Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 19 de març de 2024
Joan F. Mira | El Temps | 31/03/2009   Imprimir

Cultura 2: els ídols

Primera part d'aquest article

És clar que, per a sir Francis Bacon, els “ídols de la tribu”, com els “ídols de la caverna”, els “ídols de la plaça pública” i els “ídols de teatre”, que critica en el Novum organum, eren les falses imatges i falses formes de la percepció, que ens impedeixen arribar a la realitat de les coses com són. Però, justament, en aquest camp de la cultura les coses no són com són, sinó que són com apareixen o es representen: la seua realitat cultural és la seua presentació, o representació, o imatge, o aparença. Per tant, el seu valor reconegut és tan sòlid o tan variable com el de les accions en borsa o la moneda: depèn del crèdit, de la confiança, del suport institucional, potser de l’opinió dels experts, potser de l’especulació. I això no evita, evidentment, sinó que més aviat fa possible, que es produïsquen de tant en tant estafes monumentals (tres quartes parts, pel cap baix, de l’anomenat art contemporani, inclosa una proporció considerable del que s’exhibeix als museus del ram –en parlava fa poc, ací mateix–, són una perfecta estafa, no en tinc cap dubte, i una estafa amb multitud de còmplices i beneficiaris; l’altre quart segurament és una inversió sòlida i raonada: quant a exemples, vostès mateixos en trobaran prop de casa). Tampoc no evita, òbviament, que passe sovint com en la borsa de valors o en les modes editorials: que, per usar termes físicament sonors, anem del boom al bluf, o de l’esclat al pet. Ja se sap, d’altra banda, que la utilitat visible dels ídols és atraure, unir i congregar els creients al voltant d’imatges i representacions reconegudes per la comunitat, i així –amb el culte, la veneració, el ritual, i en definitiva la fe– consolidar la cohesió que en solem dir social. Per això, el poble d’Israel va tindre al llarg dels segles tants problemes de cohesió: perquè Jahvé insistia que havien de ser tribus sense ídols (i si no es van disgregar del tot, va ser gràcies al Temple, a l’Arca i a la Llei, que van desenrotllar una funció equivalent). És una funció que han tingut ben clara la Roma imperial amb el culte a les imatges de l’emperador, o l’Europa cristiana amb els sants i les marededéus. Ara pensem: què faria un país modern sense obres i noms culturals comunament o majoritàriament reconeguts com a referents valuosos? A qui tributaria aquest culte de cultura –als déus universals i als déus particulars de cada país–, que ha esdevingut necessari en tota societat humana que es considere moderna i més o menys ben administrada? Si els ídols són la divinitat mateixa o només la representen, és bona mesura irrellevant, com ho és si aquesta divinitat és verdadera o falsa: allò que compta és l’extensió de la devoció pública, l’impacte i l’eficàcia dels rituals i la solidesa de la fe.

El resultat més visible és que, de la mateixa manera que (fa cinc segles, o dos segles o un, o en molts casos i ambients només mig) “la gent” vivia en una atmosfera “carregada de religió”, rodejats de religió, respirant religió, amerats de religió, ara respirem cultura i estem amerats i rodejats de cultura: vivim en la “cultura”, tant si ho busquem i en tenim ganes com si no. Vull dir que la presència d’això que solem anomenar cultura és tan abundant, densa, difosa, quotidiana i penetrant –i fins i tot imposada públicament i, com aquell que diu, obligatòria– com abans la presència d’allò que solem anomenar  religió. Amb els seus temples, jerarquies i cerimònies, amb el culte públic i el culte privat, i amb l’ocupació de l’espai mental o emocionals de les persones. Els ídols de la cultura (i sobretot les persones idolitzades) no solament són obstacles per al coneixement, no solament són imatges i representacions, sinó que sovint apareixen ells mateixos com a divinitats –vives en carn mortal, o vivint ja en la glòria perenne– dignes de les més diverses formes de culte: dignes d’idolatria. Qui és, llavors, el valent –l’heretge, l’excomunicat– que practica una saludable i moderada iconoclàstia, i s’atreveix a dir en públic que, posem el cas, tal edifici de tal arquitecte famós és una pífia pretensiosa i fora de lloc, que bona part de l’obra de tal pintor cèlebre i caríssim és una insigne collonada, o que molts papers del gran escriptor canònic no tenen cap substància o interès? A mi, per a fer-ho, em sobren idees i em falten ganes. Un altre dia.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 26/03/2009   Imprimir

Les penes són

De tant en tant, la meua llarga i mig abandonada dedicació a la fràgil disciplina de l’antropologia o etnologia em fa connectar fets o paraules molt antics amb condicions molt presents. És una mena d’etnografia contemplativa, mirar des de la vora com desfilen les petites processons de la història, llegir diaris, escoltar cançons, observar les festes a una distància prudent, i constatar que, tal com  ha passat sempre, sovint pareix que tot canvia però en el fons tot es repeteix. No sé si el retorn és etern, com afirmaven alguns filòsofs grecs, però amb tota certesa és freqüent i constant. Fins i tot quan se n’ha perdut memòria i tothom pensa, per exemple, que els anys d’alegria econòmica, pocs o molts, eren condició natural de la vida. Que imaginar-se rics i pròspers no era una fantasia sinó una situació permanent. Que les crisis serien, en tot cas, una invenció molt moderna i que, ara que han arribat, no sabem com tractar-les per falta de precedents. Vull  dir que ja no recordàvem el llarg temps que hem estat pobres, o que eren pobres els nostres pares, avis i besavis. De manera que, en les festes de la Magdalena de Castelló, la setmana passada, la gent cantava com cada any, alegrement, inconscientment, quasi a manera d’himne de la festa, aquells versos duríssims, antecessors de tota cançó protesta, cançó social, o cançó testimoni d’unes altres crisis recurrents, i de qui les pagava. Versos que diuen: “Les penes són: / no tindre sou, / morir-se el bou / i la llocada; / no collir vi, / cànem ni blat, / i per remat / perdre l’anyada. / Roda i cavil·la / a qui demanes, / trenca’t les cames, / busca qui et deixe diners. / Paga el trimestre / al propietari: / de lo contrari / se perd molt més...” Amb una mica de calma, vers a vers, l’observador atent (no cal que siga antropòleg, historiador, sociòleg o economista) en pot deduir una descripció perfecta de què volia dir una crisi real en èpoques no tan remotes: causes, efectes, mecanismes, víctimes, i emocions dramàtiques. Volia dir que qui treballa es pot quedar, per causes incontrolables, sense ingressos ni recursos. Que hi ha un problema de crèdit que angoixa la víctima. I que, passe el que passe, els propietaris no hi perdran i seran implacables. Tal com, segons pareix, ha passat sempre.

 

Joan F. Mira | El Temps | 24/03/2009   Imprimir

Cultura 1: la substància

Fa una mica de vergonya haver de recordar obvietats com aquesta: que la societat, la tribu, la major part de “la gent” (els països, i cada país...) només dóna valor de cultura –en el sentit elevat, dignificat, superior...– a allò que és presentat i projectat amb aquest atribut per qui té poder per a fer-ho: poder polític, institucional, social, mediàtic, acadèmic o el que siga. Però cal repetir-ho de tant en tant, perquè sovint oblidem els fets més elementals, sobretot quan es presten poc al lluïment teòric. Els teòrics de la cultura, d’altra banda, solen contemplar amb moltíssima atenció els llibres o escrits dels seus col·legues, i d’ací trauen encara més teoria (més contemplació i més espectacle, que és el que també significa en grec theoría), i solen observar molt poc el banal i modestíssim funcionament habitual de la gent i de les paraules. Hauríem de seguir, tanmateix, els consells de Sir Francis Bacon, pare fundador del mètode empíric, que recomanava arribar al coneixement de les formes o essències partint dels fets i per mitjà de la inducció: observar, constatar, comparar, i més al final traure, si és possible, alguna conclusió i definició.  Potser, en aquest cas o camp en què ens movem, la cultura no té una essència o una forma, però en tot cas, si la té, no és cap substància o atribut identificable i definible a priori: és allò que socialment funciona com a cultura i amb aquest nom i aquest reconeixement. Tristíssima conclusió, redundant i perfectament inútil: segurament perquè no hi ha cap definició possible. Ni per tant cap idea, diguem-ne, autònoma i objectiva de cultura, sinó un conjunt sovint dispers de fets i de realitats que circulen i funcionen.  Com els intel·lectuals són un conjunt habitualment dispers de persones que circulen i funcionen com a tals: vistos o identificats pels altres com a tals, o autoidentificats com a tals. Però si preguntem en una enquesta: què és un intel·lectual?, o al possible interessat: vostè és un intel·lectual (i per què)?, potser no sabran respondre, o les respostes seran ben curioses... Veus vaporoses, per tant, sense substància. De tal manera que expressions com “la cultura contemporània és...”, “els valors de la cultura moderna són...”, “la societat actual viu en una cultura que...”, “les tendències de la cultura a finals del segle XX van...”, i tantes altres per l’estil, són poca cosa més que un flatus vocis. Però hi ha molta teoria i molts escrits, i molt acreditats, sobre “la cultura, etc., etc.”, que sense aquestes flatulències de la veu es desinflarien fins a quedar-se en no res, simple aparença esvaïda, globus de colors.

Fem memòria. Qui pensava, fa cent anys, que eren cultura les màquines, les locomotores o les fàbriques? Ningú. Bé, poc després, Marinetti i els futuristes ho van pensar, però d’una manera molt particular: van pensar que eren art o matèria d’art, el poderós art del futur industrial. En qualsevol cas, la infraestructura industrial fa un segle no era “cultura”, i ara aquelles mateixes fàbriques, locomotores i màquines són objectes culturals en museus d’arqueologia industrial, són matèria de col·loquis i congressos, de llibres bellament il·lustrats o d’exposicions de primera magnitud. A càrrec dels departaments o institucions que administren la cultura. Els objectes són els mateixos, però abans funcionaven només com a industrials o de transport, i ara funcionen com a expressions culturals: són presentats amb el valor afegit de la història i de l’estètica, i per tant dignes d’una nova forma d’apreciació i contemplació. Aquesta és la qüestió: són presentats (per part dels intel·lectuals, dels qui en saben, dels experts, dels especialistes...) com a dignes de respecte intel·lectual, i per això són ja cultura alta, i els seus actors altament respectables. Fins al segle XVIII no eren alts ni respectables els músics, per exemple, i fins a finals del s. XX, no ho eren els cuiners, els modistes i els perruquers...: ara són personalitats escoltades, cultura alta, membres de la “classe intel·lectual”. Fan el mateix, però no són percebuts, vistos, de la mateixa manera: ara formen part del nivell alt de la cultura (també en diners, i en contacte amb “el poder”): ara les seues paraules, fets, productes, idees, tenen una influència pública a través de la premsa, etc.: són intel·lectuals! O no? I per què no? Passem als ídols...

Aquest article continua ací. 

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 19/03/2009   Imprimir

La paraula, la cosa

Un bon grapat de les paraules amb què pensem –il·lusòriament– que comprenem el món que en solem dir social per oposició justa o injusta amb natural, són tan genèriques, d’ús tan extens i tan múltiple, tan equívoques o ambigües, tan reductibles a metàfores, que finalment serveixen de poca cosa més que de jòquers del llenguatge, de maneres de dir o de referències molt inconcretes. I són, a més, d’introducció i d’ús molt recent, contemporànies: paraules com valor, organització, problema, comunicació, empresa, modern, administració, periodista, burgés, informació, cultura, intel·lectual...(i podríem ampliar la llista: n’hi ha milers), d’ús tan habitual com imprecís. No parle de neologismes com telèfon, informàtica o genètica: parle de paraules d’aspecte ben comú i ben clàssic, i tanmateix ben noves. Sense les quals no sabríem en quins o amb quins termes parlar del món i de la societat en què vivim: vostés mateixos poden fer-ne la prova. I tanmateix, fa pocs segles, al temps del Renaixement, per exemple, un escrit o una conversa amb aquestes mateixes paraules haurien resultat perfectament incomprensibles: o no existien, o no tenien cap relació amb els sentits i els continguts amb què ara les emprem. Expressions com crisi econòmica, mitjans de comunicació, mercat laboral, en temps de Leonardo o de Descartes eren quasi rigorosament impensables, impossibles. Tan impossibles com opinió pública, sistema de valors, president del govern, responsabilitat política. La qüestió immediata és: no existien únicament les paraules, o no existien tampoc les coses a què ara les apliquem? El burgés gentilhome de Molière va descobrir, amb gran sorpresa, que quan deia a, e, i, o, u, estava pronunciant vocals, l’existència de les quals ignorava. Un polític elegant, president gentilhome, encara no ha descobert quin és el nom, el terme antic o modern, amb què cal designar determinats obsequis d’alta sastreria: quin és el mot que cal aplicar a la cosa. Serà llarg i complicat d’aclarir-ho. I no perquè, en aquest cas, no estiga ja inventada la paraula, tan vella com la cosa mateixa.

