| Avui és diumenge, 5 d'abril de 2026 |
| << < [47] [48] [49] [50] [51] [52] [53] > >> | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1417 | 09/08/2011 
 L’estiu d’enguany, fins ara, ha estat clement i benèvol amb els que no suportem la calor. En acostar-se el dia de sant Joan, que és el meu sant, jo comence a patir les angúnies físiques i espirituals de la pujada dels termòmetres, m’entra la por dels dies de basca o xafogor, de les llargues hores de sol excessiu, i de tot allò que els habitants del litoral mediterrani se suposa que hem de gaudir amb alegria i agraïment per la nostra bona sort. No com la pobra gent de les terres boreals, que solen passar estius tan grisos i tan ennuvolats i un temps tan frescot, com diria el meteoròleg famós de TV3. Però a mi, he de confessar-ho en aquestes alçades de la vida, la condició climàtica meridional cada any em fa menys feliç, i cada any, si poguera, emigraria transitòriament cap a aquelles terres, nord enllà, etc., on diu que la gent pateix un clima tan lúgubre i tan gris, i que somnien amb el nostre sol, platges roents, càlida mar i cel blavíssim. Ells vénen en massa cap ací, a rostir-se al sol, i jo me n’aniria cap allà d’on ells vénen, on hi ha prades humides, ombra de núvols, platges de mar grisa, vaques als camps, i tot allò que augmenta i adoba la civilitat dels climes temperats. Excepte, evidentment, quan pateixen onades de calor continental, que també passa. Dit això, aquest mes de juliol ha estat discret i amable, i sense excessos, i també els primers dies d’agost. Afortunadament, la climatologia és una ciència a penes més exacta que l’economia, i no s’han complert les previsions que vaig llegir i que anunciaven un juliol de calors anormals i extremes. Jo, que he de passar des de sant Joan o sant Pere fins a la Mare de Déu de setembre en una casa davant de la mar, exposada a totes les forces del sol, voldria que es repetiren cada any mesos com aquest, tot i saber que els turistes de tot pèl i procedència, i gran part dels indígenes, sospiren absurdament pel sol intens i sense límits. En fi, tot això deu formar part de la insatisfacció consubstancial a l’espècie humana, en virtut de la qual cada any ens lamentem de les calors excessives de l’estiu i dels freds insuportables de l’hivern, com si la memòria no arribara ni al record dels freds i de les calors de l’any anterior. Enguany, com que no ha fet prou calor per haver-se’n de queixar, estic sentint la gent queixar-se d’aquest estiu tan irregular i amb massa núvols. Es queixen, insensats, d’allò que, a mi, em fa sentir menys infeliç. En aquesta casa on sóc, sobre una de les altures on comença el cap d’Orpesa, mirant cap a migjorn, la meua poca felicitat és obrir el balcó els matins, quan encara fa fresca, i mirar l’extensió de la mar infinita, que els dies molt clars em permet, a tanta distància, albirar el perfil del Montgó i del cap de Sant Antoni. I llegir de nit, a la terrassa, davant de la negror de l’aigua on brillen llums de vaixells ancorats i, intermitentment, els fars del litoral.
