Joan F. Mira | El Temps, núm. 1587 | 11/11/2014   

Un cementeri particular

El Cementeri General de València és un recinte pulcre i ordenat, el verdader gran parc de la ciutat, que en té tan pocs, la vila nova dels difunts fundada cap a l'any 1800, hi ha qui diu que inspirat en el Père-Lachaise de París, sempre seguint un projecte ben clàssic d'angles rectes com el que degué seguir fa més de dos mil anys la petita Valentia romana. Aquest no és un cementeri romàntic ni barroc, ni atapeït ni trist, és una bella ciutat dels morts endreçada i burgesa, espaiosa, modesta, amb mausoleus romàntics sense prepotència, sense un excés de marbres ni d'estàtues grosses. És un recinte urbà com un seguit de places, claustres o patis delimitats per quatre panys de pavellons llargs amb cinc pisos de nínxols de bona rajola de color ja torrat.  Ací i allà hi ha alguns xiprers voluminosos, seculars, no molts i no d'aquells esvelts i prims que se suposen habituals als cementeris, sinó xiprers panxuts amb troncs ja vells i grossos entre les tombes familiars que ocupen l'espai sencer del primer quadre o plaça a banda i banda del camí central, que és una curta avinguda amb sepulcres de grans lloses ben arrenglerades sobre les quals hi ha el nom Família Tal, Família Qual, i una llista dels membres morts d'igual cognom que ha anat creixent, escrita amb la mateixa lletra, al pas dels dos segles passats, anys 1800 i anys 1900. Aquestes tombes més velles són talment com llits grans i grisos, algunes ja rosegades per l'oblit perquè no s'hi ha enterrat ningú de les generacions recents: són tombes sense flors artificials ni retrats ovalats de color sèpia, sepulcres morts, com si foren els antics habitatges honorables d'aquell carrer principal que porta dret a l'església d'arquitectura incerta amb una imatge massa nova i massa gran de la Mare de Déu dels Desemparats al capdamunt.

Mirant a l'esquerra, els porxes severs de columnes dòriques tenen una estranya solemnitat arcaica. Però més a l'esquerra encara, el visitant curiós trobarà el pas al que en un altre temps no tan remot es deia Cementeri Civil i tenia una entrada a part, per als morts no catòlics. És com un pati d'aire abandonat i de perímetre o forma irregular, no una secció clara i endreçada, regular i perfecta com són totes les altres del gran parc dels morts, i no està dins del parc municipal sobre terra sagrada, parc urbà i ordenat, de vegetació retallada i controlada, sinó formant un racó marginal en un extrem del recinte, i en realitat és un cementeri a part, un cementeri particular, fora del cementeri general, ja que aquest quadre tampoc no és un quadre sinó quasi triangle, amb una porta pròpia a l'exterior, ara tancada, i sembla que és bastant recent l'obertura que el comunica amb el gran porxe de columnes dòriques, la que permet passar de la terra sagrada i comuna a aquesta terra sense consagrar.

Aquest pati particular és més petit que els altres, més humit, més ombrívol, potser perquè no hi solen entrar els jardiners, potser perquè tampoc els familiars dels difunts no el netegen de l'herba que hi creix i va invadint les tombes, o qui sap si la major part dels parents són remots o perduts, i si els morts eren heretges, jueus o maçons, no deuen rebre visites ni els dies de Tots Sants i de les Ànimes. Hi ha una sequioleta que el travessa de ponent a llevant i que escampa l'aigua pels reguers i la humitat entre els sepulcres, potser per tot això la vegetació allà dins és inesperadament frondosa, i a més els arbres no estan podats, hi ha heura fosca i espessa pujant pels cantons cap al més alt dels nínxols i estenent-se per terra entre les lloses, i el recinte privat és un jardí humit de verdor densa i antiga, com si la terra no beneïda fóra molt més fecunda. Ací enterraven els heretges, els jueus i els suïcides, m'explicava mon pare en la visita anual, i els apòstates públics morts sense confessió, i també, en un sector especial de nínxols molt petits i de tombes a escala reduïda, hi ha les restes delicades i mínimes, ara només grapats de pols, ossets desfets, dels infants sense batejar que no han pogut anar al paradís i passaran l'eternitat als llimbs, de manera que el tractament dels més innocents de tots és, o ha estat durant dècades i segles, el mateix reservat per als rèprobes: ni els uns ni els altres tenen dret al repòs en recinte sagrat. Però quins jueus i quins heretges hi havia a València fa un segle i mig o un segle si no eren aquests pocs noms alemanys Blum, Silberstein, Koch en sepulcres amb l'estrella de David, i alguns altres cognoms estrangers amb la creu dels cristians: devien ser viatgers que trobaren una mort sobtada en aquesta ciutat, o comerciants francesos néts d'hugonots, enginyers holandesos o anglesos del ferrocarril, representants d'alguna gran empresa, cònsols d'algun país de luterans, qui se'n recorda d'ells, ni a la terra o ciutat on van nàixer ni en aquesta ciutat on van morir, i on ningú no els recorda.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1586 | 04/11/2014   

Tangentopoli

Alguns de vostès, si tenen l’edat suficient i una mica de memòria, deuen recordar aquells anys recents de la història d’Itàlia, quan els jutges de Milà anaven desmuntant metòdicament tota la trama infinita de corrupció sobre la qual es mantenia el sistema de partits, fins que d’aquell sistema no en va quedar res més que cendra i ruïna, i el país preparat i a punt per al llarg regnat del cavaller Silvio Berlusconi. Ara, entre nosaltres, fa pocs dies que el periodista Enric Juliana escrivia en un diari de Barcelona: “La Tangentópolis española avanza a una velocidad que recuerda el proceso italiano de principios de los años noventa contra la corrupción política. Cada día un escándalo en los telediarios. Hoy la mancha afecta a este partido; mañana afectará al de al lado. La secuencia se acelera, los casos se superponen y lo que queda al final del día es una terrible sensación de desaliento y una colosal crisis de confianza en el sistema político”. Com un cistell de cireres, segons la comparança clàssica, quan estires i van eixint totes enganxadetes les unes a les altres, però amb la particularitat que estan totes podrides. Podem pensar, com a consol o pal·liatiu, que coses com aquestes han passat sempre i passen ara mateix a tot arreu, de Mèxic fins a la Xina. Però, segons com, no és cert: coses com aquestes són un mal crònic en la major part dels països, a petita o gran escala, però si volem observar més de prop, hi ha una forma concreta de podridura dels partits polítics, que s’ha manifestat molt especialment tant a la República Italiana com al Regne d’Espanya. La variant espanyola ha tingut temps de madurar, esclatar i tornar a inflar-se i escampar-se davant dels nostres ulls, des dels anys finals del govern de Felipe González fins a aquests anys –esperem que també finals– de Mariano Rajoy.

Quant a la forma italiana, vaig tindre ocasió de contemplar com es destapava i esclatava, entre els anys 1992 i 1993, temps  en què jo vivia a Roma ocupat en la matèria borgiana. Al llarg d’aquell any 92 (any de la glòria espanyola: però ningú sabrà mai quants diners es varen balafiar inútilment a Sevilla), un dirigent del Partito Socialista Italiano va ser arrestat in flagrante a Milà, quan cobrava una tangente, és a dir, una comissió, d’una empresa de neteja. El polític, llavors, va cantar alegrement el text sencer de l’òpera, amb els papers i els actors, i el sistema complet de tangenti que implicava el PSI sencer, dirigit per Bettino Craxi (amic de Felipe González, però més amic de Silvio Berlusconi). Els processos, llavors, van començar a encadenar-se, sota l’impuls del fiscal Borelli i del jutge Antonio di Pietro, i es van fer cèlebres veloçment les expressions tangentopoli per definir el país i els seus polítics, i mani pulite per designar la neteja judicial. Llavors, Bettino Craxi, gran expert en maniobres però inflat d’orgull desafiant, va cometre un error decisiu: en un discurs al Parlament va declarar que cometria perjuri tot aquell que negara haver participat en el finançament il·legal dels partits. A la cambra de Montecitorio es va fer un silenci de sepulcre.

Cap dels partits polítics, doncs, podia negar l’acusació, i tothom va callar. Però va ser Craxi qui pagà l’atreviment i la imprudència: a patir de finals de 1992, ho recorde perfectament, es van succeir les imputacions contra ell (que més endavant, quan ja estava exiliat a Tunísia, es convertirien en més de mitja dotzena de condemnes), i en poques setmanes el gran polític, l’home que, en els seus anys de govern, havia imaginat un PSI triomfant, es trobà que no podia ni eixir de casa sense rebre insults i crits de “lladre” (també és cert que la seua “casa” era l’hotel Raphaël, un dels emblemes romans del refinament i del luxe). Les imputacions s’escamparen a gairebé tota la direcció socialista, i van caure igualment sobre els altres partits, començant per la Democràcia Cristiana. Hi hagué un intent de “solució política”, amb una llei que despenalitzava el finançament il·lícit dels partits (però el president de la República es va negar a firmar-la) i, per acabar d’arrodonir l’escàndol, la Cambra dels Diputats es va negar a concedir l’autorització per jutjar Bettino Craxi. El qual, en aquella sessió memorable, va llançar el seu cèlebre “Prou hipocresia”: tots els partits, segons ell, acudien a les tangenti per finançar-se, tots cobraven comissions, tots manipulaven i s’aprofitaven d’una llarga impunitat. Supose que els sona la música, i la lletra. Hi ha, però, dues diferències entre aquell cas i el nostre: Craxi cridà que ell era culpable... culpable tant com tota la resta, però culpable. I el bon poble irat (vull dir grups d’extrema dreta o d’esquerra radical, i alguns grups d’estudiants) va moure avalots considerables davant del Parlament, i llançà ous i tomates contra la seu, molt propera, del Partit Socialista. Jo, aquella vesprada memorable, vaig contemplar en persona una part de l’espectacle, que em va fer meditar llargament. I encara no n’he tret cap conclusió.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1585 | 28/10/2014   

Antifranquistes

El 23 de febrer de 1997 va aparèixer, en l’edició valenciana del diari El País, una entrevista a Raimon, ben substanciosa, a partir de la qual val la pena, ara mateix, recuperar alguns complements i comentaris. Afirmava el cantant poeta, futur Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: “Ja no em sent part de quasi res”, i feia la sensació que tenia bones raons per cantar el seu particular “Goodbye to all that”, com Robert Graves, i després retirar-se a una casa davant de la mar. Fa molts anys d’aquella entrevista, i un activista enèrgic com Raimon ja podia sentir-se despagat de tot. Per cert, llavors, com ara, ja ningú no volia recordar la data del 23 de febrer, de memòria remota i quasi inexistent. Ja ningú no volia recordar l’esglai d’uns pocs i la passivitat de la gran majoria, ni que una bona part dels que el 1997 ja manaven –i després han manat tants anys, i encara manen– estaven disposats, amb una part del seu cor o amb tot sencer, a aplaudir els colpistes que estigueren a punt de manar. Fins i tot amb titulars de diari preparats a favor dels generals i dels tancs, com a València.

Això és el que hi hagué, un 23 de febrer, i sembla que no hi hagué res. Però fins al final de la dictadura, al País Valencià tampoc hi hagué gran cosa com a oposició organitzada i efectiva. Ho diu l’entrevistador a Raimon: “Després de 20 anys de democràcia, potser l’actual situació valenciana siga una de les menys previstes per l’antifranquisme”. (Hauria sigut massa trist, la dècada dels 70, preveure com havia d’acabar la dels 90!) I contesta Raimon: “L’antifranquisme sempre va ser molt minoritari”. I més: “Mire si va ser minoritari, que el setembre de 1975, dies, dies!, abans de morir-se Franco, van afusellar cinc persones a Espanya i no hi hagué una sola manifestació de protesta mereixedora de tal nom, excepte, potser, al País Basc. Antifranquisme? Quin antifranquisme? No m’estranya que així es fera la transició que es va fer”. Queda molt lleig recordar que el règim mai no va caure, que mai el vam tirar (“L’estaca” de Llach era, i és, una alegre fantasia), que mai vam eixir massivament al carrer dies i dies, com sí que van fer a Bucarest, a Praga, a Berlín Est, o a Varsòvia. La d’ací era una dictadura diferent, però mai no hi hagué 10 milions de treballadors en un sindicat il·legal com Solidarnosc, ni resant rosaris ni sense resar-ne. Mai no vam fer la revolució de vellut, ni la d’espart, ni vam portar un escriptor com Havel a la presidència. Mai no vam fer gairebé res que fóra massiu, un poble sencer alçat contra la dictadura, ni coses d’aquest estil. Els qui van fer (o vam fer) alguna cosa eren pocs, i després l’estat de les coses i les coses de l’estat demanaven negociar la continuïtat subjacent: es va negociar tot, i ací pau i poca glòria.

