Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 26 de juny de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1482 | 06/11/2012   Imprimir

Cultura valenciana?, 2

Si tenim en compte les reflexions anteriors, ens adonarem de la dificultat de parlar d’una cultura valenciana en tant que combinació distintiva, coherent i específica. En primer lloc, els elements compartits amb el “fons comú” europeu van arribar al territori valencià en una època relativament tardana, al segle XIII, quan ja els diferents pobles-ètnia, o pre-nacions, havien definit uns primers espais d’especificitat cultural, tant en formes de vida i cultura “tradicional”, com en codis i vida urbana, o en expressions lingüístiques ja més o menys evolucionades. Al nou Regne de València, la cultura cristiana-europea no és autòctona, sinó que arriba amb els nous pobladors, entre els quals el component català és majoritari i absolutament decisiu. Vull dir que, almenys durant alguns segles (els segles de formació i consolidació del nou regne), els valencians –els “valencians nous” i cristians, evidentment– són un poble europeu de cultura catalana, i en aquest sentit de nació catalana, i com a tals es consideren ells mateixos i són considerats pels forasters. A partir d’ací, el component català originari, i la seua evolució posterior cap a formes específicament valencianes, serà el que determine l’existència d’allò que podem designar com a valencià en el camp de l’expressió cultural, especialment aquella expressió vehiculada per la llengua. L’evolució posterior, però, no és tan simple. A partir del segle XVI, el marc de relacions definit pels orígens catalans, per la llengua, per la comunicació política, comercial o literària, comença a trencar-se, i el País Valencià queda progressivament aïllat del seu espai originari, i progressivament integrat en un espai que en principi li era estrany i aliè: l’espai castellà. Si hi afegim la recomposició demogràfica (i per tant, en certa mesura, “ètnica”) del territori valencià al llarg del segle XVII, després de l’expulsió dels moriscos, i la delimitació d’uns sub-territoris interiors de llengua castellana, alhora que a les ciutats aquesta mateixa llengua augmentava la presència formal, política, social i escrita, el resultat és que la “simplicitat” originària es transforma progressivament en “complexitat”. A partir del segle XVI i XVII, i més encara a partir de la destrucció de l’estat valencià el 1707 i la incorporació violenta a Castella (els efectes de la qual encara són ben vius i actius), els elements de “cultura europea” que arriben al nostre país, és a dir els factors que componen la “cultura alta” o d’elit, arribaran ací en castellà o a través del filtre mental, ideològic i polític castellà: arribaran, en bona mesura, com a part d’una cultura nacional espanyola. Sumats, òbviament, als components originals i propis d’aquesta mateixa cultura espanyola: la literatura castellana, per exemple, o els mites històrics, que arribaren a ser percebuts per les elits valencianes (i projectats sobre el poble a l’escola o la trona) com els únics mites i l’única literatura nacionalment propis.

Ara, passats alguns segles i moltes generacions, aquest component castellano-espanyol ha estat assumit i interioritzat com a substancial per una part important dels valencians que, en termes de cultura nacional, difícilment consideraran com a pròpia cap altra que no siga la definida com a espanyola. Assumir això, però, és tant com assumir la destrucció final de la pròpia continuïtat cultural, l’anihilament dels components originaris i fundacionals, i la mort o eliminació de tot allò que impedeix encara la dissolució final de l’especificitat valenciana dins del conjunt polític i cultural castellanoespanyol. I aquest és el destí implacable i mortal que ens espera: l’extinció i el desert a mig termini, si la societat valenciana (Generalitat, partits polítics, ajuntaments, claustres d’escoles i d’universitats, professionals, clubs esportius, escriptors, comissions de festes...) no considera molt seriosament la cultura pròpia, la feta i produïda en el país propi i en la llengua del país, com l’expressió d’una cultura nacional, la seua. Ni millor ni pitjor que qualsevol altra, segurament, ni més rica ni més pobra, ni més “pura” ni més barrejada, ni per estar-ne més orgullosos ni més avergonyits. Simplement una cultura nacional com la dels altres països d’Europa, però que resulta ser la nostra. Oberta a totes les mixtures, importacions (i exportacions, si pot ser: també podem aportar alguns productes de valor), mestissatges i combinacions. Però no resignada a la desertització, ni a la desaparició del món de les cultures vives.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS