Joan F. Mira | El Temps | 25/08/2009   

Mirar la mar

És una cosa que faig regularment, llargament, els mesos de juliol i d’agost, des de fa més de quaranta anys. Mire la mar cada dia, des d’una certa altura, a la terrassa de casa (de casa d’estiu), contemplant la ratlla de l’horitzó quan es dibuixa clara separant l’aigua de l’aire, a primera hora del matí, quan el sol tendre fa que la mar plana tinga també un color de blau clar i suau, potser encara una resta del color de l’aurora de dits de rosa, filla de l’alba, com en els versos d’Homer. Passa alguna vela matinera aprofitant que encara no han caigut les calmes meridianes, i allà lluny cinc o sis vaixells grossos passen el temps ancorats fora del port, esperant alguna càrrega o descàrrega. Al fons, mirant al sud que és com jo mire, els dies clars es dibuixa remot el perfil de la muntanyeta de Cullera, o la Safor, o més rarament, i més remotament, si l’aire és d’una netedat perfecta, s’endevina l’extrem del cap de Sant Antoni, que tanca el golf que els romans en deien Sinus Sucronensis i nosaltres en diem de València. D’estiu, la mar matinal vista des de l’altura pareix un camí de trànsit dolç, una plana de vies infinites, de calma blava i suau, sense cap traïdoria: els camins que et podrien portar a totes les illes, a Mallorca, a Sicília i a Creta i al santuari de Delos on va nàixer Apol·lo als peus d’una palmera i així va fer que l’illa, abans flotant, quedara ferma per sempre. Homer no es cansa de repetir que les illes són terra envoltada d’aigua, que els camins de la mar són il·limitats, que la mar és estèril mentre que la terra és productora de blat i alimenta els humans, i que allà en els extrems d’allò que no té límits hi ha l’Oceà, que és un corrent misteriós i profund, com un riu immens que ens rodeja. L’oceà no és la mar, o almenys no és la mar nostra, i això se sap si hom el contempla des dels límits atlàntics d’Europa, des de Galícia o Bretanya, o des de les costes de Nova Anglaterra: l’oceà és gris i agitat, és tenebrós. I el Pacífic tampoc no és una mar, mirat des de Califòrnia: és una agitació d’ones llargues i grosses, verdoses o d’un blau massa fosc. I la mar Bàltica és blanca i molt quieta a l’estiu, i la mar mexicana és de color d’escuma espessa i de verd de maragda. Tot molt bonic i molt impressionant, però no són la nostra mar. No tenen aquesta certesa de les illes que des d’ací imaginem com a escales en una navegació mil·lenària, des dels fenicis buscant fer negoci, des dels mariners grecs buscant algun benefici modest o un lloc on establir-se, des dels romans amb grans flotes de trirems i amb naus mercants de panxa grossa plenes d’àmfores d’oli o de vi. Ací, mirar la mar no és geografia ni contemplació del paisatge, és tornar a imaginar la història.

De vesprada, a última hora, quan el sol ja és a punt d’amagar-se del tot darrere dels pins, mire la mar des de la vora mateixa, en un extrem de la cala, al costat d’una punta de roques, en un racó per on no pot passar ningú a interrompre la visió. Llavors, ajupit a la manera clàssica, amb el cul a menys d’un pam de l’arena, per on arriba, sense banyar-me, l’extrem de la llepada de les ones, amb els colzes damunt dels genolls i el cap a menys d’un metre de terra (la postura és antiga, i no cansa si hom hi té una miqueta de pràctica), mire la mar des de la seua altura: mire la mar a ran d’aigua. Llavors la mar no és història, ni geografia ni viatges ni navegacions, és pur miratge, és especulació en el buit, és metafísica. Si està encalmada, perquè més enllà de les ones petites i llargues, sense escuma, silencioses, suaus, hi ha un centelleig continu, reflexos de llum infinits. Si les ones tenen més moviment, perquè la seua arribada incessant, des de lluny, seguint-les amb la vista fins que trenquen a pocs metres dels ulls amb un mica d’escuma i de soroll, són l’emblema de les agitacions incessants de l’univers, del moviment etern que ningú no ha pogut ni podrà mai aturar. La terra és quieta, la mar es mou, la terra és sòlida i la mar és líquida, i això tan elemental i tan infantilment obvi, pot ser la base de moltes filosofies. Filosofies d’estar per casa i de perdre el temps, que són les que, en aquests països de voramar, tenen algun valor permanent. Almenys mentre dura l’estiu.

Joan F. Mira | El Temps | 18/08/2009   

Cremar cristians, 2

Primera part d'aquest article

Els cristians han estat una força i una presència important i vital a tot l’Orient Mitjà des dels segles dels segles. Des d’abans de l’expansió de l’islam per aquelles terres i moltes d’altres, però també després, amb minories extenses que van conservar la pròpia religió, a Egipte, a Síria, a Turquia, a l’Iran i més lluny, al Pakistan i en la major part del món que solem definir com a islàmic. I en temps recents, els cristians de l’Orient Mitjà han estat una força vital i activa: protagonistes (per bé i per mal) en l’economia i la política del Líban, dirigents destacats dins del moviment nacional de Palestina, presents en gran nombre a les universitats i a les professions liberals de l’Iraq, influents en les esferes dirigents d’Egipte. Però sembla que aquesta presència, aquesta convivència antiga, pot acabar-se en poc de temps. En el conjunt de la regió, fa un segle la població cristiana era el 20% del total: ara és només el 5%, i baixant. Baixant potser, en alguns llocs, fins a l’extinció: allò que no havia passat en prop de quinze segles, pot passar en el primer terç del segle XXI. A l’Iraq, posem per cas, les darreres setmanes, set atacs a esglésies en el curs de 48 hores, amb els morts i ferits corresponents. La por, les amenaces, els atacs i les bombes, han reduït en pocs anys a la meitat la població cristiana. “Som un blanc fàcil”, deia fa poc l’arquebisbe de Kirkuk, “no tenim cap milícia, no estem armats.” Cristians caldeus, catòlics, descendents dels assiris, cristians des de fa prop de 2.000 anys, ara veuen els seus bisbes segrestats i assassinats, els fidels atacats, les esglésies cremades: ara, per primera vegada en tants segles, molts es veuen forçats a fugir, a deixar el país, justament ara, en aquests temps tan suposadament civils, moderns i tolerants. Però en segons quins llocs, en segons quines terres, hi ha qui no tolera (després de tants segles!) la presència de cap altra religió que no siga la seua: i no ho tolera no únicament de paraula o amb lleis, sinó a la força, amb bombes, assassinats, esglésies cremades.

A Turquia, país tan europeu, fa un segle hi havia milions de cristians (la major part grecs, expulsats en el drama dels anys vint), i ara n’hi ha a penes 150.000, i amb el cap baix, dissimulant. El nacionalisme (àrab, palestí, iraquià, egipci...), ha deixat pas veloçment a l’islam com a font i substància d’identitat, militància i definició de l’enemic. I, tal com escriu un columnista del diari libanés Al Nahar, “Si no hi ha un gir cap al secularisme al món àrab, no crec que els cristians hi tinguen cap futur.” Palestina, i sobretot Gaza, en són un exemple ben clar: la religió defineix la identitat, i els membres de Hamàs són ben explícits. A Jerusalem, en 1948 la cinquena part de la població era cristiana: ara en són només el 2%. A Betlem, on durant segles els cristians eren el 80%, ara en queden a penes una tercera part. I a Egipte, on el 10% són cristians coptes, la convivència recula, el “nou islam” radical progressa (paguen els dòlars d’Aràbia...), i els atacs als infidels són una realitat també nova i creixent. Comprenc que això són fets incòmodes (si la llista fóra més completa, serien més incòmodes encara), que explicar aquestes coses pot ser fins i tot lleig i sospitós, i que cal repetir sempre que la religió és una cosa i la violència sectària és una altra, a pesar que alguns, o molts, afirmen cada dia el contrari, de paraula i d’obra. Allò que no comprenc és que siguen fets que no produeixen escàndol ni protesta, ni entre el gruix dels ciutadans dels països islàmics (ni entre la major part dels seus dirigents, clergues, intel·lectuals o periodistes...), ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, periodistes o intel·lectuals dels països que solem dir cristians. És un fenomen molt estrany. Molt estrany. Estranyíssim.

Joan F. Mira | El Temps | 11/08/2009   

Cremar cristians, 1

Comencem per uns fets molt recents, tal com els explicaven alguns grans diaris europeus i nord-americans a finals de juliol i primers d’agost. No es van acontentar de tirar pedres, explica Hussein Younis davant dels cossos coberts de sang de dos infants morts, ni de calar foc a les cases i linxar els cristians: han utilitzat pistoles, metralladores i fins i tot un llançagranades. Volien destruir i sobretot matar amb una ràbia i un acarnissament per nosaltres incomprensible, diu. Als voltants, hi ha les restes fumejants d’un centenar de cases devastades en aquest poble de Gojra, província de Faislabad, al Punjab oriental. El pare Younis és un franciscà, natural d’aquesta mateixa terra, i en el pogrom han mort set membres de la seua família, massacrats o cremats vius per una sola i única raó: per ser cristians, membres d’una petita minoria del 3 o 4% entre els 170 milions d’habitants del Pakistan. Els assaltants, els incendiaris, pertanyien a una massa de vint mil persones, moltes de les quals arribades en autobusos, perfectament organitzades, i estimulades per predicadors a les mesquites. Tot havia començat amb un festa de casament entre cristians, explica el pare Younis: al final de la cerimònia, tal com és costum, els convidats llançaren arròs als novençans, monedes per augurar prosperitat, i paperets amb frases de salutació o amb versos de psalms. Però alguns veïns van fer córrer la veu que no eren psalms, sinó versets de l’Alcorà, arrancats del llibre sagrat, una ofensa intolerable i que cal castigar durament. Arribaren els insults, les pedres i la violència, les primeres cases cremades. I l’endemà, arribaren els autobusos amb gent armada, i la massa plena de còlera santa. Els cristians són de la mateixa religió que els americans, són enemics, cal destruir-los, cridaven, i començà la benzina, els incendis, les metralladores i les bombes. Hauria estat molt pitjor, si gran part de la població cristiana no haguera fugit prèviament. Però els familiars del pare Younis no van ser prou ràpids, van morir entre les flames, entre moltes desenes més de persones. La policia, evidentment, mirava i no intervenia. El problema, assegurava després el bisbe local, no són ja els atacs esporàdics, els atemptats, les bombes a les esglésies, cosa a la qual ja fa deu anys que estan acostumats. El problema és la participació creixent de masses exaltades que demanen foc i mort als cristians.

El bisbe es reuneix amb les autoritats, que asseguren que perseguiran els autors del crim, tal com ho han assegurat tantes vegades. Es reuneix amb els dirigents religiosos musulmans, que diuen que aquests crims no són propis de l’islam, tal com solen dir sempre. Però la predicació de l’odi continua, al Pakistan, a l’Afganistan, a l’Iraq, a Egipte, a Indonèsia, a Nigèria, i la premsa internacional ho explica amb circumspecció, i la premsa espanyola generalment no en diu res, o només unes ratlles efímeres en un racó amagat. I mentrestant al Pakistan (com en altres països islàmics, amb disposicions legals equivalents), continua vigent la “llei 295”, que en nom de la xària, la llei islàmica, preveu fins i tot la pena de mort per a qualsevol que ofenga l’Alcorà i la figura de Mahoma. A Islamabad, la nunciatura papal no pot fer altra cosa que pressionar discretament el govern perquè assegure alguna garantia de defensa de la comunitat cristiana, que es va reduint lentament. Mentrestant, la llei es continua aplicant de manera general i arbitrària: és prou la paraula d’un ciutadà musulmà per enviar un cristià a la presó per suposada ofensa religiosa. És prou un rumor inventant, perquè una massa de gent creme cases cristianes, amb els habitants dins. I ací, com és habitual, ningú no s’escandalitza, ningú protesta, ningú diu res, ningú eixirà al carrer.

Vegeu la continuació d'aquest article

Joan F. Mira | El Temps | 04/08/2009   

Zapatero i l'exvot

Una o dues vegades per any, faig la meua visita regular al santuari de Sant Joan de Penyagolosa, lloc sagrat i d’intenses i extenses devocions. L’indret, tal com vostès deuen haver comprovat (i si no, no esperen més temps a visitar-lo), és del tot excepcional, i no solament pel paisatge i per l’emplaçament, enmig de boscos intactes, que el foc miraculosament respecta. Abans, potser fins a mitjan segle XX, els devots de la comarca i de comarques veïnes el visitaven en grups familiars, hi feien pelegrinatges regulars (queda la meravella dels Pelegrins de les Useres, un altre miracle incomparable), veneraven el sant amb pregàries i misses, i s’allotjaven a l’hostal adjunt que ara acull visitants de diumenge i excursionistes curiosos. Devia ser un espectacle fascinant, propi d’una fe molt antiga, de creences arcaiques que s’han mantingut al llarg dels segles en alguns racons privilegiats de muntanya. Com al  santuari de la Balma, potser és més impressionant encara, amb rituals d’endimoniats, amb la cova, amb les danses que encara cada any pel setembre recorden la lluita primària entre el bé i el mal, Llucifer finalment vençut per Sant Miquel. A Sant Joan de Penyagolosa els pelegrinatges no tenien ni tenen aquell dramatisme: són més modestos i potser més continus, més dirigits a la conservació d’aquelles coses elementals de la vida, com són la salut, la faena, els diners i una miqueta de felicitat. I tal com ha sigut sempre, continua: la vida dita moderna, la ciència, la secularització general, l’allunyament de creences vistes com a poc racionals o supersticioses, no han fet decréixer la vella fe en els petits miracles i en la intervenció de mitjancers celestials. Sant Joan, ací recordat en la festa de la Degollació, encara atorga favors tan bàsics com fa mig segle o un segle o tres o quatre segles. Encara la seua imatge rudimentària, i les escenes dels murals de l’església, conserven la força que tingueren des dels inicis. Encara Salomé, representada amb indumentària i pentinat a l’estil de Madame Pompadour, rep el cap del Baptista en una safata i se’l mira amb displicència. I encara els devots del sant acudeixen regularment a demanar-li petits o grans favors, i després hi deixen com a testimoniatge els exvots d’agraïment i de memòria. Una cambra n’és plena, al costat de l’altar, i el visitant curiós o atent –turista de diumenge, excursionista en família o etnòleg d’afició– pot passar revista a l’evolució física de les ofrenes: una pràctica tan antiga com els inicis de la nostra civilització, dels temples grecs als santuaris ibèrics, tot n’està ple.

En un principi, ací, eren les figures de cera que representen el membre del cos que ha rebut curació: el cap, el braç, la cama, només un peu o una mà, o el cos sencer, sovint d’una criatura. La cera es fa vella i groga, al costat s’amunteguen imitacions de parafina o de plàstic, i tot junt cobreix una paret extensa. En una altra paret, els exvots són vestits dels fidels que han rebut el favor: bolquers d’infants, vestidets de comunió, vels de núvia, peces de roba militar, formen un altre munt penjat que va omplint-se de pols i completant-se amb peces més recents. I finalment, la part ara més abundant, hi ha els papers escrits agraint la intervenció del sant, fotos de casament, fotos d’accidents de trànsit, temaris d’exàmens aprovats, retrats de parelles, de joves, d’infants, cartes i notes que expliquen els favors infal·libles de sant Joan. Els exvots van posant-se al dia, en material, en contingut i en aspecte, i també es van multiplicant. Aquesta fe tan antiga no disminueix, sinó que augmenta i s’escampa. Fins fa poc temps, al costat de l’altar hi havia una tauleta on es podia deixar un paper escrit amb el favor que es demanava, encendre una llàntia, i tornar passat un temps si el sant s’havia portat bé, per deixar-li l’exvot de record. Ara la tauleta no hi és, i la sol·licitud es pot deixar escrita damunt dels exvots. L’últim favor demanat, en forma de fulleta de bloc, enganxada amb una pinça de roba, demanava, amb data del 7 de juliol: “Te pido, San Juan, que perdamos de vista a Zapatero. Gracias.” La fe arcaica es modernitza, mai no havia vist un escrit d’aquesta mena, i no arribe a imaginar quin exvot penjarà aquest devot si el sant li atorga el favor que demana.

Joan F. Mira | El Temps | 28/07/2009   

El futur passat

Vaig ser un dels centenars de milions de persones que, un dia de juliol de fa quaranta anys, es va quedar vetlant davant de la pantalla en blanc i negre la nit que aquell bon home amb escafandra va posar el peu en la superfície polsosa de la lluna. Ara, quatre dècades després d’aquell estiu del 1969 (quaranta anys ja són prop de mig segle), no sabria reviure ni explicar els sentiments que em provocaren aquelles imatges, ja remotes però presents de tan repetides i tan vistes. Aquella visió, pel que en recorde, no em provocà emocions intenses íntimes o personals, però sí que vaig rebre la sensació de ser testimoni d’un moment especial i novíssim en la història de la humanitat. Tres homes, per primera vegada, eixien del planeta terra, volaven moltíssims milers de quilòmetres, i caminaven per un cos celestial diferent del que els havia engendrat. Al planeta terra, milions i milions d’anys d’evolució havien produït un tipus d’éssers vius capaços de paraula, de pensament ordenat, de consciència i de ciència, i de fabricar aparells que els portaven fora del seu lloc en el cosmos immens. No sé si la mateixa cosa s’ha donat en alguna altra part de l’univers, però sembla altament improbable, i ser testimoni directe d’aquest pas no era una circumstància banal. Eren anys (la dècada anterior, la posterior) d’una fe positiva en els avanços de la humanitat –aquell “gran pas” de la frase famosa– , sobretot en la progressió veloç d’uns aparells i d’una tecnologia que ens havia de permetre en poc de temps navegar pels espais entre els planetes, i qui sap si més lluny encara. Els viatges amb coets velocíssims, els transports en naus prodigioses, l’exploració de Mart i de llocs més remots encara, semblaven a punt de passar de la fantasia desbocada a la realitat efectiva. Quan contemplàvem (alguns, com jo, més d’una vegada), aquella pel·lícula esplèndida que es deia 2001, una odissea de l’espai, no pensàvem en Ulisses el grec navegant vint anys per mars de color de vi volent tornar a casa amb la dona i el fill: pensàvem en un futur ben pròxim (l’any 2001 ja era molt a prop!) en què l’aventura d’aquells navegants no seria només imaginària. El film va aparèixer el 1968, un any abans del viatge a la lluna, i els fets, per tant, confirmaven la proximitat dels temps futurs: si un any després de la fantasia de Kubrick la realitat portava homes a la lluna, era clar que en pocs anys més en portaria als planetes propers, i després als remots, i després, qui sap si a aquells llocs desconeguts que ràpidament aparegueren en successives “guerres de les galàxies”. Allò era el futur, i no solament fantàstic.

Però el futur es va acabar molt més ràpidament del que pensàvem. Hi hagué alguns viatges més a la lluna, amb il·lusió decreixent, fins que una altra dimensió de la realitat –econòmica, tècnica o política– es va imposar sobre la superfície de la terra, i la lluna tornà a quedar-se sola, com sempre, i sense visitants. L’exploració dels espais exteriors, lunars, planetaris o més remots encara, ja va ser cosa de màquines, d’electrònica, de telescopis en òrbita, d’aparells delicadíssims que fan els viatges que ja no fan els humans. Les navegacions tripulades cada vegada més lluny, els viatgers instal·lats en naus confortables i autònomes, les colònies en altres planetes, tot allò que presentava el cinema amb imatges magnífiques, s’havia tornat a quedar, justament, en el món de la imatge. Vam deixar de pensar que, en un futur molt pròxim, aquells primers viatges fora del nostre planeta tindrien continuïtat abundant, tal com després de Colom centenars i milers de vaixells arribaren a les terres d’un “nou món”. I tot d’una, no se sap com, aquella visió del futur ja era cosa passada. Han passat quaranta anys, i la lluna continua tan poètica, pàl·lida, romàntica i solitària com abans: sense viatgers ni turistes, ni poblacions humanes, ni ciutats sota esferes de vidre. Sense que ningú, a hores d’ara, tinga gaire interès a tornar-la a trepitjar i a deixar-hi petjades i frases famoses. Passats quaranta anys, doncs, allò que llavors semblava un futur cert és ja un passat puntual, imatges sense cos, fantasia remota i només evocada. Els puc assegurar que, aquell juliol del 1969, no imaginàvem que arribaria aquest futur tan buit.

Joan F. Mira | El Temps | 21/07/2009   

Calvinistes, predestinació

El dia 10 de juliol de l’any del Senyor 1509, ara fa cinc segles, va nàixer a Noyon, a la regió de Picardia, Jean Chauvin o Cauvin, dit Calvinus, Calvin o Calví, un dels més grans teòlegs i reformadors del cristianisme, i pare, amb Martí Luter, de la major part dels qui se’n van dir protestants, és a dir d’uns sis-cents milions de creients en l’esperit i la lletra de la Bíblia. A la república de Ginebra, primera pàtria de la fe calvinista, han començat ja les celebracions, a còpia de reflexió teològica, de consideracions històriques, i d’intents, tal com diuen per allà, “de redorar el blasó d’un gran home que no va deixar únicament bons records”. Veurem com ho fan perquè els bons records i els dolents tinguen la coherència que cal, quan es tracta d’una herència intel·lectual que és encara viva arreu del món. Perquè el fet és que hi ha més calvinistes que no sembla, i no solament els qui en porten el nom. Solen ser gent que –com Luter i Calví– creuen en la salvació per la fe més que per les bones obres, que posen per davant de tot la lectura dels textos sagrats (sota la guia dels elegits, mestres, pastors o ancians de la congregació), i que es creuen predestinats a la preservació d’alguna veritat i, si pot ser, d’algun capital adquirit, siga ideològic, material o polític. Jean Calvin defensava de manera implacable i extrema aquella vella doctrina de Sant Agustí, segons la qual Déu, en la seua saviesa perfecta i eterna, sabia perfectament qui havia de salvar-se i qui s’havia de condemnar; i no solament ho sabia sinó que ell (Ell) mateix ho havia decidit des dels inicis amb un acte de justícia que els pobres humans no som capaços d’entendre. La predestinació calvinista, més radical que la luterana, és coneguda com a «doble predestinació» , ja que Déu ha elegit lliurement qui anirà al cel i qui anirà a l’infern, i aquesta decisió és infal·lible i no es pot evitar per cap mitjà. La diferència entre els elegits i els rèprobes no rau en ells mateixos, ja que uns i altres no tenen cap mèrit, sinó en la decisió sobirana i divina de tindre misericòrdia dels uns i dels altres no. Déu, per tant, ha de decidir doblement: qui condemna i qui salva. La cosa és complicada, els arguments de Calví són del tot discutibles (i discutits), i les aplicacions en la pràctica poden ser ben curioses.

Segons una interpretació de la doctrina, com que de les decisions divines no podem saber res (¿estem condemnats sense remei o estem salvats?: ah quina angoixa...), els únics indicis de favor diví els hem de buscar en aquesta vida, en la rectitud (no en el mèrit) de les nostres accions, en el treball seriós, en la conducta severa. Calví, per tant, quan aconseguí controlar el poder a la ciutat de Ginebra, hi va imposar un règim teocràtic rigorós, un model d’estat cristià més sever que qualsevol de les monarquies catòliques. I més dur i implacable en qüestions de doctrina : Miquel Servet, el gran metge i teòleg de Vilanova de Sixena, hi va ser condemnat i cremat per un punt de discrepància en matèria de teologia trinitària. I en ple segle XVIII, la república calvinista va fer cremar públicament, amb fons de tambors, els llibres del seu compatriota més cèlebre, Jean-Jacques Rousseau. És cert que, segons que explicà Max Weber en el llibre famós, L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, aquella actitud seriosa i responsable, de treball i d’estalvi, etcètera, va produir efectes benèfics notables i quantificables. No és tan cert, però és probable, que la creença en la predestinació, en altres latituds mediterrànies i càlides, haja donat personatges com el nostre Francisco Camps, sovint seriós d’aspecte, de cara passablement calvinista, i tan pagat d’haver estat elegit pel dit de Déu que qui sap si no acabarà en un trist judici humà i no en la glòria divina.