Com havia de ser. No sé quants lectors deuen recordar que el 14 desembre del 1966, nou anys abans de produir-se el “fet successori”, hi hagué el referèndum sobre l’anomenada Llei Orgànica de l’Estat, que assegurava aquella successió i la continuïtat del règim. Hi anà quasi tothom a votar, bastant obligats, com és natural, sobretot els qui, com jo mateix, eren funcionaris públics. Davant de les urnes es podia votar en blanc, o fins i tot, cosa més emocionant, es podia votar “No”: físicament i legalment, es podia fer. Al meu col·legi electoral, a Castelló, la meua companya i jo vam fer cua, vam arribar davant de la mesa, i vam demanar una papereta amb el “No”. No en tenien, evidentment, però n’havien de tindre, van posar molt mala cara, i hagueren d’enviar algú a buscar-ne.

Doncs bé, la gent que esperava al local, votants normals i corrents, quan van veure el que passava ens miraren amb recel i s’apartaren de nosaltres com si tinguérem la pesta. L’endemà, el president d’una altra mesa, que era company meu a l’Institut, em va explicar, amb la cara radiant, que no havien tingut necessitat de fer trampa per complir les consignes rebudes: el seu 97% de “Si”, i la resta en blanc, no era un resultat inflat, era perfectament real. I ningú els havia demanat un “No”. Aquest era, i vostès dispensen, l’antifranquisme popular. Llavors, Raimon recorda que el valencianisme polític va ser tan minoritari com l’antifranquisme actiu, i per tant conclou: “Per a mi no ha sigut cap sorpresa tot el que ha passat. Ni tan sols que hagen arribat a la cabronada analfabeta de discutir la unitat de la llengua”. Doncs sí: l’any 1997 ja havien passat algunes coses, i encara havien de passar-ne més. En altre temps, quan havíem d’haver-ne sigut molts més, vam ser massa pocs els valencians disposats a fer alguna cosa per la llibertat (i no només a esperar que arribara), massa pocs els demòcrates actius, no passius, i massa pocs els polítics d’esquerra –els socialistes– amb més amor al país que al poder i al partit. I a tots se’ls endugué el vent. Passats uns anys de parèntesi, tornaren els de sempre, els del temps del referèndum de 1966, i els seus germans petits, els seus fills altres descendents, i els seus amics. I encara esperem que s’acabe.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1584 | 21/10/2014   

Espanya Una

La doctrina és antiga i moderna, immutable, perenne, i en aquests mesos i anys de debat sobre substàncies nacionals es repeteix incessantment, sota formulacions i vocabularis diversos, però amb conceptes de fons invariables, dissimulats o no. Quant a la formació d’una identitat nacional, la doctrina diu: “España es una cosa hecha por Castilla”, que és un axioma que ara es tracta sovint d’amagar, però que resulta coherent amb la història: l’Estat espanyol es va formar al segle XVIII com una pura expansió de l’Estat castellà, i això és un fet proclamat des del 1707 i el 1714 en documents contundents i explícits. Una “unió” mai no ha existit: només una expansió o absorció. I quant al caràcter o personalitat de tal nació, la doctrina afirma: “Ser español es estar acastellanado”. Els senyors Ortega y Gasset i Laín Entralgo, amb aquestes famoses, redones, perfectes, definicions proclamades des de la més alta autoritat intel·lectual, expressen en realitat una vella i extensa tradició. No es tracta d’una dèria del pensament feixista, ni de la dreta habitual ni del franquisme. Es tracta d’una afirmació doctrinal vella i extensa, consolidada pels segles, arrelada en el macizo de la raza, que és una altra definició clàssica de Castella.

