Joan F. Mira | El Temps, núm. 1508 | 07/05/2013   

Nacionalistes, si cal

Unes declaracions recents d’una persona estimada i admirada, i amb ben guanyat crèdit públic polític, m’han tornat a confirmar allò que vaig escriure fa pocs mesos en un altre lloc: que continua circulant per l’ample món tot un corrent de discursos, llibres i papers que coincideixen a lamentar la maldat pròpia de qualsevol forma de “nacionalisme” (definit sempre negativament, és clar, no com a responsabilitat positiva), cosa que implica una curiosa posició mental condemnatòria sobre el fet nacional mateix, com si fóra una mena de xarampió de la humanitat, una desgràcia històrica, una plaga, i en tot cas un arcaisme a extingir, una cosa “antiga” o passada de moda. Estranya ideologia que pretén passar sovint per progressista o liberal, mentre ignora que ja fa molt de temps que les societats humanes (primer a Europa, després a la resta del món) organitzen el progrés i la llibertat dins d’uns espais que anomenen nacions, i que qui no disposa d’aquest espai, o no de manera suficient i satisfactòria, difícilment pot trobar-se còmode entre tants altres que sí que en disposen plenament. Perquè afirmar que la “vida en nació” és la forma i el marc que defineix la vida moderna en societat no és cap “nacionalisme” de perillosa espècie doctrinal, no és una posició ideològica superada: és una constatació.

Pensar, per tant, que el “tema de la nació” és matèria superada i arcaica, sense interès pràctic ni teòric, o fins i tot que és font de tots els mals, equival simplement a navegar pel món de les idees volàtils i sense pes. O pensar –pensar poc, en realitat– amb una molt interessada mala fe, per molt que es disfresse de liberalisme constitucional. O bé, com en tants discursos i papers del professor Savater, un seguit de fal·làcies perfectament indignes d’un catedràtic d’ètica. Per acabar-ho d’adobar, els “nacionalistes”, i més encara els partidaris de la independència de la pròpia nació (és a dir, tothom i a tot arreu: francesos, espanyols, portuguesos, suecs, noruecs, holandesos, cubans o veneçolans), serien persones de cervell avariat. Tal com afirma, en una entrevista al diari El País, el filòsof Jesús Mosterín, que quan el periodista li pregunta: “¿La independencia está en los genes o en las gónadas?”, engalta tot d’una i dispara: “No tiene nada que ver con los genes. Es un producto cultural. Lo que depende de los genes es la inteligencia y las personas inteligentes no suelen ser independentistas”. De persones intel·ligents, per tant, deu haver-n’hi ben poques al món: només aquelles que preferirien que el seu país o nació fóra dependent d’un altre.

Menysprear determinats aspectes i dimensions de la realitat, quan aquesta realitat no encaixa en uns models conceptuals previs, és una vell hàbit mental que ja ve de Plató, passa per Marx i arriba igualment als sociòlegs de l’escola de Frankfurt i als economistes de l’escola de Chicago. És interessant, d’altra banda, que les dues grans ideologies dites “de la modernitat”, el socialisme més o menys marxista i el liberalisme més o menys democràtic, pretenguen ser ideologies de la racionalitat econòmica, o més encara: ideologies per a les quals tot és reductible al model economicista, siga el mercat o siga la planificació. Aplicant el mateix mètode i model, l’economia –la producció, el capital i els mercats a escala continental o planetària– ensenyaria que les nacions no “tenen sentit” ni espai en el futur, i sobretot, ai, les petites nacions. El fet, però, és que les nacions, grans o petites, no són construccions folklòriques particulars que es puguen desmuntar i substituir amb un folklore universal, ni conjunts d’obradors d’artesania que seran anul·lats per la Microsoft o la General Motors, ni simples estructures de poder local que s’esvaeixen davant de Wall Street o dels euròcrates de Brussel·les. Són una altra cosa: són l’hàbitat propi de les societats modernes dins un hàbitat universal compartit, o més exactament la forma moderna d’habitar el món, i això és inescapable. Almenys, fins que no s’invente una altra forma d’“estar en el món”, substitutòria d’aquesta i igualment universal. Una altra cosa és que tots ens trobem, o no ens trobem, còmodes i pacífics, en la nació o el tros de nació que ens ha tocat. Supose que són més feliços els qui tenen la nació en pau –si més no perquè tenen un problema menys–, però potser a nosaltres no ens ha tocat aquesta felicitat. Ens queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la. I si, per aquesta modesta i humaníssima pretensió, hem d’assumir el qualificatiu de “nacionalistes”, ens hi resignarem practicant alternativament el comprensible vici de la indignació i la universal virtut de la paciència.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1507 | 30/04/2013   

El discurs de Napolitano

El dia 22 d’abril, cap a les 5 de la vesprada, vaig escoltar, amb atenció i emoció creixents, un dels més impressionants discursos polítics que recorde (els prodigis de la xarxa permeten coses com aquesta). Sóc seguidor perpetu, des de fa més de mig segle, de les circumvolucions sovint impenetrables de la política italiana, del temps de Fanfani, Moro, Berlinguer o Andreotti, fins a Alessandra Mussolinia o als lamentables –per raons diverses– líders actuals, Berlusconi, Bersani, Bossi, o el molt perillós Beppe Grillo (del qual potser parlaré algun dia: segurament, cada democràcia té els enemics que es mereix), i he seguit atentament, per tant, les peripècies de les darreres setmanes i mesos. Que, de moment, han conclòs amb la reelecció d’aquest senyor venerable i digníssim que, ja prop dels noranta anys, ha hagut de carregar, penosament, amb els efectes de la ineptitud dels altres. Vaig seguir, doncs, el discurs que pronuncià a Montecitorio, després del jurament, i el vaig llegir l’endemà transcrit a La Repubblica, i al Corriere della Sera. Escoltat, amb aquella veu ferma i claríssima en un home de tants anys, era un discurs emocionant. Llegit, és un discurs ple de veritat, de justícia i de raó. Ací en tenen una mostra, en traducció improvisada. Afirma el president, sense embuts:

“Tot el que ha passat ací els dies anteriors ha representat el punt d’arribada d’una llarga sèrie d’omissions, de mal funcionament, de tancaments i d’irresponsabilitats. En propose una ràpida síntesi, una ressenya sumària. Els últims anys, no s’han donat solucions satisfactòries a les exigències fonamentades i a les demandes severes de reforma de les institucions i de renovament de la política i dels partits –que s’han combinat amb una aguda crisi financera, amb una pesant recessió i amb un creixent malestar social: han acabat prevalent les posicions contraposades, les lentituds i els dubtes sobre les solucions que cal aplicar, els càlculs de conveniència, els tacticismes i les instrumentalitzacions. És això el que ha condemnat a l’esterilitat o a sortides minimalistes els enfrontaments entre les forces polítiques i els debats al Parlament. Aquella mica de correcció o d’innovació que hom aconseguia introduir en el sentit de la reducció dels costos de la política, de la transparència i de la moralitat en la vida pública ha sigut, per tant, fàcilment ignorada o infravalorada: i la insatisfacció i la protesta envers la política, els partits i el Parlament, han sigut (amb facilitat, però també amb molta lleugeresa) alimentades i agegantades per campanyes d’opinió demolidores, per representacions unilaterals i indiscriminades en sentit destructiu del món dels polítics, de les organitzacions i de les institucions en què es mouen. Atenció: aquest darrer advertiment que he sentit que havia d’expressar no ha d’induir a cap autoindulgència, no dic ja als corresponsables de la difusió de la corrupció en les diferents esferes de la política i de l’administració, sinó tampoc als responsables de tanta nul·litat efectiva en el camp de les reformes.”

