Joan F. Mira | El Temps, núm. 1435 | 13/12/2011   

Sobre cigales i formigues

En el meu remotíssim cinquè de batxillerat, al vell col·legi dels Escolapis de València, el primer any que jo estudiava grec, els primers textos que vam traduir en classe eren les faules d’Isop, font de narracions inexhauribles per a infants i adults, i un dels pous de la saviesa moral dels pobles europeus. No sé si la primera de totes  –que no és ben bé una faula autèntica: no és una història d’animals– va ser la que duia com a títol “Les dos alforges”, aquella que diu (tinc al cap el text grec, cosa rara en un desmemoriat com jo): “Cada home porta dos alforges, una davant i l’altra darrere: la primera, plena dels mals (els defectes) dels altres, la segona, dels propis...” I rematava, com totes: “Ho muthos deloî...”: la faula mostra que..., és a dir, la moral corresponent, el fonament o l’exemple de valor ètic i de comportament. Crec que aquesta va ser la primera, i la segona degué ser “La cigala i la formiga”: Téttix kai múrmex. Després vingueren les altres, de llops, lleons, corders, granotes i escorpins, la rabosa astuta i el corb vanitós, i la resta d’animals tan humans.

I fa molts anys vaig trobar i adquirir, en una llibreria de vell, un exemplar deliciós de les Fables de La Fontaine, imprès a París el 1820, petitet, relligat en pell, ple de gravats tan ingenus i delicats com els versos de monsieur La Fontaine. I la fable première del livre premier és justament La Cigale et la Fourmi. Que comença, com en la faula d’Isop, recordant que la cigala passà l’estiu cantant, i que en arribar l’hivern, tal com tothom sap i recorda, es va trobar sense recursos ni provisions, amb un futur dramàtic per davant. Llavors la cigala arruïnada, la cigala que passa fam i fred, va a buscar la veïna, i li demana crèdit: “Elle alla crier famine / Chez la fourmi sa voisine, / La priant de lui prêter / Quelque grain pour subsister / Jusqu’à la saison nouvelle: / Je vous pairai, lui dit elle, / Intérêt et principal.” I la resta, també la coneix tothom: la formiga, que ha treballat tot l’estiu –justament ha treballat... com les formigues–, li pregunta a la cigala què feia mentrestant; i la cigala contesta que ella, llavors, cantava “nuit et jour”, i no feia altra cosa. Molt bé, que conclou la formiga, si aleshores cantaves, ara dansa. “La fourmi n’est pas prêteuse”, diu La Fontaine: la formiga treballadora, estalviadora, previsora, que anava per feina quan la cigala cantava a totes les hores, no té gens de ganes d’atorgar préstecs ni crèdit. Ni tan sols quan la cigala li promet que li ho tornarà tot –el capital i els interessos– quan arribe el bon temps. La formiga, simplement, deixant de banda els sentiments, la caritat i altres virtuts, no es refia de la cigala. No té cap garantia que, en arribar el bon temps, la cigala li puga efectivament tornar el capital i els interessos en comptes de posar-se una altra vegada a cantar i a fer festa.

La formiga pensa, a més a més, que no és just ni correcte ni virtuós que la cigala siga rescatada, salvada i premiada després de passar-s’ho tan bé. No està gens clar que qui treballa i estalvia haja de pagar els deutes de qui mentrestant gandulejava al sol i tocava la guitarra. Ja sé que la part de tendresa que cadascú portem a dins, la part de romanticisme i de simpatia (i la part fins i tot d’admiració que arribem a sentir pels qui fugen de l’avorriment prosaic de la vida laboriosa), fan que ens posem instintivament al costat de la cigala cantora i alegre, despreocupada, que no pensava en el futur, que vivia feliç i contenta. I pensem, no cal dir-ho, que la formiga és antipàtica, egoista i cruel, que això de treballar i estalviar per quan vinga el mal temps és cosa de gent grisa i trista, etcètera, i que per tant hauria de compartir amb la cigala les reserves que tant li costaren d’acumular. Aquesta és, d’entrada, la nostra reacció afectiva i romàntica, però no la conclusió moral de la  faula: el muthos d’Isop, i molts segles més tard la fable de La Fontaine (passant per infinites versions populars o literàries), allò que busquen és advertir l’oient o el lector sobre les conseqüències de l’alegre insensatesa de la cigala. La “moral” de la historieta, el principi ètic, és que no podem anar per la vida de la manera com va la cigala, passant-ho bé, cantant, fent festa, consumint recursos, i després confiar que algú altre –algú que mentrestant treballava i guardava– haurà de salvar-nos de les conseqüències dels nostres excessos i falta de seny. Ho muthos deloî, la faula mostra o ensenya, això mateix que vostès estan pensant, aplicat als temps que corren.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1434 | 06/12/2011   

Tècnics polítics

Ja fa molts dies, o setmanes –d’ençà del nomenament de Lukas Papademos com a cap de govern de Grècia, i sobretot de Mario Monti a Itàlia– que els diaris van plens d’articles indignats, escandalitzats o alarmats sobre una suposada presa de poder dels tècnics per damunt dels polítics. Com si, per culpa dels famosos mercats (un altre dia en parlarem, dels famosos mercats, que han esdevingut una mena de nou “fantasma que recorre Europa” fent por a les criatures i als directors i opinadors de diaris i de noticiaris, i servint d’excusa a la incapacitat històrica de tants governs, d’ací i d’allà), els dirigents polítics elegits democràticament hagueren de cedir el poder a un altre poder superior, el poder econòmic imposat des de fora, per la gran banca, pel capital, per Brussel·les, o per qui sap quina força tenebrosa. Idea, o teoria o visió de les coses, segons la qual ara mateix a Grècia i a Itàlia la democràcia hauria rebut un colp mortal, i pareix que en rebrà molts més en alguns altres països d’Europa.

Bé, anem a pams. El drama de Grècia és efecte d’un seguit de polítics ineptes, demagogs o insensats, correctament elegits a les urnes, tant els de dreta com els d’esquerra, que s’han enganyat ells mateixos, i el propi país (massivament aviciat per governs successius, acostumat a gastar molt i pagar poc), i les institucions europees. L’últim dels quals, Papandreu, a còpia de dubtes, de feblesa i d’ajornaments enganyosos, ha hagut de plegar per pura i simple falta d’autoritat, per incapacitat demostrada. Si després el parlament grec, amb el vot d’una gran majoria de diputats, ha hagut de nomenar un tècnic com a cap de govern, això no significa, ni de lluny, que el nou primer ministre no tinga legitimitat democràtica: ha estat elegit pels representants legítims de la sobirania popular, i elegit per a posar en pràctica un seguit de mesures profundament polítiques (com totes les que afecten les finances públiques, el pressupost, els impostos i la distribució de la despesa), que han estat o seran aprovades també pel parlament.

Tant Grècia com Itàlia, recordava fa pocs dies la periodista Barbara Spinelli, tenen en comú dues coses que no podem passar per alt: que “la política hi ha estat, durant dècades, sinònim de corrupció i de realitats ocultades, i per això hi ha degenerat”. I per això, també, en els dos països ha calgut intentar un camí poc habitual: “El ceptre passa a homes considerats tecnòcrates, però que en realitat no són nous a la política. Els dos tècnics coneixen perfectament la dedicació especial (la vocació) que s’espera del professional polític, i Monti, en una entrevista, ha dit amb la màxima naturalitat que ‘operacions tan grans’ com la de reordenar la nostra economia ‘requereixen política, no tècnica’.”

O siga, que el tècnic expert i conscient admet i demana la prioritat de la política. I, en realitat, ni Monti ni Papademos no són estrictament tècnics: són més polítics que la major part dels polítics ocasionals o professionals, incapaços de portar a terme el seu ofici. Lukas Papademos ha estat president de la Banca Nacional de Grècia, i vice-president del Banc Central Europeu, que són càrrecs en què les decisions tècniques són sempre inevitablement i profundament polítiques. I Mario Monti ha estat, entre altres coses, comissari europeu (sota la presidència de Romano Prodi: un altre tècnic?) de Defensa de la Competència, i com a tal va iniciar procediments antimonopoli contra Microsoft, i va frenar la fusió entre els gegants Honeywell i General Electric, que són decisions ben polítiques.

A Itàlia, doncs, pensar que un govern agònic i funest presidit per Silvio Berlusconi és més democràtic que un govern presidit per Mario Monti, designat per l’impecable Giorgio Napolitano i votat massivament pels senadors i els diputats, simplement faria riure qualsevol persona de seny. Ja vindran, en pocs mesos o en dos anys, unes altres eleccions en què els grecs i els italians triaran, amb saviesa només hipotètica, els pròxims parlaments, i els parlaments decidiran els governs. Mentrestant, tampoc no hem d’oblidar que acusar les institucions europees d’ingerència o d’interferència en la política dels estats membres és simplement oblidar que la possibilitat (i la responsabilitat) d’aquesta interferència forma part de la substància mateixa del projecte polític d’Europa. La democràcia, doncs, ja no és únicament cosa italiana, o grega o portuguesa, és cosa europea: i les imposicions o pressions de Brussel·les són tan democràtiques com les de Roma o Atenes, o Lisboa o Dublín, sobre els seus ciutadans i el seu territori. I, en efecte, un altre dia parlarem dels mercats.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1433 | 29/11/2011   

La classe intel·lectual, 2

Primera part d'aquest article

Tinc un amor especial als diccionaris, i sobretot a les definicions que donen sobre mots i conceptes que tots pensem que sabem clarament, i que sovint hi apareixen amb continguts ben diversos. Per començar, al diccionari de l’IEC, l’adjectiu intel·lectual vol dir “relatiu o partanyent a l’enteniment”, i un intel·lectual és una “persona dedicada al treball intel·lectual”. Elemental, no creuen? També pot ser “persona que té una certa capacitat de pensar la realitat social i cultural i d’influir críticament en l’opinió mitjançant l’assaig o la presència en els mitjans de comunicació”. Però només ha d’influir mitjançant l’assaig o la premsa? I els poetes, novel·listes, científics, artistes, músics, no són intel·lectuals, per tant? I el qui pensa però no té capacitat d’influir en l’opinió, com ara un filòsof especialista en Wittgenstein o en Aristòtil?

En la nostra definició oficial i normativa, és clar que els professionals i artistes no són intel·lectuals, com en aquella Assemblea de fa quaranta anys. I jo mateix, posem per cas, si em volia definir com a intel·lectual, ho seria només en tant que autor d’articles i d’assaigs, però no en tant que novel·lista o traductor dels clàssics? Gravíssim problema, valga’m Atena d’ulls grisos, mare dels Ateneus. El diccionari de la RAE diu que intel·lectual vol dir “perteneciente o relativo al entendimiento” (qui copia de qui?), i també “espiritual, incorporal”, que és una precisió admirable i angèlica. I en l’accepció 3: “Dedicado preferentemente al cultivo de las ciencias y las letras”. Ací, res de pensar la realitat social i cutural, res d’assaigs ni d’articles de premsa, res d’influència crítica: un geòleg és un intel·lectual, o un prehistoriador o un especialista en fonètica eslava. I un músic, o un escultor?

El diccionari Zingarelli, que fa autoritat en l’italià, explica que intel·lectual fa referència a “l’intelletto o i suoi prodotti”. I també, que és una “persona dotata di una certa cultura e di un certo gusto, che si dedica ad attività culturali o artistiche facendone la sua principale attività”. Cultura i gust, per tant, i sobretot dedicació professional: cap referència al pensament crític, i una insistència central en “activitat cultural”. I un altre sentit, qui sap si amb ironia: “Chi ostenta raffinatezza o interessi culturali solo apparenti: fare l’intellettuale”. És deliciós! D’aquests, n’hi ha més que no sembla. Llàstima que no ho diga el nostre diccionari.

Continuem: el diccionari Oxford diu que és una persona “possessing a good understanding, enlightened person, esp. the intellectuals (of a country, etc.)”. Definició neutra i sintètica: comprensió, racionalitat, il·lustració, i els qui posseeixen aquestes qualitats: no concreta professions ni activitats, només l’actitud. Però llavors, què són “the intellectuals of a country”?: tots els qui posseeixen aquestes llums, tota persona il·lustrada, enlightened? El diccionari Webster’s, d’autoritat als EUA, afirma que és “a person with intellectual interests or tastes. A person who does intellectual work. A member of the intelligentsia. [Intelligentsia: ‘Collectively, the people regarded as, or regarding themselves, as the intellectual or learned class’]”. O siga: tots els qui tenen gustos relatius a l’intel·lecte?, tots els qui fan treball amb l’intel·lecte? O la classe (social?) dels saberuts, que són vistos i es veuen ells mateixos com a tals?

És a dir, una variant de “persona culta o cultivada”. I el Larousse és encara més clar, en aquesta línia: “Personne dont la profession comporte essentiellement une activité de l’esprit (par opp. à manuel) ou qui a un goût affirmé pour les activités de l’esprit.” És a dir, els qui es dediquen a una activitat no manual: justament els professionals i els artistes que la nostra històrica Assemblea distingia... dels intel·lectuals. Però també serien intel·lectuals els amateurs o aficionats a la lectura, a la música, etc.: els qui tenen un “gust” indubtable per les “activitats de l’esperit”. En definitiva, tota persona culta, cultivada, amb un cert refinament. Els practicants de la cultura animi, que en deia Ciceró. O siga, finalment, una classe social especial i elevada, ja que el conreu de l’esperit, el criteri educat, les llums i el gust, no estan a l’abast de tothom. I tot això al servei de què? Al servei de la Xina, que hauria dit Lu Xun. I el nostre diccionari, pensant en articles i assaigs de pensament crític: sempre serem uns innocents.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1432 | 22/11/2011   

La classe intel·lectual, 1

Fa molts anys, el 1973, vam publicar a València, a la col·lecció “Quaderns de 3i4”, un pamflet amb el títol Sobre la classe intel·lectual, obra de Lu Hsun (supose que ara caldria escriure Lu Xun), en una traducció meua de l’italià, “d’acord amb l’edició de Pequín” (ara seria Beijing), segons l’advertiment editorial. Aquella col·lecció, vistes les condicions del lloc i del temps, era molt agosarada: Althusser, Lunatxarski, Lichtheim, Adorno, Lukács, i companyia. Devien ser de confecció barata, perquè si no haurien portat l’editor a la ruïna. Lu Hsun va ser un dels capdavanters de la que en podríem dir revolució cultural xinesa del primer terç del segle XX, un home d’esquerra i un magnífic escriptor. El text que vaig traduir correspon a una conferència que Lu Hsun va fer el 1927 als estudiants de la Universitat Obrera de Shanghai.

L’afirmació de fons és que la “classe intel·lectual” ha d’estar al servei del poble, o els intel·lectuals no seran res. Això diu: han d’estar al servei de la renovació de la Xina, al costat de la gent, i no aïllats i reclosos, no com els “mandarins”! Però qui eren els intel·lectuals xinesos que havien de posar-se al servei de les classes populars del seu país? Eren els escriptors, els pensadors, els universitaris? Sembla que es referia sobretot els escriptors, de la resta no parla. I quina seria la definició d’intel·lectual?: no se sap, o no apareix enlloc. No sabem qui són, a què es dediquen, ni quina és la descripció o el caràcter que els defineix com a classe. Amb tot això, el discurs de Lu Hsun esdevingué un text de referència. Qui sap per què. Jo tinc dubtes, i sempre n’he tinguts, sobre la definició absent i el caràcter dubtós dels subjectes d’aquell discurs. L’intel·lectual és un senyor amb ulleres grosses, un saberut? És un pensador professional? És un creador crític, per emprar una expressió políticament molt correcta? I tots junts formen un grup especial, una casta, una classe? A mi, fa molts anys, un diari de Barcelona em definia, en el titular d’una entrevista a tota pàgina: “Joan F. Mira, l’intel·lectual integral”. No em va fer gens ni miqueta de gràcia, però supose que el periodista ho considerava una definició molt contundent i positiva. Els intel·lectuals, segons sembla, escriuen i expliquen coses, a pesar que el seu pare remot és un tal Sòcrates, que no va escriure ni una ratlla, i que feia moltes preguntes i donava poques respostes. Però llavors, qui serien els seus fills legítims en aquests temps moderns, quan tants i tants intel·lectuals s’han dedicat metòdicament al cultiu i la propaganda d’uns dogmes o uns altres?

Recordem, fa quatre dècades, en un temps rebolicat per al país, feia molt de soroll una cèlebre “Assemblea d’intel·lectuals, professionals i artistes”, en alguns actes de la qual jo mateix vaig participar. Recorde perfectament que, més d’una vegada, em preguntava si els professionals (advocats, metges, arquitectes, etc.) eren diferents dels intel·lectuals o no eren considerats com a tals. I per què els artistes (pintors, actors, músics…) no eren ni professionals ni intel·lectuals. I si finalment els intel·lectuals, en tant que diferenciables dels professionals i dels artistes, en tant que grup a banda, devien ser només els escriptors o els professors d’universitat. Òbviament, en aquells anys, ningú no es molestava a mirar d’aclarir, en aquesta matèria, ni els conceptes ni les definicions. Potser, també, perquè en la idea implícita de la distinció només eren intel·lectuals els practicants del pensament crític, és a dir, els escriptors o professors d’esquerra, preferiblement marxistes.

Concepte poc subtil, que gairebé expressament negava –i de manera explícita o implícita continua negant– l’existència dels intel·lectuals de dreta, o simplement liberals. Deu ser que els pensadors conservadors o liberals no pensaven, o no pensaven de la manera correcta per a ser admesos com a intel·lectuals: de fet, en aquelles assemblees, no en recorde cap. I, d’altra banda, només hi ha intel·lectuals des del famós manifest de Zola, en temps de l’afer Dreyfus, quan pareix que aparegué la paraula per primera vegada? I abans que Zola parlara d’“intel·lectuals”, no s’hauria pogut aplicar aquest mot i concepte a Montaigne, posem per cas, o a Montesquieu o a Voltaire o a Diderot? La història de les paraules és llarga, i plena de convencions, de confusions i de contradiccions. En parlarem un altre dia.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1431 | 15/11/2011   

Aznar sionista

Ja se sap, o almenys ho sap molta gent, que els jueus són una raça sinistra, apàtrides, sionistes (dels Protocols dels Savis de Sió), amb l’ambició de dominar el món, el poder amagat de la banca, creadors del comunisme, agents de l’infern contra la civilització cristiana. I que ara mateix (tal com assegura la premsa dels països islàmics, i com és doctrina oficial a l’Iran) són la força que mou l’imperialisme americà, i per tant la seua creació, l’entitat sionista (és a dir Israel) ha de ser destruïda per qualsevol mitjà. Tot això és molt antic i molt actual, no passa mai de moda, sempre troba una manera o una altra d’expressar-se, dissimulada o no, sempre torna, i ho vas trobant fins i tot allà on no ho esperaries. A Espanya, que fa més de cinc segles que expulsà els jueus, on la Inquisició cremava els marranos i els mal convertits, els vells odis també ressusciten periòdicament.

Tal com he trobat, de manera més forta i més dura del que jo sabia, en El holocausto español, el llibre de Paul Preston sobre les massacres de la guerra civil (als dos costats) i del franquisme (a un costat només). Amb un capítol sobre els precedents ideològics de la dreta espanyola, que promogueren la idea d’eliminació física de l’enemic interior. Sobta, en aquest context, la força i la virulència de l’antisemitisme hispànic, en un país sense jueus. Afirma Preston que a Espanya, com en altres països europeus, l’antisemitisme s’intensificà a partir del 1917, i que “se estableció como axioma que el socialismo era una creación judía y que la Revolución rusa se había financiado con capital judío...” (p. 32). Fantàstic: el gran capital finançant la revolució comunista...!

I també: “Se argumentaba que, sirviéndose la intermediación voluntaria de los masones, los judíos controlaban la economía, la política, la prensa, la literatura y el mundo del espectáculo, que utilizaban para propagar la inmoralidad y la brutalización de las masas.” Vaja, com ara el senyor Murdoch: gran capital, control de la premsa, brutalització de les masses... I encara molt més: “Para la extrema derecha española, así como para muchos de sus aliados en el exterior, la Segunda República era el puesto de avanzada de los sabios de Sión” (p. 81).

L’ideòleg carlí Vázquez de Mella afirmava que el capital jueu havia finançat les revolucions liberals i que estava darrere de la revolució comunista. I, segons Preston, al diari falangista Arriba hom assegurava que “la internacional judaico-masónica es la creadora de los grandes males que han llegado a la humanidad, como son el capitalismo y el marxismo” (p. 87). I Gil-Robles, en un discurs del 1933, va dir: “Hay que fundar un nuevo Estado, una nación nueva, dejar la patria depurada de masones judaizantes…” Depurar, tres anys després, volia dir simplement eliminar, assassinar. Francisco de Luis, director d’El Debate (el diari catòlic del cardenal Herrera Oria), assegurava: “Los judíos, padres de la masonería, puesto que no tienen patria, quieren que los demás hombres tampoco la tengan...” I ara que sí que tenen pàtria pròpia, dic jo, quants pensen que no n’haurien de tindre? Així, en un país sense jueus, el judaisme, el sionisme, va ser element central en la definició de l’enemic que calia exterminar. I a final d’octubre d’aquest any 2011, una cèlebre periodista, al diari més important d’Espanya, escrivia: “José María Aznar: cuarto consejero más votado en la junta de accionistas del negocio de Rupert Murdoch. Ustedes se asombrarán. Yo no.” La periodista detalla breument els mètodes repugnants de la premsa de Murdoch –i fins ací d’acord: són repugnants–, i llavors dispara: “Sobre todo, la mentira. Sin complejos. Ahí es donde el consejero español da la talla. La da también en otro requisito imprescindible para el grupo al que pertenece la ínclita cadena Fox News: su afinidad con el sionismo y con el Tea Party.” Meravellós: Aznar sionista, i el sionisme associat implícitament al Tea Party! “Ustedes se asombrarán” d’una afirmació tan estúpida i tan bèstia. Jo no. Perquè això ve d’un fons molt negre i molt antic, molt més pudent que els negocis de Murdoch.

P. S.: Diumenge, si vostés són majors d’edat i tenen domicili legal al País Valencià, facen el favor d’anar a votar el mateix que votaré jo. És la meua petita aportació a la democràcia: un compromís que tinc.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1430 | 08/11/2011   

La Reial Biblioteca

Ja es preparen, o gairebé han començat, segons que es pot llegir als diaris, les festes i celebracions del tercer centenari de la Biblioteca Nacional: la de Madrid, és clar, la Nacional de España. L’any 2012, les celebracions seran extenses i solemnes. Allò que no diran, o ho faran dissimulant tant com podran, és l’origen d’aquesta biblioteca: un espoli, un saqueig, un robatori. I si vostès consideren la data, el saqueig té un origen ben concret: la destrucció del regne i país dels valencians, aquest crim fundacional d’Espanya, aquesta marca que les víctimes obliden o consideren signe de submissió acceptada. Si vostès consulten a internet la pàgina de la Biblioteca Nacional, comprovaran que explica, de manera molt breu, que va ser fundada per Felip V, amb el nom de “Real Biblioteca Pública”. I a continuació, en la cronologia, concreten: “1701-1714. Guerra de Sucesión. Una alianza internacional en torno al Archiduque Carlos de Austria y la oposición de los súbditos de la antigua Corona de Aragón provocan un largo enfrontamiento bélico. 1712: Felipe V crea la Biblioteca Real con un doble objetivo: fomentar el estudio en sus súbitos y reunir las bibliotecas de los nobles emigrados que luchaban en la guerra en apoyo de Carlos de Austria. Se le asigna como sede el pasadizo que une el Real Alcázar con el Monasterio de la Encarnación.” Admirable resum de la història, i molt revelador. El bon rei Borbó volia fomentar l’estudi entre els seus súbits, propòsit ben lloable, però com ho faria? Doncs, molt fàcil: requisant els llibres dels seus adversaris, que casualment van ser sobretot llibres valencians. O degué ser al contrari: requisà els llibres, com a part de la repressió i de l’espoli general, i quan els tingué a Madrid pensà: amb això farem una biblioteca. Si la instal·là en un passadís entre l’alcàsser i un convent, no sé quines facilitats devia trobar “el estudio en sus súbditos”. Sense comptar que l’estudi, en aquell passadís, en principi quedava limitat –si és que mai hi va estudiar ningú– a les matèries dels llibres espoliats. En fi, una manera ben singular de fundar una Biblioteca Nacional: la nació dels llibres començava així, igual com tota la resta.

La Biblioteca Nacional (de Madrid, d’Espanya) rarament és notícia si no és per destitucions o dimissions de directors, o pels furts o robatoris misteriosos que pateix de tant en tant. Ara, quan serà notícia rellevant pels seus tres-cents anys d’existència, ningú no recordarà, amb tota certesa, que aquesta biblioteca, precisament aquesta, va nàixer d’un robatori monumental, d’un espoli de dimensions històriques. Perquè quan el senyor rei Felip V de Borbó va fundar molt generosament una Biblioteca Reial, la mateixa que més endavant seria Nacional, els primers milers de volums d’aquella biblioteca no venien de l’amor del rei pels llibres: venien de la biblioteca d’Antoni de Cardona-Borja, fill del marquès de Guadalest, arquebisbe de València del del 1699. L’arquebisbe Cardona era protector d’artistes i de literats, i va reunir una important “llibreria” al seu palau. Els primers anys de la Guerra de Successió es va mantindre fidel a Felip V, es va refugiar a Biar i després a Castella, i el 1708  tornà a València: la repressió felipista el va espantar, es barallà amb els ministres reials, i finalment el 1710 passà al costat de Carles d’Àustria. Exiliat a Viena, amb altres membres de la família, va ser conseller àulic de l’imperi i president d’un il·lusori Consell d’Espanya. El cas és que a València, a finals del segle XVII i primers del XVIII, l’interès pels llibres degué ser notable, si pensem que algunes biblioteques d’eclesiàstics, d’erudits i de nobles reunien milers d’exemplars, cosa insòlita. I tal com afirma Sebastià Garcia Martínez, en Els fonaments del País Valencià modern, “No deixa de ser significatiu que la base de la Nacional fos una llibreria [biblioteca] valenciana: la de l’arquebisbe fra Antoni de Cardona, incautada en passar-se’n aquest al bàndol austriacista i enviada a Madrid per Melcior de Macanaz”. Una història exemplar, que cadascú pot ruminar llargament, si en té ganes. Imaginem els carros cap a Madrid, carregats de llibres, recordem el sentit i l’origen de l’espoli, i de la fundació de l’Espanya moderna. Recordem-ho nosaltres, els espoliats, perquè és segur que espoliadors no ho faran mai.