Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 12 de desembre de 2024
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1468 | 31/07/2012   Imprimir

La insensatesa, el túnel

Això era un partit, dit popular, que va guanyar unes eleccions amb majoria absoluta, i no per mèrits propis (com hauria de ser) sinó per la inèpcia escandalosa del govern dels adversaris, dits socialistes. Es diuen populars, es diuen socialistes, perquè d’alguna manera s’han de dir, no perquè el mot tinga cap contingut apreciable. D’aquella victòria tan memorable ha passat poc més d’un semestre, i el nou govern dels vencedors ja s’ha mostrat tan inepte com l’anterior dels vençuts, cosa que no era gens fàcil. Rarament la mediocritat aclaparadora, la frivolitat verbal, la incompetència, la vanitat o la negació de la simple realitat, havien sigut tan abundants, tan generals, entre els partits del poder i de la oposició, en aquest Regne d’Espanya que ha produït tan poquíssims polítics d’altura. Fa poc més de tres anys, quan ja el cataclisme econòmic produïa els primers tremolors de terra, quan el model de tants anys queia a trossos, ja vaig escriure que per a mi era un escàndol incomprensible i una mostra de frivolitat irresponsable que el senyor president del govern, Rodriguez Z., somriguera ben satisfet explicant davant les càmeres que érem líders mundials en quilòmetres d’AV(E), també els primers en autopistes, i no sé si en alguna mostra més d’esplendor i de riquesa suprema. De manera, escrivia jo, que, mentre el miracle econòmic espanyol –il·lusió, fantasia, aire calent, serpentina i confetti– es dissolia en l’aigua freda de la realitat, s’apagava com el final d’una fireta, es desinflava com un globus quan deixes de bufar, el nostre gran líder modern (el que, segons Leire Pajín, ara número dos del PSPV-PSOE, havia canviat el curs de la història al costat de Barack Obama), afirmava que érem objecte de l’enveja universal, mirall dels nostres veïns que, pobrets, com ara Alemanya o Gran Bretanya, quedaven a milers de quilòmetres de vies veloces darrere de nosaltres: a milers de milions d’euros gastats en aquesta vanitat extrema, orgull nacional, amb la qual es reforcen les vèrtebres de l’espinada d’Espanya, tal com recordava el ministre socialista que (com ara la ministra popular) fomentava aquestes coses i d’altres. Aquesta insensatesa de nous rics (nous rics sense diners: ja tornarem els crèdits algun dia, pensaven...), vanitat i supèrbia, era la mateixa que els va portar a fer aquell nou aeroport de Barajas, més milers de milions encara, o també, molts anys abans, a gastar no se sap quants bilions de pessetes (bilions del 92), en una Exposició Universal a Sevilla on passat un any, tal com vaig comprovar, ja creixia l’herba entre el ciment, i que no va fer cap profit ni a Sevilla ni a Andalusia: trenta anys després Andalusia bat tots els rècords d’atur (més d’un 30% reconegut), té més del 25% de la població ocupada cobrant del pressupost públic i no se sap quants receptors de jornals de subsidi.

Però això a qui li importava, si els governants podien presumir de tindre més alta velocitat que ningú (sempre, això sí, que no siga entre València i Barcelona), i més autopistes buides i un aeroport descomunal. La infecció, la malaltia del disbarat sense seny, sembla, en tot cas, que ha esdevingut permanent i contagiosa. Tan contagiosa, que fa mol pocs dies hom ha votat al Congrés dels Diputats una proposta a favor del corredor ferroviari dit central, el que hauria de passar per Saragossa i travessar els Pirineus amb un túnel de quaranta quilòmetres: un disbarat innecessari i caríssim, un despropòsit descomunal. Doncs bé, la proposta no la presentà cap grup de dreta, representant de les grans empreses constructores, etc.: la presentà Izquierda Unida, que ara es diu plural! I li ha donat suport el parlament en ple, PP i PSOE, fins i tot Joan Baldoví (del qual acceptarem l’excusa –estava una mica distret, assegura–, si no es torna a repetir), amb els diputats socialistes catalans, que han demanat perdó, i els socialistes valencians, que havien d’obeir ordres, com sempre, i que després encara justifiquen aquesta bestiesa submisa. Una esquerra ben estranya, la nostra, ben curiosa, sobretot si la comparem amb el vot negatiu, racional, d’Iniciativa per Catalunya, ERC, i CiU, que almenys van fer honor al seny. Perquè l’Espanya sense seny, siga d’esquerra o de dreta, no s’ha acabat encara, ni s’acabarà mai.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1467 | 24/07/2012   Imprimir

Cafè per a pocs

Tinc un respecte considerable per la figura del senyor Duran Lleida, professional eminent en l’exercici d’aquesta dura activitat que és fer de polític a Espanya en nom de Catalunya. El meu respecte, però, és més aviat distant i de cap manera incondicional, entre altres coses perquè en la hipòtesi remota que jo hagués de triar entre Unió i Convergència és evident que no seria la primera “qui ferait l’objet de mon choix”, com diu aquella cançó de Brassens. Per raons d’història passada, Unió Democràtica de Catalunya mereix tota la meua simpatia; per raons d’història present, la meua afinitat racional va sense dubte cap a Convergència. I la mateixa cosa hauria de dir dels dirigents màxims que les representen. En qualsevol cas el senyor Duran, ho torne a dir, és un professional amb tots els requisits i habilitats, navega molt hàbilment en les aigües traïdores de la política espanyola, i se suposa que, quan parla o escriu, sap perfectament què vol dir, amb quins fonaments i amb quin objecte. Per exemple en aquella “Carta a la militància” que publicà en el butlletí del seu partit el mes d’abril passat, i de la qual se’n va fer ressò una part de la premsa. Aquella carta on escrivia: “Davant de la incertesa que el govern de l’Estat ha projectat i de les escapades de Rajoy davant la premsa, en canvi, qui va parlar, com sempre i sense complexos ni embuts, és la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre. La ‘lideresa’, com és coneguda col·loquialment a Madrid, després de visitar el president Rajoy a la Moncloa, va quedar descansada amb unes declaracions que, si bé a mi no em sorprenen, sí que van sorprendre el propi president del govern amb el qual s’acabava d’entrevistar. Aguirre va dir que s’ha de revisar l’Estat autonòmic i va proposar el retorn de competències, o bé a favor de l’Estat o bé a favor d’institucions locals. En canvi, el sorprès Rajoy va despatxar la proposta de la presidenta de la Comunitat de Madrid amb una brevíssima declaració: ‘ni em plantejo el debat autonòmic’.” Una introducció una mica llarga i circumstancial, però necessària per allò que ve a continuació, que és la idea substancial de Duran: “Contra la posició de Rajoy, jo sí que estaria disposat a parlar de la necessitat de revisar l’Estat autonòmic. El problema és el com. I aquí és on, sens dubte, hi ha diferències amb Esperanza Aguirre. Si el PP i el PSOE tinguessin sentit d’Estat i recuperessin l’esperit constituent, la situació econòmica actual requeriria com mai que tornéssim als orígens i que es deixés l’autonomia a Catalunya, Euskadi, Navarra i Galícia, més enllà d’un grau de descentralització eficaç per a la resta de regions de l’Estat. Però crec que lluny d’aquesta voluntat, el debat autonòmic el que comporta no és tant acabar amb el ‘café para todos’ sinó deixar-nos a tots sense cafè, que és molt diferent.”

En la doctrina de Duran, per tant, el “sentit d’estat” –allò que, per desgràcia no tenen (!) el PSOE i el PP, però se suposa que ell sí– exigiria, posem per cas, la liquidació del País Valencià en tant que comunitat autònoma, i la seua reducció a un incert grau de descentralització. Gràcies pel detall, que no sabem en què es fonamenta, ja que Navarra sí però el País Valencià no. Deu ser que el Regne de Navarra era històric i el de València no. O qui sap si Navarra tampoc, ja que el mateix senyor Duran, el dia 7 de juliol, afirmà públicament amb contundència que allò “lògic” seria configurar un estat espanyol amb autonomia per a “les tres comunitats històriques” de Catalunya, País Basc i Galícia, i “amb un gran de descentralització notable per a la resta”. Ara Navarra jo no deu ser històrica... “Comunitat històrica” és una convenció circumstancial, precisament no gens històrica (haver aprovat un Estatut d’Autonomia en temps de la República, encara que pels pèls, com a Galícia), i resulta poc decent que una persona de seny utilitze aquest concepte sense substància com a fonament doctrinal per negar al País Valencià el dret a una autonomia política plena, és a dir el dret a una tassa de cafè, i no a una tasseta de malta aigualida. Si això pensa i afirma un dels representants més visibles dels nostres amics, no cal que ens preocupem dels enemics.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 20/07/2012   Imprimir

Economia política

De vegades fa una mica de vergonya (com si la modèstia quedara anul·lada per un punt de vanitat) constatar que hom tenia raó quan gairebé tothom errava: que l’opinió pròpia, el judici extret de l’observació i la reflexió, ha resultat més ajustada als fets que les visions i opinions dels experts, especialistes i responsables. Per exemple, en la història recent de l’economia tal com ha anat en aquest Regne d’Espanya. Els qui escrivim columnes o pàgines senceres com aquesta, dites d’opinió, sovint parlem d’allò que no entenem, vull dir de temes en què no som experts, tècnics o especialistes: si no fóra així, no seria només “opinió”. Des del punt de vista de l’autoritat més o menys acadèmica o científica, se suposa que només els filòsofs poden parlar de filosofia, només els metges de medicina i salut, els psiquiatres dels estats emocionals, els climatòlegs de l’oratge que fa o que farà, i així els uns i els altres. O que només els arquitectes tenen un criteri sòlid sobre arquitectura, o el economistes sobre economia, afirmacions sense cap fonament constatable. En qualsevol cas, els qui escrivim sobre la salut i les emocions, sobre els paisatges urbans, el clima o els diners, sense ser llicenciats ni doctors en la disciplina corresponent, en realitat fem poc més que literatura, que ja és prou. Potser aquella literatura amb reflexió i criteri que solem anomenar “assaig”, encara que siga un assaig de poques ratlles.

Escriure o parlar sobre matèries en què no som experts és el nostre privilegi, que és un privilegi democràtic, ben mirat: faltaria sinó, que només els especialistes legals pogueren opinar sobre tals qüestions i tantes altres. Fa quasi deu anys, en un altre paper públic, ja feia aquesta introducció innecessària, per avisar que no havia estudiat les ciències econòmiques (si és que són efectivament ciències, cosa d’altra part ben dubtosa, tan dubtosa com les ciències polítiques o les de la informació, posem per cas), però que això no m’impedia llegir assíduament els articles d’economia a la premsa diària o setmanal, ni em privava d’observar el carrer amb una certa perplexitat, comentar les meues observacions amb amics i coneguts més entesos que jo, i després fer-me’n una idea, o no fer-me’n cap i persistir en posició perplexa. Perplexitat produïda, sobretot, pel cas tan admirable del suposat bon camí que fa quinze anys, o deu, o encara cinc, pràcticament tothom assegurava que seguia la marxa triomfal de l’economia espanyola. I els responsables polítics, no cal dir-ho, n’estaven tan convençuts i pagats com el conjunt de la ciutadania: només discutien de qui era el mèrit, si d’un partit polític o de l’altre.

Llavors jo escrivia que el “bon camí” (l’afirmació que tot “va bien” o “va bé”, tant se val: en espanyol o en català) només es pot dir bo, en economia, quan significa que caminem cap a una més gran felicitat monetària, més creació general de riquesa, més beneficis i més bon repartiment, més qualitat i volum de serveis i de béns produïts, i sobretot més solidesa i més seguretat en les bases que faran que tan gran progrés siga consolidat i durador. Tot això –felicitat, riquesa, beneficis, producció, solidesa– eren coses que llavors, fa una dècada, es trobaven en estat passablement crític en països com França o Alemanya: era la recessió, o com a mínim l’estancament, que afectava les grans economies d’Europa (sense comptar la llarga reculada del Japó, efecte, entre altres causes, de la descontrolada inflació immobiliària i de l’excés de crèdits, si no vaig errat). A la poderosa Alemanya el creixement era insignificant, o zero, o negatiu, i semblava que això havia de durar. Però al singular regne d’Espanya, miracle prodigiós, el creixement econòmic era molt més alt i visible, es creaven més llocs de treball, el dèficit havia desaparegut, i el govern de torn s’atribuïa sense empatx el mèrit del miracle. Molt bé, escrivia jo, ens n’alegrem moltíssim: el problema, però, és que el miracle té algunes explicacions ben terrenals.

Començant pel començament, ja ningú recordava que els països més rics d’Europa, aquells que estaven “en crisi” (justament, aquells que ara acusem d’insolidaris) ens pagaven cada any l’alta almoina dels fons de cohesió, o com se’n diga, que amb el pas dels anys suposaven moltíssims milers de milions d’euros. Perfecte, però això no podia durar. Continuant amb les explicacions del miracle, la segona, molt més greu, és que el motor i el gruix de tan prodigiós creixement era la construcció d’habitatges i l’increment espectacular del seu preu. O siga –continuava jo, amb la meua opinió d’inexpert irresponsable–, l’economia espanyola no creix perquè augmente la productivitat general (de fet disminuïa, globalment i comparativament), ni perquè la manufactura, l’agricultura o els serveis de més valor i qualitat incrementen sòlidament la riquesa; fet i fet, la producció industrial pareix que no està en molt bona forma: tèxtil, metall i maquinària, fusta, calcer, química, etcètera, no són ara mateix (any 2003) motors forts i segurs. Però es fan moltes cases, moltíssimes, el 40% de totes les que cada any es construeixen a la Unió Europea: de cada deu habitatges nous a Europa, quatre a Espanya, una cosa increïble, impossible.

I el país, en conjunt, amb la inflació constructora, l’Alta Velocitat Espanyola, i altres luxes de ric que algun dia caldria pagar, gastava cada any si fa no fa un 10% més del que produïa. Però no es preguntava ningú d’on sortien els diners que engreixaven el miracle, i els nostres governs somreien satisfets: mireu si som fantàstics, mireu si progressem, asseguraven presidents, consellers o ministres. Així, com a resultat d’una llei que els ignorants sabíem i els experts ignoraven, cada pocs anys els preus de les cases es multiplicaven per dos o per tres, i mentre centenars de milers d’habitatges es quedaven buits i milions de famílies s’hipotecaven, les immobiliàries seguien vivint en la glòria. Deu ser, escrivia jo, el més gran balafiament de recursos de la història, la més gran bombolla, la més gran bestiesa col·lectiva: petarà un dia, indefectiblement, i ningú vol saber què passarà. Els experts en finances, quasi unànimement, asseguraven que els llecs no hi enteníem res. Els governs, mentrestant, tan contents, i la ciutadania també: no fèiem fàbriques noves, fèiem pisos sobrers, però la gent semblava molt feliç. Què més podien demanar els polítics, assessorats pels experts?

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1466 | 17/07/2012   Imprimir

Grecs

Vaig visitar Atenes per última vegada la primavera del 2007, i la ciutat conservava aquell aire d’haver gastat molts diners en restauracions, embelliment de carrers i places i pintura de façanes, que solen tindre els llocs per on ha passat poc temps abans una Olimpíada. Com Barcelona després del 1992, però d’una altra manera. L’aeroport, posem per cas, on vaig haver de passar algunes hores mortes, em va semblar un despropòsit immens: enorme i gairebé buit del tot. Com el de Sevilla després de l’Expo famosa, com el nou de Barajas, després d’Álvarez Cascos. Em preguntava, atesos els recursos financers dels grecs, qui havia pagat tota aquella despesa sumptuària. Ara, pel que es veu als noticiaris, la ciutat d’Atenes ha canviat bastant: no és escenari d’alegries i festes olímpiques, sinó de manifestacions d’amargats, de nous pobres, i de bandes nombroses de xicots que deuen pensar que trencant i cremant arreglaran les coses. Al centre, hi ha dotzenes d’edificis cremats i senyals de batalles i destruccions recents, entre altres coses perquè el govern del Pasok va preferir no sufocar les revoltes violentes, no complicar-se la vida. Alguns escriptors coneguts firmaren un manifest afirmant que aquella era la pitjor solució possible, i molts intel·lectuals d’esquerra els criticaren violentament. Ara diuen: ja veieu què ha passat. I que no resulta admissible justificar la violència dita d’esquerres (il·lusions neoanarquistes, neotrotskistes o indignats incendiaris) i condemnar la d’extrema dreta. Això és ideologia barata, afirma un novel·lista famós: o és que resulta que ací tots som innocents? A Grècia, diu, la innocència s’ha convertit en una professió. Sembla que allà ningú té la culpa de res: ni els grans naviliers que no paguen impostos; ni els governs successius que han falsejat els comptes i han mentit i han col·locat sistemàticament amics, parents, coneguts i afiliats a cobrar del pressupost; ni els professionals com ara metges, advocats i arquitectes que oculten la major part dels seus ingressos (en això tenen nombrosos col·legues a l’altre extrem del Mediterrani...); ni la ciutadania en general que considera que no pagar impostos (i si pot ser no pagar bitllet al transport públic) i enganyar l’estat és com una antiga virtut que cal preservar per damunt de totes les coses. Ni l’Església Ortodoxa, propietària d’infinitat d’immobles i de terres que ni tan sols figuren en cap cadastre públic (institució que, allà, sembla que és gairebé inexistent, per incerta o incompleta), i que presideix ritualment la vida política i pública. Vostés deuen haver vist, fa poques setmanes, el jurament del nou cap de govern i dels nous ministres, davant de bisbes i arximandrites diversos vestits de pontifical i cantant benediccions i psalmòdies amb veu sonora i solemne de baix. El president i els ministres, mentrestant (els últims, conservadors, com els anteriors, socialistes), feien repetidament el senyal de la creu amb tres dits, tal com toca, significant les tres persones de la Santa Trinitat.

L’escriptor conegut recorda que, quan entrà en la Unió Europea, Grècia era un país pobre, frugal i disciplinat. Que llavors començaren a ploure diners, i que va ser com si a algú que ha passat molta gana li donaren de sobte grans olles de carn i cuixes de corder. Grècia, afirma, es va posar malalta. És a dir: els governants van dedicar els diners europeus a engreixar més encara el sistema clientelar. Els diners, doncs, no s’invertien, es repartien. I així l’Estat esdevingué un monstre inflat, acostumat a menjar massa. Ara, diu l’escriptor, els sindicats del sector públic abandonen el Pasok i es passen a Syriza, l’esquerra radical, que fa mal d’acollir-los perquè són gent corrupta, aviciada amb les pràctiques que ens han portat al desastre. Si Grècia ix del forat, serà gràcies a la molta gent que encara treballa decentment: allò que no està contaminat pel sector públic encara té futur, afirma. Acabaré recordant que els paràgrafs més durament descriptius d’aquesta pàgina, i les frases més durament crítiques, no són directament obra meua (que podria passar, falsament, per més dretana que esquerrana), sinó declaracions expresses –tal com més d’un lector deu haver descobert– del novel·lista Petros Màrkaris, que no és precisament un escriptor reaccionari. És, simplement, un grec lúcid i amb els ulls oberts.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1465 | 10/07/2012   Imprimir

Els papers, Arizona i Espanya

Hi ha països com Gran Bretanya o els Estats Units, hereus directes o indirectes d’algunes llibertats medievals anteriors a l’invent de la impremta, on la idea d’obligar els ciutadans a portar un carnet d’identitat és com a mínim discutible: als EUA, el ciutadà s’identifica com pot o com vol, però no amb un document universal i obligatori proveït per l’estat. El gest, per a nosaltres tan comú i tan habitual, del policia o funcionari que demana el DNI, que l’exigeix com a requisit en qualsevol moment o circumstància, resulta, per als nord-americans, una interferència impròpia sobre l’autonomia dels ciutadans d’un país lliure. Vostès han vist sovint a les pel·lícules l’home o la dona, o parella, que arriben a l’hotel, diuen un nom qualsevol, i ningú no els demana que el confirmen amb un document. És una tradició secular, una teoria política, un valor ètic, o el que vostès voldran, que els europeus no britànics ens mirem com una residu antic però escassament pràctic. Qui no tinga present aquesta diferència, no pot entendre el conflicte que provocà, fa un parell d’anys, l’estat d’Arizona, i que acaba de resoldre el Tribunal Suprem. Tal com vostès potser recorden, l’estat d’Arizona, tocant a la frontera mexicana, va aprovar una llei o disposició segons la qual la policia podria demanar els papers a les persones que tinguen aspecte d’immigrants il·legals, i eventualment, en cas necessari, podrà endur-se’ls detinguts. El president Obama, el senyor Schwarzenegger que llavors era governador de Califòrnia, multitud de polítics, de periodistes, activistes i ciutadans demòcrates en general, van protestar amb còlera i escàndol davant d’una mesura de caire quasi racista, intolerable i discriminatòria: demanar els papers a la gent, només per la cara que tenen, és un horror que cal condemnar sense reserves, fins i tot promovent, tal com van fer, una mena de boicot esportiu i turístic contra Arizona. Molt bé, perfecte: és una pràctica horrible, cosa dels nord-americans més extremadament reaccionaris, segons que pensava i escrivia Carlos Fuentes. D’acord, d’acord. Però aquells mateixos mesos, cada dos o tres dies jo passava per davant de l’estació de Renfe de Castelló en la meua passejada matinal, i tres o quatre vegades al mes, com a usuari del ferrocarril, visitava l’interior de l’edifici, molt modern i de qualitat tècnica i estètica més que discutible: indefectiblement, a la porta de l’estació hi havia, damunt de la vorera, un cotxe o dos de la Policia Nacional, i a la porta mateixa o a l’interior una parella o dos d’uniformats demanaven regularment els papers a alguna persona.

La persona que havia de mostrar els papers, i que sovint havia d’obrir la bossa que els agents volien registrar, tenia sempre l’habitual aspecte sospitós. És a dir, tenia cara d’estranger en situació irregular, que sol coincidir amb la pell fosca, els trets una mica exòtics o l’aire i l’aspecte d’europeu oriental: cara de nord-africà, de subsaharià o de sud-americà precolombí, cara de romanès desorientat. Especialment d’allò que, en llenguatge incorrecte i primitiu, sol dir-se’n moro, negre o indi sudaca. De tant en tant, algun dels interrogats i escorcollats, per raons que desconec, havia de pujar al cotxe policial, imagine que en direcció a la comissaria. No tinc constància que, en aquest país nostre tan europeu, tolerant i democràtic, ningú proteste per aquesta pràctica quotidiana de les forces de l’ordre. Seguint les indicacions de l’autoritat corresponent, cal suposar, és a dir, aleshores, del ministre de l’interior del govern socialista. I a València, un d’aquells dies, vaig observar com la policia aturava un cotxe, en feia baixar els ocupants, i els demanava de mala manera els papers. Els ocupants eren negres, casualment, i sembla que la policia tenia una mena de “cupo” d’interrogacions i detencions que havia de complir. Ara, quan el Tribunal Suprem dels Estats Units, ha confirmat que demanar papers d’identitat no va contra la Constitució, ja he llegit en diaris espanyols notables comentaris sobre el racisme i la prepotència dels nord-americans. Perquè allà, l’estat d’Arizona ja pot fer això mateix que ací ha fet sempre, i continua fent, l’exemplar i irreprotxable estat d’Espanya. De vegades, hom no sap on s’acaba la hipocresia i comença el cinisme.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1464 | 03/07/2012   Imprimir

Gibraltar, Gibraltar

Vostès han degut veure, fa pocs dies, el senyor rei d’Espanya caminant incertament, penosament, per la vora de la badia d’Algesires, vestit amb uniforme militar. Les imatges, les paraules, i el sentit de la visita, oscil·laven entre el patetisme del monarca-capità general-cap suprem de les forces armades, la suposada solemnitat de la visita, i la banalitat insuperable de l’escena. El rei d’Espanya, aquest era el missatge, visitava els seus bons súbdits pescadors, agredits per la intolerància de les autoritats de la Roca, a fi de reforçar i garantir el dret de pesca d’un grapat de barques a les aigües que Espanya sosté que són aigües espanyoles. I de passada, pretenia transmetre la imatge d’una fermesa militar marinera, amb la Guàrdia Civil de les llanxes, i amb la presència de l’armada (invencible), capaç d’imposar els drets nacionals i l’honor de la pàtria. No és cap novetat, aquesta escenografia, ni és nova la identificació solemne entre Espanya gloriosa i aquella pedra incòmoda: tots els governs espanyols, monàrquics o republicans, d’esquerra o de dreta, dictadors i demòcrates, han afirmat permanentment la sacralitat de la roca i la seua qualitat metafísica i eterna de membre sagnant i amputat del cos místic de la pàtria. Per alguna raó (fàcilment explicable), el Rosselló, posem per cas, no participa d’aquesta qualitat corporal i ontològica: tot i que l’amputació es va produir a penes mig segle abans que la de Gibraltar, a pesar que es tracta d’una bona regió ben poblada, el Cos d’Espanya no l’ha considerat mai com un membre absent. I no sé quina emoció patriòtica despertaria Menorca si fóra encara territori britànic. Gibraltar, en efecte, un tros de pedra, un petit port, una petita població, és expressió i emblema del més profund nacionalisme espanyol: aquell per al qual no compta la voluntat dels ciutadans, sinó l’afirmació suprema de la sacralitat intangible dels límits físics de la nació, reals o imaginats. De la mateixa manera que, per als argentins, les illes Malvines o Falkland són part de la substància de la pàtria, simplement perquè ells ho afirmen així amb arguments purament ontològics: que els ciutadans d’aquelles illes, unànimement, no en vulguen saber res, que es consideren britànics fins al moll de l’os i fins a l’últim racó i a l’últim habitant, tampoc no compta per res. A Gibraltar, pocs dies abans de la visita del senyor Borbó al port d’Algesires (o potser de La Línea), hi havia hagut una altra visita reial: la d’un fill de la Reina, que no cal dir de Gran Bretanya o d’Anglaterra perquè és simplement la Reina. I el príncep britànic va ser acollit amb alegria efusiva i unànime, amb desfilades i danses i festa, i amb delicioses frases de benvinguda en un perfecte andalús davant dels micròfons de la televisió espanyola.

D’un costat, doncs, hi ha tot allò que em varen ensenyar a les classes de “Política” o de “Formación del Espíritu Nacional” del meu batxillerat. En les quals em formaven l’esperit amb cançons com aquesta: “¡Gibraltar, Gibraltar, / avanzada de nuestra nación! / ¡Gibraltar, Gibraltar, / punta ( o “tierra”?) amada de todo español..!” I després de les afirmacions doctrinals, uns altres versos es lamentaven de veure “tus rocas hoy holladas / por el asta de un extraño pabellón”. El professor ens incitava aleshores a canviar “extraño” per “cochino”, la qual cosa ens donava un aire de desafiament insultant i combatiu. De l’altre costat hi ha la totalitat dels habitants de Gibraltar, gent arribada una mica de tot arreu del Mediterrani, de Malta, de les comunitats jueves nord-africanes, d’Itàlia, de l’Índia, i d’alguns altres llocs, i que es considera gibraltarenya i britànica, però de cap de les maneres espanyola, per res del món. Britànics de la Roca, que tenen l’anglès com a llengua oficial, comercial i pública, única llengua escrita, i que resulta curiós sentir-los parlar als bars i pel carrer, o als patis escolars, en aquell andalús impecable. Els reis, presidents i ministres d’Espanya faran o afirmaran el que voldran, però els gibraltarenys no seran mai espanyols. Fet que resulta ben interessant a l’hora de meditar sobre la substància de les identitats nacionals, si pensem en la insòlita barreja de territori, història, orígens, llengua oficial i llengua popular. Algú hauria de dedicar una tesi a un cas tan singular i tan extraordinari, incompatible amb tantes teories.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS