Joan F. Mira | El Temps, núm. 1502 | 26/03/2013   

Descrèdit del present, i elogi de la política, 1

El públic que m’escoltava era un públic assenyat, reposat, amb alguna experiència de la vida, si més no per l’edat: era un públic de tres o quatre centenars del que en podríem dir alumnes “seniors”, estudiants d’aquells cursos que les nostres universitats ofereixen a la gent gran, sovint molt més interessada que la jove. Per alguna raó, el director del curs m’havia demanat que parlara “de política”, matèria que no figura als plans d’estudi. I valga’m Déu, si vam parlar de política, aquesta cosa que, segons les enquestes i la premsa, se suposa que està tan desacreditada. Abans, però, em vaig enredar una mica, intentant concretar la perspectiva. Per començar, vaig recordar als assistents que, en efecte, vivim uns anys conflictius i difícils, que en aquest Regne d’Espanya i en la major part d’Europa, sobretot la part meridional, la percepció del desastre domina els humors públics i privats: desastre de les finances, inèpcia dels polítics, humors pèssims, tanta gent abocada a una nova pobresa, i tot això que comentem cada dia i que és llarg d’enumerar. I malgrat tot, és un desastre limitat, no una catàstrofe còsmica, no el pitjor temps de la història. Ho vaig recordar als presents, persones de memòria llarga: perquè els segles passats, inclòs el segle XX amb l’excepció de poques dècades, han estat molt pitjors que els inicis d’aquest. Han estat plens (començant per l’Europa nostra) de tiranies diverses, monarques absoluts, imperis opressors, dictadures, abundància de guerres, destruccions, explotació sense misericòrdia, fams i misèries sense fi, vellesa sense seguretat, salut sense protecció, educació sense recursos. Fet i fet, el passat, inclòs un passat ben recent, ha estat ple de tot allò que, d’ençà de cinquanta anys o pocs més, considerem el contrari de l’estat natural de les coses. Però sovint mirem el temps present com si l’abundància de béns, el menjar barat, el transport fàcil, la comoditat domèstica, les diverses formes de seguretat social, foren adquisicions molt antigues de la història i no conquestes de fa quatre dies. Com si tot allò que s’ha anat adquirint i acumulant formara part d’una forma de vida guanyada per sempre i com qui diu ja natural i segura. Com si el progrés haguera de ser indefinit i etern. I així ens hem adaptat, en un estrany procés evolutiu, a la confiança en el progrés continu: a la convicció que posseïm un dret natural inalienable a l’augment permanent del benestar. I llavors cada petita o gran adquisició és vista com a base per a una altra de nova. Fins a arribar, poc o molt conscientment, a aquella demanda grotesca que exigia: “Mucho, de todo, ya!”. I no solament molt de tot, sinó més, cada generació, cada any, cada mes, cada dia.

On queda, doncs, la memòria d’uns temps recents (només trenta anys, o cinquanta o seixanta) més modestos, quan els primers electrodomèstics, el primer piset propi, el primer Seat 600 o equivalent, omplien de felicitat milions i milions de persones? I què se n’ha fet, en aquest país nostre, d’aquells primers anys de democràcia, quan la llibertat era una glòria, cada elecció era una festa, els “pares de la Constitució” eren grans homes mereixedors de tot respecte, i els líders polítics (des d’Adolfo Suárez a Jordi Pujol o a Felipe González) semblaven tan dignes d’admiració i de lloança? Deixant les preguntes retòriques, i deixant de banda la mediocritat general i creixent dels polítics, deixant els abusos innobles del món financer, la irresponsabilitat dels governants, la inèpcia i rapinya, i algunes coses més, deixant de banda tot això (que no és poc i no es pot deixar de banda), la darrera pregunta seria: era assenyada i raonable la nostra fe en la prosperitat eterna, segura i creixent? I al costat i afegida: era raonable la confiança pública en una “classe política” (expressió abominable, a més d’incerta) composta només de persones honestes al servei del bé comú, persones intel·ligents, i sobretot capaces de reproduir-se amb nous membres més intel·ligents encara, més ben preparats i sobretot més honestos? Els meus oients, membres quasi tots d’allò que en solem dir “tercera edat”, movien el cap amb gestos de negació resignada. I dit això, estimats oients, que els vaig dir, ja que vostès i jo som gent assenyada, no ens deixem arrossegar per aquest catastrofisme ambiental que ens volen encomanar els insensats. A continuació, vam parlar de política.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1501 | 19/03/2013   

El Kumbh Mela d’enguany

Mentre el papa de Roma meditava acabant de decidir-se a renunciar, mentre anunciava als catòlics el fet inesperat, a l’altra banda del món, prop de la ciutat d’Allahabad, milions i milions d’hinduistes celebraven el Kumbh Mela i durant els mesos de gener i febrer es banyaven massivament en les aigües sagrades de la confluència dels rius sants Ganges i Yamuna i el riu mític Saraswati. El 10 de març, dia del Maha Shrivatri, l’últim dels dies importants de les festes, els cardenals cavil·laven a Roma sobre el temps que trigaria a sortir el fum blanc. El festival del gran bany, el Kumbh Mela, de magnitud difícilment comparable (més milions que en el pelegrinatge a la Meca, més que en els anys de jubileu a Roma, més que en cap lloc del món) commemora, o celebra un fet puntual de la mitologia hinduista, quan durant una batalla entre déus per la possessió d’un pitxer (kumbh) de nèctar diví en caigueren quatre gotes sobre els quatre punts on s’ha concentrat durant segles i segles el pelegrinatge. De manera que els fidels que –amb l’esperit ben preparat, l’ànima oberta i el cos disposat al ritual– acudeixen al lloc consagrat, podran sortir dels banys fluvials perfectament nets de pecat, purificats, lleugers, alliberats de les pors i les penes. Uns textos de la web oficial del pelegrinatge expliquen el sentit més profund de la festa: “El Kumbh és un pitxer. Kumbh és el cos humà, és l’abdomen, i el mar, la terra, el sol i Vixnu són sinònims de Kumbh. El pitxer, la mar, els rius, les basses i el pou són símbols de Kumbh, ja que l’aigua d’aquests llocs està coberta per tots costats. El cel té la cobertura del vent, el sol cobreix l’univers sencer amb la seua llum, i el cos humà està cobert amb cèl·lules i teixits. Per això és Kumbh. El desig, que és ànsia, és també Kumbh. El déu Vixnu és també Kumbh ja que es compenetra amb la creació sencera, la creació es compenetra amb ell”. A continuació, hi ha una fotografia amb una multitud de sadhu, els savis ascètics en pèl integral, amb grans barbes i amb els cabells convertits en trenes fines llarguíssimes empastifades no sé si amb fang o amb cendra. I continua l’explicació oficial: “Kumbh és la confluència de totes les nostres cultures. És el símbol del despertar espiritual. És el flux etern de la humanitat. És el flux de la vida mateixa. És el símbol de la confluència de la natura i la humanitat. Kumbh és la font de tota energia. Els rius sants són el símbol del flux líric de la humanitat. Els rius són indicadors del flux de l’aigua de la vida en el cos humà mateix”. I acaba: “L’Himàlaia és la residència de l’ànima dels déus. El sant Ganges emprèn des d’allí el seu viatge, abraçant els boscos, els savis de la muntanya i la cultura dels poblets. La seua aigua santa és considerada ella mateixa un nèctar”.

