| Avui és dissabte, 4 d'abril de 2026 |
| << < [68] [69] [70] [71] [72] [73] [74] > >> | Joan F. Mira | El Temps | 03/03/2009 
Aquesta cosa, concepte, ideologia o programa que circula amb el nom de multiculturalisme, tal com habitualment es planteja pot ser una fantasia perillosa. També la paraula multiculturalitat es repeteix sovint, i no sempre sabem amb quin significat o contingut. ¿Vol dir que al món hi ha moltes cultures? D’acord. ¿Significa que les societats europees s’han format a partir d’elements de cultures diverses, de diverses aportacions de diversos pobles? En efecte, i afortunadament. Ara bé, ¿vol dir també que és desitjable i bo que els països europeus hagen de desintegrar la pròpia tradició cultural, i a canvi d’això convertir-se en un tot indiferenciat, configurat a partir d’elements molt heterogenis que no tenen res, o molt poc, en comú i que ni tan sols encaixen entre ells? Això ja és una altra cosa. ¿Multicuturalisme significa que dins la continuïtat de la tradició europea, i de les cultures dels diferents països europeus, hem d’admetre i acceptar de manera positiva la presència d’altres elements culturals? Evidentment, això és fantàstic! En tot cas, el que no em sembla gens positiu és la perpètua devaluació de tot allò que és propi, i la descohesió o dissolució d’aquell conjunt de factors que al llarg de la història han donat forma i contingut al nostre sistema cultural. Al multiculturalisme, tal com sovint es predica, li veig més potencialitat desintegradora que no pas enriquidora. Les cultures són sistemes de cohesió, que òbviament no són estàtiques, van canviant internament, són modificades per allò que van prenent d’altres cultures. No es tracta, doncs, de defensar cap tipus d’essencialisme cultural, que ni és real ni té sentit: es tracta d’incorporar elements culturals nous, però incorporar-los al propi sistema, sense sacrificar-lo, enriquint-lo, eixamplant-lo. De vegades sembla, però, que hem de desintegrar i dissoldre allò que som, a canvi de no se sap ben bé què. Una cosa és voler que una cultura evolucione i una altra és deixar que es desarticule, que es desintegre.
 Els europeus podem ser molt masoquistes, practicar amb molt de plaer l’autonegació. Qualsevol element importat, pel sol fet de no ser nostre ja mereix una valoració molt positiva. No ens parem a pensar si és interessant o no, si ens aporta alguna cosa o no... I aquesta és una actitud molt primària, molt elemental. Els països europeus s’han anat conformant al llarg dels segles a base de compartir tot un seguit de rituals, creences, símbols... Als països americans de nou poblament i sovint de procedències molt diverses, aquesta cohesió no ha tingut el mateix sentit. Allà, el que fa la cultura comuna poden ser sobretot uns símbols de cohesió cívica o política. Als EUA, quan és el Thanksgiving Day, tota la població, tant si es remunta al segle XVII com si són immigrants acabats d’arribar, tant si són d’origen anglosaxó com alemany o polonès o oriental, s’asseuen al voltant d’una taula amb el titot rostit commemorant els "pares fundadors" del vaixell Mayflower i el primer menjar que varen fer amb el producte del seu propi treball. Això és un fons de cultura, un ritual. Com el de compartir uns símbols cívics: quan els meus fills anaven allà a escola, els xiquets cada dia juraven fidelitat a la bandera "i a la república que representa, en llibertat i justícia". Perquè la política forma part de la cultura, el sistema legal forma part de la cultura: la cultura és un sistema de cohesió, no són només de biblioteques, museus i danses folklòriques. El problema sobrevé quan gent diferent que viu en un mateix espai té diferents símbols, codis i referents de cultura. ¿Multiculturalisme vol dir que alguns grups de nouvinguts poden menysprear els elements que donen sentit i cohesió a la societat on resideixen, o que els volen suplantar per uns altres? Això és molt complicat. El que és segur és que pot crear una enorme dissociació. Perquè, finalment, ¿quin tipus de societat volem construir? ¿Una societat descohesionada, desintegrada, una societat en què grups separats i inconnexos tenen sistemes de valors, de referències, de rituals, de codis ètics o legals diferents? És molt difícil, que una societat així funcione satisfactòriament. Molt difícil, o del tot impossible.
