Joan F. Mira | El Temps, núm. 1605 | 17/03/2015   

Des de Rússia al Califat, 1

No sé què ens ha de provocar més inquietud, si la intervenció expansiva de Vladímir Putin a Ucraïna, o la popularitat creixent de què gaudeix entre els seus compatriotes russos, popularitat que ara mateix, immediatament després de l’assassinat de Nemtsov (siga qui siga que l’haja provocat o encomanat), sembla que arriba al 80%, sense que les sancions exteriors, poc més que simbòliques, arriben a afectar la quasi veneració dels russos pel seu tsar-president. Amb tot això, tal com recordava fa poc temps Ezio Mauro al diari La Repubblica, descobrim allò que en realitat ja sabíem i que no hauríem d’haver oblidat, és a dir, l’ànima imperial de la Rússia perenne, ànima irreductible i eterna, que per tant no és una creació de l’expansionisme soviètic, sinó que el va precedir i acompanyar, i el sobreviu després de l’afonament i descrèdit del sovietisme imperial. En aquestes parts de l’oest d’Europa (no en l’Europa central) hem oblidat o ignorat que al mateix temps que els imperis colonials d’Occident s’estenien per Amèrica, Àsia i Àfrica, hi havia un altre imperi, continental i que per tant no hagué de saltar  oceans, que s’escampava cap a l’Orient fins a cobrir una superfície immensa, fins a l’oceà Pacífic i Mongòlia, i cap al sud fins al Caucas i més enllà encara. La diferència és que, mentre els imperis occidentals ja fa molts i molts anys que van desaparèixer, aquest imperi oriental, l’imperi rus, es manté en gran mesura, com a part del territori de Rússia mateixa. Els europeus occidentals, curiosament, que protestem amb gran indignació davant de qualsevol mostra real o hipotètica d’imperialisme residual, mirem com a cosa perfectament normal la continuïtat del més gran imperi continental –euroasiàtic– que ha conegut mai la història. Mentrestant, Putin i la major part del poble rus (forces polítiques, mitjans de comunicació, intel·lectuals i ciutadania en general) consideren que no solament han de conservar aquesta expansió històrica cap a l’orient i el sud, com a part del seu territori propi, sinó que han de renovar d’una manera o d’una altra l’expansió cap a l’oest, també com un dret inalienable. Òbviament, aquesta pretensió (que és una ideologia nacional) és difícilment conciliable amb allò que en aquest costat occidental entenem per societat democràtica i per respecte a les regles del joc. Així, passat prop d’un quart de segle des de l’esclat de la Unió Soviètica, consolidat novament un poder tan autocràtic com en temps dels tsars o del Partit Comunista, assegurat el repartiment oligàrquic del botí de l’Estat, s’ha acabat l’interregne, i Rússia torna a ser allò que era: una nació tan immensa i extensa que ella mateixa es considera un continent, no una part de cap altre, i menys una simple part d’Europa.

Contemplada des de l’exterior, vista des d’aquest extrem d’Europa, Rússia és un espai gairebé sense límits, o més aviat amb límits només a l’oest, perquè els de l’est són tan remots que és com si no existiren. Anar des de Sant Petersburg fins a Vladivostok, o de Moscou fins a Pietropavlosk, capital de Kamtxatka, és com fer-li mitja volta al planeta, una cosa inconcebible per als humans normals. Potser per això els russos no pensen del tot que són humans normals: ells, des de dins, també veuen que el seu país és immens, que mirant a llevant no s’acaba mai, i que per tant els russos no són com els altres pobles. Sobretot d’ençà que van rebre dels bizantins la missió de cristianitzar les estepes, i de portar la creu en lentes jornades fins a la taiga i la tundra, fins a l’Àrtic i fins a la costa del Pacífic, i tot això no fent únicament un imperi amb metròpoli i dominis externs, sinó fent alhora un sol país. L’imperi era una altra cosa, no terra russa infinita sinó altres terres, països del Caucas, pobles islàmics, tàrtars, turcs, asiàtics o bàltics. Era imaginable, fins i tot per a la burocràcia del tsar, fins i tot per a Lenin, que la distinció entre russos i no russos algun dia pogués donar lloc a una distinció entre Rússia i uns altres països, vells o nous. No dic que aquesta separació fóra prevista, ni acceptada, dic que era imaginable. Lenin va renunciar, molt a contracor, a alguns trossos occidentals de l’imperi a fi de salvar-ne la resta. Stalin (que era georgià, ortodox i més rus que els russos) el va reforçar i ampliar cap a l’oest, i després Ieltsin, nou pare efímer dels russos, valent i borratxo, ho va desmuntar tot un dia de gran nerviosisme històric. Des d’aquell dia, els russos han de repensar a cada moment el seu país, amb una obsessió històrica profunda i perillosa.

