Joan F. Mira | El Temps, núm. 1447 | 06/03/2012   

Via Augusta

En una visita a les ruïnes i excavacions de la plaça de l’Almoina, fa pocs dies, vaig contemplar llargament el tram de calçada romana, perfectament conservat, que travessava com a cardo maximus el centre de València. Un miracle d’aquesta ciutat, un privilegi. Venia de molt lluny, de Roma mateixa, i continuava cap a Xàtiva i cap al sud peninsular. Jo, de menut, vivia en aquell Camí Reial, a la vora d’aquell antic “carrer gran” o gran via de l’occident de l’imperi. I ara puc evocar aquell infant que era jo, a la finestra de casa, mirant el trànsit del meu carrer o carretera, tan llarg i tan recte que es perdia en l’horitzó del nord, cap a la ciutat, o  en l’horitzó de migjorn, cap als pobles de l’Horta, tal com algun altre xiquet degué mirar més de dos mil anys abans, assegut a la vora del camí o a la porta de la seua cabana. Per davant d’aquells ulls meus dels dies contemplatius a la finestra, podia haver passat tota la història d’un país de ponent de la Mar Nostra i de llevant d’un petit continent compacte, d’aquest extrem meridional i occidental d’Europa que en diuen península ibèrica. Ibèrica pels ibers, que fa vint-i-cinc segles ja passaven per davant de ma casa. ¿Per on havien de passar els edetans o els contestans, quan viatjaven poc o molt amunt i avall del litoral, sinó per aquest mateix camí, llavors a penes una senda més dreta i més ampla que les altres, que pocs segles més tard seria anomenat Via Augusta i pel qual mentrestant passarien les tropes d’Anníbal venint de Cartago Nova a assetjar i cremar la ciutat de Sagunt, marxant cap als Pirineus i cap a Itàlia i deixant al seu pas, el pas de tants milers de cavalls, desenes de milers d’homes i centenars de carros, i el pes de dotze elefants, un camí ben batut i aplanat? Passaren per ací, per on també passaren poc més tard les legions d’Escipió venint de Tarragona, i els veterans de les guerres de Viriat vinguts a poblar la nova ciutat de Valentia, l’eix nord-sud de la qual, després de travessar-la per davant d’on ara hi ha la catedral i abans la mesquita i abans un temple de Júpiter, continuava pel carrer que ara en diem de Sant Vicent, i passava, no com a camí reial sinó com a via imperial, tot just per davant de ma casa, llavors com vint segles després. La qual via rebé el nom pompós de Via Augusta perquè sembla que fou Octavi August qui n’ordenà la reforma, eixamplament i pavimentació amb les llambordes grans, precursores de les molt més petites que jo vaig conéixer, i també  el nom de Via Hercúlia perquè arribava fins a Cadis, prop de l’indret “dov’Ercule segnò li suoi riguardi”, les columnes com a marques més enllà de les quals començava el misteri, tal com recorda Dante en el cant XXVI de l’Inferno.

Via que, anant cap a Roma, enllaçava a Narbona amb la Via Domitia, la qual al seu torn era continuació de la Via Aurelia, que eixia de l’Urbs per la porta del mateix nom, Porta Aurelia que després va rebre el nom de San Pancrazio, que jo travessava molts i molts anys després cada matí de bona hora, eixint de l’Acadèmia Espanyola, al capdamunt del Gianicolo, la millor vista sobre la ciutat, passant per davant del Templet de Bramante i de l’altre templet mussolinià que deia “Roma o Morte”, i baixant, després de passada la gran fontana i la porta, per la part exterior de la muralla, igualment dita Via delle Mura Aurelie, amb la muralla romana a la dreta i a l’esquerra la vista sencera del Vaticà des de l’altura, fins arribar a la plaça de Sant Pere, enmig de la qual en aquella hora matinera hi havia sempre un home agenollat  amb els braços oberts, un d’aquells bojos innocents de Roma, que demanava a grans crits perdó pels seus pecats, i llavors jo entrava per la porta de darrere als patis i a la biblioteca, a buscar llibres, papers i notícies sobre els nostres insignes compatriotes de la família Borja, vinguts per la via de Saetabis/Xàtiva a construir aquests espais vaticans interiors que porten el seu nom, Cortile Borgia, Appartamenti Borgia, Torre Borgia. I sovint, al llarg d’aquells mesos de tardor i d’hivern, passant per aquella Porta di San Pancrazio imaginava que, si seguia la via cap al nord, si no la deixava i després de Gènova tombava a ponent i després cap al sud, si feia el recorregut de l’Aurelia, la Domitia i l’Augusta, podia arribar caminant, sense perdre’m, fins a la porta mateixa de casa, fins on havia nascut i havia sigut infant i adolescent. I si no som romans, què som?

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1446 | 28/02/2012   

Supèrbia i economia

En un article recent, esplèndid i claríssim, Jordi Maluquer de Motes, que sap de què parla, ha desmuntat de manera contundent la fal·làcia impúdica de la passada “dècada prodigiosa”, o dècada i mitja, en què tants havien cregut (jo no) amb la fe del nou ric, de l’ignorant o, cosa pitjor, amb la fe en una nova Espanya Gloriosa. Era el somni amb aparença de realitat d’un bell camí triomfal de l’economia espanyola, un camí sense obstacles, una direcció lluminosa que ens portava a una més gran felicitat monetària, més creació general de riquesa, més volum de serveis i de béns produïts, més solidesa i més seguretat en les bases que farien tan gran progrés possible i durador. Tot això –felicitat, riquesa, beneficis, producció, solidesa– eren coses que, fa alguns anys, es trobaven en estat passablement crític en països com França, Alemanya, o Itàlia, llocs on hi havia recessions, o com a mínim estancament, aquella lentitud prolongada que afectava les grans economies d’Europa. Com si els vells països rics haguessen arribat a un límit, a una aturada històrica, mentre uns altres –i sobretot Espanya, òbviament– venien darrere, a gran velocitat, per ocupar aquell lloc de privilegi. Arreu d’Europa occidental el creixement era molt baix, però al singular regne d’Espanya l’increment de PIB era molt més alt i vigorós (o això semblava, sense ser realment cert), es creaven més llocs de treball, el dèficit públic havia desaparegut (però la despesa social era de les més baixes d’Europa, cosa que no alterava l’alegria de l’administració socialista), i els governs successius s’atribuïen sense empatx el mèrit del miracle: érem els millors, l’enveja del continent, el somriure d’orella a orella, l’exemple universal, the Spanish miracle. Molt bé, pensava jo, ens n’alegrem moltíssim, però és fals. Perquè el miracle tenia algunes explicacions ben terrenals. La primera, era que els països més rics d’Europa (aquells que estaven sempre “en crisi”, justament) ens pagaven encara, i ens havien pagat llargament, l’alta almoina dels fons de cohesió, o com se’n diga, que eren molts milers de milions d’euros. Perfecte, però això no podia durar. La segona, i molt més greu, que el motor i el gruix d’un creixement tan prodigiós era la construcció massiva d’habitatges i l’increment espectacular del seu preu.

Espanya no creixia perquè augmentava la productivitat general (de fet disminuïa, almenys comparativament), ni perquè la manufactura, l’agricultura o els serveis de més valor i qualitat incrementaven sòlidament la riquesa. Fet i fet, la producció industrial pareix que no estava en bona forma: tèxtil, metall i maquinària, fusta, calcer, química, etcètera, no eren motors forts i segurs. Però es construïen moltes cases, moltíssimes: de cada deu habitatges nous a Europa, quatre a Espanya, una cosa increïble, impossible. En pocs anys els preus es multiplicaven per tres, i mentre centenars de milers de pisos es quedaven buits, milions de famílies s’hipotecaven, i les immobiliàries continuaven en la glòria. Era el més gran balafiament de recursos que ha conegut la història, la més gran bombolla, la més gran bestiesa col·lectiva. Petarà un dia, indefectiblement, pensava jo, ignorant en matèria econòmica, i ningú vol saber què passarà. El govern, mentrestant, tan content, i el país també: no fem fàbriques noves, fem pisos que sobren, però la gent sembla feliç. Què més podíem demanar? Pensar en la balança de pagaments, la més brutalment negativa de cap país del món? No cal: ja tornarem els diners algun dia. Pensar en la productivitat? Sí, però només per omplir-se’n la boca, perquè ja venien milions d’immigrants que compensaven amb quantitat barata la falta permanent de qualitat. Pensar que tenim un problema profund i molt gros? De cap manera: com hem de tindre un problema, si som els millors? I ara, quan la realitat destrueix per fi la fantasia, la culpa, com sempre, la tenen uns altres. I el senyor Zapatero afirmava, amb orgull satisfet, que Espanya tindria, en poc temps, més quilòmetres de vies d’Alta Velocitat (Espanyola!) que cap altre país. De vies triomfals. Insensats. Els grecs en deien hybris, supèrbia sense seny. I el professor Maluquer de Motes concloïa: “La medicina será muy amarga. Pero lo sucedido no debe repetirse jamás.” Exactament.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1445 | 21/02/2012   

El trellat

Un amic de tota la vida, militant eminent del partit socialista, em va enviar, ja fa una mica de temps, un missatge on m’informava que el diari Las Provincias havia publicat un article del seu cap d’opinió, “que marcarà època”. “Per si t’interessa”, deia l’amic, i jo vaig llegir amb atenció l’article, on després de criticar el desgavell dels anys passats, el senyor cap d’opinió afirmava: “Qué pena, podíamos haber construido un valencianismo distinto, pero preferimos gastar el tiempo en lo que mejor sabemos hacer, fuegos de artificio, luz y sonido espectacular durante unos minutos pero que al cabo de unos segundos se desvanece sin dejar huella. Sólo humo.” Molt bé, que vaig pensar, pareix que volen recuperar una miqueta de trellat. Però l’article concloïa: “Lo del enemigo exterior ya no nos vale. El peligro catalán se desvanece. Ni a Mas, ni a Eliseu, ni a Carod-Rovira les podemos echar las culpas del Banco de Valencia, de la CAM, de Bancaja, ni tampoco las de Gürtel, Brugal o la depuradora de Pinedo. Deberíamos hacérnoslo mirar, deberíamos tener la suficiente capacidad de autocrítica para poder empezar de cero y no volver a cometer en un futuro los mismos errores.” Lamentar els errors de concepte no és cosa que es veu cada dia. No sé encara si són llàgrimes clàssiques del cocodril, o llàgrimes amb propòsit d’esmena. Li vaig respondre, doncs, a l’amic eminent: “I tant que m’interessa! És simptomàtic del final d’una etapa ideològica (no encara política, ai dolor!), i de l’estupidesa suïcida de la qual tants i tants han participat (inclosos alguns que tu també voldries oblidar...), i que ara veuen que era tot fum de palla. Alguns, durant anys i anys, ens hem fartat d’escriure papers sobre aquesta imbecil·lització col·lectiva, i no ens han fet ni cas. Per posar un exemple: no sé quants articles he publicat sobre l’aberració de l’AVE dels collons, fins i tot quan tots els diaris, i el PP i el PSOE, cantaven les lloances de l’invent, competint per atribuir-se la gran meravella. I així tot. Ara, fins i tot Las Provincias ha descobert que els culpables no eren ‘els catalans’ o els catalanistes, sinó els de les noves glòries a Espanya, Espanya, Espanya. ¿I què ens deien, els uns i els altres, als qui no hem deixat de proclamar que calia una política pròpia, partits propis, valencianisme polític, i tot això que tu saps? Què ens deien, eh? En fi, potser la dreta comença a despertar-se, massa tard, després del gran empastre (paraula ben valenciana!), però no estic tan segur que l’esquerra majoritària, o siga el PSOE regional, siga capaç de canviar de ruta...: no aprendran mai. Mai de mai de mai. L’experiència és inútil quan el cap està buit.”

I ara, fa pocs dies, el periodista Enric Juliana feia, a La Vanguardia, una reivindicació del trellat que, amb interpretació optimista, constata que s’obre pas entre nosaltres. El trellat “es el seny de los valencianos”, afirma, i ho encerta bastant. Per confirmar-ho, Juliana reprodueix un paràgraf d’un editorial recent, també de Las Provincias, que entre altres coses diu: “Resulta casi obvio señalar que, a la vista de los resultados, muchas cosas se han hecho mal. Y no se trata en esta hora difícil para los valencianos de ocultar ni los problemas ni las equivocaciones. La sociedad no lo permitiría. Los ciudadanos reclaman responsabilidades y exigen explicaciones acerca de cómo se ha llegado a este agujero negro en que se halla sumida su región. Los casos de corrupción –llámense Gürtel, Emarsa, Brugal o cualquier otro– y los de despilfarro –un aeropuerto de Castellón sin aviones ni pasajeros o el redundante Ágora– precisan de luz y taquígrafos, de claridad y puertas abiertas para que la justicia pueda hacer su trabajo (como está ocurriendo), para que el Estado de derecho, con todas sus garantías, funcione y demuestre que goza de buena salud (...) A partir de estos errores evidentes, Valencia ha sido conducida ante la opinión pública de toda España y ha sido acusada, juzgada y sentenciada. La condena es el escarnio (...) Los errores de una clase política que no ha sabido estar a la altura de las circunstancias se trasladan a toda la sociedad, a los ciudadanos, a las empresas, a las instituciones.” Perfecte, sí senyor. Ara només cal que es despengen d’aquesta mateixa classe (política, i no només política) els errors de la qual hem pagat tots. Però això, evidentment, no ho faran. El trellat actiu, també trellat polític, l’hauran de posar uns altres, els que són d’una “classe” diferent.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1444 | 14/02/2012   

El ‘nasciturus’

Això era l’any 1977, durant les primeres eleccions democràtiques, a les quals (de manera imprudent, però necessària) vaig concórrer en condició de candidat. Va ser una campanya molt educativa, almenys per a un candidat de resultats tan incerts com jo. Fins i tot el senyor bisbe de Castelló em va convocar, per a saber quin programa teníem, els d’aquell PSPV original (no el que després s’apoderà del nom que no aplica ni practica), sobretot en matèries que en diríem de moral o de doctrina canònica i romana: el bon home, escoltant-me, sembla que no es va espantar de res. I també em convocaren les digníssimes senyores d’una associació de dames catòliques o cosa semblant, que van omplir una sala gran per a escoltar què els havia de dir un candidat perillosament d’esquerra, i a més a més nacionalista. Vaig parlar amb discreció, i al col·loqui la primera pregunta, potser la que més els importava, va ser sobre la matèria perenne de l’avortament. Miren, senyores, que els vaig dir, avortar, per a una dona, és sense dubte una experiència molt dura, traumàtica, sovint perillosa, i per tant ningú no pot dir que està “a favor de l’avortament”. Les senyores catòliques van somriure, alleujades. Ara bé, vaig continuar, si per una raó o una altra una dona ha de passar per aquest tràngol, només falta que això es considere un delicte i que la dona haja d’acabar a la presó, no creuen vostès? Les senyores es van quedar sense saber què dir, davant d’aquella resposta meua, tàctica i una mica arriscada. Després, una altra em preguntà sobre el dret a la vida i els llocs comuns habituals, que si avortar és assassinar una criatura, i tot això que fa tants anys que es predica en sermons, cartells, pamflets, proclames i manifestacions. Doncs, no, senyora, que li vaig respondre, perquè això que vostè diu, amb aparença de raó, parteix d’una teoria molt peculiar i molt insostenible: parteix d’una greu confusió de conceptes, segons la qual vida humana i persona humana serien termes rigorosament sinònims. Però mire vostè, senyora, un òvul acabat de fecundar, un grumollet de cèl·lules, és vida humana només en el sentit que és també vida humana qualsevol fragment d’un cos humà, unes gotes de sang, un qualsevol trosset de carn, que són matèria humana i viva. Ajuntar l’adjectiu humana al substantiu vida, i a continuació redactar manifestos, convocar manifestacions, escampar imatges de criatures de bolquers al costat d’animalets protegits, i dir-ne, de tot això, defensa de la vida és un sofisma indigne i profundament immoral. Com si els qui no pensen com ells foren defensors de la mort. Ara mateix no recorde si la senyora pogué respondre o no.

Però la confusió de conceptes i de termes es manté obtusament, convertida en un dogma sagrat, i projectada a l’esfera del dret amb el concepte incert i vagarós de nasciturus, que vol dir simplement “el que ha de nàixer”. Segons la qual teoria, almenys en la interpretació canònica, que és la de l’actual ministre de Justícia del Regne d’Espanya, un embrió de poques cèl·lules és ja una personeta, un ciutadà amb tots els drets civils i religiosos. Déu, se suposa que diu l’estranya teoria, infon l’ànima espiritual en el moment que l’òvul rep l’espermatozou –no se sap què hi pot fer un esperit en un lloc tan difícil, però tant se val–, i per tant a partir d’aquell moment tenim ja complet un ésser humà perfectament batejable. El nasciturus, doncs, des del primer minut seria una persona. A propòsit d’aquesta insigne collonada teològica, ja fa deu anys jo recordava ací mateix que, si la Santa Mare Església hi creguera realment, el Codi Canònic establiria que tot embrionet aparegut viu a la llum –per avortament prematur o per qualsevol altra causa, inclosa la fecundació in vitro– hauria de ser ràpidament batejat, li hauria de ser assignat un nom cristià, i hauria de ser inscrit en el registre parroquial corresponent. Si cregueren de veritat en la insostenible teoria, els bons metges catòlics dels hospitals catòlics cridarien el capellà de la casa per a batejar canònicament (amb efectes retroactius, si és el cas) cada embrió que els caiguera a les mans, altrament tots aquests nascituri microhumans (inclosos els congelats) no tindrien més opció que passar l’eternitat als llimbs amb la resta d’innocents sense baptisme, no podrien aspirar mai al cel. Però no tinc notícia que hagen batejat mai un nasciturus gros com un cap d’agulla.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1443 | 07/02/2012   

El crèdit de la realitat

Comentant l’art dit surrealista, i més concretament Dalí, Fuster explicava, fa més de mig segle: “Les imatges de la ‘irracionalitat concreta’ [...] estan constituïdes pels mateixos objectes que les imatges del món exterior, solament que disposats en un ordre absurd [...] Per al procés de descrèdit de la realitat, aquesta brutal destitució de la lògica té tanta o més importància que la mateixa anul·lació del real propugnada per l’art abstracte. La pintura abstracta es gira d’esquena a la realitat; el surrealisme, no; el surrealisme la presenta amb una perfídia indecorosa, la priva de l’últim i més petit prestigi que li quedava: la versemblança.” Això escrivia Joan Fuster en El descrèdit de la realitat, un llibre increïble del 1955, que no s’entén com el pogué escriure, aquells anys, un jove advocat de Sueca.

Cinquanta anys després, el surrealisme, al país de Fuster, havia passat directament de la pintura a la política, i a la visió que el país rebia d’ell mateix, tot al llarg de la dècada prodigiosa, o dècada i mitja, que pareix que s’ha tancat fa un any a penes. I fa quatre o cinc anys jo recordava, en un altre lloc, amb quina frívola alegria aquest País Valencià nostre s’havia instal·lat no en el surrealisme estètic dels versos o dels quadres sinó en el surrealisme polític, en “les imatges de la irracionalitat concreta”. Al llarg d’aquests anys passats, la realitat no comptava, comptava una projecció irreal, surreal, fora de tot sentit coherent, que es va instal·lar en el fons de la vida valenciana, i que era el contingut i la forma de la seua projecció endins i enfora.

La realitat no comptava, doncs, al costat de dosis massives de propaganda, la realitat no tenia cap crèdit, comparada amb l’al·lucinació. I a mi em tocava, de tant en tant però massa vegades i era també massa cansat, haver de repetir a Barcelona, a Mallorca o a Lleida (i a Valladolid, a Burgos o a Madrid si calia, en el curs d’alguna visita), que la fantasia és fantasia, la propaganda propaganda i la realitat realitat. Que el País Valencià reculava i baixava, que Espanya no hi posava (i no hi posa encara) ni una pesseta ni un euro, que les obres faraòniques les paguem amb el dèficit (en això sí que som els primers: el deute de la Generalitat Valenciana és el més alt de tots, i creixent), que aquest és el país de la mentida pública coberta amb això que se’n sol dir “grans esdeveniments” inútils i caríssims.

Però els números eren i són implacables: fa cinc anys el PIB per cap dels valencians era només el 91% de la mitjana espanyola, ara mateix és ja del 89%. Al nivell de Galícia, en la colla dels pobres mentre afirmem que som rics, i a fora s’ho creuen, com sempre. Sense comptar les xifres comparatives d’inversió pública, d’inversió de l’Estat, de places hospitalàries i escolars, i altres cosetes sense importància: si no som els últims, ens hi acostem implacablement. I al costat, senyores i senyors, la prestidigitació, el malabarisme, la propaganda triomfal, l’ordre que, contra la realitat, hi establia el somni o l’al·lucinació, o la paranoia. Una propaganda tan eficaç, cal reconèixer-ho, que va arribar a convèncer tothom: els valencians mateixos, que voten el PP agraïts pels èxits incessants, i el conjunt dels espanyols, catalans inclosos, que creuen fermament en la imatge feliç.

Aquesta era la nostra irracionalitat concreta, aquesta era la brutal destitució de la lògica, aquest era el nostre surrealisme, que presenta la realitat “amb una perfídia indecorosa, la priva de l’últim i més petit prestigi que li quedava: la versemblança.” Bé, doncs, potser que ja s’acaba, tot això. Potser que s’ha esgotat, exhaurit o apagat l’esclat surrealista, els focs artificials de cada dia. Potser que la realitat torna a exigir el seu crèdit, i de sobte el país (no únicament els intel·lectuals d’esquerra, sinó la gent del carrer, els lectors de diaris, i fins i tot el personal polític que ens governa) s’ha adonat que aquella fantasia era un somni fal·laç i pervers. El president Alberto Fabra practica, sense ganes, una modèstia real i obligada, tothom mira a terra per veure on pot posar els peus que no siga un clot o un bassal d’aigua bruta, i fins i tot el diari Las Provincias publica editorials i articles molt seriosos del cap d’opinió, on reconeix que la dècada i mitja passada ha sigut un desastre i que, curiosament (oh gran troballa), la culpa no la tenen els catalans sinó nosaltres mateixos. Nosaltres els valencians.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1442 | 31/01/2012   

Hongaresos

Fa deu anys, amb motiu de la concessió del Premi Nobel a Imre Kertész, recordant la singularitat dels hongaresos, i una experiència meua inoblidable, jo escrivia, en un altre lloc, ratlles com aquestes: “Venien de l’est remot, es van instal·lar al cor geogràfic d’Europa allà pel segle IX, i si algun poble ha destil·lat les essències de la cultura europea són ells: amb aquella llengua que des de fora és tan estranya, amb els cavallers de la plana infinita, amb la noblesa de l’Imperi, amb la ciutat de Budapest, per on jo passejava amb tristesa fa molts anys, i on encara eren presents, als murs i als cors, els forats de les bales soviètiques del 1956. A l’Acadèmia de Ciències ens servien a taula increïbles senyoretes amb faldeta curtíssima, a la ciutat de Széged el capitost del Partit Comunista ens obsequiava amb setze classes diferents de vi i setze de formatge, tots de la seua regió. Parlàvem del futur de les societats rurals d’Europa, de l’est i de l’oest, i els hongaresos figurava que eren d’aquella banda de la ratlla, però eren d’aquesta i ho sabien. Com els txecs, els eslovens, els estonians o els polonesos.”

Jo passejava, doncs, per Budapest trista i grisa, i no sabia que en alguna habitació modestíssima, en algun casal antic, escrivien els seus llibres Imre Kertész o Péter Esterházy (fill de la gran família, els patrons de Joseph Haydn, i autor d’Harmonia celestial, una autobiografia inventada i real on hi ha tota la història d’Hongria), György Konrad que jo vaig conèixer quan era president del Pen Club i amb el qual vaig mantindre fa pocs anys una llarga conversa pública a la Literaturhaus de Frankfurt, i també Sándor Marái i els altres, els continuadors d’una gran literatura. Una literatura europea, d’un poble europeu cultíssim, civilitzat, i amb una llarga història singular i admirable. I ara els hongaresos, per gran majoria parlamentària i sembla que també popular, han aprovat fa pocs mesos (l’abril passat) una constitució que, per dir-ho amb suavitat, encaixa molt dubtosament amb els estàndards ideològics comuns als estats de la Unió Europea.

Una constitució que comença amb declaracions tan retòriques i tan peculiars com aquestes: “Nosaltres, els membres de la nació hongaresa, al començament del nou mil·lenni, amb un sentit de responsabilitat per cadascun dels hongaresos, fem la proclamació següent: Estem orgullosos que el nostre rei Sant Esteve va construir l’estat hongarés sobre un fonament sòlid i va convertir el nostre país en part de l’Europa Cristiana fa un miler d’anys. Estem orgullosos dels nostres avantpassats que van lluitar per la supervivència, la llibertat i la independència del nostre país. Estem orgullosos dels extraordinaris assoliments intel·lectuals del poble hongarés. Estem orgullosos que el nostre poble ha defensat Europa al llarg dels segles en una sèrie de lluites i ha enriquit els valors comuns d’Europa amb el seu talent i diligència. Reconeixem el paper del cristianisme en la preservació de la nacionalitat. Valorem les diferents tradicions religioses del nostre país.”

I més singularitats, més fonaments de la llei fonamental: “Mantenim que la família i la nació constitueixen el marc principal de la nostra existència, i que els nostres valors fonamentals de cohesió són la fidelitat, la fe i l’amor.” Sensacional. I més encara: “Honorem els èxits de la nostra constitució històrica i honorem la Santa Corona [de Sant Esteve], que encarna la continuïtat constitucional de l’estat hongarés i la unitat de la nació.” I una mica més: “Mantenim que després de dècades del segle XX que han portat a un estat de decadència moral, tenim una profunda necessitat de renovació espiritual i intel·lectual.” Com a llenguatge constitucional, no es pot demanar més. Només hauríem de canviar “Hongria” i “hongaresos” per qualsevol altre nom (com ara França, Catalunya, Holanda o Espanya, per exemple), per copsar l’extravagància del cas. L’any 2002, Imre Kertész va rebre el Premi Nobel “per una escriptura que sosté i reforça la fràgil experiència de l’individu contra la bàrbara arbitrarietat de la història”. Tinc la impressió que, ara mateix, els hongaresos recorden malament la seua.