Joan F. Mira | El Temps | 26/05/2009   

El Temps que corre

Corre el temps de manera accelerada, més veloç com més va, més ràpidament com més passen els anys, que ací són anys de cinquanta-dos setmanes. No puc entendre com ha pogut ser, com hem pogut arribar als vint-i-cinc anys d’aquest setmanari sense deixar-nos en el camí les plomes o la pell, sense caure en la banalitat ni en la ruïna, sense morir pel camí, sense tancar la botiga tal com molts esperaven i potser esperen encara. El temps del Temps ha passat com un sospir, com una alenada llarga, o potser com una respiració continuada de cos viu, potser com un miracle, o potser com la resposta a una necessitat, no li busquem una explicació única. Si en té alguna, és sobretot la constància del seu editor, del qual no puc parlar ací amb entusiasme precisament perquè és massa amic meu. El quart de segle del Temps passat, tot aquest temps que ha corregut El Temps, és obra en primer lloc d’una persona obstinada, però no només d’una. Han sigut vint-i-cinc anys que han vist passar per les sales de redacció i pels despatxos un seguit de persones que, totes juntes i amb els seus historial, farien possible la meitat dels setmanaris d’Europa. Per ací han passat i han treballat aprenents de periodistes en camí de dominar sòlidament l’ofici, perquè la redacció del Temps ha estat segurament la millor escola professional que ha tingut mai el nostre país. Han passat directors, redactors, columnistes, fotògrafs, maquetadors, personal de gestió i administració, tota la gent que passa per una empresa com aquesta, i tots hi han treballat per alguna raó més que guanyar-se honestament un sou: tots sabien que ací calia posar un suplement de fe i de confiança, un suplement de servei a un país. Sense això, aquest setmanari segurament hauria tingut una vida curta, no hauria arribat a aquesta edat que, en plena joventut, comença ja a ser respectable. Qui recorde, com jo, aquells primers mesos i primers anys, tan precaris, amb màquines d’escriure mecàniques, amb tisores i paper cel·lo per a fer les maquetes, amb corredisses a la impremta, sense experiència, sense res més que les ganes de fer les coses tan bé com sabien, qui recorde això o ho puga imaginar, sabrà com era d’improbable tirar endavant aquella criatura. I allà on tantes publicacions, tants setmanaris, tants projectes, han fracassat i han tingut vida efímera, El Temps ha tingut vida llarga i saludable. I l’ha tinguda a València i des de València, i sense suport públic o institucional dels nostres governs successius, més aviat el contrari (Lerma, Zaplana o Camps ja haurien escanyat la criatura), i amb més i més problemes que no cal recordar. Si el temps ha corregut ja un quart de segle, i El Temps ix al carrer cada setmana, deu ser per alguna cosa, potser perquè fa un paper que cap altra publicació ha sabut fer.

I ací, abans en pàgines interiors i des de fa molts anys en aquesta última pàgina, he publicat jo més d’un miler d’articles, comentaris, columnes, petits assaigs, impressions, improperis, papers de viatges, soflames i exabruptes, emocions personals o compartides, cavil·lacions o sensacions, tot allò que em venia de gust escriure i que pensava que alguns lectors, pocs o molts, trobarien també gust a llegir. Vint-i-cinc anys, restant alguna interrupció o parèntesi, fan prop de mil dos-cents articles meus, que tots junts omplirien (he fet un càlcul aproximat d’equivalències) uns deu volums de tres-centes pàgines, tres mil pàgines de llibre o potser més. Imaginar-ho, per pura vanitat visual, em produeix una sensació agradable, un sentit de satisfacció per tant de paper escrit, i escrit a gust i amb gust. El Temps i jo hem recorregut ja un quart de segle, El Temps és jove, jo m’he anat fent vell, però hem mantingut inalterable una forma d’amor i de lleialtat. Probablement no hauria d’haver escrit aquesta pàgina d’aquesta manera i amb aquestes paraules, però els assegure que no ho tornaré a fer fins que passen uns altres vint-i-cinc anys.

Joan F. Mira | El Temps | 19/05/2009   

La matança dels porcs

No la matança del porc, la festa gloriosa que la burocràcia de la sanitat pública ha aconseguit destruir. No aquell ritual de veïnat i de poble, on l’animal benèfic era degollat, soflamat, escorxat i fet a trossos tal com manava la història i la cultura. I després es convertia veloçment en cansalada, pernils, llomello, embotits, i en aquells retalls que, fregits en olles de coure, eren l’almorzar suculent i comú. En fi, què hi farem, el porc domèstic, el porc comunitari, era l’emblema d’una civilització, no el porc de granja massiva, que inevitablement, fatalment, l’ha hagut de substituir. El porc ha estat, segles i segles, l’animal més agraït i aprofitat, la bèstia bruta exteriorment que produeix la més gran quantitat de vianda saborosa i neta. L’animal que el Nostre Senyor envià a una gran part de la humanitat, de la Melanèsia al Mediterrani, de la Xina al Bàltic, per a ser aprofitat fins a l’última engruna, fins als pèls, les orelles, els budells i les potes o peus. El porc és una de les grans meravelles de la creació, de la domesticació d’animals i de la producció d’aliments per a l’ús i el plaer dels humans. I jo no he arribat mai a entendre, siguen quines siguen les interpretacions dels antropòlegs (algunes, com les de Marvin Harris, tan populars com discutibles), per què hi ha pobles, cultures o religions que prohibeixen rigorosament la carn de porc, que consideren l’animalet com a bèstia immunda, que perceben com a infinitament repugnant un mos de pernil dolç o de pernil sec. Ja se sap que Moisès va establir aquelles prohibicions en matèria de dieta, contra els animals que no ruminen i tenen l’ungla partida (el porc en primer lloc), contra el peix sense escata (tan bo com és un suc d’anguiles...), i no sé si també contra els conills i algunes altres bèsties saboroses. Molt bé, els seguidors de la lletra de la llei s’ho perden, siguen jueus practicants, evangelistes rigorosos, adventistes i altres congregacions, o siguen musulmans complidors puntuals dels preceptes de Mahoma. Algun motiu, potser algun recel sanitari, devien tindre les prohibicions originals (la voluntat divina, en aquesta matèria, no intervenia per res: Déu no és tan cruel que ens prive d’una font de plaer i de proteïnes tan sensacional), però és segur que les possibles raons higièniques antigues no tenen ja cap sentit ni fonament. Sempre, però, hi ha qui és capaç de trobar-ne, de raons noves que justifiquen el rigor sectari, siguen els bisbes catòlics en matèria de sexe, siguen els islamistes en matèria porcina.

Aquesta darrera afirmació no és resultat de cap prejudici meu, sinó d’alguns fets constatables. Una epidèmia de grip, per exemple, molt més perillosa en la premsa que en la magnitud i gravetat dels casos, ha servit per portar a la mort violenta centenars de milers de pobres porcs egipcis. L’Alcorà, en la sura anomenada Al-Bàqara (“La vaca”), que és la segona del llibre sagrat –la primera després del proemi–, i que forma un capítol fonamental i perfectament bíblic, concreta la prohibició de Moisès, i afirma que Al·là només ha prohibit menjar “carn d’animals que estiguen morts, i no matats ritualment al davant vostre, i la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha oferit a altres deïtats”. De tota manera, “si algú es veu en necessitat, no pel desig o per contradir, aquest no peca. Al·là és sempre Perdonador, Misericordiós” (Traducció de Míkel de Epalza). Al·là, beneït siga, és molt més misericordiós que molts dels seus seguidors actuals, que aprofitant que aquesta grip que corre es diu (es deia) porcina, han convençut el govern egipci de matar en pocs dies tots els porcs del país. Evidentment, els porcs d’Egipte no eren propietat de fidels musulmans sinó de cristians coptes, que són vuit o deu milions. Però els cristians egipcis, com els pocs cristians que van quedant ja als altres països islàmics, no són precisament objecte de misericòrdia, sinó de noves limitacions de drets, d’agressions i de persecucions. I vist que, segons els islamistes locals, la grip porcina és un càstig que Déu envia als infidels, als menjadors de carn immunda i prohibida, el govern decretà el porquicidi massiu. La salut pública, abans com ara, no hi té res a veure. El Déu del cel tampoc. I els pobres animals, molt menys encara. És una matança, com sol passar, ben brutalment humana.

