| Avui és diumenge, 5 d'abril de 2026 |
| << < [50] [51] [52] [53] [54] [55] [56] > >> | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1399 | 05/04/2011 
 Fa menys d’una dècada, el 2002, el dentista Alla al-Aswani va publicar L’edifici Iaqubian, una novel·la deliciosa, on la vida del Caire apareix crua i despullada, amb la corrupció profunda que impregna tot el país, la brutalitat del govern, la misèria, els antics rics decaiguts i els nous rics prepotents, i el xoc implacable de maneres de pensar i de viure. Una comèdia tràgica. I un best-seller en àrab, potser el primer del seu gènere. L’estudiant Taha és un dels personatges del llibre, i segurament el més tràgic de tots: la víctima terrible de la paraula sagrada, de la predicació d’un xeic radical, d’això que ací no volem comprendre perquè no encaixa en cap esquema nostre, i ens continuem enganyant. El jove Taha Aix-Xadhili volia ser oficial de policia, però no el van acceptar a l’acadèmia perquè ocultà que era fill d’un porter, del porter de l’edifici Iaqubian. Llavors, decebut, es matricula a la facultat de Ciències Polítiques, i allà coneix un estudiant islamista que el porta a la mesquita on predica el xeic Muhammad Xakir. La mesquita, i el pati adjacent, són plens d’estudiants. És un matí de divendres, els estudiants reciten l’Alcorà devotament, i de sobte s’eleven crits i lloances a Déu: ha aparegut el xeic. El xeic es frega les dents ritualment amb un branquilló, ressonen encara les lloances a Déu, i comença el sermó: Que aquesta vida mundanal no té importància, que només hem de pensar en l’altra i en el premi que ens espera. Que el veritable creient no tem la mort sinó que la desitja. Que la Gihad, la lluita sagrada, és una obligació de l’islam, igual que la pregària i el dejuni. Que quan els musulmans van abandonar la Gihad, Déu els va sentenciar al fracàs, al retrocés i a la misèria. Que els nostres governants són traïdors a l’islam perquè permeten una legislació francesa laica, que tolera l’alcohol, la prostitució i l’homosexualitat. “I nosaltres els diem alt i clar: no volem una nació socialista ni democràtica, la volem islàmica, islàmica. Lluitarem i sacrificarem la vida fins que Egipte esdevinga islàmic. L’islam i la democràcia són antagònics i no s’ajuntaran mai. Com és possible unir l’aigua amb foc o la llum amb la foscor? La democràcia vol dir que les persones es governen elles mateixes i l’islam només reconeix el govern de Déu.”
Els joves s’entusiasmen, canten l’himne de la gihad, i criden “Islàmica, islàmica, ni oriental ni occidental!”, i el xeic conclou el sermó: “Per Déu, que veig aquest lloc pur i beneït, envoltat d’àngels. Per Déu, que veig renàixer l’estat de l’islam fort i altiu a través vostre i veig els enemics de la nació tremolant de por davant la força de la vostra fe. Els nostres covards i traïdors governants, servidors de l’Occident croat, trobaran la seua justa fi a les vostres mans pures i netes, si a Déu plau.” El jove Taha es commou, i comença a pensar que la xica, els estudis, qualsevol cosa, ja no té cap valor al costat de la glòria de Déu. Ja no estudia, doncs, es deixa barba, vesteix amb gel·laba, i diu l’autor de L’edifici Iaqubian: “Es va entrenant a aprendre a estimar o a odiar la gent en relació amb Déu… Per això, la seua percepció de les coses ha canviat. Abans estimava alguns veïns perquè el tractaven bé i eren generosos; ara en canvi els odia perquè han abandonat la pregària i alguns beuen alcohol.” Ja poden imaginar com acaba el jove Taha: el detenen després d’una manifestació, el torturen, i jura que es venjarà dels seus torturadors. S’entrena en un camp clandestí prop del Caire, els germans musulmans el casen amb la viuda d’un gihadista mort, i ell mateix acaba morint en un atemptat. La doctrina és inexpugnable: la ideologia política, l’odi a occident i als jueus, la visió de la història i del món, de la lluita, de la vida personal, són part d’un tot rigorosament teològic i formen un cos compacte, indissoluble. I ací, en aquest occident tan odiat, encara pensem que tot això és només una reacció comprensible contra els nostres grans pecats històrics o presents, que Al·là no hi entra per a res. Per a ells, però, Al·là és la base i la raó de tot el que pensen i fan: ho diuen, ho repeteixen, no se’n cansen, no pretenen enganyar-nos, i ací no els volem creure. Ells saben que Déu és gran (els rebels, a Líbia, ho canten a cada moment), i sovint em fa l’efecte que nosaltres no sabem res. I supose que, al Caire, els sermons del xeic deuen haver canviat ben poc.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1398 | 29/03/2011
 Tres plans Marshall, explica el periodista Enric Juliana. Aquest és l’equivalent dels diners que ha rebut d’Europa el Regne d’Espanya des del 1985. Si es compta per habitants, són tres vegades més per persona. Si es compta pel gruix dels diners, són 140.000 milions d’euros, sense incloure les subvencions derivades de la política agrària, protectora del cereal, de l’olivera, de la llet, o dels gira-sols de la Manxa (que es planten, creixen, es cobren, i sovint ni tan sols es cullen: verídic, comprovat personalment per mi). Però no protectora –ni la política agrària ni la dels fons regionals– de res que no siga valorat, cobrat i decidit a Madrid o a través de Madrid. Un esdeveniment únic en la història d’occident, aquesta transferència massiva de recursos, un donatiu mai no vist amb aquest volum i proporcions. I cita dos economistes solvents, que ho han analitzat i que escriuen: “Espanya s’ha convertit en el país del món que històricament més s’ha beneficiat d’un corrent de solidaritat provinent d’altres països.” Tres vegades el pla Marshall, més de trenta vegades, recorda Juliana, els diners que va rebre l’Alemanya Occidental, arrasada per la guerra, a fi d’ajudar-la a alçar el cap. El cap del Regne d’Espanya, amb aquesta pluja miraculosa de diners del cel, s’ha anat aixecant els darrers 25 anys, a raó de més d’un punt del PIB per any, de manera que, ara mateix, és un cap orgullós en matèria de renda per cap. Fa un quart de segle, els españolitos feien figura de pobre, amb un modest 68% de la renda mitjana europea. Ara es pensen que fan figura de rics. Vanitat, poca memòria: la saviesa antiga ja deia que qui rep un favor gros sol perdre la modèstia de l’agraïment. L’Espanya del Regne de Castella (Galícia, la Meseta sencera, Andalusia, Extremadura…), gran beneficiària del gran transvasament, es guarda molt bé de reconèixer a qui deu, en grandíssima mesura, el quart de segle de prosperitat que ara sembla que s’acaba. Potser no és casual que, en reduir-se el gavadal de marcs i d’euros que arribaven a cabassos sencers, la crisi famosa haja deixat tothom amb les vergonyes a l’aire. S’ha acabat la chulería dels governants, Zapatero especialment inclòs, que anunciaven amb impàvida seguretat que en dos o tres anys Espanya passaria la mà per la cara a França i a Alemanya.
I el periodista, després de comentar el pes de la “Lliga Sud” (no res d’una impossible Lega Nord hispànica!), el pes polític determinant d’Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura, en el repartiment del mannà europeu, acaba recordant-nos que, en efecte, els efectes són visibles. Autopistes gratuïtes (excepte les que vostès saben, evidentment), la més gran xarxa (radial, por supuesto) d’alta velocitat del món (allò que els alemanys no es poden permetre, i els espanyols sí!), parcs tecnològics i logístics pertot (i molts, mig buits), el boom immobiliari, l’alegria bancària, i tot això que vostès saben i veuen. I la consagració del Gran Madrid com a centre absolut del poder financer i empresarial. On resideixen, també, les grans empreses beneficiàries de la gran obra pública subvencionada. Com aquests túnels del Guadarrama, recorda el periodista, una de les més grans obres d’enginyeria d’Europa, per a acurtar el pas del tren velocíssim cap al nord, que costen més de 1.200 milions d’euros… finançats al 85% pels famosos fons de cohesió. Cohesió espanyola, finalment, pagada amb diners europeus. I pocs dies després, un article del senyor Rafael Simancas (portaveu socialista a la comissió de Foment del Congrés dels Diputats) es despatxa amb injúries i sarcasmes contra el professor Germà Bel, afirma que això del sistema radial de ferrocarrils i autopistes és un mite del victimisme nacionalista català (el qual “se resiste a reconocer lo obvio: todas las administraciones, especialmente la actual, se esfuerzan en el desarrollo de ejes transversales”: només cal mirar el mapa, sí senyor…), i que Madrid mai de la vida no ha rebut cap tracte de privilegi. Mai de la vida, no senyor. És difícil de decidir si es tracta de cinisme o de pertorbació. Deixem-ho córrer.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1397 | 22/03/2011
 Amb motiu del segle i mig de la unitat d’Itàlia, el país sencer, les institucions, la premsa, els polítics de tota raça i espècie, i el públic en general, ja fa mesos que practiquen una mena de contemplació nerviosa de la pròpia cara nacional, i els resultats no són gens agradables, pel que sembla. Com si el mite fundador de la nació (o de l’estat comú, per a ser més exactes), el Risorgimento, les maniobres del comte de Cavour des de Torí, les batalles més útils que glorioses, Garibaldi, el rei Vittorio Emmanuele, els moviments populars i l’aprofitament polític, i el resultat final de la unificació, hagueren perdut en gran mesura la capacitat d’aglutinar imatges, relats i sentiments en una forma actualitzada d’orgull nacional, o almenys d’aquella satisfacció comuna imprescindible per al funcionament normal de qualsevol país o societat. Al llarg d’un segle i mig, una generació rere l’altra han estat educades en el culte a la unitat nacional, convertida en el marbre blanc d’aquell horrible i enorme monument-pastís que plantaren a Roma al costat del Capitoli, una ofensa a la vista i al gust. Però convertida també, aquella unitat de la qual ara celebren (o haurien de celebrar) amb alegria el jubileu i la festa, en un fonament ideològic i moral de la Itàlia contemporània. És impossible, doncs, d’imaginar una península italiana dividida en petits estats (la major part clarament tirànics), regnes, ducats i principats, amb els estats de l’Església al centre, i amb gran part del nord ocupat per l’imperi d’Àustria. I aquells patriotes romàntics com Mazzini o d’Azeglio, aquells polítics del Regne del Piemont, aquells carbonari republicans, aquell bon poble que s’emocionava amb les òperes de Verdi, i cridava el seu nom com a acrònim (VERDI: “Vittorio Emmanuele Re D’Italia”), aquells voluntaris garibaldins que desembarcaren a Sicília en temps del Gattopardo, mal podien imaginar tampoc que un segle i mig més tard la seua empresa seria tan discutida com celebrada, i que una part dels italians se’ls mirarien fins i tot amb suspicàcia. Mal podien imaginar que justament a les regions d’on va sorgir l’empenta política, militar i econòmica de la construcció d’una Itàlia unida, precisament allà es posarien en dubte els beneficis i el contingut de la unitat, i que una sòlida força política (la Lega Nord) se’n burlaria públicament, renegaria de la mateixa Itàlia que van crear, i s’inventaria una hipotètica nació, la Padania, amb el nom de la vall del riu Po. El nord, doncs, avançà cap al centre de la península, avançà cap al sud, i va nàixer Itàlia. Ara una part molt important de la gent del nord, amb tota una ideologia que s’escampa, renega de tot allò, i nega amb sarcasme fins la pròpia condició d’italians.