I llavors, cada any, a finals de juliol o dins del mes d’agost, arriben les tempestes, les visions per les quals val la pena esperar dies i dies. No hi ha, sobre la superfície de la terra, cap altre espectacle equivalent, ni de prop ni de lluny. Quan Zeus, el que retruny en l’altura, el que s’alegra amb el llamp, finalment es vol distraure o moure guerra, el cel del vespre es va cobrint de masses grises, d’una foscor que es va fent més i més densa, cobreix la terra, cobreix la mar, i arriben els primers trons en la distància. Els núvols baixen damunt de la mar, l’aigua pren coloracions moradenques o de plom fos, i en pocs minuts salten els llamps dins de la nuvolada, esclats violents de llum blanca, i més trons, i la cortina d’aigua que cau com un diluvi africà. Sol passar en poc temps, i sol tornar després, quan ja és nit fosca: llavors, quan ja tenim damunt els esclafits ensordidors i secs dels trons, els llamps cauen sobre la mar tallant en dos parts la negror, il·luminant els núvols amb llum encegadora, i encenen de blau elèctric tota la superfície d’argent viu, quilòmetres i quilòmetres en cada esclat trencat, milles i milles d’aigua nocturna il·luminada. Això és la glòria infinita, el poder del cel i de la natura en la seua forma més alta i violenta, una visió que no es pot tindre des d’una ciutat, o dins de la terra ferma, en una plana, en una vall, en cap lloc que no siga davant de la mar, des d’una altura on la vista arriba a l’infinit. Llavors, només llavors, trobe compensació plena dels rigors diürns lleus o greus de l’estiu.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1416 | 02/08/2011
 No voldria de cap manera caure en allò que en castellà en diuen “hacer leña del árbol caído”, cosa ben fàcil en qualsevol cas, i que en el cas que m’ocuparà ha començat ja, tal com era d’esperar, entre els col·legues i companys mateixos del caigut: els amics fraternals del seu partit, els que ell mateix va promoure, o els que va arraconar, ja esmolen les destrals per fer un bon munt de llenya de les despulles del president Francisco Camps. Que en glòria estiga, si és possible, després del “ratito largo” que encara haurà de passar davant de jutges i jurats. No he tingut mai fe ni esperança en les virtuts polítiques del president dimitit (deixant de banda que pertanyem a ideologies, visions i projectes difícilment compatibles), no m’ha inspirat mai gens de confiança com a president del meu país (els anteriors tampoc: ni Lerma ni Zaplana). Però tampoc no m’ha despertat cap sentiment d’hostilitat personal, ni he pensat mai que, com a home públic, tinguera més defectes ètics o estètics que aquests que ara han quedat massa visibles i tot: excés de fantasia delirant, un punt de vanitat i d’exhibicionisme, i una tendència a deixar-se afalagar i acomboiar, que l’ha portat a la ruïna. Els dèficits directament polítics són una altra qüestió que ara ja no fa al cas: dir que la seua obra de govern (?) ha estat mediocre de pensament i de fets, plena de fatuïtat i de buidor, i causa de retrocessos constants per al nostre país, any rere any, potser seria dir poc. Deixem-ho estar. I això era que una nit, ara deu fer un any i mig, jo caminava pel centre de Roma, exactament pel Corso Vittorio Emmanuele, que és un carrer mal il·luminat, amb trànsit sorollós i antipàtic, poc atractiu per al passeig. Era hora de sopar, i jo anava cap una trattoria que conec, en una placeta amagada i deliciosa prop de l’església del Gesù. I llavors, girant un cantó ple de motos aparcades, em vaig trobar de cara amb Francisco Camps. Tan de prop i tan inesperadament que vam estar a punt de xocar. Em saludà amb somriures amables, anava sense corbata, em digué que era un gran amant de Roma, que hi venia sovint, i que es dirigia a sopar amb Santiago Calatrava. Supose que per fantasiejar encara més sobre edificis inútils i caríssims. Parlàrem poc, a penes algunes frases meues circumstancials. I abans d’anar-me’n li vaig preguntar com se sentia d’humor i de moral, amb els “problemes” que ara han acabat com han acabat. Pregunta fora de lloc, inoportuna i poc delicada, ho reconec. Em digué que se sentia malament, que era molt dur, i tot això. Jo vaig dir simplement: “Tu t’ho has buscat. Bona nit.” I me’n vaig anar a sopar, pensant que havia sigut maleducat i abrupte.
Només havia parlat una vegada amb Francisco Camps (que durant uns mesos tolerà que li digueren Francesc), abans d’un debat ritual a la televisió, fa uns deu anys, quan jo era candidat en unes eleccions. Si mai hi hagués una tercera, tinc curiositat per saber què em diria. Va ser, per tant, amb sentiments confusos que vaig contemplar i escoltar el seu discurs de comiat. Amb malhumor per l’estupidesa de l’escena i del moment, amb ràbia pel que ha significat per al meu país aquesta trista història de suborns, regals, converses indignes, delinqüents privilegiats i protegits, brutícia, misèria, baixeses públiques i corrupció barata. I malgrat tot, escoltant Camps, no vaig poder evitar un sentiment de commiseració. Era massa patètic, massa trist, massa fals: un discurs que semblava pronunciat en un estat d’al·lucinació violenta, ple de rialletes inexplicables sobre el fons de cares fúnebres dels seus acompanyants, una exaltació patològica de la pròpia innocència angèlica sobre el fons de la perversitat brutal d’uns enemics sense nom. I un argument suprem: aquesta “Comunitat” és la més pròspera d’Espanya i d’Europa, la que més progressa, l’exemple universal, la més envejada del continent o del planeta, etcètera. I per això mateix, per l’enveja i per l’odi, ens volen destruir, volen matar la nostra il·lusió de futur, i etcètera, i això pretenen fer-ho destruint-me a mi: som els millors, i per això em persegueixen. Era tan irreal, tan increïble, tan grotesc i tan lúgubre, que em vaig quedar mig atordit. Amb una pena infinita per aquest País Valencià meu, que malgrat tot no mereixia un discurs com aquell.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1415 | 26/07/2011
 La Unió Europea, on feliçment vivim, patim i protestem, és un invent prodigiós que, si políticament no funciona encara de manera satisfactòria, com a espai econòmic comú ha funcionat fins ara formidablement bé: poca broma, i comparem amb temps passats remots i no tan remots. Com a espai econòmic, la Unió té el fonament més sòlid en una Alemanya (i Holanda, i Àustria i els països nòrdics: l’Europa freda i seriosa) que fa funcionar les fàbriques, que produeix amb eficàcia creixent, que té uns sindicats responsables i forts, que tremola per l’estabilitat de la moneda, que calla i paga, perquè quan no calla és criticada feroçment. La resta, o són imprevisibles com Itàlia, gallegen políticament com França, van al seu aire com la Gran Bretanya, o simplement paren la mà, cobren el subsidi, i de tant en tant es permeten el luxe de protestar de cara a la clientela interior, ja que a l’exterior no els escolta ningú. Com és el cas d’Espanya, tan pagada d’ella mateixa, i tan irrellevant a tots els efectes constatables. Més irrellevant com més anys passen, com més visible queda la seua pròpia insubstancialitat. Aquesta Espanya, exemple universal, “luz de Trento y martillo de los herejes”, on encara no fa dos anys el president del govern es vantava dels milers de quilòmetres de ferrocarril d’Alta Velocitat (Espanyola, no cal dir-ho), o de les autopistes infinites, sense esmentar el fet que bona part d’aquestes obres de faraons insensats, caríssimes, regularment inútils i ruïnoses, i de moltes altres, es pagaven precisament amb diners dels alemanys: amb els diners d’un país que no té, ni té previst de tindre, tants quilòmetres velocíssims com Espanya. Els alemanys, que ara els polítics i els diaris d’Espanya diuen que són tan prepotents i tan insolidaris. Al llarg d’un parell de dècades, la confluència del PIB per càpita espanyol amb la mitjana europea, un avanç d’un 1% anual, equivalia aproximadament als subsidis cobrats. Sensacional: i què n’han fet, d’aquesta immensa quantitat de moneda rebuda? Què n’han fet, quan tornem a ser els primers en desocupació i els últims en productivitat? I què n’han de pensar, de tot plegat, els qui han pagat i callat? Coses així escrivia jo fa pocs mesos en un altre lloc, i fa més d’un any en aquesta mateixa pàgina.
I passat més d’un any, veig que els deutors, els balafiadors dels diners emprats, alcen ara la veu i acusen els creditors. Per al senyor Rodríguez (Zapatero), la culpa és dels alemanys; per al senyor Pérez (Rubalcaba), també. Així, els qui s’han passat anys i anys vivint a crèdit, ara pretenen que els culpables són els altres. Sensacional. A Espanya com a Grècia, on el balafiament irresponsable ha arribat a extrems d’apocalipsi. Però si els deutes no es paguen, algú haurà de patir, a més de la pobra gent d’Irlanda, Portugal, Grècia o Espanya, on patiran, com sol passar, els qui no en tenen cap culpa, o s’han deixat ensarronar pel crèdit massa fàcil i per la fantasia dels governs. Quan no es paguen els deutes, algú deixa de cobrar, algú perd els diners que ha posat i que uns altres han rebut. Perdrien els “mercats” (paraula amb pudor de sofre i de maquinació diabòlica), perdrien els bancs que han prestat els diners. Però els mercats i els bancs no representen només uns senyors poderosos i malignes que s’omplen les butxaques sense misericòrdia. Representen també milions d’estalviadors petits, de jubilats presents o futurs que han posat uns dinerets en els fons de pensions (diners que, tots junts, són moltíssims milers de milions), representen una massa infinita de treballadors, empleats, botiguers, professionals, que han posat els seus estalvis, directament o indirectament, en fons d’inversió que s’han convertit justament en aquests crèdits i deutes que ara costaran tant de tornar. I si els qui han demanat i malgastat els diners finalment no els paguen, també patiran injustament milions de persones que havien aportat justament aquests diners. D’aquests, però, dels estalviadors alemanys, per exemple, que ara tenen por pel destí dels seus dinerets estalviats, qui se’n recorda? Vejam si finalment els bons, les “víctimes”, seran els qui van emprar diners, els malgastaren, i ara no els poden o no els volen tornar. I els dolents de la pel·lícula, ja se sap per endavant qui són. Deixem-ho córrer, que ja sé que tot açò és molt “incorrecte”.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1414 | 19/07/2011
Escrivia fa pocs dies el filòsof Savater –catedràtic d’ètica que sovint practica poc i malament la disciplina de què és titular– un article sobre cavalls anglesos, que són la seua autèntica especialitat indiscutible. De monedes, però, d’història d’Escòcia i d’altres petites matèries relacionades amb allò que ell anomena “nacionalismes” (concepte diabòlic... segons a qui s’aplique), no està tan ben documentat com en la matèria equina. Abans d’entrar en aquesta matèria, se sorprenia el filòsof, més aviat s’escandalitzava, d’haver trobat per alguna comarca del nord d’Anglaterra bitllets de banc denominats en lliures escoceses. Ja hi som, pensà i digué: el pervers nacionalisme de l’SNP a penes arribat al govern fins i tot imprimeix lliures amb nom propi. Quin disbarat, digué, quin provincianisme, quina estupidesa localista, això d’inventar-se simbòlicament una moneda pròpia només per gust i capritx. Bé, doncs, la ignorància és sempre perillosa, però més quan acompanya el prejudici i la mala llet. Perquè resulta que de lliures escoceses, Scottish pound (o pund amb el seu nom antic), sempre n’hi ha hagut, i no se les acaba d’inventar ningú. Fa quaranta anys, viatjant per Escòcia, jo en vaig tindre a les mans i en vaig gastar amb total normalitat. Vaig pensar, també, que si havien conservat simbòlicament una moneda pròpia, i l’epítet nacional aplicat a institucions tan serioses com un banc o una biblioteca (a més dels equips de rugbi o de futbol), podien mirar el futur amb un cert optimisme. Sembla que no em vaig equivocar. El cas és que, almenys des de primers del segle XIX, hi hagut un National Bank of Scotland, que ja el 1831, autoritzat per document reial, emetia bitllets de banc amb denominació pròpia. I el Royal Bank of Scotland mai no ha deixat d’emetre lliures escoceses. Per acord implícit i no del tot formal, tal com sol passar al Regne Unit, el valor d’una lliura escocesa és el mateix que el de la lliura britànica o anglesa: la mateixa moneda, el mateix nom però amb adjectiu propi. Com si diguérem una pesseta catalana... emesa legalment per una Banca Reial o Nacional de Catalunya. Una cosa normal, l’epítet nacional aplicat a la moneda pròpia però compartida. Com si la pesseta espanyola fóra també una pesseta nacional catalana, o al contrari. Coses que la història d’ací faria tan normals i lògiques com la història d’allà, però que semblen impossibles, inimaginables.
Justament, però, algunes coses com aquestes, que poden ser tan lògiques i tan normals, pareixen aberrants i ridícules als qui llancen la paraula nacionalisme com un insult indiscriminat. Gent que tampoc no sap història d’Europa. Però el nacionalisme (posem-ho així, en cursiva, per a no estendre el terme i el concepte més del que tocaria), quan és un moviment social, cultural i polític democràtic, reivindicatiu i alliberador, un patriotisme positiu i constructiu, integrador, modern i obert (com ací ens agrada que siga, i si no és així ens agrada poc), és sobretot un projecte de llibertat per al propi país i de progrés i benestar per a la pròpia societat i poble. Bé, doncs, resulta que en els pocs anys que governa (i sense cap sobirania fiscal, per cert!), el Partit Nacionalista Escocès, tan “pueblerino” i retrògrad com pensa Savater que és, ha aconseguit, per exemple, coses com aquestes (i cite la informació de Xavier Solano, ex-delegat del govern català al Regne Unit): “Universitat gratuïta per als estudiants, davant dels 10.000 euros que pagaran els estudiants a Anglaterra; reducció del nombre d’alumnes per classe a les escoles; zero acomiadaments obligatoris al sector públic; atenció gratuïta a la gent gran, incloent-hi l’atenció a domicili; congelació dels impostos locals durant quatre anys; prescripcions mèdiques de franc; eliminació dels peatges; manteniment de la taxa d’atur per sota del 7%...” I un llarg etcètera, assegura l’informant. El qual segurament sap molt poc de cavalls anglesos, però coneix una mica l’acció de govern dels nacionalistes escocesos. Tan provincians i reaccionaris que deuen ser, segons el catedràtic d’ètica. I de passada, el govern del PSOE d’Euskadi (o del PSOE-PP) encara va passant, precàriament, de l’herència econòmica, i dels progressos socials, que li van deixar els governs del Partit Nacionalista Basc. Fins i tot sense imprimir euskopessetes.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1413 | 12/07/2011
És possible, o fins i tot probable, que les revoltes i els canvis democràtics (reals, en curs, o només desitjats i imaginaris) que aquests últims mesos s’han produït en alguns països àrabs representen un verdader canvi d’època, tal com asseguren amb notable optimisme molts cronistes, líders polítics, observadors diversos i suposats experts en la matèria. És possible o probable, però no és gens segur. En la hipòtesi més favorable, que m’agradaria que fóra la meua, el procés que hi ha en curs en una revolució autèntica i verdadera, una revolució democràtica, que entre altres coses hauria de desmuntar el prejudici occidental sobre el món àrab i musulmà, suposadament incapaç d’una vida civil lliure i autònoma, i d’una autèntica democràcia política. El prejudici té la seua expressió més radical en la tesi del xoc de civilitzacions, segons la qual aquesta, la civilització àrab/islàmica, hauria de topar necessàriament amb la nostra, cristiana/occidental, per raons intrínseques, substancials i inalterables. Com que probablement la realitat no és tan aspra ni tan rígida, hauria de ser possible interpretar aquests canvis i revolucions no com un misteri inexplicable, un esclat popular inesperat, sinó com un procés comparable a d’altres que han tingut lloc al llarg de la història contemporània, inclosa la història d’Europa. Més d’un historiador, per tant, ha intentat fer aquesta mena de comparacions, a distància en el temps i en l’espai: amb la primavera dels pobles, aquell seguit de moviments i de revoltes que el 1848, fa poc més d’un segle i mig, va somoure a tot Europa el sistema de poders i d’equilibris establert pel Congrés de Viena després de les guerres napoleòniques. Primavera dels pobles en dos sentits: el simplement democràtic contra les monarquies autoritàries o absolutes, i el de l’alliberament dels pobles sotmesos al domini dels poders imperials. El problema és que, almenys provisionalment, aquelles revolucions van fracassar: de la Sicília dels Borbó, a l’Hongria dels Habsburg, a la Varsòvia dels tsars, o al Frankfurt dels estats alemanys, els patriotes i els demòcrates van ser derrotats violentament, militarment i sense contemplacions. Com ara mateix a Síria o a Bahrain, o com hauria passat a Líbia sense la intervenció exterior a favor dels rebels. La primavera dels pobles europeus, aquell 1848, va donar pas, tanmateix, a un hivern no gaire llarg: la democràcia, dita burgesa, o com en vulguem dir, va acabar imposant-se gairebé a tot arreu d’Europa, i els murs de les presons de pobles van caure a poc a poc, o van esclatar amb la Primera Guerra Mundial.
La qüestió, ara mateix, si és que la comparació té cap sentit, és si aquests moviments o insurreccions populars, de Síria fins al Marroc, estan destinats al fracàs o no, encara que siga un fracàs provisional i temporal. Si tornaran a imposar-se règims repressius i personals, com tornaren les monarquies autoritàries europees fa un segle i mig, o si ara els temps històrics seran més ràpids i els processos de canvi es consumaran en pocs mesos o en pocs anys. Hi ha hagut ja, en qualsevol cas, un canvi que sembla irreversible: en la imatge que des d’occident teníem dels països àrabs, inclosa la seua joventut urbana, i sobretot en la imatge que aquests pobles i aquests joves tenen d’ells mateixos. Fins i tot, en el nostre imaginari habitual (sempre injust, tal com sol passar), la figura dels joves manifestant-se a les places del Caire, de Tunis o de Casablanca ha substituït la imatge del terrorista barbut i fanàtic. Confiem en aquests joves àrabs, i no únicament els joves, que als carrers i a les places reclamen per damunt de tot (i esperem que siga així: en primer lloc i per damunt de tot) allò mateix que es reclamava als carrers i les places de les ciutats d’Europa el 1848. Confiem, també, que els perdedors no siguen només els dictadors i els seus règims, sinó l’integrisme religiós que podria aspirar a ser-ne el successor. De moment, les revoltes populars no han sigut mogudes i dirigides per l’islamisme radical. De moment, l’exigència democràtica pareix que és la que guia els rebels i els revoltats. Si tot això és verdaderament així (un gran “si…”), la primavera no haurà estat un somni.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1412 | 05/07/2011
 Els diaris de València han publicat, fa pocs dies, l’estat del patrimoni personal dels nostres polítics en exercici de càrrec o de representació, a les Corts o al govern. Em sembla de primera, sí senyor: els ciutadans tenim dret (arbitrari, però dret) a saber en quin estat es troben els comptes corrents, les inversions i propietats dels nostres representants i governants, i així, quan acabe un altre període electoral, podrem comparar, amb noves declaracions, quin augment ha tingut el patrimoni de cadascú, per si de cas: per si l’augment ha sigut inexplicable o excessiu, cosa que faria sospitar sobre la integritat del diputat o conseller en qüestió. Veig, però, per les declaracions publicades, que qualsevol sospita és infundada, i que els nostres polítics són persones d’una modèstia financera que en alguns casos s’acosta a la simple indigència. A mi m’agradaria que els polítics tingueren un coixí suficient de propietats mobles o immobles, un compte corrent saludable, i uns ingressos que els permeteren no solament viure amb una mica de dignitat (al nivell, diguem, d’un bon professional, d’un metge, un professor o un botiguer solvent), sinó anar incrementant una miqueta els seus estalvis, i així donar exemple de bona administració en l’economia privada, tal com haurien de fer en la pública. Veig, però, que no sempre és així. Fins i tot l’autoritat superior del país, el president de la Generalitat, resulta que s’aproxima a la pobresa de solemnitat (mai no he sabut com es combinen tan bé aquests dos conceptes), i no solament el seu patrimoni personal és modestíssim, sinó que no troba la manera d’estalviar una mica i fer-lo créixer. En diners líquids, disposa només de 4.011 euros en dos comptes corrents, un dels quals compartit amb la dona, saldo que, el darrer any i mig, només s’ha incrementat de 327 euros. Tenint en compte el volum del sou presidencial, no excessiu però tampoc modest, i considerant quantes despeses personals deu tindre cobertes per raó del seu càrrec, un estalvi tan ridícul no pareix que acredite una bona administració dels ingressos: en què se’ls gasta, si estalvia tan poc? Si com a tot patrimoni immobiliari només posseeix mig pis per valor de 55.000 euros, no sembla tampoc que el luxe de la casa se li menge el sou. Quant al pla de pensions presidencial, a penes hi ha acumulats uns 8.000 euros. En fi, qualsevol professor d’institut amb dos o tres quinquennis, sobretot si té una dona amb ingressos propis suficients (com els que li suposem a la farmàcia de la senyora de Camps), és obvi que, si no és un balafiador impenitent, deu tindre un peculi una mica més substanciós que el del nostre president. I la vida és plena de misteris.
Per a compensar, i que ningú hi faça suposicions malèvoles, el líder socialista, Jorge Alarte és encara més pobre que el president. Declara com a única propietat un pis que val 38.600 euros, i 600 euros en un compte corrent. Després d’un grapat d’anys cobrant el sou d’alcalde d’Alaquàs, tampoc no sabem en què es gastava els diners, per a acabar tan pobre i amb uns estalvis tan subalimentats. A més, té una hipoteca de 82.000 euros, que el deu deixar cada mes a la vora mateixa de la misèria absoluta. I no té cotxe (que no vol dir que haja d’anar a peu). Si aquest és l’exemple que ens donen els dos líders, el cap del govern i el de l’oposició, realment no sé què dir ni què pensar. Cap dels dos no està en política “per a fer-se ric” (com digué aquell altre polític insigne), això sembla evident, però tampoc no hi haurien d’estar per a fer-se pobres, i encara menys per a fer-se passar per pobres. En tot cas, el misteri és què fan amb els diners dels sous generosos que guanyen, i com és possible que a penes arriben a estalviar-ne uns centenars d’euros cada any. No tinc cap interès a conèixer la clau de tan gran enigma, que pertany a la seua intimitat personal. La qüestió no és aquesta, sinó el doble mal exemple: d’una banda, la incredulitat que provoquen aquests patrimonis modestíssims i, d’una altra, els dubtes sobre l’administració dels seus cabals privats. Si ells gasten tant i estalvien tan poc, quins esforços i quins sacrificis poden demanar als ciutadans, i amb quina autoritat moral? Bé, no explique res que no siga del domini públic, no entre en la vida privada de ningú, però tot plegat em desperta una perplexitat incòmoda. O potser és només una manera de passar l’estona, un matí de calors excessives, mentre escric aquest paper insubstancial.
| | << < [47] [48] [49] [50] [51] [52] [53] > >> |
|
|