Cap polític europeu amb un càrrec tan alt com el d’un cap d’estat no havia dit, fa molts anys, paraules com aquestes. I continua, ara adreçant-se als seguidors de Grillo i de les “5 Estrelles”: “Aprecie l’esforç amb què el moviment àmpliament premiat pel cos electoral com a nou actor político-parlamentari ha mostrat que es volia implicar en la Cambra de Diputats i en el Senat, tot guanyant-hi el pes i la influència que li correspon: aquest és el camí d’una dialèctica democràtica fecunda, encara que aspra, i no el camí aventurer i desviat de la contraposició entre la plaça pública i el Parlament. D’altra banda, tampoc no es pot mantenir i donar fruit una contraposició entre la xarxa i aquelles formes d’organització política que històricament, i des de molt més d’un segle i a tot arreu, són els partits. La xarxa proporciona accessos preciosos a la política, possibilitats individuals d’expressió i d’intervenció política, i també estímuls a l’agregació i la manifestació de consensos o dissensos. Però no hi ha representació realment democràtica i eficaç per a la formació de les decisions públiques sense la mediació de partits capaços de renovar-se o de moviments polítics organitzats, tots els quals, i en tot cas, vinculats per l’imperatiu constitucional del ‘mètode democràtic’.”

Com que ací no tinc espai per a fer-ho, el lector traurà ben fàcilment les seues conclusions i aplicacions. Quant als nostres dirigents polítics, inclosos els aspirants a líders carismàtics, estic segur que aquest discurs els interessa poc: a uns, la primera part; a uns altres, la segona.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1506 | 23/04/2013   

Camí reial, 2

Primera part d'aquest article

M’estime més, però, oblidar els futurs minerals i tristíssims que no sé imaginar, i tornar al meu lloc d’infant contemplatiu, a la finestra, i al camí per on va continuar passant la història. A continuar mirant aquell carrer meu o carretera i recordar que per allí van caminar també, mal equipats, desordenats i mal armats, la major part a peu i molt pocs a cavall, els menestrals dels gremis revoltats de la Germania de València, rebels urbans del litoral mediterrani contra el poder opressor dels senyors, pel mateix temps que Luter predicava a Alemanya desobediència al papa i doctrines herètiques noves, lectura de la Bíblia, i repressió sense pietat contra els pobres pagesos rebels.

Pobres rebels valencians, pobres fusters, teixidors, sabaters, que esperaven l’arribada d’un món nou i més just i feliç, i qui sap si l’aparició d’algun salvador encobert, que passaren per davant de ma casa, mal preparats i fanàtics, sense saber que el mateix emperador Carles de Flandes que havia de combatre l’heretge Luter també els combatria a ells, amb tropes enviades des de Castella pel gran camí reial, i amb els homes del duc Francesc Borja de Gandia, nét d’un papa de Roma: dissortats, que tornarien a passar derrotats i perduts, coberts de pols, de nafres i de sang, camí de la ciutat on encara serien perseguits pels carrers i les cases, penjats i esquarterats.

Tal com passaren, menys de dos segles després, les tropes de l’exèrcit anomenat maulet, rebels contra el primer rei Borbó de Castella, que eren més pròpiament un poble alçat en armes que un exèrcit, sense saber tampoc que el seu paper era insignificant en el tauler d’escacs d’aquella primera gran guerra europea, i sense imaginar que poc després els seus aliats portuguesos i anglesos, vençuts i delmats en la batalla d’Almansa, farien aquest mateix camí sense poder ni tan sols defensar la ciutat, i que llavors el seu regne i país, que és el meu, seria proclamat inexistent, conquistat, ocupat, i annexionat (fins avui, i qui sap si també fins demà) pel país vencedor. Tots passaren llavors per davant de ma casa, castellans i francesos triomfants, i uns altres francesos un segle més tard, tropes d’un altre imperi, no dels Borbons sinó d’un tal Napoleó que volia també reescriure la història d’Europa, i en conseqüència el mariscal Suchet hagué d’assetjar i conquistar València, fet insigne pel qual va rebre el títol de Duc de l’Albufera, un ducat pantanós i lacustre, tan prop del meu hort que jo hi podia arribar en quinze o vint minuts amb bicicleta.

I sempre gent mirant a una vora i a l’altra d’aquest camí antic, mirant i sense entendre que allò era també el pas de la història, dones plenes de por i d’angoixa amagant-se als canyars o a l’andana, nens amb els ulls molt oberts mirant passar les formacions armades i els combois d’artilleria i d’equipatge, llauradors que aturaven l’aixada o que intentaven ràpidament allunyar el cavall tement que se l’endugueren els soldats, sempre el terror al saqueig, a les violacions i a la rapinya, i sempre algun xiquet poc atrevit, contemplatiu, observant des de dins d’una porta entreoberta o des de la seguretat d’una finestra enreixada.

Tal com ara, escrivint en aquest segle que en diem XXI, jo els he vist passar tots novament per davant de la meua finestra dels anys d’infantesa, des dels dotze elefants de l’exèrcit d’Anníbal fins als camions de milicians de l’estiu del trenta-sis que corrien alegres al front d’Aragó, i als cotxes negres amb les inicials UGT o CNT pintades amb grans lletres blanques, amb la falç i el martell, cotxes que sota les lletres UHP o FAI portaven una calavera i dos ossos creuats com a presagi d’assassinats a l’alba, alguns dels quals s’aturaven al costat de ma casa, davant de la fàbrica de municions i del refugi antiaeri, just davant de la parada del tramvia. Potser els mateixos cotxes i camions amb els quals, passats menys de tres anys, falangistes amb camisa blava s’enduien els dissortats que ja estaven condemnats per endavant, abans de ser jutjats i afusellats, i enterrats en grans fosses comunes al Cementeri General de València, tan prop també de ma casa, on jo acompanyava mon pare cada any per Tots Sants a visitar el sepulcre dels avis. Però d’aquelles fosses, mon pare no me’n va dir mai res.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1505 | 16/04/2013   

Camí reial, 1

Ací mateix, fa poc més d’un any, vaig recordar un nen contemplatiu que, darrere d’una finestra, podia fantasiejar sobre el pas de la història per davant de sa casa: davant del nº 421 del Camí Reial de Madrid, al barri de la Torre, a València, camí que correspon exactament a l’antiga Via Augusta dels romans. Allí ens vam quedar: amb els romans. Continuem, doncs, perquè qui sap si, per davant d’on molts segles després hi hauria ma casa, hi va passar també alguna tropa de guerrers visigots barbuts i rossos, desordenats i bruts, amb les dones, les bèsties i les criatures, potser venint de Barcelona o de Narbona i certament oblidats ja de les planes remotes i verdes d’on havien eixit, després de tants anys de córrer i devastar mig Europa; i amb tota certesa hi passaren, marxant cap al nord, grans o petits exèrcits moguts per la fe del profeta Mahoma, cavallers àrabs fills o néts del desert, amb soldats emigrants i amb famílies senceres vingudes de la Mauretània Tingitana, de Cirenaica o de Numídia amb la intenció de quedar-se per sempre en aquesta terra que van trobar bona, i finalment per aquest vell camí hi hagué de nou alguns segles de trànsit pacífic de viatgers, llauradors i mercaders sarraïns, després dels segles anteriors d’imperi en pau i de trànsit d’hispanoromans, adoradors dels déus antics o del Déu nou dels cristians abans de convertir-se ells mateixos, com els seus últims conquistadors, en seguidors de l’únic Déu de l’Alcorà.

Fins que segles més tard van tornar a passar per davant de ma casa, però aquesta vegada no a poc a poc, ni en formació militar, sinó tristos, vençuts i confosos i en massa, els molts milers expulsats de la ciutat de València i dels poblets i alqueries dels voltants per l’arribada d’una altra gent del nord amb un rei fundador d’un regne nou, amb una nova llengua, noves lleis, nous pobladors, i portadors d’una nova religió que era també el retorn de l’antiga, amb bisbes, monestirs, convents i catedrals. Així van transcórrer més de catorze segles, des d’Anníbal fins a Jaume I, i així van fer el país que havia de ser el meu, passant tots per davant de ma casa: Déu sia lloat, que em concedí una infantesa en aquest lloc.

No puc saber quines alqueries o quines barraques de fang i de palla van ser les primeres que ocuparen o feren ací els nous pobladors, ni quins ni on van començar a llaurar i a plantar aquests camps al voltant del camí, inclòs l’hort que hi havia darrere de casa, però si hi ha una cosa segura és que tots ells devien ser molt pobres, que venien de terres del nord on eren més pobres encara. I és també cert i segur que les poques fanecades d’aquell hortet nostre estaven fetes de la mateixa terra que treballaren aquells primers pobladors del segle XIII i que potser uns altres havien treballat abans que ells, la mateixa terra en la qual, tova i acabada de llaurar, tantes vegades vaig enfonsar els peus nus, i això, recordat i pensat seixanta anys després, dóna una certa espessor retrospectiva a la meua infantesa en aquell hort i en aquella casa i a la vora d’aquell camí reial, via imperial. Considerant sobretot que nosaltres vam ser els últims habitants d’aquesta casa i els últims que van treballar, amb les mans pròpies o amb les mans i el cavall del nostre veí el senyor Manuel el Callós, la terra d’aquest hort, que fa molts anys que ha estat coberta, terra i casa, per la gran nau d’un trist taller mecànic i garatge gris de camions.

I si ara aquella terra, que va ser fèrtil, flonja i estovada, està oprimida per una capa de ciment greixós amb taques d’oli renegrit i brut, no sé de què estarà coberta quan li passen uns altres deu o vint o quinze segles per damunt, si d’algun material o construcció que encara no sabem imaginar, obra d’una futura humanitat feliç, o si llavors tota obra humana serà només ruïna abandonada i el meu hort tornarà a un estat anterior i salvatge, que ja no en podrem dir un estat natural sinó postnatural i posthumà, entre restes disperses d’enderrocs, entre plantes silvestres i aspres, plàstics incorruptibles i metall rovellat. Quan ja potser no quedarà ningú, ni tan sols llibres d’història o de memòries, per recordar la bellesa i la glòria d’aquests camps treballats amb saviesa.

Aquest article continua i acaba ací

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1504 | 09/04/2013   

El sermó dels cardenals

Supose que el centenar llarg de cardenals que fa poques setmanes es van tancar a la Capella Sixtina per meditar llargament, sospirar, i votar un nou papa, a més de concentrar-se esperant la inspiració de l’Esperit Sant degueren tenir algun moment més relaxat (mentre es feien les votacions i els recomptes, per exemple) per a aixecar els ulls i contemplar els frescos que omplen les parets i el sostre. No solament els més espectaculars i famosos del Judici Final de Miquel Àngel, el Crist triomfant i poderós, els benaurats i els condemnats, el dit de Déu tocant el dit d’Adam, o les sibil·les de cos poderós i altres figures que tothom coneix. Supose, doncs, que van tenir també un mica de temps per a repassar els altres frescos, menys coneguts però molt més delicats i subtils, que hi ha a la part alta dels murs laterals: els que va encomanar el papa Sixt IV della Rovere a alguns dels pintors més coneguts del seu temps, com ara Ghirlandaio, Botticelli, Pinturicchio, Perugino, o el no tan conegut Cosimo Rosselli.