Aquest article continua ací

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1604 | 10/03/2015   

Comèdia

És cert, tal com  afirmen els (pocs) que verdaderament saben de llibres, que la Comèdia, dita Divina, continua sent la més humanament extraordinària i misteriosa de totes les obres amb què puga ensopegar un lector ambiciós. És igualment cert que el cinisme, l’agressivitat, l’orgull i l’audàcia de Dante ultrapassen els de qualsevol escriptor, d’abans i de després. I és cert també que ell ho sabia: pareix inconcebible, però ho sabia. Tant, que, de tots els cercles dels pecadors, l’únic que considera hipotèticament propi és el de la supèrbia. I estava convençut, com mai no ho ha estat cap altre autor que no siga el de la Bíblia, que la seua obra era la veritat, tota la veritat, la veritat que té més importància que totes. Allà hi ha l’ordre de l’univers sencer, des del centre de la terra fins als cercles mes alts de les estrelles, hi ha tota la història de l’eternitat, la història de la humanitat, la de Dante mateix, que és la que compta, i la de Beatriu, que està per damunt de totes. Això no seria més que especulació doctrinal, una fantasia fabulosa sobre la política, la filosofia i la teologia dels segles medievals (i d’algunes llegendes procedents del món islàmic) si no tinguera la potència narrativa i poètica que té. I no seria més que una gran història (a l’altura, això sí, de les històries d’Ulisses, de Hamlet, del Quixot), si Dante no haguera inventat el més alt i singular personatge que mai ha passat per la ment i la ploma de cap escriptor: Beatriu, l’enviada de Déu, criatura de Dante que la crea. Una cosa mai no vista tampoc, ni abans ni després. Tal com vostès deuen recordar, Dante es troba perdut en la selva obscura de la vida, i és Beatriu la que baixa del cel  fins als llimbs a demanar-li a Virgili que faça de guia al seu antic enamorat. Però Virgili, quan la veu, ja diu: “Oh dama plena de virtut, per qui / l’espècie humana és més que el contingut / d’aquell cel que té el cercle més petit!”. (Nota de cosmologia medieval: el cel de cercle més petit és el cel lunar, el més baix, el que conté directament la terra i per tant la humanitat.) És a dir, Virgili està dient que per ella la humanitat és més que humana! O siga, que Beatriu eleva a un nivell més alt la que en podríem dir dignitat ontològica de l’espècie, cosa que és una heretgia inaudita, una blasfèmia: això, segons la doctrina, només pot ser obra de Crist o, en tot cas i per extensió, de la Mare de Déu. Algú podrà pensar, però, que és com una metàfora poètica de l’autor enamorat. Doncs, no senyor: és part de la substància mateixa del poema i del fons de tota la història.

