| Avui és diumenge, 5 d'abril de 2026 |
| << < [52] [53] [54] [55] [56] [57] [58] > >> | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1387 | 11/01/2011 
 Entre el 26 de desembre del 1501 i el 3 de gener del 1502, el papa Alexandre VI va tindre una pensada molt peculiar per celebrar les noces de la filla Lucrècia amb l’hereu del ducat de Ferrara: declarar una setmana de festes carnavalesques a Roma. Amb pensaments que jo li atribuïa en Borja papa, el pontífex recordava: “Estava trist i per això volia que no cessaren les recepcions cada vespre, comèdies, sopars, curses de cavalls i jocs de bous a la plaça de Sant Pere, volia anar-me’n cada nit ben cansat al llit i no pensar que en pocs dies havia de quedar-me sense Lucrècia per sempre, vaig disposar que a Roma es celebrara una setmana de Carnaval anticipat, un Carnaval per cap d’any amb desfilades, màscares i pantomimes, per què no si de la mateixa manera que m’ha estat concedit poder sobre les indulgències i les ànimes també he rebut autoritat sobre les festivitats del calendari...” Això degué pensar, i així es va fer. Vist des d’ara, un disbarat impressionant, un capritx sense seny, i una exhibició de les millors i les pitjors formes i cares de la cultura del Renaixement. Jo tenia informació bastant detallada d’aquelles festes, amb papers diversos de l’època, però acaba d’aparéixer, fa poques setmanes, un volum molt bonic sobre el tema, editat per Tres i Quatre dins de la Biblioteca Borja. El professor Jordi Pérez Durà, especialista en literatures neollatines i un dels responsables de l’edició, ha tingut la gentilesa d’enviar-me’n un exemplar, i a fe que el plaer que m’ha produït ha estat enorme. El fet és que un de tants humanistes que corrien per les corts italianes, Giambattista Valentino Cantalicio, adulador interessat dels poderosos com tants dels seus col·legues, tingué la idea de compondre un llibre de versos llatins amb el nom de Spectacula Lucretiana, dedicat justament a descriure aquelles festes famoses. Llagoteries a la família Este de Ferrara, i llagoteries més fantasioses encara a la família Borja, al papa Alexandre sobretot, i més encara a Cèsar i a Lucrècia, qui sap si esperant algun profit o benefici. Un exemplar del manuscrit original, amb lletra i decoracions bellíssimes, va ser adquirit per Nicolau Primitiu i així arribà a la Biblioteca Valenciana. Estudiat, comentat, reproduït i traduït, forma ara el volum dels Spectacula. Els quals espectacles en honor de Lucrècia van ser, certament, dignes dels versos llatins que els descriuen. Són quaranta-tres poemes, la part central dels quals va dedicada a la descripció de les curses i lluites, les carrosses al·legòriques i les representacions de comèdies. Les curses sobretot, pel centre de Roma, són un catàleg de petits horrors de la cultura popular del temps, patrocinada des del poder més alt, en aquest cas pel papa.
