Joan F. Mira | El Temps, núm. 1556 | 08/04/2014   

La pena dels il·lustrats

El món, per a tota tribu i país, en tots els temps excepte el nostre, ha estat un lloc, una gent, una manera de viure i de creure, que eren com havien de ser i havien de ser sempre com eren. El món no progressava: el progrés, en tot cas, era la vida futura, si n’hi havia. Veure el món com, amb gran optimisme, l’hem volgut veure des de la il·lustració, és una novetat considerable: els il·lustrats, aquesta minoria que sobreviu amb penes i treballs, veiem el món com una esfera harmònicament repartida entre pobles, cultures, llengües, religions, etcètera, de la mateixa qualitat i dignitat. I el veiem, tant si creiem en el socialisme (això era abans) com en el capitalisme benèfic i distribuïdor, com un planeta amb voluntat de millorar: allò que se’n deia la fe en el progrés, o l’esperança en el progrés, i en la justícia (per altre nom caritat) que portaria el progrés. Som boníssima gent, els il·lustrats: racionals i evangèlics alhora, dedicats a la pràctica de les virtuts antigues. Però la major part del personal que ocupa aquesta esfera o planeta –gent del carrer, polítics, clerecies diverses, militars amb graduació– no es deixen il·lustrar, o els costa molt. Veuen el món com l’han vist sempre: dividit entre nosaltres i els altres, els amics i els enemics, i poca subtilesa. Observen vostès el futbol –nacional o internacional–, l’economia, els tractes de la Unió Europea, els debats a les Nacions Unides, i altres camps de batalla incessant. Si hi afegim encara un component ideològic i estratègic, com és el cas de la història que en diem contemporània, la percepció s’amplia i se simplifica, però en els mateixos termes, si fa no fa: el món estarà dividit en germanòfils i aliadòfils a primers del segle XX i durant la Gran Guerra; i després en feixistes i antifeixistes, prosoviètics i antisoviètics, l’est i l’oest, i algunes divisions més que es reduïen a les anteriors. I que, generalment, havien sorgit d’esdeveniments imprevisibles, aquesta és la ironia. Dos o tres anys abans de passar, ningú no esperava la revolució russa del 1917, ni el crac i crisi del 1929, ni l’ascens de Mussolini o de Hitler, ni la Segona Guerra Mundial, ni la invenció i l’ús de la bomba atòmica. Ni que el 1945 l’imperi rus arribaria a Berlín, ni la veloç independència de les colònies, ni la reunificació alemanya ni el final de l’URSS. I evidentment, tot i que no hi faltaven senyals, profecies i visions, ningú no esperava veure aquells avions xocant contra les Torres Bessones. No ho podia preveure ningú i després, en cada cas, la percepció del món va canviar en setmanes, o en pocs anys.

Ara, en aquests inicis del segle XXI, quan han passat coses igualment imprevistes, i no sé si del tot imprevisibles, ens hem quedat perfectament perplexos, com en cada vegada anterior. La segona meitat del segle XX tenia un perill, l’holocaust nuclear, però estàvem segurs que era un perill controlat. La resta funcionava: prosperàvem, a Europa confiàvem en la pau perpètua, en la seguretat social, en la cultura i en els avanços de la ciència i de la tècnica. En la victòria final de l’antiga il·lustració. Ara, però, els il·lustrats mirem el món, i no el sabem entendre. Ens espanta pensar que les coses més greus poden encara arribar per camins estrictament casuals, irracionals, difícils de predir. Com abans amb el nas de Cleòpatra o amb un mal casament d’algun rei: accidents que pensàvem superats per la racionalitat progressiva de la història. I doncs, no senyor: la història no és racional, i l’obtusitat d’un governant, el bigot antipàtic d’un altre, les simpaties i les antipaties, la fe literal en la Bíblia o en els versets de l’Alcorà, mouen la pau i la guerra, els països, i els exèrcits regulars o irregulars. I també ens fa molta por, als il·lustrats, constatar que es mantenen els esquemes arcaics: que la humanitat en massa continua pensant que el món som nosaltres i els altres, els amics i els enemics, i després decidint i actuant en conseqüència. Perquè si això és així, com ha estat sempre, ara qui són els enemics, qui són els altres? Si les decisions greus que afecten el curs del planeta depenen encara d’incidents casuals o de temperaments poc racionals, si hem de tornar a pensar en termes de nosaltres i ells sense saber qui són ells, vol dir que els il·lustrats estem perduts: vol dir que no entenem el món i no ens queden recursos per entendre’l. Això explicava (fa deu anys: abans de la “gran crisi”) un professor d’història, protagonista d’una novel·la, i això continua pensant el seu autor deu anys després.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1555 | 01/04/2014   

Sobre persones i fronteres

Sembla que hi ha acord universal sobre la integritat territorial dels estats constituïts, sobre la intangibilitat de les fronteres, i altres principis igualment sagrats: és el primer manament del decàleg del món (quan el decàleg convé), el principi absolut que no es pot posar mai en dubte, almenys des del segle XVIII i el tractats de Westfàlia. Principi que no aplicà Napoleó, que no es va aplicar al llarg de la segona meitat del segle XIX, quan l’Imperi Turc retrocedia, l’Imperi Austrohongarès s’eixamplava, i els petits estats d’Alemanya o d’Itàlia es fonien en un sol regne. No es va aplicar després de la Primera Guerra Mundial, ni després de la Segona, quan les fronteres de l’Europa central i oriental van patir tantes contraccions, expansions i redefinicions, que gairebé cap estat en va eixir amb el territori anterior més o menys íntegre. Curiosament, sí que es va aplicar quan les colònies africanes arribaren a la independència amb fronteres arbitràries i sovint absurdes, i les van considerar veloçment com a intocables. I també es va aplicar als territoris que formaven la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, sovint amb límits administratius capritxosos ràpidament convertits en fronteres inalterables. En tot això, tal com es pot comprovar, les persones no compten per res, no compten els pobles. Perquè no hi ha principi moral i polític més alt que la sobirania perfecta de l’estat: no compta la gent, compten les ratlles del mapa; prèviament declarades frontera d’estat, no cal dir-ho. Així tot el territori que controla l’estat sobirà esdevé territori nacional, consubstancial amb l’estat mateix i amb la nació que l’ocupa o domina. Tota frontera esdevé molt aviat sagrada, infinitament més sagrada que la gent que hi viu a dins. Perquè el territori és més “patrimoni nacional” que les persones mateixes que componen la nació, més que els ciutadans del país. Els estats sembla que poden suportar la pèrdua de gent, no mai la pèrdua de terra. Imaginar-se el propi mapa reduït d’un trosset o fragment, provoca descàrregues brutals d’adrenalina física i política. Imaginar-se la pròpia comunitat nacional reduïda d’uns milers o milions de persones (per emigració, posem per cas), només provoca, potser, vagues lamentacions, o càlculs sobre l’enviament de divises. I allò que en solem dir “comunitat internacional” (l’ONU, la Unió Europea...), quan arriba el conflicte no pensen en persones o pobles, pensen en territoris i en fronteres.

Coses així explicava jo fa trenta anys en un llibre sobre la nació i les nacions, i continuen penosament vigents. Ara mateix, és del tot evident que la Rússia de Putin, adormidor heroic de tigres siberians, pretén, d’una manera o d’una altra, restaurar el poder i el prestigi de l’imperi dels tsars, ser respectada, imposar-se de grat o per força com a poder de primer ordre. Ja ho va fer, a Geòrgia, de manera abusiva, prepotent i violenta, i tothom condemnà vivament la “independència” d’Ossètia del Sud i d’Abkhàsia, sota el control de Rússia. Evident, no? Doncs, no. Perquè la condemna es basava, doctrinalment, en una “integritat territorial” de Geòrgia, definida per fronteres que resulten d’un artifici administratiu soviètic. Ningú no es preocupà si els ossets o els abkhasos eren georgians o no, si era raonable que els ossets del sud i els del nord estigueren separats en dos estats, si la població, massivament, volia o no volia pertànyer a Geòrgia. Però el principi és immutable: la integritat territorial, si és respectada com si no, és el valor absolut. Les persones, i els pobles, són un valor relatiu, o no són cap valor. Ho vaig escriure fa un grapat d’anys, i s’ha tornat a demostrar a Crimea, part inalienable i eterna d’Ucraïna... pel sol fet de formar-ne part gràcies a un “regal” administratiu de Nikita Khrusxov fa seixanta anys. La intervenció militar i política russa ha estat intolerable, Putin és un autòcrata perillós i intractable, les condicions del referèndum l’han convertit en una farsa inacceptable, i tot el procés ha estat un exemple perfecte d’allò que no s’ha de fer. Dit això, la voluntat de la població de Crimea, majoritàriament russa, és més important que l’extensió i les fronteres d’un estat al qual pertanyien per un capritx accidental. Per una vegada que sí que comptava la gent, tot s’ha fet de la pitjor manera possible.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1554 | 25/03/2014   

Paraula de Coromines

Això va ser que el senyor Jorge Semprún, llavors ministre de Cultura amb Felipe González, va donar al filòleg un premi espanyol, crec que de “las letras” o cosa semblant, i el filòleg va dir que no acceptava l’honor oficial però que li enviaren els diners, que li feien molta falta per als seus projectes i treballs. Hi hagué una mica de rebombori, i el savi potser va pensar que volia explicar-se, o simplement que tenia ganes de parlar. Degué ser per això que un matí jo vaig despenjar el telèfon i a l’altre extrem del fil una veu molt profunda va dir “Sóc en Joan Coromines”. Em digué que volia una entrevista llarga per al setmanari El Temps, i que la condició era que havia de fer-li-la jo, i que vinguera amb mi Eliseu Climent. Però allò no va ser una entrevista, va ser tot un dia del matí a la vesprada, potser més de deu hores de parlar, amb un dinar frugal com a descans, a penes una mica de verdura, que devia ser el seu aliment habitual. El savi tenia 84 anys, i em va dir: “Ara ja no treballo com abans, ja sóc un home vell i em canso aviat. No treballo gaire, ja, només unes dotze hores diàries, dia per altre.”

En altre temps, explicava, podia agafar un tros de pa i una barra de xocolate i anava treballant i rosegant, hores i hores. Passava el vespre i la nit, se li feia de dia sense moure’s de la taula. L’any 1990, quan jo el vaig visitar, cap institució pública no li havia facilitat recursos ni auxiliars suficients. Amb una medalla i algun discurs de lloança, pensaven que ja havien fet prou. Podia passar de l’aire i de la pensió de jubilat de Chicago, i gràcies. Si no, podia morir-se de gana. Deixem-ho córrer. Vam parlar de tantes coses que no cabien en les cintes que vaig enregistrar, ni encara menys en els fulls que vaig escriure. Vam parlar de la vida i de la mort, de l’amor, de la ciència, de les llengües, del país, dels seus pares i de la seua infantesa i joventut, de la Guerra Civil, d’Amèrica i de Barcelona. I vam parlar dels valencians, que ell estimava tant. El savi no tenia manies en matèria de variants de l’idioma, de les paraules antigues i legítimes, de les formes verbals, de tot això que encara provoca tants recels, que jo mateix tinc sovint ocasió de comprovar. Com si la unitat de la llengua fóra només digna i possible considerant subordinades i dialectals les formes que no són “barcelonines” o a tot estirar “orientals”.

Però no cal patir, perquè una llengua en tots els territoris de la qual els dies de la setmana es diuen dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge, és amb certesa una llengua sola, i no dos ni una i mitja. I si en tot el territori les parts visibles del cos són cap, orelles, ulls, galtes, nas, front, llavis, coll, pit, esquena, cul, cames, cuixes, genolls, peus, dits i ungles, exactament així i sense cap divergència apreciable, aquesta llengua apareix perfectament definida i unitària. I si a més en cada poble i comarca són presents formes tan curioses de la flexió verbal com puc, pots, pot, veig, dic, tinc, duc, etc., i tan singulars com vaig anar i vam pujar, llavors l’especial unitat i distinció d’aquesta llengua és fins i tot prodigiosa. Seria difícil trobar cap altre idioma on el vocabulari bàsic (parts del cos, casa, porta, finestra, terra i cel, pujar i baixar, anar i tornar, amunt i avall, davant, darrere etc.: les coses i els moviments elementals) fóra tan unificat com en el nostre. Ni cap altra llengua on formes molt peculiars i distintives de la morfologia foren tan uniformement presents en qualsevol variant, dialecte i racó.

Dit això, els valencians escriurem i direm puge i baixe, anara i tornara, meua i teua, llonja, rellonge, llanda i almorzar sense que per això el nostre català siga menys “pur” ni menys antic, ni menys elegant, urbà, literari i autèntic. Joan Coromines, explicant la forma llonja enfront o al costat de llotja, afegia: “En el País Valencià i Mallorca la forma llonja no sols és legítima, sinó que no crec que ningú hagi pensat a blasmar-ne l’ús”. S’equivocava: molts valencians l’hem blasmat tant, que hem arribat a pensar –falsament– que l’única forma bona era llotja, i que l’altra era un banal castellanisme. I resulta que almorzar està documentat abans que esmorzar, i així de tantes ignoràncies nostres i dels altres, i d’alguns (només alguns) atacs feroços al Diccionari de l’AVL. Perquè alguns són sovint més papistes que el papa de Roma, a més de voler ser –cosa impossible– més unitaris i patriotes que el savi Joan Coromines.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1553 | 18/03/2014   

Sobre la pàtria i la nació

Pàtria i nació, patriotisme i nacionalisme, han estat termes usats i abusats, confosos i confusos, barrejats i emprats sense distincions, i no veig quina solució puga tindre, a hores d’ara, si no és prendre-ho amb paciència i, en tot cas, avisar abans de gastar-los. I sobretot donar-los algun contingut positiu, constructiu i civil. De tant en tant (tal com he fet fa alguns dies, vista l’agitació amb què es mou ara mateix el tema, que d’altra banda no ha deixat mai de ser vivament actual) torne a fullejar un llibre que vaig llegir fa quinze anys, i sobre el qual llavors ja vaig escriure una mica. Un llibre de títol ben suggeridor, Per amore della patria, l’autor del qual és professor d’història de la filosofia a Ferrara. El llibre del professor de Ferrara porta com a subtítol Patriotismo e nazionalismo nella storia, i simplifica la qüestió d’una manera perfectament filosòfica: fent definicions a priori, afirmant què és bo i què és dolent, i aplicant després les definicions i afirmacions elegides. De manera que el patriotisme és una virtut útil i necessària, i el nacionalisme és un vici nefast i destructiu.

La pàtria, doncs, seria cosa cívica i admirable, la res publica, la comunitat de ciutadans iguals i lliures, i la nació és un monstre intolerant, homogeni, excloent i tancat.  Em sembla molt bé fer les distincions que cal entre els aspectes positius i negatius del mateix fenomen (perquè el fenomen és el mateix, amb la doble cara que tenen sempre els processos històrics, els sistemes socials, i la vida mateixa dels pobles i societats), però és ingenu pensar que per atribuir-los noms diferents la realitat històrica i present, i la futura, seran també diferents: si el Partit Nacionalista Escocès, per exemple, es diguera Partit Patriota Escocès, seria més virtuós, cívic i admirable? I si el Front National de Le Pen es diguera Front Patriotique, vol dir que seria molt progressista i democràtic? Ací, com passa tan sovint, els noms no fan la cosa, i a més són intercanviables. El llibre del professor Viroli està ben farcit de citacions, reflexions i sermons morals per afirmar que la gent d’esquerra, marxistes o no, els progressistes i els liberals en el bon sentit de la paraula, han fet molt mal fet d’oblidar el patriotisme. Que el patriotisme era el sentit cívic i l’amor a la llibertat, la pàtria era la república, i tot això ho hem deixat en mans de la dreta, que era nacionalista, retrògrada, ètnica i cavernària. I que per culpa d’això la dreta ha arribat a destruir les pàtries confonent-les intolerablement amb les nacions, i ha desacreditat el patriotisme posant-lo en el mateix cabàs que el nacionalisme.

No ho tinc tan clar, ni de prop ni de lluny, i no m’hi faria tan fort en les interpretacions o aplicacions d’uns termes d’ús intercanviable i arbitrari (els termes, no l’ètica ni la ideologia). De fet, els nacionalismes europeus, i no europeus, històrics i presents, des de bon principi han emprat el llenguatge del patriotisme, i no veig com la terminologia puga alterar retrospectivament la història. Els cubans revolucionaris cantaven “Patria o muerte es mi destino”, que són paraules dignes de l’Himno de la Legión, però també a mi l’educació franquista em parlava molt més de la patria que de la nación. I si és veritat que el bàndol feixista i clerical es deia  “nacional”, també és cert que a les casernes de la Guàrdia Civil posa “Todo por la patria” i no “Todo por la nación”. Al segle passat, els carlistes lluitaven “por Dios, la Patria y el Rey”, i els “liberals” es deien alhora “patriotes” i “nacionals”.

Tampoc no són tan diferents, si bé es mira, els “morts pour la patrie” de qualsevol poblet francès, dels “caídos por Dios y por la patria” dels monuments espanyols. O de qualsevol altra pàtria o nació. A mi, però, em fa l’efecte que si una certa esquerra intel·lectual deixà en mans de la dreta l’amor de la pàtria i la dignitat del patriotisme, és perquè també havia deixat en les mateixes mans la nació, la nacionalitat i el nacionalisme. I si la pàtria és l’espai substancial de la responsabilitat civil i política, si el  patriotisme  ha de ser sobretot una responsabilitat moral comuna i compartida, benvingudes sien aquestes antigues novetats: ací, els qui ens diem, o ens diuen, aproximadament nacionalistes (“nacionalistes catalans”, o “valencians nacionalistes”, per exemple) fa ja molts anys que pensem i practiquem exactament això. Si l’amor a la pàtria és –i sí que ho és– “l’amore della libertà comune”, demanem ser comptats en la nòmina dels patriotes.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1552 | 11/03/2014   

Intel·lectuals, cultura, 2

Primera part d'aquest article

Recordem que activitats o fets que designem com a “art” o “literatura”, “esperit crític”, o fins i tot “pensament” també tenen el sentit que ara tenen només des de finals de segle XVIII, i no per simple coincidència. L’art, originalment, és el coneixement pràctic –la tékhne dels grecs– que hom necessita, aprèn i aplica per fer sabates, escultures, vestits o pintures, o per curar un malalt, combinar medecines a l’oficina de l’apotecari, o defensar un client en un procés: art eren les diverses ocupacions i agrupacions dels artistes, és a dir, dels gremis professionals. Però el mateix mot o concepte ha acabat convertint-se en un atribut superior imprecís, d’un indefinible, reductiu i enlairat ordre “estètic” i ontològic (tal pintura, tal música, és art, o no és art, segons qui li aplique un concepte o un altre, i sovint no se sap bé per què...), i en el conjunt de processos i productes que posseeixen aquesta qualitat impalpable (segons el diccionari Larousse, “art”  és una activitat “espiritual”, per oposició a activitat manual: és a dir, el contrari d’allò que havia significat sempre...). I no deixa de ser un petit misteri de la selecció artificial de les espècies el fet que les “belles arts”, en escoles o en museus amb tal nom, excloguen regularment la música, la poesia o la novel·la, després d’haver exclòs com a simples arts la medicina, la fusteria o l’oratòria judicial.

I literatura (activitat “intel·lectual” per excel·lència) és un altre neologisme “culte” amb pocs segles de vida, que, en definitiva, deriva de literat o lletrat, que originalment volia dir “aquell que sap de lletra”, és a dir, “que practica acceptablement bé la lectura i l’escriptura”. Aquest és el modestíssim origen de paraules tan solemnes, i qui no repasse una miqueta l’evolució semàntica d’aquesta sèrie de mots, és a dir, la història social dels conceptes, pot pensar que són eterns, quan tenen a penes poc més d’un segle o de dos. No sembla, però, que els “intel·lectuals” (?) romans o renaixentistes patiren greus restriccions per no poder parlar d’art, cultura o literatura (amb aquests mots), tal com fan incessantment els nostres contemporanis. De passada: la “cultura”, en sentit modern-contemporani, va associada al poder (el que siga: polític, institucional, acadèmies, classe “alta”...), i “culte” vol dir persona amb capacitat de cultivar-se, de cultivar l’esperit (no el cos...) amb l’exercici de la intel·ligència... Vol dir pertanyent a l’elit (elit=electe, selecte, seleccionat): que està per damunt de la massa, del poble (què en pensaven els membres d’aquella Assemblea d’Intel·lectuals dels anys 70?). I els qui practiquen o posseeixen cultura d’elit, “alta”, són per definició els intel·lectuals? El vocabulari és sospitós, la substància dels mots és mínima...

I tanmateix en parlem, de l’art i de la literatura (i de la cultura humana, o de la “cultura contemporània” o la “cultura catalana”!), com si foren substàncies amb realitat ontològica pròpia, no categories mentals més o menys arbitràriament construïdes. Com si foren éssers orgànics i autònoms que viuen, creixen, moren, tenen tendències i gairebé voluntat: parlem de la crisi de la poesia o del teatre, de la vitalitat de la literatura, de la mort de la novel·la, de les tendències de la pintura, dels camins de l’art, o afirmem que la cultura està malalta o és vigorosa o saludable o exsangüe. En parlem d’una manera i amb un sentit que un “culte” del Renaixement, en tantes coses tan pròxims a nosaltres, no hauria pogut “encara” entendre de cap manera, i certament no de la nostra manera: per a ell existien les pintures i les escultures, els cànons de bellesa de l’arquitectura en tant que eren model i norma per a la construcció, però “encara” no existia l’art. Existien la gramàtica, la retòrica i la poètica com a entrenament i com a conjunt normatiu, i existien les obres dels autors antics i moderns i els comentaris sobre aquests autors i obres, però no existia la literatura. Existien els teòlegs, els filòsofs, els juristes, els astrònoms, els matemàtics (existien Montaigne, Descartes, Pascal, o Bacon o Hobbes, o Gracián...), però no existien els “intel·lectuals”. I no fa l’efecte que llavors ho trobaren a faltar. La pregunta és: per què els hem “inventat” o “descobert” nosaltres, fa poc més d’un segle? Pregunta assassina: hem “creat” una categoria buida, i per tant de contingut inexistent...? La resposta, a gust del consumidor.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1551 | 04/03/2014   

Intel·lectuals, cultura, 1

Què significa “intel·lectual”, què significa “cultura”, i més en aquest temps quan sembla que tot és incert i tot, suposadament, es troba en crisi? És possible, almenys és possible, que la paraula haja fet la cosa. I en tot cas, és ben probable que l’ús de la paraula haja desenvolupat la consciència de la cosa: ara –almenys això és cert–, tothom, per exemple, sap que “la cultura” existeix, i que a més a més és molt important: tant important que, sense saber què és, se’n parla cada dia, fins i tot quan es tracta de l’impost sobre el valor afegit! Tothom sap també (o creu que sap!) què és un intel·lectual, el valor que té per a la societat i per al seu país, la importància que tenia i que ja no té, el paper que se li “hauria” de reconèixer, etc. Però què és allò que tothom “sap” realment? Anem a la “cultura”, que és la mare dels ous, sense oblidar un fet fonamental: que només podem parlar “ara” de cultura de la manera –de les moltes maneres– com en parlem, perquè en un moment determinant del segle XVIII europeu hom (qui?, qui tenia poder, com sempre, però quin poder...?) va carregar de continguts i referents nous una paraula llatina que abans no els tenia: cultura només volia dir “cultiu”, com en agri-cultura. I recordem que per a l’Oxford Dictionary, la paraula “intel·lectual” significa sobretot enlightened, il·lustrat, idea que ve igualment del segle XVIII. Sembla bastant sorprenent que la historicitat –la semàntica i els segles– d’un terme que ara veiem com a necessari i “etern” depenga d’un temps i d’un lloc molt concrets, però és així. Perquè “cultura” –Kultur– és sobretot un invent dels il·lustrats alemanys, de Herder en primer lloc, recollit i elaborat per la filosofia idealista del segle següent. La qual, d’altra banda, estén i aplica veloçment l’invent i, animada per la transcendència de tan substanciosa troballa, arriba a propugnar l’“Estat de cultura” –Kulturstaat– com a màxim expressió de l’esperit o de la història humana: la cultura (que algunes dècades abans era impronunciable, no “existia”), va quedar convertida en missió i manifestació més alta del poder! I això en un país concret, Alemanya, on els científics, pensadors, escriptors, polítics (tots amb una educació superior clàssica i sòlida...) es veien com a encarnació de l’estadi superior de la civilització: com l’Estat-cultura!

Però l’“invent” de la cultura –paraula més que concepte– amb filòsofs hegelians o sense, es va escampar ell mateix de manera rapidíssima, i al llarg del segle XIX i, més encara, al llarg del XX ha ocupat tota l’extensió terminològica ocupable, que és molta, i una part de la que hauria semblat lògicament impossible d’ocupar: ¿quin il·lustrat del segle XVIII, quin filòsof idealista del segle XIX, hauria pogut concebre una “cultura d’empresa” o una “cultura de partit”, i tantes altres aplicacions del terme “cultura” (cases de cultura, ministeris i conselleries de cultura, cultura popular, cultura física...), que fa només un segle i mig eren impensables...? Però fa un segle i mig era pensable definir algú, o definir-se, com a “intel·lectual”? Concepte o terme que, tal com sap tothom, només començà a circular a propòsit de l’afer Dreyfus i del cèlebre “J’accuse” de Zola. Tanmateix, és llavors, al llarg del segle XIX, quan els que ara definiríem com a “intel·lectuals” (filòsofs, escriptors, “pensadors”, historiadors... i també músics com Wagner o Verdi) apareixen com a expressió, veu, encarnació, de la seua cultura nacional, del seu país, del seu poble: el “geni” nacional (una altre mot o concepte arbitrari) va ser definit sobretot pels creadors de cultura i de pensament... “nacionals”: i què vol dir ací nacional? Ah: el que vulguem... Tornem, doncs, al principi: fet i fet, abans d’emprar el mot “cultura” amb aquest sentit modern, ningú no en parlava, de la cosa: ni de cultura grega, ni de la cultura francesa, ni de la cultura com a realitat o concepte, ni de res amb l’adjectiu “cultural”. I quant als intel·lectuals, ningú no hi pensava, ni amb aquest terme ni amb cap altre d’equivalent: i ningú, simplement, no podia parlar d’intel·lectuals... “nacionals” o no! Llavors, és que la “cosa” no existia, o eren tan obtusos i tan curts de vista que no la veien? O vol dir que nosaltres la veiem només perquè algú li va posar un nom? Són preguntes absolutament crucials, però de molt difícil resposta, sobre les quals es podrien escriure una pila de pàgines.

Continuació...