Joan F. Mira | El Temps, núm. 1532 | 22/10/2013   

Max

Sol, oblidat, malalt i absent, s’acaba de morir el meu antic amic Max Cahner, i jo recuperaré en memòria seua aquest text que vaig escriure ja fa més de sis anys. Això era a primers dels anys seixanta, quan jo en tenia poc més de vint i vivia en un casalot mig rural mig urbà als afores de València, al que llavors se’n deia Camí Reial de Madrid i ara és una prolongació del carrer de Sant Vicent. Era una casa amb gran portal, pati, galliners i un hort tancat, i per davant passava el trànsit de la carretera, tants carros com cotxes i camions, i passava també l’autobús que venia de Catarroja, i el tramvia groc de fusta que em portava cada dia al centre de la ciutat. De tant en tant, s’aturava a la porta un cotxet blanc, un Sis-cents clàssic d’aquells anys, i en baixava un jove llicenciat en ciències químiques (i de vegades també la seua dona, historiadora de la cultura i del Renaixement).

El cotxe solia anar carregat de grans pots de pintura, de l’empresa Nerca si no em falla la memòria, propietat del pare del químic, que aprofitava els viatges comercials per fer pàtria i país, o a l’inrevés. Jo l’havia conegut a través del meu amic Eliseu Climent, i ben prompte vam ser companys de molts trajectes, inclòs un d’inoblidable a Perpinyà, que aleshores per a mi era un lloc remotíssim. El químic venedor de pintures tenia també un nom de ressonàncies remotes, Max Cahner, acumulava al cap projectes d’aparença impossible, i es dedicava, entre altres coses, a establir i mantenir els difícils contactes entre el nou catalanisme (ideològic, cultural i polític) que es refeia a Barcelona, i el novíssim nacionalisme que es reinventava al País Valencià. Era un jove seriós (alemany!), reia poc, tenia ja una cultura infal·lible, i l’any 1962 va crear una editorial el primer llibre de la qual seria Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Mai ningú, a Catalunya, no havia pensat una cosa semblant: inaugurar una editorial amb un llibre de tema i autor valencians.

Tingué un èxit (l’editorial i el llibre) que segurament no esperava ningú excepte Max Cahner mateix. Edicions 62 esdevingué exemple de modernitat en la forma i la tria dels llibres, després Max va crear aquella realitat d’aparença igualment impossible que va ser la Gran Enciclopèdia Catalana, un altre invent d’èxit complet, una altra empresa i una altra complicació. I a més, una distribuïdora important, i molts més llibres i molts més projectes, i molt més de tot. Mai ningú no havia fet, en aquest camp, una cosa semblant. Era extremadament difícil, les finances van resultar insuficients, i el creador d’aquelles empreses esplèndides hagué de renunciar a ser-ne ell mateix el cap.

Però el projecte era tan sòlid, tan ben pensat i tan necessari, que els dos grups, Enciclopèdia i Edicions 62, han estat fins ara els dos grans vaixells de l’edició catalana. No sé si els seus directius recorden alguna vegada d’on vénen i qui en va ser el creador. Em fa tot l’efecte que no gaire. Perquè Max va tenir la mala fortuna (i la falta d’allò que se’n sol dir “diplomàcia”) d’anar quedant regularment al marge dels mateixos projectes que engegava, com quedà al marge de la política després d’haver estat, els anys vuitanta, el primer conseller de Cultura (i hi ha qui diu que l’únic que tingué una idea clara al cap: construir els fonaments i l’estructura cultural d’un país modern). Potser perquè els seus projectes han estat sempre tan grossos que sembla impossible que un home sol els poguera portar endavant.

Un home sol, Max Cahner, va ser capaç d’editar l’obra immensa de Joan Coromines, els nou volums del Diccionari etimològic i els vuit de l’Onomasticon, una empresa més pròpia d’un govern o d’una gran institució. Però ací, ni els governs ni les grans institucions han fet, en alguns camps, tant com un home sol, tant com Coromines o com Cahner. I finalment, per arrodonir una vida sencera, hi ha el Max que va crear una formidable biblioteca privada encara ignota, i el Max que va traure a la llum tota una època amagada de la història de la literatura (i de la llengua) catalana. Davant de tot això, no vaig trobar gens estrany, però gens, que amb motiu dels seus 70 anys els homenatges i els reconeixements foren tan escassos, obra només de la bona voluntat d’alguns amics. I que els pocs anys que li quedaven de vida hagen estat tan solitaris, penosos i amargs. El país pel qual Max Cahner va donar eficaçment tota una vida pot ser així d’ingrat, i més encara.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1531 | 15/10/2013   

El cavaller

El senyor Silvio Berlusconi, que al llarg de vint anys ha ocupat repetidament el Palazzo Chigi de Roma (palau de vells banquers, agents dels Borja i competidors dels Medici), que el pensava tornar a ocupar, i que és quasi segur que no ho farà (quasi: amb ell, les certeses sempre han estat incertes), estava convençut de ser “el més gran dirigent del món occidental”, heroi que portaria el poble italià a un futur d’accionistes triomfants i consumidors feliços. No solament es pensava això, sinó que volia que ho pensara tothom, a través de les televisions, premsa i editorials pròpies o apropiades, a través de la publicitat i, si cal, a través de repetides i ben controlades majories parlamentàries. En segon lloc, Silvio Berlusconi és un demagog de primera magnitud, capaç de prometre el paradís en la terra, pensions elevades, obres públiques multiplicades, beneficis empresarials universals, impostos universalment baixos, i seguretat per a tothom; i tot això amb una mica de parafernàlia d’inesborrables reminiscències mussolinianes.

En tercer lloc, el cavaller Silvio Berlusconi té molt més de nou-ric sense cultura que de cavaller: un nou-ric pagat de si mateix fins a extrems de deliri, que mostra la riquesa de manera descarada, i que ha fet bona part d’aquesta mateixa riquesa amb televisions que promouen la barroeria i el mal gust de manera permanent i metòdica. I en quart lloc, l’empresari Berlusconi ha guanyat repetidament eleccions amb el principi que els valors empresarials són els únics valors, i que aquests valors poden imposar-se a la política, la qual, quan no està al servei de l’empresa, és una activitat pròpia d’intel·lectuals d’esquerra, ecologistes, i altres elements menyspreables que cal eliminar de la vida pública. Com per exemple els jutges, sobretot si són dones i cometen, a més, l’incomprensible crim de condemnar-lo. No hem de pensar que el berlusconisme és una exòtica exclusiva italiana: si vostès repassen els elements de la definició, comprovaran que no són tan diferents (deixant de banda el protagonista) dels que ha promogut sempre la dreta actualment al poder al regne d’Espanya i molt especialment al de València. Megalomania, autoritarisme, control indirecte i directe dels mitjans de comunicació, descrèdit de la intel·ligència, perversió de conceptes sagrats com democràcia o llibertat, mal gust institucional, nou-rics en el centre del poder i el poder al servei dels nou-rics, i alguns petits detalls més que no tinc lloc per descriure.

Itàlia és per a mi com una segona pàtria, res del que allà passa ens és del tot estrany, i sovint ens hi hauríem de mirar, per bé i per mal, si ens volem veure reflectits amb un altre fons i en una altra escala. En aquell país hi ha una afecció general pels títols de tota espècie, i és ben habitual dirigir-se a les persones, o referir-s’hi, amb la denominació professional o honorífica corresponent, com ara dottore, ingegnere, avvocato, cavaliere o commendatore. En un país on al lampista o llander li diuen idraulico, això no té massa importància. Així, l’indescriptible Berlusconi (qualsevol descripció és incompleta, insuficient), és universalment conegut com il cavaliere, per alguna medalleta o distinció del tipus “cavaller del treball” o equivalent, d’aquelles que allà se’n donen cada any en abundància. Però, curiosament, el cavaliere és ell, entre tots, i més curiosament encara ningú a Itàlia, ni els seus abundantíssims votants i seguidors, no el tindrà per model de cavaller. El cavaller suprem era Giovanni Agnelli, que es va morir fa deu anys, i el seu model s’ha acabat. Com s’han acabat, possiblement, altres formes i dimensions poc visibles de la vida italiana. La direcció amagada i suprema de la vida econòmica –finances, inversions, fusions, les decisions grosses– estava en bona mesura entre les mans d’uns pocs noms, d’unes poques famílies (“il salotto buono”), en gran part sota l’empara del senyor Enrico Cuccia, de Mediobanca, desaparegut poc abans que Agnelli. El sistema va funcionar molt bé durant algunes generacions, abans i després del vulgar Mussolini, molt abans del més vulgar Berlusconi. Era la continuació d’una antiga història de llinatges poderosos, pocs en total, que encara han mantingut una presència activa però invisible fins els nostres temps. Però quan un cavaliere és un bandarra groller, quan no es guarden les bones maneres, fins i tot un país com Itàlia, ai dolor, porta camí de no ser ja mai més el que era.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1530 | 08/10/2013   

La via valenciana, 3

En la història del valencianisme recent, al llarg dels darrers quaranta o cinquanta anys, els anomenats “catalanistes” potser hem practicat un excés d’apriorisme i de racionalisme metòdic, i potser hem descurat també en excés determinats sentiments col·lectius, algunes emocions a flor de pell i alguns emblemes d’identitat que els serveixen de vehicle i d’expressió. Perquè, per molt superficials –no sempre ho són tant– que semblen aquests emblemes, la seua potència és extensa i real. Això és parcialment cert, però és més cert encara que, a l’altre costat, hi ha hagut un abús permanent d’aquestes mateixes emocions, una apropiació en exclusiva dels signes més visibles i epidèrmics de la “valencianitat”, i un rebuig a plantejar algunes de les expressions del conflicte –la llengua, la bandera, el nom...– en termes mínimament reductibles a una actitud racional.

Tot, òbviament, dins de la continuïtat indiscutida de la més rigorosa ideologia nacional espanyola. Però la ideologia de l’anticatalanisme radical, basada en la negació de les evidències més elementals de la filologia i de la història, va més enllà d’una simple afirmació populista i política: és l’expressió de formes de pensar i d’actuar incompatibles amb un ús ordenat de la raó, incompatibles amb allò que Europa va definir com a modernitat. És legítim i explicable que gran part o la major part dels valencians no se senten catalans ni vulguen ser-ne: la història és la que és, i del segle XV o XVI ençà han passat cinc-cents anys i moltes coses, entre elles la llarga incomunicació entre l’antic Principat i l’antic Regne. Però no és legítim (racionalment) l’ús constant d’instruments preracionals per a donar curs a un anticatalanisme que sovint apareix com a ideologia aglutinadora de posicions ben diverses. El recel anticatalà ha estat, i encara és, un component invariable del substrat més profund de l’espanyolisme militant (castellano-espanyolisme, en realitat), i l’anticatalanisme valencià és –amb components i orígens específics– una expressió d’aquesta ideologia: la que determina el pensament polític i les actituds culturals de gran part de la dreta valenciana, fins i tot, o sobretot, quan es presenta com a apassionadament regionalista. I que condiciona també les actituds de gran part de l’esquerra majoritària.

Però el “conflicte valencià” no és únicament un enfrontament d’identitats o definicions: és també un conflicte d’actituds bàsiques davant de la vida social, de la cultura i del món mateix de les idees. D’aquestes actituds, l’una és homologable amb allò que entenem com els estàndards civils europeus, i l’altra no. L’una es correspon, per entendre’ns, amb el model holandès, l’altra amb el model serbobosnià. I pel que fa al futur previsible, no estic del tot segur que el model holandès –el que està fet de civisme, racionalitat i tolerància– siga el que adoptarà globalment la societat valenciana. Sobretot, vist l’exemple que donen els seus dirigents, començant pels polítics. En qualsevol cas, les nacions (definides d’una manera o d’una altra, amb uns referents d’identitat o uns altres) són l’hàbitat propi de les societats modernes dins un hàbitat universal compartit, o més exactament són la forma moderna d’habitar el món, i això és ineludible. Almenys, fins que no s’invente una altra forma d’“estar en el món”, substitutòria d’aquesta i igualment universal. Però no veig enlloc senyals que estiga pròxima l’aparició d’àmbits d’identitat equivalents i substituts dels que ara són percebuts com a nacionals: complementaris sí, però substituts i equivalents, no. Una altra cosa és que tots ens trobem, o no ens trobem, còmodes, reposats i pacífics, en la nació o el tros de nació que ens ha tocat. I que el nostre mapa, frontera i estat, siguen un espai estable o inestable, fet o a mig fer, tranquil o conflictiu. Supose que són més feliços els qui tenen la nació assegurada i en pau –si més no perquè tenen un problema menys–, però potser a nosaltres (a molts de nosaltres, valencians) no ens ha tocat aquesta felicitat. O no hem sabut trobar una via pròpia i practicable entre els camins confusos de la història. Ens queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la.

La via valenciana, 1  ·  La via valenciana, 2

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1529 | 01/10/2013   

La via valenciana, 2

Tornant on ens havíem quedat, cal recordar en primer lloc que, de fet, la ideologia nacional espanyola és l’única que ha tingut durant la major part de l’època contemporània, i quasi fins els nostres dies, una circulació extensa i permanent al País Valencià: l’única que, al llarg del segle XIX i de gran part del XX, va construir i va projectar de manera eficaç una representació nacional, valorada i positiva, en capes cada volta més extenses de la societat valenciana. L’“altra ideologia” –quan començà, tardanament, a donar senyals de vida– simplement no podia fer el mateix: no tenia ni els recursos (durant molt de temps ni tan sols els recursos conceptuals per a definir un espai nacional propi diferent del castellano-espanyol), ni el poder, ni la decisió, ni la capacitat de difusió. Com a a màxim, podia resistir o créixer en alguns nuclis reduïts, més literaris o erudits que cívics o polítics: podia simplement sobreviure aïllada, ignorada pel gruix de la pròpia societat.

En aquestes condicions, és evident que els obstacles a l’existència del país (una existència que és sobretot coneixement i “reconeixement”: esse est percipi, com deien els clàssics, ser és ser percebut) s’acumulaven implacablement. Fins i tot la realitat del territori històric deixà de ser percebuda com a espai comú de lleialtats compartides, i amb la carència d’aquesta percepció era impossible que fóra adoptat com a espai bàsic de l’acció col·lectiva, dels moviments socials, de l’activitat política i de la producció i difusió de cultura. El País Valencià, per tant, en aquell moment històric decisiu (últim terç del segle XIX i primer terç del XX), no es va construir com a país en la consciència de la majoria, o d’una part significativa i decisiva de la població (tal com sí que ho va fer a Catalunya, per posar l’exemple més pròxim), com a aquella comunitat moral de nom, identitat i lleialtat sense la qual no pot existir una societat de caràcter nacional, ni pot imaginar o desitjar un camí o via pròpia per a la història futura. No, almenys, de forma que altere l’itinerari i direcció d’aquest camí.

És cert que, malgrat tot, l’existència d’un valencianisme pre-nacional o plenament nacionalista, ideològic, cultural i polític, no és una fantasia retroactiva que ara ens inventem per apel·lar a una mínima legitimitat històrica: va existir, durant el primer terç del segle XX... però va existir poc o d’una manera socialment i políticament poc eficaç. Vull dir que l’existència d’aquell valencianisme (la presència d’una idea, d’un projecte de país, i d’una representació autònoma i antagònica de les imatges dominants) no va passar mai de cercles relativament reduïts i amb escassa capacitat de penetració fora de la capital i de pocs altres llocs. Un caràcter minoritari que es mantingué, substancialment, durant la breu efervescència dels anys de la República.

Tot i així, és ben cert que el 1936 el valencianisme polític, d’una manera o d’una altra, havia obtingut ja els primers èxits importants –un escó a Madrid, cinc regidors a València...– i que el juliol del mateix any tots els partits del Front Popular havien assumit la reivindicació d’un estatut d’autonomia per al País Valencià (amb aquest nom, País Valencià, adoptat ja per les forces democràtiques... els hereus d’alguna de les quals l’han abandonat ignominiosament), però tot va ser massa curt, massa ràpid i massa condicionat per la política general espanyola. Vingué l’alçament militar, passà la Guerra Civil i, quan arribà el franquisme, trobà ben poc valencianisme seriós per reprimir o perseguir, poca identitat valenciana per neutralitzar, poca cultura nacional per anul·lar, i poc país per destruir. De fet, amb els canvis formals que representen el feixisme i les expressions ideològiques o rituals de la dictadura, l’espanyolisme franquista no va ser substancialment diferent de la ideologia nacional que ja havia dominat tota la història comtemporània del País Valencià. I allò que ha vingut després, en aquest camp, especialment a partir dels anys seixanta –i més encara a partir de finals dels setanta–, és en bona mesura una història diferent: un conflicte de posicions polítiques, d’interessos sovint no del tot clars, i d’ideologies nacionals. Continuarà encara.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1528 | 24/09/2013   

La via valenciana, 1

Pensant que s’acosta el 9 d’Octubre, festa més o menys “nacional” dels valencians i “Dia de la Comunitat”, no sobraran, a més dels preparatius per a la inexistent Diada, algunes reflexions de fons sobre la substància o matèria que tal festa hauria de representar. Perquè l’antiga matèria sobre dies o festes, substàncies o símbols, és en definitiva la matèria perenne de la identitat, mot sovint menyspreat, siga per abusos o per ignorància i prejudici. Parlar d’aquest concepte, realitat, sentiment o fantasia que en solem dir “identitat” no és certament matèria de metafísica i d’ontologia, ciències remotes, ni del to be or not to be de la tragèdia, sinó d’alguna d’aquelles coses que, mal resoltes, poden arribar a fer-nos la vida més difícil del que caldria. Com ara les adscripcions polítiques, ideològiques, religioses, territorials, lingüístiques, culturals, nacionals o locals, que rarament es combinen harmònicament per produir la pau dels esperits i el descans dels cossos. El fet, en tot cas, és que de conflictes i dificultats en aquest camp i matèria, uns en tenen, o en tenim, bastants més que alguns altres. Deu ser per això que sovint em fa una mica d’enveja aquella gent que pareix que no té les dificultats que jo tinc: sovint m’agradaria ser japonés, o suec, o portugués, o alguna cosa així de neta i simple. O fins i tot un bon francés de França o un espanyol d’Espanya, o alguna de tantes denominacions que, d’entrada, no t’obliguen a pensar ni a triar: està tot clar des del principi, està tot dit i fet, i quin descans no haver de pensar-hi cada dia. Sembla que una majoria gran dels valencians no tenen tampoc aquest problema o dificultat: s’afirmen espanyols en santa pau i quietud, segons totes les enquestes, i ací s’acaba la història, inclosa la del 9 d’Octubre i la processó de la senyera coronada, que ha d’eixir per un balcó perquè no s’inclina davant de ningú. Sembla també que una petita minoria, molt petita, s’afirmen simplement catalans, pensen que és molt senzill, i així van fent, un any i un altre any. I finalment una altra minoria, no sé si gran o menys petita, passem el temps plens de perplexitat: si jo, per exemple, diguera que, com a escriptor, la meua pàtria és la llengua catalana, que, com a ciutadà, el meu país és el País Valencià, i que la meua nació cultural pot ser més extensa que la meua nació política, no sé si la combinació seria massa complicada, ni com la podria simplificar. Ser alhora això i allò, i potser allò altre, pot resultar difícil, però també, sovint, és més entretingut.

Ja se sap que tot espai d’identitat col·lectiva (si no té un perímetre material ben visible, com un poble petit o una ciutat emmurallada) és sobretot un espai imaginat. Que no sempre vol dir imaginari. Imaginat, potser, però existent. I la primera pregunta podria ser : ¿què era, quina existència tenia el País Valencià a finals del segle XIX, per exemple, quan la història contemporània ja havia avançar prou per formar un cos de ciutadans que més o menys participaven en la vida pública, i quan a tot Europa els pobles ja havien construït o estaven en camí de construir els seus propis espais de definició i de decisió? Certament, l’espai valencià no calia “imaginar-lo”: comparat el nostre cas amb alguns altres espais del centre i de l’est d’Europa, indefinits o de límits variables, no era certament poca cosa l’existència d’un regne medieval ben delimitat i de molt llarga duració, més l’estabilitat i continuïtat del nom i del territori, més la pervivència molt majoritària d’una llengua amb tradició institucional i culta. Amb materials molt més incerts que aquests, uns altres (eslovens, romanesos, eslovacs, macedonis, estonians...) han construït nacions de fet i de dret. Cal partir, doncs, d’un fet que ara no ens detindrem a analitzar: els materials valencians, que eren reals i estaven disponibles, no van ser aprofitats en aquell moment crucial per a construir una “casa pròpia”, ni en la pràctica política, ni en la construcció ideològica, ni en la producció i difusió d’una imatge projectada i atractiva. Ni per imaginar una “via valenciana”, un camí nacional propi a la modernitat. Entre altres raons, perquè les condicions històriques dels segles XVI al XIX ja havien provocat la progressiva identificació dels sectors dominants del país amb l’espanyolitat –ideològica, política, cultural i lingüística– com a forma pròpia de la vida civil i nacional dels valencians. Continuarà.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1527 | 17/09/2013   

Pirates

Entre les meues lectures d’estiu, he dedicat dos o tres dies (el volum no és molt gruixut, i jo sóc lent) a una novel·la ben original, El banquer, basada, tal com vostès ja deuen saber, en l’insigne traficant, empresari, financer i personatge poderós, de nom Joan March, conegut amb altres malnoms suggeridors. El financer, tal com també sap tothom, va començar el camí cap al poder i el triomf no exactament amb la professió bancària sinó amb la de pirata, ofici antic i honorable. La pirateria, l’assalt a les naus i als navegants amb intencions de segrest o de rapinya és, en efecte, una de les professions més velles de la humanitat. Tant com la puteria, que, segons diuen, però jo no n’estic tan segur, és una professió fundacional en la història dels gremis. La pirateria sí que ho és, sense dubte, almenys des que una part de la humanitat començà a viatjar i comerciar travessant, com diu Homer, la mar blava fosca, o de color de vi. Ja al principi de la Història de les guerres del Peloponès, el mestre Tucídides, parlant dels pobladors grecs originaris i de l’ocupació del litoral, recorda els estralls i el negoci dels pirates més antics, gent en general admirada i honesta, que assaltaven les naus com una manera de guanyar-se la vida i mantenir la família. I recorda, com a prova, un versos del pare Homer, on els navegants, quan troben un vaixell, pregunten als tripulants si són pirates. Com volent dir que era una activitat habitual, i no només pròpia de malfactors menyspreables.

En el Cant III de l’Odissea –però això no ho esmenta Tucídides–, Telèmac, el fill d’Ulisses, arriba a la cort de Pilos, i el vell Nèstor, després que l’ha fet menjar i beure al seu costat com a un hoste honorable, pensa que ja és hora de preguntar qui són els visitants: “Ara que ja han gaudit del menjar aquests hostes nostres, / sí que podem preguntar-los qui són, demanar que ens ho diguen. / Hostes, qui sou? D’on veniu, navegant pels camins de les aigües? / És per algun mercadeig? O bé sou mariners de ventura, / com els pirates, que van errabunds per la mar, exposant-hi / ànima i vida, i portant la desgràcia a gent d’altres terres?” (traducció meua). O siga que podrien ser perfectament pirates, que porten desgràcia a la gent d’altres terres, i tanmateix Nèstor, paradigma del rei assenyat i prudent, els ha acollit i els ha convidat a taula. La professió era ja antiga i, segons com, respectada. Però sempre, això sí, sota la direcció d’homes importants i honorables, que dirigien el negoci ben instal·lats a  terra i asseguraven, en profit propi, la distribució dels beneficis. Que els “capitans pirates” acabaren controlant la banca i les finances, ja és una evolució molt més moderna.

Els versos i Tucídides mostren que la història és així, antiga, complexa i repetida, i que el Mediterrani ha estat al llarg dels segles infestat de pirates, gran problema que Pompeu i Cèsar van intentar resoldre de manera brutal i expeditiva, amb campanyes terribles on no estalviaven ni forces ni contundència en la repressió: es jugaven les rutes comercials de l’imperi. L’abundància de pirates era general durant l’edat mitjana, foren occidentals o orientals, berberescos o genovesos, consentits o perseguits, i els valencians, per exemple, vam haver de patir els seus atacs fins ben entrat el segle XVII, inclosos els desembarcaments a la costa, amb saqueigs i captius: les torres de guarda i vigilància, tot al llarg del litoral, en són una prova ben visible encara. D’una altra mena de pirates mediterranis, que han arribat amb plena fortuna i èxit notable fins ben entrat el segle XX, no cal parlar-ne ara. I no duien precisament un ull tapat. Quant a la imatge romàntica en versos i en novel·les populars, també fa temps que circula, amb formes i expressions sempre atractives per a lectors i espectadors. Dels pirates del Carib, ja se sap, se’n fan pel·lícules on apareixen indefectiblement generosos, intel·ligents, violents i valents, amorosos, enemics de les autoritats sempre dolentes i cruels. Són personatges heroics, fascinants, lliures, feroços però en el fons molt humans, i que desperten més admiració i fascinació que repugnància per la faena que fan. Això també és molt antic, i jo a l’escola ja aprenia allò de “Bajel pirata que llaman / por su bravura el Temido, / en todo el mar conocido / del uno al otro confín”, que és un dels pocs poemes que recorde sencer. El capità pirata dels versets romàntics, per cert, era ben mediterrani, ja que, cantant alegre en la popa, veia “Asia a un lado, al otro Europa, / y allá a su frente Estambul”. Dels financers pirates, per desgràcia, encara no se n’ha escrit cap poema. I a fe que n’hi ha de ben grossos, a Mallorca, a Madrid o a Nova York.