Avui és dimarts, 5 de novembre de 2024 |
1 | Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 695 | 29/01/2015
Els llibres contemplats als prestatges de llibreries o de biblioteques, els llibres quan es compten per milers i milers, em produeixen una fascinació inexplicable. Potser veure moltíssims llibres junts em fa sentir com una possibilitat d’omnisciència, com si la fantasia de llegir tots els llibres del món fóra un equivalent de la condició divina. El paradís podria ser una biblioteca infinita, on els llibres no s’acabarien mai, perquè si s’exhaurien, si no en quedaven més per llegir, voldria dir que s’acabava també l’eternitat. El fet és que algunes de les impressions visuals més poderoses de la meua vida procedeixen de biblioteques i llibreries. Com la Blackwell d’Oxford, on entraves (fa molts anys, ara no ho sé) per la porta d’una botigueta de no res, i a dins es desplegaven sales i sales, i escales i seccions de tot allò que la imaginació del visitant pot demanar. Encara que no hi entengues res, o no t’interesse: per què recorde el plaer de trobar-hi seccions senceres dedicades al farsi, a l’urdú o al suahili? O com a la biblioteca de la Universitat de Princeton, que és com una catedral amb quatre o cinc pisos i tres soterranis, on jo tenia un “cubicle” personal, i quilòmetres de prestatgeries a lliure disposició: el dos soterranis d’història i ciències socials, més d’un milió de llibres tots per a mi. D’aquella vida de catacumba em quedà un enyorament íntim i concret, d’un temps absurdament feliç. El plaer era el passeig, la contemplació i el contacte, la immersió matinal (a fora nevava i feia un gran fred) en aquelles càlides i inacabables galeries. Deu ser que allò m’ha deixat un senyal, perquè les biblioteques, i més si són antigues (com l’enyorada Vaticana), em continuen fascinant encara més que les grans llibreries, i molt més que les fires de llibres. Tres vegades he estat a la de Frankfurt, i només n’he tret un mareig molt considerable: per mi, tenia més aire de purgatori que de paradís, i la major part devien ser llibres dolents. Però si els editors publicaren només llibres bons, com s’omplirien les fires, les llibreries i les biblioteques? La inundació de paper imprés i relligat, en gran part inútil, en gran part no llegit, és un dels fenòmens més impressionats del nostre temps. I no hi ha senyals que s’acabe. Ni per culpa de l’edició digital, ni de res: ve de molt lluny, i és una inundació permanent.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1598 | 27/01/2015
Qüestió del nom, més aviat, i no dels “noms” a què es referia el títol de l’opuscle clàssic de Fuster. Qüestió del nom d’un país, i de tot allò que hi ha sota el nom i dins del nom. Vostès degueren llegir, fa un parell de setmanes, l’entrevista al secretari general de Podemos de la ciutat de València que publicà aquest setmanari. En un moment de la qual, l’entrevistador pregunta al flamant secretari general (ja se sap que aquesta força política, de “gent” i no de “casta”, comença amb un secretari general –general d’Espanya– i després ve o vindrà tota la resta: gran novetat, valga’m Déu, el poder ciutadà concentrat ja des el primer dia en el cim de la piràmide!) si, ja que existeix un “Podem Ciutat de València”, li agradaria un nom possible com “Podem País Valencià”. I el secretari general respon que no, que ell prefereix simplement “Podem”. “A seques?,” diu l’entrevistador: “I el cognom?” “El cognom és una qüestió identitària difícil d’avaluar”, respon l’entrevistat. Certament, l’avaluació que el secretari general exposa a continuació és ben difícil d’avaluar ella mateixa, però la conclusió sí que és clara: deixem estar el nom, deixem estar la cosa. I quan li pregunten “A vostè li agrada més País Valencià o Comunitat Valenciana?”, la resposta és diàfana, inqüestionable i precisa: “M’agrada més Comunitat Valenciana”. El secretari general reconeix que comunitat “històricament és un terme neutralitzador de les aspiracions polítiques d’un poble”, però és el que li agrada més, què hi farem: una preferència que, volent o no volent (volent, sense cap dubte), és tota una ideologia. En fi, els afiliats, adherits, simpatitzants o hipotètics votants de Podemos (Podem?), ja saben què pensa el seu cap superior a València: ja saben que prefereix “comunitat”, conscient que és “un terme neutralitzador”. La meua sospita és que, en aquest cas, com en el del PSOE i el PP, es tracta precisament d’això: de neutralitzar “les aspiracions polítiques d’un poble”. La meua certesa, més que sospita, és que no voler dir “país” equival a no admetre, ni desitjar ni esperar, l’existència del país. Saben que, ací, el nom sí que faria la cosa, i com que no volen la cosa, tampoc no volen el nom. Pareix una obvietat banal, però no ho és: ho comprovarà qualsevol que repasse atentament la història de la “qüestió del nom” al llarg dels darrers quaranta anys. La història social, ideològica i política, la història de la virulència i de la violència, dels enganys i els desenganys, i de tanta misèria mental i moral: només per no dir “País”?
Cal tornar, doncs, a la cosa i al nom: cal tornar-hi, per desgràcia, i sovint sense ganes. És com si periòdicament, circularment, la insistència em resultara necessària per un principi moral, per la mala sang, per una resta viva i activa de patriotisme racional i emocional, per tot alhora. Perquè la meua capacitat de resignació en aquest tema, i en molts d’altres, està del tot intacta encara: no la gaste, i no es gasta. Potser la capacitat d’indignació sí que se m’esmussa a poc a poc, vista l’abundància dels motius que haurien d’activar-la, i per la fatiga de llegir i escoltar diàriament aquest nom de “comunitat” que no és un nom ni és res. I així cada dia, els polítics i els opinadors públics, els diguem-ne intel·lectuals, el gremi de la premsa quasi sense excepció. Tant fa que parlen d’eleccions o d’economia com del clima o de la salut pública: Espanya està dividida en setze territoris amb nom, i la Comunidad. No van voler (el meu amic Alfons Cucó sabia qui, i per què) que el nostre país fóra un país, ni tan sols un petit país sense perill. No havia de ser res, això van decidir els uns i els altres: Comunitat, per negar i abolir el País Valencià. Comunitat Valenciana, que és poc nom i quasi no és cap cosa. Després, a poc a poc, l’adjectiu gentilici s’ha esvaït, ha esdevingut sobrer: queda només Comunidad. Però ningú no escriurà que entre els països de la Unió Europea, per exemple, hi ha França, Alemanya i l’Estat. O que l’Estat i Portugal formen la península ibèrica. Perquè Espanya és un nom i una cosa. Com Aragó i Andalusia, Galícia i Astúries, i així fins a Canàries i a l’illa de Perejil. Nosaltres no som res. Per decisió superior, diàriament obeïda i acatada amb l’ús del nom que no és nom. Fins a la fi dels temps?
P.S. De passada, desitge molta sort i molt d’encert a l’imminent secretari de Podemos Comunitat, sembla que ungit ja pel dit del profeta. Del qual profeta o guia suprem només diré, per ser moderat i educat, que com més n’observe els gestos, les paraules i els fets, més poc agradable em resulta.
| Joan F. Mira | El Punt Avui | 23/01/2015
El món, tal com vostès deuen haver observat i com jo escric de tant en tant, és cada dia que passa més difícil d’entendre. Vull dir el món en tant que acció política, tempestes econòmiques, guerres, fams i mortaldats, i altres destrosses i desastres que entre tots anem patint o provocant. També forma part, d’aquest món complicat, el benestar econòmic d’una part limitada del planeta, a pesar de tants bancs en fallida, de tantes estafes i de la vaporització de tants diners que no sabem si realment van existir mai en forma sòlida. I en formen part les medecines que curen tantes coses, els progressos de la ciència i de la tècnica i altres meravelles mai no vistes. No s’acaba d’entendre, en tot cas, com és possible que, ara que la felicitat podria escampar-se a més i més terres i pobles, hi haja tanta gent que s’entesta a seguir els camins de la catàstrofe. Se suposa que havíem superat els totalitarismes perniciosos, les perversions d’incerts ideals col·lectivistes, les cares més brutals del capitalisme, l’opressió colonial, la indiferència davant del dolor massiu, els patriotismes casernaris, les guerres de religió, la inquisició, les croades, l’islam a colps de simitarra, els imperis militars, Genghis Khan i Neró, l’amenaça nuclear, i altres estralls incessants de la història. I ha resultat que no, que no hem assolit ni aquelles coses tan simples com són donar menjar a qui té gana, i respectar les creences dels altres. I els colps de simitarra, més que mai, són glorificats extensament.
Vaig escriure ratlles com aquestes o semblants ja fa més de deu anys, ací mateix, i llavors no pensava (devia ser falta d’imaginació) que, passada una dècada, continuarien tenint el mateix valor, exactament. O una mica menys si pensem en les bondats, i bastant més si pensem en l’expansió i l’actualitat dels colps de simitarra. Quant a les desgràcies, els bancs en ruïna i altres espectacles edificants, cada any (inclòs el que acabem de tancar), cada mes i cada dia els diaris van plens de notícies d’altíssims discursos i declaracions, d’encontres, pactes, i abundants reunions i paraules inútils, turisme institucional, propaganda reiterada i vàcua que no amaga la ineptitud universal, combinada amb la insensibilitat més espessa i antiga. I pel que fa a alguns remeis baixats del cel, pomada miraculosa, vostés deuen recordar encara que, ara també fa deu anys, el president del govern espanyol pronunciava un bellíssim discurs a la seu de l’ONU, on tant es parla per no res: el discurs era un ram de flors, un pom d’olors, una declaració de bondat universal, de pau al cel i a la terra, angelets tocant violins i flautes. Seriós, bondadós, va il·luminar en uns minuts aquest món tan cobert de tenebra.
Degué pensar, ell o qui li havia escrit el paper poètic, que això del xoc de civilitzacions era un perill ben real (no dic que no tinga una mica de raó, vist el que hem vist aquests anys, i el que continuem i continuarem veient), i que per tant la manera de superar l’enfrontament era, òbviament, l’aliança: “Per això”, que va dir, “com a representant d’un país creat i enriquit per cultures diverses, vull proposar davant d’aquesta assemblea una Aliança de Civilitzacions entre el món occidental i el món àrab i musulmà”. Una proposta perfecta, meravellosa, no hi ha res a dir: una lliçó al món sencer, ple d’ignorants i d’ineptes. No sabem on comença i on acaba el “món occidental”, ni des d’on i fins on arriba el món “àrab i musulmà”, però això no té cap importància. Ni sabia ningú (ni sap encara) com s’ha de fer aquesta aliança, aliança de què i per a què, aliança de qui (de polítics, de bisbes i d’aiatol·làs?), no en sabíem res, excepte que era un projecte perfectament angelical, espiritual, virtual, i per tant buit de substància i de matèria.
I llavors presentà la gran proposta nova, el remei miraculós: “Espanya sotmet al secretari general la possibilitat de constituir un grup d’alt nivell per portar a terme aquesta iniciativa”. Un altre grup “d’alt nivell”, congressos, turisme, declaracions, ni un duro. S’han fet, en efecte, algunes reunions amb distingits representants de la civilització aliada, els iranians i els turcs, i algun convidat accidental. I finalment tot ha quedat en no res, com era d’esperar: “La bufa del bou, tot aire”, n’hauria dit sant Vicent. Entre el desastre armat i la música dels àngels algun camí deu haver-hi, més útil i més consistent. Algun camí entre simitarra o kalàixnikov per un costat i aliances etèries per l’altre. El problema, com en la comprensió del món, és que fer un camí transitable demana modèstia, paciència, racionalitat, poca retòrica, i només un pessic de fantasia.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 694 | 22/01/2015
Ha nevat una mica entre el Penyagolosa i Morella, com sol passar cada any al centre de l’hivern: només una mica, no gaire. Per alguna raó que no conec, sembla que “abans” nevava de veritat gairebé cada any, en aquests pobles i comarques de muntanya. A Xodos, els vells i no tan vells parlen d’aquells hiverns quan havien d’eixir de casa per la part alta de la porta (les portes eren de fulla partida), quan cavaven trinxeres pels carrers i quan, per a anar d’un poble a un altre, havien de fer colles amb pales i aixades per a obrir un camí estret. Qui sap si magnifiquen un passat impossible, com en tantes altres coses, però és segur que n’hi ha molt de cert: queien sovint grans nevades, formaven part de la vida, i ara en cauen molt poques. De la mateixa manera que “abans” plovia més, els rius portaven més aigua, les fonts eren més abundants i eren humides terres que ara són eixutes. Vol dir que “ara” tot va més malament, encara que vivim més bé que mai: és una filosofia del pessimisme històric i universal, climàtic, perfectament compatible amb la cuina de gas, les bones estufes, l’aigua corrent i la pensió garantida. Passant pels carrers d’aquests pobles, o pels masos abandonats, m’he imaginat més d’una vegada com devien ser aquells hiverns de neu i de grans freds, en aquestes cases on l’únic espai habitable, entre el novembre i el març, era una cuina petita i molt fosca, amb una llar negra sempre encesa. O l’estable, davant mateix de la cuina, amb la calor dels animals i de la palla. Vivien mesos i mesos embolicats en mantes, no es despullaven per dormir, a penes es rentaven mitja cara i la punta dels dits, i eixien de casa tan poc com era possible. Feien tot l’hivern olor d’estable i de fum, però no ho sabien. Quan ara, els més vells, recorden el temps de les grans neus, no ho enyoren com un temps feliç. Viuen perfectament sense nevades, amb anoracs i amb estufes de butà. I tanmateix, a mi m’agradaria habitar un país més regularment nevat. Em fa l’efecte –qui sap si un efecte fals– que en climes de neus més habituals es crien millor la ciència i la tècnica, les cases són més sòlides i confortables, la gent és més rica i civil, i hi ha més orquestres de cambra. Deu ser una fascinació que tenim encara les poblacions una mica meridionals, acostumats a veure el confort domèstic, la modernitat industrial i la democràcia associats als països d’hiverns ben nevats. Se suposa que allà on neva regularment és on funcionen les institucions, els trens són puntuals, la gent té bons abrics, i es dediquen a inventar mètodes i màquines.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1597 | 20/01/2015
Per una connexió una mica absurda (però no del tot incongruent), l’assassinat atroç dels periodistes de Charlie Hebdo m’ha fet recordar la mort d’aquells monjos de la Trapa, fa prop de vint anys, a mans del Grup Islàmic Armat, l’organització que, els anys noranta a Algèria, va ser el precedent de bona part del terror islamista que ha vingut després, a Nigèria, a Somàlia o a Mali, a l’Afganistan, a Iraq o a Síria. Les ratlles que segueixen són traducció fidel i fragmentària del text del comunicat del GIA, lloat siga Déu, signat per l’emir Abu Abd al-Rahman Amin. Això va ser l’any 1996, quan el GIA tenia captius els set monjos de la petita abadia de Tibhirine. Comença el comunicat: “Déu ha ordenat als creients matar els infidels, començant pels més pròxims i els qui són més perillosos i perjudicials per a la religió i la vida dels musulmans. Déu ha dit: ‘Creients! Combateu, entre els infidels, aquells que us porten perjudici.’ És amb el suport d’aquestes ensenyances que el GIA ha matat els infidels d’origen de totes les confessions i ha ordenat a tot infidel original que abandone el país... El GIA els ha privat de la pau i seguretat que pensaven tenir, i ha autoritzat a liquidar els qui s’han obstinat a restar sobre el nostre sòl. Alguns han respectat l’ordre donat, i d’altres s’han entestat. Llavors els mujahidins han començat a matar-los, per grups o d’un en un...”. No hi ha cap ofensa al Profeta, cap publicació que puga ofendre el sagrat Alcorà, cap caricatura, cap element de culpa contra la santa religió, simplement la presència insuportable d’un petit grup d’infidels. I el comunicat dels mujahidins, els fidels armats, és simple literatura administrativa: Déu diu tal cosa, nosaltres prenem les disposicions pertinents, i les complim: comencem a matar seguint els textos. Continua el comunicat: “El Bon Déu ha ajudat els mujahidins del GIA a matar un gran nombre d’infidels originals, jueus, cristians, politeistes i ateus. Déu els ha ajudat igualment, fa bastants dies, a segrestar set monjos evangelitzadors a la regió de Medea, que fins ara són vius i estalvis”. Etcètera. No reproduiré les subtils disquisicions teològiques, a còpia de textos alcorànics i d’interpretacions de diferents emirs i ulemes, sobre la licitud de l’execució dels monjos. “Aquests orgullosos monjos”, afirmen, “han comès el pecat imperdonable de pretendre evangelitzar els musulmans [cosa dubtosa, atesa la vida de la Trapa, però tant se val], d’exhibir els seus eslògans i símbols i de commemorar solemnement les seues festes. Tot això indica una traïció, tal com ho proven els ulemes que interpreten les condicions definides per l’emir dels creients...”.
Alguns lectors deuen recordar aquell film impressionant i magnífic, Des hommes et des dieux, amb el final d’aquells homes, perduts en un racó de les muntanyes de l’Atlas, acceptant tan modestament la mort. I vostès poden pensar que els arguments dels guerrers de la gihad són raonaments que arriben de segles remots, quan a la guerra santa responien les croades i viceversa, i que ja no és del nostre temps buscar en la teologia el fonament per degollar uns quants monjos trapencs. Resulta que, segons algunes interpretacions dels textos sagrats, els musulmans piadosos poden deixar en pau els ermitans cristians. Text del GIA: “Però si un tal monjo surt de la seua ermita i es barreja amb la gent, el seu assassinat esdevé lícit. És el cas d’aquests monjos que tenim presoners, que no s’havien separat del món. (...) Com és lícit combatre per la religió de Déu i de l’islam, també és lícit aplicar-los el que s’aplica als infidels quan són combatents presoners: l’execució, l’esclavitud o l’intercanvi amb presoners musulmans...”. El comunicat acaba amb la jaculatòria habitual, “A Déu tota lloança”. No hi hagué intercanvi, i uns dies després els monjos apareixien degollats. A Déu tota lloança. La qüestió, doncs, no és l’enfrontament est-oest, ni nord-sud, ni explotació postcolonial, ni defensa de la cultura, ni preus del petroli. I no és la llibertat de premsa o d’expressió. La qüestió, segons afirmen expressament els interessats, és una matèria de fe, de l’Alcorà, la voluntat de Déu. Exactament com el Déu dels croats i de la Inquisició, el Déu que manava cremar heretges, judaïtzants i bruixes. Érem iguals. Érem, però fa segles que ja no som. La diferència és que en terres “cristianes” aquest Déu ara està fora de la llei, fins i tot a la Ciutat del Vaticà. I per a tots els GIA i similars, des de Mauritània fins a Mindanao, aquest Déu és la llei. El nostre Déu d’ara està sotmès al codi penal. El seu és el codi penal.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 693 | 15/01/2015
En l’últim Quadern abans de Nadal, el 17 de desembre, em sorprengué molt agradablement el comentari o glossa d’Enric Sòria a propòsit de la traducció anglesa d’Incerta glòria, considerada com un dels llibres més importants de l’any a la Gran Bretanya. Dic que em sorprengué perquè justament aquells mateixos dies jo acabava de llegir la novel·la de Sales, seguida d’El vent de la nit, en un sol volum. Tractant-se d’Incerta glòria, hauria hagut de dir “rellegir”, però no és del tot cert, ja que l’edició que jo havia llegit fa molts anys (cinquanta anys, mig segle) estava tan reduïda per la censura que era només mitja novel·la. I malgrat tot, fa cinquanta anys, l’obra que vaig llegir i comentar apassionadament amb el meu amic Alfons Cucó era ja una novel·la excepcional, i els seus dos joves lectors valencians s’hi deixaven arrossegar sobretot per aquell personatge impressionant, Soleràs, centre visible o invisible de la narració, i grandíssima creació literària: Alfons Cucó estava convençut que ell era més “Soleràs” que jo. Segurament tenia raó. Perquè el Soleràs de la novel·la, tal com el defineix amb encert perfecte Enric Sòria, “ és un gran heroi romàntic, rebel, inquiet, apassionat, sardònic, descregut i alhora impàvidament fidel a ell mateix fins a la mort. En fi, un personatge pròxim als joves irats i amargs que poblaren les pantalles dels anys 50...”. Sòria ens recorda que l’obra de Sales no és una novel·la “de guerra” o “sobre la guerra”, sinó molt més: podria ser “...la gran novel·la russa de la literatura catalana”. O podria ser més coses encara: seriosament “existencialista”, per exemple? “El no-res seria l’única cosa que no plantejaria cap enigma”, imagina Soleràs: “...el no-res absolut, el buit total, ¿què dic el buit? No hi hauria ni espai! I no obstant això, al mig del no-res, un tramvia. Imagina’t això, per favor… ¿Saps si ens en plantejaria de problemes filosòfics? Fa esgarrifar! Com discutirien sobre la seva essència i la seva existència! El misteri no seria el no-res, sinó el tramvia: ¿qui l’hauria posat al mig del no-res?” (Incerta glòria. El vent de la nit, p. 782). Un tramvia en el no-res: això no ho va pensar ni Jean-Paul Sartre.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1596 | 13/01/2015
“I vet aquí”, escriu Maria Bohigas, “que érem a Londres, en una sala menuda de la British Library, amb un historiador que ha dedicat la seva vida a investigar la Guerra Civil espanyola i amb el traductor que ha traduït a l’anglès Incerta glòria de Sales. El que oferien al públic va ser una deliciosa conversa entre homes de bé que discrepen en tot. Preguntava Paul Preston (i duia a la solapa un pin roig, groc i morat): ‘Els quatre personatges principals d’Incerta glòria, no creu que encarnen les diverses faccions del bàndol republicà?’ Contestava Peter Bush: ‘No hi ha res d’això, hi ha una relació amb la guerra i una experiència de la vida, hi ha Dostoievski’. Era una situació que feia venir ganes d’agenollar-se als peus del traductor i que confirmava Soleràs com a profeta: ‘I és que si tractes d’explicar els nostres romanços als estrangers, s’hi perden; no hi comprenen ni borrall. No és pas que nosaltres ho comprenguem gaire més, però almenys tenim una certa idea de la seva complicació extremadament simple. Ells en canvi hi busquen una simplicitat extremadament complicada’” (El vent de la nit, pàg. 150). Això recordava Maria Bohigas, néta de l’escriptor i continuadora de la tasca editorial de l’avi, i els diaris explicaven també que, segons el setmanari The Economist, la gran novel·la de Joan Sales és una de les deu millors obres de ficció publicades el 2014 a Gran Bretanya. Incerta glòria és sobretot, amb tota certesa, un dels cims de tota la narrativa catalana contemporània. I és, amb la mateixa certesa, la millor novel·la mai escrita sobre, al voltant de, o dins de la Guerra Civil del 1936-39. Justament perquè no tracta de les diverses faccions del bàndol republicà, i perquè no és tampoc una “novel·la de la guerra”, com tantes altres. Una guerra, o més exactament un temps històric, que, tal com recorda en Soleràs, magnífic personatge (sense dubte el més dostoievskià de tots), fa que els estrangers s’hi perden, i que “nosaltres” no hi comprenguem gaire més. I per acabar-ho d’adobar, per confirmar el gruix i la grandesa de la novel·la de Sales, “el conflicte era l’escenari del relat, sens dubte, però no n’era exactament el tema”, segons explicava Enric Sòria, subtil i clarivident com sempre, poc abans de Nadal. I afegia: “Pitjor encara, el conflicte era l’escenari del relat, sens dubte, però no n’era exactament el tema. En realitat, parlava de la guerra per a parlar de la vida; de l’amor i de l’odi, de l’angoixa i l’absurd, de la desoladora manca d’agafalls d’una generació sacrificada en altars d’ídols falsos i, a més a més, vençuda. La recerca desesperada d’alguna classe de sentit a què es lliuren els seus joves personatges en el fred sideral de les trinxeres d’Aragó o en la desolació de la ciutat cremada i famolenca, enmig de la carnisseria general, és ben comprensible i ben patètica, però no és en absolut edificant”.
Seria “edificant” si aquell petit món de les trinxeres i el món més gran de la marca de la guerra a la ciutat hi hagueren quedat dividits entre bons i dolents, només víctimes innocents en un bàndol, només botxins perversos en l’altre, tal com demanaria una certa, o incerta, ortodòxia dogmàtica. Però, tal com Enric Sòria ens recorda sàviament, “Incerta glòria no és un pamflet a l’ús ni pretén convèncer-nos de res, o només del que experimenten els seus protagonistes: que el món humà no és més que una immensa olla de grills exasperada que fa vergonya i fàstic, i del dolor per haver hagut d’aprendre-ho. La de la guerra és, en tot cas, una feroç pedagogia. És clar que aquestes no eren conclusions adequades per a la rabera de comissaris de les lletres que ens va tocar patir durant la Transició”. Comissaris de les lletres i de les idees, comissaris polítics a fi de comptes, que mesuraven el valor literari i estètic amb el regle graduat d’un marxisme tan banal com estèril. Maria Bohigas (amb la qual, no fa gaires anys, vam passar unes hores memorables passejant per la ciutat vella de Jerusalem) recorda, en un altre escrit, la miserable i brevíssima al·lusió amb què alguns dels més grans comissaris definien l’obra i la figura de Joan Sales: “un escriptor catòlic”, i això era tot, ni mitja ratlla. “Un escriptor catòlic”, valga’m Déu!: amb quins prejudicis estúpids, amb quines ulleres, l’havien llegit, si és que l’havien llegit realment?
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1595 | 06/01/2015
“Aquesta nit, mentre tornava a casa (a les dues), caminant contra una tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat”. Són les primeres ratlles de la primera anotació, que correspon al primer de gener de 1956. I continua: “Al llit (glacial), llegeixo els dos últims números d’Il Borghese, fins a les vuit. Em llevo a les quatre de la tarda. Em trobo amb un dia clar, assolellat i lívid –sense vent. Any nou, vida nova! Passo el resto del dia a casa, a la vora del foc”. La vida, més llarga que l’eternitat: un pensament contra la tramuntana, una idea, una simple frase simplement genial: Josep Pla en estat pur.
Pocs dies abans de Nadal, Antonio Muñoz Molina, grandíssim escriptor, de prosa impecable i de percepcions clares i agudes (només enterbolides, com les del seu col·lega Javier Marías, quan cauen en els llocs comuns més tristos contra allò que ells anomenen el “nacionalisme”...), dedicava una pàgina sencera del suplement Babelia d’El País a l’edició castellana de La vida lenta. Notes per a tres diaris, de Josep Pla. L’escriptor, doncs, passà el primer dia de l’any colgat al llit, gelat de fred, llegint una revista italiana de cultura, d’orientació més aviat conservadora. Uns altres dies d’aquell hivern fredíssim, segons explica al seu diari, i ens recorda, impressionat, Muñoz Molina, Pla passava les hores glacials llegint Le Figaro Littéraire, Le Journal de Genève o The New Yorker. Muñoz Molina comenta, prop de seixanta anys després: “Uno se pregunta cuántos ejemplares de The New Yorker llegarían en 1956 a España...; cómo sería, en el frío y el desaliento de aquel invierno de grandes heladas, rozar entre las manos esas páginas satinadas...”, les pàgines italianes, angleses o franceses que alimentaven “su escritura limpia, su capacidad de observación y de lo concreto, su irreverencia escéptica y muy cautelosa...”. Cautela: l’escriptor sap que una paraula sospitosa, una frase, poden activar la censura i anul·lar moltes hores de faena, fins i tot si és només un article sobre el cotó. Jo no estic del tot segur que Pla (tal com afirma Muñoz Molina, i com han escrit tants dels seus glossadors) s’haguera construït un “personatge de pagès de l’Empordà”, tal com Faulkner pretenia ser un “hisendat del Sud”, ni estic segur que tingués simplement ànima de kulak, com l’anomenava Fuster, recordant els pagesos benestants de Rússia, exterminats pel comunisme. Josep Pla era un intel·lectual viatger de vastíssimes lectures, que s’havia amagat en el vell mas familiar per raons, incloses les econòmiques, que no són tan simples com una hipotètica misantropia o un “beatus ille” més hipotètic encara.
Certament aquell mas de Llofriu podia ser tètricament inhòspit, i més en un hivern com el de 1956, que jo vaig passar (ho recorde vivament), amb setze anys, al monestir d’Iratxe, fent vida d’estudiantet de filosofia en l’orde de les Escoles Pies, entre un claustre gòtic i una església de pedra blanca cistercenca: no sé si Pla, al seu mas sense més calor que una llar de foc, va passar més fred que jo, que no tenia ni llar. El dia 2 de febrer, l’escriptor anota: “A la nit, baixa brusca de la temperatura. Es rebenten les canyeries exteriors de la casa i ens quedem sense aigua... Ens quedem sense llum. A la cuina, arribem a menys 1 grau i a la sala, a més 4. Inhabitable. Impossible sortir de la vora del foc. No hi ha correu. Dia totalment perdut. No em moc de la llar en tot el dia.” No sé si degué ser el mateix dia que al monestir d’Iratxe també es van rebentar les canonades, i per rentar-se una mica la cara calgué trencar el gel espès de la bassa del claustre. Els gots i els plats s’enganxaven sobre les taules del menjador, els arrancàvem, i deixaven un cercle de gel. I no podíem “sortir de la vora del foc” simplement perquè no hi havia foc. Se’m van omplir de prunyons els dits i les orelles, es van inflar i van acabar esclatats i sagnant. El dia 4 escriu: “Continua la fred i la tramuntana fortíssima, sota d’un cel claríssim i assolellat. No m’he mogut del foc en tot el dia”. Escriu “la fred”, no “el fred”. I el dia 5 pren nota dels efectes de la catàstrofe: “Aquesta fred ha fet un mal terrible. Jaume (el masover) està desesperat. ... La censura ha tret l’article del cotó, com ens pensàvem. Passo la tarda a la vora del foc treballant més o menys –menys que més... S’ha arribat, aquests dies, a -10. No hi ha record d’una cosa semblant. Corre la notícia que s’ha gelat la taronja de València”. A València, al País Valencià, es van gelar fins els ametlers i les garroferes. I jo no tenia ni guants per evitar que se’m congelaren les mans, no podia sostindre un llapis o una ploma entre els dits. No podia ni escriure, i tampoc no recorde una cosa semblant.
| 1 |
|
|