| Avui és diumenge, 5 d'abril de 2026 |
| << < [7] [8] [9] [10] [11] [12] [13] > >> | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1658 | 22/03/2016 
 Ningú no discutirà que en aquesta Europa occidental nostra, al llarg dels darrers seixanta anys, els atributs més clàssics de la sobirania dels Estats, que abans eren intocables, s’han esvaït progressivament. Un era la possessió d’una moneda pròpia que es podia emetre amb més o menys abundància, i que pujava i baixava segons les circumstàncies o les decisions dels Estats. S’ha acabat per als quinze països de l’euro. Un altre era el tancament de les fronteres, ratlla sagrada que no es traspassava sense permís de l’Estat, amb barreres, control de passaports, duana i tota la resta. Ara, o almenys fins ara, les podem creuar sense aturar-nos. Quant a l’atribut de les relacions exteriors, no cal dir que la llibertat (sobirana) d’acció dels Estats queda sovint condicionada per les polítiques conjuntes de la Unió. Doncs, també la “sobirania de relacions” s’ha quedat en poca cosa. I l’atribut més espectacular, el poder militar, als Estats europeus té cada vegada un paper més secundari, excepte en el terreny representatiu (fer exhibicions, desfilades i coses així), i en general només s’aplica en missions exteriors: no exteriors a un país europeu i contra un altre, sinó exteriors a la Unió Europea. Una cosa mai no vista abans, impensable fa poc més de mig segle. En canvi, cap Estat europeu no està disposat a deixar de fer la pròpia política cultural, la pròpia política lingüística i la pròpia gestió dels elements simbòlics, ja siguen dates i commemoracions com personatges històrics, de l’art o de la literatura: de totes les figures, en fi, que es projecten com a emblema i representació de l’espai nacional, endins i enfora... A això, cap Estat no hi pot ni hi vol renunciar. En realitat, durant els últims anys s’ha intensificat l’acció dels Estats en aquelles dimensions que abans eren accidentals o secundàries. Perquè “abans”, allò fonamental i primordial era el fet que un Estat poguera prendre amb perfecta independència totes les pròpies decisions, però resulta que, avui dia, les decisions d’un Estat de la Unió Europea, en termes de política econòmica, de política exterior, i fins i tot d’acció militar, estan sotmeses a uns condicionaments superiors. I en el cas de la moneda, dins de l’espai de l’euro la “sobirania nacional” ha deixat d’existir.
Allò en què els estats continuen sent absolutament sobirans és en la política cultural i lingüística i en la política de símbols considerats nacionals. Com l’Estat espanyol que, a través sobretot de l’Instituto Cervantes, nau almirall de la flota, actua amb molt més vigor que fa trenta anys en la política d’expansió de la seua llengua i cultura. I França dedica esforços infinits i milions incomptables per al manteniment del prestigi i de la difusió de la cultura francesa. Si tants països plantegen la batalla en aquest terreny, per què nosaltres no hem de fer-ho? Per què Catalunya (per no parlar del País Valencià, perfectament miserable en aquesta matèria) no aplica tots els recursos possibles per promoure una política cultural, simbòlica i lingüística infinitament més activa i contundent? Sembla com si les balances fiscals i altres factors per un estil foren el fonament més profund de l’afirmació d’una existència nacional. Però el futur del país, la consistència i pervivència en tant que país, no depenen de si la Generalitat d’ací o d’allà negocien uns milions d’euros més o menys per un nou finançament. Cosa que és justa i del tot i necessària, però hom pot caure en un parany que és producte d’un error de plantejament conceptual: l’error de donar un significat (teòric) que no