Joan F. Mira | El Temps, núm. 1465 | 10/07/2012   

Els papers, Arizona i Espanya

Hi ha països com Gran Bretanya o els Estats Units, hereus directes o indirectes d’algunes llibertats medievals anteriors a l’invent de la impremta, on la idea d’obligar els ciutadans a portar un carnet d’identitat és com a mínim discutible: als EUA, el ciutadà s’identifica com pot o com vol, però no amb un document universal i obligatori proveït per l’estat. El gest, per a nosaltres tan comú i tan habitual, del policia o funcionari que demana el DNI, que l’exigeix com a requisit en qualsevol moment o circumstància, resulta, per als nord-americans, una interferència impròpia sobre l’autonomia dels ciutadans d’un país lliure. Vostès han vist sovint a les pel·lícules l’home o la dona, o parella, que arriben a l’hotel, diuen un nom qualsevol, i ningú no els demana que el confirmen amb un document. És una tradició secular, una teoria política, un valor ètic, o el que vostès voldran, que els europeus no britànics ens mirem com una residu antic però escassament pràctic. Qui no tinga present aquesta diferència, no pot entendre el conflicte que provocà, fa un parell d’anys, l’estat d’Arizona, i que acaba de resoldre el Tribunal Suprem. Tal com vostès potser recorden, l’estat d’Arizona, tocant a la frontera mexicana, va aprovar una llei o disposició segons la qual la policia podria demanar els papers a les persones que tinguen aspecte d’immigrants il·legals, i eventualment, en cas necessari, podrà endur-se’ls detinguts. El president Obama, el senyor Schwarzenegger que llavors era governador de Califòrnia, multitud de polítics, de periodistes, activistes i ciutadans demòcrates en general, van protestar amb còlera i escàndol davant d’una mesura de caire quasi racista, intolerable i discriminatòria: demanar els papers a la gent, només per la cara que tenen, és un horror que cal condemnar sense reserves, fins i tot promovent, tal com van fer, una mena de boicot esportiu i turístic contra Arizona. Molt bé, perfecte: és una pràctica horrible, cosa dels nord-americans més extremadament reaccionaris, segons que pensava i escrivia Carlos Fuentes. D’acord, d’acord. Però aquells mateixos mesos, cada dos o tres dies jo passava per davant de l’estació de Renfe de Castelló en la meua passejada matinal, i tres o quatre vegades al mes, com a usuari del ferrocarril, visitava l’interior de l’edifici, molt modern i de qualitat tècnica i estètica més que discutible: indefectiblement, a la porta de l’estació hi havia, damunt de la vorera, un cotxe o dos de la Policia Nacional, i a la porta mateixa o a l’interior una parella o dos d’uniformats demanaven regularment els papers a alguna persona.

La persona que havia de mostrar els papers, i que sovint havia d’obrir la bossa que els agents volien registrar, tenia sempre l’habitual aspecte sospitós. És a dir, tenia cara d’estranger en situació irregular, que sol coincidir amb la pell fosca, els trets una mica exòtics o l’aire i l’aspecte d’europeu oriental: cara de nord-africà, de subsaharià o de sud-americà precolombí, cara de romanès desorientat. Especialment d’allò que, en llenguatge incorrecte i primitiu, sol dir-se’n moro, negre o indi sudaca. De tant en tant, algun dels interrogats i escorcollats, per raons que desconec, havia de pujar al cotxe policial, imagine que en direcció a la comissaria. No tinc constància que, en aquest país nostre tan europeu, tolerant i democràtic, ningú proteste per aquesta pràctica quotidiana de les forces de l’ordre. Seguint les indicacions de l’autoritat corresponent, cal suposar, és a dir, aleshores, del ministre de l’interior del govern socialista. I a València, un d’aquells dies, vaig observar com la policia aturava un cotxe, en feia baixar els ocupants, i els demanava de mala manera els papers. Els ocupants eren negres, casualment, i sembla que la policia tenia una mena de “cupo” d’interrogacions i detencions que havia de complir. Ara, quan el Tribunal Suprem dels Estats Units, ha confirmat que demanar papers d’identitat no va contra la Constitució, ja he llegit en diaris espanyols notables comentaris sobre el racisme i la prepotència dels nord-americans. Perquè allà, l’estat d’Arizona ja pot fer això mateix que ací ha fet sempre, i continua fent, l’exemplar i irreprotxable estat d’Espanya. De vegades, hom no sap on s’acaba la hipocresia i comença el cinisme.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1464 | 03/07/2012   

