Joan F. Mira | El Temps, núm. 1496 | 12/02/2013   

El violí i el mal

No és mai bon moment de parlar-ne, no és mai plaent ni atractiu, ni fa gràcia, ni és mai un tema epidèrmic de moda, ni és mai un tema resolt. És el tema perpetu del mal, que és una construcció abstracta, composta d’una barreja d’ètica, teologia i metafìsica, i per això m’agrada més dir-ne maldat, que és una cosa humana, tan humana, per dissort, com la bondat, que no és exactament el bé. Del mal en la seua forma humana, el mal real i efectiu, és a dir de la maldat, en parla el meu amic Jaume Cabré en la seua darrera novel·la, Jo confesso, que són prop de mil pàgines d’una confessió històrica i memorable. Són set segles de maldat al voltant d’un violí singular, començant amb les llavors dels arbres de la fusta extraordinària amb què està fet i acabant amb el protagonista i últim propietari, passant per Cremona, París, Anvers i Auschwitz.

Tot això (tal com, fa més d’un any, comentava en un altre lloc) podria ser només matèria dura, prolixa, i poc apta per a una novel·la, però en les mans de Cabré, finalment i afortunadament, la literatura pot més que cap teoria possible sobre el mal i la seua encarnació en el temps. Una teoria, una “història del mal” que el protagonista sembla que va escriure, però que no coneixerem mai (no valia la pena: n’hi ha massa i tot, de teories) perquè el mal efectiu i realment històric, aplicat, apareix en la confessió escrita en l’altra cara dels mateixos fulls: un símbol perfecte, més que un exemple o una al·legoria. La fusta del violí és innocent, l’instrument extraordinari també, la música que se’n pot extraure és simplement sublim, potser divina, i tanmateix el violí esdevé, des del seu naixement o des de molt abans, el vehicle de tota mena de maldats, i per tant de tota espècie de pecats, de botxins i de víctimes. Qui sap si el violí mateix, que podria ser un emblema del Bé (aquest amb majúscula certa: la bellesa suprema del so), estava des de l’inici destinat a ser la causa de tanta maldat humana. I aquesta és la fascinació més forta i més dura: la maldat com a imant, com a força magnètica potent, aquest és el misteri. Vaig visitar Auschwitz-Birkenau, fa pocs anys, o més ben dit hi vaig anar com qui fa un pelegrinatge necessari. En l’esplanada central, al costat d’aquelles vies on arribaven els vagons carregats, li arrabassaren violentament el violí a la vella dama que l’abraçava com qui abraça una criatura. Allà, enmig del més extens lloc de l’horror que ha produït la civilització europea. La vella dama jueva va morir, com tots els altres, i el violí es va salvar, en mans d’un criminal culte i sinistre, una encarnació de la maldat. Certament, allà, com arreu, el Mal no és cap abstracció: la maldat existeix i pren forma en els actes humans, s’encarna en persones humanes.

I no és simplement la brutalitat i la barbàrie, és una cosa pitjor: com la d’aquells oficials de les SS, aquells metges que experimentaven amb cossos d’infants. No és cosa de “monstres”, doncs, de monstres deformes, bestials, animals: és cosa d’humans, sempre i en tot el món i en tota la història. D’humans amb pensament i amb emocions, sovint amb una ideologia, amb una fe. En la novel·la de Cabré, doncs, probablement tot comença amb la maldat d’un gran inquisidor medieval, en nom de la defensa de la fe. Hi ha, doncs, la maldat singular de les persones, una a una, i totes juntes fan la maldat massiva dels camps nazis, del gulag, de Cambodja, de la dictadura militar argentina, de l’ample riu de maldat que recorre la història. Com si el Mal encarnat fóra etern, amb forma de maldat, que és el gust i el desig de fer el mal, de provocar dolor, angoixa, humiliació i desgràcia en els altres, i saber-ho i ser-ne conscient, voler-ho i trobar-hi un plaer, o potser –pitjor encara– trobar-hi ha satisfacció moral, com qui acompleix una mena de deure. Com la satisfacció que sentien, exactament, aquells inquisidors cremant heretges amb convicció implacable, com la que senten en el nostre temps els torturadors de totes les dictadures, com la que senten també, ara mateix, els més brutals dels islamistes fanàtics. I de passada, gràcies, merci, senyor François Hollande, per haver impedit (a pesar de les crítiques i les reticències de petits sectarismes curts de vista) que aquest horror arribara a ocupar un país africà tot sencer.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1495 | 05/02/2013   

Un lloc als llimbs

Fa alguns anys, la Comissió Teològica Internacional, presidida per l’amable i suau cardenal Joseph Ratzinger, va rebre del Sant Pare Joan Pau II, filòsof polonès, una nova missió delicada: repensar la consistència teològica i l’existència real d’aquell lloc vagarós intermedi, ni infern ni purgatori ni paradís, on passegen eternament, sense glòria i sense pena, els infants morts sense batejar i potser, qui sap, també les persones adultes que han fet bondat en la vida però que no han rebut les aigües del baptisme. Com en aquell racó del Cementeri de València, on reposen a part els ossets mínims dels “innocents”. En un altre racó, un pati separat de la resta, com l’infern del paradís, hi ha el cementeri que en deien “civil”, on hi ha enterrats els heretges, els jueus, i els ateus morts sense sagraments: condemnats per necessitat, sense dret a la terra sagrada. La Santa Mare Església, i l’autoritat municipal, han tingut massa sovint un punt de crueltat implacable. Però els llimbs són un estrany espai indefinit, un lloc que no és un lloc, en el límit, limbus, entre l’abisme de les penes eternes i el cel altíssim dels benaventurats. Tal com escriu Dante Alighieri, en el cant IV de l’Infern, “Allà, segons el que vaig escoltar, / no hi havia mai plors sinó sospirs, / amb els quals tremolava l’aire etern; / la causa n’era el dol sense turment / de tota aquella multitud tan gran / feta de dones, d’homes i d’infants” (trad. meua).

Els llimbs no apareixen per a res als llibres de la Bíblia, ni als antics ni als nous, i sembla impossible que ningú, partint dels ensenyaments de l’Evangeli, hagués pogut imaginar un lloc semblant abans de la terrible doctrina augustiniana. Sant Agustí, en efecte, va decidir que tots els humans som hereus, i responsables pel simple fet de nàixer, del crim mortal d’Adam i Eva, i que per tant qui no és salvat pels mèrits de Crist, amb el baptisme, és a dir per l’Església, no es pot salvar de cap manera: i el Senyor sap per què, no nosaltres, incapaços d’entendre l’alta justícia divina. Quan aquesta animalada immensa es va convertir en dogma de fe, els esperits més tendres i piadosos van pensar que deu haver-hi algun lloc on col·locar els innocents, els infants sobretot, almenys un lloc neutral, sense càstig ni premi. Ja que, tal com continua Dante, “El bon mestre em digué: ‘Tu no preguntes / qui són aquestes ànimes que veus? / Abans d’anar més lluny has de saber / que no pecaren; i si van fer mèrits, / no és prou perquè no tenen el baptisme / que és la porta de la fe en què tu creus”.

Ni el pobre Virgili, que n’era un, ni Dante ni el papa de Roma ni els concilis, sembla que mai no degueren pensar que el fet de rebre l’aigua salvadora ha estat i és, generalment, una simple xamba familiar, social o geogràfica. La història doctrinal de l’Església Romana, grega, calvinista, o luterana, és ben incoherent i ben estranya. Inclosos els mormons, que poden batejar retrospectivament, amb efectes salvífics, els seus avantpassats, si els troben als arxius. Què passa, però, quan la mateixa església comença, ara mateix, a reconèixer que és molt bèstia pensar que fora d’ella no hi ha cap salvació? Passa que, si el Nostre Senyor no és tan fanàtic com eren els seus representants i vicaris en la terra, caldrà concloure que d’alguna manera tota la bona gent del món pot tindre un lloc al paradís. I aleshores els llimbs no tenen cap paper ni funció, els tanquem, els suprimim, i cap al cel tothom, en una gloriosa jornada de portes obertes.

Si la conclusió dels teòlegs és aquesta, el paradís s’omplirà de gom a gom amb pagans, musulmans, budistes, jueus, i fins i tot amb una massa d’infidels de tot pèl, agnòstics de diversos plomatges, i qui sap si fins i tot d’ateus de bona voluntat. El panorama, què volen que els diga, em sembla que és del tot reconfortant. Si els llimbs es buiden, l’eternitat, al cel comú, serà molt més entretinguda. Suposant, això sí, que als pecadors empedreïts, als avars sense escrúpols, als dictadors de tota raça i espècie, als polítics prepotents, als banquers estafadors, als mafiosos de totes les màfies, als torturadors, als sàdics, als periodistes perversos, i a una notable llista fàcil de completar, els tanquen eternament en un espai a banda, per favor. En uns llimbs on l’única tortura siga la seua pròpia companyia, eternament.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1494 | 29/01/2013   

Sobre un destí dubtós, 2

Primera part d'aquest article

Aquest país, doncs, no és “un país sense política”, com expressava el títol d’un llibre de Fuster, ara fa ja més de vint anys. Ha estat i és, més exactament, un país sense política valenciana, organitzada, pensada i feta en termes valencians, com a expressió continuada d’un –o de més d’un– projecte valencià. La política, per tant, ha estat sobretot l’aplicació i derivació d’altres projectes, d’una altra visió i definició de l’espai nacional. Podria repetir les paraules que vaig escriure en el pròleg a l’edició de 1994 d’Un país sense política: “Si és cert que des de fora ens han fet com els ha interessat, perquè nosaltres no ‘ens fèiem’ de cap manera, també és cert que en gran part ens hem desfet nosaltres sols, sense ajuda de ningú. Com que no ens hem definit, ens defineixen uns altres, i com que no hem estat capaços de ser el nostre propi centre, ens col·loquen al marge de tot sense cap esforç: aquesta és sobretot la nostra singularitat amarga, més que cap altra”. La fusteriana “singularitat amarga” és sobretot això, en efecte, però és també més coses. És, per exemple, l’acumulació d’obstacles històrics (i fins i tot geogràfics, com la mateixa forma allargassada del territori, dividit més que unit per la capital i l’espai central: quin contacte hi ha entre Castelló i Alacant?) que han fet tan difícil consolidar i preservar l’espai valencià com a imatge i representació central de la mateixa societat valenciana. És la permanent dificultat per a definir-se en termes propis en tant que comunitat cultural, territorial, històrica i política. I és també l’especial singularitat de fenòmens urbans, nascuts a la capital del país i projectats sobre el seu entorn immediat i més enllà, com són les falles o el blasquisme. Perquè sense els efectes i les prolongacions d’aquella “cultura” del republicanisme blasquista, i sense l’evolució de la “ideologia fallera”, hi ha moviments contemporanis de la societat i la política d’aquest país que serien difícils d’entendre. I és molt possible que sense aquests moviments de fons i de superfície el “nou nacionalisme” valencià dels anys 60 i 70 no hagués trobat uns obstacles tan difícils de superar per un projecte de país elaborat tan racionalment i tan apassionadament. És molt possible, en tot cas, o almenys aquesta és la percepció creixent, que els radicalismes ideològics d’aquella etapa que, simbòlicament, l’any 2012 ha fet el mig segle, hagen exhaurit les pròpies virtualitats, després d’haver tingut una influència directa o indirecta, positiva o negativa, en la història recent. I em referisc a radicalismes de diferent signe i procedència, de vegades combinats en una sola expressió, com els anys en què el sopar dels Premis Octubre s’acabava amb els assistents cantant, puny en alt, la Internacional i Els Segadors. Ningú no imagina ara, a València, la continuació o repetició de la mateixa escena, i això no és un símptoma accidental.

És hora, doncs, de revisions (i fins i tot de “revisionismes” i d’infidelitats al dogma), de recomptar el deure i l’haver, d’aprofitar aquests anys incerts per a consolidar algunes idees segurament no tan agosarades com les que durant molts anys hem defensat, però més pròximes a la història i a les condicions d’aquest país i aquesta societat. Fins i tot, com oportunament recordava Antoni Ferrando, en aquelles qüestions, com la llengua, en què la realitat viva i activa ha de ser considerada tan important com la racionalitat de les definicions científiques. A partir de tot això, de repensar la història més antiga i la més recent, d’assumir la complexitat i les contradiccions de la societat valenciana com alguna cosa més que un joc hostil entre bons i dolents, i de reconstruir obstinadament un projecte de país civil i reconciliat amb ell mateix, potser els valencians estem en condicions d’encetar una nova etapa en el nostre llarg camí com a poble de destins dubtosos. No és fàcil preveure el futur, però almenys sabem quin és el punt de partida d’aquest futur que ens espera. I se’m permetrà acabar amb una última autocitació, d’un llibre meu de fa quinze anys: “No sé del cert si amb tot això el país serà més país quan hauran passat uns altres quinze o vint anys. No ho sé amb certesa, però tinc una raonable confiança en la resposta afirmativa. Amb una mica de fe en els trets més humans i sociables de l’espècie, amb una mica d’esperança en la raó, i amb moltíssima fermesa en la defensa de la llengua i en la resistència activa contra qualsevol retrocés en les poques però irrenunciables coses tan penosament aconseguides. L’altra opció, la hipòtesi de regressió, és massa trista, massa indigna, massa estèril i massa portadora de ruïna moral i de desolació.” I passats aquests quinze anys, em negue encara més a considerar “l’altra hipòtesi”.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1493 | 22/01/2013   

Sobre un destí dubtós, 1

Fa més d’una dotzena d’anys la redacció de L’Avenç em demanà uns fulls a manera d’introducció als cinc treballs que componien una mena de dossier sobre el País Valencià, i en posar-me a escriure’ls em vingué a la memòria el títol de l’últim article d’un recull meu de dos anys abans: Sobre un destí dubtós. Rellegint-lo, veia llavors i veig ara que algunes de les idees de fons d’aquell article i de molts altres del recull –Sense música ni pàtria– i de la major part dels papers concentrats o dispersos que al llarg dels anys he anat publicant sobre el tema, són les mateixes idees que d’una manera o d’una altra, i sovint expressament, compartien els autors d’aquell dossier de L’Avenç. Cosa que em fa sentir especialment còmode, encara que molt sovint la meua manera d’expressar-me, en llibres o en articles de premsa, haja estat poc acadèmica i més aviat irritada i directa. Per exemple en frases com aquestes, de l’article esmentat, dedicades a “la casta de gent” que ens governa al País Valencià (o ens ha governat), o que condiciona les accions de govern: “És una casta de gent en general dubtosa quant al nom de ‘valencians’ que gasten –uns no ho són, uns altres ho són amb histèria, la major part ni els interessa què vol dir tal cosa–, perfectament espanyols d’ànima, cor i principis... No es creuen el seu país com a país, aquest és el secret.” Pense, en efecte, que aquest és el secret, o un dels secrets: que els sectors dirigents de la societat valenciana, els qui han tingut i tenen el poder –tots els poders: l’econòmic, el polític i els altres– fa alguns segles que no es creuen el seu país. Se’n creuen un altre. Els aristòcrates més o menys botiflers del segle XVIII, els burgesos liberals o conservadors del XIX, els blasquistes i els socialistes del XX, la dreta d’ara mateix, tant se val. En alguns dels treballs d’aquell dossier aquesta idea és claríssima, aplicada al segle XX i als anys més immediatament contemporanis. “La síntesi popular-il·lustrada del blasquisme, per molt meritòria que fos, no pot considerar-se valenciana sinó espanyola”, afirmava Ramir Reig. I per als anys més recents, “és difícil destriar el diagnòstic sobre el País Valencià que puga haver diferenciat la visió del PSPV-PSOE del conjunt d’objectius de la política socialista a Espanya”, ens recordava ben oportunament Adolf Beltran. Fa molts anys que crec en la importància crucial de les actituds i les ideologies –i de l’acció política que se’n deriva–, com a explicació de fons de molts fenòmens que no són reductibles simplement als moviments de l’economia o allò que vagament se’n diu estructura social.

Doncs bé, la ideologia nacional de les forces polítiques que han jugat un paper decisiu en la història valenciana del segle XX (i en aquests primers anys del XXI) és la ideologia nacional espanyola: en la “síntesi popular il·lustrada” (però poc) del blasquisme urbà, o en la visió de l’“estat modernitzador” dels socialistes. Per no parlar de la burgesia més tradicional (ara que els historiadors han aclarit, per fi, que els valencians també hem tingut burgesia!), i de les dretes d’abans, durant i després del franquisme. Però al País Valencià si algun moviment més o menys “de masses” ha tingut pretensions progressistes, ha estat el republicanisme, blasquista o no, durant la primera meitat del segle passat, i el “socialisme” electoral i de govern durant gran part de l’últim quart. La resta, o són reaccions o són fenòmens, inclòs el nou nacionalisme a partir dels anys seixanta, al marge del joc polític central i dels partits governants. Llavors, el destí dubtós d’aquest país al llarg de tot el segle, no era un camí, o un final, determinat necessàriament per la història, la geografia, l’economia o la llengua i la cultura. Era el destí que li han marcat els successius gestors dels recursos –de tots els recursos– que es deriven del poder. Un destí de simple regió espanyola, de Levante, de cultura castellana, un destí d’inexistència i de dissolució. Un destí que ha acabat en una incerta “Comunitat” gairebé sense nom. No era una necessitat històrica, ni l’efecte inevitable d’una estructura econòmica o d’una concreta estructura social: era un projecte, és a dir el resultat d’una ideologia nacional. És clar que les condicions històriques (la “història real”, tal com ha anat) i la sociologia i l’economia hi tenen molt a veure, en l’assumpció d’un projecte o d’un “destí”. Però el poder de la ideologia és un factor decisiu. O la ideologia del poder. Del poder espanyol, que és l’únic en nom i en virtut del qual s’ha fet ací política.

Aquest article continua ací

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1492 | 15/01/2013   

Sobre el món i les nacions, 2

Primera part d'aquest article

El marc-espai nacional, per tant, continua –i continuarà, previsiblement– com a espai definidor màxim d’identitat (de l’auto- i hetero-reconeixement en el món), i com a territori que delimita màximament la responsabilitat moral, cívica i política. Una expressió d’aquesta realitat és que, a tot arreu, la informació dita “nacional” (que en general vol dir de dins de l’estat, la de la banda d’“ací” de la frontera política), importa molt més que la internacional: observeu, en els diaris i els informatius, quines són les notícies prioritàries, les que més importen i afecten, siga que es tracte de catàstrofes, de personatges coneguts, de cultura, economia, medi ambient, política, escàndols, espectacles o esports: són les de dins, les considerades “nacionals”, i per tant moralment pròpies i pròximes. Una primera conclusió possible és que, davant d’aquesta realitat, cal assumir sense escarafalls la vigència efectiva, desitjada o no, del patriotisme o nacionalisme (tant se val amb un nom o amb un altre: poden ser usats com a sinònims, encara que sovint hom en fa una “distinció” valorativa arbitrària a favor d’un terme o de l’altre). Vigència com a ideologia negativa, limitadora, reductiva i amb potencial conflictiu, però també com a ideologia positiva i democràtica, ètica, inclusiva i constructiva: la pàtria o nació és, en la història contemporània, el locus definitori d’una societat o poble en el món, l’espai bàsic de la identitat compartida i el marc més significatiu i decisiu de la responsabilitat política i civil. Si aquesta “pàtria” té estat, l’estat s’encarrega de la seua preservació com a tal marc i espai, projectant i aplicant un nacionalisme moral, cultural i polític continu i eficaç, que per la seua mateixa “naturalitat” no sol presentar-se o aparèixer com a tal. Si no en té, li caldrà alguna estructura equivalent o suficient, ja que, en cas contrari, es produeix la dependència, la submissió i la subordinació en termes desiguals, que sol ser una posició poc saludable per a la vida personal i col·lectiva. La sobirania que necessita una pàtria, o país o nació, no cal que siga tan rigorosa, tancada i completa com era norma abans del 1945: pot ser tan limitada com la dels estats membres de la Unió Europea (amb normes infinites a les quals s’han de sotmetre), i privada fins i tot d’aquell emblema suprem que era la moneda. Però ha de ser una sobirania suficient per a garantir la “vida en nació” pròpia.

I aquesta és la condició del món. Un món compost de moltes nacions, “unides” o separades, independents o dependents. El planeta terra és una ONU, una “organització de nacions unides”, i no es veu com podrà ser cap altra cosa en el futur previsible. Dit d’una altra manera, o insistint en la mateixa: en els inicis del segle XXI, conceptes, qüestions i conflictes tals com globalització, migracions, poder de les multinacionals, nous integrismes, barreja de cultures, etc., que constitueixen l’actualitat informativa, no han produït cap nova forma o model de vida col·lectiva substitutori de la “forma nacional” heretada dels segles passats. La nació és encara, i serà molt de temps, el marc substancial de les societats humanes. Per a algunes, des de fa ja alguns segles; per a d’altres, des de fa poques dècades. I deixeu-me acabar amb una perspectiva universal, global. En el món dels intercanvis globals, de la circulació universal de modes, de formes de vida, llengües (una sobretot), indumentària, begudes, música, cinema, etc. –és a dir, en el context d’una hipotètica tendència a la uniformitat i a la indiferenciació–, és necessari, justament, mantenir el valor de la diferència. La humanitat no guanya res anant cap a un espai cultural progressivament homogeni: la pèrdua de la varietat de les “espècies culturals” és una pèrdua absoluta tan destructora com la desaparició de les espècies naturals. El manteniment de la diferència –conscient i visible per a “nosaltres” des de dins, perceptible per als “altres” des de fora– no és tancament i regressió, sinó obertura i aportació. Els intercanvis i l’anomenat “mestissatge” no haurien de ser entesos com a procés de dissolució de les cultures en un sol magma universal indefinit (fet potser de productes de Hollywood, “músiques ètniques” i algun best-seller mundial), sinó com la forma actual (i de sempre!) d’evolució i transformació de les cultures. El rebuig de l’”essencialisme” no vol dir acceptació de la pròpia inexistència, o del suïcidi.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1491 | 08/01/2013   

Sobre el món i les nacions, 1

Observant amb una mica d’atenció el pas d’aquesta primera dotzena d’anys 2000 que acaba de concloure, hom pot constatar sense dificultats que l’entrada en el nou segle i nou mil·lenni (ho vaig anotar ací mateix fa alguns anys, i ho repetiré ara més extensament) ens ha sorprès en un món sense models o projectes col·lectius assumits per grans sectors de la humanitat com a interpretacions del present i visions del futur, sense una visió de la substància de les civilitzacions (per exemple la nostra), de les classes socials, de les formes de vida: quina és ara la forma del món i del futur, quins són els projectes amb vocació universal, si és que n’hi ha cap? Les societats, la gent, les masses infinites de persones d’extrem a extrem d’aquest planeta, viuen enmig d’una confusió quotidiana de milions i milions de missatges, de milers de notícies-impacte, de conceptes generals associats a cada fet puntual, de models dispersos i sovint contradictoris. El curs present de la història, per tant, en la ment i en la visió dels ciutadans passius o actius, ¿està definit pel terrorisme organitzat a gran escala, per la crisi financera i social de molts països d’Europa, per l’ascens del poder de la Xina, pels xocs entre pobles-religions-estats, per això que en diem la globalització, per les catàstrofes naturals o econòmiques, pels terribles conflictes africans, per les empreses multinacionals, pels integrismes religiosos, per l’èxit de les diverses irracionalitats neosectàries, o per les moltes notícies positives que també són reals i que llegim cada dia sense saber on posar-les...? La confusió és perfecta, en bona mesura, perquè els conceptes-categories clàssics, que ajudaven a interpretar la realitat, han perdut validesa referencial: categories com estat-nació, racionalitat política, sobirania, socialisme, democràcia activa, liberalisme humanista, etc., potser ja no es transformen en models atractius i conscientment acceptats. Fins i tot el model de societat que se suposa dominant (però ho és, en el conjunt del planeta?), l’estat-nació definit com a espai democràtic, dubta de la pròpia existència en plenitud, de la seua realitat sobirana. Començant a la mateixa Europa que el va inventar ja fa més de dos segles. L’estat-nació sorgit de la Revolució Francesa representava, en certa manera, la transferència del poder absolut del monarca (exemplarment aplicat pels Borbons) al poder absolut encarnat en el poble. “Sobirania nacional” significava això: que per damunt de la nació constituïda en estat no hi podia haver res ni ningú. Que el poder de l’estat era tan absolut com abans el poder del monarca. Concepte que, per dissort, encara dura.

La realitat, en qualsevol cas, és que els tres grans projectes dels segles XIX i XX, sembla que han esdevingut problemàtics: el capitalisme amb benestar social, la societat socialista, i el nacionalisme clàssic (que implica estat propi, sobirania sense condicions, supremacia de la nació). El primer es troba en perill de dissolució, o almenys de patir retallades que el deformaran molt de temps. El segon, almenys en la seua versió realment aplicada, pareix que ha passat a “la poubelle de l’histoire”. El tercer, en la major part dels casos, va perdent lentament eficàcia, abocat a tota mena d’unions i organitzacions dites, precisament, inter- o supranacionals. D’altra banda, però, és igualment cert que, en aquest desordre de models, la “societat nacional” o la “vida en nació” no han estat substituïdes per cap altra forma d’organització equivalent dels espais territorials i col·lectius. En el món contemporani, és a dir en el conjunt de les societats humanes, el “ser això” substancial, la identitat bàsica de grup és encara, i serà previsiblement en el futur, substancialment un ser nacional: l’entitat que defineix per damunt les altres la vida política, moral, cultural, informativa, simbòlica, etc., és encara i sobretot nacional (excepte, potser, per determinats fonamentalismes religiosos, tipus “comunitat dels creients”, que han fet un retorn al protagonisme històric tan potent com generalment inesperat). La qüestió, doncs, és que l’entitat dita nació no ha estat substituïda com a marc central o suprem d’id-entitat i de la vida de les societats: ni les regions, ni Europa o la Unió Europea, per exemple, no han assolit un valor referencial i definitori equivalent al que conserva l’espai definit com a nacional. Continuarem.

Segona part d'aquest article