| Joan F. Mira | El Temps | 24/02/2009
No tinc costum de comentar en aquests papers l’actualitat política espanyola, d’altra banda tan present als nostres diaris, ràdios i televisions, com si el que passa a Madrid, el que fan els polítics d’allà, les seus intrigues i reunions i maniobres i dinars i sopars, foren matèria tan important per a nosaltres. El problema, el mal o la desgràcia, és que no haurien d’importar-nos gens, però ens importen molt: ells són els que manen, el que ocupen el nostre imaginari amb els seus noms, cares i accions, els qui disposen dels nostres diners i, ai dolor, també dels nostres vots, i sobretot, en el cas dels valencians, els qui reben la submissió incondicional dels nostres polítics regionals i locals. L’actualitat política espanyola, aquests dies (deixant de banda les eleccions basques i gallegues, que també són més espanyoles que no sembla), està dominada per intrigues diverses no sé si del PP, dins del PP, amb el PP o fins i tot contra el PP, que comencen amb espies ineptes i barats seguint els passos d’altres càrrecs del mateix partit que els paga, cosa ben divertida i curiosa, i amb documents d’exposició flagrant que publiquen els diaris i que els afectats consideren com a prova no de les malifetes de què són víctimes o autors, sinó de maniobres d’adversaris externs, i així tot esdevé un embull o embolic on es perdria l’expert més expert, el guia més avesat a circular per laberints de clavegueres o l’explorador més audaç. De maniobres en la foscor, tots els partits en coneixen i en tenen, i el PSOE n’ha estat un camp privilegiat per a aquests moviments de traïdories en l’ombra: la memòria de Lerma, de Romero, de Pla, no em podrà desmentir, si ens quedem amb els casos de casa. També la saben molt llarga, els amics del partit socialista, en matèria de pagaments amagats, comissions, o simples i purs robatoris als diners de pressupostos públics de tot ordre i espècie, i és bo que no ignoren ni obliden el seu passat proper d’escàndols i espectacles poc exemplars. Però açò que està mostrant ara la dreta espanyola, la de Madrid, la de València (que és la més espanyola de totes), i si estiren el fil fins el final, segurament serà tot el partit sencer, açò és un espectacle inoblidable. I no solament inoblidable, sinó típic, espanyol típic, typical Spanish, tan típicament espanyol com típicament italià era i és tot el món de polítics mafiosos, de la Camorra, de Nàpols i de tota la Campània, de Sicília, i d’on vostés vulguen buscar. Típicament espanyol amb personatges de cabells pastats amb brillantina, d’aquell individu amb bigot kaiserià que es passejava per València fent figura de milhomes, home que valia per mil al costat del president Camps, de Rajoy, de consellers i de tothom que podia pagar fantasies amb diners abundants dels ciutadans. Una exhibició de nous rics, de mal gust, de prepotència segura de la pròpia immunitat, una sensació de podridura, una pudor que empesta l’aire.
 I amb tot això, damunt d’això i enmig d’això, faltava la cacera, el cap de setmana de matança del ministre de justícia i del jutge famós, i d’alguns alts personatges del mateix entorn. La cacera d’un cap de setmana feliç en una finca andalusa, convidats pel secretari local del PP, una finca on supose que crien i engreixen els pobres animals que després el ministre i el jutge assassinen còmodament i sense esforç, per tal de relaxar-se al camp i a l’aire pur, això digué el responsable de la justícia espanyola, que afirma, a més, que té molt bona punteria. Per tal de relaxar-se, maten animals grossos indefensos captius, fan una alegre carnisseria relaxant amb cèrvols i altres bèsties innocents, domèstiques i fàcils, i després exhibeixen els efectes de l’esforç heroic, en forma de cadàvers arrenglerats per terra. Si vostés, tal com afirma el partit del govern, pensen que una cosa no té relació amb l’altra, que els espies, els estafadors, els lladres públics i els seus còmplices o beneficiaris polítics pertanyen a un ordre de coses, i els caçadors judicials a un altre, em sembla que no van ben orientats. L’ordre de coses és en el fons el mateix, i es diu Espanya, o més exactament Espanya típica. Pensar que, al País Valencià, prop del noranta per cent dels ciutadans mantenen amb el seu vot aquest ordre, em produeix una perplexitat inacabable.