Gibraltar, Gibraltar

Vostès han degut veure, fa pocs dies, el senyor rei d’Espanya caminant incertament, penosament, per la vora de la badia d’Algesires, vestit amb uniforme militar. Les imatges, les paraules, i el sentit de la visita, oscil·laven entre el patetisme del monarca-capità general-cap suprem de les forces armades, la suposada solemnitat de la visita, i la banalitat insuperable de l’escena. El rei d’Espanya, aquest era el missatge, visitava els seus bons súbdits pescadors, agredits per la intolerància de les autoritats de la Roca, a fi de reforçar i garantir el dret de pesca d’un grapat de barques a les aigües que Espanya sosté que són aigües espanyoles. I de passada, pretenia transmetre la imatge d’una fermesa militar marinera, amb la Guàrdia Civil de les llanxes, i amb la presència de l’armada (invencible), capaç d’imposar els drets nacionals i l’honor de la pàtria. No és cap novetat, aquesta escenografia, ni és nova la identificació solemne entre Espanya gloriosa i aquella pedra incòmoda: tots els governs espanyols, monàrquics o republicans, d’esquerra o de dreta, dictadors i demòcrates, han afirmat permanentment la sacralitat de la roca i la seua qualitat metafísica i eterna de membre sagnant i amputat del cos místic de la pàtria. Per alguna raó (fàcilment explicable), el Rosselló, posem per cas, no participa d’aquesta qualitat corporal i ontològica: tot i que l’amputació es va produir a penes mig segle abans que la de Gibraltar, a pesar que es tracta d’una bona regió ben poblada, el Cos d’Espanya no l’ha considerat mai com un membre absent. I no sé quina emoció patriòtica despertaria Menorca si fóra encara territori britànic. Gibraltar, en efecte, un tros de pedra, un petit port, una petita població, és expressió i emblema del més profund nacionalisme espanyol: aquell per al qual no compta la voluntat dels ciutadans, sinó l’afirmació suprema de la sacralitat intangible dels límits físics de la nació, reals o imaginats. De la mateixa manera que, per als argentins, les illes Malvines o Falkland són part de la substància de la pàtria, simplement perquè ells ho afirmen així amb arguments purament ontològics: que els ciutadans d’aquelles illes, unànimement, no en vulguen saber res, que es consideren britànics fins al moll de l’os i fins a l’últim racó i a l’últim habitant, tampoc no compta per res. A Gibraltar, pocs dies abans de la visita del senyor Borbó al port d’Algesires (o potser de La Línea), hi havia hagut una altra visita reial: la d’un fill de la Reina, que no cal dir de Gran Bretanya o d’Anglaterra perquè és simplement la Reina. I el príncep britànic va ser acollit amb alegria efusiva i unànime, amb desfilades i danses i festa, i amb delicioses frases de benvinguda en un perfecte andalús davant dels micròfons de la televisió espanyola.

D’un costat, doncs, hi ha tot allò que em varen ensenyar a les classes de “Política” o de “Formación del Espíritu Nacional” del meu batxillerat. En les quals em formaven l’esperit amb cançons com aquesta: “¡Gibraltar, Gibraltar, / avanzada de nuestra nación! / ¡Gibraltar, Gibraltar, / punta ( o “tierra”?) amada de todo español..!” I després de les afirmacions doctrinals, uns altres versos es lamentaven de veure “tus rocas hoy holladas / por el asta de un extraño pabellón”. El professor ens incitava aleshores a canviar “extraño” per “cochino”, la qual cosa ens donava un aire de desafiament insultant i combatiu. De l’altre costat hi ha la totalitat dels habitants de Gibraltar, gent arribada una mica de tot arreu del Mediterrani, de Malta, de les comunitats jueves nord-africanes, d’Itàlia, de l’Índia, i d’alguns altres llocs, i que es considera gibraltarenya i britànica, però de cap de les maneres espanyola, per res del món. Britànics de la Roca, que tenen l’anglès com a llengua oficial, comercial i pública, única llengua escrita, i que resulta curiós sentir-los parlar als bars i pel carrer, o als patis escolars, en aquell andalús impecable. Els reis, presidents i ministres d’Espanya faran o afirmaran el que voldran, però els gibraltarenys no seran mai espanyols. Fet que resulta ben interessant a l’hora de meditar sobre la substància de les identitats nacionals, si pensem en la insòlita barreja de territori, història, orígens, llengua oficial i llengua popular. Algú hauria de dedicar una tesi a un cas tan singular i tan extraordinari, incompatible amb tantes teories.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1463 | 26/06/2012   

Holandesos: Vermeer

El visitant del Rijksmuseum d’Amsterdam, si té prou capacitat contemplativa i prou sensibilitat davant de la perfecció absoluta, pot passar hores senceres mirant els tres (n’hi ha quatre, però hi faltava La carta d’amor, segurament prestada en alguna exposició) petits quadres de Vermeer que, ells tots sols, poden omplir de felicitat un matí sencer. Hi ha la lletera, de cos compacte i robust, certament una dona del poble, vessant amb un pitxer de fang cuit aquell raig de llet prodigiós, el jupetí de cuir emmotllant suaument el pit, el davantal recollit, el cap amb aquella inclinació concentrada, i sobretot l’aire de la cambra o cuina, les parets, l’atmosfera, aquella sensació indefinible de realitat subtil. I la jove vestida de blau davant de dues cadires i una taula i un gran mapa penjat a la paret, amb el cap també lleugerament inclinat i un gest de concentració en la lectura, no sabem si penosa o alegre perquè el gest de la dona és eteri i, si el lector em disculpa, sublim.

I el carreró de Delft, que és la presència real, immediata, d’una escena de vida modesta i tranquil·la. Milers i milers de pintures d’aquella Holanda increïble del segle XVII, com les trenta o quaranta que va produir l’immens Jan Vermeer, són de dimensions reduïdes, per a poder-les penjar en qualsevol habitació popular o discretament burgesa, i per a poder-les transportar en un comerç d’art abundant i activíssim, i el visitant contemplatiu va d’un petit quadre a l’altre, passa petites eternitats de bellesa davant d’una dona i de l’altra, observant l’espessor dels colors, la meravella indefinible del conjunt, i no arriba a entendre que allò siga l’obra d’un bon home de Delft, que pintà poc i va viure pocs anys, amb beneficis modestos i escassos. Tres vegades, a fi de contrastar, el visitant del museu passa a la sala veïna, dedicada a la molt més famosa Ronda de nit (és a dir, La companyia de Frans Banning Cocq i Willem de Ruytenburch) del molt més cèlebre Rembrandt. La pintura és enorme, ocupa tot un pany de paret, i representa l’exaltació quasi militar del nou ordre burgès triomfant.

Els personatges no són generals o capitans d’ofici, no són guerrers: són comerciants, teixidors, tintorers, són l’aristocràcia d’un ordre social, l’ordre del comerç i la indústria, no de la noblesa guerrera o de cort. Sembla, a primera vista, estrany, però els petits quadres de Vermeer i l’enorme de Rembrandt es complementen perfectament: l’exhibició triomfal i emfàtica del poder burgès, la vida domèstica amable dels ciutadans, l’exaltació exterior, la densitat dels interiors. La mateixa densitat que he pogut observar davant de la puntaire i l’astrònom del Louvre, davant del pintor (la dignitat de l’ofici propi) del Kunsthistorisches de Viena, i d’alguns altres que també he tingut ocasió de contemplar llargament a Nova York o a Londres. No sóc l’únic visitant de museus que ha passat moments gloriosos de contemplació davant d’un dels escassos quadros de Vermeer, meravelles petites de la perfecció més alta de l’art de la pintura. Com ara El geògraf, fa pocs anys, al museu Städel de Frankfurt. El geògraf de Vermeer, germà d’altres figures que reben també la llum pàl·lida d’una finestra de vidres plomats, com l’astrònom, com la dona del llaüt, com la lletera, calcula alguna cosa amb un compàs damunt d’un plànol obert sobre una taula endomassada. Hi ha, com en altres escenes semblants, un globus terraqüi, un armari, un mapa damunt de la paret del fons.

Hi ha, per tant, l’“interior holandès” que endevinem confortable, la llum tamisada, i la presència del món exterior en un mapa, del món sencer en un globus terraqüi. Això era Holanda, i això ha estat sempre la seua grandesa. La mateixa experiència de petit país que vol ser alhora un domicili amable i càlid i un espai obert a la terra sencera, i que en aquella segona meitat del XVII, alliberada de la intolerància espanyola, va donar, entre altres coses, la més gran concentració de pintura que s’haja vist mai en tan poc de temps. Sempre he somniat, inútilment, que el meu país fora com una Holanda mediterrània impossible. On un Vermeer nostre hauria pintat una dona amb un pitxer de llet, llegint una carta o tocant un instrument musical, i un jove geògraf contemplant no se sap què, més enllà d’uns vidres translúcids i blancs.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1462 | 19/06/2012   

Holandesos: molins

El viatger curiós haurà de fer poc més de vint minuts amb tren des d’Amsterdam (tot Holanda és una densa i extensa xarxa de trens de rodalies), seguir el curs del riu Zaan, i baixar a la petita estació de Zaandijk. Pot visitar el poble, que començà amb les primeres cases construïdes a la vora dels dics, allà per l’any 1500, per conrear aquells famosos camps rectangulars entre canals, els pòlders o terres guanyades a l’aigua, una de les obres més admirables en tota la història de l’agricultura. Després cal passar un pont modern, resistir una mica la força del vent que no cessa, i contemplar un dels paisatges més cèlebres i reproduïts d’aquest país d’Holanda: les construccions de fusta pintades i polides, i sobretot aquests molins de vent monumentals que són com l’emblema del país sencer. A l’altra banda del pont, en efecte, hi ha el poblet històric (i inevitablement turístic) de Zaanse Schans, que vol dir aproximadament “el terraplè del Zaan”, construït, segons diuen, per aturar l’avanç dels espanyols en les guerres que ací en diem de Flandes i allà d’Independència. En tot cas, allà mateix, a la vora del riu, es van construir els primers molins industrials d’Europa, uns enginys prodigiosos. Potser aquella comarca del riu Zaan, enmig de l’aigua, dels canals i dels pòlders, va ser en termes absoluts la primera regió pròpiament industrial del planeta: la primera dedicada a la producció intensa i massiva a base d’instal·lacions mecàniques complexes. I hom assegura que, sense la invenció del molí de serra en 1594, no hi hauria hagut cap Companyia Holandesa de les Índies Orientals, cap Companyia de les Índies Occidentals, ni cap Edat d’Or dels Països Baixos: aquests molins serraren, de manera eficaç i barata, la fusta dels grans vaixells que recorrien els oceans d’orient i d’occident i convertiren Holanda en el gran centre del comerç mundial. Però no sols això: els nous molins de vent van ser també adaptats per a tota aplicació imaginable, des de la mòlta tradicional dels cereals (ací es produïa la farina amb què es feien les galetes per alimentar les tripulacions de la flota) o el bombeig d’aigua dels pòlders, fins a la producció de cànem per a les veles, la fabricació de paper, de calç o de pigments. Tota una indústria poderosa que trobava eixida als seus productes a través de la propera ciutat d’Amsterdam. Els moliners es van fer rics, els comerciants també, i es van fer cases de bellesa i confort incomparables. Ací vingué el tsar Pere el Gran de Rússia, a finals del segle XVII, a observar els fonaments de la construcció naval holandesa.

N’hi hagué més de mil, d’aquests molins prodigiosos, abans que arribara la màquina de vapor que hauria de substituir-los, i com açò és Holanda, l’any 1925 es fundà una associació per preservar-los de la desaparició. Ara, els molins salvats, en perfecte estat de funcionament, s’estenen a la vora de l’ample riu formant un paisatge tranquil i perfecte. El visitant, si no té pressa (i ací certament no n’hauria de tindre), pot passar una estona fructífera observant, tal com degué fer Pere el Gran, com funciona un molí que és, ell tot sol, com una petita fàbrica sencera. Si hi ha, com és habitual, un vent regular suficient, només dues aspes de les quatre tenen la vela posada, i la potència que en resulta és tan gran que fa girar vivament les quatre moles enormes, dues de set mil quilos i dues de cinc mil: les més grans molen calç fina per a pintures, les més petites molen pigments, i el visitant solitari les veu girar i no arriba a explicar-se com és possible el prodigi. Pujant als pisos superiors, l’engranatge central apareix com el mecanisme d’un rellotge gegant, eixos, palanques, engranatges i rodes dentades, tot de fusta, tot exactament tal com era i com funcionava fa tres o quatre segles. A la planta inferior, les moles verticals giren incessantment, una a la part de dins i una altra a la de fora, amb un enginy que passa el solc de calç o de pigment mineral d’una roda a una altra, per fer una doble passada amb un sol moviment. La meravella, per qui la contempla, resulta interminable. I d’ací ha eixit Holanda, la indústria, les naus, el comerç d’occident i d’orient, l’admirable país que han construït els holandesos.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1461 | 12/06/2012   