Amb atractius tan poderosos, es comprèn l’afluència de milers de savis nus (les sàvies es despullen d’amagat), les corredisses per llançar-se en pèl a l’aigua beneïda, el bany de tantíssims milions de fidels. En definitiva, si en alguna cosa poden competir les creences religioses és en capacitat de fantasia i, de tant en tant, en explicacions poètiques dels fets més difícils de creure. Que els fidels puguen menjar-se el cos d’un déu i beure-se’n la sang en forma de pa i de vi, no de manera simbòlica sinó del tot material, és una creença que es resisteix tant a l’acceptació racional com la fe en aquelles gotes de nèctar del pitxer dels déus i la seua eficàcia prodigiosa en el ritual del bany dels rius. Eficàcia que es manifesta de manera perfecta en cada Kumbh Mala, els de cada sis anys i els de cada dotze anys, i de manera suprema en el Maha Kumbh, el Gran Kumbh, cada 144 anys, com ha estat el d’aquest 2013. El dia de la inauguració ja s’hi havien presentat uns dotze milions de pelegrins. Entre els quals el senyor Rajkumar Sing, empleat públic, que hi hagué de viatjar durant tres dies, amb tren, amb bus i a peu, però que tenia clar el resultat: “Crec que un bany en el dia més propici m’alliberarà de tots els meus pecats, i ens donarà seguretat a mi i a la meua família en el futur”. Es pot creure, doncs, qualsevol cosa, i en això la competència és difícil, vista la varietat infinita. Però no qualsevol fe reuneix, al llarg d’unes poques setmanes de banys, entre 100 i 150 milions de fidels. El pròxim papa, doncs, no hauria de fer com Joan Pau II, que volgué reforçar la fe catòlica amb espectacles de masses. Comparats amb les masses de banyistes hindús sempre faran el ridícul.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1500 | 12/03/2013   

El pa negre, el pa blanc

Alguns dels meus companys de l’escola de Dª Josefina, escola mixta municipal de pàrvuls i dels graus elementals, tenien les cametes molt primes, les cuixes amb tan poqueta carn que quasi no semblaven cuixes, i els genolls com els nusos llenyosos d’un sarment, i jo tenia cinc o sis anys i sabia o intuïa que aquells xiquets eren molt pobres i que a casa no tenien prou menjar, com a casa de la senyora Virtudes la meua veïna, on molts dies ella i la seua filla Virtudetes menjaven únicament un plat d’arròs bullit, i que de tant en tant li demanava a ma mare que li “deixara” dos ous o mitja viena de pa, a manera de préstec sense retorn possible. Ho sabia també per la manera com aquells xiquets de cuixes primes miraven el meu entrepà de pa blanc amb una barreta de xocolate, encara que el xocolate podia ser d’aquell que en dèiem “de Torrent”, que tenia una consistència aspra i sorrenca i un gust claríssim de garrofa, perquè ells només portaven mig panet negre de racionament, fet d’una matèria pastosa, enganxosa i grisenca, en la qual es podien trobar brins de palla i corfetes de segó, i que es feia una bola en la boca, difícil de mastegar i d’engolir, amb una olor de serradura vella i un sabor semblant al del pinso de les gallines o dels porcs: a casa també compràvem aquells panets humits i racionats, no sé si un per dia i per persona, però els posàvem a remulla amb aigua i llet per donar-los als pollets i a les gallines malaltes. El pa blanc el pastaven a casa entre ma mare, la criada i la tia Josefina quan vivia amb nosaltres, i per a mi era com una petita festa de perfums quan, a la cuina de dins, començaven a pastar vigorosament la farina en un llibrell de parets robustes cobertes per dins d’una capa de vernís brillant de color groc torrat de caramel, i jo, dret al costat de la taula, mirava com prenia consistència la massa girant a una banda i a l’altra, pastada amb els dits i amb els punys, i sobretot quan li afegien el rent o llevat, una llesca quadrada de matèria semblant a un formatge podrit de color gris fosc, compacta però que es podia desfer i pessigar, amb una aroma intensa i penetrant de fongs i de racó d’herba humida fermentada, matèria que jo aspirava i després sentia vivament sobre la llengua quan me’n posava un pessiguet dins la boca, petit privilegi que m’era permès a condició de no repetir-lo i que el tast fóra mínim. L’endemà de matí, després de passar la nit coberta amb un llenç blanc, la massa havia fermentat i crescut com el ventre blanc d’una dona prenyada, la fenyien encara, i amb una fulla rectangular de metall la tallaven a trossos del volum d’un puny que esdevindrien fogasses o barres de pa quan la criada els portara al forn amb una post coberta amb el mateix llenç blanc i tornaren a casa oloroses i cuites, i per a mi va ser sempre un prodigi, un miracle, aquella transformació de la farina blanca en pa cruixent.

El pa negre i amb gust de segó i de serradura, el mateix pa que havien menjat els soldats durant la guerra i que menjaven encara a les casernes, no era l’únic producte racionat: la “cartilla” contenia els cupons amb la ració setmanal o quinzenal per persona, tants grams d’arròs, tants de llegums, tants de sucre –molt pocs–, tants d’oli –poquíssims–, tants de sabó de barra, tants d’embotit, de bacallà o de cansalada, que canviàvem resignadament a Casa Panxa, l’única botiga de queviures. Darrere del taulell, Panxa mateix o la dona tallaven els cupons i servien les racions d’oli amb una bomba manual graduada en el cilindre transparent de la qual jo veia com pujava fent bambolletes el líquid groc fins a la ratlla del mig litre establert, o treien dels sacs els llegums o l’arròs amb una pala còncava i els ficaven en bossetes de paper d’estrassa, tallaven la cansalada mig rància o el bacallà ressec, o servien les sardines de bóta i les llandes de conserva, fora del racionament, que només alguns clients, com ma mare, podien adquirir. Ma mare obria cada vegada el moneder i pagava, mentre que a la major part dels clients el botiguer els apuntava la compra miserable en uns fulls de paper i havia de confiar que pagarien cada dissabte, cada quinzena o cada mes. Jo no era cec ni ximple, mirava, i comprenia quina era la diferència entre ser pobre o no (també comprenia, per altres camins, la diferència entre ser ric i simplement, com nosaltres, no ser pobre), la mateixa diferència entre el meu entrepà de pa blanc i els panets negres de molts altres nens.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1499 | 05/03/2013   

Els nobles del papa

Això era una vesprada d’hivern, ara deu fer vint anys, que jo passejava per aquell barri deliciós de Roma entre la Piazza Navona i el riu, per carrerons i placetes de noms medievals (Via dei Banchi Vecchi, Via dei Coronari...), i vaig anar a parar al lloc que buscava, que els turistes mai no han sentit anomenar i que els romans mateixos coneixen ben poc. L'espai de l’antic palau de Montegiordano, que encara conserva una estructura una mica elevada corresponent a l’antic recinte emmurallat de la família Orsini, els amics i després enemics dels Borja, i el lloc on es va educar la petita Lucrècia, amb la tia Adriana de Milà. Vaig entrar al pati del palau, un d’aquells patis romans plens de vegetació i de verdet, humits, amb una fontana barroca d’on raja permanentment un fil d’aigua. I quan ja me n’anava, s’aturà davant del portal un gran cotxe negre, d’aire clarament oficial, i en va baixar un senyor alt i elegant, amb la cara picada inconfusible: era Mino Martinazzoli, el darrer president de la Democràcia Cristiana, encarregat de reconstruir (cosa impossible) un partit ja podrit i destruït.

Què hi feia, el polític, de visita en aquell palau antiquíssim? Bé, doncs, no era difícil d’imaginar: consultar, comentar, demanar consell. Els grans nobles de Roma, les grans famílies que fa molts segles (deu segles en el cas dels Orsini, més segles encara en el cas dels Colonna) que controlen o condicionen el poder polític i el poder de l’Església, són presents ara mateix com ho han estat sempre. I una part d’aquests nobles els podem veure encara, vestits amb frac o amb jaqué, impecables, hieràtics, amb alguna medalla important, acompanyant el papa en l’entrada solemne a Sant Pere, o a les sales dels palaus vaticans fent d’introductors de les visites il·lustres. Són els nobles del papa, i sempre ho han estat, i ho voldrien continuar sent, encara que ja no el transporten al muscle en la sedia gestatoria, tal com van fer fins al temps de Joan XXIII.

“Som la trinxera rocosa del papa des del temps de Carlemany: els papes cal servir-los, ens ho han ensenyat des de menuts”, proclamava fa pocs dies el príncep Sforza Marescotti Ruspoli, al palau impressionant del mateix nom, a la Via del Corso. I afegia: “Ningú de l’aristocràcia romana pot pensar a discutir un acte de Benet XVI o de qualsevol papa, encara que siga un papa dimissionari”. En palaus com aquest, i com els dels Colonna, els Borghese, els Torlonia, els Massimi, els Odescalchi, els Chigi, els Lancellotti , els Orsini, i alguns altres, resideix la “noblesa negra”, definits pel color dels seus vestits de cort, en signe de lleialtat al papa i de dol per la caiguda de Roma, el 1870, en mans del Regne d’Itàlia. Formen un petit món limitat, definit pels orígens que en algun cas, com els Colonna, es remunten als senadors romans del Baix Imperi, o al temps de Carlemany, o al segle X, i sense interrupció.

Un petit món, instal·lat en esplèndids palaus renaixentistes o barrocs, que sovint, com el Doria-Pamphili, són museus de riquesa infinita, però museus habitats. I com havien de reaccionar a l’”abdicació” del Papa Rei, aquests nobles que es consideren el sòcol dur immutable de la història papal? Doncs, ho han fet amb estupor, amb respecte infinit, i amb la fe indestructible de qui mesura la història en segles. Amb més dignitat que molts alts responsables vaticans. “No comentem, només ens hem dit: obeïm”, afirma el príncep Ruspoli. “Acceptem amb veneració, respecte, afecte i obediència qualsevol decisió que haja pres el papa. I a més,” afegeix, “no és la primera vegada en la història.” Sis segles de distància no són res, per al príncep. Són famílies que han donat a l’Església un bon grapat de sants, cardenals infinits, i un bon nombre de papes: de què s’han d’espantar, per tant?, què els ha de fer trontollar, si ells són la roca, el castell, la muralla?, què els ha de fer dubtar, si la fe, per a ells, forma part de la casa, de la família i de les bones maneres? I llavors, la principessa Borghese explica que, pocs dies després de l’anunci del papa, rep una telefonada del rector d’una parròquia romana: “Princesa, què hem de fer el 28 de febrer, quan dimiteix el papa? Toquem les campanes a mort, o llevem el seu retrat de l’església?”. El bon rector no demana consell a la cúria ni al bisbe, el demana a la princesa Borghese. I ella, immutable, immutada, diu que li va respondre: “Preguem. Celebrem l’adoració. Acompanyem el comiat”. Dubte que cap cardenal hagués donat una resposta així, i dubte que aquests nobles de Roma s’alteren per fets tan superficials com un canvi de règim polític, un concili, un nou govern, unes eleccions, un Berlusconi, o el nom d’un nou papa. Tot passa i tot s’acaba, ells són inalterables, són eterns.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1498 | 26/02/2013   

Llengües, Europa, nacions, 2

Primera part d'aquest article

Cal dir que generalment el projecte de restauració plena d’una llengua no és un projecte “pacífic”, sense resistències externes o internes. Resistència de la llengua “ocupant” que ha de ser desplaçada: la resistència de l’alemany a Bohèmia, fracassada i amb complet desplaçament final; la resistència de l’espanyol als Països Catalans, amb un èxit irregular i ben notable fins ara; la resistència de l’anglès a Irlanda, amb un èxit gairebé perfecte... O resistències endògenes a un estàndard unificador: el conflicte secular entre Landsmål i Riksmål i els seus derivats a Noruega o entre katharevousa i demotikí a Grècia, els recels regionals davant de l’euskera batua, la fins ara impossible reunificació del gallec amb el portuguès, o els embolics de poca o molta substància a propòsit del “català” i el “valencià”. I de tota manera, en tots els casos, l’assoliment d’aquest estàndard o codificació acceptada no és únicament un objectiu estratègic de primer ordre per a l’afirmació d’una societat de cultura nacional (o d’allò que, en el meu llibre Crítica de la nació pura, jo vaig anomenar fa molts anys una “nació cultural”, concepte llavors del tot inusual i que després empra tothom sense recordar d’on ve...).

Perquè la norma, l’escriptura normal, pot ser també, per la seua mateixa existència i projecció, un factor decisiu en la formació d’aquesta societat mateixa. Quan el clero catòlic eslovac, a partir del segle XVII, difonia una literatura religiosa en la llengua del país, estava posant els fonaments que farien d’un dialecte txec una llengua literària autònoma, de tal manera que, més tard, la resistència a la magiarització (quan Eslovàquia quedà dins del regne d’Hongria) no va donar lloc a un nacionalisme panbohemi, com predicaven a Praga, sinó a una afirmació autònoma de la nació eslovaca. Als Països Baixos, l’afirmació política independent de les burgesies urbanes (quan les Províncies Unides van quedar fora dels límits de l’Imperi), va fer que una varietat del baix alemany esdevingués llengua formal i literària, fins a arribar a convertir-se en neerlandès enfront de l’alemany. I així podríem continuar, amb exemples de la connexió entre literatura i norma, llengua escrita i llengua considerada nacional. Al contrari, molt rarament, pot passar com amb el macedoni, d’incerta existència entre el búlgar i el serbi... fins que, després del 1945, esdevingué llengua oficial de la nova República de Macedònia, dins de la Federació Iugoslava. I a continuació, no abans, se’n va publicar la primera gramàtica, tal com em van explicar, allí mateix, els escriptors macedonis.

Les llengües, doncs, i ben especialment a Europa, no tenen solament un valor funcional, d’instrument o vehicle de comunicació, tal com afirmen alguns: amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables i suprimibles, en favor de les més grosses... i això és que realment volen dir. Però cada llengua particular, quan és vista com a codificada i culta, i sobretot quan, a més, és vista pels parlants propis com a reconeguda des de fora, esdevé en certa manera símbol d’ella mateixa: vull dir que una llengua culta i reconeguda –amb normativa formal, institucionalització acadèmica, prestigi literari...– representa (es presenta ella mateixa com) una llengua diferent, amb valor i dignitat igual a les altres llengües. Certament, la percepció d’aquesta “dignitat igual” és essencial per a la percepció eficaç de la “dignitat pròpia” del grup, societat o país que la parla, i essencial per tal que hi actuen els mecanismes de cohesió i d’adhesió: no és fàcil adherir-se o ser fidel a allò –llengua o grup humà– que és vist com a inferior i de menor valor. I el “valor” i la dignitat no són només resultats del coneixement, sinó del reconeixement: ser la llengua o cultura convidada a fires internacionals del llibre (a Torí, a Guadalajara, a Frankfurt o a París...), ser traduïda a molts altres idiomes, ser ensenyada en universitats estrangeres,...o ser reconeguda formalment, ai, com a llengua de la Unió Europea. Perquè la llengua pròpia no pot ser vista o percebuda com a inferior, inepta, indigna de reconeixement,... sota pena de depressió general, o de ser abandonada a la primera ocasió o coacció. I aquesta és també la història moderna d’Europa, d’Estònia a Portugal i de Noruega fins a Grècia. Passant, no cal dir-ho, pel País Valencià...

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1497 | 19/02/2013   

Llengües, Europa, nacions, 1

El passat 31 de gener, en una sessió discretament solemne (i em fa l’efecte que amb escassa repercussió pública), vam iniciar a l’Institut d’Estudis Catalans les commemoracions dels cent anys de la publicació de les Normes Ortogràfiques, a finals del mateix mes de gener del 1913. Cent anys de normativa formal no en semblen molts, a primera vista, per una llengua europea de cultura, però permeten ja una certa perspectiva, i una certa garantia de normalitat contemporània: no és superflu recordar que “normal” i “normalitat” vénen de norma. Pompeu Fabra i els seus col·legues de l’IEC quasi acabat de fundar, van erigir una construcció que s’ha demostrat sòlida i perenne. Dit això, cal recordar també que gairebé res del que ara passa o del que pot passar, en aquesta matèria de llengües com en tantes altres, no es pot entendre si no entenem almenys l’evolució de les idees i dels fets. Per exemple, si no entenem que el català a Europa, fa cent anys o cent cinquanta, era una de les moltes llengües més o menys importants que d’una banda semblaven condemnades a l’extinció final, i de d’altra banda eren ja reivindicades com a idioma d’una nació que aspirava a alguna forma eficaç d’existència política. Si la comparació històrica és tan significativa com odiosa, és perquè ara mateix, a primers d’aquest segle XXI, la major part d’aquelles llengües (moltes d’elles amb menys demografia i “menys història” que el català, llengües sense tradició literària, sense escriptors antics i sovint sense escriptors moderns fins ben entrat el segle XX) són ara efectivament nacionals i d’estat, ningú no els discuteix categoria i estatus oficial en aquesta invenció comercial i ritual que es diu Unió Europea, mentre que al català encara li és negat el pa i la sal i el dret en aquest camp i en alguns altres. No passaria res, potser, si tot fóra comerç i rituals i tractats, però pot passar molt perquè, ni fa dos segles, ni un segle ni ara, les llengües, a Europa, no són dissociables dels pobles o nacions, i les nacions o els pobles no són fàcilment dissociables de les llengües. No descobriré cap secret amagat, si afirme que la matèria que ara ens ocupa no és únicament la vella qüestió sobre la norma, la llengua i l’escriptura, o sobre la relació entre idioma i nacionalitat. Que, d’altra banda, és una relació en la qual creuen igualment els homes d’estat i la gent del comú, ingenus o ideòlegs: hi creuen perquè, explícitament o no, creuen que parlar és ser. Alfred de Musset, poeta romàntic, ho va escriure de manera redona i perfecta: “Només és verdaderament francés de cor i d’ànima, de cap a peus, aquell qui sap, parla i llegeix la llengua francesa.”

Perquè parlar és “ser”, i llegir i escriure és “més ser” encara, o això ensenya la història d’Europa. És un principi, però, que també es pot mirar des d’una perspectiva diferent: des d’aquelles societats que s’han constituït modernament en comunitats polítiques –comunitats nacionals, i eventualment estats– a partir sobretot de la seua supervivència com a comunitats lingüístiques... i de la consciència d’unitat i distinció recobrada sobre la base d’aquesta supervivència, i confirmada invariablement amb la fixació de la llengua escrita. Podríem parlar de casos com els d’Eslovàquia o Eslovènia, Romania, Macedònia, Estònia o Letònia: d’aquells pobles dels quals algú en va dir “pobles sense història”, però que eren tanmateix pobles amb llengua. O de Lituània, on l’idioma lituà, a mitjan segle XIX, era només la llengua dels pagesos d’unes comarques bàltiques... gràcies a la qual llengua la nacionalitat lituana va sobreviure sota el domini dels prussians o dels russos. Mentrestant, o després, totes les societats nacionals de l’Europa contemporània (tots els pobles-amb-llengua, amb estat o amb aspiracions a alguna forma d’estat) han tingut un “programa” de formalització d’una llengua literària, almenys des de finals del segle XVIII, i més encara durant el XIX i el XX. En la seua forma més elaborada, els objectius són sempre els mateixos: una llengua unificada, amb un estàndard bàsic comú, contra els perills de la disgregació; una llengua depurada, contra el risc de corrupció o alteració; i una llengua efectivament nacional i pròpia, que ocupe o reocupe, si és el cas, els espais que ha arribat a ocupar la llengua no pròpia, la d’una altra nació.

Aquest article continua ací