Joan F. Mira | El Temps, núm. 1441 | 24/01/2012   

Un discurs d’Unamuno

Vaig llegir al diari Levante, fa pocs dies, una informació llarga i detallada sobre un fet que desconeixia: el viatge de don Miguel de Unamuno a València per assistir al casament del seu fill amb una senyoreta local molt distingida, i de passada pronunciar una conferència a l’Ateneu Mercantil. Sembla que tenia previst pronunciar aquella conferència a Madrid, perquè ja li havia explicat a don Manuel Azaña que el discurs havia de tractar “sobre la soberanía catalana en lo que hace al uso de la lengua con consideraciones sobre el conflicto de dos culturas”, matèria sobre la qual el catedràtic de Salamanca tenia algunes idees contundents i clares.

Això era el gener del 1919, any en què velles nacions europees eren reconegudes com a nous estats, i en què el “principi de les nacionalitats” deixava de ser només un principi per convertir-se en un dret efectiu. Unamuno li explicava a Azaña el seu temor que “Cataluña ha de acabar, y muy pronto, por separarse del todo del Reino de España y constituirse en estado absolutamente independiente”, i afegia “la federación no es más que una hoja de parra”. De la llengua a la independència, doncs, el camí podia ser molt curt. Amb aquests judicis, i amb els prejudicis habituals de qualsevol intel·lectual espanyol de fa cent anys (i d’ara), conservador o liberal, la nit del 4 de gener del 1919 don Miguel pronuncià el seu discurs a l’Ateneu Mercantil de València: contra l’independentisme català i contra la “imposició a Catalunya de l’ensenyament íntegre en aquesta llengua”. La multitud que omplia l’auditori va coronar les seues paraules amb una ovació “estruendosa y memorable que se prolongó durante varios minutos”, segons el relat del diari El Mercantil Valenciano.

Unamuno, com Blasco Ibáñez, com els republicans valencians i espanyols, com els professors i els periodistes, els socialistes o els sindicalistes, identificava el progrés amb la llengua castellana, i democratitzar volia dir castellanitzar: un ciutadà lliure i progressista, com a França, era aquell que parlava, llegia i escrivia la llengua de l’estat, única considerada culta i nacional. De manera que, enmig de “salvas cerradas de aplausos” el catedràtic de Salamanca cità les paraules d’“un cura vascongado que desde el púlpito decía: ‘No enseñéis el castellano a vuestros hijos, porque esa lengua es el vehículo del liberalismo’”.

No recordà de quantes altres coses havia sigut i era (i seria) vehicle el castellà: vehicle del carlisme, del catolicisme integrista, de les proclames militars, dels colps d’estat, de l’absolutisme més reaccionari o de la Inquisició. Només les paraules estúpides d’un ignorant “cura vascongado”. I el públic, a València, aplaudia repetidament amb entusiasme. Afegiré unes poques frases més: “Cataluña se unió a España, perdiendo su personalidad, a cambio de un plato de lentejas: los aranceles. Pero hoy quieren recabar aquella independencia aunque sea perdiendo las lentejas [...] Cataluña y Castilla son un matrimonio que no congenia, y la salvación, triste es decirlo, no es otra que la separación del alma castellana y catalana, aunque el cuerpo siga siendo uno mismo...”

El sentit de la història de don Miguel és fantàstic: resulta que Catalunya (materialista i poc espiritual, no com Castella), es va “unir a Espanya” (abans d’això devia estar separada...) pel mercantil plat de llentilles. No veig, però, com imaginava don Miguel la salvació necessària a través de la separació d’aquell mal matrimoni. Sembla, llegint la crònica del diari, que va dir moltes bestieses més (com aquesta: “He venido a exponer hechos, a explicar lo que ocurre...; esto es, que la unidad de la patria se ha roto, y que sobrevendrá una guerra civil, aunque no se vaya en ella a tiros por la calle”), totes molt aplaudides. Per acabar, aquesta perla: “Y en cuanto a vuestra lengua comparad el lemosín conceptuoso y retorcido de Ausias March y el castellano de las novelas de Blasco Ibáñez y de Wenceslao Querol, que escribió sus ‘Rimas’ en un castellano más dulce que el sabroso jugo de vuestras naranjas”. Per tant, va concloure, de cap manera heu d’educar els vostres fills en valencià, cosa funesta per a l’exportació de taronges sucoses, però podeu reservar una llengua tan dolça per als racons amagats de la vida familiar. Un gran filòsof, don Miguel de Unamuno, un espanyol liberal.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1440 | 17/01/2012   

El segle de les nacions, 2

Primera part d'aquest article

D’“ideologies nacionals” no en faltaven, ja abans d’aquell moment de brevíssim i cansat optimisme del 1920 i pocs anys més. Eren, això sí, teories en general nascudes prèviament per explicar o justificar un problema nacional amb què topava o s’enfrontava l’autor de cada elaboració teòrica: es tractava, doncs, posem per cas, de la justificació britànica del poder imperial civilitzador, de fonamentar la unitat d’Alemanya, de promoure la homogeneïtzació cultural i lingüística de França, d’exaltar el Risorgimento italià, d’explicar la posició dels socialistes vienesos o dels demòcrates txecs en la política austríaca, o de la situació dels jueus integrats o perseguits. És inevitable: qui fa teoria des d’una situació en què ell mateix es troba implicat, rarament ho farà sense voler-la aplicar en primer lloc al cas que el preocupa.

De vegades, però, la implicació és el primer obstacle per a una mínima objectivitat distanciada en l’observació dels fets a explicar, i llavors la teoria se’n ressent en tant que explicació, i té més valor de símptoma que d’instrument o de resultat d’una anàlisi. És cosa perfectament documentada, per exemple, la llarga sèrie de pràctiques repressives, punitives i humiliants amb què tots els governs de França des del temps de la Revolució (i des d’abans, quan podien) havien intentat “anéantir les patois”, en paraules cèlebres de l’abbé Grégoire. Però això –la imposició, la coerció de vegades brutal– va en contra de la idea d’harmònica, espontània i voluntària unitat; i per això Ernest Renan arriba a escriure amb perfecta innocència: “França pot estar orgullosa de no haver intentat mai obtenir la unitat de la llengua amb mesures coercitives”. Impressionant. Simplement, davant de la simplicitat de la fe o de la ideologia, sovint compta molt poc la complexitat dels fets. Fins i tot quan la ideologia és presentada com a ciència, tal com va fer Otto Bauer, el gran teòric socialdemòcrata de la qüestió nacional centreuropea, amb candidesa impecable: “La ciència ha abandonat, fins ara, el concepte de nació de manera gairebé exclusiva en mans dels lírics, dels fulletonistes, dels oradors de l’assemblea popular, del parlament, de la taula de la cerveseria. En una època de grans lluites nacionals, amb prou feines tenim ara els primers enunciats per a una teoria satisfactòria de l’essència de la nació. I, amb tot, necessitem aquesta teoria. Sobre tots nosaltres actua, però, la ideologia nacional, el romanticisme nacional.” Paraules clarividents i profètiques, que conserven tot el seu valor si les llegim un segle més tard.

I aquesta és la condició del món. Un món compost de nacions, “unides” o separades. El planeta terra és una ONU, i no es veu com podrà ser cap altra cosa en el futur previsible. Dit d’una altra manera, o insistint en la mateixa, podem fer una segona reflexió: En els inicis del segle XXI, conceptes, qüestions i conflictes tals com globalització, migracions, poder de les multinacionals, nous integrismes, barreja de cultures, etc., que constitueixen sovint el marc on encaixa l’actualitat informativa, no han produït cap nova forma o model de vida col·lectiva substitutori de la “forma nacional” heretada dels segles passats. La nació és encara, i serà molt de temps, el marc substancial de les societats humanes.

Per tant, pretendre que conceptes com identitat, patriotisme, nacionalisme, etc. (a pesar dels abusos i aberracions que, com tot concepte “sociològic”, han pogut produir en la història recent), són regressius, superats i negatius, és negar la realitat de la història immediata, del present, i quasi certament del futur previsible. Cal reforçar, doncs, com a ideologia i com a projecte, un model de patriotisme-nacionalisme radicalment democràtic, garantia d’heterogeneïtats internes i component ètic de la ciutadania. Un patriotisme civil, moral, i promotor de la responsabilitat sobre el propi país i poble, territori i cultura, patrimoni, benestar comú i llibertat. Perquè pàtria i nació, patriotisme i nacionalisme, són termes i conceptes amb tradició democràtica i alliberadora, i com a tals han de ser mantinguts, depurats i aplicats a l’acció política, civil i cultural. No es guanya res, ans al contrari, deixar l’explotació d’aquests conceptes en mans d’ideologies reaccionàries, extremistes, intolerants o xovinistes, i renunciant al seu aprofitament com a factors positius, de cohesió i de solidaritat civil. No és una opinió, és un programa.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1439 | 10/01/2012   

El segle de les nacions, 1

Fa cent anys, a primeries de la segona dècada del segle XX, en plena efervescència de moviments nacionals de tot tipus (radicals o moderats, positius o negatius, xovinistes o simplement responsables, defensius o agressius..., que trobarien una explosió brutal en la I Guerra Mundial, i una mala solució després), ningú no podia preveure quina forma tindria el nostre món, ni la nostra Europa, quan haguessen passat uns altres cent anys. Certament que tampoc nosaltres, per molta perspicàcia metòdica que hi posem, tampoc no sabem com estarà organitzat aquest món quan haurà passat un altre segle: no sabem, per exemple, per on passaran les fronteres d’això que ara anomenem nacions, ni què voldran dir aquestes fronteres. La història no s’ha acabat, ni de bon tros, i segons cap a on voldrà dirigir-se (cap a on la dirigiran les societats humanes, els pobles i els seus dirigents) consolidarà uns pocs grans estats, o moltíssims de petits, o les dues coses alhora; i no es previsible tampoc quin serà el sentit i el poder d’aquests estats, units o desunits. Sí que crec, tanmateix, que gairebé tots ells, o allò que en quede, continuaran dient-se nacions. I continuaran sent viscuts com a pàtria dels seus ciutadans. Qualsevol que siga el sentit i contingut real d’aquestes paraules, que no sempre serà el mateix.

Fa un segle i mig, o només un segle, els intel·lectuals o polítics que a Europa elaboraven teories sobre nacionalismes i nacions, ni en la fantasia més desbordada podien imaginar que aquella condició de nació que ells promovien o simplement observaven en el context dels pobles “civilitzats”, havia d’escampar-se fins a ser condició universal i com qui diu necessària per a tota la humanitat: que els africans, posem per cas, pogueren organitzar-se en quaranta o cinquanta nacions (qualsevol cosa que això signifique), era una cosa del tot impensable. La matèria ve de lluny, per tant, i les teories i les imprevisions també. No està clar si la nacionalitat és un producte de la intensa i exaltada educació nacional que propugnava Rousseau, o si està implícita ja en l’“home natural” de Herder –home feliç, sense estat–; o si una visió i l’altra són variants d’una mateixa fantasia optimista i més o menys il·lustrada, més o menys racionalista i més o menys romàntica. Sí que és bastant clar, però, que tant Rousseau com Herder mal podien preveure que pocs anys més tard dels seus escrits hi hauria l’immens trasbals de les guerres napoleòniques amb totes les seues conseqüències precisament nacionals; i que el segle següent a la il·lustració i la revolució seria, per la major part del territori europeu, el de la divisió en grans espais imperials consagrats en el Congrés de Viena, no en múltiples repúbliques lliures, tal com el liberalisme ideològic hauria hagut de produir.

Curiosament, per als liberals anglesos o francesos de la primera meitat del segle XIX, els imperis, o els grans estats expansius (i colonialistes) semblaven una condició gairebé natural, i en tot cas no la imaginaven reversible a curt termini: la llibertat –la “dels pobles”, per exemple, com la de les classes subalternes– era un magnífic principi universal: a condició de no intentar posar-lo en pràctica. Cal recordar que qui va fer força per posar en pràctica un principi tan “liberal” com el de les nacionalitats, no va ser un home d’estat europeu sinó nord-americà; i només després que els imperis interiors d’Europa (almenys els que eren reconeguts com a tals) ja havien rebentat per totes les costures com a resultat de la Gran Guerra i de les tensions acumulades. En un segle, doncs –el que va del Congrés de Viena als tractats de Versalles–, havien canviat moltes coses, i la perspectiva dominant ja no era la del canceller austríac Metternich, sinó la del president nord-americà Wilson. S’havia obert camí el principi que els pobles, com a tals pobles, eren subjectes de drets. No els prínceps sobirans, com cent anys abans, sinó els pobles. I subjectes de drets polítics, en primer lloc. Ara bé, acceptat el principi, el problema pràctic i teòric era saber què és un poble, què fa que siga una nació o part d’un nació, què el defineix com a tal, fins on arriba i com es delimita. Coses que, quan estan clares, semblen claríssimes. I quan no estan clares semblen inextricables.

Aquest article continua aquí

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1438 | 03/01/2012   

El diputat Baldoví

Que un diputat valencià comence el seu primer discurs al Congrés espanyol dient simplement “Bon dia, senyores i senyors”, i algunes paraules més en la llengua del seu país, és, sense cap mena de dubte, un petit fet històric. Una d’aquelles coses que no havien passat mai, que signifiquen alguna cosa, i que potser anuncien alguna cosa més. I si el diputat subratlla el sentit de les seues primeres paraules dient: “Deliberadamente he querido comenzar mi discurso con unas palabras en valenciano porque en valenciano pienso, escribo, siento, vivo: son las palabras que me enseñó mi madre y que yo nunca he utilizado contra nada ni contra nadie y he querido hacerlas presentes porque ésta podría ser la legislatura del respeto y la pluralidad hacia nosotros, los otros, los que no hablamos castellano de forma cotidiana”.

Bé, doncs, una paraules tan simples, unes frases tan clares, tan assenyades i tan contundents, ningú, que jo sàpiga o recorde, les havia pronunciades mai al Congrés dels Diputats. Era com dir d’entrada, i abans de cap altra cosa: miren vostès, senyors col·legues, que quede clar des del primer moment qui sóc i per què he vingut ací, quin és el meu país i quina és la seua llengua, un punt d’afirmació a partir del qual parlarem d’altres coses.

Els col·legues del diputat Baldoví es degueren quedar un instant perplexos davant d’aquell començament insòlit: perplexitat fugissera, epidèrmica, abans de la indiferència habitual, ja que cada grup aplaudeix només els seus, i Baldoví no tenia aplaudidors rituals. Més perplexos encara es degueren quedar quan el representant de Compromís (quin compromís és aquest?, podien haver pensat) no va entonar ni cants a les glòries valencianes ni al futur lluminós que ens espera (ja que som líders de tot, exemple universal, meravella feliç, Levante satisfet, destinataris de l’AVE de Madrid, predilectes de Rodríguez Zapatero segons els uns, de don Mariano Rajoy segons els altres, seu de grans navegacions i de curses glorioses de cotxes, etcètera), sinó que es limità a una enumeració breu i sintètica –els minuts assignats eren pocs– de com estan i van les coses al seu petit país: “Compromís ya anunció la semana pasada cual iba a ser el sentido de nuestro voto, porque nosostros ya conocemos cómo gobierna el PP, ya que hace dieciséis años que gobiernan ustedes en el País Valenciano y ya sabemos el resultado: un endeudamiento insoportable que acabarán pagando nuestros biznietos y otros temas escabrosos como los escándalos y la corrupción que nos sonroja a los valen­cianos y valencianas. Ustedes son los responsables directos de cargarse el sistema financiero valenciano hundiendo la CAM y el Banco de Valencia y entregando Bancaixa a Caja Madrid...”.

Això, i més coses que va dir, i més que podia haver dit. És a dir, les coses que mai cap diputat valencià no havia gosat dir a les Corts espanyoles. Cap del PP, òbviament. Cap del PSOE, perquè a Madrid no parlen mai en tant que valencians. I tenia raó el diputat Baldoví quan afirmava: “No todos los políticos valencianos son iguales y queremos limpiar el nombre de nuestro pequeño país”. Quin valencià, al Congrés de Madrid, havia parlat mai del nostre “petit país”? Jo em vaig quedar amb moltes ganes de poder-ho fer, quan en les eleccions de l’any 2000 (era el 2000, si no vaig errat de comptes) em demanaren de posar la meua cara com a candidat de la coalició “Bloc-Els Verds-Valencians pel Canvi”, i vaig acceptar sense reserves. No pogué ser, no vaig poder ser el primer “diputat Baldoví”, i no vaig poder dir “Senyores i senyors, etc.” en el meu primer discurs.

Hem esperat llargament, doncs, i ara, per primera vegada, em trobe representat per algú en aquell hemicicle amb lleons a la porta, i seu, segons diuen, de la sobirania popular. Vist el curs i el final d’aquella llarga sessió d’investidura, és ben curiós i simptomàtic que el candidat únic a president del govern, el tranquil i prudent don Mariano Rajoy, només perdera els nervis davant del diputat Baldoví. “Pensava que Rajoy em deixaria de costat”, comentà després el diputat nostre, “però quan vaig veure que em dedicava tant de temps, i en aquell to [el to que no gastà ni tan sols amb Amaiur!], vaig comprendre que li havia fet mal... Em va semblar que la seua reacció eixia més del fetge que no del cap, i això és perquè vam tocar os amb el discurs”. Amb el discurs que no va fer ningú, excepte el diputat Baldoví. El meu –per fi– representant a Madrid.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1437 | 27/12/2011   

Els Reis, el Pare

Cada 5 de gener de la meua infantesa, fins a nou o deu anys, abans d’anar a dormir deixava darrere de la porta de casa (era un portal de planta baixa) un cabasset ple de palla i de garrofes per als cavalls dels Reis, i un parell de sabates o de botes. Si l’endemà de matí el cabasset era buit, si els cavalls del seguici dels Reis s’havien menjat les garrofes i la palla, si no hi havia carbó perquè jo m’havia portat bé, els regals arribats de l’orient eren cosa segura. No havia vist per televisió (no n’hi havia) cap cavalcada reial pels carrers de pobles i ciutats, no havia assistit a la desfilada amb camells de circ, i fins i tot amb un elefant per al rei negre, que feien pel centre de València, no havia deixat cap carta d’encàrrec en algun gran magatzem o centre comercial (establiments llavors desconeguts), però sabia, òbviament, que Ses Majestats els Reis Mags coneixien d’una banda el meu comportament i d’una altra els meus desigs, que no sempre, ni de lluny, quedaven satisfets.

La modèstia dels regals, però, no va impedir mai l’alegria de la descoberta matinal: un cavall de cartó i un carret com els de l’horta, eren una meravella per a tot l’any. El do de la ubiqüitat dels personatges evangèlics i mítics no presentava cap problema: o acceptava que corrien més que el vent i la llum, i que per tant tenien temps d’acudir a cada casa al llarg d’una sola nit, o assumia inconscientment el prodigi d’imaginar-los en molts llocs alhora. Venien, doncs, des de l’orient remot, guiats per l’estrella amb cua, s’acostaven una mica cada dia, i aquella nit arribaven a totes les ciutats, pobles i cases, amb un seguici extens de cavalls, servidors, patges, carros plens de regals, i un coneixement exacte de què havien de deixar a cada lloc.

Poc o molt, no fallava mai, i la fantasia infantil, el conte màgic, era de fet una realitat demostrada i palpable. Gaspar, Melcior i Baltasar no venien volant pels aires amb cap vehicle màgic, remot i mai no vist, com ara amb un trineu i un tir de rens des de les neus boreals (què hi havien de fer, ací, aquelles imatges d’un món remot, glaçat i blanc?), sinó que arribaven per camins de terra, lentament, amb cavalls i camells perfectament reals i amb vestimenta d’una història pròpia i pròxima. Eren els mateixos personatges representats a les figuretes del pessebre, primer lluny del portal o la cova de Betlem, després més i més prop, fins a deixar l’or, l’encens i la mirra als peus de l’infant Jesús, de Maria i de Josep, i davant d’una burreta i un bou, que eren animals ben coneguts i familiars. Cap personatge portador de regals per als infants no ha estat mai tan coherent amb un mite pròxim i plausible, tan integrat en la narració evangèlica, tan real i tan nostre.

Podíem haver cregut en Sant Nicolau, bisbe de Bari, també d’un territori pròxim, amb fama de benefactor de donzelles i de criatures, també portador de regals. Però Sant Nicolau, a més de no tenir cap relació amb les festes de Nadal, acabà convertit en un Sankt Niklaus/Santa Claus, encara amb mitra de bisbe, però ja amb capa vermella i amb extenses barbes blanques. El pobre bisbe de Mira, ves per on, hagué de caure –i no és cap tradició antiga o medieval, sinó que a penes té un segle i mig– en la confusió completa amb diversos homes del Nadal britànics o germànics, i finalment en la reducció a la figura d’un senyor grassonet i barbut, habitant de les neus perpètues dels boscos boreals, que baixa de Finlàndia o de qui sap on amb un trineu volador màgic. A França es diu Père Noël, a Itàlia Babbo Natale, a Espanya Papá Noel (nom curiosíssim: no Papá Navidad), i no sé com hauríem de dir-li nosaltres, ni m’interessa. Millor que no li diguem de cap manera, perquè és un intrús, un visitant d’un món que no és el nostre, una figura banal, un reclam comercial baratíssim, un mite dessubstanciat, un homenet que fins i tot apareix –cada any més abundant, ai dolor– pujant ridículament als balcons i finestres dels nostres carrers, una figureta sense fantasia, sense màgia i sense majestat.

Si havíem d’arribar en aquest punt (i no per culpa de cap imperialisme del nord, sinó per la nostra pròpia estupidesa), més valia haver adoptat la Befana, aquella bruixa amable, amb nas ganxut i mocador al cap, que porta els regals als nens d’Itàlia volant amb la granera clàssica. En fi, ja veuen on hem anat a parar amb aquesta variant comercial del creuament o barreja de cultures. Quan el rei Gaspar penge d’un balcó, el rei Baltasar sacsege una campaneta en uns grans magatzems, i el Pare Nadal travesse els deserts amb un camell, el desori serà definitiu i perfecte.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1436 | 20/12/2011   

La queixa

Això era que L’Informatiu. Diari digital valencià per als nous temps, publicà una entrevista a propòsit de la meua traducció de l’Odissea. I deia, entre moltes altres coses: “L’altre dia, Jaume Cabré posava d’exemple les seues traduccions i les de Vicent Alonso per il·lustrar el nivell i la salut de la nostra literatura –que no de la llengua”. A la qual observació, jo responia a l’entrevistrador (en la seua redacció abreujada): “Sí. Vivim un moment molt bo pel que fa a la literatura. Concretament al País Valencià mai havíem tingut tants escriptors. El moment creatiu en quantitat i en qualitat és molt bo. Una altra cosa és la difusió de la lectura, en el cas valencià molt pobra, en gran part perquè els mitjans de difusió no li donen importància. Jo traduïsc una obra com l’Odissea i a Barcelona puc estar quatre dies fent entrevistes, ací a València només me n’han feta una, que és la teua. Ni al Levante, ni a Las Provincias... ni es molesten ni se n’adonen.”

Bé, fins ací tot ben normal i habitual, i jo mateix he recordat més d’una vegada –també en aquesta mateixa pàgina– que als escriptors valencians no els ignoren al nord de l’Ebre o del Llobregat, sinó al seu propi país i territori: ignorats institucionalment, ignorats o minimitzats al mitjans de comunicació, i tot això que ja sabem, patim i suportem. I que sovint denunciem, o ens en queixem. No per la vanitat natural dels escriptors (paral·lela a la dels músics: sempre esperem aplaudiments i fama), que en alguns casos ja la tenim raonablement satisfeta precisament “allà”, més al nord, sinó perquè el fet d’aquest desequilibri brutal entre “allà” i “ací” és un símptoma més de la mala salut col·lectiva d’un país, que globalment arracona o ignora els seus propis escriptors en llengua pròpia. I llavors una bona ànima em fa arribar unes ratlles que publicà el diari Las Provincias el 6 de desdembre: “(Joan) Francesc Mira –antropólogo y profesor de griego y cultura clásica– lamentaba ayer que después de haber traducido al catalán ‘La odisea’ de Homero «a Barcelona estic quatre dies fent entrevistes; ací a València només me n’han feta una. Ni al Levante, ni Las Provincias.» El libro en cuestión cuenta con la colaboración de la Generalitat de Catalunya, a través del Institut Català de les Indústries Culturals, por lo que no se acaba de entender el malestar de Mira por el mucho caso que le hacen en Barcelona y el poco que se le presta en Valencia...” O siga que, si el llibre té la subvenció que el redactor indica, no s’acaba d’entendre “el malestar de Mira”. Sensacional: la relació entre causa i efecte és, en efecte, òbvia. Per a ells, és clar, o no tan clar.

Perquè al llibre sí que hi ha una nota, i només una, sobre un ajut públic: “Aquesta obra s’ha publicat amb una subvenció de la Direcció General del Llibre, Arxius i Biblioteques del Ministeri de Cultura per a préstec públic en biblioteques públiques, d’acord amb el que preveu l’article 37.2 de la Llei de propietat intel·lectual. Gobierno de España. Ministerio de Cultura”. Si em queixe, doncs, d’alguna cosa, deu ser per hàbit o per vici.

Com ara quan, dos dies després, en el suplement cultural d’un diari, a Barcelona, un insigne catedràtic de literatura, jubilat de poc, conclou així una ressenya sobre la meua versió de l’Odissea: “Advertiré només el lector que la traducció de Mira és lleugerament avalencianada (haureu de pronunciar les ‘r’ de final d’infinitiu, per evitar sinalefes, si no voleu que hi manqui un dels accents prescriptius), però els valencians tenen tot el dret a parlar i traduir en la seva llengua nadiua”. Com si jo, comentant o glossant, posem per cas, la versió de la Divina Comèdia de Josep M. de Sagarra, haguera escrit: “Advertiré només el lector que la traducció de Sagarra és lleugerament abarcelonada (haureu de pronunciar igual paraules com ‘platja’ i ‘viatge’, sobretot en final de vers, si no voleu que desaparega la rima), però els barcelonins tenen tot el dret a parlar i a traduir en la seua llengua nadiua.” Exactament. I d’això em queixaré, de l’altra cosa no. Ah, el titular que L’Informatiu va posar a l’entrevista era: “No m’imagine el senyor Alarte llegint l’Odissea en valencià”. Un bon resum o mostra del tema o qüestió. No m’imagine Jorge Alarte llegint l’Odissea en valencià, o la Divina Comèdia, o els Assaigs de Montaigne. Ni Alberto Fabra llegint els mateixos llibres. Ni el director de Las Provincias. Deu ser que tinc poca fantasia.