La cosa és que Dante Alighieri va conèixer una xiqueta de pocs anys, potser nou, la mirava passar, hi va tenir poc tracte –hi ha qui diu que ella ni se’n degué adonar realment que tenia un poeta enamorat–, i la criatura es va morir encara ben jove. La resta és ja literatura universal, i Borges, recordat per Harold Bloom, podia escriure: “Infinitamente existió Beatriz para Dante. Dante muy poco, tal vez nada, para Beatriz”.  D’aquest molt poc, doncs, d’aquest potser no res, Dante va crear un personatge infinit. Una dona infinita. Una “dama del cel” que al mateix temps és infinitament desitjable: Dante, quan la torna a trobar, quan la mira, o està a punt de desmaiar-se o gairebé perd els sentits per la potència dels ulls i de la bellesa de la dama. Una dona que ja era més bella que totes quan vivia en la terra, i que ara creix en bellesa inexpressable a mesura que puja amb l’amic pels cercles celestials. L’enamorada ideal de tota història d’amants impossibles? No, senyor. La dama inaferrable, senyora sublim, de tots els trobadors? No, senyor. És a dir, tot això, però moltíssim més. Perquè Beatriu és el desig, la bellesa, l’amor, el sentit de la vida, algunes coses més. Però és alhora la doctora més alta, la veritat, la doctrina, la cosmologia, la teoria de la història, la metafísica i la més elaborada teologia: han vist mai vostès, en la història de la literatura, una jove infinitament desitjable que és alhora el dipòsit de la ciència infinita? Una dona amb uns ulls de bellesa tan fulgurant que quan et mira et deixa estabornit per terra, i que és alhora, ella mateixa, ontologia vivent i camí de salvació eterna de l’amant elegit? Jo no he vist mai cap cosa igual, ni semblant, i supose que vostès no l’han vista tampoc. Reposeu, doncs, lectors eventuals o hipotètics, i penseu de tant en tant en Beatriu.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1603 | 03/03/2015   

La fira i la literatura

Fa alguns anys, a Frankfurt, em va tocar explicar, parlant en “international English”, la importància de la literatura catalana. Els vaig dir que poca broma amb aquesta llengua i amb aquesta literatura, que som un grapat de milions, més que molts països de la Unió Europea amb Estat i llengua oficial, que som una llengua amb mil anys d’història pel cap baix, i que al llarg de vuit segles hem produït una literatura de primera divisió. Miren, senyors, que els vaig dir, durant els segles XIII, XIV i XV a tot Europa no hi havia ni mitja dotzena de llengües, a tot estirar, que produïren  literatura amb la qualitat i quantitat de la llengua catalana. I miren una altra cosa: si l’espanyol i el francès entren a la gran literatura amb poemes èpics com La chanson de Roland i Mío Cid, el català, com l’italià, hi accedeix pel portal que va obrir un geni de primera magnitud.

Dante crea l’italià literari, Ramon Llull el català. Amb Ramon Llull, una llengua vulgar s’eleva per primera vegada a vehicle de la filosofia i del pensament lògic, i això no ho van fer ni l’anglès ni el francès ni l’alemany, per exemple. I si vostès agafen el conjunt de les grans cròniques històriques, i la primera traducció de la Divina Comèdia completa i en vers a qualsevol llengua, i la poesia d’Ausiàs March, i el Tirant lo Blanc, i tota la pila d’autors i de llibres de tot tipus i gènere, el resultat és una gran literatura, una de les poques grans literatures d’aquells segles. Aquesta és la primera afirmació, i per favor no se n’obliden: no som una literatura de segona divisió, ni marginal ni petita ni regional ni pobra. No ens podem comparar, en aquest camp de la producció literària, amb la major part de les llengües d’Europa que ara són llengües d’Estat, sinó amb unes poques només, amb les grans. I això, estimats assistents a aquest acte, és una declaració meua solemne i formal. Els he de dir també que després, durant més de tres segles, vam patir tota mena de dificultats, submissions, opressions i persecucions, i tanmateix l’idioma continuava produint llibres i literatura. No de tan gran qualitat com abans, però en produïa malgrat tot. I després vingué això que en diem “Renaixença”, més o menys pel mateix temps que a tot Europa naixien o renaixien pobles, nacions, llengües i literatures. Som europeus normals, per tant, però amb una peculiaritat: cap altra llengua moderna que no tinga un Estat propi, que no siga llengua d’Estat, no ha produït mai de mai, ni abans ni ara, una literatura com la nostra. Ni de lluny, ni de bon tros. I la major part de les llengües amb Estat, tampoc.

Ara mateix, miren vostès, després del franquisme i de tot això i allò, centenars d’autors i d’editors produeixen anualment milers de llibres, i traduïm furiosament, i tenim una col·lecció de clàssics grecs i llatins com n’hi ha ben poques al món, i ens permetem el luxe de publicar cada any més de 10.000 volums de tota espècie imaginable. Massa llibres, diria jo, en publiquem massa i tot, publiquem més que quasi totes les llengües d’Europa de dimensions comparables. I això és el que els volia explicar, senyores i senyors: que la literatura catalana no és una poqueta cosa d’interès local, que és una gran literatura. I que si ací es tracta de llibres, en català se’n fan fins i tot massa. En acabant, mentre els assistents picaven canapès i bevien copes de cava, se m’acostà un editor de l’Índia. Jo publique només en hindi, em va dir, no en anglès, i tinc problemes. I quanta gent parla hindi?, li vaig preguntar. Prop de cinc-cents milions, contestà. La relació entre llibres i demografia, evidentment, pot ser una mica enganyosa. Fet que també es podia deduir observant l’estand de Cuba, el més petit, amb diferència, de tots els que vaig poder veure passejant moltes hores per la fira. No sé si devia arribar als tres metres quadrats, i a penes hi cabien una tauleta, una cadira, i una senyoreta asseguda amb cara d’avorriment. Les tres parets blanques amb  prestatges, sense cartells i sense res, sense alegria, estaven pràcticament nues. A penes quinze o vint llibres mal comptats, tots del mateix aspecte trist, i absolutament res més. L’estand de Cuba en la gran fira del llibre, sense llibres. Els prestatges buits, una visió que feia mal als ulls, que feia molta pena, i cadascú pot interpretar-ho al seu gust: jo no vull ser cruel.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1602 | 24/02/2015   

Mites, identitat i un carreró

Certament no van ser Ròmul i Rem els “fundadors” de Roma, ni mamaven de la lloba, però tant se val: els romans antics ho van creure, i els romans moderns els conserven com a imatge i emblema. Segurament, la idea que a Roma era “el senat i el poble” qui decidia democràticament com un sol conjunt civil, no passa de ser una visió idealitzada de la història: però en la Roma antiga va funcionar, i en la Roma moderna les inicials SPQR (Senatus Populusque Romanus) encara representen formalment la ciutat. Probablement, la presa de la Bastilla, a París, no va ser de cap manera el fet decisiu de la Revolució, però el 14 de juliol és, cada any, el dia que expressa el naixement i la continuïtat del poble francès sobirà contemporani: la “Festa Nacional”. Els mites fundacionals, les narracions sobre els orígens, poden acudir a genealogies divines o heroiques, o a fets històrics convertits en símbol o en fita decisiva (la Ilíada  i l’Odissea, en gran mesura van “fer” o formar els grecs, l’Eneida justificava el poder de Roma...). La narració pot parlar d’una gent ancestral que “des de sempre”, des del temps anterior a la memòria, ocupa aquesta terra que és la nostra. O pot parlar d’una gent (la “nostra gent”, els nostres “pares fundadors” com els pelegrins del Mayflower als Estats Units, o simplement els nostres “avantpassats”) que va arribar de fora i va poblar o repoblar aquesta terra per fer-ne un país nou. Sempre, en tot cas, hi haurà una gent que forma l’estrat inicial, el fonament, la substància, del temps fundacional. Pot haver-hi “afegits”, òbviament, i combinacions successives, però sobre aquella base prèviament definida. La qual és també la base que garanteix la continuïtat d’algun factor més o menys “essencial” i singular. Que les creences d’aquest tipus no resisteixen ni l’anàlisi empírica ni la crítica històrica, és tota una altra qüestió: són creences, són allò que la gent creu, i això és el que compta i el que interessa. El mite és una narració, i la paraula grega mythos vol dir simplement això, una faula o un conte que dóna algun sentit a les accions humanes o humanitzades, reals o irreals, amb intervenció de persones, animals o déus. El mite doncs, la narració, no té un valor que derive de l’autenticitat objectiva dels fets que relata, sinó del sentit expressiu o explicatiu de l’acció i de les paraules, dels personatges o de la matèria narrada. La narració pot explicar una cosa tan remota i tan inexplicable com l’origen o creació del món, amb déus o potències còsmiques com a protagonistes, i molt sovint amb el complement de l’origen d’una gent concreta de la qual venim nosaltres, els hereus i continuadors d’aquells primers humans: d’Adam i Eva ve tota la humanitat, però en primer lloc i sobretot el poble d’Israel, com es repeteix amb variants en tants pobles del món. O d’alguna parella primordial vénen els déus de l’Olimp, que són els nostres déus, els déus dels grecs.

De déus i semidéus, d’herois remots, vénen els nostres avantpassats, els pares de la tribu, els fundadors, els qui potser van donar nom a aquesta terra que encara ocupem. Uns altres herois, reals o imaginaris (o reals però amb afegits imaginats), han vençut enemics que amenaçaven la nostra existència, ens han alliberat o ens han fet grans i gloriosos, ens han donat les lleis, han resistit els invasors... La matèria del mite no té límits, i és un component universal de tots els pobles del món i de totes les cultures. Especialment, de tots els complexos simbòlics i narratius que donen singularitat i contingut al “ser” això que som: a l’entitat del nostre id. Tot poble, país o nació “mitifica”, per tant, el seu passat més o menys distant, els seus principis i la seua continuïtat diferenciada. “Mitificar” no és cap vici peculiar dels “nacionalismes”, ni de bon tros: és una condició universal. La narració que explica o expressa és un component (no sé si necessari, certament general) d’aquell conjunt de referents, imatges i senyals que els grups humans produeixen i gasten per imaginar-se, projectar-se, representar-se, reinventar-se i justificar-se. La faula grega sempre acabava dient ho mythos deloî, la narració mostra, o demostra, que... I doncs, el mite fundacional o expressiu –o el fet real amb valor de mite, tant se val– mostra o demostra d’on venim i qui som, què justifica la nostra trajectòria en el temps, quines normes i valors compartim, què explica la nostra condició present. País trist i dissortat aquell que, per no cultivar els mites propis, acaba assimilant els aliens (i lamentable capital de tal país, que dedica un carreró mínim al rei Jaume I, i una gran avinguda al Cid Campeador: els successius governs municipals deuen saber per què...).

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1601 | 17/02/2015   

Arts i museus, vanitats

M’explicaré a poc a poc, una cosa darrere de l’altra. En primer lloc, i si no vaig errat, hom entén habitualment per “art contemporani” el conjunt de la pintura i escultura –o artefactes i objectes equivalents– produïdes d’ençà del temps dit “de les avantguardes”. A partir, si fa no fa, de la primera dècada del segle passat, quan apareixen el fauvisme, l’expressionisme i el cubisme, i Picasso pinta, el 1907, les Senyoretes d’Avinyó. Com és ben conegut, i expliquen els llibres oportuns, a continuació vingueren el futurisme, el suprematisme, el dadaisme, el constructivisme, l’ultraisme, el surrealisme i altres ismes menors fins als anys trenta, seguits dels ismes corresponents entre els quaranta i aquest inici de segle XXI en què, gràcies a Hermes o Mercuri, déu del comerç, tot es despatxa, es compra i es ven, s’exposa en galeries i es penja als museus o es presenta en recipients plens de formol. Molta gent seriosa i documentada pensa que després de les avantguardes històriques hi ha hagut ben poques novetats (com en literatura després de Joyce, Kafka o Pirandello), que l’art de les primeres dècades del segle XX és l’expressió pròpiament clàssica del nostre temps, que la verdadera modernitat i contemporaneïtat és, paradoxalment, un invent dels nostres avis i besavis, i per tant que ara mateix no estem en condicions d’inventar res que siga de veritat contemporani o modern. És una idea. Qui sap si l’expressió més autèntica d’allò que anomenem “arts” plàstiques o visuals no és, en els nostres dies, el món de la moda, la indumentària femenina, les top-models i les desfilades permanents. Solen oscil·lar entre l’estètica fauve, el pop-art i la pura aparença surrealista. En qualsevol cas, tot l’art anomenat modern o contemporani, mirat amb perspectiva i fins i tot incloent-hi (cosa que hom, injustament, no sol fer) les expressions “extra-modernes”, tradicionals, post-impressionistes i les diverses variants més o menys acadèmiques, no passa de ser l’art plàstic, o una part de l’art plàstic, del segle que s’acabà fa quinze anys, i sembla que no té traça de deixar de ser “contemporani”, qualsevol cosa que això signifique. La història de l’art “occidental”, el que considerem pròpiament nostre, comença de manera remota i puntual amb Egipte o amb els grecs, segons com es mire, i de manera pròxima i continuada amb la pintura i l’escultura del romànic. És a dir, amb una multitud d’artistes amb nom o sense nom (els “noms” comencen amb Giotto i es multipliquen amb el Renaixement), i amb unes formes de pintar i de tallar pedra o fusta que han tingut tanta continuïtat i tanta importància en el seu nivell “popular” i anònim com en el “culte” i de firma acreditada. O més.

Dit d’una altra manera: les catedrals, esglésies i ermites, palaus, cases i llotges, amb tota la pintura i escultura que contenen, més la infinita varietat dels objectes teixits, brodats, pintats o esculpits, de la ceràmica a la imatgeria i a tot allò que anomenem “materials etnogràfics”, tot això, al costat de les obres “grans” i prestigioses, forma el patrimoni artístic, plàstic, estètic, de la civilització que hem heretat. I ara vindria la pregunta: al costat de les inversions públiques que es fan en la conservació i difusió de l’”art contemporani”, quin és el volum de diners públics invertits en tota la resta? Ja és ben curiós –i producte de qui sap quina extrapolació ideològica o de quin orgull i quines vanitats– que cada ciutat d’alguna importància es trobe com qui diu obligada a construir, a còpia d’abundantíssims milions, el seu propi museu d’art contemporani. Com si fóra una expressió imprescindible de cultura pública i de modernitat. Com si haguérem de posseir també auditoris de música contemporània, teatres de dramatúrgia contemporània o, en l’extrem grotesc, biblioteques de literatura contemporània. I no importa mai ni el cost de la construcció del sumptuós contenidor, ni el preu de compra del contingut (comparativament escàs i en gran part irrellevant: la realitat no dóna per omplir tants museus i tan grans, i hom ha de posar-hi allò que pot o que troba), ni el pressupost del manteniment anual en relació amb l’ús i la utilitat pública. És més curiós encara, és escandalós, que l’administració pública sempre que vol troba diners abundants per a aquest art i els seus esplèndids museus i tan rarament en troba, de manera adequada i condigna, per a tota la resta del patrimoni artístic. Sovint, en comptes d’un edifici nou, podrien afegir alguna sala més als museus ja existents, per instal·lar-hi dignament les poques obres “contemporànies” disponibles i d’algun valor. Però no ho fan. Per pura vanitat i per desordre profund de les idees, no per cap altra raó.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1600 | 10/02/2015   

Homes i màquines

Sembla, segons alguns eminents especialistes en la matèria, científics o  filòsofs, que la humanitat corre perills molt greus, en un futur no llunyà, a causa dels progressos velocíssims de les màquines de computar, combinables potser, algun dia, amb els avanços igualment fulminants de la genètica i la ciència del cervell. Els lectors d’aquest setmanari supose que n’estan ben informats: si els humans arriben a competir amb el Déu de la creació, les màquines creades qui sap si podran dominar els seus propis petits creadors, i llavors, quan seran més intel·ligents que nosaltres, ens controlaran fins al punt de destruir-nos, i així el desastre final arribarà implacable. Fa prop de vint anys  (algú ho ha recordat aquests dies a la premsa) la derrota d’un campió d’escacs davant d’un ordinador blau fosc, o blau profund, va provocar una notable commoció i més d’una previsió d’apocalipsi. L’apocalipsi no ha arribat encara, però la qüestió, en el fons, era (i és) aquesta: si una màquina creada pels homes és tan intel·ligent com els humans, què és? Aristòtil, el gran classificador, no hauria sabut com respondre. No és una qüestió banal, perquè la suposada victòria del cervell mecànic sobre el cervell humà pot afectar, segons diuen, les bases de la civilització i de l’orgull propi de l’espècie. Tant que ens ha costat arribar a la qualitat d’Homo sapiens, tants centenars de milers d’anys, i ara hem inventat uns aparells que són més sapients que els homes. Així, l’excés d’animalitat irracional dels nostres avantpassats i de gran nombre dels nostres contemporanis (facen un simple colp d’ull a l’actualitat informativa...) no pareix que pose en perill la dignitat humana, però l’excés d’“intel·ligència” sí. I tot això, l’invent de la màquina pensant, dels robots, del cervell electrònic, o com en vulguen dir, i la seua real o hipotètica superioritat sobre els humans de carn i ossos, tot això, es presenta com a gran perill i novetat. En realitat, no passa de ser una simple reacció de pànic, comprensible però causada per falta d’una mica més de cultura i d’un pèl més de fantasia. Si el personal tinguera una miqueta més de calma, i llegira històries antigues i llibres de Joan Perucho, aquestes pors no tindrien sentit. En primer lloc perquè, tal com explica Perucho mateix, les màquines amb qualitats humanes excel·lents han existit des dels temps més remots. Heròdot, diu, “a qui els antiquaris no contradiuen mai”, afirma que els sacerdots d’Osiris es passejaven amb uns maniquins gesticulants, de molta expressivitat, i que una estàtua d’Amon designava amb el dit aquell dels hereus mascles que havia de ser el futur faraó en raó dels seus coneixements (i no negaran que percebre els coneixements d’un futur faraó té molt més mèrit que jugar als escacs o calcular el preu futur d’un miler d’accions borsàries per segon).

Era segur també, afegeix Perucho, que al temple de Delfos existia una col·lecció de ninots mecànics femenins que, coberts amb pàmpols de vinya, cantaven i dansaven esplendorosament. Més encara: Aristòtil ens parla d’una Afrodita que es movia amb lascívia, i Llucià de Samòsata recorda un teatre on els actors eren complicats autòmats que declamaven amb profundes i excitants veus de ventríloc. Per no parlar dels autòmats mateixos del cavaller Kosmas (si no han llegit Les aventures del cavaller Kosmas, per favor, no esperen més temps), cobradors d’impostos bizantins a Cartagena, experts comptables i músics consumats que van ser l’admiració dels visigots de Toledo. Llinatge, per cert, encara no extingit, el dels visigots de Toledo, i que s’admira molt de les curiositats que vénen del Mediterrani. O siga, que els antics veien com la cosa més natural del món l’existència de màquines amb qualitats humanes del més alt nivell: l’elecció d’un monarca, la lascívia, la música, les finances i el teatre. No sé, per tant, per què ens espantem ara si un aparell de pensar, o més aviat de calcular jugades, derrota un campió d’escacs o controla Wall Street. És la cosa més natural del món: per això s’han inventat les màquines des de sempre, per ser superior als humans, no per altra cosa. La palanca, que és la màquina més simple (un pal) augmenta la capacitat d’alçar pedres i pesos, el martell clava claus que amb el puny no clavaríem, la roda ens fa rodar, el telèfon fa que ens parlem a distància, i així fins a l’infinit dels aparells. Quan s’invente una màquina de tocar el piano, jo no m’espantaré ni poc ni molt. Quan s’invente un aparell de tastar paelles que puga dir “Hum, bona, però ma mare li donava un altre punt”, llavors sí que m’espantaré una miqueta. I aquest exemple no sé si l’entendrà mai cap màquina.