Joan F. Mira | El Temps, núm. 1490 | 01/01/2013   

La dieta dels monjos

A casa meua, al barri de la Torre, quan jo era menut, cada any ens visitaven almenys una parella de monges i una altra de frares, dins del seu itinerari de recapte. Les mongetes regalavan estampetes i escapularis de la Mare de Déu del Carme, i ma mare les convidava a dinar i els donava alguna pesseta. Els dos frares franciscans, un més vell i un altre més jove, es menjaven pacíficament l’entrepà substanciós que els preparava ma mare, i després ficaven al sarró el nostre donatiu de queviures, inclosa sempre una dotzena d’ous de la nostra modestíssima granja. Era encara una mostra de la vocació mendicant dels fills de sant Francesc: la pobresa evangèlica volia dir també demanar caritat com els pobres, i menjar de les almoines, com els pobres. Costum o pràctica que, segons era fama, assegurava no sols grans beneficis espirituals sinó també una vida frugal, i per tant saludable.

És a dir, el contrari d’una altra tradició acreditada, la dels monjos i frares greixosos, panxuts, que s’atipen a taula pantagruèlicament. Com aquells del monestir d’Alcobaça, amb una cuina descomunal on es podien rostir vuit o deu bous alhora, i on un sistema engiyós amb resclosa i canal permet fer saltar els peixos directament des de l’aigua del riu a les paelles, i després l’aigua fresca circula per sota del celler i fa que es mantinga permanentment fresquet: quan el visitant ho contempla, admira més i més la prodigiosa habilitat monàstica. A l’altre costat del món (del món físic i del món religiós), la doctrina budista recomana o imposa als seus monjos que, com els nostres antics franciscans, s’alimenten de les almoines i ofrenes dels fidels. De manera que els monjos de cap afaitat, vestits amb túniques de color safrà que deixen descobert un braç i un muscle, caminen pacíficament pels carrers amb un bol o escudella com a tot equipatge, recipients que el bon poble fidel omplirà amb una ració d’arròs amb verdures o amb peix.

Els temps canvien, però, i de la mateixa manera que la frugalitat dels frares franciscans ja no depèn del recapte itinerant (o això supose), la dels monjos budistes comença a córrer gravíssims perills. No perills econòmics, polítics o espirituals, sinó perills materials. No perills per falta de generositat popular o per pobresa extrema dels creients, sinó perills per excés, segons explica un estudi fet a Sri Lanka: un nombre creixent de monjos budistes contrauen malalties, com la diabetis, lligades a les ofrenes de menjar amb massa sucre o massa greix. El progrés, doncs, no sempre és positiu per a la salut, ni la riquesa creixent (riquesa en greix i en sucre) de les dietes als països on sempre s’havia menjat poc i frugalment millora la vida de la població, inclosa la monàstica. Pobres monjos budistes, pobres adolescents, adults o vells, que seguint els ensenyaments del Buda accepten piadosament tot allò que els fidels piadosament ofrenen. Fins i tot, com s’ha vist a la ciutat de Colombo, dinars complets de cinc plats i postres.

El fet ha esdevingut preocupació nacional, i el ministre de Sanitat, el senyor Maithripal Sirisena, ha advertit que, a causa “de l’observança religiosa (això diu) la major part dels devots ofereixen menjar amb gran contingut de colesterol, i els monjos budistes no tenen més remei que compartir aquests aliments al llarg de l’any”. I la situació s’agreuja, afegeix el ministre, “perquè els monjos no practiquen activitats recreatives o exercici físic per eliminar l’excés de pes”. Els monjos afirmen que ells no demanen ni trien, i que han d’acceptar allò que els donen. De manera que el govern ha publicat recomanacions especials per als fidels, a manera de menú monàstic (a base de fruita, verdures i arròs) al qual s’haurien d’ajustar els donatius dels creients per evitar que els pobres monjos es posen malalts.

La humanitat avança, doncs, pels camins del menjar insalubre, incloses les racions dels monjos místics. I ara que acabem de celebrar el naixement de Jesús amb sopars i dinars sovint monstruosos, em fa l’efecte que si el fundador dels franciscans, el poverello d’Assís, haguera imaginat quin seria el futur, no hauria promogut innocentment la tendra festa nadalenca, amb l’estable, la vaca i la mula, que havia d’acabar amb capons, escudella, marisc i torrons, gresca abundant i alcohol.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1489 | 25/12/2012   

Pregunten, responc

Pregunta l’entrevistadora: “No ha tingut la temptació en tots aquests anys de lluita i reivindicació d’abandonar per la manca de suport institucional i social?”. I jo responc que no, més aviat el contrari. I que gràcies a tanta gent que no hem tingut aquesta temptació (o que no hi hem cedit) aquest país ha superat tantes coses. Perquè hi ha hagut molta gent, encara que fórem una minoria, que hem resistit i avançat, en el camp de l’activitat cívica, política o cultural, gent honesta i convençuda, els valors de la qual són l’amor i la lleialtat al país, i això ha estat decisiu. És una satisfacció que, malgrat l’assetjament constant, ja són tres les generacions que estan en la lluita per aquest projecte de país.

La resposta és una mica simplista i abrupta, però s’entén què vull dir. Per això l’entrevistadora continua: “A més, són generacions cada vegada més preparades i informades”. I jo responc, aproximadament (ja se sap que el text d’una entrevista no sol correspondre del tot a la resposta oral), que sóc optimista respecte a la gent jove que se suma a l’activisme cultural, polític, sindical o cívic. Que fa 50 anys érem quatre gats, i a més sense una tradició: els qui llavors començàvem a moure’ns no teníem pares, no teníem una història d’activisme social civic i nacional. Que fa 50 anys em reconfortava molt veure que teníem gent jove, i ara em reconforta molt veure que tenim gent gran perquè això vol que hi ha una continuïtat i que la gent jove té uns punts de referència, no sols figures com Fuster o Estellés sinó que els tenen al poble, a la comarca, a l’Ajuntament, que són referències polítiques.

Hi ha un nucli important de totes les edats, que creix constantment, que l’han intentat arrasar de totes les maneres possibles i no han pogut. Que la meua confiança és que en un termini relativament curt allò que en diem nacionalisme tant polític com cultural, que estan molt imbricats, puguen formar una minoria decisiva compacta, consistent i d’una certa envergadura, que pot fer canviar les coses; i jo crec que les farem canviar. L’entrevistadora, com era d’esperar, vol fer-me una pregunta comparativa: “Al País Valencià tardarem molts més anys a fer via cap a la sobirania com ha fet Catalunya...”. Això diu, prudentment, i jo prudentment responc que ací estem en una altra situació, és un altre tipus de societat, tenim una altra història contemporània diferent, i la història és molt important.

Però que hi ha un canvi de tendència, i jo crec que el que ara és una minoria creixerà constantment en els pròxims anys, fins que aquest moviment es convertisca en una força política decisiva. I podria afegir que no és qüestió de fe, sinó d’observació.“Quin ha sigut el pitjor govern que ha tingut el País Valencià?”, pregunta imprudentment l’entrevistadora, i jo imprudentment responc simplement: Tots. Els primers governs socialistes van incloure unes quantes persones de molta responsabilitat i preparació que procedien de l’antic PSPV, consellers i directors generals que sabien on es podia anar, tenien una idea de país: però van durar poc, perquè eren bons. La segona part de lermisme va ser una mediocritat oportunista, i després [vull dir amb els governs del PP] és difícil trobar adjectius oportuns perquè serien quasi insultants. S’ha passat de la mediocritat a una cosa que és pitjor: la falta del més mínim sentit de responsabilitat social, ignorar que la política és una cosa que es fa al servei del teu país.

Amb la seua política quasi mafiosa i especulativa destinada exclusivament al lluïment aparent, el PP ha aconseguit dues coses: construir la imatge d’una societat irresponsable, i crear un fals optimisme propagandístic, sense mirar una cosa fonamental com són els números. Tothom s’ha cregut la farsa que érem un país ric i mai ha sigut així: històricament hem sigut un país pobre, i comparativament ara ho som més que mai. I si afegim que sempre hem estat infrafinançats, resulta que estem bastant més malament que Catalunya. I de moment no hi ha respostes cíviques o polítiques massives davant tanta irresponsabilitat i banalitat, i quan n’hi ha al carrer són efímeres, són globus que es desunflen. Calia explicar que hi ha altres respostes efectives en marxa, respostes polítiques, com ara les dels meus amics del Bloc i Compromís, però no vaig trobar la pregunta oportuna. I ací, en tot cas, en queda una constància escrita. Que vostès, i l’entrevistadora, passen un bon Nadal.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1488 | 18/12/2012   

Vattimo i el comunisme

Mai no m’ha convençut, ni molt ni poc, la curta moda que ha circulat molts anys (bé, no tants anys, per fortuna) del pensament anomenat “postmodern”, barreja de pasta filosòfica espessa i d’afició a l’espectacle frívol i a la novel·la popular. No negaré que aquesta moda, que ja comença a ser una moda passada, haja tinguts punts d’interès saludablement crític, ni que posar en solfa algunes idees rebudes com a certes haja tingut una certa gràcia: la història no és una narració única i teoritzable, l’imperi de la ciència no ho és tot en aquest món, cap sistema de valors morals no és sempre i pertot absolut, un cert relativisme és sempre benvingut, i les realitats –o els textos, o les teories– sovint canvien segons que les interpretem. Tot això, i algunes coses més, està molt bé. Però em fa poca gràcia l’intent de rebentar el llegat de la Il·lustració (sí, ja sé que d’allò també van nàixer després projectes funestos i totalitaris, pensant en un futur feliç per a la humanitat), em fa menys gràcia encara la devaluació dels avanços de la raó metòdica i de la ciència i la tècnica, i trobe inacceptable l’afirmació que aquella “modernitat” (les “llums”, la llibertat, la ciència, i la fe en alguna forma de progrés) siga una cosa antiga i superada, i que per tant hem entrat, o hem d’entrar, en una fase històrica definida per la buidor i el no-res: ser “postmodern” no té cap contingut propi, es limita a afirmar que ja no som moderns, que simplement vivim “després” de la modernitat. Doncs, no senyor: jo no he deixat mai (o això pense) de ser allò que s’entenia per modern, mai no he deixat de compartir aquella idea de fons, aquell pensament, aquelles actituds i aquella estètica que en aquesta part del món va començar amb el Renaixement, i continuà amb el Discours de la méthode i amb Newton, amb la màquina de vapor, amb l’Encyclopédie, amb la química, amb els drets humans i amb el sufragi universal. Si això (i algunes coses més...) era la modernitat, que no em diguen que ja s’ha acabat, que no em diguen que hem de substituir-la amb una cosa fluixa, tova i diferent, que simplement anomenarem “post”. I de totes les formes del post (en gran part derivades d’una logorrea narcisista, en la qual el pensador o el sociòleg contemplen el reflex del seu melic amb una lent d’augment, i d’això en diuen pomposament “l’home” o “l’home contemporani”), la que he trobat sempre més exhibicionista i banal, més carregada de verbositat i de vernissos de colors llampants, és la que el seu fundador Gianni Vattimo va batejar com a “pensament dèbil”. Fora les grans ideologies absolutes, proclama, i em sembla de primera. Fora les veritats indubtades del “pensament fort”, fora la imposició de projectes –de present o de futur– que s’apliquen des de la certesa. I així més afirmacions assenyades, que d’altra banda no tenen res de nou.

Ara, però, en la presentació d’un nou llibre (de títol també cridaner: Comunismo hermenéutico, de Heidegger a Marx), el pensament feble de Vattimo arriba a conclusions sorprenents. Ara suposa que la llibertat de mercat, efecte la ciència, que al seu torn controla i domina la política, provoca la indiferència ciutadana: “No sé si algú ix de casa un dia de pluja per votar i salvar el lliure mercat. Per això parle del comunisme: només un ideal fort, en el sentit igualitari, democràtic, és un ideal possible.” Amén: com a conclusió de tants anys de “pensament dèbil”, no està gens malament. “Comunisme en el sentit de Lenin”, concreta, “és a dir, electrificació i soviets. O siga, desenrotllament i assemblees com més democràtiques possible.” Meravellosa actualització de l’experiència soviètica. L’entrevistador li pregunta si Chávez, Evo Morales i, amb alguns dubtes, Fidel Castro, serien exemples positius d’aquest comunisme. El pensador dèbil contesta que sí, i que és una tria feta a consciència: “Chávez i Morales han creat un nou mercat, un nou sistema, que és una alternança”, afirma Vattimo, entre altres lloes emocionades. No estic segur si, per al filòsof, el petroli inexhaurible de Veneçuela, els discursos patriòtics, el “bolivarisme”, el socialisme del segle XXI, l’eslògan militar obligat “patria, socialismo o muerte”, i altres petits detalls, són elements d’una forma peculiar de pensament feble, de postmodernitat, o bé d’un projecte molt fort, fortíssim, del qual ja hem conegut els resultats.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1487 | 11/12/2012   

Sobre Holanda i Catalunya

Ho explica Hans-Joachim Voth, alemany, doctor per Oxford i professor d’història econòmica. Una regió petita i rica es troba enfrontada amb el govern espanyol. Els impostos són massa elevats, la representació política és limitada, l’elit del país se sent maltractada i no escoltada, l’agitació i l’oposició popular s’escampen. A Madrid els partidaris de la línia dura defensen la repressió, i com a resultat l’agitació creix i creix fins que una confrontació de gran magnitud resulta inevitable. No, no es tracta de Catalunya: són els Països Baixos en els anys 1560 i 1570, una altra regió pròspera governada per Espanya, on els ciutadans sentien que els seus valors i forma de vida no eren respectats per les polítiques de Madrid. Allò que començà com un conflicte menor va anar pujant fins que es va convertir en la Guerra dels Vuitanta Anys, al final de la qual Espanya havia perdut permanentment el control de les Províncies Unides. I doncs, ¿què va transformar unes diferències poc importants entre governant i governants en una lluita a vida o mort? Tot va començar amb una poderosa barreja de diferències culturals i d’oposició a uns impostos elevats. La rebel·lió va incloure homes com Guillem d’Orange, un Conseller d’Estat nomenat per ajudar el rei d’Espanya en el govern d’Holanda. Al principi, la seua dinastia no tenia cap intenció de rebel·lar-se, i fins a la crisi del 1566-67 els màxims dirigents holandesos eren favorables a la moderació política. Els protestants, segons Orange, haurien de tindre el dret de practicar la seua religió, sense culte públic: és a dir, ell només defensava la llibertat de consciència. I s’oposava a la rebel·lió armada. En pocs anys, però, Guillem d’Orange arribà a dirigir la rebel·lió militar contra Espanya, l’únic superpoder del segle XVI: una rebel·lió tan extensa i tenaç que va estirar els recursos financers i militars d’Espanya fins al punt del trencament i més enllà. Al final, Madrid hagué d’acceptar que no podia véncer, i les Províncies Unides van guanyar la independència i esdevingueren un dels països d’Europa amb més gran èxit econòmic. Què va passar? Espanya reaccionà a les demandes de tolerància com ho fan sovint els poders imperials dirigits per intolerants religiosos: amb la pesada mà de la repressió. Felip II envia el duc d’Alba amb un gran exèrcit, hi ha una terrible campanya militar, els comtes d’Egmont i de Horn són executats, les ciutats resistents són destruïdes, la gent passada a fil d’espasa, i tot això que els holandesos no obliden.

El resultat és que les elits es radicalitzen, i Guillem d’Orange adopta polítiques cada colp més radicals també, i dóna suport a la rebel·lió militar i a la separació. La maquinària espanyola fallava, i després de la massacre d’Anvers en 1575, la major part de les Províncies Unides, abans fidels al rei, canviaren de bàndol, i va ser el principi del final del poder espanyol. Els Països Baixos no van ser l’única part de l’Imperi Espanyol a separar-se després d’una revolta contra els excessos tributaris i contra la intromissió del govern de Madrid: Portugal, per circumstàncies semblants, també recobrà la llibertat. Avui, al seu torn, Catalunya s’oposa al poder de Madrid, escriu el professor Voth. De nou, un poble i la seua elit se senten culturalment alienats, sotmesos a excessos tributaris, i no escoltats. Les posicions s’endureix veloçment, als dos costats. La reacció espanyola a les demandes catalanes de major independència és, potser, tan intolerant (però encara no tan feroç) com la de Felip II per sotmetre els holandesos. En comptes de negociacions polítiques hi ha hagut una onada d’amenaces i una campanya de desinformació: Espanya llançarà fora de la Unió Europea una Catalunya independent, la carregarà amb deutes fins als núvols, deixarà de comprar productes catalans, o enviarà els tancs. La diferència entre la manera com Londres ha reaccionat a la demanda escocesa i la reacció espanyola, és brutal. Si hi ha una lliçó de la història, és ben simple, conclou: la repressió, la intimidació i la intolerància encara empitjoren les coses, des dels Països Baixos del segle XVI, fins a la reacció anglesa a Irlanda a primers de segle XX. I de la mateixa manera que la brutal reacció espanyola contra Holanda va produir segles de “llegenda negra”, una reacció excessiva al referèndum sobre la independència de Catalunya pot cobrir de negror la imatge d’Espanya en les dècades properes. I tot això no ho dic jo: ho diu el professor alemany. Al qual demane disculpes per la traducció improvisada i sense llicència editorial.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1486 | 04/12/2012   

Eleccions, confusions

Un servidor, practicant impenitent i assidu del vici infame de la informació, lector infatigable de diaris i setmanaris valencians, catalans, espanyols i de mitja dotzena de països més, observador (al meu quiosc habitual) de titulars de diaris verinosos que mai no compraré, seguidor quotidià de noticiaris de televisió, etcètera, encara no s’ha recuperat de l’espectacle (per donar-li algun nom) de les passades eleccions catalanes, des de la convocatòria fins als resultats, passant per la precampanya i la campanya. He seguit atentament, des de fa dècades, eleccions de tota mena i de tot abast, de casa i de fora, d’Itàlia, de França o dels Estats Units (espere que el meu vici, la pràctica del qual cada dia m’ocupa una part del matí –la resta és treball, és a dir, literatura–, em serà perdonat el dia del judici...), i no recorde haver conegut un procés electoral més discutit, i més mal comprès i mal interpretat, com el recent de Catalunya. No recorde tanta ideologia disparada, discordant, discutida, i en moltes ocasions desbaratada, aplicada a la idea mateixa de la votació i dels seus efectes possibles, plausibles o terribles. Ni tanta il·lusió, tanta aprensió, tanta esperança i tanta condemna a l’infern o, en el millor dels casos, a un purgatori llarguíssim i fred.

Llegint els diaris de Barcelona i de Madrid (inclosa, en aquest cas, alguna ullada subreptícia als més immunds i fanàtics, sobretot per curiositat antropològica), el grau de distància i la sensació de constatar que hi ha mons paral·lels sense ponts ni contacte, em podia provocar conclusions descoratjadores. Llegint la premsa italiana, francesa, alemanya, britànica o nord-americana (internet és un invent fatal: facilita irresistiblement el meu vici...), constatava que en molts casos la ignorància és abismal, i que la necessitat de comprendre un fenomen abans desconegut els porta a fer comparacions incongruents: fins i tot l’insigne i intel·ligentíssim Claudio Magris pretenia entendre el catalanisme posant-lo en el mateix sac que la Lega Nord, que ja són ganes de no entendre res.

Llegint la premsa espanyola, la part immensa d’ignorància (ignorància culpable, en deia el Catecisme al col·legi: ignorants perquè no volen saber) és superada amb escreix per la part de mala voluntat i mala fe, de prejudicis i d’hostilitat, per dir-ho amb paraules suaus. I això en els articles d’intel·lectuals, professors, escriptors, historiadors, filòsofs o economistes que escriuen en diaris d’allà (només un?) que es consideren civilitzats i progressistes. En els altres, llegint els titulars o fent-hi un colp d’ull veloç, ja no és únicament ignorància i mala fe, és mala bava i odi desfermat, a més d’amenaces gens dissimulades.

Deu ser que, si no poden “salvar Espanya” guanyant l’amor dels catalans, volen salvar-la abocant-los a la por. Tal com salvaren els Països Baixos, o com salvaren els països d’Amèrica (que la Constitució de Cadis, ara tan celebrada, declarava part integrant de la nació espanyola... quan ja es congriava la rebel·lió –inconstitucional, evidentment– que els portaria en pocs anys a la independència), i fa poc més d’un segle salvaren l’espanyolíssima Cuba. Doncs bé, després de tot això (inclosa una petita exhibició de les clavegueres oficials), arribà el resultat de les eleccions que havien de ser històriques i definitives, i arribà la confusió general. Catalunya ha dit que estima Espanya, afirmaven uns. Adéu, Mas. Fracàs del sobiranisme. S’ha acabat la fantasia. Espanya guanya. O bé: Clara majoria independentista. El poble català vota pel referèndum. Augment del sobiranisme. O bé, en titulars més petits: L’esquerra no ha de fer Mas president. Mas és l’únic president possible. I en fi, un xinès (no necessàriament importador de quincalla), un neozelandès (no necessàriament jugador de rugbi) o un extraterrestre (no necessàriament marcià), arribats en viatge turístic, amb un intèrpret per traduir-los les interpretacions dels fets de la setmana o del dia, haurien hagut d’acudir ràpidament a l’hospital amb símptomes d’esvaniment, mareig, confusió i buidor de cervell. I això vol dir també que m’estime molt més prendre amb calma i humor la matèria, perquè si la prengués seriosament i amb teories espesses i grosses, jo també hauria d’anar a l’hospital. Disculpeu, doncs, la falta d’espessor en un tema on aquests dies i mesos n’hi ha hagut tanta. Aparentment, només aparentment.

P.S. Parlant de confusions, m’agrada ben poc aquesta senyera amb un triangle blau i un estel blanc, procedent de Cuba si no vaig errat, on els colors afegits són del tot incompatibles amb els originals. És infinitament més estètica i clara la que porta l’estel roig sobre fons groc.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1485 | 27/11/2012   

Economia política?

Se suposa que es tracta d’una ciència, però potser és una fe, i certament és una ideologia, segons la qual tot seria explicable, i explicat. Resulta, però, que els dubtes apareixen, si hom hi pensa amb una mica d’observació i de sentit històric. La “ciència” ens diu, posem per cas, que estem governats pels mercats lliures: que de mercat en mercat, o de mercat dins de mercat, aquest sistema té l’avantatge de l’eficàcia, i que una intervenció pública excessiva falseja el joc normal d’interessos, únic capaç d’arribar a un resultat òptim. Però, de fet, tot mercat obeeix unes regles no gens “lliures” i topa amb unes fronteres, que en limiten l’abast i n’orienten el funcionament. Aquestes normes són tan ben acceptades que hom no les veu, com les regles de la urbanitat o la cortesia, o les dels codis de circulació. I tanmateix, juguen un paper essencial en l’economia, i per això és del tot erroni oposar, ideològicament, els mercats i els poders públics: en la realitat, els uns i els altres es troben del tot imbricats. Llavors, la qüestió principal no és si cal o no cal intervindre, sinó com intervindre i amb quin objectiu. Ens diuen també que l’interés individual dirigeix el món i que justament el mèrit del capitalisme és fer d’aquest egoisme una força productiva que a fi de comptes beneficiaria tothom. Potser sí, però l’observació seriosa dels comportaments humans mostra que, en un nombre grandíssim d’activitats, l’interés individual s’esborra davant d’altres motivacions, com el sentit del do, la solidaritat elemental, el desig de glòria o de reconeixement, l’esperit d’aventura o de sacrifici (realitats de les quals els economistes ortodoxos i el ministres del ram em saben poc, però els antropòlegs sí que en saben). I per tant, si és així, ¿com es pot fonamentar un sistema d’anàlisi de l’economia, tal com fan molts “liberals”, sobre l’única hipòtesi de l’agent racional i egoista? Per tant, tota política econòmica hauria de tindre en compte la riquesa de les motivacions humanes i no l’únic interés individual: és a dir, hauria de raonar també sobre les regles morals, les cultures col·lectives, l’acció bona o dolenta de les institucions. Per poc que vostés observen els bancs i els governs, la conclusió és que no ho fan, que ni tan sols hi pensen. Perquè hi ha també una economia de la solidaritat, de l’acció voluntària i generosa (des de Caritas fins als bancs d’aliments, passant per on vostés vulguen) que la dreta ignora i l’esquerra critica sovint com si tot, absolutament tot, hagués d’estar en mans de funcionaris o de l’administració pública; i hi ha una economia del gust, de la vida associativa, de l’art, de la cultura, de l’espectacle, de la televisió, que és una economia d’un volum immens, però ben poc “economicista”.

Més encara, i passant a escales més grosses: ens diuen implacablement els “experts” (ai, els experts!) i els ministres que les polítiques d’estabilització macroeconòmica seguides des de fa trenta anys (no al Regne d’Espanya, ni a la República Grega, per cert...) permeten donar una base sòlida a l’economia mundial. I doncs, tant si aquestes polítiques han estat aplicades com si no, la realitat és que mai no hi ha hagut tantes crisis financeres o monetàries com des que es va posar aquest imperatiu en primer pla. De fet, l’economia era més estable quan l’imperatiu de creixement era més fort que el de l’estabilitat monetària: quan, per exemple, una mica d’inflació era tolerable si estimulava l’activitat... Ens diuen, igualment, que cal millorar l’eficàcia dels mercats financers, de la circulació veloç i universal de capitals. Però d’ençà que perseguim aquests objectius tan lloables, anem d’un ensurt a l’altre, fins a la recessió de 2008 que, en molts aspectes, hauria estat més greu que la de 1929 si els estats no hi haguessen intervingut massivament. Resulta, doncs, contra el dogma, que l’estat “obstructor” és l’únic que ha salvat el mercat lliure, vejau miracle i paradoxa. Aquestes idees, evidentment, no les he inventades jo, tot i que fa anys que rumine reticències semblants: apareixen en un llibre molt curiós, Dos o tres coses que no us diuen mai sobre el capitalisme, obra del professor de Cambridge Ha-joon Chang, que no parla de “dos o tres” coses, sinó de vint-i-tres. La vint-i-quatrena seria que té molta raó, i que per això mateix els “tècnics” i els polítics no li faran gens de cas.