Joan F. Mira | El Temps, núm. 1581 | 30/09/2014   

Por a l'estat

Fa un grapat d’anys, prop de vint, comentava jo ací mateix l’ambiguïtat d’aquest títol: podria voler dir (parlant de Catalunya, que era el tema), que els catalans tenen por de l’estat (no m’agrada escriure-ho amb majúscula: l’Estat) que fa segles que tenen, l’espanyol, o pot significar que la por que hi ha és a tenir un estat propi. Bé, aquesta és la cosa que volia dir el meu comentari: que els catalans tenien, havien tingut, i semblava que tindrien sempre, por a tenir un estat català. I recordava, per comparació, que aquesta por, reticència o resistència, és justament el contrari d’allò que, l’últim segle o segle i mig, ha passat a tot arreu d’Amèrica, Àsia, Àfrica, Oceania i bona part d’Europa: al món sencer, tothom que ha pensat que tenia una nació o cosa equivalent, o que al seu tros de terra podia dir-li nació, ha demanat immediatament un estat. Simplement perquè els altres ja en tenien. És una història molt llarga, fa més de dos-cents anys que corre, començà amb els Estats Units d’Amèrica, encara no s’ha acabat, i el resultat són més de dos centenars de banderes a l’ONU, amb noms d’enumeració prolixa i sovint una mica curiosa. Això vol dir que, arreu del planeta terra, en temps que en diem contemporani, tothom havia pensat i decidit que si tenia una nació havia de tenir un estat, excepte els catalans i molt pocs països més. Qualsevol cosa que siga la nació o el nacionalisme (i poden ser moltíssimes coses diferents, bones i roïnes), normalment coincideixen a demanar, quan no en tenen, la major quantitat possible d’estat, i si pot ser tota la quantitat. No hi ha nacionalisme ni nació que s’acontente de privar-se d’allò que té tothom: fronteres amb ratlla i guàrdia (almenys simbòlica), passaport, seu a l’ONU, poc o molt exèrcit si pot ser, ambaixadors i tota la resta. I que quan el rei o president viatge a l’estranger el tracten com a cap d’estat, encara que siga l’Estat del Vaticà o el mig estat parcial de Palestina, i en baixar de l’avió passe revista a una guàrdia amb aire militar. Qui no pot tenir tancs i marina, per falta de terra o per falta de mar, pensa tanmateix: quina llàstima, tanta il·lusió que ens faria. Ho pensa tothom, això, inclosa la República Àrab Sahrauí Democràtica, que està formada per un campament al mig del desert. Ho han pensat habitualment tots els qui pensaven que eren nació, excepte els catalans. Els quals formen, entre les nacions del món i els corresponents nacionalismes, un cas bastant curiós i excepcional. No únic, però interessant per a l’observador: han sigut temps i temps una nació que no demanava un estat, ni se l’imaginava, ni segurament en tenia gens de ganes.

En un discurs doctrinal, poc temps abans d’aquell escrit meu dels anys 90, el sr. Jordi Pujol afirmava: “El nacionalisme de CDC pretén la realització de Catalunya com a nació en el marc de l’Estat Espanyol”. Semblava, doncs, que segurament era així com havia de ser, i que no podia ser d’una altra manera. En termes de fantasia o de projecció material d’una idea, que són els termes importants, significava que el president Pujol no s’havia imaginat mai passant revista a un batalló d’infanteria catalana, ni visitant el vaixell insígnia de la marina catalana, ni rebent ambaixadors de França i d’Espanya al palau presidencial. Cal dir que el sr. Àngel Colom sí que imaginava (en la publicitat) aquesta escena, a condició, òbviament, de ser ell qui rebia l’ambaixador, però sembla que no tingué gran èxit el missatge. No sé si el sr. Macià, que era militar, s’ho va imaginar alguna vegada, això de la independència amb tropes i ambaixades, però en tot cas li degué durar ben poc la fantasia. Vull dir que aquesta falta d’imaginació era general, política, civil, i amb un punt de desgana: fins els qui cridaven “indepedència” ho feien sense incloure-hi regiments blindats, aviació , marina, i representació al consell de l’OTAN. Per alguna raó fosca i profunda, als catalans els feia por l’estat. No els ha fet por la nació ni l’autogovern, ni autonomia per les escoles i els hospitals, els rètols de les carreteres, i els mossos d’esquadra amb espardenyes de gala. Els feia por l’estat amb totes les conseqüències: convertir la Generalitat en república, els consellers en ministres, l’aeroport de Sabadell en base de la Força Aèria, i les golondrines del port en vaixells de guerra. La veritat és que els ha fet por sempre, d’ençà del temps d’aquell bon home que es deia Ramon Berenguer IV i que mai gosà coronar-se rei de Catalunya. I si realment han perdut aquesta por o retracció ancestral, si han guanyat en imaginació aplicada, no faltaran, ben aviat, molt bones ocasions de demostrar-ho.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1580 | 23/09/2014   

La pena dels rics

El visitant que passe uns dies tranquils, o només unes hores, a la ciutat de Münster, capital del regne de Westfàlia, pot pensar que les coses més dignes de veure són les bicicletes, la calma de la gent, les gàbies o cistelles de ferro on el 1535 tancaren els líders anabaptistes derrotats i els deixaren consumir-se fins als ossos, i l’antic saló municipal on es va negociar el 1648 la pau que porta el nom de la regió, que fou el primer desenllaç diplomàtic, no militar, d’una gran guerra europea: la guerra dels Trenta Anys, que deixà Alemanya i mitja Europa coberta de ruïnes fumejants i amb tants milions de morts, en aquests territoris germànics, com la segona guerra dels trenta anys, la del 1914 al 1945, que destrossà la terra com mai no s’havia vist abans. Aquella guerra dels Trenta Anys del segle XVII la feien francesos contra alemanys, espanyols contra holandesos, suecs contra qui convenia, protestants contra catòlics i viceversa, i algunes variants més de la permanent bogeria bèl·lica d’Europa que a penes fa tres quarts de segle que, de moment, pareix que s’ha acabat, almenys en gran escala, sense comptar Ucraïna i els Balcans. En aquesta ciutat, doncs, en una sala de visita obligada per al viatger, es va firmar la cèlebre Pau de Westfàlia, amb el primer intent de posar una mica d’ordre entre els estats del continent. Però les paus, a Europa, solien durar poc. La sala, doncs, és molt històrica, i el pamflet municipal afirma que és el millor edifici de tot el gòtic civil o profà que es pot trobar a Europa: certament, no han vist la Llonja de València. A la sala de Münster hi ha una gran llar de foc on, quan no hi havia debats diplomàtics, es calfaven la panxa els comerciants locals, i on devien meditar profundament sobre els perills de la riquesa (probablement tampoc no coneixien els principis morals escrits a la llonja valenciana). En efecte, el front de la llar representa, en bella pedra barroca, la història del ric opulent i del pobre Llàtzer, tal com l’explica l’evangeli de sant Lluc: el ric passava la vida en un convit permanent (hi ha una taula amb grans plates de menjar, cervesa, burgesos abraçant per la cintura robustes dones rubenianes, etcètera: la imatge dels plaers de la vida pròpia d’aquests països germànics de les terres baixes), i el pobre Llàtzer, en un racó, a penes menjava les engrunes que en queien, i només el gossos li tenien pietat i li llepaven les nafres. Es veu perfectament a l’esquerra de la llar, i encara es veu millor en un dels frescos romànics de Sant Climent de Taüll.

A l’hora de la mort al ric se l’emporten els dimonis, tal com ha de ser, i Llàtzer puja al cel i s’instal·la confortablement al lloc de repòs d’Abraham. Llavors es veu, a l’altra part del marbre, com el ric entre flames es porta un dit a la boca, volent dir que li demana a Abraham que envie Llàtzer amb el dit humit per refrescar-li la cremor de la llengua. Però Abraham –això no es veu però ho sabien els burgesos de Münster– li diu al ric que ja va viure prou bé en l’altra vida, que allà tot eren banquets, dividends i stock options, i que s’ha acabat, que ara li toca a Llàtzer el refresc celestial. I afegeix que entre aquest cel dels pobres i l’infern dels rics hi ha un abisme tan gran que no hi ha contacte ni viatge possible: “Fill, recorda que ja vas rebre en vida tantes coses bones, com Llàtzer en va rebre de roïnes, i ara ell troba ací consol i a tu et toca patir; i a més d’això, entre nosaltres i vosaltres s’estén un abisme immens, de manera que els qui volen passar des d’ací fins on sou vosaltres, no poden, ni poden travessar des d’allà fins ací” (Lluc, 16, 25, traducció meua). Els mercaders, però, no se’n devien preocupar excessivament, ni del text evangèlic, ni d’aquestes imatges d’advertiment, ni del seu missatge: quan el ric, des del turment del foc, demana a Abraham que envie als seus parents i amics un missatge per avisar-los de la pena que els espera, Abraham diu que no cal, que ja ho van advertir els profetes i els rics mai no n’han fet cas, ni en faran. I així, els rics disfrutaven de la vida, menjaven i bevien, ignoraven els pobres, i esperaven arribar al cel sense massa problemes. Pensar que els rics van a l’infern perquè en la terra viuen en la glòria, no ha passat mai de ser una faula evangèlica. Quan ho van descobrir els protestants, van inventar el capitalisme: encara dura, i sembla que durarà algun temps. I a qui no ho crega, que observe els banquets dels rics en temps de crisi, quan a milions de pobres llàtzers només els arriben rosegons i engrunes. Paraula de Déu.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1579 | 16/09/2014   

El patriota

Fa un grapat d’anys, em sembla que degué ser el 2000, el meu amic Emili Marín (prevere benemèrit de l’Església romana, a més de confident comprensiu, i expert en menjars i en vins) i els seus companys de la revista Saó, tingueren l’amable pensament de dedicar un “quadern” de la publicació cristiana a la meua modesta persona, o més ben dit a les coses que la persona havia fet o produït, que eren, i són, sobretot papers impresos. A la coberta hi havia un retrat meu amb cara circumspecta, i a sota un titular que deia “Joan Francesc Mira, patriota”. Puc recordar vivament que aquella definició tan sintètica i contundent em va sorprendre, no sé si pel resum en una sola paraula o concepte, o pel concepte escollit entre d’altres possibles. Perquè no deia “escriptor”, o tres o quatre coses diferents, tal com solen posar, acompanyant el meu nom amb poca gràcia, els programes d’una conferència o algun altre acte públic (antropòleg, novel·lista, assagista, hel·lenista, traductor, etc., després d’una vida massa complicada i tapant massa forats, què hi farem). No deia, doncs, escriptor, o això i allò: deia només patriota, com una condició definidora més important que cap altra. No sabia, no sé, si tal definició condensada era merescuda, però sí que me’n vaig alegrar, no pel reduccionisme possible del concepte aplicat, sinó per veure’m associat a la idea i al mot: me n’alegrava, sobretot, pel que tenia de reivindicació de la paraula.

Ja aleshores, fa prop de quinze anys (i els anys anteriors, i més encara els següents), la paraula i la idea de pàtria, patriotisme i sobretot patriota sembla que tenen un crèdit reduït, fins i tot que estan inevitablement contaminades per l’abundant patrioteria desagradable, banal i profundament reaccionària que circula per aquest Regne d’Espanya i altres regnes o repúbliques del món. És a dir, quan em vaig trobar definit com a patriota, vaig entendre clarament que no es tractava d’haver sigut o ser un patriota de “Todo por la patria”, o de “Caídos por Dios y por la patria”, ja que per la pàtria jo faria o donaria molt, però no “tot”, no senyor, ni tinc gens de ganes de “caure”. Ni tampoc he sigut mai aquell patriota de la cançó “Ay, Che, camino, / patria o muerte es mi destino”, que se suposa que és cosa de patriotisme guerriller i fatal, com el dels membres del FRAP, Frente Revolucionario Antifascista y Patriota, o com el dels militars i militants que a Veneçuela han de jurar allò de “Patria, socialismo, o muerte”, ni de tants usos més o menys extrems i perillosos que compliquen la vida del patriota amb qui sap quins projectes violents o il·lusoris. No cap patriota d’aquests (ni tan sols el de l’antic lema romà: dulce et decorum est pro patria mori), sinó de la clara, humaníssima i noble condició de “qui defensa o és zelós de la llibertat i drets del seu país” (“One who defends or is zealous for his country’s freedom or rights”), tal com diu la definició de l’Oxford Dictionary, o de “Qui aime sa patrie, qui s’efforce de la servir”, com afirma sintèticament el Larousse. Vull pensar, doncs, que llavors la revista Saó em reconeixia com a algú a qui li importen activament la llibertat i els drets del seu país, i com a algú que s’ha esforçat a fer alguna cosa de profit a favor de la pàtria que estima com a seua.

Ja se sap (i sobre això un servidor ha escrit fins i tot massa papers) que país i pàtria són conceptes de precisió ben dubtosa, de límits sovint variables o concèntrics, i de definició regularment arbitrària: la pàtria dels atenesos era Atenes, la dels romans era l’urbs o l’imperi, la dels cristians medievals era la cristiandat, i Pessoa escrivia “la meua pàtria és la llengua portuguesa”. De manera que ja veuen vostès si el patriotisme pot aplicar-se a matèries diferents: hom pot ser patriota d’una ciutat, d’una religió, d’un idioma i en el pitjor dels casos d’un Estat, que habitualment és una pàtria amb exèrcit, almenys amb prou exèrcit per desfilar el dia de la festa nacional. I en tot cas, com que jo sóc amant dels diccionaris, si pot ser els de les llengües d’ús internacional, em quedaria amb les poques paraules simples del Larousse i de l’Oxford, com ara drets, llibertat, estimar i esforçar-se a servir. Les altres variants possibles són: a) “Por Dios, por la patria y el rey / lucharon nuestros padres”, i b) “Oigo, Patria, tu aflicción, / y escucho el triste concierto / que forman tocando a muerto / las campanas y el cañón”. Però jo no sóc un patriota amb monarca, ni un patriota amb concerts de canons, jo sóc un simple patriota de prosa de diccionari. I em sembla que ja ho era fa quinze anys.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1578 | 09/09/2014   

Un president de França

Tal com vostès poden comprovar si segueixen una mica la vida política de França, la presidència de François Hollande sembla que està resultant un fracàs lamentable. Va voler ser, expressament, un president normal (per contrast, és clar, amb els seus predecessors), i la “normalitat” ha derivat en insignificança, incloses les matèries amoroses i l’elecció dels seus ministres. Els francesos, criats en el culte de Napoleó i de Lluís XIV, hereus d’una Revolució que en pocs anys esdevingué un Imperi, necessiten alhora una retòrica popular, democràtica, i una figura de monarca alternativament paternal i solemne. Figura que, després del general De Gaulle, va encarnar com cap altre François Mitterrand. La imatge que més clara recorde del gran home és la d’un matí de l’any 1981, quan el seu primer acte com a president va ser una visita al Panteó, aquell lúgubre edifici on són enterrats els herois de França: baixà del cotxe negre a la plaça empedrada, la travessà caminant lentament amb una rosa roja, i després, mentre les càmeres filmaven cada pas i l’angle de cada corredor, es va dirigir amb solemnitat a dipositar la flor sobre la tomba de Jean Moulin, l’heroi emblemàtic de la Resistència, torturat i mort pels alemanys. Estava tot massa perfectament estudiat, les càmeres massa ben situades i la il·luminació massa calculada. Reconec la meua escassa resistència als efectes de son et lumière quan són ben aconseguits: em vaig emocionar. I tanmateix, aquell acte de tants efectes teatrals era en realitat una escena de la qual el nou president no mereixia ser protagonista: havia vacil·lat massa abans d’unir-se ell mateix a la resistència, no abandonà el règim de Vichy fins que no va veure que estava condemnat, no havia estat un heroi, de cap manera, però volia unir la seua imatge, el so i la llum, la rosa roja, al nom que representa els herois. A mitja França no li importava la mistificació, perquè és hereva del mariscal Pétain, i l’altra mitja va preferir sumar-se a la il·lusió d’una rosa presidencial sobre la tomba de Jean Moulin. Després s’ha vist que a François Mitterrand li costava molt condemnar expressament la persecució dels jueus sota el règim petainista, que al seu voltant s’han amagat personatges molt tèrbols, i que algun collabo destacat, i buscat per la justícia, va trobar proteccions discretes i eficaces durant la presidència de l’amic François. Per això mateix Mitterrand representava tan bé el poble de França, millor que Pompidou i que Giscard d’Estaing, millor que Chirac i que Sarkozy. Era un home d’esquerra que encarnava esplèndidament l’amor a l’ordre de la dreta. Podia ser intel·lectual i refinat com Giscard, podia oferir la imatge amable del bon vivant discret i paternal com Pompidou, i sobretot posseïa aquell sentit de la grandeur francesa que tants anys encarnà el fundador de la V República.

François Mitterrand posseïa la passió del poder, unida inseparablement a un cert sentiment de França. Ho va dir alguna vegada: no en tenia una idea, com afirmava De Gaulle, sinó una cosa més profunda, una unió carnal. Era un home de moltes lectures, i dominava magistralment la metàfora: unió carnal amb la pàtria, una intensa i fèrtil copulació, tots dos una sola carn, França i el seu president. Als ciutadans de la república, tan laics, tan cartesians, els encanten aquestes fantasies. Tan discrets que pensen que són i posen als seus submarins nuclears noms com Le Redoutable, Le Foudroyant i altres per un estil, El Terrible, El Temible. No m’imagine l’armada alemanya, ni la britànica, tot s’ha de dir, posant als seus submarins uns noms com aquests. També és cert que durant la Revolució el culte a la Raó es manifestava en forma de processons i ofrenes a una deessa vestida de blanc que l’encarnava: Deessa Raó, com si això fóra possible. Sí que tenia un cert sentiment de França el president Mitterrand, un sentiment racional, carnal, discret, gloriós, banal, profund, un sentiment tan ple de contradiccions com la seua insuportable i admirable nació. Davant de l’exemple i del model suprem de l’anterior president socialista François I, aquest segon François, el president normal, hauria hagut d’entendre que la “normalitat”, a França, no ha sigut mai un atribut presidencial. Perquè França és un país intel·lectualment i (a pesar de l’oxímoron) superficialment republicà, però emocionalment i profundament monàrquic. Cosa que a Hollande se li escapa, i que un president reial com François Mitterrand va entendre millor que ningú.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1577 | 02/09/2014   

Estat Islàmic, modernitat

Segons el filòsof britànic John Gray, especialista en teoria política i en història del pensament europeu, i home d’idees molt lúcides, aquesta organització o moviment que es deia Estat Islàmic d’Iraq i Síria, i ara, simplement, Estat Islàmic s’assembla més als estats totalitaris del segle XX que a cap mena de govern o domini tradicional. L’Estat Islàmic (EI), afirma el professor Gray, proclama que vol restaurar un tipus originari d’Islam, i això fa que el vejam com un intent d’aconseguir un retorn als valors medievals. Això pensem, sens dubte, quan contemplem el seu líder, Abu Bakr Al-Baghdadi, anunciar la creació d’un califat, és a dir, un estat dirigit per un cap suprem religiós; encara més, quan veiem el salvatgisme horrible amb què la repressió jihadista tracta tothom que no s’adiu amb la seua doctrina, siguen musulmans xiïtes, cristians o qualsevol altre grup que consideren heretge, infidel, rèprobe, apòstata o, simplement, massa tebi. I tanmateix, aquesta pràctica obsessiva, que destrueix no solament esglésies, sinó també mesquites antigues i santuaris musulmans no sunnites, en realitat arrassa tota una herència de tradició islàmica d’una convivència que ha durat més de mil anys.

L’islam dels califats medievals gloriosos no era, certament, el que ara pretén imposar aquest EI entre Damasc i Bagdad. Aquest islam, aquest EI, és una novetat moderna. Criminalment moderna. Des de les finances abundants i ben organitzades fins a la publicitat i propaganda. L’EI, abans ISIS, fa un ús extremament eficaç d’internet, tant per al reclutament i la predicació de la doctrina com per a la difusió intencionada de la brutalitat amb què tracta els qui considera enemics. Difondre escenes d’assassinats massius, de degollacions i de caps tallats no és una simple exhibició impulsiva de salvatgisme i crueltat: és una forma molt meditada de projectar el terror, de mostrar què espera els que gosen resistir a l’aplicació d’aquesta interpretació extrema de l’islam. I no hi ha res de medieval en aquesta barreja de salvatgisme ben divulgat i de crim organitzat: l’EI, amb la pretensió de construir una societat nova des dels fonaments, té molt més de comú amb els moviments revolucionaris moderns. “Encara que al-Baghdadi invoca constantment la història primitiva de l’islam”, recorda John Gray, “la societat que projecta no té cap precedent en la història. S’assembla molt més a l’Estat impossible d’harmonia utòpica que els revolucionaris occidentals han projectat cap al futur”.

La idea que la societat pot ser netejada i refeta de dalt a baix per una avantguarda revolucionària emprant la violència sistemàtica no és un principi de l’islam històric, sinó dels jacobins francesos, dels bolxevics de Lenin, dels nazis, dels khmers rojos o dels maoistes de la Revolució Cultural. Hi ha qui continua pensant que el petroli va ser l’única o última causa de la guerra de l’Iraq, i certament, els càlculs geopolítics hi van tenir un paper, però la ideologia hi tingué un pes determinant: la creença que la modernitat implica una forma única i universal de govern, la de les democràcies occidentals. I que, enderrocada la tirania de Saddam, que era, certament, un tirà i un assassí de masses, l’Iraq i després Síria i tot l’Orient Mitjà, i tot el món àrab, seguirien aquest camí inevitable. Era una fantasia, era un error històric, i ha tingut unes conseqüències fatals. El món present, el món modern o contemporani, no va per un únic camí: la Xina n’és una mostra, i l’expansió de l’islamisme polític n’és una altra. “Amb les seues ambicions il·lusòries”, conclou John Gray, “ISIS il·lustra un aspecte més fosc del món modern: la pràctica d’usar el terror i la violència en un intent d’aconseguir objectius impossibles”. I així, amb les seues polítiques de canvis de règim, els governs occidentals han seguit una visió ideològica que deixa fora la part fosca del món contemporani. I en fer això, han desfermat, sense voler, una versió molt lletja del salvatgisme modern. Siga quin siga el futur immediat o proper d’aquest autoproclamat califat de l’EI, les forces que encarna no s’esvairan aviat. ISIS, o l’EI, afirma el filòsof britànic, “és una part de l’agitació revolucionària dels temps moderns, i fins que no entenguem aquest fet tan incòmode, no serem capaços de tractar amb els perills que afrontem”. I si és així –jo crec que sí–, vol dir que gairebé tothom, especialment a Europa, és curt de vista, un ignorant o va errat.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1576 | 26/08/2014   

Missioners

Les primeres setmanes d’agost, els diaris i uns altres mitjans de comunicació n’han anat plens, no dels missioners en general i de les seues funcions i institucions, sinó d’un missioner particular, víctima d’aquest virus diabòlic anomenat Ebola, desfermat, sense control entre països i pobles que no tenen mitjans per controlar gairebé res. S’ha parlat molt, per tant, del missioner Miguel Pajares, pel fet d’haver estat víctima del contagi mortal, pel fet d’haver sigut traslladat amb uns mitjans extrordinaris i sobretot pel fet de ser espanyol. De passada, la major part dels comentaris han posat en relleu les virtuts, el sacrifici, els mèrits i la feina del missioner contagiat i mort, i de tants companys seus, homes i dones, europeus i africans. La major part dels comentaris, però no tots, perquè també he hagut de llegir-ne alguns de crítics, reticents, escèptics o directament hostils, que m’han arribat per obra de bones ànimes que accedeixen regularment al que se’n sol dir xarxes socials, que és on tothom pot fer circular lliurement la pròpia gràcia, habilitat o intel·ligència, però també la pròpia estupidesa, la mala bava, el sectarisme i la ignorància més profunda i satisfeta. No sóc usuari habitual ni esporàdic d’aquestes xarxes noves –ja en tinc prou i massa amb les velles–, però de tant en tant algú me’n trasllada per via de correu electrònic informacions o continguts concrets, com ara els que han circulat sobre el cas del pare Pajares, sobre la seua activitat i sobre els missioners.

Segons aquests textos i missatges, blogs, twitters, facebooks, whatsapps, i uns altres conductes i mitjans, el missioner contagiat i mort és més aviat mereixedor d’ironia i burla que no de respecte, i encara menys d’admiració: per què hem d’admirar algú que s’ha dedicat “a convertir nens africans a la religió catòlica”?, escriu algú (alguna: una persona que, per cert, ocupa un càrrec en la força política o coalició per la qual tinc, al País Valencià, més afinitat o simpatia, cosa que em sap infinitament greu). I aquesta és la qüestió, la imatge falsa, la figura antipàtica del convertidor d’africans ignorants, el continuador del colonialisme europeu, l’endoctrinador, el repressor moral, aquell home barbut amb salacot i sotana blanca que aprofitava la seua superioritat per imposar als negrets una religió colonial i remota. I doncs, això va ser més o menys així fins fa, potser, cinquanta o seixanta anys, sempre amb un complement positiu d’escoles, dispensaris, hospitals i unes altres formes d’ajuda. Però ja no: ara, i des de fa molts anys, la part religiosa és només el complement, i la substància és l’assistència, l’ajuda, l’educació i, sobretot, la sanitat.

El personal d’aquesta immensa ONG que són les missions cristianes forma amb tota certesa l’exèrcit benefactor més extens, més constant, més eficaç i més organitzat de tots els que es dediquen a assistir la humanitat desemparada. Fa uns quinze anys, vaig compartir amb alguns d’ells un estiu memorable, convidat per Alexandre Alapont, natural de l’Alcúdia de Carlet, un personatge exemplar i extraordinari, que dirigia St. Mary’s Mission, prop de la ciutat de Hwange, a Zimbàbue. Ell i els seus companys de missió havien construït un complex amb escoles i un hospital, però el nou règim sorgit de la independència havia decidit, en nom de l’anticolonialisme, que els missioners no s’havien d’ocupar de l’hospital, que havia de ser de l’Estat, amb el resultat que al cap de poc temps l’hospital s’havia convertit en un femer, ple de merda, tot abandonat, amb la gent tirada per terra, morint-se desemparats, amb les dones embarassades infectades de sida, gitades en racons per on corrien les rates... Però l’important, per al Govern, no era fer que l’hospital funcionara, sinó que els missioners no pogueren entrar-hi: per això hi posaren unes tanques de filferro molt altes... Ell, de totes maneres, hi entrava. Demanava a València que li enviaren roba i medecines, i amb l’excusa de prestar els serveis espirituals, entrava i ho repartia entre els malalts. Bé, això és molt significatiu. Quan l’hospital el portaven els missioners, funcionava perfectament, era esplèndid. Després, es convertí en un desastre horrible. Me’n recordaré tota la vida, d’aquells missioners. Sacrificats, dedicats a la gent de per vida, no uns mesos de voluntariat... Ells feien la seua cosa espiritual de matinada, s’alçaven a les cinc, feien una hora d’elevació espiritual, i la resta del dia la dedicaven a treballar per la gent. I quan calia se’n fotien de l’autoritat del Vaticà i de qui calguera: a la missió es repartien condons.