Joan F. Mira | El Temps, núm. 1484 | 20/11/2012   

Un lloc a Europa

Fa cinc o sis anys, l’Institut d’Estudis Catalans va celebrar un simposi sobre un tema recurrent, actual i confús: sobre “nosaltres i Europa”, que tantes fantasies desperta, i tantes esperances frustrades. Sense ganes de ser original, i amb un punt de melancolia, jo hi vaig recordar, en la meua ponència , allò que sap tothom: que aquesta Europa, o més exactament la Unió Europea, s’ha construït i com un espai fet de nacions, no anul·lador de les nacions. De les nacions-estats, és clar, fins ara i previsiblement. L’Europa dels mercaders i l’Europa de les institucions de Brussel·les, difícilment esdevindrà l’“Europa dels pobles”, si entenem els “pobles” com a realitats independents dels estats constituïts. L’europeisme, però (tan antic i tan sòlid en la història del catalanisme), és un valor i un projecte superior al dels antics estats tancats i en conflicte, és el fonament d’una desitjable identitat europea que encara tardarà molt, si hi arriba, a ser equivalent a un sol espai d’identitat de caràcter nacional. Hi ha, però, una qüestió crucial: En el procés de construcció institucional de la Unió Europea, la sobirania clàssica (real i simbòlica) dels estats es fonamenta cada vegada menys sobre els seus atributs històrics, com ara fronteres político-policíaques, moneda i finances, relacions exteriors absolutament autònomes, o exèrcits nacionals. Hi ha, tanmateix, un conjunt d’atributs que es mantindran com a específics dels estats, com són els camps de la cultura, l’educació i la llengua, els espais i mitjans de comunicació de masses, i l’entrellat simbòlic específic. Possiblement, aquests atributs i camps d’acció ideològica i política tindran una creixent importància relativa: és ací, sobretot, on cada estat membre de la UE buscarà preservar i projectar la seua especificitat nacional, i on funcionarà a ple rendiment l’habitual i històric nacionalisme d’estat. A moltes coses poden o podran renunciar els estats, però mai no renunciaran, ans al contrari, a preservar, reforçar i projectar la seua especificitat cultural i, si és el cas, lingüística: justament perquè saben que és ací on es fonamenta i on es juga la realitat, la percepció i la projecció de la pròpia identitat distintiva. Els ministres del ram, com ara l’inefable senyor Wert, això ho saben de sobres, i actuen en conseqüència.

Per tant, és també en aquests camps on els pobles sense estat (les seues institucions d’autogovern, les seues entitats cíviques, els seus intel·lectuals, els seus mitjans de comunicació...) han de dur endavant una acció contundent i eficaç. Perquè acceptar com a propi el marc cultural, educatiu i lingüístic de l’estat és –per aquestes nacions que no en tenen– acceptar la pròpia inexistència, o una existència parcial, subalterna i subordinada, i en definitiva abocada a l’extinció. La llengua, la cultura, la comunicació, la definició simbòlica en termes propis, són els camps on es juga la continuïtat (la visibilitat conscient, endins i enfora) del propi espai nacional. I tot esforç en aquest terreny ha de ser, com a mínim, tan decidit i clar i “sense complexos” com el que fan els mateixos estats. Si Catalunya ha de ser, o pot ser, o vol ser, “una nació d’Europa” (que pretén ser també un estat), ha de presentar-se i definir-se com a tal nació, com a tot, no com a part, perquè si la independència política no fos ara com ara possible, la independència cultural i simbòlica és del tot imprescindible. “Ser” és “ser percebut”, i ser percebut a Europa com a nació ha de ser resultat de presentar-se i projectar-se com a tal: com a nació-tot, no com a part de la nació espanyola. I això, simplement, les institucions catalanes mai no ho havien fet seriosament. Fins ara. Perquè ara, el fet d’aparèixer davant d’Europa i del món com una nació que pretén ser un estat comença a tindre efectes mai no vistos. Catalunya, per primera vegada en temps contemporanis, ocupa ja un lloc propi en diaris i televisions de tot arreu: ja pot ser vista, per fi, com un país amb cara pròpia. És a dir, ja comença a existir, ja comença a ocupar un espai amb un nom. I només per això, tot el que està passant, arriscat com és, ja valia la pena.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1483 | 13/11/2012   

Paradisos

Hi ha diferents maneres d’assegurar-se la glòria eterna, que és l’objectiu més sublim dels humans: de què ens serveix guanyar el món si perdem l’ànima?, han preguntat sempre amb molta raó els predicadors. Una vida virtuosa no sempre és prou garantia, perquè tothom pot tindre un mal moment, caure en pecat al final, i acabar en les flames eternes, com demostra a bastament la Divina Comèdia, i com ens descrivien amb exemples il·lustrats el catecisme i els llibres de pietat infantils: un “acte impur” a última hora, i al foc etern. Hi ha, però, alguns procediments acreditats per aconseguir la certesa d’un trànsit positiu, i no haver de viure en l’angoixa del dubte, com vivien els luterans i els jansenistes de Port-Royal. Un sistema, d’origen francés, són els nou primers divendres de mes, promesa divina a santa Marguerite Marie Alacocque: combregueu nou divendres seguits en honor del Cor de Jesús i, passe el que passe, morireu en gràcia i amb passaport segur al paradís. Un altre sistema, d’origen administratiu i vaticà, és adquirir un document (jo el tenia, però dissortadament el vaig perdre) firmat i segellat en l’oficina romana corresponent, segons el qual, i previ pagament de la taxa reglamentària, la benedicció apostòlica de Sa Santedat –en el meu cas l’amable Joan XXIII– garanteix que en l’instant de la mort, pronunciant el nom de Jesús, se us obriran les portes del cel; o almenys les del purgatori, si és que encara n’hi ha. El tercer sistema és el martiri: feu-vos matar per la fe, i la glòria és immediata i segura. Amb aquest procediment l’església ha omplit el santoral, i encara l’omple: només heu d’anar-hi afegint els màrtirs de la Cruzada española, que són inacabables. Ara bé, pel que sembla, l’islam manté amb molt més vigor que el cristianisme la fe en la mort voluntària, l’Alcorà és més potent que l’Evangeli, i Mahoma convenç més que Jesucrist. No tinc notícia, ara mateix, de voluntaris cristians per al martiri, disposats a volar directament al paradís pel procediment de bomba en la cintura, camió amb explosius o avió precipitat contra edifici singular. Si això és un xoc de civilitzacions, els fidels radicals de l’islam xoquen amb més decisió, no hi ha dubte: ells creuen en el paradís, i els cristians ja no.

En les mitologies dels pobles indoeuropeus, i en moltes d’altres, la humanitat primigènia i natural vivia en un estat de felicitat perfecta. “En aquella edat”, diu un text clàssic hindú, “vivien sense excés de calor ni de fred, recollint els aliments produïts pels sucs de la terra. Les coses desitjades per l’esperit, a penes concebudes sorgien pertot i sempre de la terra, suscitant el seu propi sabor. La perfecció d’aquells éssers els estalviava la malaltia i els aportava força i bellesa...” En fi, el paradís. Més complet que el d’Adam i Eva, que només eren una parella solitària. Sembla que, indignats o no, acampats o no a les places, el retorn al paradís perdut és un somni recurrent. Si ho mirem bé, però, la felicitat intacta únicament és possible en condicions irreals i sense història. Fins i tot la imatge del “bon salvatge” de J.J. Rousseau correspon a un estat “natural” i feliç, anterior al treball amb esforç, anterior a tota societat complexa i per tant conflictiva. La pena més dura d’Adam i Eva, expulsats del paradís, és que haurien de guanyar-se la vida amb treball i amb suor. La vida humana, que és vida en societat organitzada, és una vida dura, difícil, on només el treball proporciona recursos, modifica la natura en benefici dels humans, produeix aliments, cases i roba, i més endavant vehicles, màquines, ciència, medecines, llibres, i fins i tot objectes d’art i de luxe que fan més humana l’existència. En l’edat primera que els mites veuen com a feliç i perfecta, no hi hagué mai res de tot això: res que fóra producte del treball humà. I què podia fer la gent al paradís, a més de passejar, menjar fruita dolcíssima, beure aigua clara, mirar els núvols, potser fer l’amor (d’això, en general, no se’n parla), i sobretot avorrir-se infinitament? Doncs, això mateix, l’eternitat del paradís original, és el que proposen i creuen els Testimonis de Jehovà, segons els pamflets que educadament reparteixen i que jo, de tant en tant, educadament accepte. Si formaren un partit i governaren, el món estaria salvat ja per sempre, i el nostre cel seria aquest món, aquesta terra. És el millor programa que conec.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1482 | 06/11/2012   

