Joan F. Mira | El Temps, núm. 1357 | 15/06/2010   

Normands

Al mercat de Saint-Audemer, un dilluns de matí de finals de primavera, les parades de flors i de fruita i verdura, i de carn i embotits i de formatges, de roba i de sabates, i de tot allò que hom pot imaginar en un mercat setmanal de capital de comarca, omplen la plaça bellíssima, sense cap bloc modern de pisos, tan bella com devia ser fa cent anys, amb la seua església gòtica grisa i freda, amb el seu Café de la Paix i el seu Café de Paris on les senyores comparteixen te i pastissets i els senyors llegeixen el diari sense pressa. Els colors són vius i clars i forts, com correspon als països que passen gran part de l’any coberts de núvols; l’interior de l’església fa olor d’humitat antiga i de cera i d’humanitat espessa acumulada. La gent mira i parla i compra, o no compra, amb una calma admirable; els venedors i les venedores són pulcres, atents i experts (tal com són, d’altra banda els seus col·legues dels nostres mercats), amb galtes rosades i ulls blaus d’herència nòrdica, i la varietat dels formatges es gairebé infinita. Baixem després per una vall verda i espessa d’arbres, de cereal tendre i de prats, al llarg d’un rierol de corrent viu, i arribem tard, per un minut o dos, als oficis de l’hora canònica meridiana a l’abadia de Bec-Hellouin, un monestir del qual només queda dreta la part construïda en estil que jo en diria francès versallesc, en versió monacal i reduïda, de finals del segle XVII i primers del XVIII. Del romànic i del gòtic, en queda una torre impressionant, incongruent, enmig d’un prat on hi hagué abans el primer claustre. Ara, el refectori fa d’església, i els monjos de cap afaitat i hàbits blancs acaben la psalmòdia, apaguen els ciris de l’altar, i es retiren amb tanta parsimònia com cantaven. A fora la soledat, enmig de la verdor, és perfecta aquest migdia. Tan perfecta com la de la nostra casa, a pocs quilòmetres d’allí, on passem solitaris alguns dies –no és la primera vegada– per gentilesa d’uns amics parisencs. És una petita granja enmig dels camps, una casa de trama de bigues formant l’estructura i el dibuix dels murs exteriors, com solen ser en aquest país les cases, i amb un sostre d’angle tan alt que, dins dels dormitoris del pis superior, amb finestres de mansarda, et fa l’efecte que habites l’interior d’una piràmide. Els noms de lloc d’aquests paratges són una pura delícia fonètica, amb ressonàncies de francés rural, d’antiguitat medieval gairebé inalterada. El nostre llogaret es diu Heudreville-en-Lieuvin, i el “centre” són set cases agrupades, inclosa la granja del senyor alcalde, amb estable obert i calmoses vaques rosses.

I pels voltants hi ha Saint-Symphorien, Saint-Simeon, Saint-Sylvestre-de-Cormeilles, Saint-Philibert, Saint-Mards-de-Blacarville, i tots els sants que es puguen demanar. Els prats són tendres i verdíssims, i les vaques, habitants privilegiats i omnipresents d’aquesta terra, remuguen pacíficament, inalterables. Prop de casa hi ha un petit manoir, que no és casa de pagesos sinó d’algun antic senyor rural, amb torre cilíndrica en un angle, i igualment envoltada de vedells i d’ovelles. Als creuaments dels camins rurals, crucifixos de mida més que natural, visibles des de lluny, recorden repetidament els misteris de la fe. Aquesta ha estat una terra profundament catòlica, densament, amb una religiositat pesant i sense escarafalls, de país gris i humit. El nucli central dels poblets, cada pocs quilòmetres, està fet de mitja dotzena de cases, una petita mairie i una escoleta, totes iguals, i una església robusta, indestructible, amb campanar d’agulla. De matí, la boira té formes esfilagarsades sobre l’herba infinita d’aquesta plana europea que va de l’Atlàntic als Urals, com hauria dit De Gaulle. L’horitzó és tan remot com enmig de la mar. Les ovelles no formen ramats ambulants buscant herba aspra i escassa, van al seu aire enmig del paradís dels ruminants, grasses i amb llana immaculada, espessa i llarga. Hi ha països prims i estrets, com el nostre, aspres. Hi ha països amples i grassos, com aquest. Ací arribaren els “homes del nord”, una gent escandinava, rossa i dura. D’ací va eixir Guillem el Conquistador a desembarcar a les costes angleses i obrir així segles d’història. I en unes platges molt pròximes desembarcaren nou segles després els aliats anglosaxons per recompondre el seu curs contemporani. Al costat d’això, nosaltres som un petita cosa als marges meridionals i eixuts del continent.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1356 | 08/06/2010   

Els alemanys cansats

Cansats de pagar, sobretot. Cansats de ser la vaca de mamelles ubèrrimes, munyida un any rere l’altre sense treva, i sense cap mostra d’agraïment per part dels beneficiaris de l’estafa. I ara, quan finalment han dit prou, de manera parcial, moderada i prudent, resulta que es troben acusats d’insolidaris, de poc amants de la bella Europa comuna, de tornar als pitjors vicis del seu funest nacionalisme, i d’altres injustícies semblants, amb retrets infinits a la senyora Merkel, que no té la culpa del balafiament irresponsable dels milers i milers de milions d’euros (i abans de marcs) que els seus compatriotes han hagut de pagar. Ja se sap que la Unió Europea és un invent prodigiós i mai no vist ni en la història d’Europa mateixa ni en la del planeta Terra (cosa certíssima: una novetat insòlita, això de fusionar en un sol negoci comú països que pocs anys abans es feien guerres horribles, etcètera), el qual es fonamenta en una França que alça la veu, galleja i manté un lloc privilegiat polític i diplomàtic (l’espectacle de monsieur Sarkozy és tan memorable com el dels seus predecessors, inclosos Mitterrand i el general De Gaulle), i una Alemanya que fa funcionar les fàbriques, que produeix amb eficàcia creixent, que té uns sindicats de responsabilitat acreditada (cosa que no impedeix, ans al contrari, que els salaris siguen altíssims), que tremola per l’estabilitat de la moneda, que calla i paga, patint encara les efectes de l’ombra tòxica del seu passat recent. La resta, o paguen també com Holanda, o són imprevisibles i fatus com Itàlia, o van al seu aire com Gran Bretanya, o simplement paren la mà, cobren el subsidi, i de tant en tant es permeten el luxe de protestar de cara a la clientela interior, ja que a l’exterior no els escolta ningú. Com és el cas d’Espanya, tan pagada d’ella mateixa, i tan irrellevant a tots els efectes constatables. Més irrellevant com més anys passen, com més baixa fins a nivells indescriptibles la qualitat dels seus governants, com més visible queda seua pròpia insubstancialitat. Deixem estar de passada Grècia, un cas extrem de malbaratament irresponsable (ara també acusen els alemanys, i fan vagues incendiàries que difícilment arreglaran res però satisfan la passió destructiva d’una certa esquerra sense seny), deixem Portugal, deixem sobretot els països de l’Europa central i oriental que han entrat fa pocs anys en la Unió i que, salvant algun cas admirable com Eslovènia, encara no saben ni tan sols com gastar sense trampa ni espoli els diners abundants que els arriben cada any.

Parlem només d’aquesta Espanya exemplar nostra, llum d’Occident, on encara no fa dos anys el president del govern es vantava dels milers de quilòmetres de ferrocarril d’Alta Velocitat (Espanyola, por supuesto), de les autopistes infinites, i de coses per un estil, sense esmentar el fet que bona part d’aquestes obres de faraons insensats, caríssimes, regularment inútils i ruïnoses, i de moltes altres, es pagaven precisament amb diners dels alemanys: amb els diners d’un país que no té, ni té previst de tindre, ni de lluny, tants quilòmetres velocíssims com Espanya. Fa pocs mesos, jo viatjava per una autopista novíssima i gratuïta que travessa Castella-la Manxa: una meravella de la modernitat, de país ric. En trenta-cinc quilòmetres, comptats, hi vaig trobar només un vehicle: un. I qui ha pagat una part substancial d’aquesta bogeria, i dels 55.000 milions d’euros de l’AVE per anar molt veloçment a Madrid, i del monstruós aeroport nou de Barajas, i de les collites que ni tan sols es cullen quan els amos han cobrat la subvenció europea, i de la gloriosa rentada i restauració de totes les ciutats dels regnes sencers de Castella i de Lleó, i del 25% o més de la població activa (activa?) que en tota l’Espanya meridional cobra del pressupost públic (a Catalunya i al País Valencià en són un terç, o menys de la meitat), i tot això i allò i més coses, són els europeus del Nord. Els alemanys, tan prepotents i tan insolidaris. Al llarg d’un parell de dècades, la “confluència” del PIB per càpita espanyol amb la mitjana europea, un avanç d’un 1% anual, corresponia aproximadament amb els subsidis cobrats. Sensacional: i què n’hem fet (què n’han fet) d’aquesta immensa quantitat de moneda rebuda? Què n’han fet, quan tornem a ser els primers en desocupació i els darrers en productivitat? Si jo fóra alemany, també estaria cansat de pagar.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1355 | 01/06/2010   

Utopies

Utopia: es pot arribar a aconseguir un estat ideal per a l’home, una societat perfecta, en tot el món o en algun lloc. Tenint present, cosa curiosa, que utopia vol dir precisament “en cap lloc”. Les utopies són molt antigues. Com la “República” de Plató: una filosofia suposadament aplicable, la definició i el projecte d’una societat que funcionaria d’una determinada manera, perfecta. Hi hagué les utopies de l’Edat Mitjana: mil·lenarismes, moviments que fabulaven la possibilitat d’un món igualitari, sense jerarquies (els càtars tenien part d’això), hi hagué moviments neorepublicans a la Roma medieval. Les utopies, des dels grecs fins ara, són una vella i llarga història. No són cap novetat del segle XIX ni del XX. Al segle XIX es va elaborar un gran somni, una meravella: la utopia socialista. Que estava basada en conceptes molt bàsics: la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i distribució de la riquesa, la igualtat final, la desaparició de l’Estat. L’Estat és important durant un temps de transició, afirmaven, però després la igualtat serà tan perfecta, tothom serà tan bo i tan just i solidari, que no caldrà ni que l’Estat existesca: això pensaven. Després, resulta que la utopia comunista es posa en marxa prescindint justament de la segona etapa, o fent tot el contrari: reforçant al màxim el poder repressiu de l’Estat. La qual cosa ha portat a uns desastres tan evidents que no cal insistir-hi. L’altra utopia del XIX va ser l’anarquista, que ja començava fent desaparèixer l’Estat. Els comunistes deien: quan tots serem bons, podrem fer desaparèixer l’Estat; mentre que els anarquistes afirmaven: si desapareix l’Estat, tots serem bons. Una il·lusió encara més inaplicable. Ho van intentar en alguns llocs durant la guerra civil espanyola, i els resultats també són ben coneguts. L’altra ideologia dominant del segle XX, el feixisme, jo no l’anomenaria utopia. El feixisme i el nazisme tenen en comú el concepte de nació-poble com a fonament de tot, com si fóra un organisme que, encarnat en l’Estat, ha de funcionar amb una sola voluntat cap a les seues finalitats pròpies. Una cosa d’aire hegelià, en definitiva. Perquè tant el marxisme com el feixisme i el nazisme tenen part del seu origen en Hegel: tenen en comú la supremacia de l’Estat, l’Estat com l’encarnació del poble. En el cas nazi, del Volk, de la raça, del llinatge; en el cas del feixisme italià, de la nació, de la civilització que es remunta als romans i a les velles glòries imperials.

Per a mi, però, ni el feixisme ni el nazisme són una utopia, perquè no representen un projecte positiu per al conjunt de la humanitat, sinó un projecte tancat, que a més no té capacitat evolutiva. “Ein Reich, ein Volk, ein Führer”, i després què? És a dir, el comunisme predicava el bé de la Humanitat; el nazisme, no. Per això són tan canalles i tan imperdonables els assassinats massius i les repressions que portaren a terme els règims comunistes. Perquè la ideologia originària del nazisme portava implícit l’ús de la violència; però la ideologia comunista no, i tanmateix és el que van fer, en mesura igualment brutal. Aquestes dues ideologies dominants han portat al desastre, i a una profundíssima perversió moral, a l’anul·lació de qualsevol tipus de moral. Les utopies, justament per la seua irrealitat, són un recurs permanent, en moltes cultures i pobles i tribus: a través de mites, d’expressions religioses, o fins i tot de projectes polítics. Com la imatge d’un paradís perdut que s’ha de recobrar, tan freqüent i tan repetida. Ara, quan una societat com l’europea del segle XIX, industrialitzada, amb nous i potents recursos de tipus racional i científic, intenta projectar una utopia d’aquest estil, la utopia tindrà molt més gruix i molta més potència constructiva i, sobretot, destructiva. De fet, tant el comunisme com les ideologies de tipus feixista o nazi pretenen tindre una base científica, i la seua aplicació depén dels recursos de la societat industrial. Així, les ideologies utòpiques racionals i modernes acaben tenint molta més potència que les utopies més elementals, basades en fantasies, somnis, mites o coses semblants... Les fantasies amb una base racional, econòmica i política acaben sent molt més perilloses que les altres. Esperem, només, que en un futur pròxim no tornen a sorgir noves bogeries polítiques que tinguen l’èxit de les del segle XX. Esperem, però no n’estic gens segur.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1354 | 25/05/2010   

Els llocs de la memòria, 2

Primera part d'aquest article

L’escriptor viatger polonès Ryzsard Kapuszinski, recordant Heròdot i el sentit de la història, defineix com a “provincià” aquell que pensa en un espai limitat i li atribueix un significat excessiu, universal. Jo el definiria potser d’una altra manera, però tant se val. I a continuació escriu: “Però T.S. Eliot adverteix contra un altre provincianisme, un de temporal i no pas espacial: ‘A la nostra època, en què els homes semblen més propensos que mai a confondre la saviesa amb els coneixements i els coneixements amb la informació, i a intentar resoldre els problemes de la vida en termes d’enginyeria, sorgeix un nou tipus de provincianisme que potser mereix un nom nou. És un provincianisme del temps, no de l’espai: un per al qual la història és simplement la crònica dels ginys humans que han servit pel que convenia i han estat descartats; un per al qual el món és només propietat dels vius, una propietat de la qual els morts no tenen accions. L’amenaça d’aquest provincianisme és que tots, tots els pobles de la terra, podem ser provincians junts, i els que no s’acontenten de ser provincians només poden esdevenir ermitans.’” Això pensava Eliot en 1944, i han passat més de seixanta-cinc anys, i és molt pitjor. El “provincià del temps”, el que viu pensant que només compta i val el seu present, certament no necessita biblioteques, ni arxius ni hemeroteques. Segurament no sap ni tan sols què contenen els arxius, ni imagina quin sentit i quina importància tenen, ni creu que la preservació del passat i la preparació del futur són, justament, la substància mateixa de la condició humana. Un provincià del temps no té horitzó. Per contra, el “cosmopolita del temps” sap que tot allò que som ara ho devem als qui ens han precedit, com els qui vindran després ens ho deuran a nosaltres, i sap per tant que la memòria que els nostres predecessors ens van deixar és un tresor preciós, el més preciós de tots. I més encara si és una memòria escrita, perquè és l’única que conserva les paraules, amb tot allò que les paraules representen, expressen i transmeten. Tant si són paraules dedicades al pensament i a la bellesa, paraules doctrinals, narratives o poètiques, com si són paraules i signes que guarden i preserven els fets més quotidians i concrets: l’administració, l’economia, les decisions de govern, tot allò que va formar la vida de les persones i dels pobles.

Potser per això la paraula “arxiu”, que ve del llatí archivium, fa referència directa al grec arkheion, residència dels magistrats, és a dir al lloc on es guardaven els documents de govern i on quedava constància escrita de les decisions administratives i judicials. Això expliquen almenys els diccionaris etimològics. O potser, també, caldria relacionar-la amb tà arkheia, és a dir amb les “coses antigues” que es conservaven per escrit, i que el segle I aC, en algun text de Dionís d’Halicarnàs ja apareix en el nostre sentit d’“arxius”, segons el diccionari grec de Bailly. En qualsevol cas, ja se sap que les societats humanes, quan esdevingueren societats urbanes, van començar conservant no la literatura sinó els rebuts comercials, els registres dels béns emmagatzemats, rebuts o pagats, i gràcies a això conservem, per exemple, els arxius més antics, escrits a Mesopotàmica sobre tauletes d’argila: qui sap, per tant, si els més remots predecessors dels arxivers no serien aquells escrivans que amb un punxó gravaven els signes que anomenem cuneïformes, per registrar els moviments del comerç, els tributs, les existències dels magatzems del rei o del temple. I molt poc després vindria el registre de les lleis, la gran pedra del codi d’Hammurabi, on ja fa prop de quatre mil anys es van escriure les 282 normes detallades que regulaven tota la vida social, des de les bases de la justícia fins als salaris i els preus. Un arxiu gravat en un monòlit basàltic, a la vista del públic. El més antic arxiu legal, que tots els visitants haurien de contemplar devotament al Museu del Louvre. I mai no estarem prou agraïts als escrivans antics o als arxivers moderns, que tan sovint oblidem i sense els quals el prestatges de la memòria estarien tristament buits.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1353 | 18/05/2010   

Els llocs de la memòria, 1

Els humans som humans, i no uns animalets com els altres, en primer lloc i per damunt de tot perquè tenim paraula i perquè tenim memòria feta de paraules. Si en el principi era la paraula, in principio erat verbum, tal com recorda la primera ratlla de l’evangeli de Joan, aquesta paraula ha de ser preservada si volem preservar també la nostra humanitat. Preservada en la transmissió oral i, si pot ser, preservada com a paraula escrita, en pedra, en fusta, en pergamí o en paper. O qui sap si, d’ara endavant, preservada també dins de màquines prodigiosament ordinadores que tot ho guarden, tot ho classifiquen i tot ens ho poden tornar en cada moment. No és cap recurs ocasional ni cap elogi professional desmesurat afirmar que els conservadors de la paraula escrita, des que l’escriptura es va inventar en uns llocs o en uns altres de la terra, són i han estat també els preservadors de la memòria comuna dels grups humans que en diem pobles, ciutats, països, o civilitzacions senceres. El document, així, és també i sempre el monument: aquella cosa que ens recorda i que ens preserva per al futur, la que fa que el passat no s’esborre i desaparega, i amb ell desaparega també tota la història i la memòria. Perquè si no som memòria, no som res. Si el venerable senyor René Descartes haguera estat escriptor en comptes de filòsof, hauria afirmat sense dubte, fundant la literatura moderna: “Je me souviens, donc je suis”. No ho va escriure, però tant se val: la primera veritat, i potser l’única, que podem afirmar sobre nosaltres mateixos és que existim perquè durem en el temps, i el nostre temps és la memòria, no és el pensament puntual de cada instant. Som un jo cadascun de nosaltres perquè som el mateix individu que ahir i que l’any passat, i això ho sabem no per una meditació, per un cogito, un “jo pense” només present i puntual, sinó per un record: jo me’n recorde. I si algun dia, per alguna raó que habitualment no serà literària sinó històrica, podem o volem parlar dels qui ens han precedit en el temps (saber qui eren i com eren, saber què van fer i quina vida vivien), ho podrem fer només si rescatem i aprofitem els documents que van deixar, orals o escrits, tallats en pedra o pintats, i sobretot si aprofitem els textos on es preserven els seus fets i paraules, en tauletes d’argila, en pergamí, en papir o en paper: la incorporació del passat al present, la transformació de la història en memòria, és quasi inevitablement un treball de pesca en la mar infinita dels arxius.

Que són el lloc privilegiat on es preserven els materials de la memòria escrita, la qual abans de ser memòria és només informació, només un text o una sèrie de xifres, potser només un material en brut. Però en aquest material que l’arxiver guarda, ordena, conserva, aprofita i fa assequible, hi ha la substància que ens permetrà fer durar el present mentre es transforma en passat: que ens permetrà convertir en present compartit, en memòria comuna, allò que rescatem del temps passat. I permetrà repetir el procés en el futur, quan el nostre present serà passat. Sense l’arxiu, sense una forma o una altra d’arxiu, antic o modern, en prestatges plens de lligalls i de carpetes –o, a partir d’ara, en les entranyes electròniques–, la història no seria possible, o almenys la història tal com l’entenem els fills d’Heròdot i de Tucídides: no una sèrie de mites, no les faules orals, sinó la relació i l’explicació dels fets passats. Que, quasi indefectiblement, han de ser fets escrits, conservats, preservats en aquells llocs de la memòria que en diem arxius. Explicava jo coses com aquestes fa pocs dies, inaugurant unes Jornades professionals dels arxivers valencians, i tenia la sensació de no trobar-me entre tècnics de documents i papers, sinó entre persones amb una funció més important: entre professionals que comparteixen amb l’escriptor la condició de conservadors de la memòria.

Segona part d'aquest article

Joan F. Mira | El Temps | 11/05/2010   

Les cares dels jutges

Vostés els deuen haver vist, en la foto magnífica que van publicar els diaris. Honor al fotògraf que, tal com passa de tant en tant en els moments decisius de la història, va captar la instantània màgica, la que revela més que cap altre document o explicació la realitat profunda de la qüestió, del problema, temps, país, guerra, pacte, institució o societat. Espanya, senyors, i la seua ideologia més fonda i el seu tribunal més alt, i la seua substància nacional, i un grapat de coses més, inclosa l’antiga i mai no resolta “qüestió catalana” vista pels espanyols, es veu clara i sencera en les tres cares de la foto. Jo comprenc que aquests tres jutges del Tribunal Constitucional, esgotats, fatigats de tan llarga i feixuga faena, després de més de quatre anys de llarguíssimes sessions diàries treballant durament sobre alguns dels articles del text d’un estatut d’autonomia, necessiten un descans, una expansió, pobres senyors. Com aquell ministre de justícia, fa pocs anys, socialista, que necessitava anar a matar animals en una cacera confortable, i fer-se la foto amb les bèsties exposades per terra. Comprenc que l’esforç mereix recompensa, que el treball mereix descans. Els jutges constitucionals, enllestida ja la faena, es relaxen, doncs, drets darrere la barrera d’una plaça de toros, contemplant allò que se’n diu també “la faena” del toreros, mestres del gran art de la tauromàquia, part de l’essència de la cultura nacional. El periodista Enric Juliana, que d’altra banda no crec que desperte gaire entusiasme entre una part dels lectors d’aquest setmanari, descrivia la imatge com “una foto extraordinària del casticisme espanyol”, i també felicitava el fotògraf que “aconseguí captar els tres magistrats clau en la deliberació de l’Estatut de Catalunya, ubicats al carreró de la millor plaça de toros d’Espanya”. I afirma, amb una precisió que jo no podria superar: “Aquesta foto haurà de figurar en totes les edicions de la Història Contemporània d’Espanya. D’esquerra a dreta, Guillermo Jiménez, l’amfitrió retret i una mica distant, abstret per la complexa redacció de la ponència estatutària; Manuel Aragón, l’azañista Aragón, segurament el més valent dels tres, sanguini, impetuós, segur de si mateix i amb ganes d’escriure un fulminant epíleg a La velada en Benicarló (l’obra de teatre amb què un deprimit Azaña passà comptes amb les febleses i contradiccions de la Segona República), i Ramón Rodríguez Arribas, amb el semblant més preocupat, com si alguna cosa no li acabara d’agradar (segurament algun lance de la corrida).”

És perfecte. Un text de valor constitucional com el nou Estatut de Catalunya, mesos de debats i discussions al Parlament català, aprovació al Congrés dels Diputats i al Senat del Regne d’Espanya, negociacions polítiques, referèndum, la relació possible o assumible entre la nació catalana i l’estat espanyol, el futur d’un país, el sentit de tota una història, la voluntat política i la voluntat popular, allò que en diuen l’“encaix” incòmode de Catalunya en Espanya, els riscos d’afecció frustrada o de desafecció inaturable, totes aquestes coses que se suposen transcendentals i serioses, acaben sent decidides per aquells tres senyors que miren els bous des de la barrera, mai més ben dit. L’oracle personal d’Enric Juliana, dit “Segador”, ja li ho havia anunciat a la Plaza Mayor de Madrid: “El Estatut se decidirá en un patio de Sevilla, entre un rasgar de guitarras”. Es quedà curt, afirma el periodista: “L’Estatut s’ha dirimit el passat cap de setmana en una caseta de luxe de la Feria de Sevilla”. La cosa, doncs, sembla que està ja decidida. Entre copes de fino, vestits de faralaes, senyorets sevillans de la caseta, xamades al cigarro havà, mirades de través, barreres de plaça de toros, picadors, muleta, banderilles i espasa, els tres jutges que en la foto fan cares tan malcarades, representants de l’Espanya més profunda i més dura i més pura, inclosa l’Espanya d’Azaña, han decidit què pot o no pot ser Catalunya, i a què tenen i no tenen dret (constitucional) els catalans. Sempre ha hagut de quedar clar qui mana, i en quin lloc conflueixen el poder i la ideologia. En la barrera que es veu en la foto.