 Aquestes curses no eren cap invent pervers dels Borja, eren habituals, formaven part de les diversions del bon poble. Hi hagué, doncs, una cursa de xiquets, una de joves, una d’ancians, una de meretrius i una de jueus. I de cavalls, d’egües, d’ases i de búfals. Un espectacle edificant, tot plegat, sobretot quan el públic reia a cor què vols contemplant els pobres vells esparracats, vacil·lants i tremolosos, que a penes s’aguantaven sobre les cames: “quines rialles, quins xiulits, quan greixosos redolen i es precipiten cap al fang!” I reien més encara mirant com les putes s’alçaven les faldes (fins a mostrar els genolls!) i “una terrible pudor es va escampar per tot el recinte”, procedent, no cal dir-ho, de l’entrecuix de les dissortades. Però el plat fort (“per tal que la teua felicitat, oh papa Alexandre Sisé, fos completa”) era la cursa de jueus, tots ells descendents directes dels assassins de Crist, “batalló odiós als déus”. A empentes i redolons, caient per terra enmig del fang, van córrer com van poder, mentre “riu i s’agita la graderia amb un impressionant clamor”: “Ridet et ingenti quatitur clamore theatrum”. I un delicat final de cursa: “Aquesta era l’ocasió, Lucrècia, de convertir a Crist tot el poble jueu que hi va haver a Roma, ja que la teua bellesa admirable venç el poder de Medusa i qualsevol es converteix en pedra davant de la teua presència.” Si la Medusa podia convertir en pedra qui la mirava, Lucrècia bé podria convertir els jueus en cristians. No degué funcionar el miracle, i els jueus han hagut de suportar quatre o cinc segles més alguns horrors dels bons pobles d’Europa. Més encara que els vells, i més que les prostitutes.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1386 | 04/01/2011
 Durant molt de temps, recordava el gran hel·lenista Jean-Pierre Vernant, a l’Occident hem viscut amb la idea que el passat i el present no tenien altre sentit sinó el de preparar un futur que portaria totes les solucions i trencaria els egoismes nacionals i les injustícies socials. Però ja no crec en el progrés, afegia en una entrevista poc abans de morir. Hi va creure en un moment donat de la seua joventut, com hi crèiem tots, sobretot en una certa imatge de progrés, segons la qual la felicitat universal, el socialisme i la bondat eren qüestió de poc temps, de projectes clars i d’una mica de revolució. Allò que ens seduïa en el marxisme com a doctrina o teoria, afirma Vernant, no era únicament que ens feia intel·ligibles les injustícies xocants, sinó que ens mostrava els mecanismes socials, econòmics i tècnics que havien produït aquesta situació. Així, els camins de la lluita estaven fonamentats en la raó. El futur, pensàvem els hereus distants de la Il·lustració, ha de respondre a una anàlisi racional de la realitat, i a uns projectes i uns plans derivats d’aquesta anàlisi: en algun temps, això rebia el nom de “socialisme científic”, o alguna cosa així. De la mateixa manera que els avanços de les ciències físiques i químiques proporcionaven el control i l’aprofitament de la natura, el creixement de la sociologia podia portar-nos un cert control de l’evolució social: si coneixem els mecanismes de la societat, els podrem reparar o renovar per tal de conduir-la en la millor direcció. Amb la creença que, en el camp de l’economia, es podia planificar per endavant, reemplaçar per la previsió les incerteses del mercat lliure, de les relacions de força i dels efectes dels avanços tècnics. La idea era clara, diàfana i aparentment inatacable: com més control i planificació racional de l’economia, més eficaç serà el seu funcionament. Elemental: com una maquinària, a càrrec dels enginyers i dels mecànics. Llavors, si la màquina funciona, ben planejada i controlada, els efectes seran benèfics per tothom: hi haurà de tot, ben repartit, s’acabarà la desigualtat, la por i la incertesa. Hom podia doncs imaginar una humanitat on l’home seria lliure, recorda Vernant evocant les il·lusions juvenils: passaríem (seguint una fórmula de Marx), del “regne de la necessitat” (on som conduïts per les condicions materials), al “regne de la llibertat” (on és l’home qui condueix i controla aquesta necessitat). Jo hi vaig creure, diu el gran hel·lenista, i ara ja no hi crec en absolut. El savi Vernant ja no hi creia perquè s’adonava que, en aquesta fantasia doctrinal, faltava un element capital: la imprevisibilitat.
Després de tot, la física contemporània ja no creu en la causalitat mecànica: no es pot preveure ni tan sols l’itinerari d’una partícula mínima. I menys encara es pot preveure amb rigor “científic” el comportament de les persones, una a una o en grup: l’economia, posem per cas, com a ciència capaç de preveure el futur, és una pura il·lusió, repetidament fracassada. Mirem, si no, què preveia fa deu anys, o cinc o quatre. El 1961 el bon Nikita Khruixtxov assegurava que, en vint anys, la Unió Soviètica superaria els Estats Units en renda per càpita i en prosperitat: el mercat és irracional, la planificació socialista és científica, per tant el resultat havia de ser inevitable. No pensava que en el camp de la vida social (i per tant en el comportament econòmic), hi ha un factor d’imprevisibilitat irreductible a la “ciència”. Però si bé es mira, això és precisament el que ens salva com a humanitat. I el futur és més interessant com més imprevisible. És a dir, que ens sorprenem sempre per allò que passa, i que l’explicació del fet sempre es produeix a posteriori. Ens adonem, per exemple, que les tècniques que hem desenvolupat, les formes d’energia que hem descobert, poden tindre conseqüències que els seus descobridors no imaginaven de cap manera. Ens adonem que el present, tal com és, no l’havia previst ningú, i això podria ser una benedicció. Hi ha el Prometeu de Marx, que en nom del progrés vol canviar el món (i acaba adoptant la forma de tirania inhumana). Però aquest no era el Prometeu grec, afirma Vernant: el progrés és una idea grega en la mesura que hom passa de l’estadi de barbàrie o de vida quasi animal a la vida civilitzada, humanitzada, lliure del capritx d’un déu tirànic. I amb això, ara com ara, ja podríem anar fent.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1385 | 28/12/2010
 No és un tema agradable per acabar un any i començar-ne un altre, però pareix que aquest 2010 es tanca amb pocs motius per a l’alegria de les festes, per al xampany o el cava i els torrons, els regals, i les mostres habituals de felicitat ingènua als carrers i a casa amb la família. Europa es va cobrir de neu i de gel pocs dies abans de Nadal, de Suècia a la Toscana i d’Escòcia fins als Balcans, els aeroports tancaven, les carreteres quedaven bloquejades, i Sant Nicolau del nord, Sankta Klaus, podia circular amb trineu d’extrem a extrem del continent. Una petita edat glacial, no sé si de setmanes o d’anys, cobreix implacablement els països feliços i rics, o no tan rics, d’aquesta Unió Europea, tan alegre i confiada durant molts anys. El pròxim, el 2011, no sembla que han de tornar el confort i la calidesa generals, almenys en la política i en l’economia, i en la realitat o la percepció del benestar creixent i assegurat, que era el contingut del nostre passaport comú. Europa era la prosperitat continuada, la garantia de viure una miqueta millor cada any que passa, indefinidament, sense ensurts i sense por al futur, perquè el futur no podia ser altra cosa més que una continuació millorada del present. No era cap sensació subjectiva, era tota una visió del món i de la història, una filosofia de la seguretat, és a dir, per primera vegada en molts segles, una absència perfecta de por, el final de la tristesa dels pobres. Però ara, justament, quan això semblava garantit per sempre, la por i el seu acompanyant, la tristesa, tornen com una boira o com una inundació, com una onada de fred, de tremolors. Un fantasma clàssic, doncs, recorre les terres de l’Europa: el fantasma de la por al futur, precisament en aquests països i societats que han escampat pel món el seu model de benestar en llibertat. Curiosa paradoxa. Un daltabaix bancari, monetari, probablement passatger (no sabem si per cinc anys, o deu o quinze, però passatger), ha estat prou per canviar el color dels paisatges d’aquest continent, del rosa al gris. Potser perquè l’esfondrament de les ideologies ha creat un buit on es mouen els individus desorientats, sense punts cardinals. Perquè aquesta civilització que, per dir-ne alguna cosa, en diríem burgesa i capitalista, era l’única que havia creat una alternativa a ella mateixa. L’alternativa es deia socialisme –en la forma més rigorosa comunisme–, ha resultat un desastre perfecte, i com a tal ha passat ja a la història, sense opcions de tornar-hi. Però el seu valor d’oposició i de competència era ben positiu, sota les formes de socialdemocràcia, laborisme, o moviments sindicals: era un factor essencial en l’eixamplament del benestar.
Ara mateix, però, consolidats els efectes benèfics d’aquesta competència, tot s’ha reduït a un sol model sense alternativa real a la vista. Un model en qual els governs democràtics cada vegada tenen menys poder real, i els manipuladors del capital financer cada vegada més: una altra novetat, una cosa que no passava des dels anys trenta del segle XX. I més enllà de tot això, més enllà de les causes més visibles del sentiment actual d’inseguretat, com ara la crisi omnipresent, el terrorisme islamista i potser la immigració incòmoda, n’hi ha una altra de més profunda i fosca: la ciència i la tècnica eixamplen de manera vertiginosa els horitzons, l’expectativa és infinita, el ritme s’accelera, però la vida humana és lenta i breu, com sempre, i l’angoixa que pot engendrar aquest contrast és del tot imprevisible. No debades torna a ser l’hora dels filòsofs, almenys dels filòsofs barats, amb poca metafísica i moltes aplicacions a l’art de viure. D’altra banda, l’eficàcia de la tècnica engendra mes poder i més riquesa, i qui la posseeix domina el món. I així semblava que el triomf dels valors d’occident (que en últim extrem vénen del cristianisme i de la il·lustració) acompanyaria el seu èxit econòmic i tècnic. Però la Xina demostra que pot no ser així, i fins a un cert punt també Rússia i l’Índia. I Europa, que no té la força d’Amèrica, que és una potència comercial desarmada, es troba davant d’una competència difícil de sostindre. Si el dubte sobre la pròpia eficàcia econòmica acaba esdevenint dubte sobre els propis valors, la tristesa serà ja un anunci de suïcidi. Per si de cas, miren d’aprofitar l’any 2011 amb una mica d’alegria: d’alegria de l’ànima, si la de la butxaca no és possible.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1384 | 21/12/2010
 És una història, certa, que dec haver contat més d’una vegada en públic. Això era, doncs, que discutien dues senyores d’allò que sol discutir-se tan sovint a València o en alguna població dels voltants. Discutien en presència dels marits, i la qüestió era, òbviament, si el valencià és català o no, i totes aquestes coses eternes i patètiques. És una història exemplar, no apta per a pàrvuls, però magnífica per a il·lustrar alguns segments de la cultura popular i del debat d’idees. La senyora que mantenia la posició diguem-ne il·lustrada, raonable i ajustada al consens acadèmic universal, al·legava entre altres arguments una certa bibliografia de base per a la seua tesi, i el marit la defensava amb raonaments de solidesa cultural. Llavors el marit de l’altra digué allò, propi d’alguns versos insignes d’Estellés, i digne d’entrar en el patrimoni del folklore: “Té més cultura la meua dona en un pèl de la figa que la teua en tots els llibres que ha llegit.” Argument final, definitiu, inapel·lable. Aquesta és la qüestió profunda, el tema, l’arrel del problema: el contingut d’un pèl. Insoluble, per tant: els antagonistes no s’oposen en el mateix camp, on els arguments tenen un pes en la mateixa escala. Ací no: hi ha els pèls, i potser algunes altres parts superficials o internes de l’anatomia, en un costat, i hi ha els llibres en una altra. Se suposa que quan un país civilitzat pateix conflictes, divisions i polèmiques (és a dir, pràcticament sempre: el conflicte forma part de la vida), es plantegen com a confrontació d’unes raons enfront d’unes altres, arguments contra arguments, idees enfront d’idees. O almenys que es respecta el terreny de la raó com a camp neutral. Se suposa, amb optimisme, que hauria de ser així. Bé, doncs, al País Valencià, això no passa sempre, i sembla que ni tan sols se suposa. Aquest deu ser l’únic territori de l’Europa occidental on una part notable i cridanera de la població, amb els partits polítics que la representen, amb els seus òrgans de premsa, amb la dreta institucional i el seu govern, quan senten paraules com ciència, universitat, cultura o llibres automàticament es col·loquen en posició de combat, trauen la porra i carreguen contra l’enemic. L’únic país on, institucionalment (institucionalment: aquesta és la cosa rara, la diferència), hi ha temes en els quals determinats pèls hirsuts tenen més crèdit que tota la bibliografia universal. L’hostilitat metòdica contra la intel·ligència, contra les ciències humanes i les actituds racionals és perfectament normal entre els integrismes religiosos, en les diverses variants de l’extrema dreta i en algunes sectes especialment funestes. Que la mateixa hostilitat siga habitual en alguns mitjans de premsa de respectable història, o en partits polítics que es pretenen respectables, ja no és cosa tan normal. I quan l’hàbit arriba a un govern i a un parlament, l’anormalitat comença a ser alarmant. No sé si són capaços, encara, de veure cap on van.
Ara, fa un parell de setmanes, tal com vaig comentar oportunament en un altre lloc, el govern de la Generalitat Valenciana, per boca de la seua portaveu, la senyora Sánchez de León, ha qualificat d’“intolerable i injustificable” que José Montilla (feroç imperialista pancatalà, com sap tothom) haguera afirmat en públic que la llengua que es parla al País Valencià és català, afegint que els valencians tenim tot el dret d’anomenar-la valencià, i que no per això es trenca la unitat de l’idioma. Declaració, doncs, perfectament innocent i pacífica. Com a reacció a la qual, la consellera portaveu exigia “una immediata rectificació de les declaracions efectuades”, ofensa greu als valencians, a la seua identitat, a la seua història, al seu honor i vés a saber a quines coses més. Reacció perfectament grotesca, com és habitual, sobretot venint d’una portaveu que, a banda de representar-se ella mateixa, porta també, en efecte, la veu d’un president i d’uns dirigents polítics que, de la llengua, i de l’honor dels valencians, se’n foten quotidianament, fora de la retòrica buida. En el debat dels llibres i del pèl, la portaveu i els seus representats se situen decididament al costat de la força del pèl. Quant als portaveus (veus?, quines veus i de qui?) del PSOE valencià, encara no han dit amb contundència de quin costat estan: sovint fa l’efecte que, per a ells, la llengua del país, el pèl i la cultura tenen un valor semblant, tendent a zero.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1383 | 14/12/2010
 De tant en tant, tinc la temptació (o el vici, o el defecte) d’enredar-me amb temes que no són de la meua competència, i per entendre els quals no tinc, ni de lluny, els coneixements mínims indispensables. Com ara l’astrofísica, la cosmologia, i altres especulacions pròximes a la metafísica, sobre les quals, en realitat, només un grapat de científics estan en condicions de parlar o d’escriure amb la solvència necessària. Tant se val: també parlem d’economia, de música, de pintura o de poesia, quan en realitat els profans en sabem ben poc i hi entenem encara menys. Si poguérem parlar únicament de les matèries de la pròpia competència acadèmica (suposant que en tinguem alguna), al final no parlaríem de res, o d’una sola cosa. En qualsevol cas, els primers filòsofs grecs ja parlaven de cosmologia, i no eren científics com els d’ara. I el llibre del Gènesi comença amb la creació del món. És a dir, que són preguntes –amb resposta o no– que portem dins de l’ànima el comú dels mortals. Bé, és el cas que, segons que asseguren alguns científics que s’hi dediquen, sembla que hi ha proves o indicis d’esdeveniments anteriors al famós Gran Esclafit, que es poden veure en l’aura o resplendor (qualsevol cosa que siga aquest glow) de les radiacions de microones que omple l’Univers. Si no vaig errat del tot, d’això no se’n parlava gens fins fa poc temps, o se’n parlava poc i com a cosa improbable o impossible: si amb el Big Bang havia començat tot (o tot allò que es pot conèixer, i de què es pot parlar), si del temps anterior, que no era temps, era rigorosament inútil o improcedent dir res, calia simplement callar, com hauria dit Wittgenstein. Resulta, tanmateix, que cosmòlegs d’altíssim renom com Roger Penrose, afirmen que l’anàlisi d’aquestes microones còsmiques mostra ecos d’esdeveniments previs del mateix estil d’aquest gran esclat d’on venim tots i tota cosa existent. Aquests fenòmens o “esdeveniments” (events), apareixen en forma d’anells al voltant de grups o clusters de galàxies on la variació en el fons és inusualment baixa. No hi entenc res, però tant se val. El professor Penrose sembla que no compartia la idea que l’inici violent del nostre univers és un esdeveniment únic, que ens ha portat on som partint de l’expansió inicial inconcebiblement ràpida i potent d’un punt infinitament petit que no sabem d’on ve. Misteri impenetrable. I ara, a penes fa un mes, apareix l’article on assegura que han trobat proves d’activitat anterior al Big Bang. O siga, dit en termes vulgars, d’un altre univers (o d’altres) precedent que ha deixat senyals en el nostre. Fins on he pogut entendre, amb les dades que ha enviat un satèl·lit dedicat a aquestes medicions, s’ha pogut dissenyar un mapa de la radiació de fons de microones, que seria com la remor electromagnètica generada per la gran explosió inicial. I en aquest mapa apareixen forats i variacions, anisotropies, que segons Penrose, a partir de patrons matemàtics en la seua distribució, podrien estar associades a xocs de forats negres (no cal explicar què és un “forat negre”: ja formen part de la cultura popular) que es degueren produir en un univers anterior al nostre.
De manera que, segons la teoria, el principi de tot no era el principi de tot, sinó el principi del nostre món, i abans n’hi havia d’altres, i després també n’hi haurà. Es tractaria, doncs, de l’antiga idea (també grega, òbviament), del cicle de creació i desaparició dels universos, l’etern retorn o com en vulguem dir. El misteri, així, es fa encara més impenetrable, com ha de ser quan es tracta de voler trobar la raó última de tot. El professor Penrose ho descriu en termes perfectament antics i clàssics: “D’acord amb la cosmologia cíclica conforme (conformal), allò que normalment seria considerat la història sencera del nostre univers, que comença amb la gran explosió i acaba amb l’acceleració de l’expansió, seria només un eó en una successió (potser sense fi) d’eons”. Eó, tal com diu el diccionari, és un “període de temps immesurable o indefinit”. Bé, en grec, aión pot ser una generació, una època, o també i sobretot el temps infinit, l’eternitat: aiòn ápaustos, que escrivia Eurípides, l’eternitat sense fi. “Afirme”, diu Penrose, “que aquest eó [el nostre] és una més d’una successió de fets semblants, on el remot futur dels eons previs esdevé d’alguna manera el Big Bang del nostre eó”. In saecula saeculorum, que diu l’Evangeli en llatí. Meravellós, no troben?
