Joan F. Mira | El Temps | 26/05/2009 
 Corre el temps de manera accelerada, més veloç com més va, més ràpidament com més passen els anys, que ací són anys de cinquanta-dos setmanes. No puc entendre com ha pogut ser, com hem pogut arribar als vint-i-cinc anys d’aquest setmanari sense deixar-nos en el camí les plomes o la pell, sense caure en la banalitat ni en la ruïna, sense morir pel camí, sense tancar la botiga tal com molts esperaven i potser esperen encara. El temps del Temps ha passat com un sospir, com una alenada llarga, o potser com una respiració continuada de cos viu, potser com un miracle, o potser com la resposta a una necessitat, no li busquem una explicació única. Si en té alguna, és sobretot la constància del seu editor, del qual no puc parlar ací amb entusiasme precisament perquè és massa amic meu. El quart de segle del Temps passat, tot aquest temps que ha corregut El Temps, és obra en primer lloc d’una persona obstinada, però no només d’una. Han sigut vint-i-cinc anys que han vist passar per les sales de redacció i pels despatxos un seguit de persones que, totes juntes i amb els seus historial, farien possible la meitat dels setmanaris d’Europa. Per ací han passat i han treballat aprenents de periodistes en camí de dominar sòlidament l’ofici, perquè la redacció del Temps ha estat segurament la millor escola professional que ha tingut mai el nostre país. Han passat directors, redactors, columnistes, fotògrafs, maquetadors, personal de gestió i administració, tota la gent que passa per una empresa com aquesta, i tots hi han treballat per alguna raó més que guanyar-se honestament un sou: tots sabien que ací calia posar un suplement de fe i de confiança, un suplement de servei a un país. Sense això, aquest setmanari segurament hauria tingut una vida curta, no hauria arribat a aquesta edat que, en plena joventut, comença ja a ser respectable. Qui recorde, com jo, aquells primers mesos i primers anys, tan precaris, amb màquines d’escriure mecàniques, amb tisores i paper cel·lo per a fer les maquetes, amb corredisses a la impremta, sense experiència, sense res més que les ganes de fer les coses tan bé com sabien, qui recorde això o ho puga imaginar, sabrà com era d’improbable tirar endavant aquella criatura. I allà on tantes publicacions, tants setmanaris, tants projectes, han fracassat i han tingut vida efímera, El Temps ha tingut vida llarga i saludable. I l’ha tinguda a València i des de València, i sense suport públic o institucional dels nostres governs successius, més aviat el contrari (Lerma, Zaplana o Camps ja haurien escanyat la criatura), i amb més i més problemes que no cal recordar. Si el temps ha corregut ja un quart de segle, i El Temps ix al carrer cada setmana, deu ser per alguna cosa, potser perquè fa un paper que cap altra publicació ha sabut fer.
 I ací, abans en pàgines interiors i des de fa molts anys en aquesta última pàgina, he publicat jo més d’un miler d’articles, comentaris, columnes, petits assaigs, impressions, improperis, papers de viatges, soflames i exabruptes, emocions personals o compartides, cavil·lacions o sensacions, tot allò que em venia de gust escriure i que pensava que alguns lectors, pocs o molts, trobarien també gust a llegir. Vint-i-cinc anys, restant alguna interrupció o parèntesi, fan prop de mil dos-cents articles meus, que tots junts omplirien (he fet un càlcul aproximat d’equivalències) uns deu volums de tres-centes pàgines, tres mil pàgines de llibre o potser més. Imaginar-ho, per pura vanitat visual, em produeix una sensació agradable, un sentit de satisfacció per tant de paper escrit, i escrit a gust i amb gust. El Temps i jo hem recorregut ja un quart de segle, El Temps és jove, jo m’he anat fent vell, però hem mantingut inalterable una forma d’amor i de lleialtat. Probablement no hauria d’haver escrit aquesta pàgina d’aquesta manera i amb aquestes paraules, però els assegure que no ho tornaré a fer fins que passen uns altres vint-i-cinc anys.
|
