Joan F. Mira | El Temps, núm. 1538 | 03/12/2013   

Cultura, cultures

En la història de les ciències socials, la paraula cultura, més com a terme de referència que com a entitat separada i específica, ha estat emprada per denotar qualsevol complex de produccions humanes, individuals però sobretot col·lectives, d’àrea o contingut restringit o d’aplicació global i universal. Parlem de cultura neolítica o de cultura barroca, de cultura tradicional, cultura contemporània, cultura valenciana, cultura empresarial o cultura popular. O afirmem que la cultura és el tret distintiu de l’espècie: ser humans és ser animals amb cultura. I llavors, entre cultura com a distintiu de l’espècie, cultura clàssica, cultura catalana i cultura agrària, què hi ha en comú? Deixem ací la introducció al problema, només per subratllar l’ambiguïtat inevitable en què ens mourem: el mot “cultura” és escassament útil, però no en tenim un altre.

Hem de parlar, per força, de ministeris o conselleries de cultura, de cultura moderna, de cultura europea o de cases de cultura, i cada vegada caldria aclarir a què ens estem referint. Tampoc no sempre sabem què vol dir “societat” o què vol dir “nació”, i ens en servim contínuament per a usos ben diversos. Així, en moments successius de la seua història, gran part d’Europa ha compartit una sola cultura (una religió formal, un estil d’arquitectura, un tipus de música o de literatura, uns rituals socials, etc.), però només o sobretot com a cultura urbana o cultura de les elits: la cultura de la xarxa urbana de l’Imperi romà, la cultura aristocràtica medieval, la cultura del Barroc o de la Il·lustració, posem per cas. Si hi una cultura europea, doncs, és la continuïtat o el resultat històric d’aquella suma d’elements comuns que han produït i compartit, al llarg dels segles, l’aristocràcia i les elits urbanes: modes, literatures, codis, filosofies, arquitectures, músiques o formes de fer comerç. Els europeus, en aquest sentit, tenim en comú les catedrals gòtiques, Dante, la música de Mozart i el teatre de Shakespeare, les casaques i perruques del segle XVIII, l’invent de les universitats, la idea de ciutadania, o certes institucions jurídiques d’origen romà o medieval.

La llista no inclouria, però, com és obvi, allò que és diferent i específic. I és diferent allò que s’ha desenvolupat històricament en espais relativament homogenis, d’àmbit restringit i de contactes a distància lents o poc intensos. És a dir, aquells elements que ha desenvolupat el “poble”, o “els pobles”, de manera autònoma (sempre relativament, i per comparació amb les elits urbanes) i per tant específica o distintiva. Per posar un sol exemple entenedor: la gran arquitectura gòtica, renaixentista o barroca és distintivament europea (europea occidental, sobretot), però les arquitectures rurals i populars poden ser distintivament catalanes, andaluses o alpines. I així de tantes altres coses: en les pràctiques comercials, en la història política, en la música i la dansa, en la vida religiosa i en tot. I com més “rural” i “popular” siga un element o expressió de cultura, més nacional, regional, local i distintiu serà: en l’activitat agrícola, en les festes i jocs, en els hàbits alimentaris o en la pràctica religiosa. D’una cosa i de l’altra, doncs, estan compostes les cultures nacionals que s’han desenrotllat a Europa: del fons comú –d’origen clàssic o cristià, aristocràtic o burgès, urbà– i de la combinació de petits fons particulars que han evolucionat al marge i en interacció dinàmica amb aquell.

Ara bé, no tots els elements d’un “fons particular” tenen la mateixa capacitat de cohesió i d’expansió, ni tots serveixen per a crear lligams més amplis que el regional, local o comarcal. En primer lloc, cal diferenciar entre producció cultural “amb llengua” i “sense llengua”, perquè les llengües marquen, segurament més que cap altra cosa, els espais de comunicació i els espais de distinció. De tal manera que, quan una llengua és compartida per una xarxa urbana, quan circula en un territori a través de l’escriptura i dels usos públics i formals, defineix inevitablement un espai privilegiat de difusió de tot un conjunt de productes culturals (administració, pràctiques legals, ensenyament, literatura, escrits utilitaris o religiosos, etc.) que al seu torn van donant una cohesió nova i superior al mateix espai dins del qual circulen. Amb rares excepcions, l’espai original de circulació d’una llengua escrita ha estat l’espai de construcció d’una cultura nacional, o definida i promoguda com a tal. I per això, entre altres coses, és tan important l’idioma propi, per això el seu ús regular com a llengua formal i de cultura és condició de l’existència d’un país o nació, per això una “llei d’ús i ensenyament” que no s’aplica amb convicció i amb rigor, encara que tinga trenta anys de vida en realitat és una llei de mort d’una cultura.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1537 | 26/11/2013   

La magdalena

Això era Marcel Proust (o més exactament el seu alter ego i protagonista de La recherche du temps perdu) que entrava al pati de l’hôtel o palauet dels Guermantes, convidat a una d’aquelles matinées musicals del gran món, que feien les delícies de l’escriptor i de molts dels seus personatges. Entra al pati distret, pensant en les coses tristes que acaba d’explicar, llavors arriba un carruatge que ell no ha vist, i a penes té temps d’apartar-se d’un salt, recular, ensopegar amb les llambordes desiguals, trontollar, i tenir de sobte una revelació, amb resultats que em permetré modestament de traduir (som en la segona part de Le temps retrouvé), sense cap punt i a part, com ha de ser:

“Però en el moment que, recuperant l’equilibri, vaig posar el peu damunt d’una llamborda que estava una mica menys elevada que la precedent, tot el meu descoratjament s’esvaí davant de la mateixa felicitat que en diferents èpoques de la meua vida m’havien donat la vista d’arbres que havia cregut reconèixer en una passejada amb cotxe pels voltants de Balbec, la vista dels campanars de Martinville, el sabor d’una magdalena sucada en una infusió, tantes altres sensacions de què he parlat i que les darreres obres de Vinteuil [el músic, possiblement inspirat en César Frank] m’havia semblat que sintetitzaven. Com en el moment que tastava la magdalena, tota inquietud sobre el futur, tot dubte intel·lectual, s’havien dissipat. Els que m’assaltaven molt poc abans sobre la realitat dels meus dons literaris, i fins i tot sobre la realitat de la literatura, havien desaparegut com per encantament. Aquesta vegada em prometia no resignar-me a ignorar per què, sense haver fet cap raonament nou ni haver trobat cap argument decisiu, les dificultats, insolubles un moment abans, havien perdut tota importància, tal com ho havia fet el dia que vaig tastar una magdalena mullada en una infusió. La felicitat que acabava de sentir era, en efecte, la mateixa que havia experimentat menjant la magdalena, les causes profundes de la qual llavors havia decidit que investigaria més endavant. La diferència, purament material, estava en les imatges evocades. Un atzur profund embriagava els meus ulls, impressions de frescor, de llum encegadora, giraven molt prop de mi, i en el meu desig de captar-les, sense gosar bellugar-me més que quan tastava el sabor de la magdalena intentant fer que arribara fins a mi tot allò que em recordava, em vaig quedar [...], titubejant com havia fet un moment abans, amb un peu sobre la llamborda més alta i l’altre sobre la més baixa. Cada vegada que refeia, només materialment, aquest mateix pas, em resultava inútil; però si, oblidant la matinée dels Guermantes, aconseguia retrobar allò que havia sentit posant així els meus peus, de nou em fregava la visió indistinta i encegadora, com si m’haguera dit: ‘Agafa’m al pas, si en tens la força, i intenta resoldre l’enigma de la felicitat que et propose’. I quasi tot d’una ho vaig reconèixer, era Venècia i, mentre que els meus esforços per descriure-la i les suposades instantànies preses per la meua memòria mai no me n’havien dit res, la sensació que en aquell temps havia sentit sobre dues llambordes desiguals del baptisteri de Sant Marc me l’havia tornat amb totes les altres sensacions que aquell dia s’ajuntaren a aquesta sensació, i que s’havien mantingut a l’espera, formant un rengle ordenat, d’on un brusc atzar les havia fet sortir imperiosament, en la sèrie dels dies oblidats. De la mateixa manera que el gust de la petita magdalena m’havia recordat Combray. Però, per què les imatges de Combray i de Venècia, en un moment i en l’altre, m’havien donat una alegria equivalent a una certesa i suficient, sense més proves, per fer que la mort em resultara indiferent?”

Encara hi he hagut d’afegir alguna coma, perquè l’escriptura de Proust, amb la sintaxi més perfecta que ha produït mai la llengua francesa, en la traducció té el risc de perdre la seua delicada però complexa transparència. I queda clar, de passada, el valor de la famosa “magdalena” (o també d’una no tan famosa llamborda): provocar de manera fulminant que, en un instant que val com una vida, el temps perdut puga ser temps retrobat. I només amb això es pot fer tota una literatura, tal com demostrà Marcel Proust ara fa exactament cent anys.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1536 | 19/11/2013   

No és l’economia

No és l’economia, en efecte, al contrari de l’eslògan famós de la primera campanya electoral de Bill Clinton, “It’s the economy, stupid”. No és l’economia, senyor president de la Generalitat Valenciana, senyor vice-president, senyors diputats i dirigents del PP, i vostès ho saben: no és l’economia allò que els ha fet tancar RTVV, és la ideologia. Acudir a l’argument dels hospitals i les escoles (“No tancaré un hospital o una escola per mantindre una televisió”, digué el president funest, arravatat per la prepotència dels febles), és una de les coses més miserables i falses que he pogut mai escoltar.

És una perfecta immoralitat ideològica i política, és un insult, és prendre els ciutadans per imbècils, és actuar (qui ho digué i els qui ho aproven i aplaudeixen) com un stupid insigne. De tant en tant (i ho recordava ací mateix fa menys d’un any), la meua manera d’expressar-me, en llibres o en articles de premsa, pot resultar poc acadèmica i més aviat irritada i directa. Per exemple en frases com aquesta, dedicada a la casta de gent que ens governa (o que ens ha governat) al País Valencià, o que condiciona les accions de govern: “És una casta de gent en general dubtosa quant al nom de ‘valencians’ que gasten –uns no ho són, uns altres ho són amb histèria, la major part ni els interessa què vol dir tal cosa–, perfectament espanyols d’ànima, cor i principis... No es creuen el seu país com a país, aquest és el secret”. Pense, en efecte, que aquest és el secret, o un dels secrets: que els sectors dirigents de la societat valenciana, els qui han tingut i tenen el poder –tots els poders: l’econòmic, el polític i els altres– fa segles que no es creuen el seu país. Se’n creuen un altre. Els aristòcrates més o menys botiflers del segle XVIII, els burgesos liberals o conservadors del XIX, els blasquistes i els socialistes del XX, tant se val. Fa molts anys que crec en la importància crucial de les actituds i les ideologies –i de l’acció política que se’n deriva–, com a explicació de fons de molts fenòmens que no són reductibles simplement als moviments de l’economia o allò que vagament se’n diu estructura social. Doncs bé, la ideologia nacional de les forces polítiques que han jugat un paper decisiu en la història valenciana del segle XX és la ideologia nacional espanyola: en el republicanisme blasquista, o en la visió de l’“estat modernitzador” dels socialistes. Per no parlar de la burgesia, i de les dretes d’abans, durant i després del franquisme. Llavors, el concepte, el nom i la visió d’aquest país és el d’una simple regió espanyola, de Levante, de cultura castellana, un destí d’inexistència i de dissolució, una “Comunitat” que és un simple espai administratiu. I un simple espai administratiu, en efecte, per a què necessita ràdio i una televisió pròpies?

Aquest país, doncs, no és “un país sense política”, com expressava el títol d’un llibre de Fuster, ara fa ja més de trenta anys. Ha estat i és, més exactament, un país sense política valenciana, organitzada, pensada i feta en termes valencians, com a expressió continuada d’un –o de més d’un– projecte valencià. La política, per tant, ha estat sobretot l’aplicació i derivació d’altres projectes, d’una altra visió i definició de l’espai nacional. La fusteriana “singularitat amarga” procedeix en gran mesura, o sobretot, de la permanent dificultat per a definir-se en termes propis en tant que comunitat cultural, territorial, històrica i política.

Però aquesta dificultat no és cap problema per als que es defineixen purament com a espanyols de llengua i de nació, de cultura i de política, i per tant no tenen necessitat (si no és com a vehicle de propaganda) d’un instrument crucial de cohesió i de definició en termes valencians. Per a ells, allò mateix que fa a escala d’Espanya la televisió pública (i les privades), a escala de País Valencià no és ni necessari, ni potser convenient. No han tancat RTVV per economia, doncs: l’han tancada perquè no els importa en tant que valenciana. I ens han tornat, com en altres camps (precisament el de l’economia: sense instruments financers propis!), simplement al punt zero. A partir del qual, només podem tornar a construir, tornar a caminar: amb una mica d’esperança en la raó, i amb moltíssima fermesa en la defensa de la llengua i en la resistència activa contra qualsevol retrocés en les poques però irrenunciables coses tan penosament aconseguides. I amb més coherència en les opcions electorals: perquè tot projecte, de construcció o de destrucció, procedeix en últim terme d’una idea, i es manifesta finalment en la política.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1535 | 12/11/2013   

Sobre l’entitat de l’id

La delimitació de la pertinença és una de les poques necessitats universals de totes les societats humanes: els individus necessiten ser alguna cosa, formar part d’algun àmbit que els defineix com a membres d’un grup. I fins i tot, salvada alguna excepció, d’un grup territorial. Parlar d’identitat, per tant, no és un subproducte dels nacionalismes i regionalismes més o menys ètnics. Sembla, però, que el concepte mateix d’identitat, per a alguns sectors d’opinió suposadament “universalistes”, és una idea perillosa (sobretot si no correspon a l’espai d’un estat constituït), un invent artificiós i pervers. Pensar això és ignorar que l’arrel bàsica de la identitat està en aquella necessitat universal de pertinença: qui pot no ser res?, qui pot ser únicament ell mateix, un individu i prou? El solipsisme cultural i social (“jo sóc jo, i no sóc res més”), si tal cosa fóra possible, només expressaria la més buida supèrbia de qui es pensa autosuficient en la pròpia individualitat. Definir-se únicament en termes d’“universalitat”, és justament indefinir-se: no reconèixer-se com a part d’un grup.

Preguntar-se per l’entitat de l’id sembla pura especulació, i tanmateix no ho és: té una realitat vital, i sovint decisiva per a la vida civil i política, i per a la posició i responsabilitat de l’individu dins de la pròpia societat. És una obvietat manifesta afirmar que, com que no podem no ser res, hem de ser alguna cosa: algun id que ens afirma i distingeix. Una obvietat que, tanmateix, calia deixar ben clara: si alguna gent acceptara les realitats òbvies com allò que són –realitats, no obstacles per a interessades teories–, segurament viuríem més tranquils i ens respectaríem més els uns als altres. Més encara quan aquesta entitat té continguts o factors que es poden considerar nacionals, és a dir, definitoris d’aquell espai que forma un àmbit superior de lleialtat, i que pretén considerar-se com un tot, no com una simple part d’un altre. La identitat, per tant –a pesar d’estranyes i sospitoses campanyes de premsa que volen desacreditar-la i atribuir-li tots els mals, a la pobra realitat, com si fóra una ideologia o un partit polític enemic–, no és cosa de metafísics, místics o maniàtics perillosos: és l’efecte de la simple necessitat de ser alguna cosa en comú amb uns altres. El resultat de no ser óssos, sinó persones.

I en qualsevol cas, no és difícil constatar que aquells que, amb tan desinteressades i cosmopolites teories, combaten aparentment el concepte mateix d’identitat, gairebé sense excepció el que estan buscant –amb major o menor capacitat de dissimulació– és combatre la identitat d’alguns altres... que és tant com reforçar la pròpia. Sense reconèixer-ho expressament, que és la manera més eficaç d’aconseguir-ho: allò tan antic de “procurar el efecto sin que se note el cuidado”. Preguntar-se per l’entitat de l’id sembla un plantejament purament especulatiu, i tanmateix no ho és, sinó que té una realitat permanent, vital, i sovint decisiva per a la vida civil i política, per a la cultura i per a la mateixa posició i responsabilitat de l’individu dins de la pròpia societat. Tornant al cas que conec millor i que em toca de més a prop: és o no és important saber quina és l’entitat, la definició, el valor i el contingut, del nostre “ser valencians” o del “ser catalans”? Són o no són decisives les posicions que es mantenen –en el nostre cas, de vegades conflictives– sobre aquest id particular? Influeixen o no aquestes posicions en les actituds personals i col·lectives sobre la vida pública, institucional, cultural o política? No és cert que al País Valencià un determinat concepte de país (els termes mateixos de la seua definició, i els continguts o entitat d’aquesta definició) implica també unes certes actituds cíviques i fins i tot ètiques, una certa racionalitat i una certa responsabilitat? Al País Valencià, com a Catalunya, parlar d’identitat, i concebre-la o valorar-la d’una determinada manera, és parlar d’un projecte col·lectiu, i d’una forma d’entendre la pròpia participació en aquest projecte.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1534 | 05/11/2013   

Els extrems contra Europa

És lamentablement cert que les institucions d’aquesta difícil i complicada construcció que en diem Unió Europea (les institucions i els polítics que les controlen i ocupen) fa molts i molts anys que no actuen tal com els europeus teníem i tenim dret a esperar. És cert que no han sabut mantenir i transmetre aquella il·lusió fundacional per un projecte històric, aquella emoció i aquell impuls que ens feia imaginar un futur de felicitat comuna, de solidaritat, de confiança i de benestar compartit. És cert que aquesta etapa ja massa llarga de crisi ha fet trontollar la fe europea, i que aquesta paraula, “Europa”, que hauria de ser emblema de seguretats, de lleialtats, de projectes i d’afectes, ha esdevingut massa sovint un símbol de burocràcies absurdes, de reglaments excessius, de polítics ineptes dedicats a interminables debats bizantins, reunions inacabables que no resolen res, i així fins a semblar els responsables últims d’un malestar general, permanent, del qual és fàcil atribuir la causa als mateixos que l’haurien de resoldre. Tot això és cert, però hi ha una cosa molt pitjor: convertir la idea d’Europa, el nom d’Europa, i l’esplèndid projecte que encarna, en la causa i el fons de tots els mals: dels mals de cada país, sobretot, i de tot allò que no agrada a un grup social o un altre, a un grup ideològic o un altre. Com ara mateix, que per als sectors més durs, radicals i venjatius d’una determinada dreta espanyola, “Europa” és la culpable última de l’alliberament d’un cert nombre de presos, vist com un suprem ultratge i una suprema injustícia, de manera que el més alt tribunal de justícia de la Unió Europea seria el més alt exponent de la injustícia. De la mateixa manera que “Europa” (encarnada en “Brussel·les”, en la comissió, o en la senyora Merkel) és la culpable dels dèficits dels estats, de la ruïna dels bancs, del bloqueig econòmic, de les retallades visibles o invisibles, i de totes les fantasies del pessimisme irreal o real. Llavors, les forces polítiques majoritàries i habitualment moderades (demòcrates cristians, “populars”, liberals, socialdemòcrates), que són les que han promogut i mantingut el projecte europeu i les institucions comunitàries, comencen a trobar-se desbordades a dreta i a esquerra per ideologies i partits que, precisament, atribueixen a la UE tots els mals: els de la pròpia nació, els de les classes populars, o l’un i l’altre alhora. Des de la dreta més extrema, fins a l’esquerra més radical, des dels filonazis fins als “anticapitalistes”, des de la Gran Bretanya fins a Grècia.

Si vostés repassen els discursos i papers de Le Pen pare i Le Pen filla, d’Umberto Bossi, o dels seus equivalents holandesos, flamencs, austríacs, hongaresos, danesos, polonesos o grecs, hi ha una part de la doctrina que és gairebé equivalent a la de l’esquerra més radical i extrema: la culpa la té “Europa”, “Brussel·les”, etc., al costat del BCE, del “capitalisme internacional”, i d’altres entitats abstractes o concretes, ens reals o ens de raó. Qui no em crega, que compare els discursos doctrinals dels uns i dels altres, autoerigits en els representats més autèntics del poble (dels obrers, els parats, els pagesos, etc.) contra el poder opressor de la banca maligna i de les multinacionals. Elimineu “Europa”, suprimiu l’euro, i tornarem a ser feliços, diu Marine Le Pen, i diuen els seus companys d’ideologia. Llegiu els pamflets i els cartells dels grups d’esquerra més radical, i hi trobareu eslògans molt semblants: “Europa” és explotació, és banca insaciable, capitalisme opressor. En un altre terreny, afortunadament, la diferència és profunda i total: elimineu la diferència, elimineu la immigració, afirma l’extrema dreta, i tornarà el benestar i la concòrdia a Holanda, a França o a Finlàndia: tornarem a ser “autèntics”, sense gent de cares fosques ni molèsties. Ací, justament ací, és on poden xocar frontalment els valors de la dreta i de l’esquerra... suposant que l’esquerra democràtica mantinga encara els seus valors universals i humanistes, cosa que sovint no està gens clara, per exemple, en una França on la liberté, l’égalité i la fraternité comencen lentament a evaporar-se. I la culpa, senyors, no la té Europa.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1533 | 29/10/2013   

Guinea, 12 d'octubre

Com que fa molts anys vaig fer un estrany viatge a la Guinea Equatorial (una petita part del qual explicaré després), de tant en tant tinc curiositat per seguir l’actualitat d’aquell petit i dissortat país. Recordant, doncs, que el Dia de la Independència, i per tant la festa nacional, s’hi celebra el mateix dia de la festa nacional espanyola, dia del Pilar i de la Hispanidad (no debades a la basílica de Saragossa acompanyen la imatge les banderes de tots els països que han tingut l’honor de ser colonitzats per Espanya, germans fraterns per tant, incloses les Filipines), vaig tenir l’humor de consultar la pàgina oficial del govern o l’estat de la Hispanidad africana i, fet i fet, la primera notícia, destacada i amb gran foto de Sa Excel·lència el President Teodoro Obiang, era justament un missatge de felicitació que deia: “Majestad: El pueblo de la República de Guinea Ecuatorial y su Gobierno se unen a mí para expresar a su Majestad y al pueblo español nuestras más sinceras y efusivas felicitaciones por la celebración del día de la Hispanidad. Por tal ocasión, le manifiesto nuestra voluntad de mantener y fortalecer cada vez más las excelentes y fraternales relaciones de amistad y cooperación existentes entre nuestros dos pueblos. Altísima consideración”.

A continuació, hi havia una altra carta idèntica a Mariano Rajoy, amb la diferència que aquest era tractat de “querido amigo”. Les relacions d’amistat entre els dos pobles han estat, en efecte, profundes i exemplars, especialment els mesos i anys posteriors a la independència, proclamada el 12 d’octubre de 1968 amb l’assistència de don Manuel Fraga Iribarne. Curiosament, la dictadura franquista va reconèixer els partits polítics i va organitzar unes eleccions més o menys lliures, reconeixent als guineans allò mateix que negava als espanyols: coses de la història. Pocs mesos després, el president Francisco Macías Nguema, elegit amb una mica de trampa, va fer matar el seu principal adversari, i el març de 1969, amb l’excusa d’un colp d’estat més imaginari que real, muntà una persecució terrible en què van ser assassinats desenes de milers d’opositors, entre ells pràcticament tots els que tenien estudis mitjans o superiors, acusats de proespanyols i de colonialistes. Quant als espanyols mateixos, perseguits i amenaçats de mort, s’hagueren d’embarcar a corre-cuita, caòticament, sota la protecció d’unes companyies de la Guàrdia Civil. Fins ací les relacions fraternes.

Pocs anys després (eren les setmanes que s’estava morint Franco), el Ministerio de Educación Nacional em va enviar a l’ex-colònia com a membre d’un tribunal de revàlida de batxillerat: a la Guinea Equatorial, com que havien assassinat tots els llicenciats universitaris, era impossible formar tribunals amb valor acadèmic amb professors autòctons. Ens van mirar amb mala cara (érem espanyols, colonialistes, etc.), vam tenir alguns incidents desagradables, vam participar en actes escolars on els xiquets cridaven “¡Imperialismo, abajo! ¡Colonialismo, abajo! ¡Socialismo, arriba! ¡Y todo con Macías! ¡Y nada sin Macías! Hasta la muerte con Macías”.

I una vesprada, érem a l’Institut de Santa Isabel (després Malabo) corregint exàmens, quan vaig sentir remor de cotxes pel carrer (cosa rara, perquè de cotxes en quedaven poquíssims: tots rebentats), vaig anar cap a la finestra, per curiositat, i un dels xicots que ens ajudaven se’m va llançar damunt i em tirà a terra. Quiet, digué: això és el cotxe del president que passa, i porta davant i darrere dos jeeps amb soldats, que disparen sense avisar contra qualsevol que guaite per una finestra. El xicot, espantat, em mantingué a terra fins que passà el soroll dels vehicles.

Anticolonialisme, doncs, socialisme, el país en ruïnes (havien arrasat en pocs anys tot allò, poc o molt, que havia construït el poder colonial, com ara hospitals, mercats, carreteres, correus, i la televisió que inaugurà Fraga Iribarne: no m’ho han contat, ho he vist...) i quatre grapats de russos, cubans i xinesos assegurant el nou règim democràtic, popular, del president que es feia dir Macías Nguema Biyogo Ñegue Ndong. El que ha vingut després, pitjor encara, vostès ja ho deuen saber pels diaris. Ara, però, la colla d’assassins cleptòcrates, el nebot Teodoro i el seu fill Teodorín, ens feliciten efusivament el dia de la Hispanidad.