Joan F. Mira | El Temps, núm. 1593 | 23/12/2014   

El senyor Bach, Nadal

Quan, el 1750, es va morir el director de música de Sant Tomàs de Leipzig, els escolans gastaven els fulls dels manuscrits musicals, abandonats als armaris, per embolicar els entrepans. Tres quarts de segle després alguns d’aquests fulls arribaren a mans de Felix Mendelssohn, potser, segons una petita història o llegenda, com a paper d’embolicar d’un carnisser, i així va començar el redescobriment del pare Bach (el segon redescobriment, segons una altra petita història, es va produir a Barcelona el 1890, quan un estudiant de música de 13 anys, de nom Pau Casals, en una passejada amb el seu pare, va trobar la partitura de les suites per a violoncel, i la troballa li canvià la vida).  Entre els papers abandonats a Sant Tomàs sembla que aparegué la immensa Passió segons sant Mateu, regal infinit de la Divina Providència als humans, però en aquells tres quarts de segle d’oblit, i de considerar J.S. Bach passat de moda o simplement un virtuós del teclat,  ja havíem perdut una Passió segons sant Lluc i una Passió segons sant Marc, a més d’un nombre indeterminat de motets, cantates, i composicions per a cor o per a orgue, producte de més de vit-i-cinc anys d’obligacions professionals a la Thomaskirche i la seua escola: qui sap quin valor donaven els successors del mestre a aquells papers, qui sap a quins usos innobles van anar a parar centenars de fulls. Ara bé, la música que ens ha arribat d’aquell llarg quart de segle del Kantor Bach a Leipzig –sense comptar, doncs, l’embolcall de centenars d’entrepans– és prou per omplir una vida sense cansar-se’n mai.

En  efecte, si no sabem exacatament tot el que hi havia en els papers perduts, entre els papers conservats hi ha dues-centes seixanta cantates d’església (el mestre havia de compondre’n cada setmana una de nova: una afortunada obligació del càrrec!), hi ha les Passions que coneixem i la Missa en si menor, a més dels oratoris, preludis i sonates, a més de l’Ofrena musical, a més de L’art de la fuga, la segona part del Clavecí ben temperat, i aquella eternitat perfecta de les Variacions Goldberg. Més tot allò que havia escrit abans de Leipzig. L’obra del senyor Bach és una massa inacabable de música en moviment o en calma, un oceà de música, un ample riu de música, i quan t’atrapa no et fatiga mai, no et deixa escapar. I si alguns lectors no creuen en la virtut celestial d’aquesta música, si en aquesta matèria de la fe bachiana encara queden agnòstics, infidels o escèptics, podrien començar contemplant i escoltant aquell film delicat i magistral que es diu Die Stille vor Bach, El silenci abans de Bach, on Pere Portabella va aconseguir escenes memorables que són una delícia per als ulls i les orelles, un goig per a l’esperit. Perquè vitajar amb la música de Bach és com recórrer els cercles il·luminats del Paradiso de Dante, i jo ja fa molts anys que sóc bachià  o baquista incondicional, o com en vulguen dir, que és una fe que, quan t’hi converteixes, ha de durar tota la vida. Curiosament, o no tan curiosament, el senyor Bach, luterà rigorós i devot, es considerava en primer lloc i sobretot un músic d’església.

Religiositat a banda, el resultat de tants anys de creació és que la Música, la Música amb majúscula, es va encarnar en Herr Joahnn Sebastian Bach,  set fills de la cosina i primera esposa Maria Barbara, tretze fills de Maria Magdalena, la segona. Un home amb cara de bondat, que sabia que era pobre perquè un músic ha estat sempre pobre, com els altres artesans que han de viure en la modèstia del treball quotidià, i el senyor Bach treballava de músic com uns altres treballen de fuster. Cada dia o cada setmana tantes hores de faena, i tantes peces ben fetes. Cada encàrrec acabat a temps, amb el compromís d’un bon mestre de l’ofici. Perquè el senyor Bach no era un geni, en el sentit heroic del romanticisme, no era un innovador revolucionari, no era Cervantes o Shakespeare o Joyce, no era un Einstein de la música: era un obrer perfecte, un professional simplement sublim, tant si ell mateix n’era conscient com si no. Un pare de família extensa, fumador de pipa i bon bevedor de cervesa, un músic total que sabia com expressar-ho tot amb una exacta matemàtica dels sons. I un servidor de vostès, que acaba de completar un quart de segle de vida i que no té vint fills sinó dos, no voldria seguir més alt exemple, encara que a distància inabastable: treballar en l’escriptura les hores ordinàries d’un fuster, deixar bona cosa de pàgines cobertes amb la rigorosa modèstia de l’ofici, tot això. I si després amb els meus papers no emboliquen entrepans, ja serà una gran sort. Mentrestant, miren d’aprofitar les festes que s’acosten per escoltar en santa pau i alegria l’Oratori de Nadal.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1592 | 16/12/2014   

Valencià, català

Hom sol pensar (i més quan es fan públics disbarats com els de la nostra Generalitat en matèria de terminologia) que això del “secessionisme lingüístic” valencià és una invenció molt perversa i moderna, i que a més ha triomfat clarament. Però aquesta doble suposició és simplement incorrecta: ni és un invent contemporani, ni ha tingut l’èxit que tanta gent creu o suposa. No és un invent recent, si recordem que en la societat valenciana fa cent anys o fa cent cinquanta, en temps de la Renaixença (!), ningú no pensava que el català i el valencià eren la mateixa llengua. Ací, “ningú” voldria dir aproximadament el 99,9%. Fins i tot quan jo era menut, recorde perfectament que el català era percebut com una cosa estranya, distant i diferent, només parcialment comprensible.

Fa dos segles, o un, ningú pensava en termes d’unitat de la llengua, tret d’una elit molt reduïda, a penes un grapat d’erudits o de poetes. La massa de la gent tenia una percepció segregada de l’idioma: el valencià era una llengua, el català una altra, potser pròxima, però una altra. Els anys seixanta, doncs, vam haver de partir de zero, pràcticament, tret d’uns antecedents molt minoritaris, ideològicament significatius, però socialment insignificants. Aquesta és la primera part de la qüestió. El signe d’admiració aplicat a la “Renaixença” valenciana significa que, per al conjunt del país, tingué pocs efectes visibles: els poetes pensaven, això sí, que la llengua era una, sovint sota el nom de “llemosí”, però la gent no en sabia res, de tot això, ni dels poetes ni de la unitat de l’idioma. El gruix de la gent, fins i tot la gent amb carrera o amb batxillerat, percebia el català –si és que hi pensaven– com a llengua dels catalans, no dels valencians. La història, des dels segles XVI o XVII com a mínim, no permetia una altra percepció. Tenint això ben present, és un prodigi que ara mateix –finals del segle XX, primeries del XXI– hi haja l’ensenyament (del i) en valencià que hi ha, i en un valencià no segregacionista. És un miracle la indústria del llibre en valencià, l’aparició d’una literatura moderna homologable amb qualsevol país, la integració en la literatura catalana. El més normal és que s’haguera produït una ‘recuperació’ a la gallega, secessionista i molt més castellanitzada. Vistes les condicions històriques, atesa la percepció popular d’una “llengua valenciana, no catalana”, l’any 1900 o el 1930 o el 1960 no era gens previsible l’èxit de la idea d’unitat, fora d’alguns petits cercles lírics o erudits.

Quan dic percepció popular, vull dir això mateix: per exemple, que explicar-li a la bona gent de Russafa o de Gandia que el valencià que parlen no és ben bé un idioma propi sinó una variant de la llengua catalana, pot ser percebut amb la mateixa estranyesa i rebuig que si a la bona gent de Barcelona o de Vic els explicaren que el català és només una variant de la llengua valenciana. En casos com aquest, l’èxit social de la filologia acadèmica és del tot imprevisible. Aquest èxit insòlit, en el cas valencià, va ser fulgurant en termes ideològics els anys seixanta i setanta del segle passat. Va ser indubtable, en el camp de la llengua escrita, de l’ensenyament i de gairebé tota activitat cultural. Que això haja tingut uns entrebancs i una reculada recent fomentada per un determinat partit polític [no només per un, sinó per la complicitat d’un altre, i per alguns altres errors i factors...] és del tot “lògic”, sobretot si ens atenem a la dinàmica històrica que ha tingut aquest país. Considerada la qual, era possible imaginar que aquesta resistència o reacció (regionalista, espanyolista) anara encara molt més lluny. Des d’una perspectiva històrica, el que s’ha aconseguit pel valencià, i per la unitat de la llengua, realment és increïble. Tant que, si jo fóra “blavero”, crec que em sentiria bastant desesperat. Qui pense que, en aquesta matèria del “valencià” i el “català”, veníem d’un passat de llengua unida i percebuda i vista com a una, i que només la maldat dels enemics ha desfet aquesta unió en temps molt recents, vol dir que ignora el curs històric, o que en té una visió perfectament il·lusòria. La llengua ha estat sempre una i la mateixa, certament. Però feia segles que la massa de la gent ja ho havia oblidat, ja no ho sabia, o pensava decididament el contrari. Precisament si ignorem aquest fet és quan no podrem entendre la meravella de la unitat recuperada.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1591 | 09/12/2014   

Dormitoris

En la seua Etnographie de la chambre à coucher (París, Grasset) el professor Pascal Dibie explica molt sàviament que els dormitoris separats tenen una antiga i llarga història, que les parelles de l’aristocràcia medieval solien fer cambra a part. I que la pràctica del llit únic comú té molt més crèdit als països catòlics i llatins que als protestants i nòrdics. La divergència respondria, diu l’etnòleg Dibie, a dues concepcions diferents del cos: el cos com a subjecte de sofriment i de desig, per a l’església de Roma, i com un espai més neutral per als protestants, per als quals “no és necessari compartir el son per estar junts”. En qualsevol cas, sembla que, a França, els matrimonis, cada vegada més, dormen en habitacions a part. Fins i tot, si pot ser (i pareix que pot ser, perquè el país és ric), amb el seu propi bany adjunt. De manera que monsieur i madame poden també decorar el propi espai nocturn segons el gust particular: cabina de navegant, amb ull de bou i tot, per al marit, boudoir amb cretones i cortinetes de flors per a la dama. Sembla que alguns especialistes, a més de molts entrevistats sobre el tema, asseguren que la separació és boníssima per a la salut física i emocional, i per a l’estabilitat i la dimensió eròtica de la parella: en primer lloc, perquè si un dels dos ronca l’altre no ho ha de patir, i dorm en pau; en segon lloc, perquè si el marit, posem per cas, mira la tele de nit i la dona llegeix, ho poden fer per separat i sense molestar-se; en tercer lloc, i no menys important, perquè quan tenen ganes de fer-se pessigolles o d’altres pràctiques i contactes carnals, un dels dos visita l’altre i li fa la proposició seductora, i d’aquesta manera la cosa (allò que fins i tot els ginecòlegs d’aquest país denominaven “ús de matrimoni”, per no parlar del “deute conjugal”) té bastant més emoció, i els casats o emparellats no estan sotmesos a l’avorrida rutina de l’abraç obligat. Sobretot, i això pareix que també compta, el dormitori separat és un luxe reial: a Versalles, el rei i la reina tenien cadascun la seua cambra, i es visitaven eventualment amb tot el ritual del cas. I, a més a més, la pràctica que ara s’escampa –no antiga i reial, sinó moderna i burgesa– és una manera d’allunyar-se, per fi, de les insídies de l’Església romana: pareix que l’Església, a partir del segle VI, va insistir en la bondat de compartir el llit, a fi de facilitar la procreació de nous infants cristians, i que la demografia acompanyara l’expansió de la fe.

Ja es veu que, en matèria de llits matrimonials, els bisbes tenen una experiència antiga: no sé, ara mateix, si deuen recomanar encara el llit comú com a remei de la concupiscència extraconjugal, o com a fre contra el llibertinatge sexual que tant els preocupa. Supose que també aprofitaven la misèria del temps, la desaparició dels hàbits urbans dels romans, i altres condicions i circumstàncies que afavorien la cambra conjugal: segurament, durant molts segles, l’única cambra comuna de tota la família, inclosos els avis i les criatures. El fet és que, molt de temps més tard, a finals de l’edat mitjana, a les cases dels rics –burgesos o aristòcrates– el dormitori separat tornà a ser desitjable, i era també lloc personal de treball i de lectura per al marit i per a la dona. En qualsevol cas, aquesta antiga i renovada pràctica del dormitori separat, pròpia de reis i de nobles, i de parelles modernes amb recursos, resulta altament recomanable per als polítics que han de compartir llit. Ja sé que en els segles contemporanis el dormitori en comú és la pràctica habitual, i que els matrimonis que no dormen al mateix llit i a la mateixa cambra poden ser considerats amb suspicàcia: massa freds o massa moderns, massa distants o amb escassa harmonia. També sé, i sap tothom, que la política fa estranys companys de llit: com si el fet de compartir partit, federació, govern o coalició tinguera una dimensió qui sap si quasi conjugal. Deu ser això: si són del mateix partit o coalició, si pacten acords de govern, han d’estimar-se tan íntimament que no es poden separar ni de nit, és un amor que no permet ni la distància física entre llits. Estranys companys de llit, són els polítics: quan han de dormir junts solen dormir malament, és probable que un dels dos –o dels tres– ronque o es bellugue massa, i és ben fàcil que es desperten fatigats i de poc humor. Als polítics, doncs, com a les parelles conjugals o equivalents, no hauríem d’exigir-los una intimitat obligada, ja que, per viure junts i de gust, de vegades val més no compartir el llit.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1590 | 02/12/2014   

Comentari de text

Pocs dies després del 9 de novembre, l’escriptor Andrés Trapiello publicava al diari El País un article desolat, desmoralitzat, a propòsit de la votació celebrada a Catalunya. Explicava que la vespra del 9-N va acudir com a protagonista “al primero y último acto político público al que he asistido y asistiré probablemente en mi vida”: l’acte, pot pensar el lector, devia ser tan important, tan transcendent i únic, que Trapiello va decidir fer una excepció vital, i acudir-hi com a protagonista. L’acte en qüestió, un fet singular de responsabilitat històrica, era aquest: “La lectura en la plaza mayor de Cáceres de un manifiesto a favor de la libertad e igualdad de todos los españoles frente a quienes al día siguiente iban a atentar contra una y otra en Cataluña.”

Andrés Trapiello és un escriptor molt considerable, alguns llibres del qual, novel·les i memòries, he llegit amb plaer. És, d’altra banda, un intel·lectual modern, d’enginy i cultura notables, llegit i admirat també –crec que en excés, però tant se val– per molts escriptors de casa nostra, joves i no tan joves, amants d’allò que se’n sol dir “literatura del jo”. Un escriptor important, europeu, un representant de primer rengle de la literatura, la cultura i el pensament espanyol contemporanis. Se suposa, per tant, que ha de tindre una intel·ligència equilibrada, un mínim de prejudicis, una certa equanimitat, i les qualitats pròpies d’un cervell il·lustrat i honest. Qualitats que, d’altra banda, també se suposa que haurien de tindre escriptors admirables, com ara Javier Marías o Antonio Muñoz Molina, i que també, com Trapiello, perden l’equilibri i el senderi en tractar la matèria catalana. Segons Trapiello, doncs, l’endemà de la seua lectura pública a Cáceres, a Catalunya hom (potser milions de persones) anava a atemptar contra la llibertat i la igualtat de tots els espanyols. Un atemptat, afegeix, que “se perpetraría al margen de la ley y de los dictámenes del Tribunal Constitucional. Lo que ni sabía ni podía sospechar nadie era que el atentado se llevaría a cabo no sólo con impunidad sino con jactancia.” El manifest, redactat per Fernando Savater, era, segons Trapiello, breu i clar, sense èmfasi i sense retòrica, i ell creu sincerament “que ningún demócrata hubiera dejado de suscribirlo”. Creença subjectiva: jo mateix, per exemple, tindria greus dificultats per subscriure’l i alhora considerar-me demòcrata. Deu ser qüestió de judicis, o de prejudicis.

En qualsevol cas, no devia ser tan clara la transcendència històrica de l’acte, ni la urgència de defensar públicament la llibertat i la igualtat dels espanyols contra l’atemptat imminent que anaven a perpetrar els catalans: “No digo que viajásemos mi mujer y yo a Cáceres pensando que acudiría una multitud a oír el manifiesto, pero no esperábamos aquello, que tenía algo de chaplinesco: los únicos que habían acudido al llamamiento eran dos muchachos de la Televisión de Extremadura, enviados por sus jefes”.

Tres persones més per ací, dos per allà, una altra que arriba a la plaça, afegeix Trapiello, i al final, entre tots, arribaren a tretze. En acabant, remata amb unes ratlles perfectes de bon escriptor: “Di la mano y las gracias a los congregados, uno por uno, antes de dispersarnos en silencio, abismado cada cual en estoicas misantropías”. La misantropia era encara més gran quan pensava que, a la mateixa hora i en la mateixa ciutat, el PP celebrava una reunió general molt important, i no envià ningú a la lectura del manifest històric. Ni tampoc hi va acudir ningú del PSOE, ni de cap altre partit polític o entitat cultural, universitària o professional “que quisiera sumarse a trece ciudadanos que pedían, a quienes se suponía tenían en su mano hacerlo, que se cumpliese la Constitución...”. Pobre Savater, pobre Trapiello, hauria de pensar el lector de la crònica, pobres i heroics defensors de la llibertat dels espanyols contra “quienes tratan de privarte de tu ciudadanía y de tus derechos de ciudadano (y de paso, si pudieran, de un 20% del PIB que es de todos)”. Una reflexió profundament ètica, política, profunda i democràtica: qui no es defensaria contra aquests catalans que volen privar els espanyols de la seua ciutadania i del 20% del PIB? I quin intel·lectual, estoic o misantrop, no s’espantaria “después de ver lo que sucedió en Cataluña el 9-N, donde el independentismo logró en doce horas lo que no logró el terrorismo de ETA en treinta años, liquidar el Estado”? El comentari dels textos, estimats lectors, el deixe al vostre criteri.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1589 | 25/11/2014   

Elogi d’un savi antic

Ho vaig explicar ací mateix en el seu moment. Un dia d’hivern del 2003, a Alacant, on donava un curs concentrat de doctorat (“Els Borja i la cultura del Renaixement”), els estudiants em van transmetre la notícia de la mort del P. Miquel Batllori, i em van demanar que els parlara uns minuts sobre el gran home desaparegut. Era una cosa que ja no n’hi ha, els vaig dir, era un dels últims savis de la terra. Es van quedar una miqueta astorats: potser esperaven que els diguera que Miquel Batllori era un gran historiador, un erudit il·lustre. Però de grans historiadors encara en queden, els vaig dir, pocs però en queden. D’erudits, filòlegs, coneixedors profunds d’aquest o aquell període de la literatura, l’art o la cultura, també n’hi ha, i pareix que no s’acaben, lloat siga Déu.

De savis, però, tinc la trista impressió que ja no en queda cap. Deu ser que s’ha acabat el seu temps, l’època històrica que començà amb el Renaixement i que potser ja arriba al seu final: els savis són, i tant se val si algun expert no hi està d’acord, un producte de la cultura moderna, que ve precisament del temps dels Borja, dels anys de Nicolau de Cusa, Pico della Mirandola, Lorenzo Valla, Copèrnic o Leonardo da Vinci. D’aquells que es definien com a filòlegs perquè pensaven en el sentit del llenguatge, o com a filòsofs perquè pensaven en el sentit dels homes i del món. I jo he tingut la gran fortuna d’haver conegut de prop (d’una manera o d’una altra, durant molt de temps o puntualment) alguns dels últims savis nostres, com eren Miquel Batllori o Joan Coromines, o l’arqueòleg Francesc Esteve o el geòleg Vicent Sos, o com era el filòleg Antoni Badia i Margarit, que els qui no érem amics de sempre o de la mateixa edat, sempre li vam dir Dr. Badia. Que era un gran filòleg, certament, però era sobretot un filòleg savi, un savi antic. I no estic al·ludint, ara, a la saviesa com a forma de vida, sagesse o beatitud, sinó com a integració dels coneixements humans, com a sapiència, com a expansió generosa del saber. El món de l’acadèmia, de la universitat, de qualsevol disciplina i de totes les ciències, naturals humanes i divines, és ara camp exclusiu dels especialistes, ja no dels savis. On ja no pintem res els qui hem volgut saber un poquet d’algunes coses diverses, com ara la literatura grega, l’antropologia social i la teoria de la cultura. On només compten, a tots els efectes, els qui pretenen saber moltíssim d’aquella mínima parcel·la que només els interessa a ells i a alguns col·legues.

És una evolució inevitable, almenys des del segle XVIII, i em sembla de primera: cal que molts sàpiguen molt sobre molt poc. Sobre tal partícula elemental, sobre tal comportament d’una molècula orgànica, sobre tal aspecte del comerç al segle XIII, sobre tal manuscrit de tal autor, o sobre la sintaxi aragonesa medieval. Perfecte: resignadament perfecte, què hi farem, això és la ciència, siga la biologia o la filologia. Allò que s’ha acabat, però, allò que sembla impossible, és que algú sàpiga molt sobre moltes coses. I això era el Dr. Badia i Margarit: un savi que sabia molt sobre moltes coses. Tant, i sobre tantes coses, que si algú repassa simplement la seua bibliografia –els seus llibres i treballs innombrables en els camps de la lingüística històrica, la teoria gramatical, la lingüística estructural i comparativa, la dialectologia o la sociolingüística– és quedarà fascinat i astorat davant dels aproximadament sis-cents títols. Des de la relació entre el romanç i el llatí (un article deliciós del que en podríem dir “sociolingüística medieval”) fins a la llengua dels barcelonins, o els volums sòlids de gramàtica i de gramàtica històrica. El Dr. Badia devia ser l’últim filòleg que sabia tant, i sobre tantes coses, que ja ens semblarà per sempre inconcebible. A més de ser un mestre excepcional, mestre de mestres, que, a partir de la seua càtedra a Barcelona –que ocupà joveníssim, als vint-i-vuit anys– havia de retornar la dignitat i el crèdit universitari a la filologia catalana, i havia de salvar-ne la continuïtat acadèmica i el desenvolupament científic sota el franquisme. Sense ell, el desert de les dècades de postguerra, en aquest el camp extens de la nostra filologia seria un buit immens.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1588 | 18/11/2014   

Quatre citacions inoportunes

En l’últim número de la revista Serra d’Or he llegit, fa pocs dies, un article del senyor Frederic Ribas, que és una autèntica mina, l’explotació de la qual no he sabut resistir. L’article es diu “La passió pel centralisme i l’unitarisme. Del comte-duc d’Olivares a Aznar”, i és, exactament, allò que el títol anuncia: la breu història, amb textos, d’una passió secular, una passió sòlida i perenne, que dura i dura, des del segle XVII fins al segle XXI, de moment... Des dels reis Habsburg, els reis Borbó, les Corts de Cadis, els liberals, els conservadors, els militars, els socialistes, els colpistes, els dictadors, tot aquell que ha manat a Madrid, a Castella i a Espanya. Una passió dirigida en primer lloc a –és a dir, contra– Catalunya, ja que Portugal se’n va escapar a temps (si no, qui sap quins debats hi hauria ara mateix sobre l’autonomia portuguesa, i quines manifestacions farien a Lisboa, o quines votacions fora de la llei...). L’únic gran “tema d’Espanya”, doncs, és Catalunya (els bascos, sense violència, són un “tema” menor, no un problema de concepte, no una frustració castellana).

Sense més preàmbul, em limitaré a enllaçar les citacions aportades per Frederic Ribas, tot demanant-li perdó per l’espoli. Són tretes d’obres de quatre dels més insignes mestres del pensament espanyol del segle XX: més representatius, impossible. La primera citació és de Gregorio Marañón, treta d’El conde-duque de Olivares: la pasión de mandar (1936), i diu: “En el asunto de Cataluña la táctica del Conde-Duque [exposada en el famós Memorial] no tiene disculpa [...] Olvidó que era imposible hacer, ni por las buenas ni por las malas, una suma uniforma de dos substancias –los dos pueblos, Cataluña y Castilla– históricamente incapaces de fundirse [...] Su pecado principal fue, pues, el eterno pecado de incomprensión por el Gobierno central de la psicología del pueblo catalán y, en consecuencia, la táctica inconveniente con que fué tratado...”. Citació que, passats prop de quatre segles del Memorial, resulta encara ben inoportuna per a tota la “classe” política espanyola, i per a tota la classe periodística i tots els caps pensants. I la segona és igualment substanciosa: “...los patriotas con cabeza de cartón piensan que el nacionalismo catalán es un movimiento artificioso, extraído de la nada, sin causas ni motivos profundos [...], piensan, con lógica consecuencia, que la única manera de combatirlos es ahogarlos por directa estrangulación...”. Això escrivia don José Ortega y Gasset en España invertebrada (1921), i sembla que els patriotas con cabeza de cartón són més abundants avui que fa prop de cent anys. Ortega era un patriota castellano-espanyol de pedra picada, però no tenia el cap de cartó, com tants dels seus inoportuns successors.

La tercera citació, inevitablement, és de Miguel de Unamuno, en una carta a Manuel Azaña, l’any 1918: “Cataluña ha de acabar, y muy pronto, por separarse del todo del Reino de España [...] Justo es, pues, que España pierda ahora Cataluña. Y la perderá, no me cabe duda de que la perderá. La federación no es más que una hoja de parra”. Supose que, passat tot un segle i passades tantes coses, la idea, llegida ara mateix resulta ben estimulant. Tan estimulant com les reflexions que vint anys més tard anotava el destinatari de la carta, don Manuel Azaña, possiblement prop de València, a la Pobleta, en plena guerra civil. Recordant el debat sobre l’Estatut de Catalunya en les seues Memorias políticas y de guerra, Azaña reflexionava: “Puestas así las cosas, el problema consiste en decidir si conviene resistir o imponerse por la fuerza a los catalanes o transigir con moderación buscando una postura en la que podamos estar cómodos. La asimilación de Cataluña es ya imposible, ni por la fuerza ni por la expansión del Estado. Tener a los catalanes sojuzgados, ¿de qué sirve?... Exterminar a los catalanes no parece hacedero por muy unitario y españolista que sea; en tales condiciones lo prudente es procurar un acuerdo que dé principio a la reconciliación problemática. ¿Y qué le hemos de hacer si hay que dar alguna torsión a los puros principios jurídicos?”. Exactament: si no ens podem imposar per la força als catalans, si tenir-los sojuzgados és inútil i, sobretot, si no sembla possible exterminar-los...