Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 22 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1354 | 25/05/2010   Imprimir

Els llocs de la memòria, 2

Primera part d'aquest article

L’escriptor viatger polonès Ryzsard Kapuszinski, recordant Heròdot i el sentit de la història, defineix com a “provincià” aquell que pensa en un espai limitat i li atribueix un significat excessiu, universal. Jo el definiria potser d’una altra manera, però tant se val. I a continuació escriu: “Però T.S. Eliot adverteix contra un altre provincianisme, un de temporal i no pas espacial: ‘A la nostra època, en què els homes semblen més propensos que mai a confondre la saviesa amb els coneixements i els coneixements amb la informació, i a intentar resoldre els problemes de la vida en termes d’enginyeria, sorgeix un nou tipus de provincianisme que potser mereix un nom nou. És un provincianisme del temps, no de l’espai: un per al qual la història és simplement la crònica dels ginys humans que han servit pel que convenia i han estat descartats; un per al qual el món és només propietat dels vius, una propietat de la qual els morts no tenen accions. L’amenaça d’aquest provincianisme és que tots, tots els pobles de la terra, podem ser provincians junts, i els que no s’acontenten de ser provincians només poden esdevenir ermitans.’” Això pensava Eliot en 1944, i han passat més de seixanta-cinc anys, i és molt pitjor. El “provincià del temps”, el que viu pensant que només compta i val el seu present, certament no necessita biblioteques, ni arxius ni hemeroteques. Segurament no sap ni tan sols què contenen els arxius, ni imagina quin sentit i quina importància tenen, ni creu que la preservació del passat i la preparació del futur són, justament, la substància mateixa de la condició humana. Un provincià del temps no té horitzó. Per contra, el “cosmopolita del temps” sap que tot allò que som ara ho devem als qui ens han precedit, com els qui vindran després ens ho deuran a nosaltres, i sap per tant que la memòria que els nostres predecessors ens van deixar és un tresor preciós, el més preciós de tots. I més encara si és una memòria escrita, perquè és l’única que conserva les paraules, amb tot allò que les paraules representen, expressen i transmeten. Tant si són paraules dedicades al pensament i a la bellesa, paraules doctrinals, narratives o poètiques, com si són paraules i signes que guarden i preserven els fets més quotidians i concrets: l’administració, l’economia, les decisions de govern, tot allò que va formar la vida de les persones i dels pobles.

Potser per això la paraula “arxiu”, que ve del llatí archivium, fa referència directa al grec arkheion, residència dels magistrats, és a dir al lloc on es guardaven els documents de govern i on quedava constància escrita de les decisions administratives i judicials. Això expliquen almenys els diccionaris etimològics. O potser, també, caldria relacionar-la amb tà arkheia, és a dir amb les “coses antigues” que es conservaven per escrit, i que el segle I aC, en algun text de Dionís d’Halicarnàs ja apareix en el nostre sentit d’“arxius”, segons el diccionari grec de Bailly. En qualsevol cas, ja se sap que les societats humanes, quan esdevingueren societats urbanes, van començar conservant no la literatura sinó els rebuts comercials, els registres dels béns emmagatzemats, rebuts o pagats, i gràcies a això conservem, per exemple, els arxius més antics, escrits a Mesopotàmica sobre tauletes d’argila: qui sap, per tant, si els més remots predecessors dels arxivers no serien aquells escrivans que amb un punxó gravaven els signes que anomenem cuneïformes, per registrar els moviments del comerç, els tributs, les existències dels magatzems del rei o del temple. I molt poc després vindria el registre de les lleis, la gran pedra del codi d’Hammurabi, on ja fa prop de quatre mil anys es van escriure les 282 normes detallades que regulaven tota la vida social, des de les bases de la justícia fins als salaris i els preus. Un arxiu gravat en un monòlit basàltic, a la vista del públic. El més antic arxiu legal, que tots els visitants haurien de contemplar devotament al Museu del Louvre. I mai no estarem prou agraïts als escrivans antics o als arxivers moderns, que tan sovint oblidem i sense els quals el prestatges de la memòria estarien tristament buits.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS