| Avui és diumenge, 5 d'abril de 2026 |
| << < [51] [52] [53] [54] [55] [56] [57] > >> | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1393 | 22/02/2011 
_110117.jpg "Il·lustració de Danide publicada originalment al diari Ara")
Es fa una mica pesat, haver de parlar una vegada i una altra d’aquestes coses que tothom sap o hauria de saber, i que sovint (la major part dels valencians sobretot) oblidem i fins i tot desconeixem. Aquestes coses que, cada vegada més, arriben a l’opinió pública de Catalunya i van fent forat a poc a poc: les mateixes que el PP i el PSOE valencians (i els mitjans de comunicació afectes o desafectes) ignoren, oculten o falsegen o, encara pitjor, creuen que no són importants, que en realitat són santes i bones i positives, perquè són les coses que confirmen i reforcen una espanyolitat extensa, intensa i submisa. Submisa al poder de l’estat, intensament controlada per aquest poder, i extensament assumida amb el pas de les generacions. El designi és antic i constant, ja deu tindre més de quatre segles d’història, i el propòsit és indubtable i claríssim. No escric açò amb ganes de repetir doctrina, sinó mogut per la lectura d’un llibre recent, ple de mapes i de taules numèriques. El llibre es diu Espanya, capital París (La Campana), i té a la coberta un piló de carretera on figura la inscripció “Km 0”. L’autor, Germà Bel, que també deu estar ja fart d’explicar obvietats, és de les Cases d’Alcanar, que és tant com dir mig valencià, si no és ofendre, i el “Km 0” deu ser, si no em falla la memòria, al centre de la Puerta del Sol de la villa de Madrid. Que és, exactament, el punt i lloc on condueixen, i conduïen, i han de conduir, tots els camins de carro i de diligència, totes les carreteres, autovies, autopistes (gratuïtes, és clar: no les de peatge), tots els ferrocarrils de via ampla, estreta o mitjana, de locomotora de vapor o elèctrica, correus, expressos diürns i nocturns, vagons-llit, de velocitat baixa o preferiblement alta, i totes les línies aèries de tots els aeroports. Vostès, i especialment els lectors valencians, deuen recordar que el 18 de desembre del 2010 les més altes autoritats dels regnes d’Espanya i de València van celebrar el primer viatge de l’Au Veloç Espanyola com una data històrica, qui sap si comparable a l’entrada de Jaume I el 1238 (del 1707, ni el rei ni el president del govern ni els ministres ni el PP ni el PSOE ni Camps ni Rita Barberà, no en tenen cap memòria), com “la más alta ocasión que vieron los siglos”, que hauria escrit Cervantes. Si haguérem de fer cabal de l’eufòria oficial, la felicitat ciutadana, la prosperitat i la pluja miraculosa de diners i d’inversions productives, serien una cosa tan certa com la nova proximitat a l’estació d’Atocha.
 Aquells dies, la premsa publicava fabulacions sobre el miracle imminent, el mannà del cel, els efectes del prodigiós ferrocarril volador. Amb càlculs que, si hagueren llegit les pàgines que hi dedica Germà Bel, haurien de fer caure la cara de vergonya als qui els fan, a qui els publica i a la llarga colla de polítics que els esbomben amb cara de felicitat. Càlculs que, com tants altres que corren sobre la matèria, són pura especulació fantasmal, propaganda, estupidesa de babaus, o simple indecència política. El Kilòmetre Zero del professor Bel deixa amb el cul a l’aire totes les justificacions econòmiques de la xarxa radial espanyola, i mostra de manera diàfana les altres, les autèntiques explicacions: les que inspiraren ja les lleis generals de ferrocarrils de mitjan segle XIX, i les que repetidament expressen els presidents espanyols i tots els ministres del ram, l’un darrere de l’altre. Perquè si hi ha una cosa clara, clara i confirmada i declarada, és que aquest tren ruïnós i caríssim, un luxe que cap país no ha portat als extrems que el porten els successius governs d’Espanya, té com a objectiu final, expressament meditat i afirmat, la consolidació d’un estat radial, l’increment brutal de la potència del centre i l’afebliment de la resta, reduïda a la condició de perifèria. Hi ha un mapa, en el llibre de Bel, amb les previsions de l’alta velocitat fins el 2020: totes les capitals de província seran a un màxim de tres hores i mitja de Madrid, i des de València el viatger podrà anar volant a Huelva, a Càceres o a Lugo (via Madrid, òbviament), però a Barcelona no, i viceversa. Vol dir que la submissió a tots els poders que es concentren a Madrid és implacable: els poders econòmics, els ideològics, els polítics i, si pot ser (que serà), els culturals. A València el Cid Campeador guanyarà per fi la darrera batalla, i els polítics regionals cantaran l’himne Para ofrendar.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1392 | 15/02/2011
Qualsevol seguidor atent de les notícies procedents d’Egipte les darreres setmanes, qualsevol dia del present mes de febrer, podria haver llegit (bé a les notícies d’agència, bé consultant “Internacional Socialista” per internet), una informació precisa i curiosa, que reproduiré gairebé paraula per paraula: el dia 1 de febrer, la Internacional Socialista, l’organització mundial de socialdemòcrates, socialistes i laboristes, ha expulsat el Partit Nacional Democràtic del president egipci Hosni Mubàrak, “segons que han confirmat fonts del PSOE”. Molt bé per les fonts del PSOE, que devien ser una mica tímides, ja que no ho han esbombat a la premsa. Tampoc la notícia no ha tingut presència rellevant als nostres diaris, telediaris i altres mitjans, o jo no l’he sabuda veure. Vaig conèixer la compungida i discretíssima expulsió a través de VilaWeb, tan atent com sempre, i llavors vaig picar a la finestreta de Google, beneït siga l’invent, almenys en alguns casos. I la informació d’agència continua: “El secretari de la Internacional Socialista, el xilè Luis Ayala, ha enviat una carta a la formació que lidera Mubàrak en la qual l’informa del ‘cessament de la seua pertinença’ a l’organització i li subratlla el compromís d’aquesta amb una ‘democràcia més integradora’, segons que han afegit les mateixes fonts.” Fabulós. De manera que, de sobte, la Internacional s’adona que la democràcia del partit de Mubàrak no era prou integradora, i en vista de tal descobriment i de tan gran novetat li comunica que el dóna de baixa de la gloriosa organització. La informació afegeix que la Internacional, que agrupa 159 partits polítics i organitzacions de tots els continents, ha aplicat en aquest cas la mateixa decisió que va prendre després de les revoltes a Tunísia, quan va expulsar el Reagrupament Constitucional Democràtic del president Zine Ben Alí. En aquella ocasió, diu la nota del secretariat, la Internacional ja va explicar que l’expulsió del partit de Ben Alí reflectia “els valors i principis que defineixen” l’organització, així com la seua posició sobre els esdeveniments que es desenrotllaven al país magribí.
O siga que, si no ho he entès malament, la Internacional té uns valors i uns principis que la defineixen, i que durant un grapat d’anys i dècades la pertinença dels partits dels senyors Ben Alí i Mubàrak reflectia aquests principis socialdemòcrates i socialistes universals. Fins que el 19 de gener en el cas de Tunísia, i el primer de febrer en el cas d’Egipte, van descobrir que no. Quines coses passen al món, quines coses. El cas és que, tal com recordava Vicent Partal (sempre més ben informat que la major part dels diaris...), dins de la Internacional Socialista els egipcis “no eren pas un número i prou, sinó que hi lluïen: al darrer congrés d’aquesta Internacional, tingut a Atenes el 2008, un dels conferenciants principals va ser el senyor Mohamed Abdel·lah, un dels polítics egipcis més coneguts, del cercle íntim directe de Mubàrak. Per exemple.” Deu ser, per exemple, que trenta anys o més d’estat d’emergència permanent, d’estat policial, de detencions i desaparicions, repressió violenta, tortures, eleccions pràcticament de partit únic, espoliació metòdica del país, etc., tot això no era incompatible amb els principis de la Internacional. Quan el 19 de gener van expulsar el partit del senyor Ben Alí, que representava els socialistes de Tunísia, degueren descobrir de sobte allò que tothom sabia… excepte la Internacional del ram. No és casualitat que Bettino Craxi (líder del Partit Socialista Italià, insigne exemplar del gremi, caigut amb soroll escandalós en iniciar-se a Itàlia les mans netes...), fóra durant molts anys, i fins a la seua mort, hoste privilegiat del company Ben Alí en una platja tunisiana de luxe. I no vull pensar si el partit de Mubàrak hagués format part de la “Internacional Conservadora” o cosa semblant... Les veus dels benpensants d’esquerra haurien arribat al cel, i el cas hauria confirmat els judicis i prejudicis habituals. Perquè, no havíem quedat que el règim de Mubàrak era una tirania reaccionària sostinguda per l’imperialisme americà?
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1391 | 08/02/2011
 Per una pura coincidència, la lectura d’un article sobre la crisi dels vampirs contemporanis, en aquest mateix setmanari, em va trobar acabant de rellegir Les històries naturals, del grandíssim Joan Perucho, novel·la històrica i fantàstica que parla, justament, de les activitats secretes d’un vampir autèntic pel temps de la primera guerra carlina, i de la lluita del cavaller Antoni de Montpalau contra les forces de l’ombra. El cavaller barceloní (inoblidable personatge literari, gran troballa d’un gran escriptor), a més de ser un liberal convençut, allò que ara en diríem un progressista, era membre de l’Acadèmia de Ciències, tenia un hort botànic particular, amb una au irreal de cant dolcíssim i inaudible, i estava perfectament convençut que la raó, l’experimentació i el mètode científic podien explicar i resoldre qualsevol problema o misteri. Fins i tot el misteri de la presència d’un possible vampir catalaníssim, el dip, que començava a fer estralls en un poblet que portava el seu nom, Pratdip, pel Priorat o la Ribera d’Ebre. Gairebé cada matí hi apareixia algun mort, blanc, eixut i dessagnat, amb dos senyals estranys al coll, i la senyora del lloc, la baronessa d’Urpí, va acollir amb esperança l’auxili del cavaller de Montpalau, enviat des de Barcelona per a mirar de resoldre el cas. La ciència de Montpalau era clara i empírica, i es basava en les virtuts repel·lents de l’all, preferiblement en cassoles plenes, és a dir, en quantitats més que simbòliques, i en l’eficàcia de la creu pectoral. Lectures erudites i papers curiosos havien mostrat que, sense dubtes, el dip o vampir era, en realitat, l’antic senyor del lloc en temps de Jaume I. El qual senyor, enviat a Hongria per l’afer del casament amb la princesa Violant, fou seduït, i vampiritzat, per una perversa i lúbrica duquessa vampira. L’erotisme diàfan ja era present, per tant, en la vampirització medieval d’Onofre de Dip, primera víctima catalana coneguda. La vampira original era hongaresa, cosa que confirma l’àrea europea d’on procedeixen, i les relacions internacionals de la nostra noblesa medieval. Per raons que, finalment, el llibre explica només en part, Onofre de Dip es reactivà durant els últims mesos de la guerra, i en terres sota el control del general Ramon Cabrera, comte de Morella, llavors resident a la capital dels Ports. I es reactivà, no solament amb mossegades nocturnes a la pobra gent, especialment als liberals de la comarca, sinó fent-se passar per guerriller carlí, dit el Mussol, i demanant per carta, a la Junta de Berga, el grau de coronel de les tropes reialistes.
És perfectament normal que un vampir autèntic, antic noble medieval, fora partidari actiu de la monarquia tradicional, com supose que també ho devien ser els d’Hongria i de Transsilvània, senyors antics a les criptes dels seus palaus feudals, muntanyencs i boirosos com el de Pratdip. Ja no és tan normal que un vampir prenga el nom de Mussol i pretenga dirigir una partida de guerrillers. Bé, Antoni de Montpalau el seguirà i perseguirà, fins a Morella, passant perills gravíssims, com un atac d e puces gegants de gran ferocitat. A Morella, el cavaller científic trobà el general Cabrera en un estat de languidesa total, pàl·lid i desmenjat, sense forces, i amb dos petits senyals al coll que amagava sota un mocador de seda. Ni Cabrera ni els seus metges no podien endevinar l’origen del mal misteriós. Montpalau, científic liberal, ho tingué clar des del principi, i prescindint d’ideologies es proposà de salvar el general absolutista. Cabrera, mentrestant, malalt i mig anul·lat, no tingué forces ni per a dirigir eficaçment el setge de Gandesa, del domini de la qual depenia el control carlí d’aquelles comarques, ni per a preveure l’ofensiva d’Espartero i preparar la defensa de Morella. Qui sap si amb bona salut i en plenitud de forces, no afeblit i mig dessagnat pel vampir, no hauria resistit com el tigre que era, i aleshores la història no hauria pogut ser diferent. Cabrera, doncs, es retirà derrotat cap a Berga, on l’ombra d’Onofre de Dip va matar tots els cavalls de l’exèrcit carlí, i la derrota final resultà inevitable. El vampir, ja cansat d’aquella mala vida, demanà ell mateix a Antoni de Montpalau que li donara una mort definitiva, amb el ritual corresponent, i Cabrera recuperà la salut. Massa tard per a canviar la història. Aquests vampirs romàntics i tendres moderns de què parlava El Temps, la veritat és que no em fan el pes. I si bé es mira i considera, no són vampirs ni són res.