Les lleis de l'Univers

Una part d’aquest article, columna o paper accidental serà gairebé una còpia, una traducció, un plagi descarat, d’una informació –irònica, possiblement poc verídica, i que en tot cas fa pensar amb un sòlid i escèptic bon humor– llegida fa poc temps en un diari europeu que no diré, per si de cas. Vostès, amb tota certesa, han sentit parlar sovint de la cèlebre llei establerta a final dels anys 1940 per un enginyer de l’Air Force dels Estats Units, el capità Edward A. Murphy, segons la qual “if anything can go wrong, it will”. O siga que, segons la llei de Murphy, si alguna cosa pot resultar malament, resultarà malament, tot allò que puga fallar, fallarà, tot error que es puga cometre, serà comès. I més prop dels dies (i anys!) que vivim en aquests regnes i principats de Catalunya, d’Espanya o de València: tot polític o similar (com ara dirigent d’una caixa d’estalvis o d’un banc) que puga fer una bestiesa, la farà. La llei de Murphy també és coneguda en la seua versió física més universal, segons la qual “la torrada sempre cau pel costat on hi ha la mantega”. Sembla que hom ha intentat explicar el fenomen, de manera intuïtiva, afirmant que la capa de matèria grassa provoca una dissimetria en la inèrcia o l’aerodinàmica de la torrada quan cau, amb els efectes previsibles a l’hora de fer xaf! sobre el terra. I ara ve la informació alternativa que he llegit, de caràcter entre còsmic, còmic i moral. La informació del diari fa referència a un article de l’European Journal of Physics, on es combinen la ciència i l’humor britànic, resultaria que la mantega no és la culpable del cas, i que si la torrada cau pel costat que no voldríem, significa que les lleis de la natura van en contra nostre o, dit d’una altra manera, que l’Univers té un caràcter profundament malèfic. Ja m’ho semblava, seguint els noticiaris, però la cosa va més lluny encara. L’autor de l’article, Robert Matthews, analitza la dinàmica de la torrada quan cau d’una taula, amb els components de lliscament, fricció, rotació, i tot el que cal. I la primera conclusió és que la llesca de pa, en general, no té temps de fer un tomb complet. Podria haver-se aturat ací, i aplicar un corol·lari de la llei de Murphy: “La probabilitat que una torrada caiga a terra pel costat de la mantega és directament proporcional al preu de la catifa.” Però l’autor és físic, i vol anar al fons del problema.

Amb tot de fórmules contundents, l’autor demostra que el factor principal que provoca el lamentable drama de la torrada és l’altura de la taula. La qual està determinada per l’alçada mitjana dels humans, la qual és, en definitiva, un resultat de l’evolució. El bipedisme o bipèdia ha limitat la nostra talla per una qüestió de seguretat: si fórem molt més alts (com una girafa, posem per cas), qualsevol caiguda implicaria un risc segur de trencar-se algun os. Per tant, l’altura de la taula depèn de la resistència dels nostres ossos a les caigudes, és a dir, de l’estructura de la matèria, que en últim extrem és cosa de la coherència dels àtoms, i finalment de les lleis de la gravitació. En conclusió, tots els organismes humans estan destinats a patir la llei de Murphy, aplicada a les torrades, a causa de les constants fonamentals de l’univers. Per a comprovar experimentalment els seus estudis, l’autor va fer un test massiu per al conjunt del Regne Unit. I el resultat va ser que, sobre molts milers de torrades, el 62% van tocar terra pel costat de la mantega. Més que la proporció de l’atzar, certament, però no prou per a la teoria. L’explicació és que el 38% restant tenien la mantega per costat que no tocava. I així, si aplicàvem la teoria i l’experiència al cas de l’acumulació de desastres que ens afecten de prop, el resultat seria, amb un grau de certesa aproximatiu, que les lleis de l’univers aplicades als nostres polítics (des de regidors fins a presidents del govern), gestors de caixes i bancs, promotors immobiliaris, inversors fantasiosos i voraços, i alguns milions de ciutadans insensats, han produït més d’un 60% de víctimes necessàries de la llei de Murphy, al costat de prop d’un 40% que posaren la mantega, és a dir, els diners, en el lloc equivocat. I així, amb el 100%, les lleis de l’univers s’han complert de manera implacable. Somrieu una mica, si us plau.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1460 | 05/06/2012   

Vaticà

Jo arribava cada matí, poc després de les vuit, a un lateral de la plaça de Sant Pere, passava per davant d’una sastreria eclesiàstica on s’exhibien models diversos per a cardenals, bisbes i altres monsenyors de la cúria, sotanes elegants, mitres, casulles i capells. Després travessava la plaça, al centre de la qual sempre hi havia un dels increïbles bojos de Roma, agenollat, amb els braços oberts i cridant “O Gesù, Signore, perdona i nostri peccati”, incansablement. A l’altre costat de la plaça, darrere de la columnata, hi havia la porta on els guàrdies suïssos, que ja em coneixien, em saludaven amb un “Buon giorno, professore”, i llavors entrava als patis interiors del Vaticà, passava pel cortile Borgia (els Borja són els únics que tenen un pati, una torre i uns apartaments dedicats al seu nom, i no devien ser tan terribles i rèprobes quan el nom s’ha conservat fins els nostres dies als palaus dits apostòlics), i enfilava l’escala cap a la biblioteca. En aquells patis interiors hi ha portes de bronze i de fusta massissa que donen a institucions reservades, mig religioses i mig civils, mig econòmiques i mig pastorals, i hom comprova i constata que l’Església Romana no és una multinacional com les altres: no és efímera sinó permanent, no té residència en edificis lleugers de vidre i de plàstic sinó en palaus robustos de pedra picada. Dins d’aquells patis, trobava cada dia mongetes de servei, diligents i discretes, monsenyors amb carteres de cap de negociat, i bisbes i cardenals que hi passejaven conversant, refregant-se suaument les mans davant del pit i amb el cap una mica inclinat de costat, a la manera d’aquells gestos característics de Giulio Andreotti. A la biblioteca, monjos de grans barbes blanques teclejaven ordinadors portàtils, erudits d’arreu del món llegien patracols venerables, i una investigadora sueca preparava una tesi teològica sobre Alexandre VI. A l’hora del cafè, en l’absis d’una petita capella medieval que feia de cafeteria, es produïa la que devia ser l’única barreja de tot aquell personal heterogeni: cardenals, professors, monsenyors de la cúria, empleats, i supose que més d’un responsable de les confuses finances vaticanes. Allà dins les veus sempre són baixes, els gestos continguts, les mirades discretes i modestes, i tot plegat (patis, edificis, portes robustes, corredors i escales, monges, prelats, investigadors d’arxiu i biblioteca, l’aire subtil carregat d’història activa i de moltes més preguntes que respostes) forma el conjunt humà i urbà més extraordinari de la terra.

Aquest petit regne independent de mig quilòmetre quadrat, aquesta monarquia electiva amb sobirans insegurs que són alhora l’autoritat religiosa més segura i poderosa del món, aquest recinte històric que és un petit estat emmurallat, aquests palaus que no són ni l’Escorial ni el Kremlin ni Versalles i tampoc la Ciutat Prohibida de Pequín, tot això forma un espai absolutament únic, combinació d’esperit i de pedra, de religió, diplomàcia i política, de servei a les ànimes i de finances no sempre confessables, d’homes de Déu i d’ambicions de poder. Cal tenir tot això present (i repassar una mica la història...) aquests dies, quan la premsa publica notícies de dossiers vaticans perillosos, de filtracions massives de documents interns, de lluites de cardenals i de partits, i d’altres mostres d’un estat de crisi que, d’altra banda, ha sigut sempre l’estat natural del Vaticà. I aquestes són, segurament, les convulsions finals d’aquest pontificat, com els de Pius XII, Pau VI o Joan Pau II varen tindre les seues. La destitució fulminant de Gotti Tedeschi, responsable de l’Institut per les Obres de Religió (la banca vaticana), la detenció de Paolo Gabrieli, dit Paoletto, el majordom del papa, i altres fets més o menys escandalosos, són mostres de fosques lluites de bàndols dins i fora de la cúria, i de la posició incerta del Secretari d’Estat Tarcisio Bertone. I al fons de tot, la figura trista i distant del sobirà: Benet XVI, aïllat, impotent, sense esperança, incapaç d’aguantar ferm el timó en aquell petit món ple de cobdícia i d’ambicions, de negociacions i de complots, i de visions oposades sobre l’Església present i futura. Més o menys com ha estat sempre, a l’interior dels murs del Vaticà.