Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 2 de desembre de 2020
Joan F. Mira | Avui | 23/10/2004   Imprimir

Sobre la fi del món

Sempre m’han fascinat les coses que no entenc, sobretot les que no entenc perquè no es poden entendre. L’estupor diguem-ne metafísic deu ser una de les sensacions més profundaments humanes, com una angoixa racional quan es mira l’abisme de cara i una persona normal es fa les preguntes normals, les menys originals, les de sempre, les més aparentment banals. Per exemple, si ens preguntem per què hi ha món (tècnicament, per què l’ésser i no el no-res?: la bibliografia és infinita), i com comença el món i com s’acaba. El plaer fosc de l’estupor només arriba si hom resisteix la pregunta els minuts suficients per sentir el vertigen: penseu-hi una hora sencera, i esteu provisionalment perduts. No sé si ve d’ací el meu gust, ja antic, per llegir molt sobre allò que entenc poc, com ara articles sobre biologia molecular i sobre què vol dir la vida, o llibres sencers sobre física quàntica i sobre la incertesa de la percepció del món, com ara el del professor Ramon Lapiedra, que vaig llegir el mes d’agost, mirant la mar nocturna i les estrelles. Per alguna raó que no sabria explicar (potser el pas dels anys, que per als humans són la forma del temps, potser el meu distanciament de la vida activa i els progressos que vaig fent en la contemplativa, potser una fascinació adolescent per la metafísica, que és la forma més antiga de la física), la cosmologia forma una part creixent de la meua ocupació mental, o si voleu només de la meua curiositat universal. Quan era molt més jove em fascinava pensar que Déu veu i coneix i entén totes les coses, els moviments que fan totes les fulles de tots els arbres de tots els temps, tots els granets d’arena dels deserts, cada neurona de cada cervell, i les equacions que expressen l’itinerari de totes les partícules, àtoms i molècules de totes les galàxies. Sabent-ho tot, i tot alhora, sense patir l’angoixa dels humans, segurament Déu s’avorreix.

En fi, vostés ja saben la història, sobre la qual no és la primera volta que faig literatura: al principi no hi havia res, com aquell que diu, a penes un punt més petit que un protó, tot el futur tancat en una infinita i poètica petitesa. I en un no res de temps, a penes una mínima fracció de milmilionèsima de segon, el punt es va fer gros i va esclatar, i d’allà venim tots, i totes i tot: la pols de les estrelles, les estrelles, els déus, l’arena del desert, el foc del sol, la roba de les banderes i les Variacions Goldberg de Bach. Els gnòstics, d’aquest nucli primer que rebenta o esclata, en deien l’ou diví: d’un ou venia tot i a l’ou segurament havia de tornar tot algun dia, en un procés d’infinit retorn cíclic: els gnòstics, com altra gent grega i antiga, tenien una visió del món més coherent que no sembla. Els astrofísics, no fa massa temps, han arribat a la conclusió –provisional, com han de ser les conclusions en l’àrdua matèria de la matèria– que l’univers està compost d’un 5% de matèria ordinària, com la que forma els objectes visibles, vostés i jo i el sol i les estrelles, un 35% de “matèria fosca exòtica” (així mateix: exotic dark matter) i un 60% d’energia fosca, dark energy, suposant que energia i matèria siguen realitats diferents. Així és com va tot, més o menys, i ho recordava jo en un escrit públic fa alguns mesos. Evidentment, sobre la matèria fosca i l’energia fosca les nostres nocions són del tot incertes, altrament serien energia clara i matèria clara; però, vistes les proporcions indicades, els astrofísics pareix que han decidit que el món no s’acabarà amb una contracció final, un retorn a aquell ou primordial, sinó que, parlant en termes vulgars, s’anirà expandint i enrarint a poc a poc i, per emprar un llenguatge més aviat poètic, “finalment, tot el que quedarà en el cosmos seran forats negres, cendra cremada d’estrelles...: l’univers serà negre i fred”. Un panorama lúgubre i remot, però així és com ens diuen que serà.

I al final del final els forats negres es desfaran en partícules errants que al seu torn es desintegraran per deixar només un buit infinit i sense forma. Amén. Aquesta és, doncs, la perspectiva de l’eternitat. O de la dimensió temporal que s’hi aproxima, ja que el final previst tindrà lloc d’ací a tants bilions d’anys que, si són calculables en zeros, no són de cap manera imaginables. Molt de temps, francament, per arribar al judici final, que tindrà lloc després de l’últim incendi còsmic: jo no pensava que tardaria tant el judici promés, la fi del món i el principi de la feliç eternitat del paradís. Val la pena, per tant, pensar què podem fer, mentre dura aquest univers nostre i personal, per anar passant la vida de manera agradable i profitosa. Llegir literatura, per exemple, escoltar Bach, mirar la mar, que són algunes de les poques ocupacions que fan més tolerable el pas del temps. Si el futur és tan negre i tan fred, si és el no res, mirem d’escalfar i d’omplir una mica el present: no és tan difícil. 

 
Joan F. Mira | El Temps | 19/10/2004   Imprimir

La nuditat cristiana

Com que Le Monde, a pesar de tot, és un diari ben informat, he de donar crèdit a la notícia que explicava. La capital del nudisme americà, Pasco County, a Florida, acollirà aviat un lloc de tipus nou i mai no vist: un promotor immobiliari ha comprat un centenar d’hectàrees per fundar-hi una vila, Natura de nom, que serà el primer centre de nudistes cristians. En dos anys, afirma el promotor (allà l’activitat immobiliària, com es pot comprovar, és més variada i més original que al nostre país), la fundació inclourà cinc-centes cases amb jardinet, un hotel, un parc aquàtic i una església. L’església, segons el projecte, serà l’espai central de la comunitat cristiana, com és ben natural, entre naturistes creients del poble de Natura. Els residents hauran de fer vida pública en pèl, passejar pels carrers despullats, comprar nuets al supermercat (les caixeres del qual també cobraran nues), assistir sense roba al consell municipal, i en definitiva viure saludablement amb tot el cos al sol i a l’aire. També podran, òbviament, acudir amb perfecta innocència carnal als oficis divins, a missa si són catòlics i a cantar psalms si són protestants, i celebrar de pèl en pèl casaments i bateigs, que el celebrant, pastor o capellà, oficiarà vestit de pare Adam. Bill Martin, l’empresari, recorda que, en la Bíblia que ell ha consultat, s’hi troben fins a quaranta passatges sobre la nuesa original: el llibre del Gènesi afirma que quan Adam i Eva eren a la dreta de Déu estaven nus, això és matèria de fe, i només el pecat va convertir en vergonyes les parts del cos que tots sabem. “Nosaltres creiem”, diuen al seu lloc d’internet, “que la vergonya que sentim en relació al nostre cos indica que ens allunyem de Déu, de nosaltres mateixos i dels altres”. De pèl en pèl, per tant, ens acostarem al Creador i a les criatures, serem perfectes, tastarem un avanç del paradís. “Pensem”, asseguren, “que mirar una part de la creació de Déu com a dolenta, vergonyosa, obscena o indecent, és deshonorar Déu”. Tenen raó, si el clima els acompanya: honorar Déu amb les antigues vergonyes a l’aire, que ja no seran vergonyes sinó atributs tan cristians com el nas, és una cosa més sana que no aquells cartells que, quan jo era menut, hi havia a les esglésies: “Mujer, si quieres evitar la vergüenza de que te expulsen del templo: manga larga, medias, traje honesto”. I és ben coneguda la història de monsenyor Enrique i Tarancón, quan era bisbe de Solsona, i predicant sobre la modèstia cristiana va al·ludir a l’escàndol de les dones que entren al temple sense calces, que en valencià són mitges i en català són bragues, i després hi ha qui diu que és la mateixa llengua.

El protagonista d’una novel·la meua, Els treballs perduts, una vesprada al centre de València, davant del Corte Inglés, va imaginar un moment que tots els habitants de la ciutat es quedaven de sobte en conill, i era un espectacle edificant: en pèl comprant i venent, en pèl a l’autobús, en pèl els guàrdies municipals, en pèl joves i vells, homes i dones, en pèl a les escales mecàniques, en pèl omplint les voreres i esperant als semàfors, en pèl els taxistes i els jubilats, en pèl la humanitat urbana. Escric açò, deu ser casualitat, el dia i l’hora en què a Madrid celebren la seua festa nacional, la Hispanidad, allò que abans en deien el Dia de la Raza. A l’hora en què la raça desfila uniformada davant del senyor rei, del príncep, les infantes, el president del govern espanyol i el de la Generalitat de Catalunya, i de ministres i altres alts personatges. I no he pogut evitar imaginar-me, només un instant, els guàrdies civils desfilant en conill (amb tricorni, això sí), els legionaris acompanyant de pèl en pèl la cabra, i la família reial i les autoritats presidint la cerimònia militar com el Nostre Senyor els va portar al món. Ateses les circumstàncies de la festa i de la desfilada, els puc assegurar que és una fantasia reconfortant. Com imaginar Sant Pere de Roma ple de cardenals, bisbes, monges i pelegrins honorant Déu com l’honorava Adam. És cosa que ací no veurem, però al cel sí, i només per això ja valdria la pena d’anar-hi.

 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS