Avui és dijous, 12 de desembre de 2024 |
1 | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1268 | 30/09/2008
L’entrevistador intel·ligent, Joan J. Isern, vol saber com ho faig, això d’escriure: “En la seva obra la llengua té una dimensió que va més enllà del simple recurs expressiu...” Podia haver donat explicacions menys avorrides, però vaig dir: “Crec que l’escriptor s’ha de prendre la seua activitat seriosament, sense mitges tintes. Com el pintor la pintura i el músic la música. No es tracta, per tant, de definir només què vols dir: el com ho dius és tant o més important. Tornem a la pintura: davant del Goya dels afusellaments del 3 de maig a Madrid, no veiem únicament una escena colpidora o la il·lustració d’uns fets històrics: hi veiem una gran pintura, una esplèndida obra d’art. És a dir, un cúmul de sensacions, impressions, emocions que salten del quadre i s’endinsen en qui el contempla. Jo, amb la literatura intente fer una cosa equivalent: transmetre aquelles percepcions i efectes que són impalpables precisament perquè pertanyen al món de l’estètica, de l’art. I açò no es pot fer amb cap altra eina que la que els escriptors tenim a l’abast, que és el llenguatge. La història de la pintura és plena d’obres que retraten personatges o escenes que per elles mateixes no tenen cap interès i que, no obstant, són obres mestres: ho són per la qualitat de la pintura, i prou. De manera semblant, a través de l’estructura del text, del llenguatge, del vocabulari, de l’adjectivació, de la manera d’enllaçar les frases, dels ritmes interns és com l’escriptor practica i aplica el seu art. Si agafem l’Ulysses –i si tenim a més a més la fortuna de poder llegir-lo sense problemes en anglès– veurem que el vuitanta per cent de les coses que en aquest llibre s’expliquen no tenen el més mínim interès per elles mateixes, començant pel cèlebre contingut d’un esmorzar. Però quin llenguatge!, quantes sensacions impalpables és capaç de transmetre el senyor Joyce!...” Les preguntes de l’entrevistador no s’acaben, i l’escriptura torna encara, la teoria o la pràctica: “Tampoc no es tracta”, dic, “d’allò que se’n sol dir riquesa del llenguatge: de fet, la utilització d’un vocabulari extens o poc habitual pot ser deguda a l’ús d’un bon diccionari de sinònims, cosa que es veu molt clara en alguns autors. Jo em referisc a una altra cosa: saber crear o no aquella sensació indefinible de bellesa a través del llenguatge, de la puntuació, de les comes, de la combinació adequada de paraules més llargues i més curtes, amb la ressonància material de la frase...”
Torna a insistir, i jo hi torne també: “Tot açò ho compare amb la pintura i amb la música. Un quadre i una simfonia estan plens de detalls que l’autor hi ha anat posant de manera meditada, de notes i variacions, de pinzellades concretes. I quan ens plantem davant de l’obra és difícil que en copsem tots els matisos, però sí que captem el resultat i açò és el que compta, perquè o ens arriba molt a dins o ens deixa indiferents i freds. I no vull dir indiferència emocional, sinó mental, que és molt pitjor.” I així passem el temps, els escriptors, així és la nostra vida. Si la vida, llavors, és un pretext per a l’escriptura, i si aquesta, en paraules de Josep Pla, és “una activitat diabòlica i sanguinària”, i un “ofici prou desgraciat”, el resultat pot arribar a ser poc saludable per a l’equilibri i el benestar de l’esperit. Tan poc saludable com l’expressa el mateix Pla en El quadern gris: “És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió –ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ser alguna cosa en la vida–, només sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida”. El titular d’aquest “ofici prou desgraciat”, ja diu Pla que li ho sacrifica tot, i en primer lloc l’experiència de la pròpia vida. Ja sé que tot això, en aquests temps de comoditat com a dret comú i de banalitat com a mercaderia, no és un bon exemple per als nens, però així és com és, o com hauria de ser. Vostés dispensen aquestes citacions i confessions tan inoportunes, però és que fa pocs dies que he acabat una novel·la, i de vegades tinc la temptació de canviar d’ofici i dedicar-me a coses més simples i més útils, com ara la política, la filologia recreativa, o el conreu del meu hort, que ja són hores.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 25/09/2008
En la geografia del batxillerat, fa molts anys, ens explicaven que un país era ric, almenys ric en potència, quan tenia minerals i terra fèrtil. En segon lloc venia la producció d’objectes, màquines i aparells, cotxes, teixits, productes químics: un país ric de fet, no en potència, era un país industrial. I només en tercer lloc venia el sector sense substància material, dit vagament de “serveis”, que no sabíem molt bé si era només faena d’oficinistes i de cambrers, però en tot cas semblava una mica paràsit dels altres. Passats els anys, els entesos en la disciplina (?) econòmica explicaven, amb gran còpia de teoria, que això era cosa del passat: que justament la immaterialitat era el secret de la prosperitat il·limitada. Que una economia moderna havia de dedicar-se massivament a la producció d’èter sense matèria, a transaccions abstractes, a intercanviar-se informacions sobre el no res, a les finances impalpables. Al Regne d’Espanya, aquest entusiasme es combinava amb l’amor immoderat a la construcció d’habitatges, cada any més cars i per tant prova d’una prosperitat perpètua que omplia d’orgull els ministres, els presidents del govern i els ciutadans, i omplia de milions els constructors i els venedors. Érem feliços. Però això no s’aguanta, dèiem alguns, perquè a l’univers hi ha coses immutables, com ara alguns principis cosmològics: només Déu Nostre Senyor pot crear realitat del no res, i encara així només una vegada i amb moltes dificultats. I perquè l’il·lusionisme, la fantasia financera, la fascinació dels polítics, no poden eliminar totalment la naturalesa de les coses. No està gens clar, vam dir per tant els antics. I ens deien els moderns: no enteneu res, la riquesa futura és aire i flatus vocis, no és matèria sinó derivats financers, circulació aèria del crèdit, coses així. Fins que s’ha vist la trampa: eren simplement una estafa, en el millor dels casos, i en el pitjor eren una fe destructiva. Eren el paradís entre núvols: ara, per a molts, si no són ja l’infern són un malson i un purgatori. Tot per no recordar que oikonomía, en grec, vol dir bona administració de la casa. I fantasia vol dir pura aparença. Qui oblida el grec va a la catàstrofe, que vol dir capgirament, gran rebolcada.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1267 | 23/09/2008
No es tracta només d’aquesta cosa o crisi de les immobiliàries, dels crèdits alegres que no tornaran, dels bancs que peten gloriosament després d’inflar-se guanyant diners gasosos, dels experts internacionals que no saben què dir, dels polítics que no saben què fer. No es tracta únicament d’aquesta cosa local i universal tan confusa i tan incomprensible, tal com arriba als diaris i a les televisions, on s’alternen petites guerres en fronteres remotes, atemptats sanguinaris, xinesos triomfals a Pequín, huracans tropicals, berslusconis, cabdills del Carib, sermons papals, etcètera, que la llista seria ben llarga i prolixa. Es tracta que ja fa molts anys, en aquest temps històric de la televisió omnipresent, permanent, que les societats d’arreu del món, és a dir la gent d’ací i d’allà, viuen en una confusió quotidiana de notícies-impacte, d’informacions disperses, contradictòries i inassimilables, i alhora de conceptes generals associats a cada fet puntual: passa una cosa –un conflicte petit de fronteres, un rebrot de la fam africana, una declaració incendiària d’un líder local– i ho associem quasi de forma habitual a l’enfrontament entre blocs, al xoc entre ideologies, o entre religions, o entre esferes de poder, o entre grans potències econòmiques. Associem cada fet puntual que veiem als noticiaris –una manifestació a Caracas o a Kíev, un altre esclat de violència a l’Índia o a l’Orient Mitjà– a un conflicte de sistemes polítics, de creences o de blocs econòmics. “Yanquis de mierda”, crida el cabdill amb camisa roja, aterren al seu país bombarders russos (i els babaus habituals aplaudeixen contents, com si Rússia fóra encara la pàtria gloriosa del socialisme mundial...), i nacionalitza indústries, televisions i bancs. De bombes de ferro, explosius i metralla, potser en cauen poques, però vivim sota un bombardeig continu de discursos, d’imatges, d’escenes, de notícies, lligades a models dispersos de vida o de societat: el nord-americà, l’europeu (si existeix encara), el xinès, l’islàmic, i alguns altres que el famós Huntington no sé si hauria anomenat “civilitzacions”. El curs present de la història, llavors, en tant en quant la gent l’experimenta cada dia quan obre el diari, quan mira la televisió, apareix definit, per exemple, pel terrorisme organitzat, pels xocs entre pobles-religions-estats, per això que en diuen globalització, per les catàstrofes, pels deutes que no es paguen, per l’acció de les grans empreses multinacionals, per les ideologies integristes, o per l’èxit de les diverses irracionalitats neosectàries.
Però tot això arriba emmarcat en categories, conceptes o interpretacions perfectament indefinides, variables, incertes, que no expliquen res o no saben què expliquen. I al mateix temps, els conceptes clàssics han perdut validesa referencial: categories com estat-nació, com racionalitat econòmica, democràcia efectiva, sobirania, socialisme, etc., no s’han transformat en models universalment acceptats, en nom dels quals, o cap als quals, circulen els fets del present. Fins i tot el model que s’havia suposat dominant, el model de l’estat-nació dit liberal, dubta de la pròpia existència en plenitud, de la seua realitat sobirana: Europa, que el va inventar, és ara l’exemple màxim del dubte. Crec que els únics estats-nació del món que no dubten de la pròpia existència en plenitud i de la seua realitat sobirana són els Estats Units d’Amèrica i la Xina. No sé si són només “nacions”, si són imperis, o si són formes noves en la història. I davant d’això, tota la resta –països que es creuen encara grossos i forts, com Espanya, o incerts i petits com el país dels valencians– no sabem quina sort ens espera. Ja farem prou si continuem existint, cosa no del tot assegurada. En una entrevista de fa pocs dies, a la cadena CNN, Philip Roth afirmava, a propòsit d’una nova novel·la: “M’interessa el que fa la gent amb el caos de les seues vides, i com hi responen, i simultàniament el que fan amb allò que senten com limitacions. Si fan força contra aquestes limitacions, ¿acabaran ells també en el regne del caos (...) o en el món de la llibertat?” Si el gran Roth no ho sap encara, jo tampoc. “Will they wind up in the realm of chaos?”
| Joan F. Mira | Avui | 20/09/2008
Enllaç original
Parlar d’economia sense saber-ne no és cap delicte públic: ho fan els governants i no els porta ningú als tribunals. Tampoc no són els filòsofs els únics que poden parlar de filosofia, els metges d’higiene i salut, els psiquiatres dels estats emocionals o els meteoròlegs de l’oratge que fa. I els qui, en articles de premsa o en altres papers, escrivim sobre la salut i les emocions, el clima i els diners, sense ser doctes en cada disciplina, en realitat fem poc més que literatura, que ja és prou. Parlar d’allò en què no som experts és el nostre privilegi, que és un privilegi democràtic: només caldria, que només els experts legals pogueren opinar sobre tals qüestions i tantes altres. Faig aquesta introducció innecessària per avisar que no he estudiat les ciències econòmiques (si és que són ciències, cosa d’altra part ben dubtosa, tant com les ciències polítiques o les de la informació, posem per cas), i que això no m’impedeix llegir informacions d’economia a la premsa, observar el carrer amb una certa perplexitat, comentar amb amics més entesos que jo, com ara empresaris i professors del ram, i després fer-me’n una idea, o no fer-me’n cap i persistir en posició perplexa, en el dubte o en la incredulitat.
Era el cas, durant la passada dècada prodigiosa, o dècada i mitja, del suposat camí triomfal de l’economia espanyola, un camí sense obstacles, una direcció lluminosa que ens portava a una més gran felicitat monetària, més creació general de riquesa, més beneficis i més bon repartiment, més volum de serveis i de béns produïts, més solidesa i més seguretat en les bases que farien tan gran progrés possible i durador. Tot això –felicitat, riquesa, beneficis, producció, solidesa– eren coses que es trobaven en estat passablement crític en països com França, Alemanya, Itàlia o el Japó, llocs on hi havia recessions, o com a mínim estancament, aquella lentitud prolongada que afectava les grans economies d’Europa. Sense comptar que la llarga reculada del Japó era efecte, entre altres causes i si no vaig errat, de la inflació immobiliària i de l’excés de crèdits: símptomes i components del mateix mal que ací no podia existir, o era cosa de riure.
Arreu d’Europa occidental el creixement era molt baix, o zero, i després de pocs anys d’alegria alemanya, sembla que torna de nou cap al zero, o sota zero. Però al singular regne d’Espanya el creixement de PIB era molt més alt, es creaven més llocs de treball, el dèficit públic havia desaparegut (però la despesa social era de les més baixes d’Europa, cosa que no alterava l’alegria de l’administració socialista), i els governs successius s’atribuïen sense empatx el mèrit del miracle: érem els millors, l’enveja del continent, el somriure d’orella a orella, l’exemple universal, the Spanish miracle. Molt bé, pensava jo, ens n’alegrem moltíssim. El mal és que el miracle tenia algunes explicacions ben terrenals.
La primera era que els països més rics d’Europa (aquells que estaven sempre “en crisi”, justament) ens pagaven encara, i ens havien pagat llargament, l’alta almoina dels Fons de Cohesió, o com se’n diga, que eren molts milers de milions d’euros. Perfecte, però això no podia durar. La segona, i molt més greu, que el motor i el gruix d’un creixement tan prodigiós era la construcció massiva d’habitatges i l’increment espectacular del seu preu. O siga, Espanya no creixia perquè augmentava la productivitat general (de fet disminuïa, almenys comparativament), ni perquè la manufactura, l’agricultura o els serveis de més valor i qualitat incrementaven sòlidament la riquesa. Fet i fet, la producció industrial pareix que no estava, ni està, en molt bona forma: tèxtil, metall i maquinària, fusta, calcer, química, etcètera, no són motors forts i segurs. Però es construïen moltes cases, moltíssimes: de cada deu habitatges nous a Europa, quatre a Espanya, una cosa increïble, impossible.
En pocs anys els preus es multiplicaven per tres, i mentre que centenars de milers de pisos es quedaven buits, milions de famílies s’hipotecaven, i les immobiliàries continuaven en la glòria. És el més gran balafiament de recursos que ha conegut la història, la més gran bombolla, la més gran bestiesa col·lectiva. Petarà un dia, indefectiblement, pensava jo, ignorant en matèria econòmica, i ningú vol saber què passarà. El govern, mentrestant, tan content, i el país també: no fem fàbriques noves, fem pisos que sobren, però la gent sembla feliç. Què més podíem demanar? Pensar en la balança de pagaments, la més brutalment negativa de cap país del món? No cal: ja tornarem els diners algun dia. Pensar en la productivitat?
Sí, però només per omplir-se’n la boca, perquè ja venien milions d’immigrants que compensaven amb quantitat barata la falta permanent de qualitat. Pensar que tenim un problema profund i molt gros? De cap manera: com hem de tindre un problema, si som els millors? I ara, quan la realitat destrueix per fi la fantasia, la culpa, com sempre, la tenen uns altres. I fa pocs dies el senyor Zapatero afirmava, amb orgull satisfet, que en dos anys Espanya tindrà més quilòmetres de vies d’alta velocitat (espanyola!) que cap país del món. De vies triomfals. Insensats. Els grecs en deien hybris, supèrbia sense seny.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 17/09/2008
Em pregunten, d’una revista sense paper, electrònica: Què és per a vosté escriure articles? I aquesta podria ser la resposta. Per a mi, una columna, com les que reprenc ací després del parèntesi d’estiu, no és tan sols un mitjà per difondre informacions, opinions o idees. És també, i sobretot, una forma reduïda d’assaig. És a dir, de literatura. Deu fer més de trenta anys que practique, amb l’assiduïtat que imposa aquesta activitat implacable, aquella forma de l’ofici d’escriure que són els articles o columnes d’opinió. Escriure novel·les és, en el meu cas, la part més substancial d’aquesta professió maligna de l’escriptura; escriure assaig de dimensions regulars n’és una altra, més o menys “acadèmica”. I escriure articles n’és, potser, la part més obligada i més visible. Però tota escriptura, novel·les, assaigs o articles, és la mateixa escriptura. Vull dir que, quan faig una “columna” (o quadrat, o rectangle), no pense que estic fent una cosa independent del meu ofici d’escriptor. Supose que, si fóra periodista de professió, la meua perspectiva seria una altra. I seria una altra, sobretot, si el meu compromís substancial no fóra el que tinc amb la literatura. Amb la “literatura d’idees”, en aquest cas, tal com li agradava definir els seus escrits a Joan Fuster. Una literatura, d’altra banda, que forma part de la nostra tradició més consistent: és la de Josep Pla, d’Eugeni d’Ors en els seus anys millors, de Gaziel, i de tants altres. I significa, simplement, que les idees –i la seua “agitació”, per tornar una altra vegada a Fuster– en són la matèria primera, però el text en ell mateix n’és el resultat final, buscat a consciència com a tal resultat. I el text és sobretot escriptura: la manera d’ordenar les idees i d’expressar les sensacions, la manera d’introduir i desenrotllar un tema gros o petit fins a una conclusió o tancament de l’article. És el ritme de la frase, la sintaxi i el vocabulari, i són els recursos expressius o retòrics (en el més clàssic i noble sentit de la paraula), les imatges, i tot allò que fem servir per captar no solament la benevolentia sinó l’atenció del lector. Justament tot això, el llenguatge i els recursos del llenguatge, l’expressió i l’ordre intern, és la matèria i la forma de la literatura. Què seria, si no fóra això?
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1265 | 09/09/2008
D’ençà de la pau de Westfàlia a principis del segle XVIII –després d’aquella gran guerra europea dita d’Espanya o de Successió–, i més encara d’ençà del Congrés de Viena a principis del XIX, després de les guerres napoleòniques, el principi de la integritat dels estats, de la inviolabilitat de les fronteres, és el primer manament del decàleg del món (quan el decàleg convé), el principi absolut que no es pot posar mai en dubte i que ha de regir la vida dels estats i les accions i reaccions dels seus governs. És ben obvi que la realitat no és aquesta, ni de lluny, però aquesta és la teoria. No es va aplicar, evidentment, al llarg de la segona meitat del segle XIX, quan l’Imperi Otomà retrocedia, l’Imperi Austro-hongarès s’eixamplava, i els petits estats d’Itàlia es fonien en un sol regne. No es va aplicar després de la Primera Guerra Mundial, ni després de la Segona, quan les fronteres de l’Europa central i oriental van patir tantes contraccions, expansions i redefinicions, que gairebé cap estat en va eixir amb el territori anterior més o menys íntegre. Curiosament, sí que es va aplicar l’increïble principi quan les colònies africanes van arribar a la independència amb fronteres arbitràries i sovint absurdes, i les van considerar veloçment com a intocables. I més curiosament encara, sembla que també cal aplicar-lo als territoris que van formar la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, sovint amb límits administratius capritxosos ràpidament convertits en fronteres inalterables. En tot això, tal com es pot comprovar, les persones no compten per res, no compten els pobles. No compta la gent, compten les ratlles del mapa: prèviament declarades frontera d’estat, no cal dir-ho. Perquè tot el territori que controla l’estat sobirà esdevé territori nacional, consubstancial amb l’estat mateix i propietat inalienable de la nació que l’ocupa o domina. Tota frontera esdevé molt aviat sagrada, infinitament més sagrada que la gent que hi viu a dins. Perquè el territori és més “patrimoni nacional” que les persones mateixes que componen la nació, més que els ciutadans del país. Els estats sembla que poden suportar la pèrdua de gent, no mai la pèrdua de terra. Imaginar-se el propi mapa reduït d’un trosset o fragment, provoca descàrregues brutals d’adrenalina física i política. Imaginar-se la pròpia comunitat nacional reduïda d’uns milers o milions de persones (per emigració, posem per cas), només provoca, potser, vagues lamentacions, o càlculs sobre l’enviament de divises. I allò que en solem dir “comunitat internacional” (l’ONU, la Unió Europea, les reunions de presidents i de ministres...), quan arriba el conflicte no pensen en persones o pobles, pensen en territoris i en fronteres.
Coses així explicava jo fa quasi vint-i-cinc anys en un llibre sobre la nació i les nacions, i continuen penosament vigents. Ara mateix, és del tot evident que la Rússia de Putin, adormidor heroic de tigres siberians, pretén, d’una manera o d’una altra, restaurar el poder i el prestigi de l’imperi dels tsars, ser respectada, imposar-se de grat o per força com a poder de primer ordre. I ho ha fet, a Geòrgia, de manera abusiva, prepotent i violenta. Tothom condemna, per tant, la “independència” d’Ossètia del Sud i d’Abkhàsia, sota el control de Rússia. Evident, no? Doncs, no. Perquè la condemna es basa, doctrinalment, en una “integritat territorial”, definida per fronteres que resulten d’un artifici administratiu soviètic. Ningú no es preocupa si els ossets o els abkhasos són georgians o no, si és raonable que els ossets del sud i del nord estiguen separats en dos estats, si la població, massivament, vol o no vol pertànyer a Geòrgia. Els russos se n’aprofiten, els georgians se’n lamenten, els europeus i els nord-americans protesten tímidament. Però el principi és immutable: compten les fronteres d’estat, la gent no compta. La integritat territorial, si és respectada com si no, és el valor absolut. Les persones, i els pobles, són un valor relatiu, o no són cap valor. Es diguen ossets, kurds, tibetans, o altres noms que vostés poden pensar fàcilment.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1264 | 02/09/2008
Tal com faig cada quatre anys, he seguit de manera fragmentària les transmissions dels Jocs Olímpics, només uns minuts cada dia, prou per veure alguna cursa excepcional, algun salt prodigiós, alguns exercicis extrems sobre terra o dins l’aigua: el cos humà, i més si és un cos jove, pot arribar a límits que freguen el miracle, i això és digne de contemplar de tant en tant. Ja sé que tot açò té una gran part de circ, que els prodigis increïbles d’uns pocs no demostren gran cosa sobre les qualitats anatòmiques o el nivell esportiu del país que representen, sobretot si és un país europeu i de la raça que en solem dir blanca (que la velocitat siga negra i la gimnàstica blanca, que els etíops i els kenians siguen reis de la llarga distància i els xinesos del ping-pong, segurament vol dir alguna cosa, tanmateix, alguna combinació entre natura i cultura). Ja sé també que els jocs són molt més que una ocasió esportiva i atlètica: són el més gran espectacle universal de masses, són l’expressió política del país que els organtiza, són un immens negoci professional, són un aparador llampant amb desfilades i focs d’artifici, són una mentida colossal. I malgrat tot, veure nadar, córrer, saltar, jugar o contorsionar-se, en aquest marc d’altíssima exigència, és un plaer per als ulls i per a l’ànima. Llàstima que la competició sencera –allò d’anar més lluny, més alt, més fort– siga també una competència de vanitats nacionals, de nacions amb bandera i amb himne, explotada fins a extrems funestos de retòrica i d’emocions exaltades com si es tractara d’una cursa d’honors compartits o de guerra simbòlica: o no “com si”, perquè es tracta d’això. I això, a la glòria i honor nacionals, es dediquen els organismes esportius de cada estat amb seu a l’ONU i exèrcit legal: els atletes, llavors, són la pàtria, el país, la nació, són “nosaltres”, i les seues medalles són la mesura del “nostre” honor nacional. No sé si les transmissions olímpiques a les ràdios i les televisions d’altres països són tan brutalment patriòtiques i tan militantment nacionalistes –en el pitjor sentit de la paraula– com les del Regne d’Espanya, incloses les de la Televisió Valenciana i també, ai, les de Televisió de Catalunya, una mica, només una mica, més moderadament espanyolistes. Sé que les d’ací, totes les que he tingut ocasió de seguir i escoltar, eren d’una ferocitat nacional insuperable. El partit famós de la final de bàsquet, semblava l’equivalent d’una batalla històrica, i els locutors no es treien de la boca inflamada paraules d’honor bèl·lic, l’honra, la raça, la pàtria, la sang. És així, què hi farem, és una malaltia genètica, és un virus mortal, és la grip espanyola que arrasa al seu pas. Cada medalla, per tant, fa més compacta la substància d’Espanya, més profunda l’emoció compartida de la pàtria comuna: veritats molt profundes, passions que unifiquen, la ideologia vibrant nacional.
L’altra emoció que unifica, és la que desperta una desgràcia, una catàstrofe gran, vista i sentida com a pròpia, nacional i de tots. Un accident aeri a Barajas, amb més de cent cinquanta morts, coincidint amb el final dels jocs i amb les medalles, ha estat l’altra cara d’aquelles emocions profundes compartides que reforcen la comunitat moral de la nació. Els morts, llavors, són importants no en tant que persones humanes que mereixen el dol i el respecte, sinó en tant que són “nostres”, nacionals. A la premsa dels altres països, dos o tres dies després l’accident de Madrid desapareix substituït per altres fets dramàtics; a la premsa, a la ràdio i a les televisions d’Espanya (un “estat espanyol” que, en això, és una “nació espanyola”), continua ocupant l’espai central dies i dies, i setmanes senceres. Els morts habituals en accidents de carretera, molt més constants i nombrosos, esdevenen cadàvers privats, enterrats en silenci i sense càmeres. Els morts en una catàstrofe nacional esdevenen cadàvers nacionals, cadàvers públics, el funeral i enterrament dels quals, un a un, són seguits per la televisió. Cada cadàver públic, dispenseu-me l’horror, té un pes emocional, nacional, tan gran com el d’una medalla.
| 1 |
|
|