Joan F. Mira | El Temps | 12/05/2009   

Anson i els missioners, la sida

Vaig recollir, abandonat en el seient del tren, un diari d’aquells que jo no compraria mai. Curiositat discretament morbosa, o simple interès per saber, de tant en tant, què escriuen “els altres”. Això era poc després del viatge poc gloriós del papa Benet XVI a l’Àfrica, i de les declaracions menys glorioses encara que hi va fer sobre la sida i els preservatius, unes declaracions sense seny, paraules de mala doctrina cristiana, insensibles al dolor. I a les pàgines d’opinió del diari, hi havia un article del senyor Luis María Anson, membre de la Real Academia Española, amb el títol “La Iglesia y el sida”. El senyor Anson, director de diversos diaris, és un personatge exemplar, no solament de l’Academia i de la premsa, sinó d’allò que, amb paraules del xinès Lu Hsun, en diríem la “classe intel·lectual” espanyola, amb capital a Madrid. Que és una sola classe, compacta i potent, dins de la qual les distàncies ideològiques queden disminuïdes o esborrades per una complicitat més profunda o més alta. He coincidit amb l’acadèmic Anson en reunions dels jurats dels “Premios Nacionales” de literatura, al Ministeri de Cultura, on em toca acudir de tant de tant en representació de l’Institut d’Estudis Catalans. El senyor Anson, invariablement, és qui més parla de tots, i sobretot és el més escoltat: alts càrrecs del Ministeri, socialistes inclosos, callen quan parla Anson, escolten embadalits, i somriuen amb plena sintonia. I Anson explica, per exemple, les seues visites a Rafael Alberti quan vivia a Roma, i recita sonets als pits preciosos de la dona del poeta. Eren amics, espanyols per damunt de tot, i si Alberti era comunista i Anson monàrquic i rigorosament conservador, això comptava ben poc. Cosa que, d’altra banda, em sembla perfecta i no hi tinc res a dir. Ací, això, sembla que no sabem fer-ho. Doncs bé, explica Anson, en l’article de fa poques setmanes, que a l’Àfrica i en altres parts del món qui realment atén i cuida els malats de sida i d’altres afeccions, són els missioners catòlics, monges, frares i capellans. Que als hospitals africans no s’ha trobat mai militants comunistes servint els malalts terminals, ni cap d’aquests manifestants que “vociferan contra la Iglesia”. Que els missioners i missioneres vessen el seu amor sobre els leprosos, els malalts de sida, els moribunds, als ancians sense sostre, els desfavorits i els desemparats. Fins ací, té tota la raó del món, i cal reconèixer molt honestament que són els religiosos (catòlics i, supose, també alguns protestants) els qui amb més constància, amor i sacrifici dediquen la vida als dissortats. Massa sovint, el prejudici ens porta a ignorar la magnitud, el valor, l’heroisme, de l’acció de tants milers d’homes i dones que, també massa sovint, han de suplir la inacció de governs corruptes, insensibles o simplement ineficaços i sense recursos. És així, i jo mateix n’he estat testimoni directe.

Però llavors, l’altra cara del senyor Anson apareix cap al final de l’article: “El Papa cree que la mejor forma de combatir el sida en África es la monogamia y la fidelidad. No ha tenido en cuenta lo estupendas que están las negritas y lo difícil que tiene que ser, ante el espectáculo de tanta belleza y atractivo, que los negros politeístas y polígamos practiquen la virtud de la monogamia”. L’alt intel·lectual, acadèmic, intel·ligent, bon escriptor, amic d’Alberti, l’home que, quan parla, autoritats i col·legues escolten reverents, es deixa anar de la manera que vostès acaben de llegir. A aquesta forma indigna de frivolitat i de menyspreu, per no emprar adjectius més grossos. El papa de Roma, això és obvi, predicava fantasies impossibles, perilloses, que podrien tindre resultats funestos. I el senyor Anson, d’altra banda, ignora un fet substancial: que els mateixos missioners que tant admira solen fer ben poc cabal de les prèdiques del papa en aquesta matèria. Els missioners no són ni tan frívols ni tan papistes com Anson, i són més admirables del que pensa l’acadèmic. La major part dels missioners saben molt bé què han de fer, i ho fan, a pesar dels sermons del papa. Anson no ho sap, jo sí.