té al tema (pràctic) fiscal i econòmic. Perquè els interessos pressupostaris o fiscals i la solidesa nacional són, com a conceptes, dues coses diferents. I la primera no condueix infal·liblement a la segona: els anys 80 i 90, quan Espanya creixia en riquesa i recursos, a Portugal potser li hauria convingut formar part del seu país veí. Però als portuguesos no els va passar pel cap que el sentit de l’existència, i el present i el futur de la nació portuguesa, depengueren de la renda o dels recursos fiscals, que haurien augmentat moltíssim si Portugal s’hagués convertit en una comunitat autònoma espanyola. Però, justament, ells no voldrien ser mai una comunitat autònoma d’Espanya. Ells són una altra cosa, i volen continuar sent allò que són. I nosaltres, sovint, sembla que no sabem quina cosa volem ser. Si ho sabérem, parlarien més de cultura, de símbols i de llengua, potser tant com de diners i de balances fiscals. Proclamaríem la independència cultural, mentre esperem que arribe (almenys) la financera.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1657 | 15/03/2016
Això era fa deu anys, el febrer del 2006, i el visitant, que estima Roma i Nova York com a ciutats absolutes i pròpies, no havia tornat a la Gran Poma des de l’any abans de la desgràcia, i dedicà la primera visita al gran forat, al buit, allà on hi hagué les torres tan belles i llavors només hi havia un espai incomprensible, immens. El viatger no era arquitecte, però sabia que sobre aquesta fossa cap construcció no seria mai com aquelles que l’horror va destruir. El visitant era valencià, i sabia també que un arquitecte valencià havia de cobrir amb unes ales grans i previsibles l’espai que aquella vesprada de febrer, ventosa i freda, tenia llargament davant dels ulls. Hi havia màquines picant o removent terra, hi havia encara ferros retorçuts, hi havia una grisor espessa a l’altra banda i per dins i per damunt. Hi havia grans cartells que explicaven una llarga història, el futur de la qual no comprenem encara, i feia molt de fred, ja s’endevinava que la neu que no havia caigut estava a punt de caure. El visitant venia de menjar bon peix a la vora del port, al moll 17, que era un lloc conegut i amb evocacions antigues. L’endemà pensava menjar coses desconegudes uns carrers més amunt, a China Town. De moment, medità molts minuts sobre el sentit de tot plegat, que no té gens de sentit. I pocs dies després, en una sala del Metropolitan Museum, el visitant curiós contemplava l’exposició dedicada a Santiago Calatrava, als seus dibuixos i escultures com a reflex de les arquitectures, o potser al revés. El visitant sentia unes vagues pessigolles de vanitat local veient imatges de la seua ciutat, o més ben dit d’allò que ja fa anys que representa que és València, més que les falles, Blasco Ibáñez, la Llotja i la terra de les flors, de la llum i del color. Potser hem eixit guanyant, pensà, si València jo no és només spanish paella i folklore de traca, potser hem eixit perdent si tampoc és arquitectura gòtica i neoclàssica, si ja ens han de veure només com una exhibició calatravesa. Qui sap si n’hem fet un gra massa, multiplicant aquesta arquitectura de construccions tan previsibles ja i tan reiteratives, que encara sembla que es multiplicarà més, com fabricades amb un joc una mica mecànic al qual em costa de trobar-li l’ànima. I jo, pobre de mi, viatger sentimental, no sabia imaginar ales futures d’ossos de ciment cobrint aquell buit de la història, com el ciment que ocupa el nostre riu. Després, en altres llocs i davant d’altres mostres ben conegudes de calatravisme, el viatger valencià, començant a València mateixa, ja no ha sentit cap pessigolleig de vanitat local, sinó més aviat una mica de vergonya.
Com ara a l’aeroport de Bilbao-Sondika, on entren lliurement la humitat i l’aire fred, els passatgers desprotegits poden atrapar refredats memorables i durant molt de temps les goteres completaven el clàssic repertori de molèsties, problemes i defectes que acompanyen tantes obres pensades en termes d’exhibició d’enginyeria plàstica on els usuaris, és a dir les persones, no compten res en el projecte. O com al pont famós de Venècia, bella gosadia transparent, per on has de passar mirant molt bé on poses cada peu, on la humitat fa que rellisquen contínuament els vianants, on les maletes amb rodes són difícils de portar (ho he comprovat) i acaben trencant els graons, on el gran avantatge és que més d’un espavilat es posa sota l’arc de vidre i contempla a plaer les cuixes de les dones, i on, com sol passar, la construcció ha costat tres vegades més diners i més temps del que calia. Ara, a primers d’aquest mes de març, ha tingut lloc la inauguració d’aquella estació del World Trade Center, de la qual fa deu anys jo contemplava l’inici de les obres. Grans ales d’ocell, atrevides, immenses, com si hagueren d’envolar-se, diuen, a l’aire de Nova York. Etcètera. Però no hi ha hagut cerimònia solemne, ni festa, ni celebració del final de l’obra. Res, únicament discreció i mal humor. Perquè l’obra que havia de costar dos milers de milions de dòlars n’ha costat quatre mil, i en compte d’acabar-se el 2009 s’ha acabat el 2016: pur Calatrava. I sobretot perquè, tal com han dit altes autoritats de la ciutat, allò que havia de ser un emblema de la renovació del sud de Manhattan s’ha transformat en un símbol de l’excés. Alguns ídols han volgut instal·lar-se en columnes massa altes, i alguns idòlatres han pagat a un preu massa alt pedestals i estàtues. I no cal anar a Nova York per comprovar-ho.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1656 | 08/03/2016
 “L’espai-temps diu a la matèria com s’ha de moure, la matèria diu a l’espai-temps com s’ha de corbar”. Cosa que, als no iniciats, ens deixa tan perplexos com a sant Agustí el dogma de la Trinitat. Aquesta frase resumeix la visió de l’univers segons la teoria de la gravetat d’Einstein, tal com recordava fa poques setmanes el Grup de Relativitat i Gravitació de la UIB, en la seua publicació “La Simfonia de l’Univers”. Sembla que per als pitagòrics, els espais entre els sons de l’escala musical tenen les mateixes proporcions que les distàncies entre els planetes: cada planeta té la seua “esfera” (com molts segles més tard va comprovar el viatge de Dante al Paradiso), les més llunyanes produeixen sons aguts, les més properes sons greus, i de la combinació naix una bella harmonia. És la música de les esferes, tal com la imaginaven els grecs i una llarga descendència medieval i moderna: encara en 1619, un gran astrònom rigorós i metòdic com Kepler, en el seu llibre Harmonices mundi, explicava els moviments dels planetes seguint un model que els relacionava amb les escales musicals, on la nota més alta correspondria al més allunyat del sol, i la més alta al més pròxim. Supose que alguns de vostès, tal com he fet jo moltes vegades, han fet treballar el cervell per intentar entendre els misteris ocults de l’univers, els àtoms, les partícules, la física quàntica, i altres secrets amagats. Amagats als profans, que no tenim la clau que n’obre la porta, no dominem el llenguatge de fórmules i nombres, i no sabem exactament ni tan sols què és la força magnètica o l’electricitat. Ni què és realment la llum, que figura si no vaig errat en l’equació més famosa de la història, segons la qual l’energia associada a una partícula és igual a la seua massa pel quadrat de la velocitat de la llum. O siga, E=mc2, tal com apareix escrit en innombrables anuncis, samarretes, gorres, souvenirs, cartells, tatuatges i altres mitjans de difusió popular. Que la cara d’un científic pur, de gran bigot blanc i cabells escambuixats, haja sigut al llarg de cent anys més popular i més reproduïda que la de cap governant, actor, militar o esportista, és un motiu per pensar que la humanitat, malgrat tot, ha aprofitat finalment el pas d’un segle per acabar una mica més assenyada de com era.
El 1915 deu anys després de la fórmula cèlebre, en plena Gran Guerra, Einstein va presentar la teoria de la Relativitat General, explicant com es relacionen l’energia, la massa i l’espai-temps. Diu que, aleshores, a penes mitja dotzena de físics teòrics la podien entendre. Tinc entès que ara mateix ho comprenen no mitja dotzena de científics sinó alguns centenars o milers, i això representa que en definitiva els cent anys tampoc en aquest camp no han passat debades. Ara bé, per al públic en general i per als qui practiquem només la filosofia domèstica, si l’espai i el temps són relatius, si fins i tot poden ser una mateixa cosa, vol dir que no queda res que es puga dir absolut: absolutament res. Com abans el darwinisme amb la teoria de l’evolució, la relativitat esdevingué ràpidament la base de la teologia social del segle XX. Com poden ja aspirar a l’absolut l’economia, la política, les religions, les lletres o les arts, si els fonaments de l’univers –o la seua percepció, que tant se val– són necessàriament una cosa relativa? Més val que deixem córrer aquestes pretensions sense substància. I per acabar d’arrodonir-ho, l’any següent, el 1916, Einstein va predir l’existència de les ones gravitacionals, això que el 2016, exactament cent anys més tard, ha tingut una definitiva constatació empírica, tal com han divulgat a bastament diaris i televisions del món sencer. A Princeton, pels prats i bosquets que hi ha al voltant de l’Institute for Advanced Study, jo he vist passejar el fantasma d’un home de cabells blancs estarrufats, vestit de qualsevol manera: mirava l’agitació dels esquirols, i es quedava contemplant l’infinit amb ulls tristos i aquosos. Qui sap si Einstein, en algun moment, ell que era un gran violinista, escoltava aquell so que, per un instant brevíssim, ens ha arribat des de distàncies infinites: un blip o un ding, com una corda de violí polsada amb el mínim contacte d’un dit. Demostrant que l’univers profund no és només un abisme en silenci.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1655 | 01/03/2016
 Umberto Eco, mort fa pocs dies a Milà, insigne per moltes raons i en molts camps, a més de ser escriptor de popularitat immensa, era un investigador de primer ordre, un erudit a la manera clàssica, i un coneixedor molt profund del pensament medieval, i per damunt de tot era un gran universitari, un professor que, segons he llegit, es doctorà en filosofia amb una tesi sobre l’estètica en sant Tomàs d’Aquino i va ser molts anys catedràtic a Bolonya, mare de totes les universitats. Aquesta institució que en diem “universitat” és una creació de la societat medieval europea, cristiana i urbana: no de la societat antiga grega ni romana, ni de la societat moderna nacional i burgesa, ni de les societats industrials més o menys democràtiques. Les ciutats de l’hel·lenisme tardà van produir a tot estirar centres del tipus “museu” o “biblioteca”, com el cas paradigmàtic i mal comprès d’Alexandria, o algunes escoles il·lustres de filosofia, de retòrica o de medicina. Cal recordar que civilitzacions tan avançades com la islàmica o la xinesa tampoc no van produir res d’equivalent: van desenrotllar escoles de metges, de teòlegs o de funcionaris, però no universitats. La universitat, però, no solament va nàixer per concedir “llicència” per exercir una professió pública –de metge o de jurista– sinó que està lligada des de l’origen a la transmissió de la doctrina, a la glossa de textos (la “lliçó” volia dir la “lectura”...) i a l’acumulació i difusió del coneixement. Però aquesta connexió amb l’Església i amb els textos és justament la part que la societat burgesa va eliminar a poc a poc, al llarg del segle XIX. Quedà, això sí, la idea d’autoritat acadèmica, ja no en el camp de la doctrina teològica sinó, sobretot, de la doctrina científica. En el pensament científic no hi ha dogmes de fe, però allò que més s’hi aproxima –una mica light, i absolutament laic– és el “consens acadèmic” com a criteri d’acceptació social i com a font o expressió d’autoritat. Mentre es manté el consens sobre un determinat “punt de doctrina” (mentre és acord general i pròpiament acadèmic), aquest punt no pot ser impugnat per cap poder polític o judicial: cap govern, parlament o tribunal no té autoritat per declarar que la terra és immòbil i plana, que l’aigua està composta per una part d’hidrogen i tres d’oxigen, o que a València ja es parlava valencià abans de Jaume I.
Si alguna tradició pròpia té la institució universitària, és el discurs racional sotmès a les regles de mètode (fins i tot en el discurs teològic original), i el distanciament de les temptacions ocultistes i paracientífiques, allunyades de la raó discursiva. Fins i tot una novel·la tan imaginativa com El nom de la rosa no busca intrigues fosques i conspiratives a l’estil d’El codi da Vinci, i tota la penosa companyia. Però, tal com deia Eco en una de les frases cèlebres que circulen aquests dies, “la paranoia de la conspiració universal no s’acabarà mai, i no la pots extirpar perquè mai no saps què hi ha dins. És una temptació psicològica de la nostra espècie”. La conspiració comunista, o jueva, o capitalista, o maçònica, o dels grans financers, tot es despatxa. I simultàniament l’irracionalisme s’escampa en la vida social, acompanyat d’una contínua subversió mediàtica (i de vegades fins i tot institucional, com ha passat al País Valencià) contra la primacia de la raó i del mètode com a camí al coneixement. És a les aules de les universitats, des de les primeres lliçons a Bolonya a finals del segle XI, on s’ha ordit al llarg dels segles aquell teixit sobre el qual ha pres forma un sistema de valors i d’idees que continua sent irrenunciable, des del punt de vista intel·lectual i ètic, per als europeus del segle XXI: la idea de naturalesa i la idea de raó, la idea de ciència, la idea de llibertat, i sobretot el concepte i la pràctica del dubte i del debat. En el currículum del professor de Bolonya hi ha un petit punt estrany: el 1997 es deixà ensarronar per algú, i participà com a estrella invitada en aquell fantasmal congrés sobre el III Mil·lenni, que organitzà a València la senyora Barberà. Poc després, però, el professor afirmava: estic exposat a milers d’imbècils que organitzen congressos sobre el III Mil·lenni. “Ja no puc més, estic fart”. Fet que demostra que, un dia o un altre, la raó s’obre pas i s’imposa. “L’herència fonamental de la il·lustració”, escriu Eco en una altra de les frases que circulen, “es resumeix en açò: hi ha una forma raonable de raonar i, si es tenen els peus en terra, tots haurien d’estar-hi d’acord, perquè també en filosofia hem de fer cas del seny”. I, si bé es mira, la il·lustració començà fa nou segles a Bolonya.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1654 | 23/02/2016
 Qualsevol que conega una mica la història dels temps del Renaixement sap que en matèria d’intrigues, dones, morts, o fills complicats, els Borja no són excepcionals al costat d’altres llinatges i corts de l’Europa del seu temps, inclosa la cort pontifícia: altres papes dels segles XV i XVI no van dur precisament una vida santa i exemplar. Comprenc que les llegendes negres són males de blanquejar una mica, difícils de reduir a l’habitual grisor humana. Comprenc que quan una llegenda bèstia i maligna (totes són iguals: sexe, sang, diners, dimonis, la recepta habitual) té com a actors papes i fills de papes, la temptació és encara més grossa. Comprenc que amb això es puga fer mala informació i pitjor literatura. Però ací s’acaba la meua comprensió. Allò que em costa d’entendre és que, a hores d’ara, hom continue presentant com a veritat històrica, amb aire de novel·la o no, les més vulgars i barroeres mentides. Si algú vol vendre un subproducte literari o cinematogràfic sobre els Borja, si vol vendre novel·les on són presentats absurdament com a “família del crim”, i el papa com un padrí de la màfia, és molt lliure de fer-ho. No és tan lliure de voler-ho presentar com a històric, és a dir, com a versemblant o realista, basat en fets que van passar, en personatges reals. Fa anys, vaig llegir les primeres cinquanta pàgines d’un esguerro firmat pel famós Mario Puzo, i no vaig poder continuar: era massa grotescament ignorant, massa ridículament fals, massa de tot. L’autor no sabia què era un papa, què era un bisbe, un cardenal, un concili, un conclave, un palau romà, un Orsini, no sabia absolutament res. Però això és el que es vengué per milions d’exemplars en tot el planeta. Llavors a Espanya, per acabar-ho d’adobar, en la revista dominical d’un gran diari seriós, comentant la novel·la, Alexandre VI hi apareixia associat a Hitler, Stalin, Àtila i Neró. El més pervers de tots els pontífexs, que realitzà “verdaderos alardes de desenfreno”, pare de Lucrècia, “una de las mujeres más pervertidas del Renacimiento” (pobra Lucrècia, després de tants anys!). Deia que “consiguió convertir el Vaticano en un grandioso burdel”. Després vingué una pel·lícula espanyola igualment ignorant, bèstia i banal, i després arribà a la Televisió de Catalunya una producció nord-americana que supera tota infàmia, ignorància i barbàrie anterior. Abans d’emetre la sèrie, la direcció de TV3 m’envià els CD i em demanà opinió, i vaig respondre assegurant que era falsa de tota falsedat, intolerable, repugnant i estúpida: la van emetre igualment.
I fa pocs dies, el 14 de febrer, en una columna de l’última pàgina del diari El País, un famós escriptor valencià començava així l’article: “Decía Joan Fuster que todos los papas y príncipes renacentistas eran unos facinerosos, pero los nuestros, los Borgias valencianos eran los mejores, los más profesionales y también los más imaginativos, puesto que al crimen le añadían un voluptuoso placer. A la hora de impartir el veneno unas veces lo hacían con la liturgia sinuosa de un sacramento vertiendo la pócima desde el falso anillo en la copa del distraído comensal y otras usaban el matarratas a porrón entre grandes carcajadas como una gracia añadida al banquete. Y si se veían obligados a sustituir el veneno por el puñal, eran partidarios de una estocada rápida y por la espalda que les diera tiempo a llegar a los oficios a pedir perdón a Dios. Cada tierra imparte su genio”. Bé, en primer lloc he de recordar, agraït encara, que el mateix escriptor va presentar l’edició castellana del meu Borja Papa a Madrid i, com que havia llegit el llibre, cal suposar que és conscient que totes aquestes bestieses banals són rigorosament falses. Però ja se sap que, en tractar-se dels Borja, tot es despatxa, tot es pot dir, tot pot ser objecte d’estúpida infàmia. Que Déu ens empare, perquè això no té remei: deu ser cosa d’un destí implacable i fatal. Vinga, doncs: don Corleone papa, la màfia renaixentista, l’incest, els verins, la dona barbuda, els punyals, l’escala damunt de la cabra, i a veure qui la diu més grossa. Quant a l’autoritat de Fuster en aquesta matèria, dubte que hagués dit mai això que li és atribuït, a pesar que en el seu temps la realitat històrica de la família era molt menys coneguda que la llegenda vulgar. Ara, però, després de tants llibres, articles, congressos i simposis, insistir en les mateixes vulgaritats ja no és simplement frívol, és imperdonable. Qui sap si és també el geni de la terra. O que el verí dels Borja encara actua, passats més de cinc segles.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1653 | 16/02/2016
 Això era un any dels primers setanta, a Szeged, al sud d’Hongria, en unes jornades sobre el futur de les comunitats rurals europees, convocades per C. Lévi-Strauss des de París. Érem uns quinze o vint antropòlegs i sociòlegs vinguts dels països d’Europa de l’Est i de l’Oest, en amable i novíssima convivència (tan nova, que els col·legues que venien de Praga anaven sempre acompanyats per dos individus del Partit que no els perdien de vista). Van ser, per a mi, uns dies molt profitosos i plens d’observacions impagables. Com una vesprada, en una llarga conversa, quan el professor N. –no en recorde el nom exacte, i no em vull equivocar– comentava que, a Espanya, quan s’acabara el franquisme ja estaria tot resolt, mentre que a Polònia, el seu país, quan s’acabara el comunisme quedaria encara la dictadura de l’Església catòlica. Ho vaig recordar vivament alguns anys més tard, quan els obrers metal·lúrgics de Solidarnosc resaven rosaris incessants, es confessaven agenollats davant de les drassanes i portaven escapularis amb la imatge negra de la Mare de Déu de Czestochowa. Però va ser gràcies a ells, al lideratge de Lech Walesa i al suport de sectors urbans i liberals, que la democràcia, malgrat tot, va tornar a Polònia. I ho tornava a recordar quan, poques setmanes després de la mort de Joan Pau II, davant del palau arquebisbal de Cracòvia, contemplava l’asfalt del carrer, les voreres, els bancs i els murets baixos d’un parc, fins on arribava la vista, encara coberts de cera bruta, de restes d’espelma, de culs de llàntia i de ciri: tota la cera que va deixar la multitud que passava les hores agenollada de cara a la façana del palau, resant pel seu antic arquebisbe o invocant el futur sant nacional. Aquells dies a Cracòvia Guillem Calaforra, llavors professor de literatura catalana a la vella i gloriosa universitat, veí de la ciutat i molt sòlid coneixedor del país, m’explicava que allà era molt incòmode no ser creient catòlic o practicar la llibertat de parlar i fins i tot d’actuar segons criteris poc canònics, i que a Polònia la dreta, omnipresent i extensa, resultava intractable i escassament comprensible vista des d’una perspectiva més “occidental”. Ara mateix, una altra dècada més tard, el partit dels germans Kacinsky (de Lech, mort en l’accident aeri de Smolensk, i del seu bessó Jaroslaw), reaccionari, antieuropeu, antioccidental, ultracatòlic i ultraxovinista, domina amb majoria absoluta i està fent reconstruir el país a la seua imatge. El catòlic Walesa no era prou per als Kacinsky: no prou catòlic, no prou integrista, massa democràtic.
Qui no entén que Polònia és també, o sobretot, el nacionalcatolicisme en la seua expressió més profunda, la idea que pàtria i església, nació i religió, poble i moral tradicional, són una i la mateixa cosa, no pot entendre l’evolució actual. De passada, si hom observa un mapa electoral, comprovarà que la ratlla entre els territoris de majoria dretana i els de majoria democràtica o d’esquerra, dibuixa la divisòria històrica entre l’Imperi rus (la Polònia més profunda) i l’àrea que va formar part d’Alemanya fins al 1945. A la ciutat de Cracòvia, cada hora de les vint-i-quatre hores del dia, al campanar de l’església de la plaça major un membre del cos de bombers obre una finestra altíssima i fa un toc d’alerta repetit fins que enmig d’una nota molt llarga el toc s’acaba en sec. Recordant que un dia remot medieval arribaven els tàrtars, un soldat va tocar la trompeta avisant, i el toc es tallà quan una fletxa li travessà la gola. A la plaça, davant de l’església, un personatge fa el paper de tàrtar, amb el cap afaitat i un cua de cabells a l’occipuci, amb llargs bigots penjant i acompanyant cançons amb un instrument exòtic. La gent li deixa monedes, ell s’hi guanya la vida, i entre tots cada dia recorden d’on ha vingut sempre el perill. I a la ciutat de Poznan, que es deia Posen quan era part d’Alemanya, hi ha un castell o palau gris de pedra, diuen que el darrer castell prussià, i al costat, en un parc, hi ha un monument fet d’unes creus enormes i lligades, com captives que s’han d’alliberar, i una inscripció recorda els anys de les sublevacions dels polonesos contra la dictadura comunista, contra els soviètics, és a dir, contra els russos i contra els ateus. Al peu del monument hi ha escrit Sacratissimo Cordi Polonia restituta. Polònia restituïda al Sagrat Cor, i amb això està tot dit, i no sé si comprès. Els bessons Lech i Jaroslaw Kaczynski no són, per tant, únicament una broma de mal gust, un accident: són resultat d’una ànima profunda nacional, de Ràdio Maryja, d’una dreta que ve del barroc i del concili de Trento. Exactament com una certa dreta espanyola, no tan residual. Que té una mostra perfecta al palau arquebisbal de València.
| | << < [7] [8] [9] [10] [11] [12] [13] > >> |
|
|