| Joan F. Mira | El Temps | 01/02/2011
 Fa alguns anys (massa), i durant alguns mesos, jo solia passar una part de la vesprada en un lloc amagat de Roma, a la placeta de la Chiesa Nuova, que es deia Società Roma nel Rinascimento. Era només un pis vell i atrotinat, amb pols antiga i venerable, però tenia una biblioteca extremadament interessant, i una saleta de consulta i treball on, en realitat, només treballava i consultava jo mateix, buscant paperassa sobre la Roma renaixentista i sobre els meus amics de la família Borja. Als prestatges d’aire vuitcentista, hi havia les dotzenes de volums d’una d’aquelles obres magnes de final del segle XIX i principi del XX, les Fonti per la storia d’Italia, patracols relligats en pell, amb tots els documents imaginables i moltíssims més. Entre els quals, els informes que els enviats venecians a Roma (els oradors o ambaixadors de la República Sereníssima) redactaven i enviaven quasi diàriament: una font impagable de tots els moviments de la cort papal, dels cardenals, de les grans famílies romanes, de les negociacions i de les xafarderies, dels rumors urbans, i de moltes coses més. Venècia tenia, sense cap dubte, el millor servei d’informació de tot Europa: informació reservada, a través d’ambaixadors, enviats especials, mercaders, informadors i espies diversos, que els funcionaris de la República copiaven després i guardaven als arxius. Gràcies a ells, sabem ara moltes coses que altrament no hauríem sabut mai. Evidentment, tota aquesta informació era absolutament reservada, secreta, i sempre amagada a la vista i al coneixement del públic i de la ciutadania. Una fuga, una indiscreció, una filtració (allò que en anglès es diu leak), podien resultar fatals per als interessos i activitats de la República. Fatals per als negocis i els tractes, per a la guerra i la pau, per als interessats, per als informadors i els informats. El servei secret era, com ha de ser, secret. D’ençà que en podem tindre o endevinar alguna notícia, aquestes coses han estat sempre així, i no poden ser de cap altra manera: des de la Xina de les primeres dinasties, des dels egipcis més antics, i des dels babilonis, els grecs, els romans, les corts medievals, els governs de les ciutats, els reis de qualsevol país d’Europa, els bancs i les companyies comercials. La història sencera, sense informació reservada, sense secrets, sense discreció, sense la confiança que allò que es fa o es diu en privat és efectivament privat, hauria estat un desastre sense límits, un caos, una desgràcia contínua, una cosa difícil d’imaginar.
Hauria estat un caos i un desastre, en canvi de no res. Imaginem el públic en general, la generalitat del bon poble de Roma, de París, de Londres, de totes les ciutats del planeta, assabentat cada dia de cada tracte, afer, negociació, conversa o confidència. Bé, val més que no ho imaginem, i que ni tan sols ho intentem, perquè és inimaginable. La teoria seria bonica, la pràctica d’aquesta teoria és impensable. Anem alerta, per tant, no convertim un individu molt espavilat, amb un pèl d’exhibicionisme i de megalomania, en un heroi dels drets humans (el dret de saber-ho tot, de tota cosa i de tothom) i de la justícia universal. Encara que, finalment, l’aigua de tantes fugues i filtracions, sovint és ben bona de beure. Com aquest glop tan fresquet, en una conversa de Michel Rocard amb l’ambaixador dels Estats Units. El qual ambaixador explica, segons la filtració, fuga o leak: “Rocard, com l’antic president Valéry Giscard d’Estaing, creu que la història francesa proporciona les claus per a comprendre la política i les mesures polítiques de França. El punt de partida de Rocard és l’emergència de França com a estat-nació. La història dels altres estats-nació europeus és la de comunitats lingüístiques al servei de les seues necessitats comercials. França es va crear destruint cinc cultures –bretona, occitana, alsaciana, corsa i flamenca. ‘Som l’única nació europea que és la creació militar d’un estat no homogeni. Això fa que França siga difícil de governar, fins als nostres dies. Això explica la dificultat de les reformes, la nostra lentitud...’, va dir.” Algun altre país d’Europa també és “la creació militar d’un estat no homogeni”, però em fa l’efecte que cap president de govern o ministre d’aquest país no ho filtraria davant de cap ambaixador, ni de Venècia ni de Washington.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1389 | 25/01/2011
 Això era, fa poques setmanes, un periodista de la BBC que visitava Rio de Janeiro. El van convidar a fer una passejada aèria, sobrevolant la ciutat amb l’helicòpter privat del senyor Eike Batista, que, segons pareix, és l’home més ric del Brasil, i es pot permetre aquest capritx i molts més. El senyor Eike és un magnat de la mineria, entre altres activitats, i la revista Forbes li atribueix una fortuna de 27.000 milions de dòlars, que no està gens malament. El Brasil funciona, en gran part, gràcies a les polítiques assenyades de Lula da Silva, i les grans fortunes en són un resultat. Bé, Mèxic no funciona tan bé com el Brasil, i el senyor Carlos Slim és encara més ric que aquest Batista. El cas és que, mentre el periodista britànic sobrevolava Copacabana i l’estàtua gegantina i famosa del Crist, considerava que la fortuna del milionari brasiler tenia un origen molt recent, i que procedia sobretot d’un client també molt recent: la Xina. En realitat, el vol que el milionari oferia al periodista tenia l’objectiu de mostrar-li des de l’aire el seu projecte més ambiciós: un superport enorme, al nord de Rio, dedicat al client asiàtic. La peça central de la construcció és un dic de més de tres quilòmetres, entrant en l’Atlàntic, ja batejat com a autopista a la Xina. Per l’autopista marina eixiran les enormes quantitats de petroli, de mineral de ferro i d’altres matèries primeres que les companyies de míster Batista controlen, diu l’informador, informat al seu torn per Batista mateix: “És l’encaix perfecte: nosaltres tenim el que la Xina necessita.” I així sembla que aniran d’ara endavant les coses, a Amèrica, Àsia, Àfrica i Oceania, tot al servei d’allò que demana la Xina. A canvi, els xinesos transformaran gran part d’aquestes matèries en productes infinits que després ens vendran a preus rebentats, que al seu torn rebentaran la indústria, l’artesania i el comerç de més de mig planeta. El periodista de la BBC, recordant les platges cèlebres de Rio que contempla des de l’altura, recorda també que pocs productes hi ha més emblemàtics del Brasil que els biquinis, que tant han contribuït (gloriosament ocupats per anatomies sublims) a la fama d’aquelles platges. Doncs bé, resulta que la producció de biquinis ha entrat en crisi fatal per culpa de la competència… dels biquinis que fabrica la Xina.
L’empresària Maria Helena Victer, al seu torn, recordava, davant del periodista, la primera vegada que es va posar un biquini, encara sota l’influx de la imatge de Brigitte Bardot a final dels anys 50. Després, la senyora Maria Helena començà a dissenyar i fabricar biquinis, i així ha continuat molts anys, amb una empresa discretament pròspera gràcies a la producció i exportació d’aquesta peça petita de roba, tan emblemàticament brasilera. Llavors, fa tres anys, pel mateix temps que el senyor Batista començava a exportar massivament mineral a la Xina, els xinesos començaren a exportar biquinis al Brasil. I el negoci de la senyora Maria Helena va començar a patir: ja no exporta ni un biquini, i el mercat interior també trontolla. No és ella sola, ni solament els biquinis: el 80% de la producció manufacturera del Brasil ja pateix poc o molt a causa de la competència xinesa, de preus imbatibles, biquinis inclosos. I jo, fa uns quants anys, vaig començar a pensar que alguna cosa anava mal encarrilada i podia acabar malament, un dia que, al santuari de la Virgen de Guadalupe, a Mèxic, mirant les imatges artesanals de la Guadalupana i del santet Juan Diego que venien a les paradetes locals, unes imatges d’aire tan indígena i tan tradicional i tan autèntic, vaig comprovar, observant i preguntant, que la major part venien de la Xina. En alguna cosa ens estem equivocant, i només calia mirar les cares embadalides de governants i empresaris, fa poques setmanes, davant el vice-primer ministre de la Xina, Bienvenido Mr. Keqiang, que ens visitava amb la butxaca plena de milions (de dòlars). Dòlars guanyats venent biquinis i figuretes. De moment.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1388 | 18/01/2011
 No començaré l’any parlant de metafísica i d’ontologia, ciències remotes, ni del to be or not to be de la tragèdia, sinó d’alguna d’aquelles coses que, mal resoltes, poden arribar a emprenyar moltíssim i a fer-nos la vida més difícil del que caldria. Com ara les adscripcions polítiques, ideològiques, religioses, territorials, lingüístiques, culturals, nacionals o locals, que rarament són harmòniques i sense conflicte possible, i rarament es combinen per a produir la pau dels esperits i el descans dels cossos. Fins en tribus molt petites, la gent mata o se suïcida per adscripcions com aquestes. I ni tan sols dins dels monestirs, siguen budistes o benedictins, és del tot assegurada la quietud d’una identitat perfectament pacífica. Passa, però, que de conflictes i dificultats en aquest camp i matèria, uns en tenen, o en tenim, bastants més que alguns altres. “Tots som d’algun lloc”, sembla que digué el gran escultor, quan decidí crear el Chillida-Leku, segurament pensant que, en fi de comptes, el País Basc era el seu país. Cosa que, pel que he vist, no té gens clara un dels valencians de Madrid, el senyor J. J. Millàs, que afirma que quan veu a la tele un programa sobre Austràlia pensa que és australià, i quan és sobre l’Antàrtida pensa que és pingüí. A mi també em passa, però sobretot quan es tracta de gent que pareix que no té les dificultats que jo tinc: sovint m’agradaria ser japonès, o suec, o portuguès, o alguna cosa així de neta i simple. O fins i tot un bon francès de França o un espanyol d’Espanya, o alguna de tantes denominacions que, d’entrada, no t’obliguen a pensar ni a triar: és tot clar des del principi, està tot dit i fet, quin descans no haver de pensar-hi cada dia. Sembla que una majoria molt gran dels valencians no tenen tampoc aquest problema o dificultat: s’afirmen espanyols en santa pau i quietud, segons totes les enquestes, i ací s’acaba la història. Sembla també que una petita minoria, molt petita, s’afirmen simplement catalans, pensen que és molt senzill (“És molt senzill, digueu-li Catalunya”, diu el títol d’un llibre ple de fe), i així van fent. I finalment una altra minoria, no sé si encara més petita, passem el temps plens de perplexitat: ens afirmem catalans de llengua i de cultura, valencians en política, i ens costa patir reticències dels uns i dels altres, algun petit problema de consciència, i l’hostilitat constant (o la ignorància i la marginació) per part del gruix de la població i dels partits que aquesta població vota majoritàriament i als quals encomana el govern i les institucions públiques.
El gran crític literari Marcel Reich-Ranicki explica, al principi de La meua vida, que en una reunió se li va acostar un escriptor i li preguntà: “Però, vejam, què és vostè en realitat, polonès, alemany, o què?” Les paraules “o què” al·ludien, evidentment, a una tercera realitat. La resposta, diu, va ser molt ràpida: “Sóc mig polonès i mig alemany; i un jueu complet.” L’interrogador, que era Günter Grass, sembla que va quedar molt satisfet amb la contestació del crític. Però el crític, passats els anys, recordava que, d’aquella bella frase de múltiples identitats, ni una sola paraula era certa: “Mai no vaig ser mig polonès, mai no vaig ser mig alemany... I tampoc no vaig ser en tota la vida un jueu complet.” Ser coses diferents, complementàries i afegides, és una mica complicat. Fa molts anys, a primers dels 70, jo em trobava a Noruega, en una reunió internacional d’antropòlegs, i em van preguntar si era espanyol. “No ho tinc molt clar”, vaig dir. “Diguem que al meu país mana Franco.” “Ah”, interpretà un col·lega, “vol dir que és català”. “Poc més o menys”, vaig haver d’afegir: “Sóc de València.” Marcel Reich (el Ranicki li’l van afegir a Polònia) era, en efecte, un jueu polonès, educat a Berlín, expulsat a Varsòvia el 1938, salvat miraculosament de l’extermini, i retornat a Alemanya per pròpia voluntat. Tornà perquè, segons afirma ell mateix de manera admirable, la seua pàtria verdadera és la literatura alemanya. Ara, si jo, que ja m’he llevat la il·lusió de ser jueu –els meus cognoms no m’ho permeten–, diguera que la meua pàtria és la llengua catalana, i el meu país el País Valencià, i la meua nació l’una cosa i l’altra, no sé si la combinació seria massa complicada. “Ser” alhora això i allò, i potser allò altre, pot resultar difícil, però també, sovint, és més entretingut.
| | << < [51] [52] [53] [54] [55] [56] [57] > >> |
|
|