Joan F. Mira | El Temps | 05/05/2009   

La foguera i la llengua

Discurs 23 d’abril de Juan Marsé en el lliurament del Premio Cervantes, davant del rei i la reina, del president del govern espanyol i senyora, d’altes autoritats i representacions, vestit de jaqué i amb medalla grossa. Bon discurs, no hi ha res a dir. Bon escriptor, encara que no és del tot del meu gust. Un novel·lista producte del seu temps i lloc (potser producte limitat, per tant...), creador d’històries i de personatges de potència notable. Un home amb fama merescuda de robustesa personal i moral. Té seguidors entusiastes, i els mereix. S’ha trobat, sense buscar-ho, envescat en polèmiques que no eren les seues. I diu: “Como saben ustedes, soy un catalán que escribe en lengua castellana. Yo nunca vi en ello nada anormal. Y aunque creo que la inmensa mayoría comparte mi opinión, hay sin embargo quien piensa que se trata de una anomalía, un desacuerdo entre lo que soy y represento, y lo que debería haber sido y haber quizá representado.” Molt bé, fins ací, res a dir, com a qüestió de principi, i com a dret personal a triar llengua. Tot i que ser català i escriure en castellà no el fa tan “original” com, en un altre lloc, el mateix Juan Marsé diu que és: n’hi ha tants que fan el mateix, que l’originalitat és poca. Fet i fet, els molts i molts autors catalans en castellà tenen bon nom a Barcelona i a Madrid i a tot el regne d’Espanya, venen molts més llibres que els seus col·legues i compatriotes que escriuen en català, i fan cues més llargues per firmar exemplars a Barcelona el dia del llibre. Si algun d’ells, malgrat tot això i molt més, es considera “víctima”, ja té gràcia la cosa...

Una altra qüestió és que Marsé no veja res “anormal” en el fet d’escriure en castellà, si considerem el que explica a continuació. Que és aquesta història exemplar i terrible: “Debo hacer constar que en casa de mis padres apenas había una docena de libros. Antes hubo muchos en lengua catalana, según mi madre, pero,después de una purga preventiva por razones de seguridad, sólo quedaron dos... Los demás libros habían sido sacrificados en una hoguera nocturna, en el jardín de una convecina... Era poco después de acabada la guerra, yo debía de tener siete años, pero recuerdo muy bien la fogata en medio del pequeño y sombrío jardín, los libros abriéndose al calor como flores rojas, las páginas desprendidas arrugándose y bailando sobre la cresta de las llamas... Entre los que quedaron en la pequeña librería casera, salvados porque eran en lengua castellana recuerdo cuatro o cinco títulos...” Fins ací el record del gran Marsé, quan era un petit Joanet o Juanito. A casa hi havia molts llibres en català, i en acabar la guerra van ser cremats en una foguera al jardí, sacrificats, diu, per raons de seguretat. I els llibres que van quedar, eren en llengua castellana. Rarament, en la història d’Europa, la llengua dels llibres ha estar un risc per a la seguretat domèstica, rarament s’han llançat llibres a la foguera només per estar escrits en l’idioma del país, rarament una família ha hagut de cremar els llibres en la llengua pròpia i salvar només els llibres en una altra llengua. I així, per aquesta acumulació de rareses tan poc normals, tan monstruoses i tan excepcionals, el petit Juan Marsé es va criar en una casa on només podia llegir llibres en llengua castellana. Si no haguera passat el que va passar, si no hagueren hagut de cremar els molts llibres en llengua catalana, si el nen Marsé i l’adolescent Marsé s’haguera educat en una escola de la Generalitat i no del franquisme, si haguera llegit habitualment en la llengua dels llibres cremats, qui sap si no hauria escrit també en aquesta llengua de lectura escolar i domèstica. I dit això, vist allò que, segons ell mateix, va passar, i tot el que aquells fets representen, potser el fet d’haver adoptat el castellà com a llengua literària pròpia sí que té un punt d’“anormalitat”, o almenys d’anormalitat d’origen. “Yo nunca vi en ello nada anormal”, diu l’autor premiat. ¿No hi veu cap anormalitat, ni tan sols recordant la foguera on van cremar els llibres que ell no va poder llegir?

Joan F. Mira | El Temps | 28/04/2009   

País possible, 2

Vegeu ací la primera part d'aquest article.

El saldo final. Els qui pensem que la racionalitat s’imposa pel seu propi pes, tenim el vici d’oblidar que hi ha altres pesos tan forts o més forts a l’altre plat de la balança. Pensem que la justícia serà sempre preferida a la injustícia, que la veritat s’imposa ella mateixa a la mentida, que la bellesa dels paisatges és més atractiva que els beneficis de les immobiliàries, que el seny és més sòlid que la insensatesa, que la unitat de la llengua catalana és tan clara que no pot ser negada, que els valencians, racionalment, no poden ser blaveros. És l’optimisme de la raó, la bondat de la bona voluntat. La realitat, però, és molt menys agradable. Pel juny de 1978, en un homenatge a Josep Renau i V.A. Estellés, Joan Fuster deia en el seu parlament: “Tenim un poble magnífic, però manipulat. Quan en la plaça de bous [Fuster es referia al primer gran acte públic dels “blavers”, llavors molt recent] cridaven ‘Volem valencià!’, hi havia una novetat positiva. En reclamar el ‘valencià’ contra un ‘català’ no explicat i confusament distorsionat, l’incident era ridícul; però si de veres ‘volien valencià’ enfront del castellà imperial, el saldo de la festa anticatalanista seria admirable. Seria finalment catalanista. I jo crec que ho serà”. Fins ací les paraules raonables de Fuster. D’això han passat ja més de trenta anys, i el castellà imperial i la festa anticatalanista han continuat com sempre, amb prejudicis, diaris, televisions, i amb els nostres governs successius. De passada, el poble que “tenim” (o potser només la part més sorollosa d’aquest poble) a força de ser manipulat i de disfrutar-ho, potser ha deixat de ser tan magnífic. I el resultat de tot plegat –polítics, propaganda, i “poble manipulat”–, és que el saldo final no ha estat precisament “catalanista”, ni en el més amable i discret sentit de la paraula, és a dir raonablement i seriosament valencianista. Perquè els humans avancem cap a la raó: però tan lentament, amb tantes reculades i amb tants enemics, que de vegades tremola la confiança. I els enemics d’aquesta raó es troben sòlidament instal·lats a la premsa i a la televisió, als partits polítics que els valencians voten en massa, al govern de la Generalitat, i entre el poble “magnífic”. I vist això, que la raó il·lustrada no podia ni volia esperar fa trenta anys, el saldo final no sabem quin serà. Si no ha de ser la “solució final”, algun pes decisiu hem de posar a l’altre plat de la balança. Un pes d’arguments, un pes de cultura, un pes de civisme, però també un pes polític.

Política. El meu país, a efectes rigorosos de res publica o de pólis, és el País Valencià, i si el meu país té futur (futur com a país amb dignitat de ciutadans, futur de País Valencià, no de Comunitat), aquest futur no arribarà sense un sòlid i suficient nacionalisme polític. Si no patírem tanta carència de nació pròpia i pacífica, no caldria cap nacionalisme, però sí que en cal, i en cal de totes classes: cultural, cívic i polític. De llengua, d’escola, de sindicats i de partits. Amb un afegit que la història ensenya: sense l’últim, els altres tenen un futur ben magre. Si el nacionalisme polític no té prou força per ser decisiu allà on es prenen les decisions, el futur del país és més aviat un futur sense país. Amb una llengua residual, que durant algun temps encara l’ensenyaran a l’escola. Amb llibres i escriptors, amb associacions benèvoles, amb algunes coses més. Però sense país. Un país sense política pròpia, no és un país propi. És un tros del país dels altres. Ja sé que contra això hi ha la doctrina segons la qual cal donar suport a un partit gros espanyol i més o menys d’esquerra, no valencià-nacional, simplement perquè és gros. Evitant que el partit del país, que és encara petit, arribe a ser mai prou gran; i llavors concloure que no som res perquè el petit no creix prou. És un camí perfecte cap al no-res. Entre altres coses, perquè el creixement decisiu del nacionalisme polític és l’única possibilitat, l’única, que ara o en un futur pròxim la dreta espanyola perda el poder al País Valencià, que és un poder que ens porta a la desintegració física i moral. I, sobretot, és l’única possibilitat que el país siga visible i real com a país. O això, o PP fins al segle XXII, i Comunidad fins a la solució-dissolució final. I qui no ho veu, és que veu molt poc. O que no ho vol veure, perquè només creu en la llei mecànica del pèndol, en Espanya, i en l’etern retorn.

Joan F. Mira | El Temps | 21/04/2009   

País possible, 1

Surrealisme. El surrealisme polític, la irracionalitat concreta, està en el fons de la vida valenciana dels anys presents i de la seua projecció endins i enfora. La realitat és que els valencians cada any que passa som més lluny dels rics, i cada any més prop dels pobres. Això és progrés, això és ser líders i envejats per tothom. En producció industrial, la reculada és igualment constant: hi perdem punts, acceleradament. I en el mateix sentit van les xifres comparatives d’inversió pública, o de places hospitalàries i escolars, i altres cosetes sense importància: si no som els últims, ens hi acostem implacablement. I al costat d’això, la prestidigitació, la propaganda triomfal, l’ordre que, contra la realitat, hi estableix  l’al·lucinació o la paranoia. La realitat no compta, la realitat no té cap crèdit: la fantasia és fantasia, la propaganda és propaganda, i la realitat és que el País Valencià recula i baixa, que aquest és el país de la mentida pública coberta amb això que se’n sol dir “grans esdeveniments” inútils i caríssims. Que reculem, reculem, reculem, mentre la propaganda afirma que avancem i avancem. Una propaganda tan eficaç, cal reconéixer-ho, que ha arribat a convéncer tothom: els valencians mateixos, que voten el PP agraïts pels èxits incessants, i el conjunt dels espanyols, catalans inclosos, que creuen fermament en la imatge feliç. Aquest és el nostre surrealisme, aquest és el somni sense raó. O despertem, o anem a la catàstrofe: catàstrofe moral, en primer lloc.

La raó. En la història del valencianisme recent, al llarg dels darrers quaranta o cinquanta anys, els anomenats “catalanistes” potser hem practicat un excés de racionalisme i de mètode, i hem descurat també en excés determinats sentiments col·lectius, algunes emocions a flor de pell i alguns emblemes d’identitat que els serveixen de vehicle i expressió. Perquè, per molt superficials –no sempre ho són tant– que semblen aquests emblemes, la seua potència és extensa i real. Això és parcialment cert, però és més cert encara que, a l’altre costat, hi ha hagut un abús permanent d’aquestes mateixes emocions, una apropiació en exclusiva dels signes de la “valencianitat”, i un rebuig a plantejar algunes de les expressions del conflicte –la llengua, la bandera, el nom...– en termes mínimament reductibles a una actitud racional. L’anticatalanisme ideològic radical, basat en la negació de les evidències més elementals de la filologia i de la història, va més enllà d’una simple afirmació política: és l’expressió de formes de pensar i d’actuar, incompatibles un ús ordenat de la raó i del mètode, incompatibles amb allò que Europa va definir com a “modernitat”. És legítim i explicable que la major part dels valencians no se senten catalans ni vulguen ser-ne: la història és la que és, i del segle XV o XVI ençà han passat 500 anys i moltes coses. Però no és legítim (racionalment) l’ús permanent d’instruments pre-racionals per donar curs a un anticatalanisme que sovint apareix com a ideologia aglutinadora de posicions ben diverses. El recel anticatalà ha estat, i encara és, un component invariable del substrat més profund de la ideologia nacional espanyola, i l’anticatalanisme valencià és –amb components i orígens específics– una expressió d’aquesta ideologia: la que determina el pensament polític i les actituds culturals de gran part de la dreta valenciana, fins i tot, o sobretot, quan es presenta com a apassionadament regionalista. I que condiciona també les actituds de gran part de l’esquerra majoritària. El “conflicte valencià” és un conflicte de posicions polítiques, d’interessos sovint no del tot clars, i d’ideologies nacionals. Però és també un conflicte d’actituds bàsiques davant de la vida social, de la cultura i del món mateix de les idees. D’aquestes actituds, una és homologable amb allò que entenem com els estàndards civils europeus, i l’altra no. Una correspon, per entendre’ns, al model holandès, l’altra al model serbo-bosnià. I pel que fa al futur previsible, no estic del tot segur que el “model holandés” –el que està fet de civisme, racionalitat i tolerància– siga el que adoptarà globalment la societat valenciana. Sobretot, vist l’exemple que donen els seus dirigents.

Aquest article continua ací.