| Joan F. Mira | El Temps | 17/02/2009
Jo he llegit els meus manualets de teoria literària, i alguns papers i llibres grossos, però mai no m’ha interessat realment la matèria. Entre altres coses, perquè la capacitat per a fer bona literatura i la de ser un bon expert en literatura, són dues coses del tot diferents. Tampoc no tinc constància que els pintors, per exemple, s’empassen molta teoria sobre arts plàstiques. En tot cas, he llegit molta més història de l’art que història de la literatura, i m’interessa més la història de la literatura que la teoria literària. Sense comptar que una gran part de les coses de teoria que he llegit m’han semblat elucubracions gratuïtes sense utilitat ni fonament, a més de mal escrites. La teoria no serveix per a educar la cosa més important, la sensibilitat, que és l’únic que cal cultivar per a gaudir i entendre l’obra d’art, pintada o escrita. L’art és un fenomen que pertany al camp de l’estètica, i estètica en grec vol dir percepció, i la percepció vol dir sensibilitat. La teoria no millora la meua capacitat de percepció estètica, i això és l’únic que compta. Allò tan clàssic (i potser quasi desaparegut) que es deia educació de la sensibilitat, hauria de començar des dels anys joves: introduint els adolescents en aquelles grans obres que tenim l’absoluta certesa, perquè el pas del temps ho ha garantit, que són obres excel·lents. L’anàlisi vindrà després, o no vindrà, no té cap importància: és molt més important la sensibilitat, la percepció de la bellesa, que l’anàlisi conceptual o teòrica. Un pot ser capaç de desmuntar molt minuciosament una obra, però si després no en sap captar o transmetre la bellesa, de què serveix la teoria? Bellesa: aquesta és la paraula clau. La música és l’art del so, la pintura és l’art de la imatge, i la literatura és també una de les belles arts: és l’art de l’escriptura. I, si algú no ho entén així, el que puga dir o puga fer no m’interessa. La bellesa d’un llibre, novel·la o poema, pot ser suau, dura, amable, aspra...: no és una qüestió de definició, de penjar-li adjectius, sinó una qüestió de sensació, i això s’escapa de les capacitats definitòries. Saber no és el mateix que percebre, no és igual que sentir. Pot sonar contradictori, però la percepció de la bellesa, per a mi, és una qüestió de sensibilitat racional.
No de sensibilitat epidèrmica, ni afectiva, sinó de la sensibilitat racional. Que sovint està condicionada per tota una tradició cultural. Jo no puc experimentar la bellesa d’una obra musical o plàstica o literària que pertany a una tradició africana com l’experimentarà un senyor educat en aquesta tradició, de la mateixa manera que no puc experimentar la música xineses igual com experimente l’europea. Segurament puc apreciar-ne uns elements de bellesa, però no els puc captar amb el mateix grau o contingut de sensibilitat. Per tant, la sensibilitat racional està condicionada en bona mesura (no del tot, perquè, si no, no podríem sortir del que és nostre) per allò que hem anat acumulant de la nostra tradició cultural: condicionada per un munt de referents heretats o adquirits. De fet, la sensibilitat heretada de la pròpia història cultural també canvia amb el pas del temps. Per posar un exemple: la gent “culta” de l’època del Barroc, i més encara la gent del neoclàssic, menyspreaven una gran part del que nosaltres valorem tantíssim, com ara la pintura i l’arquitectura medievals: pensaven que era horrible, que ho havien de tapar, i de fet molts interiors d’esglésies els varen recobrir amb formes classicistes. Bé, això vol dir que tenien la seua sensibilitat delimitada per uns conceptes, que en el seu cas eren els del cànon clàssic: la tenien limitada per la teoria! I allò que se n’escapava, no ho valoraven. Vull dir que hi ha tot un món de valors i de conceptes associats a la sensibilitat, i que tot això junt és el que funciona: sense límits. I per tant es tractaria d’educar una sensibilitat molt inclusiva, universal, perquè les formes de la bellesa són infinites. I també són infinites les formes de la lletjor que ens envolta i aclapara: però de la lletjor, qui se n’ocupa? I dient això no estic fent teoria, Déu me’n guard, simplement estic exposant una opinió. Fonamentada, això sí, en l’experiència ja llarga: escolteu Bach, amb el cervell, i sabreu què vol dir sensibilitat racional, i què és bellesa. O això espere.
