i sobretot a llegir, en castellà, això no significa només que entra en un “mercat espanyol” (el mercat dels editors o de les companyies itinerants de teatre, per exemple), sinó que entra també en un espai espanyol d’identitat (castellano-espanyol, per ser més exactes): d’identitat cada vegada més “nacional”, o presentada i assumida com a tal. Vull dir que llegir, i escriure, en castellà significà progressivament, i més com més gent llegia i escrivia, assumir com a propis els autors de la literatura castellana, pensar que Cervantes o Quevedo eren grans escriptors “nostres” –quants carrers i places els hem dedicat en els nostres pobles i ciutats?–, i ràpidament passar a considerar igualment “nostres” don Pelayo, el Cid Campeador, Hernán Cortés i Pizarro: torneu a repassar els carrers! I paral·lelament, inevitablement, es dissolgué a poc a poc la percepció d’una cultura en llengua catalana –catalana, valenciana– com a cultura pròpia, clàssics propis, models propis, literatura nacional pròpia i tota la resta que hi va lligat. No explique res que no siga perfectament conegut: no escriure, i sobretot no llegir, es va convertir en no saber, en no sentir. I perdre el referent dels escriptors propis, era ja una manera de començar a perdre el país propi.

Si alguna visió clara van tenir ja des dels inicis els homes de la Renaixença –alguns, no tots!– és justament la idea que Joaquim Rubió i Ors expressa, el 1841, en el pròleg als versos que publicà amb el pseudònim de Lo Gaiter del Llobregat: “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions..., però sí a la literària.” Independència literària, en efecte: una idea més revolucionària, i més “nova” i actual que no sembla. Després vindria una certa independència mental i moral, uns projectes d’independència cultural, i altres conceptes i programes per superar dependències diverses. Sembla que, com en tants altres casos comparables a Europa, calia començar per la literatura, per convertir la llengua en un “model conscient” de llengua. I ho deixarem en aquest punt, que és un punt oportú per tancar aquestes reflexions. Perquè els escriptors, a més de ser receptors i emissors de missatges en la societat en què escriuen (i eventualment fora d’aquesta societat), a més de ser elaboradors i difusors de continguts socials o ideològics, a més de ser testimonis d’una realitat contemporània o històrica o elaboradors d’una altra realitat literària, són conductors d’un vehicle molt particular, que és la llengua en què escriuen. Una llengua que, alhora, és molt més que un vehicle: és o pot ser, i en el cas nostre és sense cap dubte, la matèria i l’emblema en què es reconeix una societat. I l’escriptor, llavors, és també un demiürg, algú que “treballa per al poble”. Potser del seu treball depèn fins i tot la consistència i l’existència d’aquest poble.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 18/06/2009   Imprimir

Berlusconismes

El personatge Silvio Berslusconi, que ocupa el Palazzo Chigi de Roma (palau de vells banquers, agents dels Borja i competidors dels Medici), té una tendència peculiar a la megalomania: no solament pensa que és “el més gran dirigent del món occidental”, vencedor dels poders infernals de l’esquerra, heroi que portarà el poble italià a un futur d’espectadors feliços, sinó que vol que ho pense tothom, a través de televisions, diaris i editorials pròpies o apropiades, a través de la publicitat, i a través de la presidència del govern. El polític Berlusconi és un demagog, capaç de prometre el paradís en la terra, impostos universalment baixos, i seguretat per tothom, si pot ser sense immigrats indesitjables, i amb una parafernàlia de reminiscències mussolinianes. El cavaliere Silvio Berlusconi té molt més de nou ric sense cultura que de cavaller: exhibicionista, pagat de si mateix fins a extrems de deliri (inclosos els deliris amb abundància de senyoretes llogades), que mostra la riquesa de manera descarada, i que ha fet bona part d’aquesta riquesa amb televisions que promouen la barroeria i la vulgaritat manera permanent i metòdica. Dit això, cal fer dues consideracions importants. La primera, que la major part dels electors –una petita major part, però suficient per salvar l’honor d’Itàlia– no s’ha deixat enredar pel cavaller. La segona, que no hem de pensar que el berlusconisme és una exòtica exclusiva italiana: els elements bàsics de la definició no són tan diferents dels que promou la dreta en aquest regne o país de València. Inflació de lideratge, megalomania, control dels mitjans de comunicació, descrèdit de la intel·ligència, mal gust institucional, nous rics d’aire dubtós en els cercles del poder, i alguns petits detalls més que Zaplana encarnava exemplarment, i que el seu successor perpetua. No sé si Berlusconi a Itàlia és o no és un fenomen històric. Sé que al País Valencià ja fa anys que s’ha instal·lat, amb èxit indubtable, una trista variant de berlusconisme civil, cultural i polític. I que, vista la inèpcia de l’oposició oficial, la passivitat dels intel·lectuals i l’acceptació del públic en general, té tota la traça de durar més que a Itàlia.

 

Joan F. Mira | El Temps | 16/06/2009   Imprimir

Llengua 1: parlar i ser

La literatura és allò que fem els escriptors, o això hauria de ser i així hauria de ser considerada. I parlar dels escriptors no hauria de ser tan diferent de parlar dels metges, els arquitectes, els músics i els pintors, i de la relació que tenen amb el país on exerceixen la seua professió i amb la gent des de la qual o per a la qual treballen. El cas, però, és que sí que és diferent, aquesta relació: és diferent perquè usar la llengua com a matèria o material de la professió –de l’ofici d’escriure, de fer literatura– no és la mateixa cosa que usar els coneixements científics, la tècnica, els colors i les línies, o els ritmes i els sons. Entre altres raons, perquè quasi tot és intercanviable, en matèria de coneixement i en matèria d’expressió estètica, però la llengua no: la llengua és idioma, “cosa pròpia”, i usar una llengua –per produir literatura, per llegir literatura– és alhora servir-se d’aquella cosa que indissolublement va lligada no a les capacitats expressives de la humanitat en general, sinó d’una part molt concreta de la humanitat, la que per naixement o per adopció és considerada com a pròpia, la que ha creat i format una llengua concreta com a producte de la seua experiència cultural al llarg d’un temps potser de segles. És, en definitiva, una qüestió d’identificació i d’identitat, que són paraules que alguns desacrediten molt interessadament, però que continuen tenint un valor insubstituïble. Les societats, els països, les nacions, estan lligades a la llengua, generalment a una llengua concreta i distinta, i la llengua no solament està lligada a l’escriptor i a la literatura (això és una obvietat), sinó que l’escriptor i la literatura poden estar, i sovint estan, lligats a l’existència i a la presència del país-amb-llengua a què pertanyen. No es tracta únicament la vella qüestió sobre la llengua, l’escriptor i la literatura, o sobre la relació entre idioma i nacionalitat. Que, d’altra banda, és una relació en la qual creuen igualment els homes d’estat i la gent del comú, ingenus o ideòlegs: hi creuen perquè, explícitament o no, creuen que parlar és ser. Hi poden creure de manera tolerant i educada, o de manera tan contundent com aquella consigna o exhortació que circulava per aquestes terres no fa molts anys, i que, segons com, sovint sembla que encara circula: “Si eres español, ¡habla español!” Consigna que implica que qui és ha de parlar, i que qui no parla no és; o almenys no és de manera tan autèntica i plena com els qui parlen. Encara avui, com sempre, a l’hora de les veritats del cor –que té les seues raons–, els castellanoespanyols no creuen que els catalans, que no parlen com els altres, siguen uns espanyols com els altres. Alfred de Musset, poeta romàntic, ho va escriure de manera redona i perfecta: “Només és verdaderament francés de cor i d’ànima, de cap a peus, aquell qui sap, parla i llegeix la llengua francesa.” La pregunta feroç: serien considerats espanyols de cor i d’ànima i de cap a peus els catalans, si no parlaren ni llegiren la llengua espanyola? I si “parlar és ser”, escriure i llegir és encara “més ser”: per la consciència que produeix i consolida, i per la presència que expressa. Les llengües, doncs, no tenen solament un valor funcional, d’instrument o vehicle de comunicació, tal com afirmen alguns, ben interessadament d’altra banda: amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables, en favor de les més grosses...i això és que realment volen dir. Cada llengua particular, quan és vista com a codificada i culta, i reconeguda com a tal des de fora, esdevé en certa manera símbol d’ella mateixa: llengua culta i reconeguda representa “categoria superior” de llengua, valor i dignitat igual a les altres llengües. Certament, la percepció d’aquesta “dignitat igual” és essencial per a la percepció eficaç de la “dignitat pròpia” del grup, societat o país que la parla, i essencial per tal que hi actuen els mecanismes de cohesió i d’adhesió: no és fàcil adherir-se o ser fidel a allò –llengua o grup humà– que és vist com a inferior i de menor valor. Perquè la llengua pròpia no pot ser vista o percebuda com a inferior, inepta, indigna de reconeixement, ...sota pena de depressió general, o de ser abandonada a la primera ocasió o coacció. I aquesta és també la història moderna d’Europa, d’Estònia a Portugal i de Suècia fins a Grècia, que en aquesta matèria és també la història dels seus idiomes, cultures i literatures.

