| Avui és dilluns, 6 d'abril de 2026 |
| << < [40] [41] [42] [43] [44] [45] [46] > >> | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1459 | 29/05/2012 
 És ben curiós que ara mateix, quan, sobretot a Catalunya, la idea d’independència sembla que s’escampa més que mai, quan se’n parla cada dia a tort i a dret, quan l’independentisme forma part dels temes habituals de conversa, el concepte i la paraula de separatisme gairebé hagen desaparegut de la circulació. Fins a temps mot recents, separatisme era un mot gairebé lleig de pronunciar, com un tabú, i per a l’opinió general espanyola (i gran part de la catalana) era el nom d’un pecat, d’un perill o d’un delicte contra la pàtria. Càndidament (almenys fins a l’edició de 1968), el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans el definia com a “opinió, partit, de qui es vol separar de la comunitat o de l’organització a la qual pertany”. Així, el pecat nefand es diluïa, aplicant-lo a qui opinava que era millor separar-se d’un club o d’una associació, al grup que pretenguera abandonar una comunitat de propietaris o qualsevol altra organització. El diccionari de la RAE, però, va directe al punt crucial: separatismo vol dir “doctrina política que propugna la separación de algún territorio para alcanzar su independencia o anexionarse a otro país”. Res d’opinions, d’organitzacions ni de comunitats: separatisme és la doctrina dels qui volen separar-se d’un estat constituït, per a ser ells mateixos estat o per a canviar d’estat. I això mateix afirma, gairebé exactament, el diccionari nou de l’Institut. El Concise Oxford hi fa una lleu al·lusió dins de separate –‘separar’–, quan aquest verb es refereix a la “independència política o eclesiàstica”, en oposició a unionisme. Elemental: separatisme és el contrari d’unionisme. Repassar diccionaris és un dels exercicis de llenguatge més útils que conec. El Larousse defineix la paraula com a “moviment, tendència, dels habitants d’un territori que desitgen separar-lo de l’estat del qual forma part”. Contundent: separar un territori d’un estat. La idea, doncs, és claríssima: en espanyol, en francès i en anglès (que són les llengües més grosses), separatisme vol dir allò que vol dir també en català popular i polític, però que no deia, fins fa pocs anys, el nostre diccionari oficial, vés a saber per què, potser per timidesa o per ganes de dissimular. I aquesta és també la història contemporània d’Europa, quan la doctrina, el moviment, o el desig de separar-se d’un estat i formar-ne un de propi han sigut tan habituals, tan recurrents, i amb un èxit tan visible, que sense la paraula o el concepte no es pot entendre res d’aquesta història.
Des del 1906, quan Noruega se separa de Suècia, passant per l’esclat del 1918-1920, quan se separen Hongria, Finlàndia, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia i Eslovàquia conjuntament, i Eslovènia i Croàcia per a unir-se a Sèrbia, i Albània, i no sé si em deixe cap altre territori. Per cert, el 1919, els austríacs, que s’havien quedat sols, volien justament ser unionistes: una assemblea –amb majoria socialdemòcrata– proclamà la República Alemanya d’Àustria, els aliats van impedir la unió, i la unió es va fer vint anys més tard per obra de Hitler i amb grans aplaudiments al carrer. Després, com vostès saben, es va separar Irlanda, i vingué la Segona Guerra, que portà unions a la força entre el Bàltic i el mar Negre. Després vingué el 1989, caigué el mur, se separaren una altra volta els estonians, els letons i els lituans, i hi hagué separacions noves i afegides com la de txecs i eslovacs, la d’eslovens, croats, macedonis, bielorussos, ucraïnesos, moldaus i, si arribem fins al Caucas, la d’armenis, àzeris i georgians. Això significa que, sense separatismes ni separacions, la major part del territori d’Europa seria encara ocupada pels imperis del segle XIX, que eren el turc, el rus, l’austríac i el prussià. De manera que la història contemporània de la nostra mare Europa és un seguit de separatismes i de separacions i, tanmateix, resulta que els pocs separatistes que hi queden –els que encara sostenen la doctrina o el desig de separar-se, tal com han fet tants altres en tants altres llocs amb gran èxit i aplaudiment– són acusats d’això mateix com a pecat imperdonable. He recordat aquesta història, per si algú es considera poc o molt separatista (que en el vocabulari habitual ara es diu independentista) i això li crea càrrecs de consciència. Que pense que una Europa sense l’èxit històric dels abundants separatismes del segle XX resulta tan difícil d’imaginar que no sabem en què consistiria.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1458 | 22/05/2012
 Ara que ja han passat els dies del llibre, festes del llibre i fires del llibre (i que a la llibreria i centre cultural Blanquerna de la Calle de Alcalá, que és l’aparador de la Generalitat de Catalunya al rovell de l’ou de Madrid, vam fer oportunament un col·loqui per a explicar com va la literatura catalana, i a penes hi va assistir una dotzena de persones, incloses algunes senyores amb cara de no saber on s’havien ficat...), potser és un bon moment per a parlar de literatura. Perquè supose, estimats lectors, que a vostès els interessa la literatura universal, alguna literatura particular, o simplement la literatura. Supose que sí. Potser no gaire, potser a penes una mica, però sí. Entre altres coses, perquè ningú no s’atreveix a dir que no: la perfecta falta d’interès per la literatura és una cosa molt lletja, com la falta d’amor per l’art o per la música, o simplement per allò que en general en diem cultura (cf. el meu article de la setmana passada). Tanmateix, què volen que els diga: la ignorància de la literatura és la condició habitual. Inclosos, ai dolor, els programes d’educació bàsica, mitjana i universitària legalment vigents (legalment vigents des fa dècades: ja en parlava ací mateix fa quinze anys). I, malgrat tot, flotem: potser en el buit, o en l’aire subtil de les hores perdudes, però flotem, surem, no ens afonem del tot. En realitat no sé, per molt que hi pense –ni sé si ho sap ningú–, com de reduït i petit és el percentatge de la població a qui interessa de debò la literatura: la literatura com a art expressiva i com a llenguatge, com a creació estètica, com a experiència, com a manera d’eixamplar l’horitzó de la vida. Com a patrimoni universal, i per tant com a solatge, reserva de continguts i de sentits, com a història de la cultura. No els premis dits literaris, ni les presentacions o les novetats, ni els èxits de vendes, ni la indústria i el comerç del paper imprès i relligat. No les notícies ni els noms, sinó la literatura. Qui sap, però, si no deu estar tot tan perdut com suposa el gran Harold Bloom, anarcopatriarca de la crítica clàssica: llegesquen vostès El cànon occidental (si en poden suportar la desastrosa traducció catalana), un patracol fabulós basat en el principi que Shakespeare és Déu Omnipotent, o el seu enviat en aquest món, però que en el fons resulta molt més estimulant i divertit que la major part dels best-sellers i novel·les d’embolics, història falsa i aventures. Amb una mica de sort, potser encara continua existint una considerable minoria, com abans, que no solament compra llibres (se’n venen més que mai, això és pura evidència), sinó que compra llibres bons i damunt els llegeix. I que, a més a més, quan li’n donen l’ocasió, s’interessa fins i tot per una cosa tan impalpable i etèria com la creació literària.
Existim, doncs, autors, lectors, i un petit petit públic interessat. Però existim amb gran dificultat. I en el cas dels més joves, la literatura no existeix gràcies a les previsions dels plans d’estudi, sinó a pesar d’aquestes previsions, i supose que fins i tot contra les previsions legalment establertes. Perquè allò que està legalment previst és que desaparega la substància mateixa de la literatura, que no és un passatemps més com els dibuixos animats, el bricolatge o col·leccionar obres en fascicles. La literatura és la Literatura Universal, amb majúscules, i això és el que ha estat condemnat per successius ministeris o conselleries, consells de rectors o de facultat, i comissions de planificació. S’ha acabat. Ni en el batxillerat, ni en les llicenciatures de lletres, ni tan sols a les facultats de filologia. Abans, en temps de pedagogia primitiva, previs a les successives reformes i catàstrofes, la Literatura Universal era una assignatura, i una assignatura seriosa, en el batxillerat i en el primer cicle de les carreres de lletres. De manera que els estudiants, més bé o més malament, eixíem d’aquell primitiu sistema amb algun coneixement d’edats i d’èpoques, autors, obres i textos. Sabíem, més o menys, on situar Homer, Èdip rei, l’Eneida, Ciceró, Dante, Petrarca i Boccaccio, Molière i Racine, Hamlet, el Faust de Goethe, el geperut de Nôtre Dame, l’Sturm und Drang, Dostoievski, i fins i tot Les fleurs du mal. Doncs tot això s’ha acabat: el sistema no ho permet. Per al sistema, un llicenciat en història no ha de saber situar els trobadors o la Divina Comèdia, i un llicenciat en filologia anglesa no ha de saber qui eren Virgili o Eurípides. I, malgrat tot, la literatura existeix encara. Deu ser per raons que no han entès mai, gràcies a Déu, els degans de facultat i els planificadors ministerials.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1457 | 15/05/2012
 A hores d’ara, quan la paraula (no el concepte) s’ha escampat per l’ample món amb més aplicacions dels que un ús raonable hauria d’admetre, ningú no pot definir què significa cultura. Ni jo tampoc, a pesar d’haver dedicat a la matèria infinitat de papers i gairebé mig llibre en Sobre ídols i tribus. En qualsevol cas, per a la major part de la gent és cultura allò que els és mostrat com a tal: allò que els mostra com a cultura qui té poder per a mostrar-ho. Perquè aquesta és l’altra qüestió, i no menys important que les definicions: la qüestió de les decisions. Qui decideix, per què, per a què, i amb quins criteris. No parle ara només de si algú ha de decidir sobre el valor, diguem-ne intrínsec dels objectes o productes que en diem culturals: no dubte del fet que val més la poesia d’Ausiàs Marc (per no eixir del país) que els versos d’un llibret de falla o uns gojos de festa local a Sant Roc; que en la història de l’arquitectura té més valor la Llonja de València que una qualsevol caseta rural de pedra seca; que val infinitament més una escultura d’Andreu Alfaro que qualsevol ferro que jo podria fondre o retòrcer si em venia la fantasia de fer-ho. No es tracta, doncs, de promoure un relativisme apocalíptic i banal: no tot és igual, no tot val igual. Però és inevitable que la percepció del valor que té la major part de la societat depenga de les decisions sobre el valor que pren l’autoritat competent, i ací és on entren els ídols de la tribu: les imatges de valor que la societat, el que en solem dir “la gent”, rep i percep. Com ara el valor (?) emblemàtic de la Ciutat de les Arts i les Ciències (que no és ni l’una cosa ni l’altra, ni menys encara ciutat, però això, de moment, ho deixarem estar), objecte d’un culte idolàtric tan general i profund com el que –fins ara...– ha rebut el seu arquitecte o enginyer en cap. Ídols vol dir imatges, vol dir representacions, en el sentit de Francis Bacon, el filòsof del segle XVI, no el pintor del XX. I cultura, per a la major part de la tribu de Bacon, és a dir, del comú de la gent, és (repetiré la idea) allò que els mostra com a tal qui té poder per a mostrar-ho. És valuós, o gran o bo, per tant, aquell objecte o individu (un edifici, un poeta, un quadre, un músic...) que és proclamat com a tal per qui posseeix poder proclamatori.
Així, si la Llonja de València és proclamada “patrimoni de la humanitat” per la UNESCO, a iniciativa dels poders corresponents, voldrà dir que és un edifici valuosíssim. Si Ausiàs Marc no tenia –i encara no té– grans places o cèntriques avingudes, monuments ben visibles, pàgines freqüents als diaris i capítols als llibres de text, vol dir que era ben poca cosa, tan poca cosa que era o és gairebé invisible. Com quan jo feia batxillerat i, als llibres de text, hi figurava en lletra menuda dins les poques ratlles dedicades a les literatures regionals, i el professor ens deia que això no tenia cap importància i no entrava en l’examen: “Sáltenlo”. De manera que el valor del poeta per a la tribu no resideix en la qualitat interna dels versos, que poca part de la gent llegirà i sabrà entendre, sinó en la proclamació pública d’aquesta qualitat com a imatge valuosa. El Misteri d’Elx era, fora de la ciutat d’Elx, poc més que una curiosa cerimònia o un residu entranyable fins que ha estat reconegut i projectat com una part singularment valuosa i emblemàtica del patrimoni cultural. I la ciutat de Morella, el Tirant lo Blanc, el botànic Cavanilles o qualsevol altre exemple que vulgueu: no pot ser rebut com a gran, important, valuós, superior allò que no és projectat amb aquests atributs. I qui decideix, en definitiva, l’ordre d’aquests valors superiors, els seus components i la seua jerarquia, no són els receptors d’imatges sinó els emissors. Perquè la tribu no troba aquests atributs de valor per contacte directe i espontani de cada individu amb l’obra valuosa, sinó a través de i per mitjà de la imatge projectada, i més com més poderosament –amb més poder– és projectada. El fet, la desgràcia, la pena, és que, al País Valencià, qui té el poder de projectar té uns ídols propis: és més valuosa una cursa de cotxes o una construcció extraterrestre que tota la història de l’art i de la literatura. I perdonen aquesta mica de teoria, que potser explica algunes coses que podrien semblar inexplicables.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1456 | 08/05/2012
 Repasse mentalment, dins dels límits de la meua pobra memòria, en quins moments de la història, o en quines etapes o segles, les generacions, pobles o països d’Europa han conegut tanta prosperitat, benestar i riquesa com nosaltres. Nosaltres, els qui ja hem superat més o menys llargament el mig segle de vida, hem conegut l’arribada d’una manera de viure que els grecs antics, els romans, els europeus medievals o renaixentistes, els del segle XVIII o els del segle XIX no van conèixer mai, ni imaginaven. Ni tan sols els de la primera meitat del segle XX. Hem conegut la més gran acumulació de riquesa de la història, hem menjat bé i per poc preu, ens hem vestit dignament (els pobres tan dignament com els rics, cosa abans mai no vista), hem gaudit d’habitatges confortables, amb electricitat, aigua corrent, calefacció i fins i tot amb el luxe inaudit de l’aire condicionat. Hem viatjat massivament, cada vegada més lluny, hem tingut llargues vacances pagades, hem tingut transport fàcil i barat, vehicles privats abundants, segurs i comodíssims (compareu-ho, en el millor dels casos, amb els carros o les diligències...). Hem gaudit d’espectacles continus, en espais públics o a domicili amb imatges en colors, i de tota distracció imaginable, inclosos bars innombrables, restaurants, estadis, centres que en diem d’oci, jocs de tot tipus, i els últims anys també tota mena d’aparells electrònics transportables amb possibilitats il·limitades. Hem tingut pau assegurada, ordre cívic, atenció mèdica eficaç i assequible, hospitals ben equipats, analgèsics i antibiòtics contra el dolor i les infeccions, pastilletes per als malestars de l’ànima, i a més a més comptes corrents al banc, ingressos monetaris raonables, i la seguretat d’una pensió per a cobrir l’última etapa de la vida. I la gran novetat no és solament que hem tingut tot això, sinó que ho hem tingut d’una manera creixent, cada vegada amb més gran abundància, i cada vegada a l’abast d’un percentatge més gran de la població. Explicar o recordar tot això (i podria fer-ho amb més detall) pot semblar perfectament una banalitat, només una descripció sumària d’allò que sap tothom, una idea sense cap interès. I no és així: és el resum de la realitat del nostre temps, tan rara en el curs de la història, tan nova, tan insòlita i tan inesperada, però que ha estat veloçment assumida com si fora l’estat natural de les coses. Ens hem adaptat i habituat en pocs anys al benestar creixent com si haguera existit sempre, com si la memòria del llarguíssim passat pobre, insegur i precari s’haguera esborrat de colp, per a deixar pas a una satisfacció vista tot d’una com a perpètua i natural: com si tinguérem dret, des de sempre i per sempre, a tot allò que només hem aconseguit els darrers anys o dècades. Com si el dret arribara a exigir “mucho, de todo, ¡ya!”, tal com deia una cèlebre frase contundent i bàrbara.
Des del paleolític fins a la segona meitat del nostre segle XX, la major part de la població (parle d’Europa, i especialment d’aquest nostra modesta Europa del sud) havia tingut sempre poc de tot, amb poca varietat, i amb molta necessitat de paciència. I, de sobte, a penes en un parell de generacions, arriba la més gran revolució mai coneguda: prosperitat creixent, seguretat, confiança, la riquesa que augmenta, s’acumula i s’escampa de forma mai no vista. El resultat de tan gran revolució és formidable, admirable, i no s’hi val a negar-ho amb l’argument dels seus propis defectes: només val comparar amb temps passats, remots o més recents. Tan admirable, que el seu èxit mateix ha provocat (torne a parlar sobretot d’Europa) un excés inaudit d’insensatesa: tot havia de ser tan bo com era i encara millor, la prosperitat havia de ser il·limitada, teníem dret a tindre molt de tot, i de manera immediata. Fins i tot, o sobretot, teníem dret a gaudir d’allò que no havíem guanyat ni produït: a crèdit, òbviament. Sense pensar que qui gasta el que no té, qui consumeix el que no ha produït, un dia o un altre ha de pagar la festa. Ara, per tant, la festa s’ha acabat i cal pagar-la. Cal sobretot acceptar –i si pot ser amb bona cara– que amb una mica menys de tot també es pot viure virtuosament bé. Que la nova modèstia obligada és, en definitiva, l’antiga manera de viure. I que això que ens passa no és una crisi, és un retorn a la normalitat.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1455 | 01/05/2012
 Em preguntava l’entrevistador, a propòsit de l’absolució del senyor Camps: Com us va fer sentir el veredicte? Jo responia: Em molesta que un personatge funest i desagradable com Camps es passege amb aquell somriure i aquella cara triomfal, d’èxit i de gust i de satisfacció. Ell i la seua colla nefasta. És això que realment em molesta. Perquè no és un capo de la màfia ni un lladre, és un moniato, un home que s’ha deixat afalagar, s’ha deixat estirar la jaqueta i s’ha deixat fer un regal... És més una qüestió de personalitat ètica i estètica que no la del típic polític lladre. Sembla, deia l’entrevistador, que una part de la societat valenciana encara veu bé Camps i les coses que fa. No exactament, responia jo: és ben vista la mena d’idees, eslògans i imatges que ell i el seu antecessor Zaplana, i l’alcaldessa de València, van llançar durant molt de temps. Aquell llenguatge d’autoexaltació dient contínuament que som els millors, que som un exemple mundial, que tothom volia ser com nosaltres, que érem els més fantàstics, que tothom mirava cap a València... I tot això quan la realitat dels números diu que al País Valencià som en el furgó de la cua de la renda per capita. I continuava l’entrevistador: Això agrada a la gent fins que no li esclata la realitat a la cara. Jo responia: A molta gent li ha esclatat a la cara. Ara comencen a canviar algunes coses en sectors importants de la població i fins i tot en ambients sociològics i ideològics de dretes, dels empresaris, i d’una part de la classe política conservadora i de la premsa conservadora. Quins exemples en tenim, preguntava: He llegit últimament, deia jo, dos editorials del diari Las Provincias, el clàssic defensor del senyor Camps, dient que ens hem equivocat, que hem fet les coses malament, que els governs d’aquests últims anys, és a dir, els del PP, han comès excessos, ens han portat a la ruïna, hem perdut les institucions financeres, hem perdut massa trens, hem gastat massa diners inútilment i ara estem fotuts, i la culpa la tenim nosaltres, i no els catalans. Ja comencen a fer editorials en aquest sentit, que fa un any i mig o dos eren inimaginables. Ara aquest sector de dreta, tan pagat i content d’aquests dispendis, comença a veure que això que han fet els seus ens porta a la ruïna. Cap on pot portar tot plegat?, pregunta. No ho sé, responc, però hi ha un sector molt significatiu, de la població que sempre s’ha manifestat d’una manera activa. Hi ha hagut manifestacions molt grans al carrer. Però mai no hi ha hagut una força política sòlida, solvent i potent, que els socialistes haurien tingut l’obligació de ser, capaç de recollir això.
Però no ho han estat, diu ell. No, dic jo: el PSOE valencià és una petita empresa de col·locació d’amics, afins i coneguts i de baralles internes i no fan ni pensen res més, ni els preocupa res més. Ara mateix, en aquest moment de canvi, estan ocupats, al cent per cent, en les seues coses internes. És una força política que viu per una pura inèrcia històrica dels temps gloriosos del Felipe González. Qui recull la resistència i la protesta és Compromís?, pregunta. Sí, ells recullen una part de tot això. Una part que ve de molt antic, perquè és la gent més modernitzadora i més europea i amb més cultura i més nacionalista i més fidel al país, que ha existit sempre. Li ha tocat d’aguantar totes les pressions imaginables i les no imaginables. Això comença a traure el cap, i és significatiu. S’ha de jugar el partit en el terreny polític?, pregunta, i jo responc: Si al País Valencià vols canviar les coses, has de tombar el PP; i si vols tombar el PP, necessites diputats, és a dir, vots; és a dir, una organització política. I no sé què passarà d’ací a tres anys, o cinc o deu. Només sé una cosa com a constatació: hi ha coses de fons que van canviant. En les últimes eleccions a les Corts i a les espanyoles el PP no ha guanyat més vots. L’etapa triomfal i expansiva del PP en què podia arrasar comença a tenir dificultats. Què pot passar d’ací a tres anys?, pregunta, i jo dic: Canvis molt profunds en una societat es manifesten de vegades en un percentatge petit de l’electorat. Vaig opinar també d’economia i de més coses, i me’n va quedar una per dir, la principal: d’ací a tres anys aquest país, probablement, donarà alguna sorpresa grossa.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1454 | 24/04/2012
 Tal com vostès segurament no han llegit als diaris (perquè només ho han publicat en raconets quasi invisibles), l’últim retoc de l’estatut d’autonomia, amb minúscules, de la comunitat valenciana, amb minúscules, ni tan sols ha arribat a ser presentat i votat a les Cortes Españolas, amb majúscules. L’afegit estatutari, si no vaig errat, implorava d’Espanya unes inversions públiques almenys proporcionals a la població valenciana, sempre, com ara, deixada de la mà de Déu: idea saludable, però ignorada i abandonada aquest mes d’abril del 2012. Tal com vostès segurament no recorden (entre altres coses perquè no mereix ser recordat), un mes d’abril de fa mitja dotzena d’anys es va aprovar la inútil i trista reforma d’aquell pobre estatutet d’autonomia dels valencians, aquella cosa que ens havien aprovat gairebé un quart de segle abans amb tanta pena i amb tan poca glòria. Van votar a Madrid la reforma en una sessió que a València pomposament en digueren històrica, i que no passà d’un avorrit tràmit legislatiu. Al qual no van assistir ni el president del govern espanyol ni el líder de l’oposició, ni el president de la Generalitat Valenciana, per als quals allò no era realment res ni volia dir res, i que devien estar, com tothom, més ocupats i preocupats per altres estatuts, altres territoris, altres coses de més pes i substància, potser el turbant del profeta, els impostos del tabac o les maniobres de Zaplana, qui sap, que llavors eren temes de gran pes i actualitat. Exactament igual com a final d’abril del 1982 (ara fa trenta anys: qui se’n recorda) quan es discutia l’estatut que després va ser refregit i en alguna mesura empitjorat, quan uns pocs diputats al Congrés assistien al debat sense suc mentre la majoria, com ara, ignoraven la matèria valenciana, prenien cafè i passejaven per salons i corredors. L’única diferència deu ser que llavors no tenien telèfons mòbils per a matar el temps o per a rebre consignes dels caps de grup: rebre ordres i obeir-les sense discussió sol ser l’activitat habitual dels diputats, amb l’excepció d’algun heroi de grups petits. L’abril del 1982 a Madrid es desenrotllava penosament el tràmit parlamentari del nostre estatut, i a milers de quilòmetres començava la remota guerra de les Malvines, que a Espanya els polítics i els diaris consideraven com a pròxima i pròpia: per als espanyols aquella invasió brutal no era la bogeria patriotera, criminal i covarda d’una dictadura militar sanguinària, era la Hispanidad contra la Gran Bretanya.
I aquell abril del 1982, quan l’hemicicle del Congrés dels Diputats es buidava mentre s’hi debatia l’estatut valencià, un cronista de molt mala bava, de nom Alfonso Ussía, il·lustrava l’escena amb aquests versos: “Somnolientos, cansados, abrumados, sencillos, / los padres de la patria recorren los pasillos, / mientras que un grupo mínimo escucha con paciencia / las cosas de Valencia. (En el bar sólo se habla de las islas Malvinas). —¿Qué pasa en las Malvinas?—, se dicen consternados, / y es raro que ninguno pregunte, por decencia: / ¿qué pasa con Valencia?” Si algun lector vol recuperar la perspectiva, i comprendre com han sigut possibles certes coses, pot acudir al llibre magnífic d’Alfons Cucó, Roig i blau, on trobarà explicat, amb contundència documental, el gruix i el fons de la qüestió. El dia de l’aprovació de l’Estatut al Senat, Alfons Cucó no va assistir, per dignitat, a la votació dels articles inicials. I, com escrivia el senador Jaume Sobrequés, “el debat es desenvolupà en un clima vergonyant [...], a la tribuna de convidats il·lustres no hi havia ningú; a la tribuna de públic mitja dotzena de persones [...]; a les llotges de premsa tres o quatre periodistes; al banc del govern només el ministre Arias Salgado.” D’aquells debats d’abril en la vergonya del buit parlamentari, han passat exactament trenta anys, i aquest abril del 2012, per a celebrar i honorar el protagonisme històric dels hipotètics pares d’aquell text, el Consell Valencià de Cultura (amb l’excepció del meu amic Vicent Àlvarez) ha atorgat una medalla d’honor als ponents d’aquell estatut que els padres de la patria consideraven tan poca cosa i tan irrellevant que ni tan sols es molestaven a ocupar cadira a l’hemicicle parlamentari: eren més importants les Malvines. Canvien els noms dels ocupants d’aquelles cadires, no ha canviat res més.
| | << < [40] [41] [42] [43] [44] [45] [46] > >> |
|
|
