| Avui és dilluns, 6 d'abril de 2026 |
| << < [41] [42] [43] [44] [45] [46] [47] > >> | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1453 | 17/04/2012 
 En una visita a la seu del Parlament Europeu a Brussel·les, ja fa molts anys, jo recorria, acompanyat pel senyor Carles Gasòliba, els passadissos on hi ha els despatxos dels eurodiputats, i quan passàvem per la porta amb el nom d’Umberto Bossi, Gasòliba em va dir que per allà no l’havien vist mai, ni una sola vegada: cobrava el sou generós, i els generosos complements, però mai no li havien vist la cara. Poc abans, la Lega (no recorde si encara com a Lega Lombarda o ja com a Lega Nord) havia obtingut el primers èxits electorals importants, Bossi havia estat elegit senador, i amb aquest nom, “il Senatùr”, va ser conegut a partir d’aleshores. Eren els temps de les primeres grans agitacions de la Lega, de l’entrada en consells municipals i provincials de les regions del nord d’Itàlia (sovint en aliances amb l’esquerra, que ràpidament desapareixerien), dels primers aplecs massius de les “camises verdes”, i d’aquelles baixades anuals pel riu Po, a alguna de les quals (i a la ideologia bossiana), més d’un dirigent polític de casa nostra (d’un històric partit d’esquerra) s’hi va apuntar amb un entusiasme proporcional a la seua ignorància. Fins el punt que intentaren importar directament conceptes d’un suposat “nacionalisme econòmic”, o patriotisme tributari, que la Lega de Bossi havia elaborat en un context històric, polític i cultural ben diferent del català. Perquè l’invent genial d’Umberto Bossi (amb el suport ideològic del professor Gianfranco Miglio, “il Profesùr”, insigne jurista profundament reaccionari, inspirat al seu torn per Carl Schmitt, el gran sociòleg del dret, i reconegut filonazi), va ser donar nom i programa polític, mites i espai geogràfic, a una realitat nacional inexistent: la Padània, és a dir el país del Po. A diferència de les històriques nacions sense estat europees (de Lituània fins a Catalunya, o d’Escòcia fins a Croàcia), la Padània inventada no posseïa cap dels trets habituals que solem associar a un espai nacional: un territori històric, una història política comuna, una llengua, una cultura, un nom. Els límits de la Padània són tan incerts, irreals o arbitraris com el seu nom: tan incerts, que ha calgut superposar-li el nom abstracte de “Nord” per poder-hi incloure eventualment regions com la Ligúria, o fins i tot la Toscana, que no són en absolut “padanes”. Cosa més curiosa encara, aquest “Nord” oprimit i explotat per “Roma ladra”, és justament el que va construir políticament, començant des del Piemont, la mateixa Itàlia unida contra la qual Bossi i la Lega prediquen amb fúria incontrolada, fins a l’insult, fins a la xenofòbia més grollera, fins al reiterades afirmacions del Senatùr sobre el seu desig de torcar-se el cul amb la bandera tricolor de la República.
Tot el secret, però, o gran part del secret, de l’atractiu popular i dels successius èxits electorals, es troba en la desintegració, per corrupció profunda tant dels democristians com dels socialistes, de la política italiana dels anys vuitanta. El mateix fons, tèrbol i podrit, d’on va nàixer l’èxit i l’atractiu de Berlusconi. Així, amb el pas dels anys, i amb proclames i eslògans sovint amb fonament i sempre amb demagògia desfermada, el partit d’Umberto Bossi esdevingué una força immensament popular en el seu territori. Tan popular, que gairebé esborrà del mapa els partits clàssics d’esquerra i (com a França el Front Nacional de la família Le Pen) arribà a ser el primer partit dels petits empresaris, dels botiguers i dels obrers industrials. Umberto Bossi, el fundador, el líder carismàtic (que començà la seua carrera política a l’extrema esquerra, en el Partito di Unità Proletaria), apareixia com l’enemic radical del vell sistema, l’assot de la corrupció, l’acusador implacable del lladronici de “Roma” i dels polítics italians. Fins que, tal com vostés deuen haver llegit als diaris, el pare incorruptible de la pàtria padana, o llombarda, o nordista, ha hagut de dimitir com a líder de la Lega, justament per un escàndol monumental de corrupció i d’aprofitament familiar de subvencions i de diners públics. A càrrec dels quals diners es reformaven cases, es pagaven despeses familiars, estudis dels fills, cotxes de luxe, viatges, i altres petits detalls per valor de molts centenars de milers d’euros. Sic transit gloria mundi, i possiblement sic transit també aquella fantasia d’una Padània irreal, una nació inexistent, una pàtria definida per un riu, una ideologia erràtica fins a la xenofòbia i el racisme. Ideologia expressada amb el gest emblemàtic del líder suprem, el dit mitjà de la mà dreta elevat amb el clàssic moviment obscè, i l’afirmació que “els de la Lega la tenen més dura”. La morale de cette histoire, a gust del lector intel·ligent.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1452 | 10/04/2012
 Vaig traduir, ja fa molts anys, una de les primeres novel·les d’Antonio Tabucchi, Notturno indiano, tan subtil i delicada com les altres, i fa pocs dies he acabat de llegir una de les últimes, Il tempo invecchia in fretta, publicada el 2009. El temps envelleix de pressa, afirma Tabucchi, tan de pressa que fins i tot ens podem situar, ara mateix, en un futur tan imminent com incert. O actuar com fa ell en la narració final del llibre, “Controtempo”, imaginant que som alhora protagonista i autor d’una petita i estranya aventura en aquest túnel del temps implacable, on quan hi entrem només podem caminar cap avant, i fins i tot saltar els anys. Un home que no sabem qui és agafa un avió a Milà o a Roma, possiblement, però no és segur, per a assistir a algun congrés o reunió internacional a Creta. Fulleja la revista de l’avió, i va contemplant imatges terribles que l’acosten al present: una paret d’Hiroshima on la calor terrible de l’explosió havia deixat impresa l’ombra d’un cos desintegrat, aquella nena que corria nua i tota cremada fugint d’un bombardeig al Vietnam, un adolescent dels khmers rojos de Cambodja assassinant amb aire sàdic un pobre home agenollat al costat d’una fossa, un soldat amb un gos ultratjant el cos d’un home nu a la infame presó d’Abu Ghraib, i amb això i poques imatges més havien passat cinquanta anys i arribava el present. A l’aeroport d’Atenes el viatger agafa un altre avió i una hora més tard desembarca a l’illa de Creta, i a l’aeroport de Càndia o Chanià ja tenia reservat un cotxe de lloguer i un hotel no gaire lluny, on se celebraria el congrés o reunió. Però quan ix de l’aeroport, en lloc de seguir l’itinerari indicat cap a l’hotel pren una desviació, no sap per què, continua per una carretera entre muntanyes, i finalment, pareix que sense saber què fa ni cap on va, acaba recorrent un camí estret que desemboca, sense eixida, a la porta d’un monestir abandonat, una ruïna amb la teulada mig esbucada i la porta penjant. L’home baixà del cotxe, diu Tabucchi, com si esperara una cita. Llavors apareix un monjo vell amb aspecte d’anacoreta, es bellugava amb dificultat, i duia una barba groguenca i els cabells esbullats sobre els muscles. Què vols?, li digué en grec. Saps italià?, va dir el viatger. El monjo va fer un signe afirmatiu amb el cap: una mica, murmurà. “He vingut a rellevar-te”, va dir l’home. I allà s’atura la història, no sabem com.
Però llavors l’autor narrador fa una consideració sobre l’ofici d’escriure: la història no es podia acabar així, afirma, no es podia quedar en l’any 2008, en un petit monestir perdut de les muntanyes de Creta. De manera que tenim tota la llibertat del món per a fer-la avançar vint anys més, fins el 2028. I en aquell punt futur, diu Antonio Tabucchi, haurem d’imaginar dos joves excursionistes, un ragazzo e una ragazza, caminant per aquelles mateixes muntanyes amb pantaló curt de cuir i botes de trekking, i la xicota que diu: em sembla que la vella guia que has trobat a la biblioteca de ton pare no té cap sentit, el monestir deu ser ja un munt de pedres ple de sargantanes, per què no tornem cap al mar? Però continuen, i per fi es troben davant de les ruïnes del monestir. I en el buit de la porta hi havia un home, vellíssim, amb un aspecte horrible, amb llarga barba sobre el pit i els cabells incultes damunt dels muscles. Enteneu l’italià?, els va dir el vell. Els joves no respongueren. Què ha passat des del 2008?, preguntà l’home. Els joves es miraren, sense atrevir-se a dir res. Teniu fotografies?, demanà encara el vell, què ha passat d’ençà del 2008? Aleshores, diu l’autor, l’home que ha imaginat aquesta història prepara minuciosament un viatge a Creta: baixa a l’aeroport de Chanià, recull el cotxe llogat, i s’encamina a l’hotel de vora mar on, tranquil·lament, podrà escriure per fi la narració. Però, no sap per què, pren un camí desconegut, travessa les muntanyes i, sap amb tota certesa que aviat trobarà un cartell antic i rovellat, ple de forats, que el portarà dret al monestir. Perquè el temps és irreal, o perquè tota història és una història reviscuda, o perquè el futur és repetició del passat, o perquè en realitat ja ho hem vist tot i el temps és massa vell. Això no ho sabrem mai, però podrem seguir llegint literatura. Amb Tabucchi, la incertesa està sempre assegurada.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1451 | 03/04/2012
 Li diuen Valentina Nappi, té 21 anys, és de Pompeia, i estudia disseny a la universitat. Però el seu futur professional no el veu com a dissenyadora de mobles o decoradora d’interiors: el seu somni és arribar a pornostar, professió en la qual ha fet ja alguna provatura en companyia de Rocco Siffredi, l’astre poderós del firmament porno italià i universal. Ara bé, la jove promesa de la pornografia no hi té tan sols, segons que afirma, un interès diguem-ne professional: “Somnie un porno –diu– que ocupe un lloc de primeríssim pla en el món de la cultura. El gran porno no ha de tenir menys dignitat que la gran arquitectura o el gran disseny.” També assegura que té un estil de vida una mica fauve, i que “els colors encesos de la meua sexualitat són els colors de Matisse, del Sacre du printemps o de Positano”. Són pensaments admirables que es poden trobar en el blog de l’artista, sota un nom que no diré però que traduït de l’italià seria ‘en la punta del mugró’. També assegura, en una entrevista, que li agrada pensar que la seua sang napolitana és la mateixa que la dels antics, i que en aquella època Pompeia volia dir refinament, hedonisme, luxúria. La senyoreta explica així la genealogia d’un somni: “Desembre 2009. Girona. Vesprada. Taxi cap a Roses, Cala Montjoi, Restaurant El Bulli. Inici del sopar. Xoc frontal amb les emocions més potents que una pràctica humana contemporània puga procurar. És l’inici, per a mi, d’un filó d’evolució crucial, que em portarà a ser la jove que sóc, orgullosament consagrada a una activitat la rellevància de la qual és injustament desconeguda o mal entesa: la pornografia. Es comença d’aquí: d’El Bulli, de Ferran Adrià. Mai no havia pensat que ‘les coses de menjar’ podrien donar tant. I tanmateix, no tenia una concepció ‘idealista’ de les jerarquies estètiques: ja detestava el racisme cultural propi d’un batxillerat de lletres deteriorat, estimava l’artesania, mai no deixava de subratllar els continguts cognitius de la tècnica de sastreria o dels aspectes molt més que ‘de modista’ de certa moda, que entre altres coses era el meu interès principal. Però la moda, de tota manera, va sempre lligada al llenguatge visual-plàstic-topològic-funcional propi de l’arquitectura i del disseny, i en el fons no és difícil de reconèixer-ne el valor.”
I continua filosofant: “Mentre que per a la cuina el discurs és diferent, perquè els sentits del gust i de l’olfacte sembla que tenen relació amb l’esfera passional –i per tant més primitiva, menys ‘noble’ o en tot cas menys ‘abstracta’ i complexa– de l’humà. I doncs, el prejudici que acabe d’enunciar ha estat magistralment desconstruït pel geni de Ferran Adrià. No m’agrada el desconstruccionisme com a moda. Però m’agraden les desconstruccions quan són ‘potents’, és a dir, sostingudes per necessitats fortes i dotades de conseqüències fecundes, com per exemple la desconstrucció dels conceptes kantians d’espai i de temps per obra d’Einstein... També la desconstrucció realitzada per Adrià ha estat una desconstrucció ‘potent’, que deriva de necessitats lògiques i poètiques inderogables. El meu somni sobre la pornografia naix de l’experiència, per a mi fulgurant, de la cuina d’Adrià... Hi ha el problema del reconeixement difús de la devaluació (humana, emocional) d’una sexualitat de caràcter no privat i no per gust o afició. És una mica com si es diguera que la cuina verdadera és la que es fa per a les persones estimades, mentre que la cuina professional destinada a un públic d’estranys és una aberració humana... És possible una artesania fina del plaer sexual, o n’hi ha prou d’assaciar els afamats?... És un deliri meu, o potser és només un somni ridícul?” Valentina, doncs, no solament ha estudiat art i disseny, sinó filosofia. I, com sant Pau en el camí de Damasc, tingué una revelació fulgurant que li mostrà el camí de l’apostolat. Cosa que em sembla de primera, atesos els raonaments i la seua aplicació pràctica, pública i davant de les càmeres. És una vocació singular, però potser no tant en un país on Cicciolina va seure al parlament, i on és també diputada la senyora Vladímir Luxúria, transsexual famosa amb un nom ben suggeridor. No sé què en deu pensar Ferran Adrià.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1450 | 27/03/2012
 Parlava jo en aquest mateix lloc, fa un mes, dels estralls que, els darrers vint o trenta anys sobretot, ha causat la supèrbia en l’economia. Amb la idea de fons que els afers materials no són tan independents dels morals com els diversos mecanicismes ideològics (com ara marxistes dogmàtics o ultraliberals ortodoxos) volen sovint fer-nos creure. La fantasia, les idees noves o velles, o els vicis i virtuts tradicionals (l’enveja, la vanitat, la discreció, la modèstia, i alguns altres que vostès hi poden afegir fàcilment), poden tenir tant de pes com les lleis del mercat, les anomenades “forces de producció”, el capital, el treball o la banca. Observen vostès un fenomen tan aparentment objectiu i numèric com les evolucions de la Borsa, i comprovaran com els nervis, les alegries i les pors, és a dir la psicologia de les emocions, hi tenen tanta influència, i sovint molta més, com els beneficis de les empreses cotitzades, que haurien de ser (haurien de ser, però no són) sempre el factor decisiu. I mediten també una miqueta sobre aquestes paraules del senyor Jordi Pujol en una entrevista recent a l’admirable Vilaweb: “Ara estic esperant el llibre d’en Juliana que es dirà L’Espanya modesta per veure què hi diu, en aquest sentit. He dit unes quantes vegades que Espanya té la síndrome del nou ric. Era una gent que havia estat modesta, correcta i que es guanyava la vida, i al costat hi havia uns veïns que eren més rics i això els feia viure amb ressentiment i enveja. Llavors, tot d’una li surten bé les coses, o li toca la rifa o la tieta Europa els envia una quantitat enorme de diners. Llavors aquest veí vol demostrar que és ric i ho vol demostrar a tothom fins a embogir. No està acostumat a ser ric i no es controla i es compra un Ferrari. I què passa? Doncs que després de fer uns quants dies el fatxenda té un accident i és a la UVI. Això és el que ha passat a Espanya i ara veurem si se salvarà. De moment, ja no es mana a si mateixa. Mana la infermera que es diu Merkel, mana el metge que es diu Draghi, mana Lagarde, mana tothom menys el govern espanyol.” Ara apuntem les idees de base en el text: modèstia, correcció, ressentiment, enveja, síndrome del nou ric, fatxenderia, falta de control. No són aquests, certament, els conceptes que solen emprar el polítics ni els economistes per explicar el que ha passat els darrers vint o trenta anys. Però de fet expliquen mol més que qualsevol anàlisi habitual.
I llavors el periodista al·ludit per Pujol afirma al seu torn en una altra entrevista, a propòsit del seu llibre: “La gent vol creure en la teoria del parèntesi. També el PP: algun dia tot tornarà a ser com abans. Jo em temo que no. Zapatero va voler creure que teníem un refredat. I després van venir la grip, la pulmonia, la pneumònia i ara l’hospitalització. Però continuem pensant en un parèntesi. Al súmmum del deliri, sectors de l’elit espanyola –de l’elit madrilenya– van considerar la indústria cosa del passat; o dels xinesos... D’altra banda, Espanya és un país de gent patidora. La seva resiliència és molt elevada. Què ve? Aguantar, resistir i una processó de bocs expiatoris. Boc expiatori número u: les autonomies, presentades com a causa de tots els mals.” Ja veuen, doncs, que les consideracions morals (i les imatges literàries) són més importants que qualsevol altra: malalties, deliri, país de gent patidora. Més la ideologia de fons, la de sempre: a pagar-ho, les autonomies. I acaba amb una petita reflexió, ben oportuna, sobre el bon ús o el mal ús del concepte de modèstia: “Adverteixo contra la moda que diu que tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Compte. Uns més que altres. El petit benestar conquerit pels humils es presenta ja com a pecaminós. Compte. La modèstia hauria de ser un pacte polític i moral entre els de dalt i els de baix, per sortir del forat. El Pacte de la Modèstia, trenta anys després dels Pactes de la Moncloa. No passarà. Però ho he volgut escriure.” No es produirà, doncs, aquest “pacte de la modèstia”, això és segur: perquè la modèstia econòmica espanyola a què al·ludia Jordi Pujol ha anat sempre acompanyada per la supèrbia de qui es considera moralment superior. Recordem el model exemplar de tota una cultura: aquell hidalgo pobre que es posa miques de pa per la barba i camina amb un escuradents per fer veure que està tip i satisfet, quan no ha menjat. L’orgull és mal company de la modèstia, i això, al final, té els resultats que té. De moment, poden tornar a llegir El Lazarillo de Tormes. Per si de cas.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1449 | 20/03/2012
 Aquests dies de Quaresma, quan ja han passat les explosions suposadament alliberadores del Carnestoltes, quan els fidels també suposadament haurien de fer almenys divendres de dejuni i abstinència, quan esperem les meditacions de la Setmana Santa i la joia primaveral de la Pasqua, mentre esperem que es recupere la borsa, baixe l’atur i torne a circular el crèdit monetari, hauria de ser un bon moment per tornar a llegir les escriptures sagrades, font de profundes reflexions morals i de possibles aplicacions als problemes de la vida. Com ara, posem per cas, el capítol 19 de l’evangeli de sant Lluc. Llegir regularment les escriptures és ocupació altament saludable per l’ànima: obliga a pensar en el misteri, si més no, i a meditar sobre el fet que no solament la paraula dels financers i dels polítics, sinó la paraula de Déu, resulta ben sovint incomprensible, i sotmesa a qualsevol aplicació interessada i parcial. En un dels últims sermons o explicacions, quan viatjava cap a Jerusalem a celebrar-hi la Pasqua, Jesús explica als deixebles la paràbola de l’home ric, que havia de ser nomenat rei, se’n va de viatge, i encomana a tres empleats un petit capital, a veure si el negocien i l’augmenten. Quan torna l’home, ja rei, demana comptes de la inversió, i a qui ha multiplicat el capital per deu el fa governador de deu ciutats, i a qui el multiplicà per cinc li’n dóna cinc. Llavors es presenta el tercer, administrador massa prudent, que li diu: “Senyor, ací tens els teus diners; els he guardat embolicats en un mocador. Tenia por de tu perquè ets un home rigorós que replegues on no has posat i segues on no has sembrat.” Aquell senyor, emblema de la justícia incomprensible i suprema en la paràbola, recompensa desmesuradament als que han actuat com a capitalistes sense escrúpols, com a especuladors en borsa, compradors de solars urbanitzables, inversors en hedge funds, o cosa equivalent: multiplicar en poc temps el capital per deu o per cinc, no està a l’abast de cap activitat econòmic honesta i productiva. I doncs, aquests especuladors triomfants resulta que són considerats d’altíssim mèrit, i el seu premi és el govern de deu ciutats o de cinc. Aquest rei no sembla un amic del poder sinó el poder mateix, com ara entre nosaltres els poders suprems dels estats, dels continents o del món sencer, que sovint pareix que recompensen fabulosament l’especulació financera i el benefici immoderat dels qui trafiquen amb els diners dels altres.
El rei, doncs, el poder polític, esbronca l’administrador prudent: per què no posaves almenys els meus diners al banc, i ara que he tornat els hauria recuperat amb interessos? Pobre inversor massa prudent i poruc, pobre de qui, com ara fa tanta gent, vol sobretot assegurar el petit capital, no córrer riscos i renunciar a hipotètics beneficis. Perquè aleshores, segons escriu Lluc que va dir Jesús, el rei ric digué als presents: “Lleveu-li els diners i doneu-los al qui en té deu vegades més.” Li digueren: “Senyor, aquell ja té deu lliures!” I respongué Jesús, amb la sentència eterna: “I jo us dic que a qui té, li donaran, i a qui no té, li llevaran fins el poc que té.” I, com de passada, va manar que mataren allà mateix els ciutadans que abans no l’havien volgut com a rei. Katasfáxate, diu en grec: degolleu-los. El capitalisme d’estat és implacable, i a més de premiar l’especulació desfermada no tolera oposició. Com aquest rei evangèlic, com a la Rússia de Putin o a la Xina del Partit Comunista. Vist i llegit això, i almenys mentre dure la Quaresma, de cara als dolors de la Setmana Santa i a les alegries de la Pasqua, ja podem anar meditant en els misteris i els sentits ocults de la paraula divina (no sé com expliquen els exegetes i predicadors aquest passatge evangèlic: supose que molt positivament i espiritual), en les bases teològiques de l’economia financera, i en la modernitat de l’antic principi segons el qual els pobres seran més pobres, els rics més rics, i els qui protesten, degollats. És clar que també hi ha un altre passatge segons el qual els qui arriben els últims a la faena i a penes hi treballen una horeta, rebran el mateix jornal que els qui han pencat des de bon matí: recordem-ho, per si pot inspirar una nova reforma laboral.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1448 | 13/03/2012
 El paradís original, per desgràcia, sembla que no ha existit mai. Excepte en una part o element del mite: que l’arbre del bé i del mal és l’únic que ens ha acompanyat des dels orígens. Sempre ens hem debatut entre la innocència i la culpa, entre la pau i la guerra, entre la por i la calma. Deu ser per això que necessitem permanentment una garantia, la sensació d’estar segurs i protegits, de no estar exposats a perills invisibles o visibles, imminents o remots. Som una espècie intel·ligent, és a dir, una espècie expectant: sabem que ens hem de morir, sabem que ens poden passar coses. Per això cal inventar religions que pacifiquen l’ànima, refugis contra la inclemència natural, maneres d’assegurar-se l’aliment, l’aixopluc i el confort, i remeis contra els dolors del cos: la por a la natura és útil per a crear cultura. Però segurament allò que els humans han temut més al llarg de mil·lenaris infinits són els altres humans. És cert que som solidaris i cooperatius perquè sols no podem subsistir, sabem fer pinya i treballar junts perquè és pura necessitat, ens ajudem els uns als altres perquè sense això no sobreviuríem, i preferim generalment passar els dies en pau i en harmonia. Però també som prepotents i ens agrada manar sobre algú, som massa sovint ambiciosos i ens agrada posseir i acumular, som envejosos i veiem de mal ull el bé dels altres: som animals eixits d’entorns hostils. I oblidem que en aquestes societats de l’Europa occidental, que són les nostres, la violència ha estat, fins fa ben poc, part de la vida gairebé quotidiana de qui no se’n podia protegir: i els rics podien i els pobres no. No hauríem d’idealitzar, per tant, ni una bondat natural universal, ni un passat recent de seguretat general i garantida. Després, en el curs de tres o quatre dècades, tots els béns van semblar possibles i progressivament segurs: l’abundància d’energia, el confort domèstic, els sous creixents, l’atenció sanitària, la bondat dels exèrcits que ja no feien guerres, l’educació universal, els museus i les sales de concerts, i fins i tot la democràcia com a forma política de la urbanitat i les bones maneres. Algú havia de protegir-nos contra tot mal, garantir el progrés de tot bé. Algú: l’estat o l’administració pública, la societat, l’economia o els bancs, els partits polítics, les ideologies benèfiques. Per primera vegada en la història, tot havia de ser garantit i segur. Per primera vegada, podíem reduir les pors a la metafísica privada: la por de la mort, dels buits de l’esperit, de les angoixes de l’ànima.
Però de la resta de pors, algú se n’havia d’ocupar per a protegir-nos. I, per tant, ben protegits, havíem de ser cada any més rics, més saludables, més cultes i educats, més nets i més feliços. Amb garantia oficial, evidentment. I amb estalvis productius, pensions creixents i defensa segura contra tot desordre, violència o agressió. Ara, però, s’ha instal·lat la incertesa i, alhora, la perplexitat: contemplem les successives reunions inútils dels líders europeus, les amenaces de més retallades, de més fallides municipals o estatals, les pors contagioses, els titulars cridaners i escandalosos escampant el pànic de la pesta negra, i tot això que vostès han pogut constatar cada dia. Europa es desintegra, afirmen els profetes del diluvi, l’euro s’enfonsa, el món s’acaba, les accions baixen, la prima de risc emergeix i se submergeix com el drac del llac Ness. Als països d’Àsia, d’Àfrica i de l’Amèrica del Sud el producte per capita creix saludablement, mentre a Europa no creix o cau una miqueta i per això pensem que el món sencer s’enfonsa. Però si som una mica seriosos constatarem que no s’ensorra encara, i que el patiment cert, l’única pena real que entristeix i destrossa, és el d’aquells que s’han quedat de debò sense faena i sense cap recurs, que no són pocs i són les víctimes certes de tot aquest afer amarg i lamentable. La resta, periodistes i comentaristes, polítics de tot signe i tota raça, redactors de noticiaris, més valdria que callaren i foren prudents. I els ciutadans en general més valdria, també, que miràrem el món amb una mica més de perspectiva. Perquè les pors antigues eren les pors naturals que ajudaven a combatre els poders de l’infern, però les temors noves sembla que són una sola: la de perdre la il·lusió del paradís.
| | << < [41] [42] [43] [44] [45] [46] [47] > >> |
|
|