 

Joan F. Mira | El Temps | 17/03/2009   Imprimir

Sobre pintors i museus

No tinc cap prevenció especial contra allò que se’n sol dir art modern (com en Institut Valencià d’Art Modern, IVAM) o art contemporani (com en Museu d’Art Contemporani de Barcelona, MACBA), que supose que són la mateixa cosa. Sovint, en un percentatge molt alt de les pintures, de les escultures, i sobretot del que en diuen instal·lacions, o potser performances i altres derivats del món de l’espectacle, estic del tot segur que el valor rigorosament estètic és un component secundari, menor, inexistent, i estic segur també que en pocs anys la immensa major part d’aquests productes seran del tot oblidats. Aquest art contemporani (com, d’altra banda, l’art de tots els temps, supose) està compost d’una minoria de productes de consistència indubtable, i d’unes infinites banalitats insubstancials: la diferència és que, ara, la insubstancialitat ocupa gairebé tot l’escenari, omple museus, consumeix una proporció desmesurada de diners públics, i així l’estafa massiva va entretenint el personal i donant de menjar a galeristes, crítics, especialistes i altres beneficiaris de la comèdia habitual. Fins el punt que, en tan gran confusió, resulta sovint complicat separar el bon gra alimentici, en aquesta collita universal, dels munts immensos de palla barata. Barata, però que es pot vendre a preu de cereal de primera. I al mateix temps, ai dolor, obres sublims innombrables dels segles passats dormen el son dels justos en racons de museus on, per falta d’espai o de publicitat o de tot, a penes si és possible trobar-les, penjades en parets carregades d’altres pintures glorioses. Fet, per a mi escandalós, que es pot comprovar només fent, el mateix dia, una visita a dos museus emblemàtics, el (o la) Tate Modern, de Londres, i la National Gallery de la mateixa ciutat. Déu els conserve molts segles tots dos, per benefici i profit de milions de turistes.

La Tate Modern és un museu exemplar d’art contemporani, no hi ha res a dir: l’edifici és esplèndid, l’adaptació de l’antiga central elèctrica és exemplar, els espais són extensos, generosos, plens de llum, ben pensats, i les administracions públiques s’hi degueren gastar milions incomptables de lliures, atès el resultat. La caixa, doncs, és esplèndida: les sabates, són una altra qüestió. Costa entendre l’ordre conceptual de les seccions, costa (a mi em costa) donar tan gran valor a l’Accionisme vienès, als taulons de fusta de Miroslaw Balka que omplen mitja sala gran, costa entendre els espais d’uns certs “States of flux”, o acceptar la importància d’una pintura de Barnett Newman, tota roja amb una ratlla més fosca al marge dret, a pesar de l’explicació oficial: “La vasta extensió de pintura roja immodulada en aquesta obra és alhora absorbent i desorientadora. És interrompuda per una sola franja estreta de porpra que corre per tot el marge dret. Aquest zip genera una tensió a través del quadre entre presència i neutralitat, solidesa i fragilitat. La seua verticalitat també és un eco de la posició de qui el mira, ajudant a acomplir la intenció de Newman que «l’espectador davant del meu quadre sàpiga que ell mateix és allí»”. Gràcies per la teoria: davant d’un quadre horitzontal, qui sap com es deu sentir qui el contempla. I així tantes pintures insípides (a pesar de tota la literatura de què els vulguen carregar), ocupant grans espais, sales, parets, que bé mereixerien un altra presència. I alhora, a la National Gallery, el visitant ha de buscar en racons amagats, en sales estretes, en parets sobrecarregades, en llocs on queden del tot ignorats. Cal insistència i paciència per trobar meravelles com “Anna i el cec Tobit” de Rembrandt, com la petita “Madonna dei garofani” de Rafael, com el retrat dels Arnolfini de Van Eyck, com “El sopar d’Emaús” de Caravaggio, o com la “Jove davant del virginal” de Vermeer. El públic passa, no veu res, i les grans pintures que sempre seran grans queden en l’ombra anònima. Vostés poden pensar el que vulguen, jo pense que és una gran desgràcia del temps modern, o potser contemporani.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 12/03/2009   Imprimir

El pianista

Això era, fa pocs dies, que vam entrar a sopar, la meua acompanyant i jo, en un restaurant italià, com n’hi ha tants pel món: es deia Verdi, i era a tocar de Bloomsbury Square, que és una de les places més delicioses de Londres, serena i quieta, amb tants ressons literaris, on havíem descansat uns minuts. El cambrer ens col·locà en una taula al costat d’un piano d’aspecte lamentable, li vaig preguntar si hi hauria música i, pensant que la proximitat seria excessiva, vam canviar de lloc. En efecte, a penes encetat l’antipasto, un senyor d’aire absent, ja d’edat avançada, va començar a tocar, sense partitura, suaument, com si la música fóra només cosa seua, ignorant el tràfec del restaurant, dels cambrers, dels clients. Al principi no vaig parar atenció a la música, però passats uns minuts li vaig dir a la meua companya que allò, sense dubte, era Bach, eren les Variacions Goldberg amb certesa. I l’home tocava com ho feia Glenn Gould, inclinat sobre les tecles, encorbat, amb el cap mig enfonsat entre els muscles, aliè a tots nosaltres, distant. El piano no era un instrument de gran concert, el so no era perfecte, però era com si això no li importara tampoc, al pianista, que enllaçava un canon i un altre canon, la fugghetta, l’andante, l’ouverture, i passada prop d’una hora rematà amb l’aria da capo. S’alçà per anar al lavabo, tornà a seure, continuà amb preludis i fugues del “Clavecí ben trempat”, i així fins que redreçà el cos, s’aturà, i tornà a alçar-se per fer un altre descans. Llavors jo també em vaig alçar, em vaig acostar al piano, i li vaig dir al pianista unes paraules amables, li vaig dir que era extraordinari poder escoltar Bach en aquell lloc, que el felicitava molt de cor i li donava les gràcies. Era un senyor d’aire perfectament anglés, de cabells blancs i bigot blanc, amb jaqueta de tweed i amb papallona, de pell fina rosada, d’ulls molt clars, i simplement va respondre “thank you, thanks”, desconcertat o sorprés per les meues paraules. Es va posar l’abric i la bufanda, se’n va anar, i jo no he pogut oblidar aquell pianista, aquella manera de tocar Bach en aquell lloc on, probablement, ningú no sabia quina música acompanyava el sopar. El cambrer em va dir que el trobaven una mica pesat.

 

Joan F. Mira | El Temps | 10/03/2009   Imprimir

Un discurs

El dia 24 de febrer el president dels Estats Units d’Amèrica va pronunciar un discurs formal davant de tot el Congrés reunit, senadors i diputats. El vaig seguir per televisió i el vaig llegir l’endemà al New York Times: és un vici greu que tinc, aquest de la informació directa. I el president Obama parlà, certament, de diners i de crisi, de problemes concrets i de propostes de solució, de projectes, d’economia, del pressupost, de dificultats, i de totes aquelles coses de què parla habitualment un polític en els seus discursos. Però també va parlar de coses més serioses, d’allò que allà en diuen “the vision thing”, és a dir d’idees i de principis, de responsabilitat, de patriotisme profund i de moral comuna (que, tal com m’agradaria per al meu país, haurien de ser la mateixa cosa), parlà d’una visió.  “Ara”, va dir, “si som honestos amb nosaltres mateixos, admetrem que durant massa temps no sempre hem afrontat les nostres responsabilitats, com a govern o com a poble.” No era només qüestió de les hipoteques, era molt més: el consum d’energia, la sanitat, l’educació, anar deixant les solucions per més endavant, pensar només en el guany, en el pròxim trimestre, en les pròximes eleccions... “Ha arribat el dia de passar comptes, i l’hora de fer-nos càrrec del nostre futur”, això va dir el president: no sols reactivar l’economia, sinó establir uns fonaments nous. I va dir també: “Els qui estem reunits ací aquesta nit hem estat cridats a governar en uns temps extraordinaris. És una càrrega tremenda, però també un gran privilegi, que només els ha estat confiat a poques generacions d’americans, perquè en les nostres mans hi ha capacitat de donar forma al nostre món, per bé o per mal. Ja sé que és fàcil perdre de vista aquesta veritat, esdevenir cínic i ple de dubtes, consumit amb petiteses i trivialitats. Però en la meua vida, també he aprés que l’esperança es troba en llocs inversemblants, que la inspiració ve sovint no d’aquells amb més poder o celebritat, sinó dels somnis i aspiracions dels americans ordinaris, que són qualsevol cosa excepte ordinaris.” Explica unes històries exemplars, i afegeix: “Allò que ens diuen és que, fins en els temps més durs, enmig de les circumstàncies més difícils, hi ha una generositat, una capacitat de resistència, una decència, i una determinació que es manté, una voluntat d’assumir responsabilitats per al nostre futur i per a la posteritat.”

Torneu a llegir aquestes frases, i més d’una vegada: compareu amb els discursos dels nostres governants, valencians, catalans, espanyols, europeus, i penseu quin de tots ha parlat mai així en els seus discursos davant dels parlaments. Ni així tampoc: “Sé que no estem d’acord en tots els temes, almenys fins ara. Hi haurà moments en el futur en què seguirem camins diferents. Però també sé que cada americà que seu ací aquesta nit estima aquest país i vol que tinga èxit. Això ho sé. Aquest ha de ser el punt d’arrancada per cada debat que tinguem els mesos propers, i quan hi tornem quan aquests debats hagen acabat. Aquest és el fonament sobre el qual el poble americà espera que construïm una base comuna.” Ho devien pensar també els membres del Senat i de la Cambra de Representants, que aplaudien a cada moment, s’alçaven drets i aplaudien més encara, demòcrates i republicans alhora: penseu en quin parlament nostre l’oposició aplaudeix el cap del govern. I Obama remata el discurs: “I si ho fem, si actuem junts i aixequem aquesta nació de les fondàries de la crisi, si posem de nou la nostra gent a treballar i tornem a engegar el motor de la nostra prosperitat, si afrontem sense por els desafiaments del nostre temps, i invoquem l’esperit fort i resistent d’una Amèrica que no abandona, llavors algun dia, quan hauran passat els anys, els nostres fills podran dir als seus fills que aquest va ser el temps en què nosaltres vam fer, amb les paraules que estan gravades en aquesta mateixa cambra, ‘alguna cosa digna de ser recordada’. Gràcies.” Digne de ser recordat va ser el discurs, fragments del qual he traduït ací, i digne de ser llegit pels nostres polítics, que no en faran mai cap de semblant, no sé per què deu ser.

 

Joan F. Mira | Avui | 07/03/2009   Imprimir

Memòria, alemanys

Fa poques setmanes, a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona, vaig parlar d’aquest segle passat nostre, el segle XX, com d’un temps de desastres humans infinits, de morts en massa i de deportacions, dins d’unes jornades dedicades a Identitat i exili, que s’ocupaven sobretot, molt justament, dels qui van patir el final de la guerra civil espanyola. Els usos de la memòria, vaig voler recordar, són sempre parcials, ideològics, emocionals, i gairebé sempre condemnatoris o justificadors: mireu com apliquem el concepte i l’expressió memòria històrica, com si només haguérem de commemorar aquelles víctimes que sentim més a prop, en el temps, en l’espai, i sobretot en l’afinitat ideològica o política. La resta, sembla que no són històriques o no mereixen homenatge o memòria. La memòria és curta i és parcial i injusta, però la història és llarga i el món és gran.

El segle XX ha estat, o això solem pensar, el segle dels grans progressos, el segle de la llibertat, del benestar (almenys per al món que en diem “ric”), el temps de la democràcia en expansió, de la igualtat, de la ciència i de la tècnica, del coneixement i de la comunicació, i de tot això n’estem molt ben pagats. Però ha sigut també, ai dolor, el segle de les grans catàstrofes, de les guerres més extensament destructives, de les pitjors dictadures, dels camps de concentració, de les matances i deportacions, dels exterminis i dels més grans desplaçaments forçats de la història. I com ha estat possible tot això? No ho sé, no ho entenc, encara que sobre aquesta matèria s’han escrit milers incomptables de llibres.

No entenc com va ser possible el primer gran genocidi del segle, durant la I Guerra Mundial, amb un milió i mig d’armenis deportats pels turcs cap al desert de Síria, exterminats als seus pobles o pel camí, deixant extensions de cadàvers i d’ossos al sol, i encara no reconeguts com a víctimes a Turquia, encara no dignes de memòria. De la mateixa manera que a Rússia no és digne de memòria el gran exili “blanc” després del 1917, ni el holodomor a Ucraïna els anys trenta, que va fer quatre o cinc milions de morts, pagesos “contrarevolucionaris”, i el record dels milions de deportats i morts al Gulag és encara conflictiu i ben poc “democràtic”. I encara menys es recorda la deportació en massa de pobles del Caucas després de la Segona Guerra, uns altres oblidats de la història.

De la destrucció dels jueus sí que en parlem, sí que tenim en la memòria l’Holocaust com emblema absolut, el mal total, l’horror d’una idea d’inhumanitat. Però no sols hi ha qui ho dubta, com un bisbe integrista insensat, sinó que hi ha insignes intel·lectuals  que ho rebaixen al nivell de qualsevol altre excés o desgràcia, i hi ha predicadors abundants que a les mesquites ho neguen, com fa el president de l’Iran, civilitzat aliat nostre, segons sembla. I tornant a la mala memòria, no recordem –almenys a Europa– els milions de desplaçats i de morts que va produir, el 1948, la divisió de l’Índia i de Pakistan, “país dels purs”. Ni els dos milions de pieds noirs obligats a fugir d’Algèria el 1962. Ni els dos milions de cubans exiliats o escapats del seu país els anys 60, qualificats de gusanos pel castrisme i els seus amics: cucs, no persones, ja se sap per què. I així podríem continuar al Vietnam, a Cambodja, a la Xina de Mao, a Afganistan els anys 80 després de la invasió soviètica, al Kurdistan, i en tants països d’Àfrica. Els morts i els deportats són infinits, la memòria és molt curta i molt parcial, sovint molt immoral.

Com ha passat, i passa, amb l’oblit general dels alemanys, no dels culpables, sinó dels innocents. A Polònia, ara mateix, comencen a obrir fosses comunes, amb milers de cadàvers, que es van omplir els mesos finals de la guerra, el 1945. Les víctimes de l’exèrcit roig van ser infinites (com infinites les de la invasió nazi), les dones alemanyes violades per milions, la gent assassinada en pobles i ciutats, com els que ara ixen a la llum a Malbork, abans Marienburg: dos mil enterrats nus en una sola fossa.  Entre tretze i setze milions d’alemanys van ser desposseïts de cases i terres on havien viscut segles i segles, llançats als camins, i obligats a fugir cap a l’oest, i les regions on vivien ara són poloneses, o russes o txeques. I dos milions de civils van morir amb violència a les regions ocupades pels soviètics. Però sentir-ne pietat pareix que està molt lleig, conservar-ne una memòria piadosa és sospitós.

A Palestina, l’any 1948, van fugir o van ser expulsades 400.000 persones, i tothom ho recorda i ho posa damunt de la taula, molt justament. Dos o tres anys abans, milions i milions de civils alemanys hagueren de deixar per sempre el seu país, expulsats amb violència extrema, i recordar-los, i menys encara reconèixer-los cap forma de dret o de reparació, no es considera democràtic o digne. Tal com diu l’historiador anglès Giles MacDonogh, autor del llibre After the Reich: “Encara hi ha aquest sentiment concret que no és intel·lectualment respectable ni socialment respectable ocupar-se d’aquests temes.” I així oblidem que som sobretot humans, i que cap memòria serà “històrica” ni “democràtica” ni res si, abans de ser ampla i humana, és estreta, parcial i interessada.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 05/03/2009   Imprimir

Ídols, cultura

Ídols vol dir imatges, vol dir representacions, en sentit de Francis Bacon, el filòsof del segle XVI, no el pintor del XX. Cultura, per a la major part de la tribu de Bacon, de la gent, és allò que els és mostrat com a tal: allò que els mostra com a cultura qui té poder per a mostrar-ho. És valuós, o gran o bo aquell objecte o individu, un edifici, un poeta, un quadro, un músic, que és proclamat com a tal per qui posseeix “poder proclamatori”. Si la Llonja de València és declarada “patrimoni de la humanitat” per la UNESCO, a iniciativa dels poders corresponents, voldrà dir que és un edifici valuosíssim. Si Ausiàs March no tenia –i encara– grans places o avingudes cèntriques, monuments ben visibles, pàgines freqüents als diaris i capítols als llibres de text, vol dir que era ben poca cosa, tan poca cosa que era o és gairebé invisible. Com quant jo feia el batxillerat i, als llibres de text, hi figurava en lletra menuda dins de les poques ratlles dedicades a les “literatures regionals”, i el professor ens deia que això no tenia cap importància i no entrava en l’examen: “Sáltenlo”. De manera que el valor del poeta per a la tribu no resideix en la qualitat interna dels versos, que poca part de la gent llegirà i sabrà entendre, sinó en la proclamació pública d’aquesta qualitat com a imatge valuosa. El Misteri d’Elx era, fora de la ciutat d’Elx, poc més que una curiosa cerimònia o un residu entranyable fins que ha estat reconegut com una part singularment valuosa del patrimoni cultural. I la ciutat de Morella, el Tirant lo Blanc, el botànic Cavanilles o qualsevol altre exemple que vulgueu: no pot ser rebut com a gran, important, valuós, superior, allò que no és projectat amb aquest atributs. I qui decideix, en definitiva, l’ordre d’aquests valors superiors, els seus components i la seua jerarquia, no són els receptors d’imatges sinó els emissors. Perquè la tribu no troba aquest atributs de valor per contacte directe i espontani de cada individu amb l’obra valuosa, sinó a través de i per mitjà de la imatge projectada, i més com més poderosament és projectada. El fet, la desgràcia, la pena, és que, ací, qui té el poder de projectar té uns ídols propis. I que és més valuosa una cursa de cotxes, posem per cas, que tota la història de l’art i de la literatura.

 

Joan F. Mira | El Temps | 03/03/2009   Imprimir

Multicultures. O no

Aquesta cosa, concepte, ideologia o programa que circula amb el nom de multiculturalisme, tal com habitualment es planteja pot ser una fantasia perillosa. També la paraula multiculturalitat es repeteix sovint, i no sempre sabem amb quin significat o contingut. ¿Vol dir que al món hi ha moltes cultures? D’acord. ¿Significa que les societats europees s’han format a partir d’elements de cultures diverses, de diverses aportacions de diversos pobles? En efecte, i afortunadament. Ara bé, ¿vol dir també que és desitjable i bo que els països europeus hagen de desintegrar la pròpia tradició cultural, i a canvi d’això convertir-se en un tot indiferenciat, configurat a partir d’elements molt heterogenis que no tenen res, o molt poc, en comú i que ni tan sols encaixen entre ells? Això ja és una altra cosa. ¿Multicuturalisme significa que dins la continuïtat de la tradició europea, i de les cultures dels diferents països europeus, hem d’admetre i acceptar de manera positiva la presència d’altres elements culturals? Evidentment, això és fantàstic! En tot cas, el que no em sembla gens positiu és la perpètua devaluació de tot allò que és propi, i la descohesió o dissolució d’aquell conjunt de factors que al llarg de la història han donat forma i contingut al nostre sistema cultural. Al multiculturalisme, tal com sovint es predica, li veig més potencialitat desintegradora que no pas enriquidora. Les cultures són sistemes de cohesió, que òbviament no són estàtiques, van canviant internament, són modificades per allò que van prenent d’altres cultures. No es tracta, doncs, de defensar cap tipus d’essencialisme cultural, que ni és real ni té sentit: es tracta d’incorporar elements culturals nous, però incorporar-los al propi sistema, sense sacrificar-lo, enriquint-lo, eixamplant-lo. De vegades sembla, però, que hem de desintegrar i dissoldre allò que som, a canvi de no se sap ben bé què. Una cosa és voler que una cultura evolucione i una altra és deixar que es desarticule, que es desintegre.

Els europeus podem ser molt masoquistes, practicar amb molt de plaer l’autonegació. Qualsevol element importat, pel sol fet de no ser nostre ja mereix una valoració molt positiva. No ens parem a pensar si és interessant o no, si ens aporta alguna cosa o no... I aquesta és una actitud molt primària, molt elemental. Els països europeus s’han anat conformant al llarg dels segles a base de compartir tot un seguit de rituals, creences, símbols... Als països americans de nou poblament i sovint de procedències molt diverses, aquesta cohesió no ha tingut el mateix sentit. Allà, el que fa la cultura comuna poden ser sobretot uns símbols de cohesió cívica o política. Als EUA, quan és el Thanksgiving Day, tota la població, tant si es remunta al segle XVII com si són immigrants acabats d’arribar, tant si són d’origen anglosaxó com alemany o polonès o oriental, s’asseuen al voltant d’una taula amb el titot rostit commemorant els "pares fundadors" del vaixell Mayflower i el primer menjar que varen fer amb el producte del seu propi treball. Això és un fons de cultura, un ritual. Com el de compartir uns símbols cívics: quan els meus fills anaven allà a escola, els xiquets cada dia juraven fidelitat a la bandera "i a la república que representa, en llibertat i justícia". Perquè la política forma part de la cultura, el sistema legal forma part de la cultura: la cultura és un sistema de cohesió, no són només de biblioteques, museus i danses folklòriques. El problema sobrevé quan gent diferent que viu en un mateix espai té diferents símbols, codis i referents de cultura. ¿Multiculturalisme vol dir que alguns grups de nouvinguts poden menysprear els elements que donen sentit i cohesió a la societat on resideixen, o que els volen suplantar per uns altres? Això és molt complicat. El que és segur és que pot crear una enorme dissociació. Perquè, finalment, ¿quin tipus de societat volem construir? ¿Una societat descohesionada, desintegrada, una societat en què grups separats i inconnexos tenen sistemes de valors, de referències, de rituals, de codis ètics o legals diferents? És molt difícil, que una societat així funcione satisfactòriament. Molt difícil, o del tot impossible.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS