Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 19 de març de 2024
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1381 | 30/11/2010   Imprimir

El monstre dolç, i 3

Afirma Simone que, a les esquerres europees, potser els pesa encara l’ombra històrica del comunisme. És a dir, el fet que l’únic socialisme real, l’únic que ha arribat al poder i l’ha mantingut al llarg de mig segle o més, ha estat de fet una successió de règims definits com a “tirànics, miserables i criminals”. Amb l’afegit que el seu esfondrament, “brutal i violent”, va significar, per a molts, l’ensorrament d’alguns dels grans mites de l’esquerra sencera. Jo, que he estat un modestíssim socialdemòcrata tota la vida, però que també creia en alguns d’aquests mites, no puc estar-hi més d’acord. El mite, o la utopia, de la revolució, aquell capgirament complet, violent o gradual, que havia de canviar totes les coses i conduir-nos veloçment a la felicitat de l’home nou. Qui espera o desitja ara mateix una revolució així en aquests països nostres, i quin règim hi instauraria després? I quant al mite paral·lel de la lluita de classes, i fins i tot de l’odi de classe, que havia de ser el combustible i l’espurna que encendria aquella revolució, en què ha quedat a hores d’ara? Ara que, per posar un cas només, gran part del capital que circula per l’univers procedeix dels fons de pensions. Ara que ningú no sap ni tan sols quines són les classes que haurien de lluitar, ni com, ni amb quin resultat final. Pitjor encara és la banalització, la indefinició i la falta de contingut perceptible d’aquella noció que en dèiem progrés, i del seu derivat progressisme. Se suposava que el progrés, vist per l’esquerra, volia dir un futur millor i més lliure, un futur radiant d’alliberament i d’igualtat, i alhora una prosperitat econòmica general, assegurada, i compartida i repartida amb justícia. Si això és encara així, no és gens clar, sobretot mirant els programes que els partits d’esquerra apliquen quan arriben al govern, generalment ben diferents dels que prediquen, i sovint difícils de distingir dels de la dreta. Si el progrés és també augmentar i assegurar els llocs de treball, hom pot dubtar de l’eficàcia dels programes dits d’esquerra: comparant, per exemple (incloent-hi totes les variables del cas), els resultats del govern de la CDU i d’Angela Merkel a Alemanya (de cinc milions de desocupats a tres), amb els del PSOE i Rodríguez Z. (de dos milions a quatre i mig), en els mateixos anys i enmig de la mateixa crisi de les finances globals. A pesar de tot, com que la realitat, segons per a qui, compta menys que la doctrina, encara queden bona cosa d’intel·lectuals d’esquerra que enyoren el socialisme d’estat, que demonitzen l’economia de mercat, que es defineixen com a anticapitalistes i antiamericans, que admiren Fidel Castro (cinquanta anys de revolució permanent), que tenen simpaties per Hugo Chávez (deu anys de desastre incessant), que excusen o justifiquen qualsevol violència, crim, opressió o dictadura (fins i tot islamista) a condició que siga antioccidental. Davant d’aquests enemics, esdevinguts secta marginal, el monstre dolç no té problema, i el seu control s’escampa sense obstacles.

És cert que, entre tant de descrèdit i tant de desconcert, hi hagué una suposada tercera via, la de Tony Blair i els seus sociòlegs de cambra. Bé, doncs, a la Gran Bretanya, aquesta via ha deixat un país on les disparitats socials són més fondes que abans, on els abusos dels centres financers han tingut el camí més lliure que mai, i on els serveis públics no s’han recuperat dels colps que havien rebut de la senyora Thatcher. O la via d’una esquerra que es justifica només amb la defensa dels drets de les dones, de les minories, dels homosexuals, dels immigrats, de la gratuïtat incondicional de tots els serveis públics, del laxisme en matèria de seguretat. Fites molt nobles i necessàries, però que difícilment engresquen aquella majoria de la població que ha entrat massivament en el món del consum, de les satisfaccions immediates, de la televisió més embrutidora, de la fugida davant de qualsevol responsabilitat personal que implique esforç sostingut i alguna forma de renúncia i de sacrifici. I per tot això, i per més coses, afirma Raffaele Simone, “en aquests inicis del segle XXI el dipòsit d’idees de l’esquerra frega ja la bancarrota”. I per això, també, la resistència al poder del monstre ha de tornar a valors clàssics… que són els de la socialdemocràcia dels països del nord d’Europa i de la millor tradició liberal. I aplicar-se a la seriositat i alt nivell en l’educació, a la regulació dels excessos financers, a la laïcitat sense hostilitat, a la seguretat sense intolerància, als mitjans de comunicació sense barroeria, a controlar l’estat-providència per no portar-lo a la ruïna, a promoure eficaçment la responsabilitat personal. O això, i més coses, o el monstre dolç ens adormirà tots, abans de digerir-nos en una llarga i definitiva digestió.

Aquest article comença aquí... i continua aquí

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 533 | 25/11/2010   Imprimir

Una cosa molt lletja

Molt sovint, anant per les Espanyes, a Mallorca, a Tarragona, a Bilbao o a Madrid, em pregunten "com van les coses" al País Valencià, i si és cert tot això que, de tant en tant, llegeixen en els diaris. Això que vostés llegeixen en els diaris és cert, conteste invariablement, però és només una part de la veritat. Perquè la veritat completa és molt pitjor: la major part dels valencians viuen en un món de falsedats brillants, en una societat d’espectacles inútils i caríssims que afalaguen vanitats estúpides, de fracassos profunds en economia, finances, política, moral pública, ètica i estètica. Les coses, doncs, no van bé: en realitat, van fins i tot molt pitjor del que sembla. Alguna cosa, molta cosa, fa olor de podridura, a Dinamarca, com escrivia Shakespeare, i pareix que moltíssima gent no troba desagradable l’olor. Aquesta és la tragèdia, no sé si la del "ser o no ser" de Hamlet, la del rei Lear o la del moro de Venècia. És com aquella pudor insuportable que feien nobles i reis de segles passats, que no es dutxaven mai, i la cobrien arruixant-se amb perfums intensos. L’agost passat, en una entrevista en el setmanari El Temps, el sociòleg Mario Gaviria, que ens coneix una mica, quan li preguntaven com veu València, contestava: "Veig no només la ciutat, sinó tota la Comunitat Valenciana, víctima d’una síndrome de Palerm, de Calàbria... S’està suditalianitzant, en una barreja de corrupció, regals, ineficàcia, menfotisme, guany ràpid... Si jo fóra progre valencià portaria ací Roberto Saviano durant sis mesos per vore què en treia. Alguna cosa molt lletja s’està covant. No hi ha alternança en el govern, i això és un principi de la democràcia; hi ha una creixent absència de cultura culta, no de la cultura de carrer... El cas Gürtel no és res més que un símptoma de la suditalianització". Alguna cosa molt lletja, en efecte: jo no ho sabria dir millor amb tan poques paraules. La cosa més lletja, però, no és només la podridura i la mala olor: és el perfum aparentment agradable que la dissimula. La colònia sobre la brutícia, el desodorant amb aroma d’espígol, i el bon poble del bon país, caminant feliç cap a la ruïna, entre els efluvis del perfum sintètic.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1380 | 23/11/2010   Imprimir

El monstre dolç, 2

Primera part d'aquest article

El monstre suau, amb aparença amable, sembla que va guanyant terreny, i amb pocs obstacles. En el camp de joc del consum com a forma de vida, de les televisions més banals, del prestigi dels diners, del descrèdit de la igualtat, de la desconfiança davant dels pobres, dels marginats, dels immigrants, en aquest camp de joc la dreta nova està molt més adaptada que l’esquerra antiga, domina el xoc de forces, és fins i tot més popular, tal com indica fins el nom dels partits que l’encarnen.  I enfront d’aquesta dreta, l’esquerra pareix que no ha comprès que estem assistint a una autèntica mutació dels valors dominants, a un canvi de cultura política. El canvi vol dir que la defensa dels ideals de justícia, d’igualtat i de redistribució, de presència activa dels poders públics per a garantir el benestar dels qui queden al marge dels beneficis del sistema, de preocupació efectiva per l’interès general –tot això que era el cor ètic i ideològic de l’esquerra–, van quedant progressivament com una actitud racional i coratjosa, però minoritària, enfront de la tendència dominant a l’interès egoista i a la satisfacció individual i immediata del desig. I al costat de tot això, davant de problemes i conflictes reals, vells o nous, les esquerres europees s’han negat a la comprensió de dificultats sobrevingudes. No han afrontat els problemes sorgits de la immigració massiva i sovint clandestina, de la inseguretat, de la despesa pública excessiva, de les noves activitats econòmiques que acumulen poder financer i produeixen treball precari, de la brutal especulació immobiliària, de l’obra pública inútil i faraònica, dels efectes de l’envelliment sobre la despesa en sanitat i en pensions, de la inadequació del sistema educatiu, i de tantes i tantes coses. Ara bé, els efectes de tot això, i les pors i les incerteses que produeixen, afecten ben poc els grups socials privilegiats: qui paga les incomoditats del barri degradat o perifèric, de la inseguretat real o percebuda, de la por del futur, de la pèrdua del treball digne i segur, són els pobres, no són els rics. I els pobres, és a dir l’antiga classe obrera, cada vegada voten més la dreta, sense que l’esquerra arribe a entendre per què. Potser perquè l’esquerra, quan ha governat i allà on ha governat, no ha estat capaç de reduir les desigualtats sinó que ha permès que augmentaren? Potser perquè ha permès que l’escola pública acabara perdent crèdit i atractiu davant de la privada? Potser perquè ha tancat els ulls davant dels aspectes negatius (tan reals com els positius) de la nova immigració? Potser perquè també estimula el consum massiu com a fonament del progrés econòmic? Potser perquè, amb regularitat infal·lible, no practica allò que predica? Potser perquè, en conseqüència, s’ha difós la percepció que la dreta no enganya, i l’esquerra sí?

I d’altra banda, la major part de la gent ha arribat a assumir com a normal, natural i com si fóra la condició pròpia de la realitat de les coses, un conjunt de factors de protecció, de garanties i de seguretats, que en realitat són efecte, en gran mesura, dels combats democràtics al llarg de més d’un segle. I sobretot, efecte d’allò que fins ara en dèiem “idees de progrés”. Les pensions assegurades, la sanitat pública gratuïta, la llibertat d’associació i d’expressió, els drets de les dones en tots els camps, la igualtat efectiva davant de la llei, la legislació laboral, l’extensió dels serveis públics, la laïcitat institucional, les vacances pagades, tot això que ara és vist com si fora etern i natural, són adquisicions relativament recents, sovint guanyades amb dures batalles contra inhibicions i privilegis ancestrals, i sovint també, cal dir-ho, amb la participació d’un centre-dreta polític demòcrata-cristià o liberal (és a dir, de la dreta antiga, no de la nova que ara creix i s’escampa). Aquest patrimoni, guanyat tan lentament i amb esforços tan llargs, pareix ara inherent a la condició europea, com un conjunt de drets sense obligacions, no el resultat d’una lluita sinó de la naturalesa pròpia de les coses. L’estat del benestar, ara no té pare ideològic, i l’esquerra s’ha quedat sense aquest argumentari històric. Però aquest mateix benestar garantit, resulta que ja no sembla garantit. I davant del culte de l’individualisme, de l’èxit, de l’entreteniment, la incertesa del futur es presenta sovint com a efecte dels excessos redistributius de l’esquerra. Ací, en aquest terreny, és on la dreta triomfa, quan proclama: estrenyeu-vos (tots) el cinturó de la despesa pública redistributiva, que nosaltres us salvarem de la catàstrofe. I mentrestant, mireu la tele i no penseu, que les idees són perilloses. Continuarà.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 532 | 18/11/2010   Imprimir

El geògraf a Bilbao

No sóc l’únic visitant de museus que ha passat moments gloriosos de contemplació davant d’un dels escassos quadros de Vermeer, meravelles petites de la perfecció més alta de l’art de la pintura. Un viatge a Bilbao, per raons del tot estranyes a l’estètica (parlar vuit hores sobre nacionalismes europeus a la Universitat), ha coincidit amb una exposició extraordinària al més que extraordinari museu Guggenheim, que és ell mateix una altra meravella, no com certs edificis que tenim a València, cèlebres obres de ciment sense ànima ni pell. Bilbao, ciutat de transformació exemplar, efecte d’un llarg projecte intel·ligentíssim dels seus governants, es mereix de sobres allò que té, per a gaudi propi i dels seus visitants. Ja coneixia El geògraf de Vermeer, contemplat fa pocs anys al museu Städel de Frankfurt, al costat de l’esplèndida col·lecció de pintura holandesa del segle XVII que ara es mostra a Bilbao, i que ella sola val el viatge i la paciència sota tres o quatre dies de pluja. El geògraf de Vermeer, germà d’altres figures que reben també la llum pàl·lida d’una finestra de vidres plomats, com l’astrònom, com la dona del llaüt, com la lletera, calcula alguna cosa amb un compàs damunt d’un plànol obert sobre una taula endomassada. Hi ha, com en altres escenes semblants, un globus terraqüi, un armari, un mapa damunt de la paret del fons. Hi ha, per tant, l’"interior holandés" que endevinem confortable, la llum tamisada, i la presència del món exterior en un mapa, del món sencer en globus terraqüi. Això era Holanda, i això ha estat sempre la seua grandesa. La mateixa experiència de petit país que vol ser, alhora, un domicili amable i càlid i un espai obert a la terra sencera, i que en aquella segona meitat del XVII, alliberada de la intolerància espanyola, va donar, entre altres coses, la més gran concentració de pintura que s’ha vist mai en tan poc de temps. Sempre he somniat, inútilment, que el meu país fóra com una Holanda mediterrània impossible. On un Vermeer nostre hauria pintat un jove geògraf contemplant no se sap què, mirant una finestra de vidres plomats només translúcids, no transparents. Què hauria pensat contemplant Bilbao? I contemplant València?

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1379 | 16/11/2010   Imprimir

El monstre dolç, 1

Raffaele Simone és un lingüista de primer nivell internacional, pensador i filòsof simpatitzant de l’esquerra, i autor que ara mateix circula pel món sobretot pel seu llibre Il mostro mite, traduït al francès amb el títol Le monstre doux, i que no sé si per ací el tenim en traduccions assequibles. Doux, en francès, és una paraula una mica ambigua, que tant pot ser dolç com suau o tendre. Mite, en italià, segons el Zingarelli, vol dir benèvol, clement, indulgent, i també vol dir mansuet i tranquil si es tracta d’animals, tebi o dolç si es tracta del clima, i en general qualsevol cosa suau, lleugera, no massa pesant. Bé, doncs, tot això és el monstre que ens domina, controla o governa: el monstre dolç, que no sembla cap monstre. El monstre és un règim global de govern, però també un sistema mediàtic, televisiu, cultural, cognitiu, una forma d’ambient infantilitzant persistent que pesa sobre tota la nostra societat, afirma Simone. El monstre és producte i criatura d’una nova dreta que ha comprès la nostra època consumista, individualista, accelerada i mediàtica. Una dreta pragmàtica i conquistadora, associada als caps d’empresa i als mitjans de difusió per a promoure una societat de l’entreteniment, de defensa dels interessos a curt termini, i que promet alhora la seguretat i les barreres contra la immigració indesitjable. Aquest règim, diu Simone, aquesta nova dreta triomfant, s’interessa sobretot per l’expansió del consum, de la diversió i de l’espectacle, que li semblen la verdadera missió de la modernitat. El monstre dolç està decidit a reduir el paper controlador i redistribuïdor de l’estat i dels serveis públics, menysprea la vida intel·lectual i la independència de pensament, i desenrotlla una ideologia de l’èxit individual. És populista en el sentit que esquiva la democràcia en nom d’“allò que vol el poble.” Pensar en el senyor Sarkozy, en Berlusconi o, ridículament i a casa nostra, en Zaplana o en Camps, és una manera de començar a entendre-ho. Pensar en la corrupció que, quan no es pot amagar, es justifica amb els resultats electorals dels qui la practiquen, en seria una altra. Repassar el contingut de la major part dels programes de televisió ens ho fa entendre més clarament encara. El règim del monstre, explica Simone, es basa en tres manaments, el primer dels quals és consumir: consumiu, compreu, consumiu i compreu sempre, de tot i qualsevol cosa, útil o inútil. És la clau del sistema, i el primer deure del ciutadà. O consumiu o la maquinària econòmica es bloqueja i s’escampen la pobresa i la desgràcia universals. Consumiu, perquè la felicitat resideix en el consum, en el diner fàcil. Ser feliç és anar de compres, passar hores en un gran centre comercial. L’estalvi és cosa antiga i passada, la sobrietat és gairebé antisocial, ser moderat i discret és avorrit. I està prohibit avorrir-se.

El segon manament, per tant, és divertir-se. No hi ha res més important que l’espectacle, qualsevol que siga, massiu, al carrer, a casa davant del televisor, a les revistes del cor, l’espectacle dels personatges públics. I omplir de diversió el temps lliure, els ponts, les vacances, els caps de setmana, les hores domèstiques. Les pantalles i pantalletes omnipresents, la imatge permanent. La necessitat de diversió omple tot l’espai disponible, refà la imatge i el contingut de les ciutats històriques, indefectiblement turístiques. La diversió, en el sentit més extens, fa construir hotels i més hotels, ocupa les platges i els paisatges, omple els centres comercials, s’escampa per totes les hores de la vida. Fins i tot les notícies més serioses o més tràgiques es converteixen en entreteniment: guerra, misèria, catàstrofes, debats polítics, qualsevol cosa, tot esdevé espectacle, insisteix Simoni, joc en temps real, fulletó emocional, una variant de reality show. I el tercer manament és el culte del cos jove, de la vitalitat indefinida, la pell inalterable: la negació de la vellesa i fins i tot de la condició d’adult. El rejoveniment com a gran indústria universal, el consum expansiu de cosmètics per a semblar esvelts, adolescents, de línies i plecs i pell sense arrugues, la cirurgia estètica, el gimnàs, el bronzejat perpetu, i una altra vegada Silvio Berlusconi com a model i emblema. Els adults com a adolescents eterns, i no solament per la pell i per l’aspecte, sinó per la devaluació de les postures reflexives, de la serenitat, de la calma, del pensament, que són coses inútils i tristes, quan allò que compta és la velocitat, la imatge arrogant, l’èxit, els diners. Ha passat sempre, d’acord, però abans era cosa només d’una petita minoria, i ara és l’aspiració més alta de tothom. Continuarà.

 

Joan F. Mira | Avui | 13/11/2010   Imprimir

Exvots al bosc

La tardor és un bon temps per passejar pel bosc, no únicament per collir bolets amb major o menor fortuna (la meua sempre és menor, per no dir mínima), ni per aquell impuls que tenim de tant en tant que ens porta a submergir-nos entre els arbres i enmig de les muntanyes, fugint de les ciutats i tornant unes hores a allò que vagament en diem natura. El bosc, aquests dies de tardor, fins i tot els boscos valencians tan aspres, ha rebut l'aigua de setembre i d'octubre, i la terra està tova i humida, coberta de fulles i de branquillons que es descomponen. A la muntanya, sobretot a les muntanyes que conec millor, també hi ha raconades de bancals antics bellament construïts amb murs de pedra, que ara es desfan a poc a poc i deixen veure ensulsiades i mossos que roseguen lentament l'obra immensa de segles. Infinitat de terrasses abandonades que a poc a poc queden cobertes pels pins, alzines o ginebres del bosc que s'escampa inexorablement pel que van ser terres de conreu, i que torna a ocupar el seu espai més antic i extens. I entremig, de tant en tant, masies igualment abandonades fa molts anys, masies pobres de muntanya pobra, que a poc a poc van quedant convertides en ruïna, com els camps i les eres, els corrals i els camins. Ací hi hagué, durant molts segles, una població molt pobra i molt densa que subsistia heroicament, una vida riquíssima de gent i de moviment, i una cultura del treball acarnissat, de guanyar durament cada dia la simple supervivència, i de creure activament en les forces invisibles, en transformacions i aparicions, en miracles, dimonis, sants i pelegrinatges votius.

Si vostès, com a mi m'agrada fer especialment aquests mesos, volen passar unes hores de calma, lluny dels sorolls i de les turbulències dels humans, poques coses podran fer de més profit que caminar entre els pins nets i altíssims, rojals i negrals, dels voltants del cim de Penyagolosa, i aturar-se a escoltar, de tant en tant, la remor que fa el vent passant pel bosc, que és una música fonda i reposant. Passejava jo, doncs, un matí en companyia d'un amic de París que no coneixia el paratge, comentàvem els cartells que els naturals de la comarca havien pintat o penjat contra el projecte de parc natural (tenen la sensació que, des de València, des dels organismes oficials, els volen furtar allò que és seu: i des de València, com sol passar, no s'han molestat a explicar, negociar, oferir compensacions i aclariments), i així vam arribar al santuari de Sant Joan, en un fondal enmig del bosc. Sant Joan de Penyagolosa és un lloc molt antic de devocions i pelegrinatges, que ara és sobretot centre d'excursionisme i de visitants de diumenge.

Vam entrar a l'església, d'un barroc pobre i tardà enmig de la muntanya, amb pintures divuitesques a les parets on Salomé amb el cap del Baptista té tot l'aire d'una Madame Pompadour en un saló barroc. El sant és una imatge d'aspecte rudimentari i primitiu, cosa que no impedeix que tingui fama de miraculosa en tots aquests rodals i més lluny. I a la sagristia li vaig ensenyar al meu acompanyant l'al·lucinant exposició d'exvots, una de les més notables, extenses i completes que conec. Més i tot que la del santuari de la Mare de Déu de la Balma, als Ports de Morella, on cada any, pel setembre, portaven els endimoniats, que passaven la nit en aquella cova sagrada, i suposadament n'eixien curats, i el maligne derrotat. El meu amic de París, home urbà i de creences menys exhibicionistes (és jueu poc practicant), no havia vist mai una cosa semblant. Hi ha els centenars o milers de figuretes penjades a les parets, figuretes més velles fetes de cera, més noves de parafina, i les més recents de plàstic: els miracles són sempre els mateixos, la qualitat dels exvots disminueix. Són cossos petits d'infants, membres diversos d'adults o de criatures, cames, bracets, torsos o caps, en memòria la part del cos afectada o del cos sencer dels qui es van salvar o es van curar per l'obra d'aquest modestíssim sant Joan d'aspra imatge enmig del bosc.

Hi ha vestits de comunió, uniformes militars de soldats que tornaren indemnes del servei, hi ha gorres i barrets, vels de núvia llargs o curts, fotografies de fa més de cent anys, de fa cinquanta anys o de pocs dies abans, retrats de carnet, fotos de parelles del segle XXI el dia del casament, un jove al costat d'un cotxe moderníssim que demanava protecció per al viatge, un altre cotxe esclafat els ocupants del qual es val salvar, infinites representacions de la memòria. Els miracles es renoven, i la mostra que els documenta es renova també: hi ha cartes d'agraïment per haver aprovat un examen, escrits d'ortografia impossible que asseguren favors econòmics i miracles empresarials o laborals, hi ha temaris sencers d'oposicions, hi ha pròtesis, crosses, radiografies, tot allò que la realitat material de la vida –que és més rica que la fantasia– pot acumular al llarg de moltes generacions de fe incessantment reforçada. Reforçada, entre altres coses, per l'eficàcia visible de la súplica, tal com mostren i demostren els exvots.

Eren –i són– persones agraïdes: encenen un ciri o una llàntia, dipositen una almoina, i li deixen l'encàrrec al sant, escrit en un paperet, damunt d'una taula al costat de l'altar. En aquests paperets de comanda, i en les cartes d'agraïment que pengen després amb els exvots, es poden trobar les sol·licituds més insòlites, que no es limiten a malalties, accidents, o felicitat conjugal i altres aspectes de la fortuna o infortuni personals. El sant és polivalent, sense manies. “Te pedimos, san Juan, que nos libres pronto de Zapatero”, demanava fa poc un devot de visita al santuari. No sé si, vist que la urgència era gran i el resultat no arriba encara, el devot deu haver tornat a penjar un exvot, i en aquest cas en què consistiria. En general, però, sembla que el sant compleix l'encàrrec, tal com és el seu deure, i llavors el beneficiari del favor li porta un signe visible de la gratitud, la prova del vot, l'exvot: atesa la varietat inacabable i la quantitat gairebé infinita, pareix que els favors del sant es multipliquen.

El món que considerem il·lustrat i modern, tan lluny del bosc, de la muntanya i de la fe en sants amagats, segurament no entén que es puguen demanar encara (i potser més que mai) favors de tot tipus a un sant. Ni entén tampoc aquesta forma tan antiga de donar gràcies a un poder superior. No sé si n'entén cap altra.

Enllaç original

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 531 | 11/11/2010   Imprimir

El despotisme amable

De tant en tant, la relectura –completa o fragmentària– d’algun paper clàssic em torna a convéncer de la necessitat de tornar-hi una vegada i una altra. Com, ara mateix, a Alexis de Tocqueville i a De la démocratie en Amérique, del 1835, font inexhaurible d’idees i pou de clarividència. És un misteri com va poder aquell jove francés, més aviat conservador, projectar cap a un futur possible tantes reflexions que mai no han estat superades. Aquestes, per exemple, tretes d’un dels darrers capítols, on Tocqueville es proposa dibuixar els trets nous sota els quals el despotisme pot aparéixer al món. No pensava en els trets antics, que són sempre els mateixos, pensava en un despotisme nou, amable, subtil i penetrant. La primera condició és l’existència d’una multitud innombrable d’homes, tots semblants, “qui tournent sans repos pour se procurer de petits et vulgaires plaisirs”, amb els quals s’atipen i s’omplen la vida, En aquesta multitud cadascú, vivint per a ell mateix, és estrany al destí dels altres. Quant a la resta de conciutadans, els està a prop però no els veu, els toca però no els sent. Sobre aquesta massa d’individus, dedicats a la pròpia distracció, als “petits i vulgars plaers” i als interessos immediats, incapaç d’associar-se per a resistir el poder (ara seria també el poder dels “mercats”, de la publicitat, del consum permanent sense seny), sobre aquesta raça d’homes, hi ha “un poder immens i tutelar que s’encarrega d’assegurar la seua gratificació i el seu plaer, i de vetlar pel seu destí”. És un poder minuciós, regular, provident, i amable, que busca mantindre’ns en una infantesa perpètua. A aquest poder li agrada que la gent s’ho passe bé, a condició que no pensen més que a passar-s’ho bé. Aquest poder, que no és només el poder de l’Estat, esdevé l’agent i l’àrbitre del benestar de la gent, procura la seua seguretat, preveu i satisfà les seues necessitats, facilita els seus plaers, combina i promou els seus consensos bàsics. I, finalment, els estalvia la preocupació de pensar i la molèstia i la incomoditat de viure. “No trenca les voluntats, però les amolleix, les apaga, les insensibilitza”. Com ens pogué veure tan clarament, fa prop de dos-cents anys?

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1378 | 09/11/2010   Imprimir

Vagues particulars

Escric pocs dies després de la mort de Marcelino Camacho, un dels més grans líders històrics del sindicalisme i del moviment obrer, sense cap dubte. La seua ideologia comunista rigorosa i aspra no em resultava personalment atractiva, però tant se val: era un dirigent obrer d’una eficàcia admirable, i les vagues que va organitzar –vagues verdaderament obreres, vagues contra empreses efectivament explotadores, vagues contra els abusos i excessos del capitalisme, vagues per la llibertat sindical– van ser igualment exemplars en el seu gènere. Que és, justament, el gènere de vagues que sembla que ja no s’estila, o que es practica ben poc. I escric també pocs dies després d’aquella sèrie de moviments, vagues i manifestacions que a França intentaven no solament –ni sobretot– impedir l’aprovació d’una llei que retarda dos anys la jubilació, sinó mostrar el rebuig a la política i a les males maneres d’un president cada dia més impopular per motius diversos, i mostrar alhora el malestar profund per un estat de coses que es percep com a progressivament insuportable. I també escric poques setmanes després d’una vaga general d’èxit dubtós, al Regne d’Espanya, convocada també a manera de protesta contra les decisions (tardanes, ineptes i segurament ineficaces) d’un govern no de dreta sinó suposadament d’esquerra. Molt bé, res a dir en l’un cas i en l’altre. Si és hora de protestar massivament, està bé que protesten massivament els sindicats i la gent que en tinga ganes. Tant si això té algun efecte real com si no: hi ha vagues i protestes que són molt més ideològiques i morals que armes per aconseguir victòries. Ja no sé si està tan bé que alguns se n’aprofiten per practicar l’antiga diversió de la destrossa, cremant cotxes i contenidors, trencant aparadors, enfrontant-se a colps amb la policia, i en definitiva passant unes hores molt més divertides que en l’atracció més violenta d’una fira. Emocions fortes, adrenalina a raig, i a més a més gratis i amb sensacions de protagonismes heroics. No es pot demanar activitat més gratificant, i sempre hi haurà intel·lectuals que hi troben justificacions ideològiques, per acabar d’arrodonir el plaer intens dels que hi participen. Tampoc no veig gens clar que una petita minoria, sovint numèricament insignificant (i en general en nom de la llibertat i de la democràcia), s’atorgue ella mateixa el privilegi de fer impossible la vida normal a la immensa majoria. Cinquanta estudiants bloquejant una facultat de 5.000 tants dies com els ve de gust, per exemple.

O cinquanta camioners bloquejant la distribució de benzina, o pocs centenars de controladors aeris (pagats amb sous de director de gran banca) deixant en terra milions de passatgers, i així podríem continuar amb maquinistes de ferrocarril, amb metges d’hospital, i fins i tot, si ens atrevim a suportar crítiques indignades, amb determinats grups i cossos de funcionaris públics. Perquè, si hom observa una mica com va tot això, la realitat és que ja fa un grapat d’anys que les vagues clàssiques contra l’empresari escanyapobres, contra l’empresa explotadora, contra el capitalista sense entranyes, em fa l’efecte que no es veuen enlloc. O no tant com les altres. Les vagues obreres com Déu mana, aspres i dures, tenien un principi i una base: els obrers no treballen fins que les pèrdues que això causa a l’empresa són superiors al cost d’allò que els vaguistes reclamen. Llavors, l’empresa cedeix, del tot o en part, negocien, i s’acaba la vaga. Com ha de ser. Ara, però, les vagues més habituals no es fan per provocar un perjudici econòmic a l’empresa culpable d’abusos, sinó a la ciutadania innocent que no podrà agafar el tren o l’avió, no podrà anar a l’hospital, posar benzina al cotxe o enviar els fills a escola. I llavors, se suposa que els governs, o l’administració pública, han de decidir si poden o no suportar políticament aquest patiment dels innocents (no pateixen els ministres ni els directors generals, pateix la gent que no en té cap culpa ni responsabilitat), i llavors negociar no en termes de classe obrera i capitalistes, sinó en termes, sovint, de privilegis gremials i de crèdit polític dels governants. I la lluita obrera, i els sindicats de classe, i els líders històrics com Marcelino Camacho? Ah, qui sap on ha anat a parar, tot això. Era del temps que els reis o els prínceps no visitaven, amb cara compungida, el túmul dels revolucionaris perillosos.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 530 | 04/11/2010   Imprimir

La llengua i l'amor

Continuem amb Jacques Derrida, amb la llengua i la vida i la responsabilitat. I què ha de fer algú que té una llengua com a substància i element bàsic de la pròpia experiència de viure?, es preguntava el filòsof, apassionadament. Doncs, l’ha de tractar “d’una manera, no diria perversa, però sí una mica violenta”. Per amor, diu Derrida: violenta, però amb una delicadesa perfecta. “L’amor en general passa per l’amor a la llengua, que no és ni nacionalista ni conservador, però que exigeix proves, i superar proves. No es pot fer qualsevol cosa amb la llengua, que ens preexisteix, que ens sobreviu. Si hom afecta la llengua d’alguna forma, ho ha de fer de manera refinada, respectant, en la falta de respecte, la seua llei secreta. És això, la fidelitat infidel...” Són unes ratlles bellíssimes (en francés són encara més belles: és natural...), i una idea, una actitud, una ètica, que els escriptors i els parlants públics en llengua catalana, i també en “l’altra”, haurien de meditar seriosament: l’amor, la lleialtat, un cert refinament. I un sentir-se’n responsable, que té una càrrega d’ètica personal i compartida. “Jo visc d’aquesta passió”, conclou Derrida, “si no per França, almenys per alguna cosa que la llengua francesa ha incorporat des de fa segles. Supose que si estime aquesta llengua com estime la vida, i de vegades més de com l’estima aquest o aquell francés d’origen, és perquè jo l’estime com un estrany que hi ha estat acollit, que s’ha apropiat d’aquesta llengua com la seua única possibilitat”. ¿Què hauríem de dir o d’afegir els qui, com jo mateix i els meus companys de generació, i els d’abans i molts de després, hem hagut de fer nostra, amb el mateix amor, una llengua que no ens van “ensenyar a cultivar”, que era pròpia i alhora no ho era, al costat i per sota d’una altra que era l’única que sí que ens ensenyaven a tractar com a pròpia sense ser verdaderament pròpia? ¿I què hem de fer si patim, encara, aquesta forma perversa de “monolingüisme de l’altre”? No sé si amb amor, lleialtat, i una delicadesa refinada en tindrem prou. Estic segur, però, que sense molt de tot això, no tindrem res. I açò mateix pensava el grandíssim filòleg Joan Solà, a qui dedique aquestes ratlles.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1377 | 02/11/2010   Imprimir

Des del primer aplec

Des del primer Aplec, l’octubre del 1960, han passat ja cinquanta anys, mig segle. Érem potser un centenar, els primers, i entre ells molts amics meus, alguns ja morts, i jo mateix. Mig segle des del primer Aplec. L’origen l’explica un paper de convocatòria que he rebut fa pocs dies. El primer “darrer diumenge d’octubre”, el del 1960, diu el paper, va ser en realitat un tercer diumenge. Com cada any, la corporació de Lo Rat Penat, el diumenge següent al 9 d’octubre, realitzava una processó cívico-cultural al Puig des de l’ermita de Sant Jordi fins al monestir. Però els joves de la venerable societat –entre els quals hi havia Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Eliseu Climent, Francesc Cueva, Antoni Bargues, Alfons Bonafont, Empar Bargues, Albert Thous, Eugeni Boscà, i d’altres– volien trencar aquesta commemoració exclusivament cultural i fer-ne un acte amb contingut polític. I així va ser que el 1960, el diumenge següent de la processó del Rat Penat al Puig, aquells joves van convocar a la Font de Sant Vicent de Llíria el I Aplec de la Joventut del País Valencià, “encetant la tradició del valencianisme modern de fer una convocatòria política de contingut nacional”. Exactament: encetant la presència pública del nacionalisme polític modern. El 1960. I jo, prop de 25 anys més tard, publicava una novel·la, El desig dels dies, en unes pàgines de la qual evocava aquells fets, amb un toc de mite i de fantasia lírica. Ho copiaré també, almenys alguns fragments: “Haurà de vindre ara aquell matí més amable, d’un sol clement i fred d’hivern, quan ens vam veure tots, els qui aleshores érem, junts per primera, modesta si vols, sense escarafalls, però per a mi memorable vegada. Fet ignorat per tots llavors, excepte per nosaltres mateixos, en un dia que va ser també l’inici del meu apassionat i mai no consumat idil·li amb les pedres gastades i amb les branques d’ametller en flor del meu país, celebràrem, si se’n pot dir celebrar, el primer Aplec... Perquè no m’importa ja la cronologia maquinal de calendari, sinó la meua, molt més certa, d’aquestes hores que passen lentament.” Lírica pura?

I una pàgina més: “Tu hauries dit: que ja érem prou perquè la presència de tots poguera servir de calor i de força, que ens havíem de trobar i veure’ns junts, mirar-nos i sentir-nos ja a la llum del dia, coses així, que són paraules belles. I així, vam arribar. Bé caminant, bé en el trenet, en autobús o en cotxes. Cares noves de companys, que havien anat fent-se i que moltes només tu coneixies, trobades una a una, difícilment. I, com en un miracle, ja n’érem més d’un centenar, el segon nombre màgic. Amb les senyeres barrades flamejant i les primeres banderes roges que lluïen al sol de migdia d’hivern, senyeres, ai las, aleshores fresques com les noies en flor, com roses roges i grogues després de la rosada, les seguia amb els ulls i em feien bategar el cor, banderes barrades i roges, com en un matí d’amors adolescents, ai las, ai las, i d’amors innocents, car ¿quant de temps pot ser virginal i despertar batecs de cor una bandera?” I imaginava el parlament del líder que no teníem, el Messies, l’ungit: “Que vas pujar damunt del que quedava de mur d’una torre enrunada i ens parlaves de com aprofitar les pedres velles, belles paraules, belles, per tornar a bastir una nova Ciutat. Que, malgrat tot, les pedres ara escampades encara són més fortes que els qui van enderrocar els edificis, perquè la carn és dèbil i la pedra és forta, ja se sap. I vosaltres, deies, haureu de donar d’ara endavant vida a les pedres, o bé ser ja vosaltres mateixos pedres vives cantoneres als quatre angles de cada nova casa, carreus resistents, punts cardinals, potser la primera resistència conscient d’ençà de segles, la primera consciència de fonament per al Temps que ha de vindre: ara és el temps de la resistència, i per resistència, pedra picada, es guanyarà l’última batalla. No és encara el temps de les cireres... Allà en un coll de runes. Sempre, cada any, a la mercè del gel o d’un mal vent. Quan arribarà maig, pensava jo, pensava, i el temps de les cireres? Quin any serà que tindrà plena primavera d’estiu per a nosaltres? I collita de cireres madures... Madures i la boca se m’omplia de saliva per la dolçor esperada d’una sola cirera.” Així va ser, ja fa mig segle, o així m’ho imaginava. I pel que fa a les cireres, val més que no hi pensem.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS