| Avui és diumenge, 5 d'abril de 2026 |
| << < [56] [57] [58] [59] [60] [61] [62] > >> | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1363 | 27/07/2010 
.jpg "Dibuix de Chappatte publicat a Le Temps (Ginebra, 05.06.2010)") Quan jo era un jove amb poc de seny (ara no en tinc gaire, però no sóc tan atrevit), un dia vam entrar un amic i jo en un bar, vam demanar un cafè a la barra, i vam mirar un moment la televisió del local, ple de gent, on transmetien un partit de futbol que devia ser molt important. Rarament sóc capaç de resistir els noranta minuts d’un partit, ni abans ni ara, ni en una final del Barça o del meu equip des la infantesa, que és el València, i la meua capacitat per apreciar la bellesa d’aquest esport amb vint-i-dos jugadors i no sé quants àrbitres, és molt limitada. El cas és que, aquell dia remot, el meu amic i jo vam començar a fer comentaris imprudents, i passablement estúpids, en veu no molt alta però prou perquè ens sentiren els presents, que no treien els ulls de la pantalla. Comentaris com “això és un partit de futbol, no?”, “sí, de futbol”, “i quants jugadors hi ha al camp?”, “onze per cada equip”, “vint-i-dos?”, “sí, vint-i-dos”, “i qui guanya la partida?”, “qui fa entrar més vegades la pilota entre aquells pals”, “i només tenen una pilota per a vint-i-dos jugadors?”... En fi, bestieses com aquestes, idioteses de poca substància. Llavors, com era d’esperar (i era el que esperàvem), els parroquians del local primer ens miraven de través, després ens feien senyal de callar, i finalment es van emprenyar de tal manera que vam haver de pagar veloçment i eixir del bar més veloçment encara. Recorde molt bé el carrer de València, el lloc, les cares de la gent, i la nostra pròpia insensatesa juvenil. Ara no sóc ni jove ni tan insensat, però la meua falta de passió pel futbol, la meua poca cultura en aquest ram, i els meus escassos interessos en la matèria (que guanyen el València i el Barça, que perda el Madrid), em deixen sovint, mai més ben dit, fora de joc, entre parents, amics i coneguts. Com ara en aquesta Copa Mundial del Món, que tanta atenció ha concentrat sobre l’Àfrica austral (ja eren hores), i que tanta felicitat final ha escampat sobre el més gros dels dos estats de la Península que forma el sud-oest d’Europa. Què els he de dir: en algun moment m’hauria agradat, almenys com a fantasia extemporània i revolucionària, repetir la feta del bar, però els anys i les condicions històriques recomanen prudència, i a més aquells dies els àngels protectors de les persones massa racionals com jo devien estar en vaga professional i permanent. D’altra banda, si no era així, sense la vaga dels esperits de la raó, no es pot entendre la magnitud de la distància entre la causa i els efectes.
M’explicaré. La vesprada de la gran final sud-africana (“la más alta ocasión que vieron los siglos”, com hauria dit Cervantes pensant en la batalla de Lepant), a casa vam engegar la televisió quan ja estava ben avançada la segona part. Llavors un jugador holandès, vestit del color de la casa d’Orange (la que va dirigir la rebel·lió contra els espanyols, que acabà amb la independència dels Països Baixos), un xicot alt i amb el cap pelat, avançà solitari cap a la porteria enemiga, i per un moment semblava que el gol era més que segur. Però la punta de la bota de l’holandès degué moure’s un centímetre massa a l’esquerra, o massa cap a baix, i el baló ensopegà en el peu oportú del porter. No hi hagué gol holandès, hi hagué pròrroga, i la resta va ser gran notícia mundial, gran festa al camp i als carrers, i espectacle patriòtic més extens i més gros i més ample que si, en efecte, s’haguera repetit la victòria contra els turcs o Hernán Cortés hagués tornat a conquistar Mèxic i Pizarro el Perú, d’un sol colp i en un mateix dia. O com si la Mare de Déu del Pilar hagués tornat a Saragossa i l’apòstol Sant Jaume a Santiago. La història és així, i així la contaran els professors del ram en el futur, al costat o per damunt de la manifestació del dia anterior a Barcelona, dels problemes financers del país, i del malestar de la població per la crisi econòmica. Gràcies a la bota de l’holandès, un error mínim, una puntada de peu una fracció de segon massa tard, Espanya s’elevava a les altures de la glòria. La resta és també coneguda, els diaris i les televisions, la casa reial i la resta de cases, la desfilada de Madrid, oceans de banderes, i “soy español, español, español... español, español, español”, per si algú no ho sabia o no se n’havia adonat. Per un petit moviment de la bota. I els àngels de la raó, dormint als núvols o fent vaga.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1362 | 20/07/2010
 De vegades, poques vegades, els qui pensem i vivim d’una certa manera (vull dir els qui tenim una certa idea de País Valencià i una certa lleialtat a la seua condició nacional, els qui ens sentim una miqueta o molt catalanistes i una miqueta o molt d’esquerra, els qui ens considerem ciutadans il·lustrats i tot això) tenim l’oportunitat o les ganes de compartir el temps i la conversa amb conciutadans nostres d’idees i actituds tan diferents que arriben a ser rigorosament antagòniques. I així passa que, sovint, suposem que la nostra visió de les coses com que és (i certament ho és) tan racional, tan democràtica, tan lògica i tan ajustada als fets, etcètera, hauria de ser necessàriament compartida, o almenys no impugnada amb virulència. Que els altres haurien de veure la realitat del país tal com la veiem nosaltres, i que en tot cas amb una mica de persistència i de bons arguments haurien de quedar-se, si no convençuts de la nostra raó, almenys desactivats en la seua hostilitat sense raons. Doncs no és així. Com ara en un dinar recent, una clàssica paella, convidat en una casa de família distant, una quinzena de persones entre parents i amics dels amfitrions. No a València ni a l’Horta, on suposem que, per al cas que ens ocupa, l’anticatalanisme es manifesta sovint de manera irreductible. No a l’Horta, sinó a la Plana. Entre homes d’empresa que coneixen món, enginyers que han estudiat a Barcelona, bons pares i avis de família, gent benestant sense un passat franquista, que es consideren demòcrates i liberals, tranquils, amables, i que òbviament voten el PP sense dubtes ni fissures, a pesar de riure’s d’alguns dels seus dirigents màxims per aquests escàndols que tots sabem i que ells consideren grotescos però perdonables. Bé, doncs, a l’hora del cafè, un dels presents, home de cordialitat extrema, em diu que em vol fer una pregunta, enmig del silenci dels convidats. Una pregunta pública. I la pregunta era: “Per què jo, que de jove i durant molts anys he tingut gran simpatia als catalans, que els admirava i pensava que eren una gent magnífica, ara no els puc veure ni en pintura?” I jo que li dic: “Això és un problema teu, deu ser mala informació, costa d’entendre.” I ell que insisteix: “És que no puc suportar res que vinga d’allà, cap dels seus polítics, res, ningú, em fan fàstic.” I més coses, insults concrets a personalitats conegudes, improperis, tot el que vostès puguen imaginar. Parlant català, evidentment (perdó, horror de la paraula: parlant valencià), com tota la resta dels presents, gent de la soca del país, amb cognoms tan contundents com podrien ser Camps, Ripoll, Rus, Fabra o Barberà.
La resta dels presents, en efecte, persones que han tingut també tractes llargs i satisfactoris amb col·legues i empreses de Catalunya, assentien amb major o menor virulència. Però assentien. Tots afirmaven que abans miraven els catalans com a gent pròxima, veïna i admirable, però que ara no els poden suportar, no volen saber-ne res, els veuen com a gent estranya i odiosa. Ah, per cert, el qui m’havia fet la duríssima pregunta, quan jo vaig contestar, entre altres coses, que si té una visió deformada de Catalunya és perquè només segueix determinats diaris o televisions, va respondre que no, que ell també veu amb molta freqüència TV3. Ja sé, d’altra banda, que els meus companys de taula llegeixen El Mundo i l’ABC, que alguns escoltaven la COPE, i que un altre declara que li agraden els programes d’Intereconomía. D’acord: considerem-los doncs enverinats, intoxicats si voleu. Però em fa l’efecte que no és una explicació suficient: podrien llegir altres diaris o escoltar altres emissores o televisions, però no ho fan; i si veuen TV3, no els fa cap efecte. I nosaltres podríem pensar que es tracta d’un petit grup de fanàtics o sectaris, que no representen res. Justament, és ací on cometríem, i cometem, l’error fatal. Perquè aquestes persones, que no són els blaveros clàssics i de tota la vida, ciutadans normals i raonables, cordials, i amb aquesta petita o grossa ferocitat afegida, representen pel cap baix la meitat del país. O potser més de la meitat. I no sé si ens ocupem de saber per què abans sentien i pensaven una cosa, i ara pensen i senten la contrària. Ja sé que aquest és un article inoportú i antipàtic, què hi farem.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1361 | 13/07/2010
 Lamente repetir, encara que siga parcialment només, el tema d’aquesta pàgina fa poques setmanes. No pel desastre de les caixes valencianes en tant que obra de la pròpia incompetència, de les organitzacions empresarials del país, del seu govern i parlament, dels seus partits més, grans insensats i sords i cecs a l’existència, i al present i al futur del país propi com a país i com a propi. No únicament per això, sinó perquè el suïcidi financer del País Valencià té tot l’aspecte de formar part, o de ser resultat, d’estratègies més amples i més profundes. La feblesa institucional, ideològica i política d’aquest país nostre, la incoherència suïcida dels empresaris i les seues organitzacions, l’obtusitat de València i el recel cantonalista d’Alacant, i alguns fets i factors més que no cal detallar, han servit en safata d’argent les institucions financeres valencianes al gran projecte de Madrid-Castella-Espanya. Sensacional, i Camps i els seus acompanyants no deixen de cantar les lloances del funeral tristíssim. No és fantasia meua, és ideologia espanyola en estat brut (brut, en més d’un sentit del mot). Tal com explica el senyor José Antonio Zarzalejos, exdirector del diari ABC i notable ideòleg de la cosa nacional. El qual escriu que, probablement, la fusió de Bancaixa (perdó, Bancaja) amb Caja Madrid s’ha produït també per raons geopolítiques. És a dir, la rendició incondicional de Bancaixa “deja a la Comunidad Valenciana sin entidades de ahorro propias (aportarán sus beneficios al holding que tributará en Madrid), pero constituye una nueva demarcación político-financiera virtual, que reequilibra el complejo mapa del país”. El país és Espanya, no cal dir-ho. Continue la citació, recollida del diari Levante: “Se ha creado... un nuevo ente intangible (el espacio Madrid-Valencia, pronto a poco más de una hora) a costa de los atributos autonómicos de los levantinos”. I més encara, per si no quedava perfectament clar: la fusió també representa i anuncia “la gran reconversión del sistema político español, con un nuevo eje (Madrid-Valencia), de enormes posibilidades, que diluye la centralidad madrileña con el aditamento levantino –más próximo a Cataluña que cualquier otro, salvo el balear– y que reducirá contradicciones, absorberá dispersiones y reequilibrará poderes”. Bé, la declaració de principis, i la seua aplicació a la realitat dels fets, és perfectament transparent.
O siga: Madrid-València (o València com a suburbi sotmés a Madrid), enfront de Catalunya, i així es “reequilibra” Espanya. És perfecte, és claríssim. I els valencians, intel·lectuals i polítics inclosos, tan cecs com sempre. No serà perquè no els ho diuen i els ho expliquen diàfanament. No hem d’oblidar, conclou Zarzalejos, “que la cartera industrial del nuevo SIP (Indra, Enagás, Iberdrola, Iberia) ofrece una réplica a la Criteria catalana”. Més claredat, impossible. L’“Eix de la Prosperitat”, tal com batejà Eduardo Zaplana aquella línia directa entre Madrid, València i Mallorca. A Mallorca, el soci Matas ha acabat com ha acabat. Al País Valencià, la prosperitat significa anar cap arrere un any i un altre, fins a prop de la cua, en tots els índexs visibles. Prosperitat, en efecte. Sota Madrid. I fa pocs dies, Francisco Camps afirmava solemnement que això de la rendició de les caixes valencianes era magnífic, perquè es tracta d’un tema “de Estado y de nación”. La proclama és diàfana. I, tal com escriu un comentarista qualificat a La Vanguardia, “empiezan a significarse a derecha e izquierda –y con ardor guerrero– defensores de una gran coalición política del PP con el PSOE que, con la crisis económica como coartada, pretenden cambiar el rumbo constitucional de España. Todo apunta a que la sentencia del Tribunal Constitucional contra el Estatut de Catalunya (...) se convertirá en el acta fundacional de un nuevo movimiento nacional español de matriz castellana, excluyente, por supuesto, de cualquier otra realidad nacional interna”. I no és qüestió de dreta o esquerra, és qüestió d’Espanya. La idea la patrocina entre altres Alfonso Guerra des que es va plantejar la reforma de l’Estatut de Catalunya, ha estat assumida per la direcció socialista, i el senyor Zapatero ja ha dit que no hi més autonomia, ni més identitat, ni res més que reivindicar. Punt. O siga que, finalment, tot lliga. En realitat, ha lligat sempre.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1360 | 06/07/2010
 La recorde perfectament, i fa alguns anys li vaig dedicar unes ratlles de diari. Li deien Mariam Shakebar, tenia setze anys, i una fotografia seua ocupava la primera pàgina a la premsa. Semblava una jove molt tranquil·la, conscient del paper que li havia tocat jugar, com a primera locutora de la televisió de Kabul després de tants anys sense tele, prohibida rigorosament pels talibans. I sobretot conscient del seu paper com a primera cara femenina visible després de cinc anys de cares obligadament tapades. Però portava un mocador al cap: la cara de la jove serena no era ja un perill per a ningú, però els seus cabells sí. Com ha estat sempre, pels segles dels segles, per a les dones de més de mig món, inclòs el nostre: els cabells femenins són una mostra impúdica de llibertat, són una arma del sexe, són un niu de serps com el cap de la Gorgona, que petrifica qui el mira. Supose que, als països on la llei, la religió o la tradició prohibeixen mostrar els cabells, deuen estar també prohibits aquests anuncis de pocions i cremes capil·lars on les models exhibeixen ondulacions voluptuoses de la cabellera, rissos plens de suggeriments, i agitacions mòrbides i magnètiques. És cert que les senyores de l’Europa renaixentista o barroca, o del segle XVIII, però només les grans senyores, portaven uns pentinats de perruqueria complicada, exhibien monuments capil·lars a la pròpia i refinadíssima noblesa, com les dames de Roma que encara poden servir de model als artistes del ram. Pels mateixos anys, els senyors portaven perruques en cascada de rínxols empolvorats, l’exemple insuperable de les quals eren les que lluïa Lluís XIV, o el nostre primer rei Borbó. Però les dones del comú, rurals o urbanes, botigueres, esposes de menestral o d’escrivent, a tot Europa es cobrien modestament el cap sense excepció, fins fa com qui diu quatre dies. A l’Horta de València, els anys cinquanta, les meues veïnes d’una certa edat no eixien de casa sense un mocador al cap, normalment negre; i alguna veïna meua de Xodos encara va pel carrer invariablement coberta. Llavors, pels mateixos dies de la locutora de Kabul, contemplava jo, en un despatx del Museu d’Etnologia, una foto ampliada de principis de segle. És una foto de la Plaça del Mercat de València, i de les set o vuit dones que hi apareixen comprant o venent a les parades (era abans de construir l’edifici famós) cinc porten el cap cobert amb mocador.
 Sense integrisme islàmic, sense doctrines radicals, sense predicadors fanàtics: simplement, les dones s’han cobert sempre el cap, a l’Índia, a Egipte, a Rússia, a Alemanya o al País Valencià. I tenim la memòria molt curta –però això és mal general– si pensem que la glòria dels cabells femenins ha estat sempre, a les terres d’occident, tan lliure i democràtica com ara. Malgrat tot, i amb els aires que corrien i que corren per mig món, la jove Mariam Shakebar em va alegrar la setmana. Ha durat poc l’alegria, però, perquè si aquella jove representava alguna cosa, era la possibilitat, fins i tot en un país tan torturat pels fanàtics, tan sotmès al domini implacable del control masculí, amb doctrines que consideren pecat i crim punibles qualsevol forma d’autonomia femenina (inclosa l’escolarització de les xiquetes, repetidament i cruelment agredides només per anar a escola), bé, fins i tot allà semblava que corria una mica d’aire nou. Doncs, no: l’aire que ha corregut després, és molt vell i cada vegada més podrit. I ha arribat fins a nosaltres sota una forma perversa. No amb mocadors de cap com a part d’una indumentària tradicional i popular (anterior al procés contemporani d’emancipació femenina del control masculí), sinó amb una generació sencera de joves musulmanes que tornen (no continuen, sinó que tornen, quan moltes de les seues mares ho havien abandonat), a cobrir-se el cap sencer fins a deixar només visible una part de la cara. O a amagar la cara sencera, no només els cabells, cosa ben diferent. I amb la reclamació del dret a entrar en qualsevol espai públic cobertes amb aquesta presó tèxtil ambulant que només deixa veure els ulls, si els deixa. De portes endins ho fan en nom (falsament) de l’Alcorà. De portes enfora, a Europa, en nom de la llibertat. Així, la trampa és perfecta, i pareix que funciona. M’agradaria saber què se n’ha fet, d’aquella locutora de Kabul. I no sóc gens optimista, vista la dimissió-expulsió de cinc presentadores d’Al-Jazira: per una qüestió de centímetres de roba. O de cabells.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1359 | 29/06/2010
 No cal que els ciutadans d’aquest país, i d’altres d’Europa, estiguen en la ruïna, que no puguen pagar la hipoteca, que hagen perdut la faena, ni cap altra catàstrofe grossa o petita. No cal res d’això perquè la massa humana, el poble, la gent o allò que en diem la societat, participe de manera ampla i extensa del sentiment de malestar, de decadència, de pèrdua, de tot això que solem considerar efectes de la crisi. Efectes psicològics, mentals o morals, o potser metafísics i tot. Com si, de sobte, en un temps molt curt, el benestar de què gaudíem, real o suposat, haja passat a ser un record remot, com si ara visquérem pitjor que mai de la vida, com si haguérem de retallar amb rigor i tristesa tot allò que fa l’existència agradable i raonablement segura i satisfactòria. Parlem d’aquest país, comunitats, regnes o principats en què vivim: deixem estar (cosa que no hauríem de fer) la humanitat africana, per exemple, on les coses de què ací parlem semblarien matèria d’un altre planeta. Fem una mica de memòria, doncs, i responguem honestament una pregunta: fa quatre o cinc anys, el 2005 o el 2006, vivíem més bé o més malament que ara? Més bé, contestarien molts, i tant que sí: eren els anys bons, els de la felicitat universal, el temps de l’optimisme i de l’eufòria, almenys en aquest Regne d’Espanya, on creixíem més que cap país europeu, la renda augmentava tant com els quilòmetres d’alta velocitat, construíem més cases que ningú del món i, en definitiva, aviat arribaríem a ser els primers entre els primers. Molt bé, mirem els números, que són la marca infal·lible per comparar: fa cinc anys, la marca del benestar, el producte interior brut per cap, era... el mateix d’enguany. O siga, l’any 2009 cada habitant de Catalunya, per exemple, havia produït béns i serveis (una altra cosa és si n’havia gaudit com a renda disponible, però això és igual cada any) per valor d’uns 26.800 euros, i en conseqüència ara té la sensació de ser molt dissortat. L’any 2006, si les dades que he llegit són correctes, n’havia produït per valor de 26.100, i se sentia molt pagat i satisfet. Deu ser més o menys igual a la resta de territoris, supose: la mateixa proporció, la mateixa sensació. Dit d’una altra manera, amb el mateix nivell de recursos produïts, la “moral” col·lectiva fa cinc anys estava pels núvols i ara està per terra. Vull dir la “moral” en el sentit d’aquells informes que invariablement enviaven des de les trinxeres de la I Guerra Mundial: “la soupe est bonne, et la morale aussi”. Ara doncs, la sopa és igual de bona que fa cinc anys, però la moral no. Vejats miracle.
Amb les mateixes xifres, llavors érem feliços i optimistes i rics, i ara som dissortats, pessimistes, desemparats i pobres. Sentiments dels quals només haurien de participar amb fonament els que han perdut la faena i el sou, que ara en són molt més que aleshores. Aquest és el drama real, o la tragèdia per a molts, i l’únic que cap govern, de l’estat o autonòmic, no sap com resoldre, i que no resoldrà amb proclames, ni amb decrets de reforma laboral de difícil comprensió i més difícil aplicació. El mal és més profund i, en realitat, ja ho era fa cinc anys, i deu i vint: Espanya sempre ha estat, en això i només en això, l’autèntic campió d’Europa. Però fora d’aquesta realitat que sembla indestructible i perenne, fora dels més de dos milions de persones que han perdut la faena (sumats als anteriors, ja en són més de quatre), la resta, de què es queixen tan amargament? Per què imaginem o sentim que hem passat de l’estat de benestar a l’estat de malestar? Com si ja no tinguérem un sou, i un cotxe o dos, i un pis, i un apartament a la platja, i roba per mudar-se (barata o de marca), i menjar abundant a preu raonable, i seguretat social i metges i hospitals, i escola per als fills, i més trens velocíssims encara, i bars infinits per fer un cafè o una cervesa, i vacances garantides, i tot això i allò que abans teníem i ara també. O és que tot això mateix que abans era tan gustós i satisfactori, ara és amarg i no fa gust de res? I malgrat tot, milions i milions de ciutadans ploren amb tristor existencial, per causa d’una crisi que els afecta poc o gens. Jo no. No senyor. Puc plorar per altres coses, per això no. Amb un PIB per cap de 25.000 o 26.000 euros, de què plorem, què ens falta? Per què fa quatre anys ens assegurava el benestar i la beatitud, i ara ens provoca el malestar, la malagana i la malenconia? Som una gent ben estranya, la gent dels països rics...
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1358 | 22/06/2010
 Tinc aquests dies, de la pell als budells al cervell, la sensació d’haver estat víctima dels efectes d’una nova batalla d’Almansa, d’un nou decret del juny de 1707 en virtut del qual els valencians quedàvem incorporats al Regne de Castella, “sin diferencia alguna en nada”, com deia el paper reial. Elemental, claríssim, expressat de manera crua i contundent, i generalment oblidat o dissimulat fins als nostres dies, tant per la dreta més granítica com per l’esquerra més suposadament humana i racional. Al llarg d’aquests tres segles, doncs, ens havia passat de tot, i tot continua passant. L’administració brutalment centralitzada i militar del segle XVIII, la destrucció de tot poder polític propi, fins a l’últim racó i l’últim municipi, l’onada de funcionaris, jutges, escrivents, tropes i oficials i clergues castellans que vingueren al nostre país i s’hi incrustaren per sempre, amb la ideologia nacional que transportaven. La marginació, prohibició i persecució de l’idioma, de manera constant, metòdica, i sense dissimulació. El permanent espoli econòmic amb impostos abusius. I en fi, el saqueig dels cervells i de les ànimes de les persones, desposseïdes de qualsevol senyal d’existència comuna que no fóra la castellanoespanyola imposada fins en l’últim paper, l’última església i l’últim racó del país. L’espoli moral estava fet, i la ruïna de les idees semblava definitiva. Tant, que al segle XIX els nous esforços econòmics, els nous grups de burgesia urbana o rural, fins i tot els nous industrials, no van saber o poder reconstruir una idea pròpia de país, una cultura sòlida sobre les bases de la història pròpia i de la modernitat europea, i sobretot no van poder o voler definir un marc de lleialtat nacional en termes propis. Espanya era la pàtria, la nació, l’emoció i la idea, no n’hi havia cap altra. I, tal com recordava fa pocs dies Vicent Partal, els primers versos de l’Himne Regional recordaven, ara fa un segle, quina era l’única ideologia acceptada i promoguda. Versos que, sota la presidència de Joan Lerma, les Corts Valencianes de majoria socialista van aprovar com a lletra oficial.
Això era, doncs: ofrenar noves glòries a Espanya era la missió regional, la finalitat per a la qual “nuestra región supo luchar”. Exactament la ideologia implícita i explícita, visceral i profunda, del senyor Francisco Camps i del seu partit. I, no sempre tan efusivament, però amb efectes equivalents, de la secció valenciana del PSOE, des de Lerma fins a Alarte. I passà el temps, s’instal·là l’anomenat règim o sistema autonòmic, inaugurat, en perfecta sintonia entre els uns i els altres, amb la liquidació del nom de País Valencià i, amb ell, de qualsevol idea de país no compatible amb l’ofrena de glòries. La irritació, la còlera, em fa recordar horrors que no voldria, crims nacionals i polítics no solament impunes sinó ben aprofitats pels qui els van cometre. Fins ara mateix, quan gran part d’alguna cosa que aquesta societat havia aconseguit precisament amb esforç i amb treball, unes institucions econòmiques pròpies, unes caixes per als estalvis, els crèdits i les inversions, tot això que era mínimament propi i producte de l’esforç propi, ha quedat anul·lat i liquidat en pocs dies. Tot el poder a Madrid, doncs, el poc de poder que quedava. I el govern de la Generalitat Valenciana, que de sobte presenta com a èxit i victòria allò mateix que deien fins fa pocs dies que rebutjaven vivament. I la seua premsa, i els seus dirigents empresarials, exaltant allò mateix que ahir consideraven anatema. Parlaren Zapatero i Rajoy, tocaren el xiulet, això per a tu, això per a mi, i els súbdits a obeir, sota amenaça, si cal, del Banc d’Espanya. I de sobte, tots els arguments financers, econòmics o bancaris que abans valien, ara no valen, i viceversa. Admirable. Començà fa tres segles, i encara no s’ha acabat. I mentrestant, infinits valencians suposadament fidels al país, intel·lectuals, periodistes, professors, activistes, sindicalistes, escriptors, i companyia, continuen sense voler entendre la urgència de donar suport a una força política pròpia i nacional. Sense política, doncs, ens faran sempre política els altres. Contra nosaltres. Fuster dixit, i la majoria dels seus hipotètics lectors, seguidors o admiradors, ho obliden cada dia. La penitència de tan gran pecat, és implacable.
| | << < [56] [57] [58] [59] [60] [61] [62] > >> |
|
|
