Joan F. Mira | El Temps, núm. 1375 | 19/10/2010   

Veloçment a Madrid

Molt veloçment, amb una alta espanyola velocitat, a partir del proper 18 de desembre, anirem a Madrid i tornarem de Madrid travessant la Meseta com un llamp. Em sembla que és avui mateix que escric aquest paper, dia 13, que els senyors Blanco i Camps faran el primer viatge de demostració. I el 9 d’Octubre passat, festa de la Comunitat sense nom, la premsa de València i els discursos del dia anaven plens d’eufòria fervorosa per l’esdeveniment. Si n’haguérem de fer cabal, la felicitat ciutadana, la prosperitat i la pluja miraculosa de diners, de negocis i de tota mena d’inversions ja serien només a poques setmanes de distància, o a pocs minuts de Madrid, només noranta. Publicava aquell dia la premsa seriosa càlculs fabulosos sobre el miracle imminent, el mannà del cel, els efectes de tan prodigiós ferrocarril volador. En una entrevista de fa pocs mesos, el secretari general dels socialistes valencians assegurava, amb un sentit profund de la història, que l’Alta Velocitat Espanyola és “la principal infrastructura de transformació de la Comunitat Valenciana durant moltes dècades”. O siga, que anirem velocíssims a Madrid, tornarem de Madrid rapidíssims, i el país es transformarà a una velocitat equivalent. Com a mostra, el mateix senyor Jorge Alarte, seguint un estudi del ministeri del seu company Blanco, afirmava fa pocs dies que el tren dels prodigis produirà veloçment una pujada entre el 7% i el 10% del producte interior brut del País Valencià, de nom impronunciable. Aquest càlcul, com tant altres que s’han fet sobre la matèria, són una pura especulació fantasmal, propaganda i demagògia, estupidesa de babaus, o simple indecència política. També la primera gran velocitat, AVE volant de Madrid a Sevilla, fa prop de vint anys que circula, i els resultats són a la vista: gràcies al tren velocíssim Andalusia, tal com tothom pot constatar, ocupa ara els primers llocs en el PIB per càpita dels territoris d’Espanya. O no? Uns altres asseguren molt seriosament que la rapidesa voladora del tren farà que es duplique a València el nombre de creuers, perquè els turistes navegants podran anar a Madrid a visitar el museu del Prado i tornar a embarcar-se el mateix dia. Sensacional. Uns altres apologistes fervorosos de l’obra asseguren que, en quedar lliure la via antiga per Albacete i poder-la dedicar al trànsit de mercaderies, el volum de transport entre Madrid i València es multiplicarà ràpidament per deu. Per deu, no per dos o per tres: no sé d’on eixirà tant de material transportable. Ni el polític del PSOE que ho diu tampoc no ho sap, però ho escriu i es queda tan ample.

Em recorda un altre estudi encarregat per la patronal valenciana, que vaig comentar fa pocs mesos en un diari, segons el qual el transvasament de l’Ebre generaria, exactament cinc-cents catorze mil cent trenta-cinc (514.135) llocs de treball. De manera que en poc temps tindríem, a més d’altres beneficis, les llistes de l’atur reduïdes a zero. Si a tal transformació per l’alta velocitat terrestre, hi afegírem la dels camins de l’aigua, la felicitat seria perfecta. Llàstima que, per culpa dels catalans, el transvasament no s’haja pogut fer encara. La ciència del membre de l’Institut d’Estudis Econòmics d’Alacant que dirigia l’estudi era tan exacta, que fins i tot preveia les xifres per partides, com ara 83.349 llocs de feina a l’agricultura, o 345.604 a la indústria i als serveis. Igual de clarament ho veu l’alcalde de Madrid, Ruiz Gallardón, que està segur que el nou tren, tal com calcula el ministre Blanco, produirà 7.000 nous llocs de treball… a Madrid. Això ja és més possible, sobretot a la llarga. Perquè si hi ha una cosa clara, claríssima i sòlidament confirmada, és que aquest tren ruïnós i caríssim, un luxe que cap país no ha portat als extrems que el porten els successius governs d’Espanya, té com a objectiu final, expressament meditat, la consolidació d’un estat radial, l’increment brutal de la potència del centre i l’afebliment de la resta, reduïda a la condició de perifèria. I en el cas del País Valencià, la submissió definitiva a tots els poders que es concentren a Madrid: els econòmics, els ideològics, els polítics i, si pot ser (que serà), els culturals. Camps ja va dir en el seu discurs del 9 d’Octubre que n’estava contentíssim, i que s’havia acabat això de mirar cap al nord (irreversiblement, digué), ara que tenim un lloc molt proper on mirar.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1374 | 12/10/2010   

Kakània

Una circumstància que ara no cal explicar amb detall (em van convidar a fer la conferència inaugural del Katalanistentag, el congrés dels catalanistes acadèmics de llengua alemanya), ha fet que coincidira uns dies a Viena amb un grapat d’amics i coneguts, entre ells el meu amic Guillem Calaforra, que té, amb tota certesa, el cap més ben fet i més ben ple de la seua generació. Calaforra, a més de ser un magnífic traductor de textos complicats del polonès i de l’alemany, és assagista de molt alta volada: el seu treball sobre el pensament de Joan Fuster és el millor estudi que s’ha fet sobre el tema, i el seu llibre recent sobre música i músics, So i silenci, és simplement impressionant. Calaforra és un home del Camp de Túria que es defineix com a rigorosament centreeuropeu, és a dir mig eslau i mig germànic de vocació, i això es nota. D’una altra banda, segurament és massa racional, i té una mica de recel davant de les mostres carregades d’excessos de gust dubtós i d’estètica fàcil, com ara el romanticisme elemental, l’òpera i la sarsuela, i la Viena dels Habsburg. Jo, que sóc una miqueta menys exigent en la matèria (tant la musical, per ignorància, com l’arquitectònica i l’artística en general), m’he tornat a reconciliar amb aquesta ciutat poderosa i gloriosa, i amb tot el que representa. En primer lloc, cal mirar els mapes històrics, que és una de les meues aficions permanents, i recordar que Viena, ara aparentment en un extrem oriental de l’Europa occidental (visió falsa, efecte de la ratlla que va tallar Europa en dos d’ençà del 1945), ocupava el centre físic, cultural i polític d’un imperi que s’estenia fins als Balcans, a Transsilvània, i al que ara és el sud de Polònia i l’oest d’Ucraïna. Només això, que és molt, ja explica la magnitud monumental de la ciutat, salvada dels bombardeigs i destruccions de la Segona Guerra Mundial (els aliats acceptaren la ficció que Àustria era una víctima dels nazis, i no una part entusiasta del projecte hitlerià), i salvada també en la pròpia bona consciència històrica. En qualsevol cas, Viena ha estat sempre una ciutat d’esquerres, de majories consistents socialdemòcrates, i un dels centres més clàssics del pensament socialista des de final del segle XIX. En realitat, Viena, des de la segona meitat d’aquell segle fins a l’annexió del 1938, ha estat un dels espais més agitats i més poderosos de producció de tots els pensaments i de totes les expressions innovadores de la cultura europea, de la música a la lingüística, i de la pintura a la literatura. No era només, ni de bon tros, aquella societat ridiculitzada pels mateixos artistes i escriptors vienesos, aquella capital del gust aristocràtic i burgès més decadent, una ciutat de valsos i de “Danubi Blau”, de balls de debutants, d’uniformes carregats de galons i de medalles, d’emperadors amb mostatxos, de palaus excessius, de pastisseria refinada i de desfilades al compàs de “La marxa de Radetzki”.

Viena no era només la capital de Kakània, aquell imperi que semblava podrit i descompost però que encara conservava alguns valors i alguns rigors que no haurien d’haver-se perdut. Com l’eficàcia administrativa, per exemple, i l’honestedat dels funcionaris. Encara, en plaques a la porta de palaus i d’esglésies, en inscripcions i escuts, apareixen les inicials K und K, o simplement K.K., és a dir Kaiserlich und Königlich, imperial i reial, fent al·lusió al sobirà, emperador d’Àustria i rei d’Hongria. Kakània, doncs, com a nom satíric del país K.K. Com a nom grotesc d’una societat buida, descomposta i falsa. Bé doncs, a mi aquesta Kakània em desperta, malgrat tot, una emoció suau i distant, i una admiració considerable. Un imperi antic, aristocràtic i militar, funcionarial, autoritari, i alhora sòlidament eficaç i en gran mesura al servei dels ciutadans o súbdits. Com aquest hospital immens de Viena, ara seu universitària, sòlidament construït, el més gran hospital antic que jo conec, dedicat des de final del segle XVIII “a la salut i consolació dels malalts”. “Saluti et solatio aegrorum. Josephus II Aug. Anno MDCCLXXXIV.” Això diu la placa. Josep II, el gran organitzador d’aquest imperi que després fou menyspreat amb el nom de Kakània, era, per cert, aquell mateix que la famosa pel·lícula Amadeus ridiculitza com a estúpid, ignorant o inepte. Però un hospital com aquell no el feia construir ningú, en aquell temps, enlloc més d’Europa.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1373 | 05/10/2010   

La foto de Stalin

Veig, en aquest setmanari (24 d’agost), una foto del senyor Slavoj Zizek al seu llit, sota un retrat de Stalin amb guerrera blanca. Formidable. Deu ser una il·lustració gràfica de “la idea del comunisme” de què li agrada parlar. O deuen ser efectes de la “nova hipòtesi comunista” d’Alain Badiou (un francès clàssic, de vèrbola tan abundant com vàcua…). O del concepte de “multitud” d’Antonio Negri, com a hipotètic subjecte revolucionari (no sé quina “multitud” el seguia, el senyor Negri, quan era a les Brigate Rosse els anys de plom a Itàlia, o quina multitud representaven els assassins d’Aldo Moro). Diu Zizek que dormir acompanyat de retrats de Stalin (dos) és una broma, i que els llevaria si molestaren les visites: no sé quines visites té, que no els molesta l’exhibició de la cara de Stalin. Tampoc no sé per què no penja també a casa retrats de Hitler i de Pol Pot, posat a no molestar les visites. Seu a la tassa del vàter per fer-se fotos de premsa, i associa “l’essència ontològica dels alemanys, els francesos i els americans” amb els seus hàbits als lavabos: metafísica, escatologia i esperit nacional. Fantàstic, però no és cap novetat. Épater le bourgeois pot semblar intel·ligent i original, però és més vell i més suat que la camisa d’Isabel la Catòlica. Sembla que Zizek, Badiou, Negri, i una petita colla de repastadors de teories, esperen místicament que el comunisme tornarà per obra de no se sap quines masses, quina multitud, quin impuls universal revolucionari. O siga, per obra d’aquelles mítiques masses revolucionàries que no van existir mai: el comunisme es va implantar a Rússia amb un colp d’estat estrictament militar, la presa del Palau d’Hivern. A la Xina, triomfà per l’acció igualment militar de Mao i el seu exèrcit. Al Vietnam, exactament igual. A Iugoslàvia, per les guerrilles de Tito. A Cuba, aproximadament pel mateix mètode. Els règims que aquelles forces militars o guerrilleres van derrocar eren abominables, però no van caure per alçaments populars revolucionaris, van caure per les armes d’una minoria armada, militar o militaritzada. I el que vingué després, no cal recordar-ho.

Sí que hi ha hagut, però, règims caiguts per obra de revoltes populars: precisament els règims comunistes de l’Europa central i de l’est. Règims, tots ells, imposats per la presència de l’exèrcit soviètic, per colps d’estat des de dins del poder assistit pels russos. Revoltes obreres reprimides els anys 50, a Berlín o a Varsòvia. Revoltes populars, realment populars, ofegades pels tancs a Budapest o a Praga. Fins que l’onada realment massiva, realment obra de multituds, a final dels anys 80 s’ho va endur tot. Aquesta és la història, i pel que fa als europeus contemporanis (règims, masses, poble, obrers, revolucions), llegiu el llibre gros de Tony Judt: no em cansaria de recomanar-lo. Però els filòsofs del “nou comunisme” sembla que tenen poc interès per la història. Que els fets no alteren una bella teoria: si la història no encaixa, ignorem-la, i imaginem fantasies de comunismes futurs. Diferents dels passats: però com? En tot cas, recorda sòbriament Judt, ja fa molts anys que el comunisme deixà de ser –sobretot per a les víctimes, per a la classe obrera, per als pobles sotmesos al seu règim… i per als seus funcionaris i beneficiaris– aquell estat que el marxisme ortodox, el leninisme, Stalin afirmaven que la humanitat assoliria com a necessitat històrica. El comunisme ja no és un futur, és un passat. I diu Zizek: “Tots nosaltres desitgem una revolució real! Tanmateix, ha tingut lloc molt lluny; preferiblement a Cuba, al Vietnam, a la Xina o a Nicaragua.” Seria interessant que el teòric practicara una mica de revolució, tal com funciona ara mateix a la Xina, al Vietnam, a Nicaragua o a Cuba. Però no crec que li interesse. Perquè conclou: “L’avantatge d’això [de les revolucions remotes, supose] és que ens permet de continuar ací amb les nostres professions.” Sensacional, claríssim, i profundament cínic. Sota un retrat de Stalin, valga’m Déu.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1372 | 28/09/2010   

Novel·la urbana

Com que ja fa bastant de temps que no parle de literatura en aquesta pàgina, i com que se suposa que ens trobem en plena rentrée, entre setembre i octubre, quan els editors trauen al carrer novel·les infinites en nombre i majoritàriament dubtoses en qualitat (a França, com cada any, més de 700, totes de colp), dedicaré unes quantes ratlles a un tema de l’ofici. Amb poques ganes, perquè si em diverteix (i em fa patir, que és una forma de diversió) escriure novel·les i altres papers literaris, m’avorreix profundament parlar-ne. Les teories literàries, i més si són sobre l’art de narrar o contar, m’interessen en general ben poc. Les etiquetes i les classificacions, m’interessen encara menys. Això era, doncs, que una vegada, ja fa temps, supose que aprofitant que eren dies del llibre, de fires del llibre i de presentacions de llibres, un periodista em telefona i em fa la pregunta que devia considerar intel·ligent i oportuna: “Què pensa vostè de la novel·la urbana?”. “Res”, que li dic jo, “no en pense res”. Es va produir un silenci a l’altra banda del fil. “I per cert”, vaig continuar jo al telèfon, “faria el favor d’explicar-me què és, una novel·la urbana?”. Més silenci. De l’altra banda del fil no vingué cap explicació, òbviament, i la conversa va durar poc: el periodista degué pensar que parlava una persona de pensament primitiu. En fi, ja sé que és molt modern, això de la novel·la urbana, ja ho sé: però no sé què és. No sé què és la novel·la suburbana, ni la provincial, la central, la perifèrica, la d’horta o la de secà. Qualsevol criteri de classificació, en aquesta matèria, és del tot arbitrari, discutible i, sobretot, inútil a tots els efectes. Quantes ximpleries, Déu meu, i que poc llegeix el personal, inclosos molts dels periodistes que escriuen sobre llibres. Alguns dels meus autors preferits, per exemple, són els jueus americans (Bellow, Mailer, Malamud, Roth i companyia), tan urbans i tan universals com el Quixot era rural i local: uns protagonistes van per Nova York amb metro, o pel món d’aeroport en aeroport, i uns altres per la Manxa d’hostal en hostal, don Quijote a cavall i Sancho en l’ase. El cavaller itinerant de Cervantes era un petit propietari d’un poble petit, va passar tot el temps entre pagesos i traginers, entre pastors i llauradors, i només al final va visitar, de passada, la ciutat de Barcelona, ves per on. No crec que a ningú se li haja acudit de considerar Don Quijote de la Mancha com a novel·la rural, a pesar de ser més objectivament rural que cap altra. I, d’altra banda, considerar l’Ulisses com a exemple màxim de novel·la urbana perquè la narració i el protagonista no ixen mai d’una ciutat, seria perfectament estúpid. Tan estúpid com pensar, posem per cas, que Faulkner era un novel·lista rural, atenent els seus paisatges, llocs i personatges.

I pels mateixos dies em va caure a les mans una entrevista a Philip Roth, que diu: “El localisme és el fonament de la literatura americana. Faulkner és el Mississipí; Bellow, Chicago; Updike, Pennsilvània; Malamud, Brooklyn; Styron, Virgínia. Allò local és ací el cor de tota empresa literària. Tots aquests escriptors van ser formats pel lloc on van créixer. La passió pel lloc que us ha fet i que cal comprendre, explorar amb la màxima meticulositat possible, és la font de tota literatura, ací a Amèrica. La geografia explica tots els nostres llibres.” Exactament això, la geografia. Urbana, rural, fluvial, de plana o de muntanya, de poblet o de barri: geografia. Ell mateix, recorda Roth, no és un escriptor de New York, sinó de Newark, que és una altra cosa: a la dreta del riu Hudson, no a l’esquerra. “I per això”, conclou, “Joyce és el nostre mestre en realisme. En l’Ulysses, la més petita adreça d’un carrer de Dublín havia de ser absolutament exacta”. Com en el Quixot eren exactes els camins i els mesones de la Manxa. Com en l’obra de Giorgio Bassani, un novel·lista rigorosament local, de ciutat petita, no hi ha res més que carrers, cases, places i famílies de Ferrara. En qualsevol cas, si el lector vol una novel·la urbana, pot llegir, posem per cas, After Dark, de Haruki Murakami, que deu ser un exemple moderníssim d’urbanisme narratiu que encaixaria en allò que volia dir el periodista que em feia la pregunta. O Mr. Sammler’s Planet de Saul Bellow, història d’un vell jueu d’Europa perdut a Nova York, tan urbana com la més urbana, però un prodigi de narrativa clàssica. I de tot això i d’algunes coses més, amb una mica de sort se’n diu literatura universal. No literatura urbana, certament.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1371 | 21/09/2010   

No comprenen. O sí

La frase me la va descobrir fa molts anys el meu amic Alfons Cucó, la presència del qual encara enyore cada dia, mentre passejàvem per algun camí de muntanya, parlant, com quasi sempre, del país que ens ha tocat: la frase d’Ignasi Villalonga, possible patriota valencià, banquer d’algun èxit i polític considerablement frustrat. El senyor Villalonga, els anys de la Segona República, promovia un partit valencianista del seu ram, és a dir, de la dreta civilitzada, i tal combinació (civilitat, dreta i valencianisme) no va tindre l’èxit que ell esperava. Passats tants anys, encara l’esperem i mai no arriba, aquesta dreta. Llavors don Ignasi, el 1933, deixà córrer l’aventura, s’apuntà amb resignació a la dreta realment existent, la Derecha Regional, que seria com el PP d’aleshores, sense l’excrescència de l’anticatalanisme i de les petites màfies, i li va escriure a Lluís Lúcia: “Las gentes no comprenden la necesidad de partidos exclusivamente valencianistas.” Ho recordava jo fa temps en un altre lloc, i ho recordava Alfons Cucó, fa més de deu anys, en una entrevista en aquest mateix setmanari que és per a sucar-hi pa, amb motiu de la nova edició del seu clàssic El valencianisme polític, que hauria de ser de lectura obligada, o almenys altament recomanada. “Las gentes no comprenden”, aquesta era i és la qüestió. Davant de la qual, els que sí que ho comprenem tenim la petita o gran obligació de fer que “las gentes” ho compreguen també. O això, o resignar-nos a la incomprensió definitiva, i que el país se n’acabe d’anar barranc avall, cap al desguàs final de la història. Que ho comprenguen, sobretot, els qui afirmen que ho comprenen i després fan tot el que cal –militant, escrivint o votant– a fi que aquesta comprensió (en l’única forma finalment efectiva, que és la política: “la necesidad de partidos exclusivamente valencianistas”, o almenys exclusivament valencians, nacionals) fracasse implacablement. Gràcies a tan admirable incoherència, i gràcies també a aquella broma sàdica de Fuster quan afirmava que ací el nacionalisme “no alça ni un gat pel rabo” (i que, per tant, conclusió inevitable, més valia donar suport al PSOE), els valencians, en efecte, com recordava Cucó, “no existim ni en les estadístiques”. Un èxit d’estratègia de les nostres esquerres i de gran part dels seus representants intel·lectuals, sí senyor, inclosos molts que es declaren i es consideren molt lleials al país. Qui sí que ho ha comprès, i tant, és un sector ben visible i dominant de la dreta, que ha segregat una ideologia, una retòrica i una pràctica de regionalisme emocional, estudiadament oportunista i rigorosament fidel al nacionalisme espanyol, i la maniobra els va funcionant, fins ara, magníficament bé: Camps i els seus assessors no són estúpids. Deu ser que uns, en realitat, finalment sí que “comprenden”, i uns altres encara no.

Però, en fi, la història és la que és, com es demostra llegint la ben meditada introducció d’El valencianisme polític 1874-1939. La història, per exemple, d’un país vençut pel primer Borbó, conquistat, ocupat, reprimit i tot això que sabíem i sabem, i que sovint oblidem, etcètera. “Los castellanos quieren quitarnos aun la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo el género humano”, escrivia el 1763 l’insigne il·lustrat Gregori Maians amb gran incorrecció política: ara el tornarien a crucificar, o hauria de tornar a amagar-se al seu poble. I el seu germà, Joan Antoni Maians, escrivia el 1783 que “entre las instrucciones secretas que tenía el gobernador de Tarragona, que murió en Alicante, una de ellas era acabar con el lenguaje del país. Lo mismo mandan en este; aunque no es menester cuidado en practicarlo, porque los valencianos saben arruinarse a sí y a sus cosas primorosamente. No hay fuerzas para resistir esta política que no se me acomoda”. Ja veuen vostès, doncs, si són antigues les coses del país: les instruccions secretes de vegades sembla que són encara plenament vigents, i els valencians, que ja fa més de 200 anys eren mestres en l’art d’arruïnar-se ells mateixos (“primorosamente”, quina deliciosa paraula), continuen practicant el mateix art fins els nostres dies. L’enquesta que jo comentava ací fa poques setmanes és ben expressiva. I mentrestant tots tan contents, perquè no hi ha forces (no n’hi ha, o molts no les volen veure?) per a resistir la política que els germans Maians ja veien i patien. Per molts anys.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1370 | 14/09/2010   

Viatjar, o no

Cada any, en arribar l’estiu, comence a pensar en les setmanes i els dies que falten perquè s’acabe. M’agradaria tindre un tindre un càrrec de poder absolut i universal, com ara papa de Roma, president dels Estats Units o cosa equivalent, per a decretar la supressió, com a mínim, dels mesos de juliol i agost, amb totes les conseqüències. Passar del juny al setembre, sense calors inhumanes, xafogors, insolacions extremes, platges plenes de multituds en procés de torrar-se, cues a les carreteres, vacances extenuants, diaris esquifits i paràlisi general de milions de cervells habitualment ja mig paralítics, seria un descans i un benefici cert per a la humanitat, almenys la dels països dits desenrotllats i rics de l’hemisferi nord. Per raons que no són del cas, fa anys que passe els estius sense viatjar, o amb viatges que són simples desplaçaments curts, com ara a Prada de Conflent, a fer la lliçó inaugural sobre història i poesia, pobre de mi, i de passada a dinar amb uns amics en un lloc deliciós a tocar de les pedres romanes i gregues d’Empúries, i imaginar-hi un impossible viatge d’Ulisses a terres del ponent extrem. Ulisses, com els grecs antics, els romans, els genovesos o els catalans medievals, i altres gents raonables de la història, aprofitaven el bon temps per viatjar, no per torrar-se a les platges de dia i suportar sorolls horribles de nit per culpa de festes i discoteques. Molt prop d’on jo passe l’estiu, se celebren (celebrar és un eufemisme) festivals successius de música dita roquera, heavy o pesant, electrònica i jamaicana, gairebé sense interrupció, i a la nit entra pel balcó obert un ritme primitiu de timbals i baixos, un dum-ba, dum-ba incessant, que fa ganes de fugir a llocs més amables i de músiques més civils i més humanes. En fi, que els grecs viatjaven a l’estiu, i jo a l’estiu no viatge. És clar que viatjaven per necessitat i per comerç, moguts per la pobresa i pel guany. No (o no sobretot) per la curiositat, per l’impuls obligat de les vacances, o per això que nosaltres, els moderns poc o molt il·lustrats, en diem interessos culturals, i que sovint no passen de ser una forma de tafaneria superficial, o un subproducte publicitari de la indústria turística. No és del tot evident que la curiositat universal siga una virtut i no un vici. Jo mateix, que també tinc una mica d’aquella ardor de l’Ulisses de Dante (no el d’Homer) “de fer-me expert del món / i dels valors i vicis dels humans”, no estic segur dels avantatges de viatjar per impuls o per desfici. Pense, almenys de tant en tant, que potser la vida seria més tranquil·la, i el món una mica menys imprevisible i agitat, si tothom es quedava a casa i passava el temps criant flors o verdures, escoltant música i llegint algun llibre. Però, deixant de banda l’horticultura –que no és a l’abast de gran part de la població urbana–, algú ha de compondre i fabricar els discos per poder-los escoltar a domicili, i algú ha d’escriure els llibres. També podem tornar a certes formes de simplicitat rural o primitiva, però ja no resulta gens fàcil, aquest retorn al món anterior als llibres i als discos; almenys per a aquells que tenim la paraula impresa –i la música enregistrada– com a part d’una dieta quotidiana sense la qual l’anèmia de l’esperit seria inevitable. Potser no sabem viure ja només en nosaltres mateixos i amb nosaltres mateixos, com volia Blaise Pascal, per al qual els viatges –i tota forma de distracció– no eren sinó el resultat de l’avorriment i de la vanitat. “Curiosité n’est que vanité”, escriu en la part dels Pensaments dedicada a l’ennui i a l’orgull. I escriu també: “Generalment, només volem saber per tal de parlar del que sabem, altrament no viatjaríem per mar pel sol plaer de veure coses, sense esperança de comunicar-les mai.” L’ocasió d’haver reunit en un volum un conjunt dispers d’escrits meus sobre viatges per Europa, em fa pensar (ja ho vaig escriure fa una dotzena d’anys, per a un altre llibre de viatges) que segurament té raó el moralista i que, si mai no ho poguérem explicar a ningú, el gust de viatjar, per mar o per terra, amb tota certesa seria molt més curt. Quant a mi, he de confessar que conèixer o contemplar llocs, paisatges i gents, prop o lluny de casa, és cada vegada menys un plaer solitari. És com si molt sovint em trobara en companyia d’algun eventual oient o lector: d’aquell a qui li explicaré alguna impressió puntual, i segurament, en el moment d’explicar-la, jo mateix la comprendré millor i la tornaré a viure. Si no fora així, tampoc no valdria la pena d’escriure. I l’any sencer, per a mi, seria com unes llarguíssimes, insuportables, vacances d’estiu.