| Avui és diumenge, 5 d'abril de 2026 |
| << < [6] [7] [8] [9] [10] [11] [12] > >> | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1664 | 03/05/2016 
 Certament no van ser Ròmul i Rem els “fundadors” de Roma, ni mamaven de la lloba famosa, però tant se val: els romans antics ho van creure, i els romans moderns els conserven com a imatge i emblema. Com les velles inicials SPQR, d’un ideal Senatus Populusque Romanus, que encara representen formalment la ciutat. Probablement, la presa de la Bastilla, a París, no va ser de cap manera el fet decisiu de la revolució, però el 14 de juliol és, cada any, el dia que expressa el naixement i la continuïtat del poble francès sobirà contemporani: la “Festa Nacional”. Els mites i mitificacions, les narracions sobre els orígens o sobre moments transcendentals, poden acudir a genealogies divines o heroiques, o a fets històrics convertits en símbol o en fita decisiva (la Ilíada i l’Odissea, en gran mesura van “fer” o formar els grecs, l’Eneida justificava el poder de Roma...). El 9 d’octubre és (és a dir “representa”) la fundació del regne i país dels valencians; el 25 d’abril, que fa pocs dies hem commemorat, no és, però igualment representa, la pèrdua d’un llibertat política, potser més formal que real, però que era la que teníem, la nostra. La narració pot parlar d’una gent ancestral que, “des de sempre”, ocupa aquesta terra que habitem: com és el cas dels valencians que, segons polítics il·lustres i “acadèmics” reials, venim directament dels ibers o d’abans encara, la llengua inclosa. O pot parlar d’una gent (els “pares fundadors” com els pelegrins del Mayflower als Estats Units, o simplement els nostres “avantpassats”) que va arribar de fora i va poblar o repoblar aquesta terra per fer-ne un país nou. Sempre, en tot cas, imaginem que hi ha hagut una gent que forma l’estrat inicial, la substància, que defineix la història posterior i el temps present. Pot haver-hi “afegits”, òbviament, i combinacions successives, però sobre aquella base primera, que seria també la base que garanteix la continuïtat d’algun factor més o menys “essencial” i singular. Que moltes creences d’aquest tipus no resisteixen ni l’anàlisi empírica ni la crítica històrica, és tota una altra qüestió: són creences, són allò que la gent creu, i sovint és això és el més que compta. Perquè els membres d’una col·lectivitat concreta (i més si es vol pensar en termes de nació o equivalent: espai bàsic de lleialtats i de projectes i responsabilitats), han de creure o pensar que comparteixen un fonament i un passat comú, que és també fonament i ciment de les solidaritats presents.
El mite és una narració, i la paraula grega mythos vol dir simplement això, una faula o conte que dóna un sentit a les accions humanes o humanitzades, reals o irreals, amb intervenció de persones, animals o déus. El mite, doncs, la narració, no té un valor que derive de l’autenticitat objectiva dels fets que relata, sinó del sentit expressiu de l’acció, dels personatges o de la matèria narrada. La narració pot explicar una cosa tan remota i tan inexplicable com l’origen del món, sovint amb el complement dels orígens d’una gent concreta de la qual venim nosaltres, els continuadors d’aquells primers humans: d’Adam i Eva ve tota la humanitat, però en primer lloc el poble d’Israel, tal com es repeteix amb variants en tants pobles del món. O d’alguna parella primordial vénen els déus de l’Olimp, que són els nostres déus, els déus dels grecs. De déus i d’herois remots vénen els pares de la tribu, els fundadors, els qui potser van donar nom a aquesta terra que encara ocupem. Uns altres herois, reals o imaginaris (o reals però amb afegits imaginats), han vençut enemics, ens han alliberat o ens han fet grans i gloriosos, ens han donat les lleis, han resistit els invasors... La matèria del mite no té límits, i és un component universal de tots els pobles del món i de totes les cultures. Especialment, de tots els complexos simbòlics i narratius que donen singularitat i contingut al “ser” això que som: a l’entitat del nostre id. Tot poble, país o nació “mitifica”, per tant, el seu passat més o menys distant, explica la pròpia continuïtat diferenciada. “Mitificar” no és cap vici peculiar dels “nacionalismes”: és una condició universal. Forma part d’aquell conjunt de referents, símbols i senyals que els grups humans produeixen per imaginar-se, projectar-se, representar-se, i justificar-se. La faula grega sempre acabava dient ho mythos deloî, la narració mostra, o demostra, que... Així, el mite històric o expressiu –o el fet real amb valor de mite, tant se val– mostra d’on venim i qui som, què justifica la nostra trajectòria en el temps, quins valors compartim, què explica la nostra condició present. I és més útil encara si l’aprofitem per consolidar i pensar el futur.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1663 | 26/04/2016
 A partir del gran sant Agustí, i de la seua terrible doctrina del pecat original, es va imposar de manera general i quasi definitiva en tota l’Església la visió del sexe com a activitat impura, negativa i fins i tot perillosa: la doctrina augustiniana, acceptada per la primera teologia escolàstica, sosté que el pecat d’Adam i Eva es transmet a la humanitat sencera de generació en generació a través de l’acte mateix de la reproducció, encara que siga un acte del tot legítim i dins del matrimoni. Els pares copulen per tindre fills, i els fills, pobrets, no poden ser innocents ja des del principi, sinó que reben la culpa en l’instant mateix de la unió entre la dona i l’home, en l’instant del plaer impur. No he pogut mai entendre com insignes pensadors, teòlegs i filòsofs, papes, bisbes i capellans i santa companyia, abans i després de la Reforma (els protestants també), van acceptar una bestiesa tan monumental. Amb la conseqüència funesta, entre altres mals de l’esperit i del cos, de considerar pecaminós i condemnable, impur i rigorosament evitable, tot allò que tingués relació amb el sexe: no solament el “No fornicar” del sisè manament (els xiquets de ciutat, quan aprenien el catecisme, ni tan sols sabien què volia dir fornicar, però els de l’horta sí: era allò que feien els animals, mascle i femella, i que no ens atrevíem a imaginar que també feien el pare i la mare...), que en versions més aparentment suaus es va convertir en “no cometre actes impurs”. Així, la modernitat postconciliar, amb molt poc senderi i gens de perspicàcia, ampliava la prohibició a qualsevol acte de contingut o caràcter sexual, tots qualificats genèricament com a “impurs”, és a dir, no solament pecaminosos, sinó repugnants i bruts: molt moderna, la idea, que certament era la mateixa que s’havia predicat sempre! I en l’ensenyament més elaborat de la moral cristiana, dins del meu batxillerat, els capellans pedagogs ens aclarien que, en aquest camp del sisè manament, no hi havia “parvetat de matèria”, és a dir que qualsevol contacte, pensament, tocament, imatge, mirada o desig relacionat amb el sexe, per mínim que fóra, era automàticament un pecat i, si l’acceptaves i t’hi complaïes una mica, és a dir, si hi trobaves plaer, podia ser pecat mortal, tan mortal que, com aquell xiquet que es va morir de sobte després d’una petita activitat manual, et podia portar dret de cap a l’infern, tal com la criatura explicà al seu amiguet en un somni prèviament emparaulat. Aquesta moral enemiga del sexe exigia, no cal dir-ho, una casuística immisericorde i detallada. Fins i tot dins del matrimoni legítim el plaer havia de ser només un derivat inevitable de la reproducció, i per tant, si era buscat com a tal plaer, no com a part accessòria de la producció de fills, fins i tot en el llit conjugal podia ser pecat. I així es podrien explicar bestieses sense fi, part permanent de la doctrina.