La cosa ja ve des de l’Edat Mitjana, quan els reis de Castella-Lleó es consideraven hereus de la legitimitat visigoda, i únics amb dret a dir-se reis d’Espanya (cosa que no se li podia acudir a un rei català o portuguès, que a tot estirar es considerava un rei d’Espanya, però de cap manera el rei d’Espanya). I ve des del segle XVI quan Nebrija afirmava que, així com els portuguesos són lusitani i els navarresos vascones, als castellans els correspon pròpiament el nom d’hispani. Pocs anys més tard, el valencià Gaspar Escolano observava ja que el “vulgo castellano” cau generalment en tal pràctica “llamando a sola Castilla España y sólo los castellanos españoles”.  La cosa, doncs, ve de lluny, la tradició és antiga i sòlida, la pretensió permanent, l’èxit notable. I no seré jo qui els el discutirà, aquest èxit. Ni els escriptors, filòsofs i polítics de la Generación del 98 i els seus successors i continuadors fins avui. Quant a la pretensió, no cal entrar en detalls ni carregar de textos. Simplement constatar el fet de la identificació constant, explícita o implícita:  que és ja un fet, no una ideologia.

Perquè Espanya és el resultat d’una expansió-subordinació, no el resultat de cap suma. Mai no hi ha hagut un pacte entre nacions iguals, ni veig com podria haver-n’hi en el futur, ja que la igualtat entre les parts components no pot ser reconeguda mentre un dels àmbits d’identitat, una de les nacions, siga alhora una part i el tot. És molt simple: Espanya-Castella (l’Espanya castellana o acastellanada) no es reconeix a si mateixa com a nació igual i diferent a la nació catalana o basca: es reconeix només com a nació espanyola coincident amb l’Estat. És una nació sense nom propi de part, només amb el nom de la “suma”. Quina síntesi, pluralitat o acord pot haver-hi quan una de les parts defineix el tot, i es defineix com a tot?

De manera que l’única nació espanyola, l’única Espanya, que hi ha és aquesta cosa “hecha por Castilla”. No n’hi ha d’altra. Que els catalans (o els bascos, i qui sap si també els gallecs, i els valencians...) es troben bé dins d’aquesta cosa o que s’hi troben malament, que la consideren pròpia o estranya, que s’hi acomoden de la millor manera possible, o que pensen a escapar-se’n si poden..., tot això ja és una altra qüestió. Però en qualsevol cas hom ha de tindre present que España és aquesta “cosa hecha por Castilla”, i no cap altra cosa. España ja està inventada. No es pot tornar a inventar. I aquell que s’hi sent identificat ha de saber amb quina cosa s’identifica. O bé continuar caminant cap al miratge d’una Espanya-síntesi, una Espanya “plural”, una Espanya “dels pobles”, una “nació de nacions” i altres visions en el desert. En un dels primers anys del meu batxillerat, en l’assignatura dita Formación del Espíritu Nacional, em van ensenyar uns versos que  no he oblidat mai (no sé si els he recordat alguna vegada ací mateix) i que mire d’aprofitar de tant en tant: “Salve a ti, pabellón de Castilla, / pincelada de sangre y de sol: / quien no doble ante tí la rodilla / no merece llamarse español”. Aquesta és la doctrina, explícita i claríssima, i qui es deixa enganyar és perquè vol.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1583 | 14/10/2014   

El califat

Tant si ens satisfà el concepte com si el trobem dur d’acceptar (no ens agrada certament, això és segur), la realitat és que hi ha una petita i dispersa tercera guerra mundial en curs. Tercera guerra mundial, amb minúscules, ara que fa cent anys que començà la Primera Gran. Aquesta, la que ara creix i s’escampa i no sabem quan o com acabarà, no és mundial en el sentit de la Primera o la Segona, no és una guerra d’un bloc d’Estats contra un altre, de l’Eix contra els Aliats, no és una guerra de fronts immensos i clars, de milions de soldats regulars en atacs i contraatacs. Però és universal, i és una guerra: a les riberes del Mediterrani, a l’Àfrica central de Nigèria a Somàlia, a l’Àsia propera, des de la vall del Tigris i l’Eufrates fins a la vall de l’Indus. I també, si es mira atentament, hi ha un front inesperat que ha sorgit en els límits imprecisos entre l’Europa central i l’oriental, però aquesta és potser una altra guerra, igualment vella i renovada, i amb un altre sentit i contingut, més perillosa o menys, segons com es considere. La guerra més extensa i més dura, la que corre i s’escampa des del Pakistan fins a l’Àfrica occidental a la manera de molts focs i fronts d’un mateix incendi, és una guerra de religió i d’una oposició o xoc de civilitzacions: no vaig considerar seriós ni ben fonamentat el cèlebre llibre de Samuel Huntington, però en aquest cas, per dissort, el xoc és real i explícit, i em sap greu haver de constatar-ho.

En un costat d’aquesta línia de front discontínua, entre els extrems geogràfics dels Boko Haram de Nigèria a l’oest i els talibans d’Afganistan a l’est, s’ha instal·lat fa pocs mesos aquell que pretén ser (i ja és) l’actor principal i renovat d’aquest xoc o enfrontament: un autoproclamat Estat Islàmic, Daesh o Daish en àrab, sota la forma clàssica de califat, és a dir, aquella forma d’Estat on el poder religiós i el poder civil, polític i jurídic són una i la mateixa cosa, un sistema idealment inspirat en el govern dels quatre Califes Perfectes parents o descendents del Profeta. No es tracta ja d’una variant o derivació d’Al-Qaida o dels seus equivalents, que no es proposaven substituir els Estats musulmans o crear-ne de nous, sinó imposar-hi una interpretació radical de l’Alcorà i dels preceptes més rigorosos que se’n deriven. Al-Qaida era d’arrel sunnita, però no proclamava una guerra santa contra els xiïtes: la seua guerra santa era contra els cristians i els jueus (els croats i els sionistes), contra els occidentals que representen una cultura i una forma de viure incompatible amb l’islam, i contra els dirigents musulmans contaminats d’aquesta mateixa impuresa. Fins i tot es podia presentar, i es presenta, com una continuació del combat contra el colonialisme europeu, inclòs el colonialisme cultural, i la seua influència sobre els països islàmics.

Aquest ISIS, però, aquest Daesh, és o pretén ser tota una altra cosa. Per començar, no és una central de programació i coordinació del terrorisme, a base d’atemptats i atacs puntuals en qualsevol lloc del món. La seua guerra no és d’aquest tipus, guerra dispersa, guerra de guerilles, sinó la d’un exèrcit verdader, organitzat, disciplinat, amb mitjans militars abundants i moderns, i amb un finançament estable que en bona mesura, almenys fins ara, procedia dels governs dels Emirats i d’Aràbia Saudita. Quant al terrorisme que practica, és sobretot un terrorisme d’exhibició i d’intimidació: no d’atemptats, sinó d’afirmació d’un poder sense límits. I aquest califat, també a diferència d’Al-Qaida, es proposa (i ho està aconseguint) el control d’un territori extens i estratègicament decisiu, tant en la geopolítica actual com en la història de l’expansió de l’islam. De moment, el califat és ja una forma d’Estat que ocupa tot l’est de Síria i l’oest de l’Iraq, i s’atura a les portes de Bagdad, la capital dels califes antics. El projecte, però, va molt més lluny, i recorre els camins que en poc més de mig segle van portar els guerrers de l’islam fins a les vores de l’Atlàntic i de l’Índic. Ens pot semblar una faula absurda, una fantasia, però és una fantasia aplicada a l’acció material, que atrau desenes de milers de joves que busquen una vida de fe radical i d’aventura extrema. Una fantasia a la qual, sota aquesta forma de nou califat, prometen lleialtat cada vegada més organitzacions, fins ara disperses, d’aquesta guerra difusa que és cada dia més concreta i més universal. I el remei no el sabem. O, si el sabem, no ens atrevim a dir-ho.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1582 | 07/10/2014   

Evocacions d'octubre

Això degué ser la tardor freda d’algun any dels primers seixanta, no sé si abans o després d’aquell aplec frustrat a Bocairent (frustrat per la Guàrdia Civil), del qual fa poc temps vam recordar el mig segle. Per aquells dies, com diria l’evangeli, predicàvem en un quasi desert, allà on podíem i de la manera que podíem, i jo molts anys després ho evocava en la prosa romàntica i apassionada d’aquella crònica o falsa novel·la que es deia El desig dels dies: desig dels dies del Messies, que és el desig “de ser considerat dignes de viure en el món que ha de venir”, segons el text de Maimònides que encapçalava el llibre. Unes predicacions d’aspirant a profeta, que podien ser, per exemple, com aquella nit, “quan havia arribat amb el tren a Montesa, havia baixat jo sol a l’estació, sentint ja mentre baixava els quatre colps aguts ding ding ding ding de la campaneta de bronze i el xiulit estrident, l’esbufec del vapor, i el cap d’estació amb el coll de l’abric apujat tapant-li les orelles, que em mirava com si el tren s’haguera aturat aquella nit només per mi i jo en tinguera la culpa, i després caminava cap al poble sota un cel fred i claríssim d’estels, pujava cap a les cases i cap a les ruïnes encara poderoses del castell que només un terratrèmol pogué tombar, davant meu altes en la nit talment les restes del cataclisme d’un regne de gegants, d’on monjos guerrers baixant amb la cota de malles sota la capa blanca acudien a rebre’m a cavall de rossins de potes robustes que feien un soroll compassat sobre l’asfalt de la carretera per on venia ja a buscar-me Pelegrí Vidal, estossegant i embolicat amb una flassada cap i tot, i em deia: ‘perdona, si no he arribat més prompte a l’estació a esperar-te, però és que estic malalt i he hagut d’alçar-me a posta del llit’; entràvem al poble, i a casa seua la dona em feia un ou fregit amb bona cosa d’oli per sucar, una tallada de pernil, i arribaven un a un els amics de Pelegrí, llauradors del poble mateix o treballadors que baixaven cada dia a les fàbriques de l’Alcúdia i de Canals, saludaven, Pelegrí els oferia un gotet de vi dolç, i jo, mentre acabava de menjar-me la taronja, m’alçava a donar la mà a cada un que entrava, ‘bona nit’, ‘bona nit’; ‘encendrem la llar, que fa fresca’, deia Pelegrí; ‘sí, més val...’; i un moment després ja tots feien rogle al voltant de les flames, jo bevia l’últim glop de vi, encenia un cigarret, i calia, com cada vegada, passar la prova més difícil, endevinar què hi havia darrere de cada cara tancada o expectant, trobar les paraules justes inicials...”.

La narració fabulada i poètica continuava, amb noms i llocs fingits, i concloïa amb una visió que era, en substància, la mateixa del Mural d’Estellés, o del Darrer diumenge d’octubre d’Al Tall, beneïts siguen. La visió que d’aquelles predicacions clandestines havia de sorgir lentament una multitud de fidels decidits “Que sabíem que algun dia havien de prendre per assalt la Ciutat Cap oblidadís, Cap d’aquest país ajustadís dels valencians que no arribaria verament a Regne fins que ells no vingueren en onades a submergir-la amb els noms sonors dels seus pobles i viles, des de Morella, Cinctorres i el Forcall, baixats de Culla, Benassal i Albocàsser, arribats de Serra, de Gilet i d’Olocau, de Polinyà, de Riola, Fortaleny i Simat, venint de Setla i Mirarrosa, de Parcent i de Castell de Castells, i fins de Guardamar, i encara de Sant Jordi, la Jana i Canet lo Roig, de la Vall d’Alba, de Cabanes i de Torreblanca, d’Artana i Eslida i de les Valls de Segó, de Llombai, de Montortal i de Massalavés, de Salem, de Rugat i Terrateig, de Tibi, de Castalla, de Relleu, d’Agost i del Fondó de les Neus, breu mostra bensonant dels llocs de les dotze tribus majors de la terra, que són les dels Portans, Maestratans i Planers, els Hortans, Edetans, Riberers, els Costerans, Saforans i Mariners, els Contestans, Vinalopans i Alacanters, els quals alhora junts a una veu confluirien per tots els camins del nord a entrar per la porta de les Torres dels Serrans, per tots els camins del sud cap a les Torres de Quart, ells vera esperança del Regne, durs i assenyats, sorgits de la terra igual que milers de joves guerrers que naixerien amb espasa i escut de les dents escampades del drac de Tebes”. Fa trenta anys, jo era capaç d’escriure així, en un arravatament èpic o líric. Amb un patriotisme carnal, material, d’on podien nàixer aquells somnis multicolors, i alguns altres, que, passat més de mig segle (i especialment quan arriba l’octubre), tornen de tant en tant a somoure’m les entranyes.