| Joan F. Mira | El Temps | 10/02/2009
 Probablement, diu l’anunci, Déu no existeix. Probablement, com que no existeix, ja podem viure a gust la vida, tot i que jo no veig la connexió lògica entre una cosa i l’altra. Segons afirma mossèn Ballarín –seguint sant Francesc d’Assís i tots els altres sants–, precisament perquè Déu existeix ell gaudeix de la vida amb un gust profund i extens. Els místics, si hem de fer cabal de les informacions disponibles, sembla que experimenten certs plaers molt intensos: més intensos que els plaers del ateus. I els creients confiats i pacífics, els que no es posen pedres al fetge ni es deixen atemorir per clergues terroristes o sàdics, solen viure sense angoixes metafísiques, cosa que almenys dóna una mica de tranquil·litat. Probablement els inventors de l’anunci confonen la idea de Déu amb l’obtusa moral repressiva d’algunes religions, començant per la (suposadament) cristiana i el seu manament principal, tal com ens ensenyaven a escola: el sisè no fornicar, o més suaument “no cometre actes impurs”. Si hom no creu que hi ha un Déu del terror que castiga amb el foc etern els petits plaers dels sentits, probablement no s’amargarà tant la vida, això és segur. Qui sap si és més útil creure o no creure, a l’hora de viure tal com ens vinga més de gust. Probablement, en qualsevol cas, jo no hauria d’escriure aquest article, vist, sobretot, que sobre tal matèria impalpable, i sobre aquest anunci tan banal, ja se’n deuen haver publicat alguns milers de papers i paperets arreu del món, i en tots els diaris, setmanaris i suplements d’aquest país i dels altres. Probablement, l’anunci de l’autobús no dóna per tants comentaris, en general ben indocumentats. Siga com siga, i tal com sol passar, la reducció de qüestions universals i antigues a eslògans elementals només serveix per a reduir-les a pura publicitat epidèrmica. Com si la gran pregunta originària, el gran “per què?”, es poguera respondre amb un frase i mitja. Els agnòstics de bona voluntat (com ara el senyor Charles Darwin, segons que explica en la seua autobiografia), pensem que, si Déu existeix, és ell, probablement, qui hauria de respondre a les preguntes dels humans. El problema és que no respon. I no s’hi val a dir que ja ho ha fet en els llibres sagrats, això és trampa. Jo mateix –no Charles Darwin–, li podria preguntar, per exemple: si vostè, senyor Déu, ha creat o ha permés l’existència de tants milers de milions d’individus amb ànima i consciència i pors i angoixes, ¿amb quina finalitat ho ha fet, per què ho ha fet, què pensa fer al final del tot amb tots nosaltres?
O li diria, a diferència de l’anunci del bus: Si vostè és tan important per a nosaltres, i si som tan importants per a vostè, ¿per què no se’ns mostra mai amb claredat, o per què es mostra només a algun profeta que després escriu (o li escriuen) allò que ha escoltat o que ha vist, i hem de creure les seues paraules? Si vostè ha parlat en els llibres de la bíblia hebrea, en els evangelis, o en l’alcorà, ¿com ho podem saber amb alguna garantia? ¿I com és, senyor Déu, que no tapa la boca als qui, en nom de vostè, i per exemple en aquest país, diuen i fan tantes bestieses? En definitiva, senyor Déu, si vostè ha de salvar la humanitat en aquesta vida o en l’altra, ¿com és que la immensa majoria dels humans no ho saben, o els és del tot indiferent en la teoria o en la pràctica? Ja li vaig fer públicament les mateixes preguntes, fa temps, en un diari, i no he rebut cap resposta. Tampoc quan li les faig en privat, fins i tot en la penombra d’un temple. Ja sé que són infantils i primitives, tot i que aquestes, i altres per un estil, són les úniques preguntes substancials, que per això mateix, probablement, no tenen resposta segura. No en tenen certament fora de la fe, però dins de la fe supose que ja no cal fer-se-les, o cal acceptar respostes que deriven de la simple confiança del creient en el Déu en qui creu. I si, en contra del que afirma l’anunci barat, hi hagués un Déu, què volen que els diga, passaria que només els místics i altres sants serien del tot conseqüents. I la resta dels pobres humans, creients o no creients, faríem igualment la nostra vida de cada dia, afrontant la tristesa, el dolor, l’alegria, el plaer, propis i dels altres. Però seríem immortals, que no es pot dir que siga poca cosa. Sobretot, vist com ens amarguen la vida mortal molts dels qui creuen episcopalment en Déu. Perquè aquests són, probablement, els únics que mereixen que no existesca.