I ara arriba aquest bon home, el nostre papa Francesc feliçment i arriscadament regnant, publica l’Exhortació Apostòlica sota el bellíssim títol llatí Amoris laetitia, i desbarata en poques ratlles una bona part de la infame barraca repressiva i canònica. Així, escrivint “Sobre l’amor en la família”, que és el tema general del document, el bisbe de Roma diu coses tan absolutament insòlites com aquesta: “Déu mateix va crear la sexualitat que és un regal meravellós per a les seues criatures”, pensament del tot ingenu però ben amable i positiu per als qui hem rebut (més o menys) el deliciós regal. O com aquesta, més insòlita encara en una altíssima autoritat de l’Església: “L’erotisme apareix com a manifestació específicament humana de la sexualitat”. O que “l’erotisme més sa, si bé està unit a una recerca del plaer, suposa l’admiració, i per això pot humanitzar els impulsos”, afirmació una mica rebuscada (no acabe d’entendre la relació entre erotisme, admiració i humanització), però supose que el papa ho fa amb bona voluntat, com a forma d’ennoblir el plaer mateix... I finalment, com que el tema central de l’exhortació apostòlica és la família, i per tant el matrimoni, el papa Bergoglio conclou: “De cap manera podem entendre la dimensió eròtica de l’amor com un mal permès o com un pes que cal tolerar pel bé de la família, sinó com un do de Déu que embelleix l’encontre dels esposos”. I doncs, aquestes coses tan elementals i tan boniques (tan limitades, d’altra banda, quant a la “moral sexual”, i tan lluny encara d’aquell llibre que es deia The joy of sex, “L’alegria del sexe”, amb il·lustracions tan belles com els textos), no les havia escrites mai un papa. Descanse en pau sant Agustí, si pot.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1662 | 19/04/2016
 Quan, a primers d’abril, vaig rebre la invitació de la Universitat de València per assistir a la investidura del P. Josep Massot com a Doctor Honoris Causa, tot d’una, entre els records del gran historiador, humanista i monjo de Montserrat, em vingué a la ment l’escena impagable, inoblidable, que vam compartir fa pocs anys. Això va ser que el Parlament de Catalunya va concedir a Òmnium Cultural (i a Càritas) la seua Medalla d’Or del 2012, i la presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, a qui no agrairem prou l’alta civilitat i tota una vida d’ètica exemplar, tingué la idea de convidar-nos al pare Massot, a Jaume Cabré i a mi a fer uns petits parlaments de gratitud, en nom de l’entitat, en l’acte de lliurament de la medalla. La nostra participació tenia, òbviament, un valor simbòlic: tres Premis d’Honor de les Lletres Catalanes, un de Mallorca, un de Barcelona i un altre de València, parlant en aquell acte, volien dir el que volien dir i era ben fàcil d’entendre. I doncs, la cerimònia solemne s’acabà, i tots els presents vam ser convidats a eixir de l’edifici i situar-nos de cara a la façana principal. Els presents érem els diputats, allò que se’n sol dir “autoritats i representacions” diverses, directius i socis d’Òmnium i de Càritas, etc., que en total devíem fer més de dues-centes persones. Honorables ciutadans, diria jo. El motiu de l’assemblea exterior era el descobriment d’un gran escut històric restaurat, al capdamunt de la façana. Jo em vaig quedar a la part de darrere del grup, davant d’una barrera de separació, a l’altre costat de la qual es va instal·lar una colla de gent visiblement alterada, devien ser menys d’un centenar d’individus molt indignats contra el món, i el món en aquell moment el representàvem nosaltres, diputats, escriptors, practicants de la noble virtut de la caritat, i fins i tot defensors destacats dels obrers, com els secretaris generals de Comissions Obreres i de la UGT, que jo tenia al costat, tan sorpresos com jo mateix per l’espectacle. Comprenc que un grup gran o petit (aquell era més aviat petit) de ciutadans alterats vulguen fer-se sentir de manera estrident, com és reunir-se davant d’una seu parlamentària per rebentar a crits un acte simbòlic i una mica solemne, però la pràctica de la comprensió pot arribar a ser ben fatigosa i molesta. Els manifestants (concedim-los benèvolament aquest nom) es van situar a pocs metres de nosaltres, van traure aquells instruments de tortura que es deien “vuvuzela”, i a penes començà l’acte, i sobretot mentre els assistents intentaven cantar Els segadors, van posar-se a bramar i a tocar estrepitosament les trompetes horribles a escassos pams de les nostres orelles.
I sobretot, no paraven de llançar-nos a crits l’insult que evidentment portaven ja preparat: “Corruptos, ladrones!!”, una vegada, i una altra i una altra. Els dirigents sindicals veïns meus, quan els vaig dirigir una pregunta ingènua, varen fer cara de perplexitat absoluta. En acabar la cerimònia rebentada, Jaume Cabré i la seua dona, jo i la meua, i el pare Massot sense dona, vam fer per retirar-nos tranquil·lament pel camí del parc, i llavors, al llarg de tot el trajecte, una bona dotzena d’aquells individus posseïts per una força estranya (energúmens significa més o menys això) van seguir tot el temps el nostre petit grup de cinc persones, sempre cridant-nos “Corruptos, ladrones!!”, amb cares ja del tot desencaixades. Ara, fa pocs dies, els noms del pare Josep Massot, el meu i el de Jaume Cabré, amb els de Maria Antònia Oliver i de l’insigne i pacífic filòleg Joan Veny, han aparegut com a firmants del manifest elaborat pel Grup Koiné sobre els futurs possibles de la llengua catalana en una futurible república pròpia. I en aquell mateix Parlament de Catalunya, el senyor Josep Lluís Franco Rabell (si és que he encertat el seu nom), portaveu del grup polític conegut com a CSQP, ens ha dedicat, al pare Massot i companyia, frases tan correctes i amables com aquestes: “És la primera vegada, o per primer cop, d’una manera significativa, que dins del camp sobiranista apareix una posició racista –i peso les meves paraules: racista, eh!”. Comprenc (darrerament m’he fet molt comprensiu...) que l’eminent líder polític no haja llegit el text, o que n’haja malinterpretat alguns paràgrafs, però ací s’acaba la meua comprensió. Pobres Josep Massot, i Jaume Cabré i jo mateix: devem ser més racistes que ningú, supose, ja que, en tant que Premis d’Honor, som els primers firmants del paper funest. Què els he de dir, si ja vam ser també corruptos i ladrones: únicament i reiteradament en castellà, això sí, mai “corruptes” i “lladres”; cosa que, pensant en el nostre racisme, no sé si em deixa més tranquil o em preocupa.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1661 | 12/04/2016
 Reconec humilment que m’ha enlluernat la lectura del document “Fes cultura. Pla estratègic cultural valencià 2016-2020”, no solament per les altes meravelles que promet i per la precisió dels objectius (com el d’aconseguir “32.000 visitants per museu obert”, “incorporar 300.000 usuaris en la xarxa de biblioteques”, “incorporar 8.000 persones en la pràctica amateur d’arts escèniques” i altres abundants magnituds d’exactitud científica: exactitud gens estranya si pensem que el Pla diu que va ser encomanat a la “unitat del Departament d’Economia Aplicada a la Cultura de la Universitat de València”) sinó també, per la llarga llista de comissions que es crearan, plans sectorials que s’elaboraran, o propostes que es faran, algunes de tan ambicioses, diàfanes i aplicables com aquesta: “Proposar al Consell Valencià de Cultura la celebració d’un Fòrum Anual sobre l’Estat de les Arts, les Cultures, la Creativitat i el Talent, amb l’objectiu d’establir un espai per a compartir llenguatges, coordinar estratègies, generar oportunitats per a les fertilitzacions creuades i realitzar una avaluació compartida sobre l’Estat de la Cultura, anticipant canvis i proposant recomanacions.” Fantàstica proposta: ja la poden presentar al CVC (els experts en economia aplicada deuen conèixer bé el nivell i experiència dels seus membres), i vejam què diuen, i sobretot què fan. Però la fascinació pel futur radiant que ens promet el pla segurament m’ha encegat fins al punt que no he sigut capaç de copsar la coherència profunda del projecte, els fonaments conceptuals (cal suposar que en té), i sobretot el caràcter i contingut de l’adjectiu valencià que figura en l’enunciat. Qui sap si es tracta només de la delimitació administrativa del territori on plouran les meravelles benèfiques del pla, i ja m’està bé: esperem que almenys una part de la visió dels economistes aplicats a la cultura siga realment aplicable. Seria esplèndid, una cosa mai no vista. Ara bé, voldria ser capaç de discernir-hi algun besllum d’idea o projecte “nacional”, encara que fóra tènue i subjacent: algun objectiu en termes de cultura valenciana, tot i que sé perfectament (he dedicat al tema de les “cultures nacionals” centenars de pàgines i molts anys de reflexions i de lectures) com és de difícil parlar de “cultura valenciana” en tant que combinació distintiva, coherent i específica, i ací mateix ho he explicat més d’una vegada.
Per exemple, fa prop de quatre anys, quan recordava que a partir del segle XVI i XVII, i més encara a partir de la destrucció de l’Estat valencià el 1707 i la incorporació violenta a Castella (els efectes de la qual encara són ben vius i actius), els elements de “cultura europea” que arriben al nostre país, és a dir, els factors que componen la “cultura alta” o d’elit, arribaran en castellà o a través del filtre ideològic i polític castellà, afegits als components propis de la cultura nacional castellanoespanyola, com la literatura o els mites històrics, que seran percebuts per les elits valencianes (i projectats sobre el poble a l’escola o la trona) com mites o literatura nacionalment propis. Ara, concloïa llavors i conclouré ara, passats alguns segles i moltes generacions, aquests components han estat assumits i interioritzats com a substancials per una gran part dels valencians que, en termes de cultura nacional, difícilment consideraran com a pròpia cap altra que no siga la definida com a espanyola. Assumir això, però, és tant com assumir la destrucció final de la pròpia continuïtat cultural, l’anihilament dels components distintius i propis, i la mort lenta de tot allò (la llengua, en primer lloc!) que impedeix encara la dissolució final de l’especificitat valenciana dins del conjunt polític i cultural castellano-espanyol. I aquest és el destí implacable que ens espera: l’extinció i el desert a mitjà termini, si la societat valenciana (Generalitat, partits polítics, ajuntaments, escoles i universitats, professionals, clubs esportius, escriptors, comissions de festes...) no considera molt seriosament la cultura pròpia, la feta i produïda en el país propi i (no únicament, però molt especialment) en la llengua del país, com l’expressió d’una cultura nacional, la seua. Ni millor ni pitjor que qualsevol altra: simplement una cultura nacional com la dels altres països d’Europa, però que resulta ser la nostra. Oberta i viva, i no resignada a la desertització, ni a la desaparició del món de les cultures vives. Però això, ai dolor, sembla que té poca importància, o no gens, per als planificadors estratègics. I és un símptoma més d’una certa moda ideològica que creix i s’escampa, molt “moderna” i possiblement nefasta. Potser en parlarem un altre dia.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1660 | 05/04/2016
 Deu ser que –tal com passava amb el Déu d’Israel quan els jueus combatien contra filisteus o cananeus fa més de trenta segles, o amb el Déu dels cristians fa nou-cents anys quan començaren les croades– la grandesa d’Al·là creix i es confirma quan els seus seguidors més virulents assassinen bona cosa d’infidels a colps d’espasa, de bales o de bombes. N’hem fetes de tots colors i horrors els uns i els altres, pagans i cristians, jueus, musulmans, hinduistes, budistes, confucians, i seguidors de qualsevol religió imaginable, en nom d’alguna grandesa divina o del prestigi d’algun sant o profeta. Semblava, però, que els disbarats d’aquest tipus ja no encaixaven en la història del món contemporani, i que el seu lloc l’havia ocupat –mentre durà– la bogeria homicida en nom d’una doctrina racial o del futur feliç del proletariat. Fins que ha tornat, recuperat d’uns altres segles i d’un altre temps, el vell crit de la fe que mata i destrueix no solament en nom de Déu sinó pensant que així executa la seua voluntat i que amb aquest acte exalta la glòria de l’Altíssim. “Allahu akbar”, criden aquests joves quan fan esclatar el cinturó explosiu o premen el gallet del kalàixnikov per matar tants infidels com siga possible: “Al·là és el més gran”. Ja sé que aquest marc mental, creença i fe, resulta impossible i estrany per a un pensament mínimament racional –almenys a l’estil de la racionalitat que en solem dir “occidental”–, i per tant ens resulta molt difícil acceptar o simplement entendre que és realment el motor de tants actes individuals i col·lectius com els que d’ençà d’alguns anys ens espanten i alarmen. Llavors, ens entestem a buscar mòbils o justificacions que encaixen en allò que nosaltres suposem que seria –que ha de ser– una raó acceptable. El problema és que (amb una mica de bona fe i una certa superioritat intel·lectual subjacent i inconscient), a l’“Occident” solem pensar que els “nostres” conceptes racionals de caire sociològic, ideològic o polític (com ara l’imperialisme europeu, els mals del capitalisme, la política errònia dels nostres governs, la prepotència dels nord-americans, la marginació dels immigrats, i altres pecats semblants que d’altra banda són ben reals...) són els únics vàlids, i els apliquem també als “altres”: a l’islamisme radical i violent, en aquest cas, i així les “nostres” categories d’anàlisi explicarien els “seus” actes i projectes, des del suïcidi fins al nou Califat.
La realitat, però, és que “ells”, els predicadors, els líders, els organitzadors, els propagandistes, els reclutadors, els militants, i la infinita multitud dels seus amics, simpatitzants i protectors, no apliquen el “nostre” pensament (vull dir, en aquesta matèria, el pensament occidental modern, no el medieval) sinó un altre de ben diferent: el pensament religiós, en la versió més doctrinària i sectària. Les organitzacions com Al Qaida i després l’anomenat ISIS o Daesh, no atrauen i recluten nous membres tan abundants –inclosos tants milers a Europa– promovent el socialisme, l’anticapitalisme o la lluita antiimperialista, sinó proclamant que són musulmans perfectes, deixebles rigorosos del Profeta, i creadors d’un Califat on l’Alcorà ha de ser l’única llei. Aquesta és la voluntat divina, immutable, absoluta, i per tant l’eliminació de tot allò que s’hi opose és un deure piadós del creient. Així, el lluitador fidel en aquesta guerra, en el seu acte suprem de combat, no cridarà “Fora l’imperialisme!” o “Mort al capital!”, sinó Allahu akbar! Pot haver-hi condicions que faciliten la propagació d’una doctrina funesta, com les sancions contra Alemanya després de la I Guerra Mundial, que afavoriren l’ascens del nazisme. Però sense la mala llavor de la doctrina no creixeria la mala planta. “La qüestió, doncs”, recordava jo ací amb motiu de la matança de periodistes de Charlie Hebdo, “no és l’enfrontament est-oest, ni nord-sud, ni explotació postcolonial, ni defensa de la cultura, ni preus del petroli... La qüestió, segons afirmen expressament els interessats, és una matèria de fe, de l’Alcorà, la voluntat de Déu. Exactament com el Déu dels croats i de la Inquisició, el Déu que manava cremar heretges, judaïtzants i bruixes. Érem iguals. Érem, però fa segles que ja no som. La diferència és que en terres ‘cristianes’ aquest Déu ara està fora de la llei, fins i tot a la Ciutat del Vaticà. I per a tots els ISIS, Al Qaida i similars, des de Mauritània fins a Mindanao, aquest Déu és la llei”. Em sap molt greu constatar que tants opinadors il·lustrats, i alguns polítics nostres, encara no han entès una cosa tan simple i tan clara.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1659 | 29/03/2016
 Probablement el títol és inadequat (“els altres” vol dir uns altres llibres), però aquest és, vagament, el tema d’un article publicat fa alguns dies en un diari digital de València. La periodista, Ana Valls, recorda que “ens agraden els rankings”, ordenar fets, persones o coses en una llista que pretén ser també una jerarquia de qualitats, de més valor a menys, i que la literatura és una víctima eminent d’aquest vici o mania. Quant als criteris que governen la confecció d’aquestes llistes, és obvi que no són indiscutibles: allò que és excel·lent per a uns lectors o crítics, és detestable per a uns altres. Perquè els valors quantitatius són mesurables (com ara el pes en grams d’un best-seller de platja, o els beneficis de l’editor), però els qualitatius estan inclosos en les lleis de la relativitat, la general i l’especial. Per contra, si l’amor que desperta un llibre és relatiu i variable, sembla, segons diu també Ana Valls, que l’odi pot ser universalment compartit. Així, el llibre més odiat de la història seria molt justament Mein Kampf, de l’insigne escriptor Adolf Hitler: no sé si és el més odiat, però cal dir que s’hauria ben guanyat “el nefast honor”. La periodista ho recorda a propòsit de la nova edició en dos volums acadèmics i gruixuts, extensament comentada i amb un aparat crític exhaustiu, edició primera i única després que han passat els 70 anys de reserva dels drets (propietat de l’estat de Baviera), i si l’obra odiosa ha tingut un cert èxit de vendes deu ser per la mateixa raó que el nazisme, la II Guerra Mundial o l’Holocaust, Stalin o el Gulag soviètic, són matèries que, per alguna raó misteriosa i possiblement una mica morbosa, continuen fascinant generacions successives d’espectadors i de lectors: el Mal o el mal, en cursiva o amb majúscula, pot provocar en els humans allò que en italià en diuen brivido i en francès frisson, com una pell de gallina interior, i sembla que, des del llibre del Gènesi, ha exercit sempre una atracció malaltissa. Vull dir, com a confessió pública, que potser jo mateix compraré aquest nova edició del llibre més odiat quan disposem d’una traducció solvent, ja que el meu domini massa pobre de l’alemany no em permetria una lectura còmoda. Però l’article d’Ana Valls aprofita el cas per introduir un altre tema bastant més atrevit, interessant i pròxim: quins llibres o autors odiem o ens “esmussen”, quins llibres no podem suportar, no hem pogut acabar. Un grapat d’escriptors valencians responen a la pregunta.
Començant per Manuel Baixauli, que detesta aquell llibre “que em tracta d’estúpid”, és a dir aquell en què l’autor ho explica tot, ple de clixés, que no deixa buits, que no deixa espai per a la intel·ligència del lector: és a dir el 90% dels best-sellers, la mala literatura. Baixauli abandonà a meitat L’ombra del vent, de Ruiz Zafón, i va fer santament. Jo, pobre de mi, vaig ser més imprudent, i vaig assegurar que alguns dels autors que he trobat més durs de digerir són alemanys, com ara Musil, el patriarca Goethe, i molt particularment Nietzsche. I vaig afegir que “quan els alemanys es posen a fer filosofia a través de la narrativa són molt pesats”. Qui sap si és culpa de les traduccions. Podria ser pitjor. El meu amic Ferran Torrent també l’encerta quan afirma que sovint depèn de l’època en què hem llegit un autor: en temps passat li agradà Forsyth, i ara no pot amb ell. I jo tampoc. Raquel Ricart explica que de jove no va poder acabar Retrat de l’artista adolescent, i després, per mandra o por, mai no s’ha atrevit amb Ulisses. És una pena, Raquel: busca la versió de Mallafrè, vés llegint a poc a poc i sense prejudicis, i ja em diràs el resultat. El judici final de Martí Domínguez va pel cantó de la ideologia: “Em desagraden d’allò més els llibres de Federico Jiménez Losantos, Alfonso Ussía, César Vidal, Pío Moa, etc., que a més a més omplin els prestatges d’El Corte Inglés. Crec que tota aquesta tropa carpetovetònica ha estat nefasta per a la concòrdia i la salut de la nostra democràcia”. Té tanta raó com els crítics de Mein Kampf. Xavier Aliaga no pot suportar L’ombra del vent, i menys encara El codi Da Vinci. Jo tampoc, i me n’alegre. I Josep Piera confessa que durant molts anys li havia tingut mania al Quijote, perquè a escola els el feien llegir en veu alta i si fallaves et castigaven. Cosa que demostra que el millor llibre pot fer-se odiós si hom se l’ha d’empassar sense ganes. I que, per contra, la mala literatura, siga de Hitler, de Dan Brown o de Ruiz Zafón, pot fer milionari un escriptor. Dit això, espere que els lectors hagen passat uns bons dies de Pasqua.
| | << < [6] [7] [8] [9] [10] [11] [12] > >> |
|
|
