Joan F. Mira | El Temps | 17/11/2009   

El comunista i el mur

Aquest serà un article incòmode, i als al·ludits directes o indirectes no els farà gens de gràcia. Paciència, això forma part de l’ofici d’escriure i de publicar: veus una cosa, hi penses, creus que has de dir el que penses, i ho dius. Si més d’un membre honorable del Partit Comunista se sent afectat, què hi farem. Més torpedes llance, habitualment, contra la dreta i totes les dretes d’allà i d’ací, i contra el partit que encara es diu socialista. Bé, doncs, anem al cas que ara m’ocupa. En la meua petita història personal de ciutadà del País Valencià interessat en la cosa pública o política, tinc la satisfacció de no haver estat mai ni membre ni simpatitzant ni votant d’un partit espanyol, d’un partit de dreta o d’un partit comunista. Si llevem tot això, el que en queda, en l’escena valenciana, no és molt quantitativament, però és prou per satisfer la meua pau amb mi mateix. Fins i tot els anys seixanta i setanta, quan tants amics i coneguts meus entraven en la militància comunista, supose que moguts per raons generoses o de la moda del temps, un servidor no hi va tindre mai la temptació, ni de lluny. I no comprenia que amics d’idees equilibrades, amants de la democràcia, pogueren adherir-se a una ideologia i a una organització que era la que era, tenia la història que tenia, i tots sabíem ja quina havia estat aquesta història terrible. I això del partit únic, del “centralisme democràtic” (també sabíem què era), i de la dictadura del proletariat, no va deixar mai de provocar-me una saludable repugnància. Més quan alguns viatges a països dits de l’est, com Hongria i Txecoslovàquia, em van fer tastar les delícies del sistema, les fronteres amb metralletes, gossos i filferrades de punxes, la tristor general, la grisor, i els altaveus als carrers declamant discursos més pesats que qualsevol propaganda franquista. El meu primer referent polític va ser Olof Palme, i el meu primer article (en el ciclostil d’una revisteta clandestina) parlava de la socialdemocràcia sueca. Sense comptar que l’estiu del 1961, quan es va aixecar el mur detestable de Berlín, jo era a Alemanya, treballant en una fàbrica, i vaig poder constatar quina era la reacció de la classe obrera. La mateixa classe obrera que, a la ciutat de Berlín, s’havia sublevat contra el propi “Estat Obrer” i havia sigut esclafada de manera sanguinària. I recordava el 1956 a Budapest: quan la vaig visitar i encara hi havia forats de bala a les parets. I vingué l’estiu del 1968 a Praga, i tot això i allò que vostés saben. Enmig de tot això i allò, el mur de Berlín era un símbol atroç: el mur d’una enorme presó, d’on la gent volia escapar-se i arriscava la vida.

Cert que hi ha altres murs al món (Palestina, Xipre, la frontera de Río Grande, Ceuta i Melilla...), però no s’han fet per impedir, amb filferros i metralletes, que les persones puguen escapar del paradís comunista, fugir de la societat justa, regida pel partit perfecte. I ara vénen l’anterior secretari general del Partido Comunista de España, i el nou secretari general, i el primer, el senyor Francisco Frutos, quan li pregunten per l’aniversari de la caiguda del mur, afirma que ell “no celebra aquestes coses”. Devia celebrar quan el van construir, supose. I ve el nou secretari general, senyor Centella, i quan li pregunten com se sent aquests dies que celebrem aquell esdeveniment, contesta: “Bueno... triste, porque lo de la URSS fue un fracaso histórico”. Bé, almenys reconeix el fracàs històric (¿només de la URSS, o de tot el sistema, la ideologia, i el partit que representava?), però recordar el final del mur de Berlín el posa trist. Devia estar més content, per tant, quan el mur feia el seu paper de presó. Recuperant el títol d’una novel·la de Saramago, un altre estalinista impenitent, qui sap si no hauríem de parlar d’un “elogi de la ceguesa”. Ceguesa que es confirma quan el nou secretari, el jove, el del canvi generacional, quan li pregunten pels presos polítics a Cuba, respon, com a justificació dels empresonadors, que “a Cuba hi ha persones empresonades perquè han estat còmplices d’atemptats terroristes, perquè han estat a sou de l’ambaixada dels Estats Units”. Supose que, quan caiga el mur d’aigua que rodeja l’illa feliç (¿no fracassada com l’URSS?), també es posarà molt trist el secretari general del Partido Comunista de España.

Joan F. Mira | El Temps | 10/11/2009   

El producte brut

Brut, en efecte, el producte interior que mesuren els economistes, que aprofiten els polítics per a fer propaganda en favor del govern, quan manen, i en contra quan són a l’oposició. Una entitat matemàtica que, dividida pels caps dels ciutadans d’un territori, dóna com a resultat el cèlebre PIB per càpita, que se suposa que ens col·loca en un ordre infal·lible de riquesa, de satisfacció: vanitat comparativa, això que en diuen rànquing, a manera dels punts de la lliga de futbol. El senyor Rodríguez (més conegut pel cognom matern, Zapatero), fa poc més d’un any proclamava, amb grans somriures, que no solament havíem passat la mà per la cara als italians en la llista del PIB per cap, sinó que en molt poc temps, dos o tres anys, passaríem per davant dels francesos i dels alemanys. No solament era una fantasia de demagog ignorant, de patriotisme espanyol descontrolat (l’espanyolisme controlat, racional, és un producte escàs), sinó que partia d’un concepte que l’esquerra ideològica hauria de deixar de costat: la idea que el tal producte brut és més o menys equivalent a un producte net de benestar, de viure bé, que se suposa que ha de ser l’objectiu no solament de la política econòmica, sinó de l’economia tal qual. ¿A més PIB, doncs, més benestar? No, senyor. ¿A més PIB més bona educació, bona salut, aire més net, cases més còmodes, més museus, més béns culturals, més cura dels vells i dels febles, més bon menjar i en definitiva més felicitat en aquesta vida, i esperança del paradís en la pròxima? Doncs, no senyor. Quan el PIB d’aquest Regne d’Espanya creixia i creixia i escurçava distàncies amb la mitjana europea, hom viatjava i veia que l’estètica de pobles i ciutats, la qualitat visible dels habitatges, la cura del paisatge, la pulcritud, la netedat, el civisme perceptible, i altres factors de mesura mecànica impossible, continuaven sent molt superiors d’Anglaterra a Bohèmia, o de Toscana a Suècia, que en aquestes terres hispàniques, amb independència ben clara de l’evolució del producte brut de cada país o regió. Potser, entre altres raons històriques, culturals, antropològiques o vés a saber quines, perquè el PIB no mesura tot això que he dit abans, i que forma part substancial de la vida. El PIB pot ser de quantitat molt alt, i la vida de qualitat molt baixa. Tot això suposant, a més a més, que les quantitats que el PIB sembla que manifesta siguen quantitats reals, fins i tot en el producte brut de la producció bruta.

Començant pel fet que el tal producte oficial i publicat no inclou aquella activitat omnipresent i poderosa que es diu “economia submergida”, o fosca, o paral·lela, o amagada, però de cap manera invisible. Pel fet de no correspondre a factures amb IVA, o de respondre a dades perfectament falses, no deixa de ser producte brut (de vegades molt brut, en l’altre sentit del mot), i ja se sap que en aquests territoris de gent tan espavilada, com Itàlia o Espanya, la foscor pot arribar al 20% o més de l’economia il·luminada. Fet que, d’altra banda, explica moltes carències en matèria d’estètica, d’ètica i de serveis aproximadament públics. Però, ¿i tota la activitat destructiva, reparadora de destruccions, etcètera, que sí que es factura i sí que entre en el producte brut? Més producció d’armament, més PIB. Més accidents de trànsit i més reparacions, més PIB. Més criminalitat, i més policies i més jutjats i més presons, més PIB. Més paper malgastat en publicitat inútil, més PIB. Més angoixes, ansietats, estrés, psiquiatres i píndoles, més PIB. Més “artistes” que empastifen horriblement parets, i més diners gastats per netejar-les, més PIB. Més consum d’alcohol infecte en festes massives nocturnes en places que després caldrà desinfectar, més PIB. I així fins a l’infinit. Més visites gratuïtes a museus, més passejades pel camp, més lectura reposada, més temps lliure, més jugar amb els fills, més visitar els pares ancians, més temps gastat en activitats improductives, sense factura possible, i el PIB no creixerà, o qui sap si baixarà i tot. El producte brut és la suma, en valor monetari, de totes aquelles activitats en què, precisament, hi ha intercanvi de moneda. Si els diners no canvien de mans, no hi ha augment del PIB. Si canvien de mans, sí. Legal o amagat, però sí. La resta, doncs, no compta, i ningú se n’ocupa, ni la dreta, ni l’esquerra, ni el centre. Ningú.

Joan F. Mira | El Temps | 03/11/2009   

Import-export, polítics

Dimarts passat vaig participar a Barcelona, amb un petit sermó introductori, en la presentació del llibre L’Euram, centre o perifèria? Una perspectiva econòmica, obra de Joan B. Casas i Patrícia Crespo. El senyor Casas és degà del Col·legi d’Economistes, evidentment sap de què parla, i 220 pàgines amb més xifres que lletres poden arribar a explicar moltes coses. Jo, en matèria econòmica, com en física, enginyeria o aeronàutica, sóc un perfecte ignorant. O més aviat un ignorant perfecte: el qui és conscient de la seua ignorància, i mira de posar-hi remei, encara que siga imaginari i epidèrmic. Vull dir que, en aquesta matèria i en moltes altres, no em prive de llegir articles de diari o de revista, i mire d’estar al corrent de l’estat dels meus desconeixements, que és sempre dramàtic. Quant a l’economia, en tot cas (a diferència, per exemple, de la física quàntica o de la biologia molecular), l’observació dels fets passats i presents, la reflexió, i una mica de perspectiva i de sentit comú, poden ajudar a no perdre del tot l’orientació. És cert, d’altra banda, que les persones que prenen gran part de les decisions en aquesta matèria (empresaris, directius i polítics) no sempre, ni de bon tros, són doctors o llicenciats en la disciplina. Si ho encerten o no, depèn sovint de qualitats personals, potser de l’olfacte i, en el cas dels polítics, de la ideologia pròpia o del seu partit. Per exemple, de la ideologia nacional espanyola. Perquè no cal ser experts reconeguts, ni dedicar-hi tesis doctorals, sinó únicament una mica de seny i de sentit de la realitat, per saber que les relacions entre els territoris que, amb un eufemisme suau, anomenarem Euram (per no dir-ne països de llengua catalana, o pitjor encara Països Catalans), no tenen només un fonament històric, geogràfic, lingüístic, etc., sinó una base econòmica comuna ben visible i perceptible. I per no abundar en les dades del llibre esmentat al principi, per no recordar de què parlen incessantment –per telèfon mòbil i en persona– els viatgers amb corbata dels trens entre València i Barcelona, em limitaré a unes dades contundents: “Pot afirmar-se que per a Catalunya el principal client i el principal proveïdor és el País Valencià (...). Al País Valencià es repeteix la situació i Catalunya es converteix amb distància en el seu primer client i proveïdor. En aquest cas, la intensitat de les relacions comercials és tan notable que, dins el comerç interregional del conjunt de l’Estat, el País Valencià quasi triplica les importacions que fa des de Catalunya en relació a les de Madrid i supera en més del doble les exportacions. De fet, el segon mercat del País Valencià és Andalusia, i el tercer la regió de Múrcia” (p. 132-133).

Ara bé, els polítics que governen la Comunidad, i els que la volen tornar a governar, no solament no saben economia elemental ni en volen saber, no solament ignoren què passa i no agafen el tren i escolten les converses, sinó que es mouen de manera profunda i visible per la ideologia nacional espanyola. Com aquell “Eje de la prosperidad” que Zaplana inaugurà amb la Comunitat de Madrid (i secundàriament amb el senyor Matas de Mallorca, ai). O com aquestes declaracions formidables de Jorge Alarte que, per si no ho sabien, serà el candidat del PSOE a la presidència de la Generalitat. En una entrevista, fa pocs dies, el periodista li diu que Rajoy ve molt de visita per la Comunidad, mentre que Zapatero, i fins i tot la vicepresidenta Fernández de la Vega, diputada per València, a penes s’hi deixen veure. El candidat Jorge Alarte respon que “la política no es mesura amb visites, sinó amb realitats”. Cert, en efecte, però quines deuen ser aquestes realitats? Ah, vejam. El periodista li diu: Ara dirà que Zapatero viatja totes les setmanes a València a través del BOE. Alarte aleshores afirma, solemne, amb sentit de la història: “No vaig a dir això. Però sí que vaig a parlar d’una cosa que es diu AVE, la principal infraestructura de transformació de la Comunitat Valenciana durant moltes dècades.” Sí senyor, hi ha una cosa que es diu AVE, que serveix exclusivament i únicament per anar més ràpids a Madrid i des de Madrid. I això, segons la idea del candidat socialista, és la principal infraestructura de transformació (de transformació!!) de la “Comunitat” en moltes dècades. Històric. Vostés mateixos hi poden pensar un moment, i traure’n les conclusions del cas.

Joan F. Mira | El Temps | 27/10/2009   

Una proposició decent

De tant en tant, entre aquests missatges insòlits que s’infiltren al correu electrònic (no he sabut mai com aconsegueixen les adreces), entre els projectes d’estafa, la publicitat de coses estranyes, i altres proves de l’estupidesa universal que malgrat tot superen els filtres protectors, m’arriben cartes molt tendres de senyoretes eslaves, russes o ucraïneses. Imagine que, a més dels eventuals contactes epistolars, busquen potser relacions més directes amb allò que diríem “cavallers solvents”, possiblement amb finalitats migratòries o d’assegurar-se una relació profitosa. Com que és un fenomen ben revelador de la condició humana moderna, tècnica i europea, i de les curioses relacions entre l’est i l’oest, no resistiré la temptació de comentar l’última proposta rebuda. En primer lloc, la senyoreta es presenta: “El saludo Me llamo Elena, mi de Rusia de la ciudad Kazan. A mi de 25 anos. Mi amiga me ha dado tu información y tuyo e-mail la direccion. Ellos se comunicaba en el Internet con el hombre, que ha dado a mi amiga tu informacion y tuyo e-mail la direccion. Ha dicho que buscas las relaciones a traves del Internet y quieres conocera la muchacha. Y he decidido escribirte para conocerte mas vale.” Òbviament, no tinc ni idea de la tal amiga, ni de l’home que s’hi comunicava i que diu que li ha dit que jo la volia conéixer. Però això deu formar part del ritual. A continuació, la senyoreta m’explica la seua vida laboral, i comença la presentació de qualitats personals: “Le contare un poco de el. Trabajo en la tienda por la venta de la ropa. La muchacha sociable con el humorismo, que puede ayudar, apoyar, comprender, la segunda mitad. Precisamente por eso empezaba a usar el Internet, pienso que aqui podre encontrar al hombre, a quien buscaba tan largo.” Bé, la cosa ja s’aclareix a poc a poc, apareixen els primers valors ideals que farien feliç l’home afortunat, o segona meitat. Fins ací, tot molt clàssic. Però la senyoreta també té uns altres valors, en aquest cas corporals (i és una pena que la foto suposadament adjunta no haja aparegut: la imagine rossa i blanca i amb mirada d’ulls dolços, qui sap...). I s’explica: “Asi como quiero practicar deportes, porque el deporte es la salud y el vigor. La mujer activa y mi gusto que mi cuerpo sea sano y hermoso. Pienso que lo estimaras en mi fotografía que se acuesta.” Una pena, doncs, que no hi haja fotografia que “se acuesta”. I a continuació, la segona part de la narració, i la introducció de la proposta honestíssima. La senyoreta de Kazan no ha tingut sort amb els homes, està trista, sap què busca i què pot oferir: “La mujer alegre y sociable, pero al mismo tiempo a mi soy tristemente de lo que no hay al lado fuerte, cuidadoso y querido a hombres”.

Dit això, la criatura de cos bell i formós exposa la base del tracte possible, un tracte seriós i permanent, és a dir un projecte de matrimoni, una relació amb papers, un compromís, i viatge i migració de Kazan a la ciutat del senyor que accepte la proposta: “Busco las relaciones fuertes, largas. Soy seria en la elección. Puedo dar al hombre todo esto, con que el suena, dar el amor y la ternura, quiero querer y ser querido ? pienso que este deseo de cualquier muchacha.” Evidentment, ella pensa que aquest és desig de qualsevol noia, i potser en això va amb una mica de retard, almenys pel que fa a aquestes parts occidentals d’Europa. En tot cas, és molt el que pot donar a un home, i espere que algun dia en trobe un que siga mereixedor de tanta generositat. Finalment, l’aspirant a relació seriosa, forta i llarga, proposa que, abans de realitzar el gran somni, la comencem pel mateix canal epistolar, simple precaució o realisme. “Espero que una vez trataremos de realizar nuestros suenos juntos. Pienso que nuestro conocimiento traera a nosotros muchos instantes agradables, y podemos encontrarnos una vez. Seria contenta tener tal amigo como ti y espero que nuestra amistad tendra la continuacion. Se algunas lenguas y puedo hablar en ingles y el espanol.” Honestament, espere que entre els eventuals i segurament nombrosos receptors de la proposició n’hi haja algú que l’accepte, i que siguen molt feliços. Celebrant, entre altres coses, la capacitat meravellosa d’adaptació a les llengües estrangeres. Tot siga per la unitat i l’harmonia dels pobles europeus.

Joan F. Mira | El Temps | 20/10/2009   

Presidents, estètica

Deu ser la tercera vegada que escric, amb tristesa i amb una mica d’amargor o de malenconia, sobre la història penosa dels presidents que ha tingut el meu país d’ençà que el meu país pot tindre presidents. Descomptem el president provisional i precari que fa poc explicava ací mateix les seues peripècies increïbles: Albiñana va ser víctima, en definitiva, de la seua pròpia insostenibilitat, del seu partit i de les maniobres destructives i fosques que culminaren amb la frase de Lerma, satisfet, quan s’aprovà l’Estatut: “El País Valencià ha deixat d’existir”. Havia nascut la Comunidad, i no sabrem mai quin president hauria estat Albiñana. Llavors, és clar, vingué Joan Lerma (pescat del no res per Albiñana mateix, segons sembla), i una lúgubre persona com aquesta va ser president dels valencians, president d’un país en què no creia. No en tenien cap de millor al seu partit? En tenien, però no podien ser presidents: pensaven amb el propi cap, creien una miqueta en el País Valencià, i per tant els van destruir o els van marginar o avorrir. L’estètica de Lerma era la impavidesa funerària, les fúries (reals) no eren visibles: guardava l’entusiasme per als afers del partit, i aplicava l’energia a destruir tot allò que no controlava (aquest setmanari va ser un dels seus objectius, TV3 en va ser un altre...). Sembla que al cotxe oficial posava cançons de Doña Concha Piquer. En perdre una elecció, se’n va anar corrent cap a Madrid, no va tindre ni temps d’ocupar l’escó a les Corts valencianes: no era res ser cap de l’oposició, no calia ni ser simplement ben educat amb els seus electors. Va ser ministre impàvid de segona fila. Després es va fer nomenar senador: pensió vitalícia. I vingué un xicot de Cartagena, s’instal·là a Benidorm, s’espavilà (quin altre país hauria trobat tan moll i tan foll com aquest, per servir-li de peanya?), guanyà l’alcaldia comprant a baix preu una regidora socialista, s’embolicà en tèrbols afers, es va fer amic de qui manava o havia de manar en la dreta i a Espanya; i en fi, els valencians el van elegir president del país (però si hi haguera País Valencià, no aquesta Comunidad que decretaren el PSOE i la dreta tots a una, hauríem tingut aquests presidents?). Així va arribar l’estètica de personatges de la sèrie The Godfather, ací coneguts com El Padrino, d’una certa manera de pentinar-se, de vestir i de mirar, i d’una certa manera de fer relacions profitoses, de pensar que el bé públic serveix per millorar el bé privat. El zaplanisme (què en podem dir que no siga gomina i bronzejat), més pròxim a Julio Iglesias que a la senyora Piquer, ha marcat una etapa en la història que costarà molt de superar.

I Eduardo Zaplana, vist l’exemple del seu predecessor, es proposà superar-lo: saltaria cap a Madrid des de la presidència de la Generalitat, ja que és molt més ser ministre nacional de Madrid que president de la “Ieneralità” del no res, dels negocis immobiliaris, de l’especulació, de tot això que quan s’explica pareix impossible, excessiu, pareix que no pot passar al teu país, però passa. Com l’accés a la més alta poltrona política del president Olivas, que gràcies a ser president de la Comunidad nostra pogué fer real el seu somni: ser pregoner de la festa del seu poble, no sé si Minglanilla o Motilla del Palancar. L’estètica era la boina, i ara és qui més mana dels diners que estalviem. Passaren els altres, doncs, i vingué aquest jove senyor de cara circumspecta, seriós i bon pare de família, catòlic practicant, amb paciència i amb seny, pareixia que amb algunes idees al cervell, i pareixia també que sense lligams amb les tèrboles màfies que el meu amic Ferran Torrent retrata en els seus últims llibres. Pareixia només, o deu ser que Francisco Camps portava els instints més profunds amagats dins del cor. Perquè un home capaç de fer amistat íntima amb els personatges que hem vist a la premsa, amb bigots o sense, capaç de dir per telèfon frases regalimants i pastoses com les que hem pogut llegir, capaç de somriures com els seus i de mentides formals com les que pronuncia, un home capaç de tot això, no sé quina música escolta. Quant a l’ètica i a la fe, Lerma era lleial al seu partit, Zaplana actuava amb moral de Zaplana, i Camps, mirant-se a l’espill, complagut, devia haver oblidat fins i tot els rudiments de la doctrina cristiana.

Joan F. Mira | El Temps | 13/10/2009   

L'expulsió, 2

Vegeu la primera part d'aquest article

Resulta quasi inimaginable que, en poques setmanes, una tercera part de la població del regne poguera ser treta de casa, conduïda als ports d’embarcament, i traslladada al nord d’Àfrica. La mobilització de personal militar, de naus de guerra i de càrrega, de comissaris, agutzils, i altre personal auxiliar, degué tindre una magnitud mai no vista. De tota manera, la falta de resistència dels deportats –excepte en els casos puntuals de la Vall de Laguar i de la mola de Cortes– degué contribuir, almenys, a no fer les coses més difícils encara. Perquè la resignació, l’acceptació, i fins i tot en molts casos l’alegria per poder tornar a ser públicament allò que eren, va ser l’actitud general dels moriscos valencians. El bisbe d’Oriola es lamenta, a primers de novembre, que ara “ja parlen amb llibertat”, és a dir que, com que se’n van, ja no tenen motius per a dissimular. El duc de Gandia, pensant en el futur dels trapigs i dels camps de canyamel, va buscar famílies que volgueren quedar-se, i no en va trobar cap. Això no vol dir, de cap manera, que es tractara d’un exili voluntari: vol dir que, una vegada acceptada la deportació com a inevitable, els moriscos van entendre que aquella desgràcia era un destí que tots havien de compartir i que, dins de la desolació i de la ruïna, podrien almenys continuar fidels a la pròpia fe i a la pròpia identitat. En una altra terra, ja que en la seua era definitivament impossible. Els embarcaments massius es van fer en tres grans expedicions diferents, entre els mesos d’octubre i desembre de 1609, amb alguna més de complementària a primers de 1610. En conjunt, van eixir dels ports d’Alacant, Dénia, Xàbia, el Grau de València, Vinaròs i Moncofa un total de poc més de 116.000, comptats amb detall minuciós en les relacions dels embarcaments. Als quals caldria afegir els centenars d’enviats a galeres, els més de 5.000 morts en les insurreccions o en el curs de la deportació, i pocs milers més de desapareguts, fugits per terra o no comptats. L’expulsió, per tant, va afectar unes 125.000 persones, aproximadament una tercera part dels habitants del regne: una magnitud enorme, en proporció. Com si de la població actual del País Valencià, uns cinc milions, en foren expulsats en poques setmanes més d’un milió i mig.

Conclòs tot el procés, només se’n degueren quedar un miler de moriscos molt vells, uns dos mil cinc-cents xiquets retinguts més o menys a la força, i alguns centenars de captius, en condició d’esclaus, més alguns d’escapats per les muntanyes. A finals d’octubre, uns 10.000 o 15.000 moriscos s’havien refugiat a Guadalest i a la vall de Laguar, acampats en tendes i coves, i es negaven a baixar i a embarcar-se, però sense oferir gran resistència armada. Els hagué d’assetjar tot un exèrcit, i van resistir un mes sencer, fins que hagueren de rendir-se per la fam i la set. També a finals d’octubre, gran part dels habitants de la Canal de Navarrés i la Vall de Cofrents es van negar a obeir l’ordre d’expulsió, i molts es van refugiar a la Mola de Cortes, però amb un provisió considerable d’armes i de pólvora. Immediatament, van ser envoltats per un exèrcit mixt –un tercio de tropes regulars, i milícies d’Ontinyent, Xàtiva i altres viles cristianes– i, després dels atacs militars i de tractes i negociacions, la major part van accedir a baixar de la muntanya. El cabdill dels rebels, Vicent Turixí, va resistir una mica més, fins que també va ser capturat, i el 16 de desembre era executat públicament a València. Pocs dies abans, havien embarcat al Grau alguns milers dels vençuts de Cortes, l’últim gran comboi de deportats, i el dia de la Puríssima s’havia celebrat a la catedral un solemne Tedèum, “con mucho gozo por ser concluida ya la embarcación y expulsión total de los moros de todo el Reyno, asistiendo de Pontifical el Patriarca, el Virrey y Jurados. Hay mucha música”. Els antics moros o sarraïns, els antics mudèjars, els moriscos o cristians nous, havien desaparegut, tràgicament, de tot el territori valencià. I hi hagué molta música.