Cal suposar que els cardenals eminentíssims tenen una certa familiaritat amb el lloc, i també alguns coneixements de la història de l’art, de manera que saben que un d’aquells frescos magnífics que els turistes no miren en les seues visites d’urgència és el que representa l’escena del Sermó de la Muntanya, obra de Rosselli, plena de blaus i daurats tal com li agradava al papa Sixt, criticat asprament per Vasari. Deixant de banda, doncs, l’abundància miquelangelesca de personatges massa musculosos, els cardenals podien contemplar l’escena clàssica del més cèlebre sermó de la història, quan Jesús, “en veure que el seguia ja tanta gent, va pujar a la muntanya i va seure (Rosselli, però, el pinta dret), i quan se li acostaren els deixebles va obrir la boca per comunicar-los el seu ensenyament...”. Ensenyament que jo en diria “discurs sobre els afortunats”, més que “sermó de les benaurances”. Els cardenals, per tant, pogueren meditar sobre la felicitat verdadera en aquest món (i suposem que en l’altre), sobre allò que hem de sentir i practicar per poder considerar-nos realment afortunats, makárioi en grec, beati en llatí: feliços, doncs, millor que “benaurats” o bienaventurados. Així, contemplant l’escena, recordant la doctrina evangèlica, meditant, qui sap si degueren pensar que el nou papa de Roma hauria de ser (i tots els anteriors haurien d’haver sigut) algú capaç de transmetre i aplicar aquell resum de la filosofia cristiana.

“Afortunats els qui, en el seu interior, són com els pobres”, traducció meua, que m’agrada més que l’habitual “els pobres d’esperit”. I només creient i aplicant aquest principi ja canviaria el món sencer, començant per l’economia i les finances. Afortunats també els qui estan tristos, perquè rebran consol (no sabem com). I els qui tenen fam i set de justícia, perquè en quedaran assaciats (no sabem quan). I els qui són compassius, perquè també trobaran compassió (no sabem si sempre o només de tant en tant). Afortunats els qui tenen el cor net, perquè veuran Déu (ací la fe consolida l’ètica). I els qui són conciliadors, perquè rebran el nom de fills de Déu (la història, però, no sempre ho mostra). I els qui són perseguits per defensar la justícia, perquè el regne del cel serà seu (sense garanties, però, sobre el regne de la terra). He deixat per al final la promesa o afirmació que més m’agrada: Afortunats els bons i tolerants, perquè són els hereus de la terra. La paraula grega praeîs, sobretot a través de la llatina mites, sol aparèixer traduïda com a “humils” en català i, horriblement, com a mansos en castellà.

Però, per a mi, vol dir sobretot els afables, els dolços i de cor pacífic, el contrari dels durs i intolerants. Gent amb un punt de melancolia, gent de bona urbanitat moral i escassa rigidesa, persones que saben cedir sense encastellar-se en el propi criteri, que saben negociar amablement, que no s’afanyen a condemnar ningú, que d’entrada aprecien les qualitats dels altres. Una altra cosa és, i més dubtosa, si són aquests els qui heretaran la terra. Qui sap, en tot cas, si aquesta vegada els cardenals, vist el resultat de l’elecció, tenien davant de la ment el sermó que tenien pintat davant dels ulls.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1503 | 02/04/2013   

Descrèdit del present, i elogi de la política, 2

Primera part d'aquest article

Vaig parlar de política per recordar, en primer lloc, que és simplement una activitat necessària en les societats humanes, des de la tribu als estats moderns. Però quin és el contingut d’aquest mot o concepte? Es tracta d’ocupar càrrecs públics, d’administrar, governar un país o un municipi, posem per cas? O de buscar suport dels electors, de proposar idees i projectes diferents, de representar els ciutadans? O del combat electoral (honest o trampós, serè o demagògic, civil o insultant...) i l’enfrontament parlamentari? O la política són les intrigues i baralles internes dels partits? O és buscar sobretot el càrrec públic com a “prebenda” i benefici propi? Bé, doncs, la política és o pot ser tot això, però sobretot és una necessitat i hauria de ser un servei públic, és a dir, un servei a la comunitat: sense política (sense l’organització i l’acció en favor de la polis), o hi ha pura tirania o hi ha el caos. Comencem, doncs, per on hem de començar en tantes coses: comencem pels grecs (els grecs antics, és clar...) i per l’invent de la democràcia com a pensament, com a concepte i com a sistema. Que significa en primer lloc la idea (impensable idea, abans de ser pensada) que el poder públic pertany al poble, al cos sencer dels ciutadans, i que els càrrecs o llocs de poder han de ser elegits, limitats, reglamentats, i que els seus ocupants n’han de retre comptes davant d’una assemblea: és a dir que el poder implica responsabilitat. Significa, com a ideologia i valor, que la participació en la vida de la polis (de la “ciutat”, de l’estat) és justament allò que és propi del polites, del ciutadà, com a oposat a la vida simplement privada, pròpia de l’idiotes que s’ocupa només dels interessos propis. I significa també la supremacia de la llei, tal com recordava Sòcrates poc abans de morir: sense ordre civil acceptat, simplement no hi ha “pàtria”. I no hi ha pàtria digna de tal nom si està sotmesa a un poder sense control, contra el qual –contra la tirania– l’única barrera és la llibertat, com afirmà Pèricles en el famós discurs.

I allò que per als grecs era la polis, és també, en certa manera, la res publica dels romans: l’espai del bé comú, que implica eleccions regulars per als càrrecs, una legalitat codificada, i fins i tot l’existència d’una mena de “defensor del poble”, tribú de la plebs... o síndic de greuges. La política, doncs, d’ençà dels grecs, no és possible sense els valors republicans: aquesta és la nostra herència, la nostra història antiga, renovada i vivent a pesar de reculades i carències. La democràcia és això, com sabien els pares de l’American Revolution i de la Révolution Française. I vist així, allò que en diem la “crisi” de la democràcia no és de cap manera un efecte del sistema sinó del seu mal funcionament. Resultat sobretot de l’aparició i creixement d’una casta d’aprofitadors i no de servidors de la política, de la disminució de “vocacions” de servei públic, de la devaluació moral de la res publica.

En alguns llocs, a més a més (com al Regne d’Espanya), el mal funcionament afecta fins i tot els fonaments d’aquella divisió clàssica entre poder legislatiu, executiu i judicial, tal com podem, per dissort, comprovar cada dia. I afecta, igualment, el valor bàsic de lleialtat al bé públic comú per damunt del privat: com a Itàlia, o a Grècia o a Espanya, on tan sovint fer trampa està ben vist, enganyar és un mèrit, estar en política “para forrarse” no impedeix ocupar altes magistratures, i on la supremacia de la llei no sol merèixer gran respecte moral. No estan en crisi, doncs, els fonaments d’un sistema democràtic (representació, legalitat, llibertat...), que pot no ser perfecte però que és el millor possible si funciona honestament: si el deshonest o l’irresponsable no és protegit i excusat pels seus, si la vanitat (ah, el plaer d’inaugurar obres!) i la incompetència no són premiades pel vot ciutadà. La crisi de la democràcia apareix quan es fa opaca la relació entre la llei i la trampa, quan la veritat perd importància (fins i tot en aquest “quart poder” que és la premsa...), quan els polítics tenen defectes “massa humans”, o quan els ciutadans són massa ignorants o massa indiferents. Davant de tot això (de tot això que omple diaris, sermons, noticiaris i llibres), si totes les respostes s’hagueren de reduir a una, seria aquesta: que els fonaments de l’acció política haurien de ser l’ètica de la veritat, l’ètica de la raó i l’ètica de la responsabilitat. I ho vam deixar ací.