Aquest article continua ací.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 11/06/2009   Imprimir

Europeus

Parla quatre paraules d’anglés, cinc d’espanyol, i no he pogut aclarir quina faena tenia o havia perdut al seu país. Només vol treballar, del que siga, tindre papers, i cridar la dona i el fill. Ha treballat uns dies al jardí dels meus veïns, netejant brosses velles i malesa. Després uns dies més al meu jardí, fent faenes del tot elementals perquè l’home no és jardiner i, al nostre país i lluny del seu, en realitat no és res. És un europeu de pell molt clara, com els seus compatriotes de Khàrkov, d’Ucraïna. És ros i d’ulls blaus, i potser no m’entenia quan jo li recordava que el nostre sol d’estiu és perillós. Ara té la pell uniformement torrada, ja no troba més faena, i no sap què farà. La Geni és una amable senyora romanesa, que acompanya i ajuda en les faenes de casa una persona anciana de la meua família. Les dues dones s’entenen perfectament, i quan falla la llengua no falla la gentilesa d’un costat i de l’altre. La senyora romanesa viu en un pis amb la filla, el promés de la filla, alguns parents i amics més, i una altra dona amb una criatura de bolquers, que pareix que no tenia on aclamar-se. Al seu país ha deixat el marit, ferroviari no he entés si actiu o semiactiu, i una altra filla, que estudia informàtica, això diu. A Castelló i comarca desenes de milers de romanesos, el nombre no el sap ningú, ocupen lentament barris que eren o són encara obrers, que també lentament abandonen els immigrats peninsulars de fa vint o quaranta anys. Geni estalvia per fer-se una caseta amb hortet al seu poble, on vol passar la resta de la vida criant gallines, porcs, una vaca i totes les verdures que vulga donar la terra. De tant en tant fa macarrons dolços com a postres, i col en forma de choucroute o sauerkraut: la col és de les poques hortalisses que dóna l’Europa de l’est, i això forma un solatge que uneix més que les llengües. Però la Geni afirma que el pobre ucraïnés que s’ha instal·lat a cal veí té la vida difícil: ell no parla llengua llatina, diu amb un somriure convençut, i els romanesos sí. Russos i ucraïnesos, problema: no llengua llatina. Romanesos, llengua llatina: no problema. I així va fent-se Europa i van refent-se els europeus, una altra vegada i d’una altra manera. I, amb eleccions o sense, aquesta no serà la darrera.

 

Joan F. Mira | El Temps | 09/06/2009   Imprimir

Barça

Diguem que faré aquest article per una certa (certa no en el sentit d’indubtable o segura, sinó en el sentit d’indeterminada, o siga incerta) responsabilitat professional. Que no siga dit, en el temps present i en els temps futurs, que no he dedicat ni un comentari públic ni una ratlla al més gran esdeveniment de la primera dècada del segle i del mil·lenni, i qui sap si de moltes més dècades. Que l’equip de futbol que estén per l’univers sencer el nom de la capital de Catalunya ha guanyat en poc temps tres campionats, dos d’espanyols i un d’europeu, i això és un triomf insigne, una victòria històrica, que cap comentarista o columnista de premsa no pot deixar passar sense dedicar-li la glossa del cas. Ho faré, doncs, sense entusiasme, només per veure cap a on em porta la matèria mateixa de l’article. Si la matèria fóra només el futbol, no em portaria lluny ni enlloc. Comprenc que és un joc que té mèrit, tant com el bàsquet, el rugbi, l’handbol, o qualsevol altre en què dos equips es disputen una sola pilota. Una vegada, ja fa molts anys, vaig entrar amb un amic en un bar, a la tele hi havia un partit de futbol important, i l’amic jo vam començar a preguntar-nos en veu alta per què els jugadors tenien només una pilota, per què no els en donaven quatre o cinc i el joc podria ser més divertit. No cal dir que haguérem d’eixir veloçment del bar, abans que els renecs i les mirades dels parroquians passaren a les mans i als fets. Sóc capaç d’apreciar una bona jugada, els pocs minuts de bellesa que pot haver-hi en un partit, però generalment m’avorreix, no aguante l’hora i mitja sencera davant de la pantalla. Supose que aguantaria els noranta minuts si la meua passió per un club o per l’altre fóra forta i profunda. Però en aquesta matèria, els meus principis es redueixen a dos, o a dos i mig: que perda el Madrid, que guanyen el Barcelona i el València, i quan s’enfronten aquests dos, que guanye el meu, si pot ser (és a dir el de la meua infantesa i de la meua ciutat, que són criteris superiors a qualsevol ideologia). Em costen d’entendre les adhesions apassionades a clubs remots, i alguns ressorts que desconec deuen explicar, posem per cas, que a Corea, al Japó o a la Xina, a Austràlia o a Sud-àfrica, hi ha seguidors del Barça tan fanàtics com els del Baix Llobregat. En una ciutat de Nigèria, la nit de la victòria romana, hi hagué un avalot tant gros entre barcelonistes i manchesterians, que un d’aquests va envestir amb una furgoneta contra una colla dels altres i va fer tres o quatre morts. I d’altra banda, no sé quants amants suposats del futbol com a esport, seguidors fidels del Barça, són també espectadors habituals de partits entre equips poc coneguts o distants, diguem que de ciutats coreanes o xilenes.

Dubte molt, i molt raonadament, que la passió pel futbol siga amor desinteressat a un esport: potser sí que és amor, però un amor basat en l’interés. En l’interés suprem que és veure guanyar els nostres. Qui són els nostres, i per què, ja és una altra qüestió. Que pot ser fins i tot, quan correspon, una qüestió d’estat. Una llotja presidencial amb un príncep britànic i un rei espanyol, amb Zapateros, Berlusconis, Montillas, i tota autoritat que faça falta. Esperant que els jugadors propis (propis de club, de ciutat, de país o d’estat) juguen millor que els altres, però esperant sobretot que, passe el que passe, facen un gol més que els adversaris. Encara que siga de xamba, immerescut, en el darrer minut, de la manera que siga. Que guanyen els nostres, que és el principi suprem, el fonament de la moral, l’arrel de patriotisme, la base de la felicitat. Si a més a més han jugat bé, n’estarem molt pagats. I si no, tant se val, perquè l’èxit, el triomf, la victòria, és l’única cosa que compta. Després, quan veig, tal com he vist, la multitud enfervorida immensa als carrers i a les places de Barcelona rebent els triomfadors, i al gran estadi fent una festa de pura exaltació massiva, la meua perplexitat es consolida. És una forma de patriotisme, possiblement (la pàtria és molt elàstica), però veient el fervor desbordat, em permetran un dubte: no crec que siga tan gran ni tan fort ni tan efervescent el dia que es proclame la independència de Catalunya. Potser que Catalunya és menys que un club, al contrari que el Barça, qui sap.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 04/06/2009   Imprimir

Banderes

En el curs d’una vida ja llarga de valencià en actiu he contemplat, i en alguns casos he seguit, les banderes següents, sempre sobre camp groc i amb quatre pals de gules, o siga barres roges: amb quatre pals sense més ornament, amb corona reial sobre blau cel, amb una franja blava més o menys ampla en un extrem, amb franja blava i una llista roja entre el blau i les barres, amb una estrella roja o blanca sobre triangle blau, amb estrella roja sobre triangle groc, amb estrella blanca sobre franja blava, i potser me’n deixe alguna. No compte les variants municipals, com ara la de Castelló amb franja verda. Compte només les banderes que recorde haver vist en manifestacions de diferent signe, en aplecs, mítings, protestes, celebracions, sopars literaris i altres llocs i ocasions on els ciutadans d’aquest país hem exhibit o esgrimit senyeres com a mostra diàfana de claredat històrica, de coherència, consciència, amor a la pàtria i fe en el nostre futur. Amb molta fe, cadascú la seua, amb molt d’amor, i també amb tanta passió i tan desordenada, que hem malbaratat així una part dels més nobles ressorts afectius. En aquest punt ens trobem: cansats del cansament inútil. És útil cansar-se, molts anys i si cal tota la vida, per fer un país més digne i més civil (que ací vol dir un País Valencià més valencià: és elemental, i jo no en tinc la culpa), per viure en una pàtria discreta, normal, culta i alegre, amb les virtuts que un patriota humanista i de cor pacífic desitja per a la seua gent o societat. Per això, i per algunes coses més, paga la pena batallar i cansar-se en la vida. Per les variants de l’heràldica, no. Totes les societats humanes tenen un emblema visual o un altre per mostrar-se o reconèixer-se: deu ser que el necessitem. El mal dels valencians, entre altres mals més grossos, és no tindre una sola bandera, ni un sol nom, ni un sol himne, ni una visió comuna del país, del passat, de què som, del futur. L’abundància, en aquest cas, no és un bé sinó una complicació afegida. És el nostre problema, el nostre pecat i la nostra penitència. I l’hauríem de resoldre: per pures ganes de liquidar batalles, o per simple cansament.