| Joan F. Mira | El Temps | 03/02/2009
Fa pocs mesos, encara, el senyor president del govern d’aquest regne inefable d’Espanya –Rodríguez de cognom, conegut com Zapatero– somreia satisfet explicant davant les càmeres que som el number one mundial en quilòmetres de vies d’alta velocitat, i que ho serem més encara en un any o dos. Que som també els primers en autopistes, i no sé si en alguna mostra més d’esplendor i de riquesa suprema. De manera que, mentre el miracle econòmic espanyol –il·lusió, fantasia, aire calent, serpentina i confetti– es dissolia en l’aigua freda de la realitat, s’apagava com el final d’una fireta, es desinflava com un globus quan deixes de bufar, el nostre gran líder modern, figura mundial, s’ufanava dels milers de quilòmetres d’Alta Velocitat Espanyola, sobretot espanyola, que ens col·loquen al front dels països del món. Som objecte de l’enveja universal, mirall dels nostres veïns que, pobrets, com ara Alemanya o Gran Bretanya, queden a milers de quilòmetres de vies veloces darrere de nosaltres. Queden també a milers de milions d’euros gastats en aquesta vanitat extrema, orgull nacional, que permet viatjar tan veloçment i tan espanyolament de Màlaga a Valladolid o de Còrdova a Lleida, amb gran festa i alegria del senyor president actual i supose que també del passat i del passat encara, de González a Aznar a Rodríguez, emocionats tots en veure com es reforcen les vèrtebres de l’espinada d’Espanya, com Espanya es vertebra més encara, tal com recordava fa poc la ministra que fomenta aquestes coses i no moltes d’altres. I bé, aquesta insensatesa de nous rics, vanitat i supèrbia, és la mateixa que els va portar a fer aquell nou aeroport de Barajas, més milers de milions, i a fer túnels perforant el granit del Guadarrama per tal de guanyar tres minuts anant de Madrid cap al nord; i així podríem continuar encara, començant, fa molts anys, amb l’Exposició Universal de Sevilla, que segons em confiava un alt càrrec socialista “mai no se sabrà quants diners va costar, quants bilions”, i que no va servir per a res, segons que em contava també un amic sevillà, antropòleg. De manera que Andalusia, encara i encara, té prop del 25% de funcionaris públics i un percentatge semblant d’aturats, desocupats: tants funcionaris i tants aturats com Extremadura, i gairebé tants com Castella-la Manxa, els tres territoris subvencionats tan generosament des de fa més d’un quart de segle. Però això a qui li importa, si podem presumir de tindre més alta velocitat que ningú (sempre, això sí, que aquesta velocitat espanyola no vaja de València a Barcelona), i potser també més autopistes i més aeroports descomunals, tot i que siguen de funcionament caòtic i tercermundista.
I no hi fa res, a l’hora de la insensatesa nacional, recordar que Espanya ha estat vint-i-cinc anys acostant a la mitjana europea la renda per càpita gràcies als diners que ens regalaven països com Holanda i Alemanya, que no es permeten tants grans balafiaments. I no és obstacle, a la insensatesa dels governs successius de Madrid, recordar que som també els primers d’Europa, i de l’ample món, en dèficit abismal de la balança dita per compte corrent, que vol dir que gastem més del que produïm, en proporcions ruïnoses. Ni que som els darrers en productivitat i en altres petits detalls, com la despesa en serveis socials o en investigació. Coses sense importància, ja que tothom estava tan feliç i content mirant com érem els primers en construcció d’habitatges inútils, tants cada any com França, Anglaterra i Alemanya juntes, països endarrerits, no tan moderns i dinàmics com nosaltres. I sí, efectivament, som els primers en atur, en desocupació, els primers amb molta diferència, ara i abans, però això tampoc no té tanta importància, comparat amb l’esplendor de l’alta velocitat. Com ha sigut possible tanta insensatesa i durant tants anys, tanta vanitat, tanta buidor, tant d’orgull i tant d’exhibicionisme fatu, només s’explica si hom recorda la història d’Espanya, del Cid al toro d’Osborne. Però d’això, potser, ja en parlarem un altre dia.
| Joan F. Mira | El Temps | 27/01/2009
Hi ha coses que pareixen noves, però que són molt velles. L’estupidesa humana, per exemple, allò que els francesos en diuen la bêtise, la demagògia que s’aprofita impunement de la ignorància, com ja sabien molt bé els atenesos del temps de Pèricles o de Demòstenes, i altres petites qualitats universals, anomenar les quals seria inacabable. I també és molt antiga la producció de fantasies utòpiques, de mil·lenarismes, de faules que pinten societats idíl·liques on els llops prenen el sol amablement amb els corders i tots plegats pasturen herba tendra abundant i gratuïta. Quan es combinen unes coses i altres, la demagògia i la bêtise, la fantasia utòpica i la ignorància, els resultats poden ser espectaculars. Se suposa, d’altra banda, que en aquesta societat nostra tan informada, amb una proporció tan elevada de gent que han fet alguns estudis, amb tantes universitats i tants estudiants, la capacitat crítica hauria d’estar més desenvolupada que en cap altre moment de la història. Suposició il·lusòria, vista la buidor de continguts de la mínima educació humanística que els hauria de transmetre. Perquè, per poder tindre un criteri a partir del qual formular un judici, es necessiten, precisament, elements de criteri. No val simplement adoptar l’actitud de criticar-ho tot a partir d’una ideologia elemental i buida. Això no és capacitat crítica, això és pura obtusitat, burrera. Fa poques setmanes, vaig anar a donar una conferència a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, i em vaig trobar amb les acampades contra el Pla de Bolonya (quin?), on quaranta o cinquanta estudiants, amb tendes i sacs de dormir, es permetien el luxe d’impedir la faena de cinc mil. Vaig voler passar pel mig del campament, entrant per la porta principal, i els col·legues em van dir que més valia no fer-ho. Bé, hi havia algunes pintades, a les parets exteriors, decoració ideològica o vandalisme, una de les quals deia: “Ni estat ni empresa”. És un eslògan fantàstic, vaig pensar: un projecte genial i novíssim. Però m’hauria agradat trobar el xicot (probablement no era una xicota) que ho va escriure i demanar-li que m’explicara què vol dir exactament la idea: ni estat ni empresa. Com funcionaria tot, si l’aplicàvem? Perquè si no hi ha estat no hi ha administració pública, no hi ha autoritat democràtica, no hi ha llei, no hi ha un parlament, no hi ha govern, no hi ha regulació de la vida pública, no sé què hi pot haver en el lloc de tot això. I si tampoc hi ha empresa, no queda res. Explique’m, per tant, com menjarem vostè i jo si eliminem l’estat i l’empresa, com viurem? Com funcionaran les botigues de roba o de queviures, els hospitals, els transports, qui farà les carreteres, qui fabricarà els trens, qui sostindrà les universitats on vosté pinta alegrement les parets, qui produirà la pintura amb què vostè propaga l’ideal perfecte de la desaparició de tot plegat...?
Ni estat ni empresa, i per tant no a tot. Molt bé: una vegada has dit no a tot, què queda? Queda un infantilisme, irracional i acrític perquè no té en compte l’aplicabilitat de les idees, el pur funcionament de la realitat, i això és terrible. Tindre capacitat crítica vol dir fer un judici basat en uns elements, en unes comparacions, però sense aquests elements, sense uns certs coneixements, quina actitud has de tindre? Quedes indefens davant de qualsevol tipus de demagògia. I si desapareix aquest gruix de gent (la que se suposa que la universitat ha de formar) que pot avisar de les mentides i denunciar els demagogs, llavors el contacte directe entre el demagog i la massa ignorant pot ser terrorífic. Perquè justament l’actitud infantil és la de la persona que no és capaç d’acarar les situacions i plantejar-se els problemes d’una manera adulta, coherent, racional, responsable, assumint les exigències que a un infant no se li suposen, però a un adult sí. A una criatura de cinc anys no se li suposa capacitat per a analitzar els conceptes, ni coherència a l’hora de pensar i actuar, ni serenitat per a no fer-ho segons el capritx del moment, ni capacitat per a controlar el sentit de les seus reaccions, però a un adult sí. L’infantilisme del qual parle, per tant, no és una qüestió d’edat: hi ha gent de cinquanta o seixanta anys que són d’una infantilitat absoluta. Capaços de somriure complaguts, per exemple, quan algun nen malcriat escriu “Ni estat ni empresa.”
| | << < [68] [69] [70] [71] [72] [73] [74] > >> |
|
|
