Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 19 de març de 2024
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 26/06/2008   Imprimir

Flors a Riga

No és del tot cert que, tal com pretén la cançoneta que rodava pel món, “Valencia es la tierra de las flores, de la luz y del color”; que en alemany, recorde vagament, deia “València, amb les flors i les taronges”, o una cosa semblant. Bé, potser la llum sí que és certa, però quant a les flors i al color els paisatges urbans mediterranis són més aviat tristos i apagats, comparats amb els nòrdics. Si voleu terres de flors als carrers i als balcons, i cases pintades de colors llampants, comenceu a mirar de Baviera o de Suïssa cap amunt. El passat 21 de juny, la plaça de la catedral de Riga, capital de Letònia, era plena de paradetes multicolors on venien tota mena d’articles de confecció domèstica, brodats, vestidets, collars d’ambre, i sobretot una varietat infinita de formatges. Però la plaça era plena, sobretot, de grups de dones de totes les edats, jovenetes i iaies, que confeccionaven corones de flors delicioses, rams de floretes silvestres, barrets perfectes de fulles verdes tendres, i altres articles vegetals i florals. Fulles i flors per la plaça sencera, rogles i rogles d’adolescents rosses entre flors, senyores rialleres vestides de colors trenant corones de flors, i flors i verdor cobrint tota la plaça. Una banda tocava una música alegre, i hi havia un escenari vegetal preparat per celebrar-hi una competició de flors. Era el dia més llarg de l’any, em va explicar una cambrera atenta, en anglés molt correcte, i la nit més curta, i els letons ho celebren en massa amb corones de flors. Vestits de molts colors, amb barrets verds i coronats de flors, a la nit fan fogueres discretes, i això és el Iani, la festa del juny. A migdia en punt, tal com és habitual en tantes esglésies de ciutats bàltiques i escandinaves, hi ha un concert d’orgue a la catedral. Aquest país i els seus veïns, després de tants anys de grisor soviètica, després de tanta russificació forçada, ara presenten una nova civilitat nacional i europea, netegen la brutícia acumulada, somriuen al viatger, preserven el passat, prosperen, repinten de colors les façanes, i en arribar el bon temps s’omplen de flors. La llengua pròpia, tan petita com és, és l’única visible, van oblidant el rus, i els cambrers i els taxistes ja parlen anglés. 

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1254 | 24/06/2008   Imprimir

Ideologies

Tornem a una conversa amb Jean Daniel, el qual afirma: “Quan França va ser derrotada per l’Alemanya nazi, jo tenia vint anys i era l’home més infeliç de la terra. Però tenia una cosa molt forta. Era l’esperança. Aleshores, és cert, ens enfrontàvem a una realitat, ara per contra parlem de les possibilitats. Aquella esperança, en tots els sentits, estava alimentada per la història, pels somnis, per la convicció que el bé prevaldria sobre el mal. I sabia amb precisió on era el mal. Sabia també que podia combatre, que havia d’actuar. Per tant, no estava desesperat. Així em vaig enrolar en la divisió Leclerc, que combatia per la França Lliure. El mal era evident, reconeixible, estava encarnat pel nazisme. I jo participava en un gran moviment col·lectiu, de masses, que tenia un objectiu.” Jean Daniel parla, òbviament, com si això ja no fóra possible en el present, i el seu interlocutor li pregunta per què ara mateix un jove, o un home de mitjana edat, no podria estar animat pel mateix esperit. “Aquest és el verdader problema”, respon. “Avui el mal pot estar pertot arreu. I això crea malestar, incertesa. El mal pot estar en les banlieues, pot estar a l’Iran; en certs moments, els darrers anys, qualsevol el podia situar en qualsevol lloc. Pensa en Bush, que durant un o dos anys va crear una situació en què els americans, després de l’atemptat de les torres, van creure redescobrir l’esperança en la desgràcia, val a dir l’esperança de poder derrotar el mal. A Europa no sabem ja d’on ve el mal. Hem assistit a l’eutanàsia de la classe obrera, al crepuscle de l’exaltació del proletariat, del treballador, i estem convençuts que no es pot reformar l’home i que com a màxim es pot intentar reformar poc o molt la societat. Em resulta difícil comprendre la meua filla Sarah [periodista], que corre pels països on es mor i es mata per curiositat professional i humana, però amb un esperit que s’assembla a la indiferència.” En aquest punt, imaginem que ell pensa que l’esfondrament de les ideologies ha aplanat els esperits, ha creat un buit on es mouen individus desorientats, ja sense punts de referència. I constatem que, potser, la societat dita burgesa o capitalista és l’única que va ser capaç de crear una alternativa a si mateixa: com si la confrontació, la competència, foren un element necessari per al dinamisme que necessitava. Però el socialisme, que era l’alternativa inventada, ha sigut en la realitat un desastre, destinat a quedar com a tal en la història. I tanmateix, aquesta competència enfront de la democràcia occidental, ha estat en últim extrem ben profitosa: moltes de les conquistes socials de què gaudim als països de l’occident capitalista han arribat gràcies a aquella competició. La Revolució d’Octubre ha estat un fracàs a llarg termini, i també les altres que se’n van derivar, però als països sense “revolució” els seus fruits indirectes no són gens menyspreables. Almenys fins fa pocs anys: fins que la competició s’ha acabat, liquidada, i ens ha deixat un buit que és també una carència d’estímuls. Ara ja no sabem imaginar cap futur.

Potser la mort de les ideologies –o la reducció de totes a una sola– és també causa d’un corrent pessimista que ens inunda. “En els sondatges periòdics en què es pregunta a la gent si demà serà millor que avui o que ahir”, informa Jean Daniel, “en deu anys els americans han canviat dues vegades d’opinió. Últimament s’han declarat convençuts que demà estarem com avui, potser una mica menys bé. Els europeus han estat més nets: esperen un demà pitjor que avui i que ahir. I trobe estrany que als nostres països l’ideal europeista, gràcies al qual ha canviat la història turmentada del continent, no suscite ja cap interès.” És una mica estrany, en efecte: com si haguérem oblidat que, precisament gràcies a l’ideal d’Europa hem tingut més de seixanta anys de pau, entre països tan bel·licosos que havien convertit el segle XX (i abans el segle XIX, i els anteriors) en el més sanguinari de la història. Però també aquesta idea sembla que ha quedat reduïda a ideologia remota per a buròcrates de Brussel·les i cimeres de primers ministres. I si és així, no sé què ens queda. 

 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS