Joan F. Mira | El Temps, núm. 1411 | 28/06/2011   

Sarajevo, 2

Primera part d'aquest article

Com qui travessa una ratlla invisible (o perfectament visible), el visitant passa d’un basar turc a un carrer comercial de l’Europa central; passa del formigueig entre botigues i paradetes d’artesania oriental amb senyors a la porta fumant amb narguil, a la circulació ordenada i tranquil·la dels vianants d’una ciutat austríaca de províncies, una petita ciutat centreeuropea. Aquest és un prodigi de l’urbanisme i de la història, de la cultura i de l’arquitectura, que no he vist mai enlloc més del món: una contigüitat tan immediata, un canvi tan perfecte sense espai intermedi, el pas d’un món a un altre món gairebé sense moure’t, una cosa així deu tindre pocs equivalents, potser no cap. El visitant ha eixit físicament d’una civilització i fent només dos o tres passos ha entrat en una altra de carrers i cases purament europeus, edificis d’aire burgès de finals de segle XIX o primers del XX, cantonades solemnes, façanes d’antics centres administratius o de bancs, una planta urbana d’amplària confortable, un urbanisme planificat i formal que va durar menys de mig segle, l’última etapa d’aquella construcció gloriosa i única de la història d’Europa que es digué Imperi Austro-hongarès, amb guionet necessari. Vista des d’aquesta península ibèrica nostra, la història d’Europa dels últims cinc o sis segles (d’Europa sencera, no únicament del terç més occidental) no sembla allò que realment va ser: un llarg enfrontament i una llarguíssima frontera entre els estats dels Habsburg i els otomans, que avançaren fins a les portes de Viena a finals del segle XVII, i després recularen lentament fins a la vora de Constantinoble/Istanbul. En una etapa decisiva d’aquesta reculada, a la segona meitat del XIX, Àustria va rebre (el 1878, al Congrés de Berlín) l’administració de Bòsnia-Hercegovina, província turca des de mitjan segle XV. I llavors arribaren a Sarajevo els militars i els funcionaris enviats per Viena, els arquitectes i els enginyers, els empresaris i els metges, tot aquell personal de l’administració d’un imperi que podia semblar risible i decadent però no ho era. En el terme de només quaranta anys, els austríacs van fer a Bòsnia centenars de quilòmetres de carreteres i centenars més de ferrocarril (l’única línia que hi ha ara mateix, i que gairebé no funciona), van fer una capital nova, i intentaren fer també un país nou i modern. A Sarajevo, almenys, és obvi que tingueren èxit en l’empresa. Aquesta part ordenada i compacta de la ciutat és Àustria, és l’Europa central, és la cara d’un projecte, d’una idea, que finalment va volar pels aires amb els trets de pistola de l’estudiant Prinzip, un matí d’estiu del 1914 a pocs metres d’ací.

Una altra idea possible també esclatà en fragments tràgics menys de vuitanta anys més tard: la idea d’una ciutat moderna i culta, de musulmans, jueus, catòlics i ortodoxos vivint en pau i bon veïnatge, de croats, serbis, bosníacs, sefardites i altres minories formant una sola comunitat de ciutadans. Darrere de la catedral catòlica, uns edificis bellíssims del temps austríac encara són només una façana buida, cremada pels bombardeigs, a pocs metres del mercat on els obusos dirigits amb punteria maligna deixaren el carrer ple de cadàvers i de sang, un carrer per on també passa el tramvia. I molt prop d’aquesta catedral hi ha la seu ortodoxa (l’una i l’altra tan inconfusibles com els rituals respectius), i al costat hi ha una facultat universitària, crec recordar que d’Economia o cosa semblant, amb una placa de pedra molt gran que diu “Ajuntament de Barcelona”, i una inscripció agraint el suport rebut. I això també és part de la història. Això, i l’espectacle de molts quilòmetres de la vall del riu Bosna, sortint de Sarajevo cap al nord, a penes entrats en la que s’anomena Republika Srpska, la part sèrbia de Bòsnia: a una banda i a l’altra de la carretera, un poblet rere l’altre és simple ruïna, les esglesietes implacablement cremades, les cases, centenars o potser milers de cases, rebentades, cremades i abandonades –a força de fusell i de bomba– pels seus habitants no serbis. D’això fa poc més de quinze anys, els camps abandonats són herbassars silvestres, les cases són només murs renegrits, i de l’altra Bòsnia possible, com de l’altre Sarajevo, ningú no en vol parlar. Com si haguera estat només un somni impossible. Però va durar segles.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1410 | 21/06/2011   

Sarajevo, 1

El visitant, abans d’entrar al centre històric de la ciutat, s’atura un moment a l’avinguda que en digueren “dels franctiradors”. És una avinguda ampla, una mica desolada i sense cap gràcia especial, i pel centre passa un tramvia que té fama –això diuen els veïns– de ser el primer tramvia elèctric d’Europa. No sé si és cert, però és un orgull local. D’aquest tramvia urbà, hi havia fa pocs anys els esquelets cremats enmig de l’avinguda. Ací mateix, qui volia travessar el carrer corria el risc certíssim de rebre un tret disparat des d’algun dels turonets propers, des d’alguna d’aquelles casetes pacífiques que es veuen allà dalt, entre la verdor dels arbres i dels prats. Costa de creure, contemplant aquest paisatge un matí càlid de finals de primavera. Costa de creure, però va ser així, així durant més de tres anys, i el món sencer mirava. Bombardejar una ciutat indefensa, des de l’aire o a la distància dels canons, sembla un horror al qual ja estem acostumats. Matar els seus habitants innocents un a un, apuntant amb un rifle de precisió, potser és una altra mena de maldat humana, no tan destructiva com un bombardeig però encara més perversa. Si les víctimes són del teu propi país i ciutat, potser nascudes al teu propi barri, al teu carrer, a la casa del costat, persones amb les quals vas anar a escola i vas jugar de menut, la maldat només s’explica per la perversió horrible de les idees: els matem perquè són d’un altre sector, o d’un altre partit, o d’una altra religió, o perquè tenen un projecte diferent de país, o perquè ens han dit que ara són enemics que cal destruir, i nosaltres hem cregut aquesta doctrina infame. El visitant, d’altra banda, ve d’un país on en temps dels seus pares, fa setanta i pocs anys, també hi hagué milers d’assassins que van matar desenes de milers d’innocents, un a un, d’un tret al cap o afusellats, i molts eren també veïns i coneguts, però d’una altra idea, classe social o partit. El visitant no és ningú per declarar que aquest és un país de bàrbars criminals i el seu és un país civilitzat on coses com aquesta no poden passar mai. Han passat, i no fa tant de temps. Ja dins de la ciutat, a la vora del riu Bosna, la cèlebre biblioteca està coberta de bastides on treballen en la reconstrucció: l’edifici tornarà a ser com era, però els milers de llibres valuosos, els centenars de manuscrits únics, no tornaran mai a la vida des de les cendres. Els atacants sabien molt bé què hi havia en aquesta biblioteca: ho sabien, i per això la van cremar. Al costat mateix, a les vitrines exteriors del museu de la ciutat, hi ha grans fotografies antigues que mostren l’assassinat del kronprinz, l’arxiduc Francesc Ferran, que l’estiu del 1914 va fer esclatar la Gran Guerra: ací, en aquest mateix lloc, i per obra d’un jove estudiant tísic, Gavrilo Prinzip, partidari fanàtic de la Gran Sèrbia. El 1918 li van posar el seu nom al pont proper, com a heroi de la pàtria. La història és la que és, i no canvia: les interpretacions, sí.

Pocs minuts després, el visitant es troba en un barri de cases petites de pedra i de fusta, d’aire perfectament oriental, i no falses sinó antigues i autèntiques. Allò que queda de la vella ciutat turca, capital regional i gran centre de mercadeig, ara són sobretot botiguetes obertes al comerç clàssic d’aquesta mena de barris-basar en qualsevol ciutat del món àrab o islàmic, amb artesania barata que pretén ser oriental, i amb la quincalla universal vinguda de la Xina.  Al centre del barri hi ha la mesquita més gran de Sarajevo, amb el gran pati, i al costat la madrassa, on al llarg de quatre o cinc segles els nens han après (i aprenen encara, en la nova escola adjunta) la santa doctrina alcorànica. Molt prop d’allí, el pati bellíssim d’un antic hostal de mercaders és ara un lloc de descans, una mena de bar amb butaques molt còmodes, on dones joves, boniques, modernes, seuen separades dels homes, bevent sucs i cocacola, i cobertes des del cap fins als turmells. La nit anterior, per contra, en una festa de final de batxillerat que es celebrava al nostre hotel, les adolescents de la ciutat mostraven alegrement pitram i cuixa. Probablement eren també musulmanes, vista l’actual composició religiosa de la ciutat, i això em reconforta una mica. Qui sap si és una mostra d’allò que un dia podria ser Europa. En tot cas, al costat mateix del barri turc, de la gran mesquita i de les senyoretes tapades, tocant el basar d’aire oriental, hi ha una petita ciutat de l’Europa més clàssica, una ciutat de províncies de l’Àustria del segle XIX. Continuarà.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1409 | 14/06/2011   

El temps dels amondawa

De tant en tant, encara, apareix la notícia del descobriment d’alguna nova tribu, o ètnia o poble, amagada sota l’espessor de la selva amazònica. Nosaltres, doncs, els des-cobrim a ells, els llevem la protecció antiquíssima de què gaudien, sovint els aboquem a la destrucció física, o com a mínim a la desintegració cultural, i tot això se suposa que en nom del progrés, de l’extensió implacable de la nostra manera de viure i de pensar, i en el millor dels casos en nom de la protecció que alguna institució –al Brasil n’hi ha, i de ben eficaces i serioses– els pot oferir. Amb una mica de respecte, d’assistència sanitària i d’escolarització delicada, sembla que ja hem fet el nostre deure. Nosaltres, els civilitzats. I llavors, si és possible i algú s’hi interessa, els estudiem, salvant –o no– aquells ponts que fins i tot per a l’antropòleg més intel·ligent i penetrant semblen insalvables. És el cas, doncs, que fa uns 25 anys, el 1986, els amondawa van ser descoberts a l’Amazònia, és a dir, que arribà fins a ells per primera vegada un món exterior, el nostre, abans desconegut del tot. D’això se’n diu contacte. Amb el primer contacte, i amb els posteriors, ara els seus pobles són ja de cases que semblen prefabricades en sèrie, tothom va vestit amb indumentària aproximadament moderna, i sembla que la major part ja parlen portuguès. Espere que els beneficis del contacte siguen superiors a la destrossa o esborrament d’una cultura. I, en tot cas, ja se sap que una cultura, per als qui l’observen des de fora, pot reservar sorpreses inexplicables. Distingits antropòlegs, nord-americans i brasilers, han estudiat els amondawa, especialment en matèria de llenguatge i cognició, i han conclòs que aquella bona gent no té un concepte abstracte del temps. O siga, que no posseeixen les estructures lingüístiques que relacionen el temps i l’espai, com quan diem, per exemple, “hem caminat durant tot el dia”. No es tracta que els amondawa siguen “una gent sense temps”, o fora del temps. Ells, com qualsevol altre poble, poden parlar d’esdeveniments i de seqüències d’esdeveniment: hem fet això i allò i després allò altre... Però els investigadors no hi han trobat una noció del temps independent dels esdeveniments o fets que passen. És a dir, sembla que no tenen una noció del temps com aquella dimensió dins de la qual es produeixen els esdeveniments. Habitualment, veiem el temps com una línia indefinida, al llarg de la qual situem els fets passats, o futurs o presents, i que es pot tallar en trossos curts o llargs (hores, dies, anys o segles) per a expressar quan, a quina distància, ha passat o pensem que passarà tal o tal fet de la nostra vida o de la història. Ells, allà sota els arbres de l’Amazònia, no fan absolutament res d’això.

I si açò és així, el senyor Immanuel Kant hauria de revisar més d’un concepte clau i universal. Perquè, què passa si l’espai i el temps no són tan universals com semblava? Què és aquesta noció, condició o categoria a priori del coneixement, si una part de la humanitat, ni que siga petita, no en té ni el concepte ni el nom? Els amondawa no parlen de temps, ni de mesos ni d’anys. No parlen de l’edat que tenen, sinó que tenen noms diferents per a les diverses etapes de la vida, i sembla que amb això n’hi ha prou per a aclarir-se. No hi ha paraules per a situar-se en el mapa del pas del temps a través de l’espai: ni l’abans i el després en la línia, ni una unitat de temps corresponent a una d’espai. No és qüestió d’incapacitat mental, ja que quan aprenen portuguès assimilen i gasten sense problemes els nostres conceptes habituals. És qüestió de cultura, de relació amb la realitat, i evidentment de llenguatge. Ara vostès facen un petit esforç i imaginen que són amondawa: imaginen que no hi ha hores, setmanes, mesos ni segles. Que no poden dir “això va ser fa deu anys”, ni “de València a Barcelona són tres hores”, ni tan sols “quant de temps que ha passat!”, ni “no tinc temps”, ni “encara falten tres dies”. Imaginen que el temps no existeix en el llenguatge, simplement, i miren si poden continuar vivint. Miren d’intentar-ho un dia, només un dia, i comproven quin és el resultat. Els amondawa poden, sempre han pogut, i no sembla que per això hagen estat més infeliços ni menys humans que qualsevol altre poble. He de dir que, pensant-ho bé, m’agradaria compartir aquesta experiència, però només durant un poc... de temps.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1408 | 07/06/2011   

Parlar de política

Asseguren insignes pensadors, columnistes, professors d’ètica, governants decebuts, i altres ments que es consideren lúcides i atentes, que el personal en general, a Europa i a tot l’Occident, al regne d’Espanya, i una mica pertot arreu, ha dimitit de l’interès per la política. Que la gent jove, sobretot, s’ha fet tan còmoda i tan conservadora, tan pendent dels músics de moda i de la roba de marca, que veuen la política, els partits i els parlaments, els governs i en general la cosa pública, com un territori llunyà, però no per actitud bel·ligerant i crítica (ai, nosaltres, quan érem joves, sí que érem clars, compromesos, enèrgics i revolucionaris, no com aquests joves d’ara, tan conformistes i tan conservadors, etc.), sinó per pura comoditat i per pur egoisme. Asseguren també que aquests anys de problemes dramàtics en matèria de diners, crèdit, sous i faena, han fet que la política haja quedat reduïda a la condició de serventa submisa de l’economia, que és indiferent qui governe perquè finalment tots hauran d’aplicar les mateixes mesures, si poden, i per tant no ens hem de fer la sang amarga si guanyen aquests o aquells altres. Molt bé, potser la teoria és certa (el món és ple d’experts professionals, analistes de despatx, que no aprendran mai dels propis errors de perspectiva), però a mi em fa tot l’efecte que la realitat no la confirma. I aquestes eleccions del 22 de maig, i la campanya electoral que les ha precedit, em fan pensar que la noble i antiga passió per la política no era ni morta ni adormida, ni al regne d’Espanya, ni tan sols al País Valencià, que semblava patir un estat d’hibernació sense signes de vida. Durant molts dies, doncs, a tot arreu s’ha parlat de política, dels errors i els encerts dels governs, de confiança i desconfiança, de possibles futurs, de sentiments de frustració o d’adhesió, d’aquestes coses que se suposava que no despertaven moviments ni passions. Els líders més coneguts han tornat a omplir places en mítings polítics (que això tinga un efecte electoral o no, ja és una altra qüestió), els meus amics del Bloc i Compromís han tingut, segons que em contaven, doble o triple assistència als seus actes i mítings, i això pareix que sí que era símptoma d’un moviment de fons, lloat siga Déu, i que dure. I jo diria que els polítics –guanyadors, perdedors, despagats o triomfants, contents o tristos pels resultats–, sí que han parlat de política, que ara com ara és parlar de problemes, responsabilitats, solucions. La dreta triomfant no mereixia tan gran èxit (que al País Valencià, per cert, no ha estat tan gran com esperaven: potser ha començat el reflux), però també això és un altre tema.

Tant se val: els polítics per fi han parlat de política, que és la seua obligació habitualment oblidada, i sobretot han aconseguit que en parlem el comú dels mortals. La política hauria de ser l’art del bé comú, de debatre, decidir i elegir què convé a la polis que a cadascú li ha tocat: quin país volen o volem, quina idea en tenim i volem aplicar, què és millor o és pitjor, coses així d’elementals: ideologia. Si es barreja amb una mica de literatura oral i escrita, amb un mínim d’educació i bones maneres, amb un pèl d’honestedat i un altre pèl d’intel·ligència, la política és una digna i noble activitat, a més de ser necessària. I si no es barreja amb tot això, l’espectacle és tristíssim, lamentable, i d’un interès propi de crònica negra, de baralles de barri o d’intrigues de convent. Que és el que passa ja fa anys amb la política espanyola, per no parlar d’allò que al País Valencià ocupa habitualment el nom de política. Reconforta, per tant, que almenys unes poques setmanes, els polítics hagen fet política i hagen donat bons motius per a parlar-ne. I aleshores, quan els polítics parlen de política, els ciutadans també ho fan: amb la família, amb els amics, al bar i al restaurant, al lloc de faena, en públic i en privat, discretament o apassionadament. Ho he pogut comprovar aquests dies passats, i és un descans intel·lectual i moral, els ho assegure. Si, a més a més, hi ha molts milers de joves (ah, però els joves no estaven perduts en la inèrcia?) que ocupen les places amb pau i alegria, que hi passen les hores i els dies parlant, justament, de política, discutint del bé públic amb la passió dels antics atenesos a l’àgora, exposant pensaments, exercint l’oratòria i la crítica, vol dir que aquesta humanitat nostra, en aquesta part de l’Europa occidental, potser torna a tindre una llum d’esperança. Que no ho facen malbé, entre els uns i els altres.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1407 | 31/05/2011   