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1382 | 07/12/2010
 Cada matí, en una escola municipal de Princeton, quan vivíem per aquelles parts del món, els meus fills començaven la jornada amb la mà al pit recitant a cor: “I pledge allegiance to the flag of the United States of America”, etcètera. No sé si es fa encara a totes les escoles, això de jurar fidelitat a la bandera (“i a la República que representa, en llibertat i en justícia…”), però supose que sí, vist que els polítics, Obama inclòs, van habitualment amb una bandereta al trau de la solapa. Quan escoltem la Marsellesa, que comença “Allons, enfants de la patrie, le jour de gloire est arrivé”, ens podem emocionar una mica pensant que això ve de la remota revolució, i que era un himne de llibertat i contra la tirania. Però és simplement un himne de patriotisme virulent, amb versos feroços que exhorten a amerar els solcs de la pàtria amb la sang impura dels enemics: “qu’un sang impur abreuve vos sillons”. Cosa fina i republicana: “Els segadors”, al costat d’això, és una cançoneta cordial i pacífica. Quan la bona gent de Cuba, assistint a una parada militar de pur estil soviètic, repeteix animosa allò de “Patria o muerte: venceremos”, no se sap bé quina victòria esperen encara després de cinquanta anys i dirigits per militars decrèpits, però la supremacia mística de la pàtria queda clara, claríssima. Quan Hugo Chávez repeteix cada dia que Veneçuela defensarà zelosament la independència nacional i que els seus enemics (empresaris, sindicalistes, periodistes i demòcrates en general) són traïdors a la pàtria, el pensament (pseudo) progressista universal admira incondicionalment el discurs del líder màxim (“militar, por supuesto”). La pàtria, la nació, la independència, són presentades com a valors permanents i suprems per les velles o noves revolucions de tota mena i pels seus líders de tot pèl i ploma, inclosos els senyors Correa de l’Equador i Morales de Bolívia, o per dictadors criminals com Mugabe de Zimbabwe, i ningú no hi troba res a dir. Mentrestant, al Regne d’Espanya, un tímid i moderadíssim patriotisme català, posem per cas, és atacat sovint, des de l’esquerra més rància, com a idea passada de moda, antipàtica i de dreta, i qui ha estat quatre anys president de Catalunya (i els seus assessors de Madrid) afirmava durant la campanya electoral, de manera cada dia més diàfana, que més val oblidar-se’n, d’aquestes coses, que deixem l’obsessió nacional i fem que funcionen millor els hospitals i les escoles (com si l’una cosa excloguera l’altra!). A Cuba, a Veneçuela, a Bolívia, tot és nacional i patriòtic, obsessivament, incessantment, i per això mateix molt revolucionari: no sé si deu ser cosa del clima, i qui sap si “patria o muerte” no deu ser un producte tropical.
El fet és que no he vist mai que les esquerres europees o espanyoles criticaren aquest eslògan de patriotisme radical, molt pitjor que el “todo por la patria” de les casernes de la Guàrdia Civil. Bé, en realitat és una cosa molt antiga, i els romans de temps republicans ja deien allò de “dulce et decorum est pro patria mori”. És evident que si, a Catalunya o al País Valencià, per exemple, algú aplicara a la pàtria pròpia un eslògan d’aquell estil, de senador romà o de polític hispanoamericà, seria objecte de burla i sarcasme. Per fortuna, el nostre patriotisme, poc o molt abrandat, no ha tingut mai aquelles connotacions macabres. Com a màxim, hi ha aquelles paraules de l’himne, segons les quals “quan convé seguem cadenes”. Ja se sap, però, que segar cadenes amb una falç pot ser molt laboriós i lent: tant com serrar barrons d’una presó amb una llima d’ungles. I anem fent. Els patriotes de casa nostra (paraula que es gasta poc i amb poca contundència, i no sé per què), fins i tot si afirmem que la pàtria no mereix una mort, pròpia o aliena, però sí una mica d’esforç per a garantir-ne la supervivència, serem acusats d’obsessius o de coses pitjors. Entenc el papa de Roma quan es queixa de les misèries del relativisme. Perquè hi ha un punt de cinisme, de mala fe i mala bava, quan segons quins patriotismes, obsessions, himnes, o eslògans, banderes solemnes, són considerats admirables, progressistes, d’esquerra i fins i tot revolucionaris, i segons quins són vistos com a arnats, passats, superats i de dreta. No sé si aquest defecte de la vista té solució, o si és una malaltia crònica. En tot cas, felicitats a Artur Mas, patriota, pel triomf inapel·lable.
| | << < [52] [53] [54] [55] [56] [57] [58] > >> |
|
|