 

Joan F. Mira | El Temps | 02/06/2009   Imprimir

El partit, el país

Fa poc més de trenta anys, un petit partit de gent intel·ligent i honesta, sorgit de l’antifranquisme i de la renovació del pensament valencià dels anys seixanta, es va integrar en un partit espanyol gros, que al País Valencià havia donat pocs senyals d’existència abans de la defunció del dictador. Per raons que ara no és el cas de recordar, el Partit Socialista del País Valencià havia fracassat en les primeres eleccions democràtiques, i el Partido Socialista Obrero Español havia reemergit com a força hegemònica d’esquerra. Hi hagué negociacions, hi hagué una mica de tristesa per un costat, molta prepotència per l’altre, moltes il·lusions entre els meus amics i companys del PSPV que confiaven –potser massa– en ells mateixos, en el poder de les idees, i en la lleialtat a un projecte de país que els movia al servei públic. El PSOE, segons que em van explicar, només imposava una limitació ideològica: “aparcar el projecte polític de Països Catalans”, tal com em va dir Alfons Cucó, literalment. Si era només això, vaig pensar jo, el problema no seria problema, ja que el projecte de Països Catalans, com a projecte directament polític es podia deixar per més endavant, si és que tal projecte arribava algun dia a ser un camí transitable, no un fantasia impossible i remota. Una altra cosa era la llengua, la cultura, els interessos comuns, la cooperació, i altres camins perfectament possibles i assumibles. Justament tot això que, veloçment, el PSOE valencià, amb el PSPV fagocitat, va deixar no aparcat de forma transitòria sinó suprimit, eliminat per sempre o ignorat. Bé, doncs, si jo no vaig entrar en aquell partit aparentment nou que ja es deia PSPV-PSOE, va ser perquè no veia, o ho veia confusament i sense cap garantia, que hi haguera tampoc un projecte polític de País Valencià. Que això no era clar i no tenia cap garantia real, es va veure molt prompte amb el patiment i la marginació dels anomenats “nacionalistes” dins del partit unificat, i aparegué cruelment a la llum amb la negociació de l’Estatut d’Autonomia. No explique res que no siga conegut de sobres, i alguns dels protagonistes o víctimes ho han escrit amb detall, i m’han contat més detalls terribles de conxorxes indignes, de fets tenebrosos que no es poden escriure.

Després vingueren els anys de govern socialista, d’hegemonia absoluta a la Generalitat, a les diputacions, a quasi tots els municipis importants. El resultat, vostès també el coneixen: arrasada tota forma autònoma de vida, la terra erma va quedar disponible per fer-hi créixer qualsevol altra cosa. Aquesta “cosa” del PP i d’aquesta dreta que hi ha crescut i s’hi ha instal·lat com en terreny propi i propici. Si el país havia deixat de ser país (Lerma digué), si era només una comunitat de tres províncies, la resta era del tot coherent: importa l’administració ordinària, els càrrecs, les lleialtats internes, importa el poder del partit. I el partit era i és, per damunt de tot, un partit espanyol, unit pels noms, per l’autoritat i pels interessos, dels seus líders màxims i dels seus òrgans centrals. No és una hipòtesi meua: és així com ells mateixos actuen, pensen, s’expressen i es mostren. Perquè, això s’ha de reconèixer, els dirigents successius del PSOE valencià no han enganyat mai ningú, en aquest camp (una altra cosa és que molts altres, inclosos intel·lectuals intel·ligents, s’hagen enganyat ells mateixos, abans i ara), sempre han dit clarament què pensaven, i quines eren les fidelitats supremes. Fins a l’últim congrés del partit, i a les paraules del nou secretari general que afirma, posem per cas, que el país és història passada, i que el nostre nom –literalment– era, és i serà “comunitat”. I ens comunica que s’emociona cantant “Para ofrendar”. Mentrestant, l’única força política nacional valenciana que hem estat capaços de mantindre i consolidar, no rep cap suport de tants i tants intel·lectuals, dirigents cívics, acadèmics, etc., i altres suposats patriotes. Només hi busquen defectes i carències, o només hi troben “desviacions doctrinals”. Omplen papers o s’omplen la boca dient que “caldria fer” això i allò. Però mai donen suport als qui ja fan tot el que poden. Em desespera, em fatiga repetir, repetir, i escoltar només veus burletes o condescendents davant dels que sí que posen, per lleialtat i per principi, el país per davant del partit.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS