Joan F. Mira | El Temps, núm. 1563 | 27/05/2014   

Valencians i marededéus, 2

Primera part d'aquest article

Si hem valorat tant el caràcter històric o fundacional d’algunes marededéus és també, potser, perquè som un poble de fundació: fundats per un rei cristià, català i medieval, que va portar una cultura, una religió, una llengua i una manera d’entendre la vida civil i col·lectiva, o això ens agrada pensar (excepte a alguns desagraïts, que sostenen que venim només dels ibers i dels moros). No és debades que, durant molts segles, la patrona –poc estimada, tot s’ha de dir– del Regne de València era la Mare de Déu del Puig: la imatge que guarda aquella muntanyeta on un grapat de cavallers cristians van resistir tot un any durant la conquesta. Però també som un poble de memòria curta i dèbil, els valencians, i la pobra Mare de Déu del Puig va quedar arraconada, en la consciència i en la devoció de la gent, fins al punt d’haver de cedir el patronatge a una altra de més urbana i més popular, com la dels Desemparats. És igualment cert que el senyor sant Jordi, patró militar i combatiu de tants països d’Europa, era el nostre protector celestial des del temps medieval, i l’hem deixat de banda a favor de sant Vicent. Segurament perquè, tant sant Vicent Ferrer com la Mare de Déu dels Desemparats, són patrons urbans, originaris de la capital històrica del país, i per això mateix més populars i de devoció més poderosa.

L’any 1960, quan es celebrà la canonització de l’arquebisbe Joan de Ribera, jo acompanyava un grup de pelegrins valencians en una audiència col·lectiva al Vaticà. Ens vam situar en un bon lloc de la sala, però una colla de sevillans més espavilats (el nou sant era andalús de naixement) es col·locaren en posició privilegiada, al costat de l’estrada. Hi hagué discussions i empentes i, quan entrava al saló el bon Joan XXIII, els valencians van enlairar una placa de plata amb la imatge de la nostra marededéu, i entonaren amb entusiasme aquell himne que comença: “La pàtria valenciana s’empara baix ton mant (sic)...” (que, d’entrada, però només d’entrada, és més contundent que “Rosa d’abril, morena de la serra”). No cal que conte la història sencera. El que importa en tot cas, a Castelló, com a Morella, Elx o València, com al conjunt del país, és que el patronatge siga viu i eficaç: que la imatge, o l’advocació concreta de la Mare de Déu, estiga associada a la potència d’una intervenció sobrenatural, a una elecció divina, a una predilecció per tal lloc o tal país, que són els nostres. Amb això, el poble, la ciutat o el territori es troben representats per la seua patrona, es troben protegits, es troben fins i tot estimats des del cel, i es troben també elegits d’una manera singular.

Així, els fidels –que durant molts segles no eren, com ara, una part de la  gent sinó tota la gent– se senten més fortament identificats amb el seu poble, ciutat o país com més fortament s’identifiquen també amb la imatge, el sant o la Mare de Déu que hi exerceix el patronatge celestial. Prescindint d’aspectes purament teològics, o estrictament religiosos, les imatges, les marededéus de diferent nom i advocació, han tingut i tenen una funció cultural i social ben important: la identitat, la percepció de ser una comunitat diferent i específica a través de tal nom sagrat, de tal advocació, de tal patronatge celestial singular i privilegiat. “Ser” alguna cosa (ser de Morella o de Castelló, ser valencià, ser allò que som), és sempre una singularitat: és allò que ens dóna nom i sentit col·lectiu. I això (com a escala de cada individu passa amb el nom propi) necessita una mostra visible i simbòlica, un emblema, que pot ser un edifici, un campanar, una bandera, un himne, una festa, una romeria a la Magdalena. O pot ser, i és, una Mare de Déu pròpia i singular, que és “nostra” i de ningú més, o que és nostra d’una manera especial. No cal ser creients, ni menys encara creients practicants, per entendre això: per donar-li el valor que té, per participar d’aquesta devoció històrica i civil, per entendre que una Mare de Déu, la nostra, és emblema i símbol no solament dels seus fidels sinó d’una ciutat o d’un país sencer. O més: com la del Pilar, protectora d’Espanya amb Fiesta Nacional i patrona de la Hispanidad, amb la imatge rodejada de dos dotzenes de banderes. Però ací no arribem a horitzons tan extensos. Quant a mi, ja en tindré prou si els lectors, lluny de qüestions més “serioses”, han passat una estona agradable. I poden pensar el que vulguen, però la meua marededéu és la meua, i no hi ha res més a dir.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1561 | 13/05/2014   

Valencians i marededéus, 1

Aprofitant que ja és primavera avançada, i que el segon diumenge de maig se celebra la festa de la Mare de Déu dels Desemparats, amb missa d’infants, amb dansades, amb l’avalot tempestuós del trasllat i amb les paradetes de porrat i campanetes de fang, aprofitant, doncs, la festa devota i l’oratge amable (massa: hem passat molts mesos sense pluja, i encara estic esperant alguna processó amb rogatives implorant la misericòrdia divina), dedicarem algunes pàgines a aquesta antiga pràctica, creença i solatge cultural que són les nostres marededéus i els seus patronatges celestials. Matèria més profunda i substanciosa del que puga semblar i que, de passada, ens servirà per no haver de parlar encara i encara del país, la nació, la llengua, la política, l’economia, la literatura i altres ocupacions mentals repetides i fins i tot obligades. Un descans, per favor, que sempre és bo per a l’ànima i el cos. Comencem, doncs, per la imatge que tinc emocionalment més prop. Quan jo era menut ma mare em contava que un dia, en temps molt antic, es van presentar uns joves viatgers o pelegrins a l’hospital de València i demanaren menjar i allotjament. Els van donar una habitació, on els misteriosos joves van estar tancats tres o quatre dies fins que, intrigats, els dirigents de l’hospital van obrir la porta, i els joves havien desaparegut. Però en l’habitació hi havia una imatge bellíssima, una Mare de Déu amb l’infant al braç.

L’hospital, em contava igualment ma mare, era el més antic refugi de “folls, innocents i desemparats” d’Europa, i aquella imatge medieval, coberta segles després amb una enorme mantell rígid i cònic, una corona descomunal i tota mena de faixes i medalles damunt d’un davantal daurat (parafernàlia suprimida fa poc temps: ara, per fi, ja se’n pot veure el cos quasi sencer), va ser la Mare de Déu dels Desemparats. La que el papa Benet XVI, en les poques frases que durant la famosa visita pronuncià en el dialecte local, anomenà la “Gereputxeta” en comptes de Geperudeta, i els fidels van aplaudir amb entusiasme. Els  misteriosos pelegrins, no cal dir-ho, eren àngels del cel, enviats per deixar-nos la celestial imatge. Perquè les imatges, per reforçar el seu caràcter sobrenatural, i per augmentar la seua potència protectora, han de tenir, almenys en la llegenda popular, un origen directament lligat a algun prodigi o miracle. Així, la identificació del poble –d’un poble concret, d’una ciutat, o de tot un país– amb la imatge sagrada tindrà també una potència més alta i més profunda.

Com la Mare de Déu d’Elx, la imatge de l’Assumpció, que va arribar un matí per mar a les costes de Santa Pola, i els il·licitans cada any, a més de regalar-nos la meravella del Misteri, es reuneixen a la platja i commemoren l’arribada miraculosa de la seua patrona. Com a Castelló, que recorda sense vacil·lacions el prodigi d’un llaurador que trobà la imatge, menuda i misteriosa (una figureta gairebé sense forma, potser un idolet d’origen oriental), sota les potes dels bous, alçada per la rella del forcat. Perquè els valencians som un poble de moltes marededéus i de molts prodigis celestials, ja que de terrenals n’hem tingut ben pocs. Aquest és un poble que s’identifica i es reconeix en un sant, Vicent Ferrer, que és cèlebre en primer lloc per l’abundància infinita de miracles. I si repassem el patronatge celestial que ens hem repartit, comprovarem fins a quin punt la tradició manté ferma la creença en aquestes intervencions del cel: imatges que apareixen en la terra o en una cova, imatges que vénen de mans d’àngels o de les ones de la mar, imatges que tornen al seu punt d’origen per indicar la seua preferència per aquesta o aquella localitat, imatges que fan miracles, que salven de la pesta (com a Morella al segle XVII), que protegeixen els fidels i els mostren la seua predilecció. Hem estat, al llarg dels nostres segles d’història, un país de gran amor a la Mare de Déu, com en tants altres llocs del Mediterrani, i específicament amb aquest apel·latiu de “Mare de Déu”, més que de “Verge”: com els grecs, que en diuen Theótokos, hem valorat més la maternitat divina que qualsevol altre atribut o qualitat, i més que el caràcter de “Senyora” o de reina (recordem que per als francesos, per exemple, les marededéus són Nôtre Dame, per als italians Madonna i per als castellans són quasi sempre Vírgenes). Per alguna raó deu ser, però no sé per quina.

Continua ací

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1560 | 06/05/2014   

Literatures: de la Bíblia al ‘Tirant’, 2

Primera part d'aquest article

No ens ha de sorprendre, aquella limitació històrica de les literatures que arribaven a Europa. Fet i fet, l’única història i l’única literatura (els únics mites, les úniques narracions) que ací hem tingut originàriament com a pròpies, a més de la grega i la romana, han estat les dels llibres de la Bíblia: la història sagrada. Els noms, personatges, narracions i temes d’una petita tribu de pastors –establerta en la terra que li assignà un original déu invisible– han format part, al llarg de prop de vint segles de la substància mateixa de la literatura occidental: és un fenomen ben curiós, per a una tradició com l’europea que pretén ser tan racional i tan urbana. A diferència dels hebreus de la Bíblia (que són l’“altra” pota o columna de la literatura europea), els grecs i els romans sí que representen, sense dubte, una visió urbana, expansiva i “universal” –universal fins on l’oikoumene arribava, que era poc més que l’entorn del Mediterrani. Certament els grecs s’interessaven poc pels “bàrbars”, els estranys, els diferents, però van incorporar a la literatura l’experiència del coneixement d’un exterior pròxim –Creta i Egipte, els Argonautes, els viatges d’Hèrcules, Troia, les aventures d’Ulisses, les observacions d’Heròdot– i els romans assumeixen com a gairebé propi aquest fons narratiu, i hi afegeixen les pròpies cròniques i històries d’altres pobles i terres, i fins i tot una certa etnografia, com en la Germania de Tàcit.

Més endavant, els europeus medievals i renaixentistes heretaran o reconstruiran com a propi tot aquest fons de llenguatges literaris, obres, mites, noms, temes, metàfores, teatre i poesia, faules d’Isop i la invenció de la novel·la. Tot aquest material passarà, amb major o menor fortuna, a les noves literatures vernacles, sobretot a partir del segle XIII, i després passarà en bloc a un fons comú en el temps de l’humanisme, del barroc o del neoclassicisme. Recordem només que la narrativa hel·lenística i bizantina és la font de les novel·letes d’amor medievals, del roman francès, dels fabliaux, de les històries bucòliques, i de molt del que vindrà després: la història de Dafnis i Cloe, els contes de pastoretes i pastors, les Etiòpiques que donen origen al Persiles de Cervantes, i tot allò que algú més erudit que jo hi podria afegir. O el mateix Alexandre Magne convertit en heroi de llibres de cavalleries. I la Comèdia del Dant, que sense la lectura de Virgili i d’Ovidi seria impossible, i sense les històries i els mites grecs i romans perdria una part considerable del seu contingut narratiu i poètic.

Però si la literatura europea medieval va incorporar un món clàssic antic que era encara percebut com a distant, el Renaixement –i la seua prolongació en el Barroc, i encara més endavant– aproxima aquest món, se’l fa del tot propi, i l’incorpora com a substància i matèria constant de la creació literària. En el teatre, per exemple, que és una activitat antiga, reapareguda i reinventada: Shakespeare escriurà un Juli Cèsar, un Marc Antoni o un Timó d’Atenes, i Corneille un Horaci i una Mort de Pompeu, i Racine una Andròmaca, una Ifigènia i una Fedra. Fins i tot quan naixerà aquesta meravellosa forma de teatre que és l’òpera, alguns dels seus títols primerencs i emblemàtics seran Dido i Enees de Purcell, Orfeu i Eurídice de Gluck, o les obres de Mozart adolescent amb títols com Il sogno di Scipione i Lucio Silla. Si els mons bíblic i grecollatí són els propis i fundacionals del cercle literari d’Europa, hi ha també un món nòrdic –gòtic, germànic, i amb visibles restes cèltiques– que hi entrarà a formar part ben aviat, i amb ell uns altres noms, altres herois i altres històries. Hi entrarà l’epopeia germànica, l’Edda i les aventures dels víkings, els mites del nord, els Nibelungen, Sigfrid i companyia. I al seu costat l’heroi Rotllà o Roland i els seus amics guerrers, més els cavallers del cicle de Bretanya, Artús, Tristanys i Lancelots, que faran amable concurs amb alguns herois antics, tebans o troians, reconvertits a la cavalleria per obra de Bizanci. Qui tanca aquest cicle o cercle és potser el nostre Tirant, que hauria de ser el més universal de tots: bretó de naixement, educat a Anglaterra, salvador de Constantinoble, vencedor dels turcs i conquistador dels regnes de l’Àfrica mediterrània: Tirant, si bé es mira, és l’únic heroi que refà o reconstrueix l’antiga unitat de l’imperi romà, de l’imperi cristià, que és tant com dir de tot el món conegut. Però restaura la unitat d’un món pla, i només en la literatura.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1559 | 29/04/2014   

Literatures: de la Bíblia al ‘Tirant’, 1

Per una tradició ja respectable, aquestes setmanes de primavera els papers impresos i relligats tenen un (efímer) protagonisme públic, passant pel 23 d’abril i per la Fira del Llibre de València que comença el 24, i que s’acosta ja al mig segle de vida. “La Fira del Llibre”, diu el programa, “s’alça com una pacífica i joiosa festa afirmativa que celebra la producció pròpia i aliena”, idea o proposta que em sembla excel·lent: parlarem, doncs, de llibres, i de “la producció pròpia i aliena”, que hauria de significar també la que procedeix de, o tracta de, altres pobles i cultures. Cosa que, per posar-la en perspectiva, és una gran novetat en la història dels llibres i del seu contingut. Mirem, per tant, de fer una brevíssima repassada a la història. Per començar, la  presència d’altres pobles, gents, llengües i cultures, en la literatura antiga, està sempre oscil·lant entre l’estranyesa, la crònica, l’horror i l’entreteniment curiós. Des de la Bíblia, per exemple, que és ella mateixa una petita biblioteca literària, on els egipcis, els filisteus, els cananeus, o els babilonis apareixen regularment com a abominables, idòlatres perversos i dignes de les ires de Jahvè o de la simple exterminació. L’únic poble respectable als ulls de Déu som nosaltres mateixos, els hebreus, i Déu parla només la nostra llengua, que és la llengua. Bé, més o menys el mateix que creuen o han cregut la major part dels pobles, amb un Jahvè o sense. Després, si voleu, les històries d’Heròdot, Xenofont en l’Anàbasi o Juli Cèsar en De bello gallico fan populars els curiosos costums d’orient i d’occident, tan atractius per als lectors de campanyes militars. Però els pobles mateixos, i menys encara les seues llengües i les seues cultures, els interessen ben poc als grecs o als romans. I a qui li interessaven els textos escrits en la llengua dels perses, o la literatura oral dels celtes? No era imaginable, certament, una col·lecció de “literatures orientals” circulant en traducció grega o llatina. I no tinc notícia que Plató o Virgili foren traduïts al caldeu o a l’egipci. Simplement, allò que es feia, es deia o s’escrivia fora del propi cercle no existia. I l’únic exemple de policentrisme és el de l’època hel·lenística, quan al costat d’Atenes també Alexandria, Antioquia o Pèrgam són capitals culturals: però era un policentrisme dins de la llengua grega. Una mica més endavant, quan el món greco-romà esdevé un món cristianitzat, quina literatura els interessa als cristians? Encara la llatina, una mica la grega, o no cap.

I bé, això ha estat més o menys l’estat invariable de les coses, al nostre cercle europeu, fins un temps molt recent. El món de la literatura, com els altres mons, ha estat sempre perfectament pla, no redó: tenia un centre, un  “nosaltres”, i perifèries més o menys remotes. Com les altres dimensions de la història, també la història de la literatura “universal” (vista des d’Europa, és clar) ha estat un llarg procés d’expansió i d’incorporacions, lentes i dificultoses. Què en sabíem, per exemple, fins un temps molt recent, dels llibres clàssics o populars de les literatures que des de l’occident veiem com a “orientals”? Ben poca cosa. De les literatures de l’Índia, només hem conegut directament o indirectament el Panchatantra (alerta, abans aquest nom, juntament amb el Mahabharata, apareixia en la Història de la Literatura Universal del batxillerat: ara al batxillerat no hi ha ni història, ni literatura, ni res que siga universal), que a través del persa i de l’àrab arriba al llatí en el segle XIII, i d’ací al Calila e Dimna castellà, o al mateix Llibre de les bèsties de Llull. Després, res, fins que a finals del XIX i principis del XX arriba a Europa l’obra més o menys mística de Rabindranath Tagore. I el Kamasutra, és clar. De la literatura àrab (o persa), els lectors europeus només n’han conegut Les mil i una nits, que és un conjunt de textos dels segles IX i X, que únicament esdevindran populars a partir de la traducció francesa d’Antoine Galland, del 1704-1715, amb la consegüent difusió de noms ja tan familiars com Xahrazad, Aladí o Alí Babà. Després, res més, fins ara mateix: quants europeus havien llegit res traduït de l’àrab, abans de llegir Naguib Mahfuz? I per a Europa, fins ben entrat el segle XX, la literatura de la Xina o del Japó ha estat rigorosament inexistent.

Continua ací

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1558 | 22/04/2014   

La sura dels Coalitzats

Amina Sboui, feminista tunisenca, pel març del 2013, ara fa poc més d’un any, va difondre per les xarxes socials una foto d’ella mateixa amb els pits a l’aire, a l’estil de les protestes del Femen, amb la inscripció “El meu cos em pertany, i no és la seu de l’honor per ningú”. Per aquest acte intolerable i blasfem, al seu país va ser amenaçada de mort pels salafistes, segrestada i tancada durant tres setmanes per la pròpia família, i va passar dos mesos a la presó, no sé si per escàndol públic o per ofenses a la religió. Apuntem-ho al compte de la “primavera àrab”. Amina havia viscut alguns anys a Aràbia, i explica: “Quan vaig tornar d’Aràbia Saudita, jo era molt creient i llegia l’Alcorà. Llavors em vaig trobar amb aquella sura dita dels “Coalitzats” que diu que el Profeta té dret de fer l’amor amb les seues dones, amb les esclaves, amb les cosines paternes i maternes i amb totes les dones que se li oferesquen. I em vaig dir: ací hi ha alguna cosa que no sona bé.” Pensant en l’al·lusió d’Amina al text sagrat, he consultat la sura esmentada, en la traducció de Míkel d’Epalza, que en la pàgina 619-620 diu: “Oh tu, profeta! Nós [qui parla és Al·là] hem fet lícit, sols per a tu, que tu t’acostis a tantes dones com siguin, sense cap límit, a les teves esposes, a les que hagis tu esposat, amb el dot corresponent, a les esclaves que Déu, Al·là, t’ha atorgat com a botí de la victòria, a les cosines de part de pare i de part de mare, i a qualsevol dona que s’ha ofert al missatger [Mahoma] i que el missatger ha volgut prendre com a esposa, de les creients plenes de virtuts.” I poques ratlles després continua: “[Amb les esposes i les concubines] pots deixar fora la que tu vulguis i pots jeure amb la que vulguis, o pots cridar, una altra vegada, una que havies apartat abans. No hi ha cap inconvenient, ni cap pecat, per a tu. Que tot això sigui plaent per a totes elles! Que no estiguin tristes! Que totes elles estiguin sempre molt satisfetes pel que tu els has donat.” Si això fóra la lectura de l’Evangeli en la missa, el celebrant diria : “Paraula de Déu”, i els fidels respondrien: “Et lloem, Senyor.” No sé exactament què pensarien o sentirien les fidels a l’església escoltant aquest text memorable, ni sé si dirien de tot cor “et lloem Senyor” per unes paraules com aquestes. No sé, tampoc, què pensen i senten les bones creients musulmanes quan reciten o senten recitar aquest passatge de la paraula d’Al·là. Ni quin deu ser el comentari dels imams i els ulemes, si és que en fan cap.

Tinc un respecte grandíssim pels textos sagrats de les religions grans o petites, per la Bíblia hebrea, pels Evangelis, per l’Alcorà, pels escrits del budisme, de l’hinduisme, i del que vostés voldran, però això no lleva que, de tant en tant, la lectura d’alguns (o de molts) passatges de les escriptures em deixe pensarós i perplex. Sobretot quan no es tracta de divagacions més o menys místiques, etèries o metafísiques, sinó de doctrines, històries o fets que tenen un propòsit moral o exemplar. Com en el cas del Profeta Muhàmmad, que els musulmans consideren paradigma suprem de totes les virtuts, exemple màxim de la perfecció humana. Com més intensament imite un creient la vida del Profeta, més s’acostarà també a la perfecció: com els budistes i el seu fundador, com els cristians i Jesús. Deu ser per això que aquest text de la sura dels “Coalitzats” em deixa especialment consirós, i entenc les perplexitats de la senyoreta Amina Sboui: ella, imagine, es devia posar en el lloc de les dones. És clar que aquest, diguem-ne, permís especial o privilegi, Al·là el concedia expressament al Profeta, no a qualsevol home ni de la mateixa manera, però així i tot, no sé què en podem pensar, com a model de perfecció humana (masculina, evidentment). Supose que els doctors de la llei, exegetes, teòlegs islàmics i musulmanes piadoses que es consideren feministes (n’hi ha, i imagine que tenen molt de mèrit), deuen tindre la seua manera d’interpretar aquestes ratlles d’alguna forma assumible. I com que comparar no és ofendre (almenys si no es fa amb aquesta intenció), a vostès i a mi ens costaria molt imaginar un passatge equivalent o semblant en alguna pàgina dels castíssims Evangelis. En fi, que cadascú en traga, si vol, les pròpies conclusions: jo no en trauré cap, o no públicament i per escrit, però comprenc la reacció d’Amina Sboui.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1557 | 15/04/2014   

Praga, art contemporani

Això era que la Teresa i en Pau –personatges centrals de la novel·la Dies de frontera– visitaven la ciutat de Praga i, en comptes d’anar als llocs més turístics i més coneguts, van optar pel Museu d’Art Modern i Contemporani. I ara, sense el permís de l’autor, al qual demane disculpes, ve l’explicació de la visita: “La seu d’aquest museu, allunyada del centre de Praga, és un edifici de vidre i formigó que sembla o un bloc d’oficines o un ministeri”. Com sol passar amb els museus d’aquest gènere –blocs d’oficines– si n’exceptuen poques excepcions insignes, diria jo. Llavors, la Teresa i el seu company pugen amb ascensor fins a la setena planta, i des d’allí fan la visita baixant pis per pis. Comencem, doncs: “A la Teresa no la va apassionar l’art de finals del segle XIX que va veure al pis superior. Eren obres repetitives, que perfeccionaven o esgotaven uns estils que s’havien tornat tediosos. A mesura que anaven baixant pisos, notava una evolució que va culminar a la planta tercera, a cavall entre el segle XIX i el XX. Hi havia quadres de Gauguin, de Renoir, de Monet i de Cézanne, pocs però ben triats. Després arribava la sala de les avantguardes, que incloïa l’autoretrat més conegut de Picasso. En aquell museu poc visitat on hi havia una selecció del millor que havia donat la cultura europea, la Teresa va tenir un accés sobtat de joia”. L’alegria, però, va durar poc: “En els pisos inferiors arribava el realisme socialista, el culte a la personalitat, tot d’al·legories òbvies que van despertar l’interès d’en Pau com a professor de socials”. I les desgràcies no s’acabaven ací: acabat el realisme social o socialista, venia l’art més contemporani. “El més horrible eren els pisos inferiors: art conceptual, postminimalisme, videoart, neo-pop, instal·lacions, text-art...”. En fi, tot això que vostès ja deuen conèixer, i que fa massa temps que ocupa espais estèrils públics o privats, que és celebrat per babaus ignorants i sobretot pels experts sapientíssims, i que compren a preu d’or nous milionaris exhibicionistes i gestors del pressupost públic. Amb un criteri personal i de sentit comú sense infeccions, la visitant no es deixà impressionar: “La Teresa els va trobar molt pitjors que l’art del setè pis, perquè es pot imitar un ordre, però no la transgressió”. El criteri de la Teresa, o el de l’autor de la novel·la, és simplement definitiu i perfecte: imitar o reproduir l’ordre, és norma habitual, i no té gens d’interès. Imitar la transgressió és un projecte buit i estúpid, és un oxímoron, una contradictio in terminis, que haurien dit els escolàstics medievals.

A la Teresa, doncs, “aquelles peces li recordaven algunes exposicions que havia vist al centre cultural on treballava” (a Girona, per si algú s’ho pregunta). I per culpa del trist espectacle “va estar a punt d’agrair a la seva mare que li hagués prohibit estudiar Belles Arts”. De manera que, algun temps després, quan recorda aquella visita, el pensament que li n’ha quedat és aquest: “Dos anys enrere, el Museu d’Art Modern i Contemporani de Praga li havia dit: ‘Teresa, el millor art europeu ja havia mort quan tu vas néixer’. Efectivament: s’ho havia trobat tot fet. Ara l’art tan sols es podia copiar, barrejar, empitjorar. Era un missatge tranquil·litzador. Ja no calia fer res”. Si la Teresa, a més del museu de Praga, hagués visitat regularment altres centres i sales dedicats a l’art que en solem dir contemporani, estic segur que n’hauria tret unes conclusions igualment desoladores: el millor art europeu ja havia mort trenta o quaranta anys abans, substituït per negocis indecents, exhibicions d’obres suposadament escandaloses (però que pot escandalitzar, prop d’un segle després del famós urinari de Duchamp?) o suposadament provocatives (i què provoquen?), i de crítics i “comissaris” que pontifiquen amb una retòrica de frases buides de substància. Tal com declara Jeff Koons, un dels “artistes” més importants i més cars d’aquesta contemporaneïtat, “El mercat és el millor crític... La meua obra no té cap valor estètic... Pense que el gust no té cap importància”. I així, mentre les institucions públiques i privades li donen suport intel·lectual i material, mentre els nou-rics àrabs, xinesos o russos paguen milions, mentre la carència de valor estètic siga un criteri positiu de valor, aquest “art contemporani” continuarà provocant els mateixos efectes que a la Teresa del museu de Praga. I de passada, si llegeixen Dies de frontera, la novel·la de Vicenç Pagès Jordà, els efectes seran infinitament més agradables.