 I, al mateix temps, un dels diaris més importants del país proposa als seus lectors una votació sobre quins són els mots, l’expressió o el concepte que reflecteixen més exactament aquesta condició. I dóna a triar entre paraules o qualitats com aquestes: hipocresia i astuta equidistància, verbositat, sentimentalisme ensucrat, teatralitat i gesticulació immoderada, temperament alegre i bufonesc, indolència mandrosa, falta d’espina dorsal i escassa aptitud per a les empreses militars, inclinació a l’adulació i a l’obediència, individualisme refractari al bé públic. No cal dir que es tracta d’un catàleg dels vicis de què són acusats els italians, o s’acusen ells mateixos, i que encara es podria completar amb una tipologia detallada: familistes, provincians i campanilisti (és a dir, que només miren el seu poble i raconet), arribistes, oportunistes, balafiadors, embolicadors, àvids i calculadors, venjatius i rancuniosos, supersticiosos i besapiques (en castellà seria meapilas), materialistes, inconscients, irresoluts, gattopardeschi o retrògrads, incomplidors o malfaeners, degenerats o immorals, mafiosos o corruptes, campions del clientelisme, etcètera. A més de grans menjadors de pizza i de pastasciutta, mestres en seducció, venedors de souvenirs, tocadors de mandolina… i una nació sencera de fidels als mites, composta de bons cristians i de bona gent. Com que tot això ho diu un diari seriós i progressista, romà i partidari ferm de la unitat, jo, des d’ací, i amb totes les consideracions prèvies del cas, no sé què hi puc afegir. Per cert, no sé si hi ha cap votació en marxa sobre les possibles virtuts dels italians. Perquè la ironia és bona, però només fins un cert punt.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1396 | 15/03/2011
 Una visita a Jaume Cabré, fa pocs dies, a la casa on viu ja fa molts anys, en un lloc apartat i tranquil, silenciós, gairebé enmig del bosc. Fa olor d’arbres mullats i de terra humida, de pluja recent, i una mica més amunt, a la muntanya, queden unes clapes de neu de final d’hivern. A la paret de l’escala que porta a l’estudi, hi ha emmarcada una Divina Comèdia, sencera, en un sol full i en lletra diminuta: em detinc a llegir-ne en veu alta uns fragments, gairebé tocant el text amb les pestanyes. A la sala, hi ha instruments musicals abundants, i una calaixera amb partitures: Jaume toca el violí, i la família forma de tant en tant una petita orquestra de cambra, privilegis que molt rarament concedeixen els déus. I en un prestatge hi ha la filera llarga que provoca la meua admiració, la meua enveja, el meu agraïment i la meua alegria. Els escriptors solem tindre, per prudència conservadora i per petita o gran vanitat, una lleixa amb els nostres llibres publicats, pocs o molts, un exemplar de cada edició i, si pot ser i si n’hi ha, de cada traducció. El prestatge on Jaume Cabré guarda una còpia de cada traducció és llarguíssim, conté un grapat de dotzenes d’exemplars en les edicions i les llengües més diverses. Des de les grosses, anglès, francès, alemany, italià, fins a les petites, insospitades o remotes, fins a l’hongarès, el grec, el txec o l’albanès, passant per totes les que vostès imaginen i algunes altres més. Jaume Cabré porta, per mèrits propis i en nom de tots nosaltres, el rètol de “literatura catalana” penjat al pit, i el passeja per les editorials, les llibreries i les universitats de mig món. Mai de mai, que jo sàpiga, un escriptor en llengua catalana –ni Guimerà– no havia tingut una difusió universal de la mateixa amplada que la de Jaume Cabré ara mateix, i els anys que vindran encara, que creixerà més i més segons tots els indicis. Centenars de milers d’exemplars venuts en alemany, per exemple, en edicions de tot tipus i per a tots els públics. Desenes i desenes de milers en moltes altres llengües. Inclòs l’espanyol, cosa insòlita i rara vista la reticència permanent del públic castellanolector davant de tota traducció de llibres catalans. I Cabré, prodigiosament, sembla que ha superat el prejudici carpetovetònic i ancestral. L’edició més recent de Las voces del Pamano porta una faixa que diu que se n’han venut 500.000 exemplars. No en castellà, evidentment, però 500.000. I no amb la clientela captiva de les lectures escolars, que sol inflar les edicions originals d’alguns llibres de fàcil lectura. Els 500.000 de Cabré són, sobretot, exemplars en altres llengües.
 A ell, a Jaume Cabré, el conec des de fa tants anys que no sé quants són, potser 35 o potser més, i els seus llibres els he llegit assíduament tal com els ha anat publicant, des de les Faules de mal desar i Galceran i Toquen a morts, fins a Viatge d’hivern o Les veus del Pamano. Tenim més d’una cosa en comú, a més dels afectes, dels incidents d’una història personal i d’algunes idees i algunes actituds davant del país, de la llengua, de la literatura i del món. Hem passat, com qui diu, tota la vida fent llibres, omplint fulls i fulls de paraules escrites, i contant –ell més que jo– històries poc o molt exemplars. Sabem tots dos que l’ofici d’escriure és exigent, que ser o voler ser escriptor és també assumir una forma de viure, i que no és fàcil, però val la pena. És un ofici que potser ens obliga, si ho acceptem així, a tornar a posar en circulació els antics mites i els temes grecs eterns que són el crim, la culpa, la mort, l’ambició i la passió de l’orgull, que són també, si bé es mira, els temes de tantes novel·les de Simenon, per exemple, que és un dels més grans narradors del segle XX. I són els temes de Jaume Cabré. Qui sap, dic ara jo mateix, si qualsevol bona novel·la, petita o gran però bona, no haurà de contenir una dosi o pessic de policíaca, molta lògica profunda, i alguna base, o decoració, de llegenda bíblica o de mite grec: torneu a llegir L’ombra de l’eunuc, i hi trobareu ressons de tragèdia antiga. Rellegiu Senyoria (també abundantment traduïda), rellegiu Les veus del Pamano, i ho veureu encara més clar. Els 500.000 llibres de Jaume Cabré, a diferència de tants altres best sellers banals, són un honor per a la literatura universal. I signifiquen, també, que una literatura petita, com la nostra, pot ser també una gran literatura.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1395 | 08/03/2011
 L’agost passat, a San Francisco, hi hagué una cimera d’experts dedicada a cavil·lar sobre el final pròxim de la peculiaritat humana, tal com la coneixem. En 35 anys, asseguraven, allà pel 2045, la intel·ligència artificial serà tan poderosa que simplement suplantarà la humana, amb tots els resultats i conseqüències. En aquell reunió hi havia sobretot especialistes en computació i en nanotecnologia, però també psicòlegs, biòlegs moleculars, professors de medicina d’urgència, experts en el coneixement dels lloros grisos, i altres personatges extremadament seriosos. Els quals, calculant el creixement exponencial de la capacitat dels ordinadors, van concloure que ja queda poc temps fins que les màquines superen definitivament els humans, i el cervell artificial deixe obsolet el cervell natural. Amb la qual cosa, afirmen, el pròxim gran salt endavant serà sensacional, un salt com qui diu metafísic, mai no vist, i difícilment imaginable. Van passar desenes de milers d’anys des de l’aparició de l’Homo sapiens modern, la nostra espècie, fins a la revolució agrària. 8.000 anys, pel cap baix, des de l’inici de l’agricultura fins a la revolució industrial. Poc més d’un segle, entre aquesta revolució contemporània i la bombeta elèctrica. 90 anys des de l’ús de l’electricitat fins a l’aterratge a la lluna (que d’altra banda, dic jo, ningú no sap per a què va servir, ni quina continuïtat ha tingut...). 22 anys des del “gran pas per a la humanitat” en la pols lunar fins a l’esclat d’internet, la world wide web, i altres revolucions de l’electrònica. 9 anys només fins a la seqüenciació del genoma humà. I, tal com tothom sap o hauria de saber, cada dos anys es duplica la capacitat dels ordinadors, i es divideix el cost de fabricar-los. Calculat així el progrés, i vist que la seua acceleració no és lineal sinó exponencial, hom calcula que el 2015 un ordinador superarà la capacitat del cervellet d’un ratolí, cosa no gens menyspreable si considerem els milions de neurones que cal replicar. Vuit anys després, li arribarà el torn al cervell humà, més gros i més complicat, però no invencible en la competició amb la màquina. I cap al 2045, senyors, la intel·ligència de la màquina, el seu brainpower o poder mental (sí, en efecte: mental), serà superior al de tots els cervells humans combinats. Ja sé que tot això és difícil d’imaginar, i fins i tot difícil de concebre, i no és estrany: el nostre pobre cervellet humit no està preparat per a comprendre el significat d’aquesta intel·ligència prodigiosa.
Arribats en aquell punt, per tant, els mecanismes de l’evolució, i potser els de la cultura, deixaran de funcionar i fins i tot de tindre algun sentit. El futur és, doncs, efectivament inconcebible: s’ha produït una singularitat. La paraula ve de l’astrofísica, i es refereix a un punt en l’espai-temps (dins d’un forat negre, per exemple), on no s’apliquen les regles de la física ordinària. I ningú no sap quines regles s’aplicaran o tindran valor encara si una màquina no solament pot pensar més i més veloçment que un cervell, o que tots els cervells, sinó que és capaç d’allò que en diem consciència, de sentit de l’humor, d’ironia, de sentiments (com?, ah, això no ho sabem, precisament pel salt inconcebible) exactament humans, i fins i tot de reproduir-se ella mateixa. Aquesta part, però, em sembla poc realista: per molt singular que siga l’aparell, per molt humanament intel·ligent i sensible, no el veig arromangant-se per a picar en una mina els metalls que necessitaria per a reproduir-se ell mateix, ni construint les màquines necessàries, ni produint l’electricitat imprescindible, ni fabricant camions per al propi transport, ni edificis per a instal·lar-s’hi. En intel·ligència ens superarà, com a mà d’obra, no. I aquest és el secret que els entusiastes de la singularitat amaguen: la màquina serà més potent que el cervell, i tan humana com el cervell, però no tindrà budells, braços ni cames si els humans no li’n donen. I sempre la podrem desenganxar, desendollar, o tallar-li el subministrament elèctric. Si li podem transferir un cervell nostre, amb memòria i emocions incloses, i així perpetuar la nostra consciència personal, és tota una altra qüestió. Qui sap si és aquesta la pròxima promesa d’immortalitat. Tan singular, per cert, com les promeses antigues.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1394 | 01/03/2011
 Escric aquest paper prop d’una setmana abans del dia que vostès el llegiran, i és cosa arriscada imaginar què podrà haver passat en tan pocs dies a Líbia, on quan jo escric hi ha gent massacrada als carrers i a les places. Si caurà el dictador grotesc, o si el país sencer serà un bassal de sang. Ara mateix, no ho sap ningú. El coronel Gaddafi, tants anys patró de l’anticolonialisme, de l’antiimperialisme, l’antiamericanisme, l’antiisraelisme, i de tots els anti- tan estimats pels benpensants d’Europa i de mig món, no ha tingut cap empatx a l’hora d’enviar contra el seu propi poble la guàrdia pretoriana, els tancs i els avions, amb una brutalitat que feia molts anys que no es veia enlloc del món. Gaddafi finançà tota acció i organització de terroristes que acudien a demanar-li dòlars procedents del petroli i el gas que li comprem. Inventà successives fantasies de panarabisme, unions efímeres amb veïns diversos, africanismes en forma d’espectacle amb convidats d’indumentàries variades (competir amb la seua, és impossible). I fins i tot, a final dels anys 70, donà suport i diners a certes forces polítiques espanyoles (els andalusos del PSA en saben alguna cosa, i també alguns amics valencians del PSP del professor Tierno Galván) que fantasiejaven amb una variant de socialisme mediterrani, de molt escassa vocació europea. Era una variant de la revolució, sí senyor, aquell oficial que alternava els uniformes emmedallats i engalonats amb les robes i les capes dels homes del desert. Era el patró i pagador de tot allò que imaginàriament implicara l’enfrontament amb el món occidental, i tornem-hi amb l’antiimperialisme, l’anticolonialisme, etc. Ell, el patró nord-africà de les revolucions, fins i tot inventà una teoria (o pagà l’invent a algú: difícilment podia pensar-ho tot sol) sobre el poder popular: la Jamarihiya, o estat de les masses, segons la qual Líbia marcava el camí per al món futur. Un estat sense partits polítics, on el poder és exercit directament pel poble a través de consells populars, o alguna cosa així. Per a què els partits i les eleccions i tot això, si el Qa’id, el “Guia de la Revolució del Primer de Setembre de la Jamarihiya del Poble Àrab Socialista de Líbia”, i “Líder Fraternal i Guia de la Revolució” ja decideix en nom de tot el poble, amb el qual forma un sol cos i una sola cosa? Per a què aquestes imposicions occidentals i colonialistes, com són les institucions democràtiques, les llibertats civils, la premsa lliure i altres productes de l’imperialisme?
Fa molts anys, en la meua primera visita a la Fira del Llibre de Frankfurt, el pavelló de Líbia era una paradeta tota de color verd, que com a única producció editorial exhibia un seguit de versions, originals o traduïdes, de les diverses aplicacions del Llibre Verd del Guia Fraternal: el llibre verd de l’agricultura, el llibre verd de l’educació, el llibre verd d’això i d’allò i qualsevol cosa, tema o problema. Tot hi tenia explicació, teoria, i solució, tot estava en la ment omnipotent del Guia, que així escampava pel món sencer la democràcia igualitària, única i exemplar que ell mateix encarnava. En aquell Llibre Verd, com uns quants anys abans en el Llibre Roig de Mao, hi havia el camí de la humanitat i la llum que l’il·lumina. Bé, el cas és que s’acabà la Unió Soviètica i allò que se’n deia “el camp socialista”, i el coronel traslladà el negoci cap a l’altre camp, el que li oferia contractes per al gas i el petroli, i per tant li omplia els cofres (dels quals pot disposar al seu gust i plaer, ell i els seus fills) i l’acollia amb besamans i abraçades en les visites d’estat, incloent-hi la instal·lació de la tenda beduïna, la guàrdia de cos femenina i robusta, o l’audiència romana a senyoretes atractives i pagades, amb intenció de convertir-les a l’islam. En fi, la misèria del pensament europeu, el pensament d’esquerra primer, i el pensament del negoci després, i reverències al pallasso sinistre. Ara el gran líder, el redemptor, dispara canons i llança bombes contra el poble que ell mateix va guiar durant tants anys cap a un futur lluminós, feliç i verd. I agitant el Llibre Verd amenaça de mort els desafectes, o siga el seu propi poble, definits com a rates que cal exterminar. M’agradaria saber com el recorden ara aquells que rebien el seu favor i els seus diners. No sé si, en canvi, havien de llegir el Llibre Verd. O si, com el sandinista Ortega, li telefonen per a mostrar-li el seu suport.
| | << < [50] [51] [52] [53] [54] [55] [56] > >> |
|
|