Cultura valenciana?, 2

Si tenim en compte les reflexions anteriors, ens adonarem de la dificultat de parlar d’una cultura valenciana en tant que combinació distintiva, coherent i específica. En primer lloc, els elements compartits amb el “fons comú” europeu van arribar al territori valencià en una època relativament tardana, al segle XIII, quan ja els diferents pobles-ètnia, o pre-nacions, havien definit uns primers espais d’especificitat cultural, tant en formes de vida i cultura “tradicional”, com en codis i vida urbana, o en expressions lingüístiques ja més o menys evolucionades. Al nou Regne de València, la cultura cristiana-europea no és autòctona, sinó que arriba amb els nous pobladors, entre els quals el component català és majoritari i absolutament decisiu. Vull dir que, almenys durant alguns segles (els segles de formació i consolidació del nou regne), els valencians –els “valencians nous” i cristians, evidentment– són un poble europeu de cultura catalana, i en aquest sentit de nació catalana, i com a tals es consideren ells mateixos i són considerats pels forasters. A partir d’ací, el component català originari, i la seua evolució posterior cap a formes específicament valencianes, serà el que determine l’existència d’allò que podem designar com a valencià en el camp de l’expressió cultural, especialment aquella expressió vehiculada per la llengua. L’evolució posterior, però, no és tan simple. A partir del segle XVI, el marc de relacions definit pels orígens catalans, per la llengua, per la comunicació política, comercial o literària, comença a trencar-se, i el País Valencià queda progressivament aïllat del seu espai originari, i progressivament integrat en un espai que en principi li era estrany i aliè: l’espai castellà. Si hi afegim la recomposició demogràfica (i per tant, en certa mesura, “ètnica”) del territori valencià al llarg del segle XVII, després de l’expulsió dels moriscos, i la delimitació d’uns sub-territoris interiors de llengua castellana, alhora que a les ciutats aquesta mateixa llengua augmentava la presència formal, política, social i escrita, el resultat és que la “simplicitat” originària es transforma progressivament en “complexitat”. A partir del segle XVI i XVII, i més encara a partir de la destrucció de l’estat valencià el 1707 i la incorporació violenta a Castella (els efectes de la qual encara són ben vius i actius), els elements de “cultura europea” que arriben al nostre país, és a dir els factors que componen la “cultura alta” o d’elit, arribaran ací en castellà o a través del filtre mental, ideològic i polític castellà: arribaran, en bona mesura, com a part d’una cultura nacional espanyola. Sumats, òbviament, als components originals i propis d’aquesta mateixa cultura espanyola: la literatura castellana, per exemple, o els mites històrics, que arribaren a ser percebuts per les elits valencianes (i projectats sobre el poble a l’escola o la trona) com els únics mites i l’única literatura nacionalment propis.

Ara, passats alguns segles i moltes generacions, aquest component castellano-espanyol ha estat assumit i interioritzat com a substancial per una part important dels valencians que, en termes de cultura nacional, difícilment consideraran com a pròpia cap altra que no siga la definida com a espanyola. Assumir això, però, és tant com assumir la destrucció final de la pròpia continuïtat cultural, l’anihilament dels components originaris i fundacionals, i la mort o eliminació de tot allò que impedeix encara la dissolució final de l’especificitat valenciana dins del conjunt polític i cultural castellanoespanyol. I aquest és el destí implacable i mortal que ens espera: l’extinció i el desert a mig termini, si la societat valenciana (Generalitat, partits polítics, ajuntaments, claustres d’escoles i d’universitats, professionals, clubs esportius, escriptors, comissions de festes...) no considera molt seriosament la cultura pròpia, la feta i produïda en el país propi i en la llengua del país, com l’expressió d’una cultura nacional, la seua. Ni millor ni pitjor que qualsevol altra, segurament, ni més rica ni més pobra, ni més “pura” ni més barrejada, ni per estar-ne més orgullosos ni més avergonyits. Simplement una cultura nacional com la dels altres països d’Europa, però que resulta ser la nostra. Oberta a totes les mixtures, importacions (i exportacions, si pot ser: també podem aportar alguns productes de valor), mestissatges i combinacions. Però no resignada a la desertització, ni a la desaparició del món de les cultures vives.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1481 | 30/10/2012   

Cultura valenciana?, 1

En la història de les ciències socials, cultura, més com a terme de referència que com a entitat separada i específica, ha estat emprat per denotar qualsevol complex de produccions humanes, individuals però sobretot col·lectives, d’àrea o contingut restringit o d’aplicació global i universal. Parlem de cultura neolítica o de cultura barroca, de cultura tradicional, cultura contemporània, cultura valenciana, cultura empresarial o cultura popular. O afirmem que la cultura és el tret distintiu de l’espècie: ser humans és ser animals amb cultura. I llavors, entre cultura com a distintiu de l’espècie, cultura clàssica, cultura catalana i cultura agrària, què hi ha en comú? Deixem ací la introducció al problema, només per subratllar l’ambigüitat inevitable en què ens mourem: el mot “cultura” és escassament útil, però no en tenim un altre. Hem de parlar, per força, de ministeris o conselleries de cultura, de cultura moderna, de cultura europea o de cases de cultura, i cada vegada caldria aclarir a què ens estem referint. Tampoc no sempre sabem què vol dir “societat” o què vol dir “nació”, i ens en servim contínuament per a usos ben diversos. Així, en moments successius de la seua història, gran part d’Europa ha compartit una sola cultura (una religió formal, un estil d’arquitectura, un tipus de música o de literatura, uns rituals socials, etc.), però només o sobretot com a cultura urbana o cultura de les elits: la cultura de la xarxa urbana de l’Imperi Romà, la cultura aristocràtica medieval, la cultura del barroc o de la il·lustració, posem per cas. Si hi ha una cultura europea, doncs, és la continuïtat o el resultat històric d’aquella suma d’elements comuns que han produït i compartit, al llarg dels segles, l’aristocràcia i les elits urbanes: modes, literatures, codis, filosofies, arquitectures, músiques o formes de fer comerç. Els europeus, en aquest sentit, tenim en comú les catedrals gòtiques, Dante, la música de Mozart i el teatre de Shakespeare, les casaques i perruques del segle XVIII, l’invent de les universitats, o certes institucions jurídiques d’origen romà o medieval. La llista no inclouria, però, com és obvi, allò que és diferent i específic. I és diferent allò que s’ha desenvolupat en un marc d’escassa comunicació, en espais relativament homogenis, d’àmbit restringit i de contactes a distància lents o poc intensos. És a dir, aquells elements que ha desenvolupat el “poble”, o “els pobles”, de manera autònoma (sempre relativament, i per comparació amb les elits urbanes) i per tant específica o distintiva. Per posar un sol exemple entenedor: la gran arquitectura gòtica, renaixentista o barroca és distintivament europea (europea occidental, sobretot), però les arquitectures rurals i populars poden ser distintivament catalanes, andaluses o alpines. I així de tantes altres coses: en les pràctiques comercials, en la història política, en la música i la dansa, en la vida religiosa i en tot. I com més “rural” i “popular” siga un element o expressió de cultura, més nacional, regional, local i distintiu serà: en l’activitat agrícola, en les festes i jocs, en els hàbits alimentaris o en la pràctica religiosa.

D’una cosa i de l’altra, doncs, estan compostes les cultures nacionals que s’han desenrotllat a Europa: del fons comú –d’origen clàssic o cristià, aristocràtic o burgès, urbà– i de la combinació de petits fons particulars que han evolucionat al marge i en interacció dinàmica amb aquell. Ara bé, no tots els elements d’un “fons particular” tenen la mateixa capacitat de cohesió i d’expansió, ni tots serveixen per a crear lligams més amplis que el local o comarcal. En primer lloc, cal diferenciar entre producció cultural “amb llengua” i “sense llengua”, perquè les llengües marquen, segurament més que cap altra cosa, els espais de comunicació i els espais de distinció. De tal manera que, quan una llengua és compartida per una xarxa urbana, quan circula en un territori a través de l’escriptura i dels usos públics i formals, defineix inevitablement un espai privilegiat de difusió de tot un conjunt de productes culturals (administració, pràctiques legals, ensenyament, literatura, escrits utilitaris o religiosos, etc.) que al seu torn van donant una cohesió nova i superior al mateix espai dins del qual circulen. Amb rares excepcions, l’espai original de circulació d’una llengua escrita ha estat l’espai de construcció d’una cultura nacional, o definida i promoguda com a tal. Amb totes les imposicions, expansions o contraccions, alts i baixos, afebliments i recuperacions que aquests processos sovint han suposat.

Aquest article continua ací

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1480 | 23/10/2012   

Sobre el llibre i la doctrina

L’any 1997, quan celebràvem el primer quart de segle de la publicació de Nosaltres els valencians vam omplir molt de paper –jo també, ací mateix i en altres llocs– explicant què volia, o havia volgut dir, aquell llibre insigne: tal com se’n fan aquest any 2012, primer mig segle del llibre, també llavors es van fer actes, jornades, commemoracions, conferències, i tot el que s’havia de fer. També a la ciutat de Sueca els amics de Fuster van organitzar, lògicament, l’acte commemoratiu que calia. Molt amablement, els organitzadors em van convidar a parlar en aquell acte, i una estona abans de l’hora de començar, vaig trucar a la porta de l’autor i homenatjat per mirar si faríem una xarradeta prèvia. El local de l’homenatge o commemoració era a pocs metres de casa de Fuster (el famós portal de Sant Josep 10, on tants han dit després, falsament, que tenien entrada), i per tant no em va estranyar gens trobar-lo en pijama, cosa que era bastant habitual, com sap tothom per haver-ho llegit o vist en fotografies. Però arribà l’hora de començar, jo li vaig preguntar si no es vestia per assistir a l’acte sobre el llibre, i em va dir que no, que no hi pensava acudir, a pesar de figurar la seua presència com a peça forta del programa. Res a fer: no tenia ganes d’homenatges ni de festes. Aquell fet, i molts comentaris que recorde, em fan dubtar si Fuster, en aquest moment, si fóra viu, es trobaria a gust en aquesta atmosfera de culte canònic, de textos citats com escriptures sagrades i de record de la seua vida com qui recorda una vida de sant. L’hagiografia o els textos com a dogma no eren el seu gènere literari preferit, excepte per aplicar-hi el sarcasme o la saludable burla, i estic convençut que tampoc no li hauria agradat ser ell mateix objecte d’aquesta pràctica detestable. Una vida de sant és aquella que està plena, per definició, de virtuts heroiques, de fets sempre exemplars, i de paraules sempre infal·liblement inspirades. Una cosa, en definitiva, molt avorrida i penosa. Del que estic ben segur és que Fuster, allà pel 1961, no es va avorrir gens ni mica. I els qui més o menys ja pul·lulàvem en la seua proximitat, tampoc: érem molt joves encara, innocents, i les converses diürnes o nocturnes amb aquell home alt i sec podien ser fascinants. També és cert que llavors Joan Fuster encara no era sant, ni esperava ser canonitzat en algun temps pròxim o remot, sinó que era un simple mortal extremadament intel·ligent, que llegia moltíssim, pensava, anotava coses, bevia, escrivia, fumava i parlava amb els amics. I que desitjava per al seu poble i país el millor dels futurs possibles.

Llavors (això ho recorde perfectament, i seria una esplèndida “floreta” per una vida exemplar de Sant Joan F.), apuntava fets, idees i reflexions, notícies, citacions i tot allò que trobava que podia servir per explicar “qui som” i “per què som com som”, i quan tingué la caixa plena de paperetes, va començar a escriure el llibre necessari. La caixa, si no em falla la memòria visual, era de cartó, com una caixa de sabates, i el llibre (amb l’estímul persistent de l’editor Max Cahner) va ser escrit en alguns mesos i es digué, finalment, Nosaltres els valencians: Fuster mateix, quan l’escrivia, no sabia com s’havia de dir. He de confessar que, gràcies a la gramàtica de Sanchis Guarner i a les arengues de Casp, jo era ja un “patriota valencià” del ram “catalanista” –amb cometes o sense– abans de conèixer Fuster. Xavier Casp ens explicava, a Alfons Cucó i a mi, com, després de guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana (a Perpinyà, crec), el seu cor s’encenia d’emoció cantant “Els Segadors”. Per això, el catalanisme de Fuster ja no ens resultava sorprenent, i el llibre, quan el vam llegir després d’haver-lo “vist” escriure, també ens va resultar natural. Ple de descobriments, d’intel·ligència, de notícies, d’hipòtesis i de suggeriments, però natural: allò que esperàvem. I ara, molts anys després, també continua semblant-me natural aquell final del pròleg a la segona edició (1964), on Fuster recordava que, si valia la pena haver escrit aquell llibre, era sobretot perquè “Encara quedem valencians, molts valencians, cada dia més, que no volem resignar-nos a perdre la nostra entitat individuada, que no volem deixar d’ésser el poble que som, que no volem cedir a la dissolució ni a la indiferència”. La indiferència i la dissolució: aquesta era l’amenaça, i l’és ara mateix, potser més gran encara. Davant d’això, que cadascú faça allò que ha de fer. Perquè aquesta és la utilitat de la doctrina, no únicament recordar llibres, o el llibre. Ho vaig recordar fa vint-i-cinc anys, i també és veritat vint-i-cinc anys després.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1479 | 16/10/2012   

Un país enrabiat

Vivim en un país arrabbiato, començava l’article editorial d’un gran diari italià, en un continent enrabiat, i en un món enrabiat. I jo continuaré glossant aquell article i aquell tema, amb el pensament posat en les ràbies que corren per pobles i ciutats d’aquest Regne d’Espanya on ens ha tocat viure. L’existència d’una ràbia social, ací i allà, poca o molta, és un element constant o recurrent en qualsevol època i país, perquè en tot temps i país hi ha injustícies, enveges i rancors, i sempre ha d’haver-hi alguna gent amb motius reals o imaginaris per a la irritació. Això és un fenomen perfectament normal, per tant. No és tan normal, però, que aquesta ràbia es manifeste gairebé a tot arreu, contemporàniament i en la major part del planeta. Si vostès segueixen atentament allò que se’n sol dir l’actualitat, comprovaran que l’enrabiament pareix gairebé universal, sota idees i causes diverses, i amb expressions diferents: hi ha ràbies violentes a Síria, a l’Iran, a Palestina i a tot l’Orient Mitjà, a l’Afganistan i el Paquistan, a tot el nord d’Àfrica, i al centre i al sud, on les persones es manifesten feroçment i es maten per diferències religioses (sunnites contra xiïtes, musulmans contra cristians), territorials, polítiques, econòmiques o qualsevol altra. Hi ha ràbia a la Xina, al Tibet, a Indonèsia o a les Filipines. Enrabiament ja crònic a Rússia, a Bielorússia, a Ucraïna i al Caucas. Hi ha ràbia a l’Argentina, a Veneçuela, a Mèxic i a tot Amèrica Central, que massa sovint té forma igualment violenta. I ràbies diverses als Estats Units (més virulenta en la dreta ignorant radical), i ràbia als països més o menys decadents o opulents d’Europa, d’Holanda a Grècia i de Portugal al Bàltic. Hi ha tanta gent irritada en tota la superfície del planeta, que és com si enlloc no es poguera viure en pau i tranquils, com si no tingueren ni efecte ni força els preceptes pacífics de les grans religions, com si foren profundament insatisfactoris tots els governs i tots els sistemes polítics o econòmics. Hi ha gairebé a tot arreu una ràbia social, amb resultats que sovint van més enllà de la raó, i llavors creixen els egoismes i s’enfosqueix i s’obtura la consciència. Perquè la ràbia escampada i comuna sovint engendra no solament antagonisme sinó odi, i l’enrabiat pot acabar posseït per un instint irracional de destrucció: qui odia vol destruir. La ràbia divideix, però alhora forma llaços i uneix: els individus enrabiats es converteixen fàcilment en escamot, en banda, i en massa, i la massa és una força anònima, sensible a les emocions que els demagogs de tot tipus provoquen i exciten.

La història, no cal dir-ho (la d’Atenes del segle V a.C., o la d’Europa del segle XX d.C.) ensenya que, en aquests processos, la demagògia arriba fàcilment a ser la fase més exaltada del moviment enrabiat de les masses petites o grans. El demagogs antics i moderns saben molt bé com aprofitar aquesta exaltació irritada, rarament constructiva, massa sovint cega i sorda. A Itàlia ho saben molt bé, des de Mussolini fins ara mateix amb aquells cercles de “vaffanculo” i fins al còmic Beppe Grillo i el seu tèrbol moviment Cinque Stelle que, entre altres delicadeses, exigia la supressió del parlament com a mostra de democràcia popular. La història està plena d’exemples, que pareix que ningú no recorda: l’arma de què se serveixen els demagogs és en primer lloc la simplificació, la reducció de les preguntes i respostes a un esquema elemental fàcil de projectar i fàcil d’assimilar. La massa irritada no suporta raonaments complexos, vol respostes immediates, emocions fortes, un enemic per atacar i abatre, un culpable per acusar, una diana contra la qual disparar. Els països amb una democràcia antiga que forma part de la cultura, posseeixen anticossos suficients per a impedir que s’escampe el virus de la demagògia. Però en uns altres, com al Regne d’Espanya, aquesta protecció és encara precària. En països com Itàlia, o Grècia o Espanya, on l’engany és una virtut i saltar-se les normes és prova d’intel·ligència, on la sospita i la desconfiança formen part de la cultura més profunda, i on la veritat importa poc, la ràbia massiva pot fàcilment convertir-se en incendi. I llavors vindran els piròmans, com sempre, a presentar-se com a apagafocs.