Militants

Ja se sap, i tothom (fora dels seguidors del PP) ho repeteix una vegada i una altra, que els triomfs de la dreta espanyola (inclosa especialment la variant regional valenciana) són deguts al seu poder mediàtic, a la xarxa clientelar, als agraïts, als enganyats, a la propaganda abusiva, i a tantes altres mostres de la prepotència dels seus dirigents i del populisme barroer dels seus missatges. Bé, suposem que tot això siga veritat. Deu ser veritat, doncs, però no és prou explicació. Perquè hi ha una cosa que es diu militància, i que va associada a certes conviccions i a la voluntat de defensar-les, i a certs comportaments personals i públics que expressen en veu alta aquestes conviccions i aquesta voluntat. No sé si vostès tenen costum d’escoltar les converses a l’autobús, als bancs públics, a la taula veïna del bar, i en tota mena de llocs on es congrega la gent. Jo tinc aquest vici o pràctica, i m’agrada anar amb l’orella parada: potser tants anys de practicar l’art de l’antropologia cultural hi té alguna cosa a veure. La meua orella, doncs, percep que a tot arreu del País Valencià és molt més fàcil escoltar frases i converses en veu alta plenes dels tòpics habituals de la dreta (que ací vol dir del PP, no cal dir-ho), plenes dels prejudicis i falsedats que vostès imaginen (obra, o no, de certes ràdios, televisions i diaris), que escoltar-hi idees i paraules diguem-ne d’esquerra amb la mateixa abundància i contundència. D’això se’n diu també hegemonia cultural: hi ha posicions, idees, judicis positius o negatius, etc., que es converteixen en conviccions assumides com a naturals, com allò que les persones normals diuen i pensen, i que per tant arriben a ocupar la major part de l’espai públic, mental, polític o social. Això no és cap afirmació científica, ni cap teoria, ni m’entretindré ara a explicar-ho: això és simplement una constatació. La gent de dreta (que al País Valencià vol dir, redundantment, dreta espanyola) es considera, sense ser-ne expressament conscient, portadora del discurs dominant, hegemònic, natural, i actua i parla en conseqüència. Una conseqüència, per exemple, és afiliar-se massivament al Partit Popular, que encarna i vehicula aquest discurs, i que al País Valencià té un nombre de militants realment fabulós: si hi ha un partit de masses és aquest. Fins al punt que en alguns llocs del nostre sud extrem els afiliats (amb carnet) de la dreta són més nombrosos que els votants de l’esquerra.

Mai no m’ha agradat la paraula militant, justament per la ressonància casernària. Militants, militars, marcar el pas, combats, oficials, ordres i jerarquia. La política com un camp de batalla on s’enfronten formacions de tropa armada. El concepte i el mot, certament, són creació històrica de l’esquerra europea combativa, supose que al llarg del segle XIX i primers del XX. Sovint era només una metàfora, de vegades era més que això, amb “lluita final”, “barricades” i altres fets i fantasies. N’han quedat les imatges i la idea… i ho ha recollit molt hàbilment la dreta. Al Regne d’Espanya en pes, i en aquest regne i país dels valencians, la militància de dreta és espectacular, omnipresent, feta de desenes de milers d’homes i dones, vells i joves, en l’exercici actiu de la seua militància. No tots, ni de lluny, formen part d’una clientela, no tots són pagats, ni fanàtics, ni esperen beneficis personals: simplement són gent convençuda de la seua raó i de la seua hegemonia, i omplen l’aire de converses en veu alta, omplen els actes polítics, acudeixen allà on els demanen, fan propaganda, paguen les quotes, militen. Tinc el vici de seguir per televisió les nits electorals, i la del 22 de maig, contemplant el triomf exultant i insultant de la dreta, alegrant-me per l’èxit dels meus amics del Bloc-Compromís, vaig meditar llargament sobre una imatge repetida: la seu central del PSOE a Madrid sense una ànima viva al carrer ni a la porta, ni davant ni dins, sense ningú que, en el moment de la derrota, acudira a expressar lleialtat i confort. Ja sé que els locals dels perdedors sempre són tristos, però no sé quina fe, quines conviccions i quina actitud profunda expressava aquesta buidor desolada. On eren els militants socialistes?, o almenys cinquanta militants, trenta o quaranta? Espere estudis dels experts habituals que responguen aquesta pregunta: per què la gent de dreta té tanta fe, i la d’esquerra tan poca.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1406 | 24/05/2011   

Elogi del ritual

Ara que ja han passat les eleccions, supose que amb el resultat que jo esperava (escric açò, òbviament, abans del dia 22), potser val més que dediquem una estona a descansar de tants discursos abrandats i buits, de promeses irresponsables dels polítics, i d’aquest aire general pesant i espès que, dissortadament, acompanya gairebé sempre les campanyes. Descansem una mica, uns dies o almenys unes hores, pensem en alguna cosa frívola, o no tan frívola però més entretinguda. Per exemple, el tema dels cerimonials sumptuosos, dels rituals papals, dels casaments reials que un bon terç de la humanitat contempla embadalida a la pantalla petita, i d’altres espectacles d’aquest mateix estil o contingut. Tal com afirma el meu amic Terricabras, filòsof admirable i eminent, pot ser que la major part de la humanitat (inclosa l’occidental i cristiana o ex-cristiana) es trobe en una etapa que en diríem premoderna, és a dir preracional i precientífica, i no en aquesta suposada postmodernitat que durant tants anys s’han entestat a fer-nos creure un grapat de senyors molt ben posats (i poques senyores) d’una certa elit intel·lectual, principalment francesa, és a dir, presumptuosa, autocomplaguda i plena de vanitats verbals. Ells, els membres d’aquesta elit pagada d’ella mateixa, potser sí que es pensaven ja lliures de l’herència de la revolució científica, del racionalisme i de la il·lustració: lliures per a anar no se sap on, o per a no anar enlloc. Però la major part de la ciutadania i del poble pla segurament som, en realitat, encara més medievals del que pensàvem, menys racionals i menys moderns, si entenem per premoderns i medievals, com ens recorda Terricabras, el fet d’embadalir-nos, per exemple, davant d’espectacles pontificals o reials, de personatges amb mitres i capes o amb uniformes llampants i emmedallats, i davant de cerimònies fastuoses en catedrals, places, carrers o palaus. Davant de processons i desfilades, i de coronacions, casaments i altres festivals de teatre públic i habitualment gratuït. Això, però, en diferents mesures, és una constant de les societats humanes, i ja els passava als egipcis, i als assiris, als asteques o als romans. No tant als grecs, que també en aquest camp de la pompa i l’esplendor solien ser més reticents i modestos, potser més racionals també. Pobra gent del comú, pobra gent del poble ignorant i espectador (inclosos alguns intel·lectuals com jo mateix, que hem llegit tants llibres, i que n’hem escrits uns quants), que durant segles i mil·lennis hem sentit un confort irracional, una caloreta emocional, un plaer derivat i epidèrmic, contemplant els triomfs i les glòries, les capes i les joies (o els barrets horribles i extrems) dels poderosos del món.

Pobres milions i milions de persones que en funerals, coronacions, exaltacions, palaus oberts (oberts ara a les càmeres, a la vista de tots...), casaments, juraments presidencials, sopars de gala, desfilades d’actrius amb vestits impossibles, etc., ens hem embadalit mirant l’esplendor d’actes i actors d’un teatre distant, abans només dels titulars de les més altes jerarquies del poder, ara també dels simplement famosos. No els escassos resistents a aquests plaers de l’enlluernament, des dels filòsofs estoics o cínics fins a tota mena de partidaris dels valors més aspres de la democràcia, pensadors o practicants de la igualtat dels ciutadans, heretges, socialistes, liberals, poetes lírics, artistes, inconformistes, rèprobes o revolucionaris. No aquesta minoria, doncs, històricament variable i sempre recomposta, sinó la resta dels humans, el poble pla i poc llegit, els premoderns emocionals, els medievals irreflexius. I doncs, aquesta és la pregunta: què faríem sense aquests espectacles rituals, pobres de nosaltres, espectadors de l’esplendor dels altres? Seria la nostra vida més bella i més plena sense aquestes funcions de teatre obert al poble? No seria, potser, una vida un mica més trista i més avorrida? No sé molt bé què hi guanyaríem, els plebeus, privant-nos d’aquesta forma de participació irracional, vicària i derivada, en la glòria, la riquesa, la bellesa (ai, les models de passarel·la!), d’uns pocs privilegiats, siga quin siga l’origen del privilegi, i tant si es tracta de cardenals i papes, com de reis i reines, duquesses, lords i comtes, prínceps i princeses, fades en forma d’actrius, futbolistes, presidents de França o dels Estats Units (recorden la presa de possessió d’Obama?, i la de Mitterrand fa trenta anys?...). I etcètera, i ho deixarem ací, abans d’entrar en confessions inconfessables.